Tota la família, falta el meu fill Antonio

jueves, 28 de febrero de 2013

Montllo-Torres Cap. 30



 
Comencem el 2011 amb l’incògnita de com anirà el naixement dels dos petits que porta la Yu, durant les festes de Nadal i la del meu Sant, el 1 de gener, quan ans reunim tota la família la protagonista es la Yu ja que està molt grassa i tothom està pendent d’ ella i del seu embaràs.
La nit del 31 de gener va semblar que la YU perdia, i van anar amb el cotxe a urgències on se la van quedar. A les 3 i mitja del dia 1 de febrer del 2011, van néixer per mitja de cesària dos nens molt macos, els noms que van trià van ser Pol i Dani, un pesava 2,900 kilos i l’altre 2,750 un mes abans de complir els nou mesos de gestació.
Escric axó quan les criatures tenen sis setmanes, i l’ impressió es que a casa ha entrat vida per tot arreu, la Nuria va molt atabalada però quan don el biberó a una de les criatures la cara se li resplendeix està feliç, el que està canviant molt es l’Antonio, primer de tot està entregat pels seus fills i la seva dona, segona a vist que tota la família li han fet costat principalment les seves germanes i tota la tibantor o enveja que es tenien sembla que a desaparegut, s’ha donat compta de que tots hem fet pinya al seu costat, cada setmana venen a veure als petits, han portat  robeta que tenien i cada dia demanen pels petits, les que també estan felices son l’Anna i la Mar totes dues poder tenir els petits en braços, els hi donen molta responsabilitat. Un fet que a mi hem va agradar molt va ser que en una de les visites va coincidir de donar els biberons als petits i l’Antonio va voler que la Dolors i la Gloria ho fessin elles, vaig veure que entre tots tres germans hi havia força estimació, axó a mi han va omplir de goig.


Els petits de tant en tant ploren, els seus pares nomes viuen per ells la Yu es molt bona mare, als portent amb molta cura a la pediatra i tots plegats fem porres per veure qui endevina quan han augmentat de pes , la Nuria es la que se li a complicat bastant la vida, ja que te de comprar i fer el menjar per tots, i ella com sempre està per tot el que passa a la casa, però la veritat es que no es queixa tant de la seva artrosis, crec que sincerament per tots nosaltres aquets dos petits han estat una benedicció per l’ unió que han portat a tots nosaltres, edemes diuen que venen amb un pa sota el braç, i de moment l’Antonio el dia 14 de març comença a treballar amb una empresa de tint, desenvolupant la seva feina, i encara que està situada una mica lluny, ja que està a Dosrius prop de Argentona i el contracte es per mig any, es una molt bona noticia ja que l’industria està passant uns moments de crisis molt profunda i no hi ha treball per enlloc.
L’altre distracció important que tinc es la vida del Casal, aquesta va  continuant amb totes les activitats desenvolupant-se normalment i salpicada per fets destacats que sobresortien de la normalitat, els esdeveniments més destacats del Casal durant l’any 2011han estat els següents.

  A principis del mes de Gener varem tornar a fer un espectacle nadalenc,  en l’Auditori del Casal Catalunya on es van escenificar quadros propis de les festes de Nadal, com la Anunciació, el Naixement i l’Adoració dels Reis, i entremig cantada de nadales, per acabar amb les figures del pessebre, va quedar un espectacle molt digne, i adient per les dades que estàvem amb una extraordinària participació dels socis.

  A mitjans de gener va venir l’Asun de Viatges Samblas per proposar-nos anar a visitar la Sagrada Família a Barcelona, feia mig any que va venir el Papa de Roma per consagrar la nau central i era una novetat en el monument d’en Gaudí. Ens va dir que sortia be de preu i que s’apuntessin els que volessin perquè ells hi anaven cada mes i els passarien a recollir per Castellar, fossin la quantitat que fossin, resulta que nomes posar-ho el taulell d’anuncis varem omplir de seguida un autocar pel mes de febrer, amb llista d’espera que va obligar a demanar-ne un altre pel mateix mes, però la veu de la sortida va córrer per Castellar lo que va obligar a fer-ne dos autocars mes en el mes de març.
Per el mes d’abril el preu era bastant més car ja que omplien amb el turisme estranger i ja no sortia tant a conte fer la sortida.
La sortida era anar a Barcelona una vegada allà, l’autocar et portava a fer una visita panoràmica per els principals edificis d’en Gaudí, com La Pedrera, la casa Batlló, etc per acabar dalt a Montjuic a gaudir de una vista general de tota la ciutat, desprès anada a la Sagrada Família on ja teníem la hora reservada i una guia local explicava totes les novetats que s’estaven fent en el monument i seguidament desplaçant-se cap el port  en un típic restaurant a fer un bon dinar, per la tarda visita a la part alta de Barcelona, al meravellós Parc Güell també d’en Gaudí i a mitja tarda tornada cap a Castellar, la sortida era molt completa, cultural i distreta, varem aconseguir omplir quatre autocars amb 2 mesos.
Encara varem aprofitar aquestes sortides per donar un al·licient als nombrosos aficionats a la fotografia, i varem fer una exposició monogràfica de fotografies de la Sagrada Família, que va ser molt concorreguda i celebrada per tothom.
El dia 2 d’abril varem celebrar l’Assemblea General Ordinària en la que varem explicar  com s’anava desenvolupant la vida en el Casal.
En el mateix mes d’abril del 11 al 15 es va fer el circuit de primavera, anada  a la “Serrania de Cuenca”, l’estada  va ser en la localitat de Cañete, destacar el dia campestre al naixement del rio Cuervo, i les visites a les ciutats de Terol, Albarracin, i Alarcón
El mes de juny tradicional estada a Santa Susana, 7 dies de descans en un bon hotel gaudint de les seves instal·lacions.
En el mateix mes es va fer la Festa de fi de Curs, en l’Espai Tolrà unes cinc-centes persones es van reunir en un berenar de germanor per fer un merescut homenatge els nostres monitors, la festa hi varen assistir les autoritats locals , el senyor alcalde i la senyora regidora.

En el parlament de presentació vaig destacar la importància de la tasca que fan tots els monitors en el Casal, ja que no solament es té de veure el que ensenyen sinó que també molt important la seva convivència, els reunir-se tots junts i fer qualsevol activitat  ja es dona una gran teràpia de grup que es reflecteix en la alegria que acostuma a fer-se les activitats i tot ajudat per el voluntarietat far que la junta estigui molt agraïda per la labor que es porta a terme en el Casal.

Desprès de donar un petit obsequi a cada monitor es va fer la foto de grup, on entre monitors i col·laboradors hi havien 52 persones que duen a terme aquesta labor tan important en el Casal, al veure’ls tot junts hem va venir un sa orgull de la feina que s’ha estava fent en el Casal, trobar aquell important grup de persones que de una manera voluntària fessin alguna tasca pels demés nomes s’aconseguia donant per part de tots un molt bon exemple.
La Festa va transcorre amb un ambient gran de germanor i va acabar amb un animat ball de musica en viu.
El dissabte per la tarda els grups de Teatre, de Cant, de Sevillanes i de Sardanes varen fer, el Festival de Fi de Curs consistent en un variat espectacle demostrant els progressos amb les seves respectives activitats l’Auditori del Casal va quedar petit per tanta gent que va venir, els comentaris a la sortida era que d’aquí en endavant tots els espectacles del Casal es tenien que fer en l’Auditori del Mirador, on la seva capacitat es molt gran.
Torna’n amb la vida familiar, teníem per costum amb la Nuria d’anar cada dijous el Viena a sopar junt amb quatre matrimonis mes, un dijous al tornar a casa del Viena, quan els petits tenen dos mesos  sentim a plorar bastant fort als petits, entro a la habitació i estava l’Antonio dormint i roncant, feia una setmana que cada dia es llevava a les cinc del matí i tornava del treball a les vuit del vespre, estàvem posant en marxa màquines de tint i tenien molta feina, anava molt cansat, la Yu tenia un crio a la falda gronxant-lo i el altre amb el peu movent-li el seu llitet, tota congestionada, aviso a la Nuria li agafa un dels petits, la YU li sap greu que els petits ans molestin, la Nuria se’l emporta un a coll i de seguida el petit calla, el deixa quan el creu adormit i es torna a posar a plorar amb desfici, la Nuria el vol deixar plorar, però jo l’agafo hi aconsegueixo que calli, li falta una hora per el biberó, La Yu ha lograt fer dormir l’altre i ve a buscar el que tenim nosaltres li deien que es posi tranqui-la, que jan ans en cuidem nosaltres, quan toca el biberó estan dormin la Yu i el crio, però al cap de poc ja sentim el crio plorar la Yu fa els biberons ràpidament mentre se’l prenen estan callats, la Yu els agafa i se’ls endur a dormir al seu quarto, fins a les quatre han estat callats desprès ja comencen a rondinar fins que acaben cridant amb totes les seves forces, però paren quan estan a coll, hem sembla que aniré a comprar uns taps per les orelles ja que si els sento plorar no puc dormir i amb desvetllo.

La Yu ans te un gran respecta, segurament li be de la seva cultura xinesa, som el “padre i la madre” i ans tracta amb molta deferència, crec que li sap greu que nosaltres estiguem nerviosos pels petits i tracta de multiplicar-se perquè els petits no ans molestin, la Nuria l’hora del biberó es sagrada ho deixa tot per donar, la veritat es que dos petits a casa porten molta feina perquè tan el biberons com la caca van molt seguits i entre mig els plors i  estonetes de dormir. 
 
Als petits han augmentat de pes, la pediatra els hi a dit que estan molt sans que podem fer els biberons més llargs, axó ha estat una bona cosa, queden mes satisfets i es despertant cada quatre hores,  ja comença’n a somriure axó omple molt, la Yu als hi canta cançons de bressol xineses i sembla que se la escoltin amb atenció.
Als petits tenen quatre mesos i mig i pesant a prop dels set kilos estant molt macos, La Yu els treu molt en el cotxet a passejar es una manera de que s’adormin, molta gent de Castellar que ans coneixent la para’n per veure els petits, ja s’han fet populars a Castellar, un cop al dia junt amb el biberó els hi donen fruita trinxada i en mica en mica se la van menjant, ja et segueixen amb la mirada i riuen si els hi fas alguna ganyota, no ploren massa però quan ho fan es fan sentir. També s’ha guanyat molt en el dormir, ara dormen seguit unes sis hores per la nit, ja no es el esclavatge de cada tres o quatre hores prepari-les el biberó.
Però no tot va com jo voldria l’Antonio potser degut a la feina, s’han va cada dia al treball a les sis del mati i torna passades les nou del vespre , s’ha tornat a tancar , no explicar res, si li preguntes et contesta malament i et diu no volíeu que treballes. Exactament no se la feina que far quina responsabilitat té, si aquet horari durarà molt, ni si econòmicament està ben recompensat, nomes se que compren el que els hi far falta, no demanen diners, que jo sàpiga, i que acostumen amb la Yu anar el Corte Inglés a comprar menjar xinés, i el que els far falta sense mirar d’estalviar res, lo que si sé es cada dia s’han porta el cotxe, i jo he tingut de deixar d’anar a jugar a tenis entre setmana, ja que el primer es la feina que el joc.
La Nuria ja que està acostumada a portar tota la feina de la casa a la seva manera, també voldria que amb els petits es  fes lo que ella vol, jo li dic que deixi fer, que si visquessin sols ho farien, tal com van fer ella amb els seus fills, i també com han fet les seves filles amb els nostres nets, a ella li sembla que ho feria millor per be dels petits.
Estem a meitat de Juliol els nens tenen cinc mesos i mig estan molt grassos i macos, pesant a prop dels deu kilos, son l’admiració de totes les nostres amistats, però el Dani està refredat i te molta tos, axó far que la nit principalment es desperti molt sovint. Aquest refredat l’ànet passant a la Nuria, al seu germà i a la Yu, el que l’agafa’t més fort ha estat la Nuria. El cas es que la Yu ha dit a la Nuria que no la ajudi a donar els biberons perquè està molt constipada per por de contagià encara més als nens. La Nuria s’ha ho après molt malament ha estat plorant tot el dia, diu que sembla que tingui la lepra, no volen que s’acosti als petits, ella que ha viscut tot aquet temps nomes pendent d’ells, que quan era l’hora del biberó per ella era sagrada i ara no la deixen ni acostar-hi per por del refredat, ha sigut un cop molt fort per la Nuria que se quedat molt trista. Jo també estic trist perquè m’agradaria que tothom estès a gust, no m’agraden les males cares, però aquet succés me ha fet canviar el pensament, fins ara pensava que per nosaltres se havien acabat els viatges, perquè teníem que ajudar a la molta feina que portava el creixement dels petits, i veig que quan creuen que sobrem no tenen miraments o sigui que lo que tenim de fer es aprofitar la nostre vida amb un cert egoisme i cercar tot lo bo que podem aconseguir, al cap i la fi quan aquets vailets  pugin veure per ells mateixos lo que estem fem, nosaltres ja no estarem aquet mon. Axó era lo que en aquells moments estava pensant.
Era diumenge quan estàvem en aquet impàs, tots plegats amb una certa tibantor al hora de dinar vaig parlar amb l’Antonio, preguntant-li: ¿Com li anava la feina?, i si l’horari que feia duraria molt, ja que no gaudia dels seus fills que aniria be si trobes algun habitatge a prop de on treballava perquè podés fer més vida familiar, es va aixecar d’una revolada de la taula dient a la seva mare si ara estava contenta i que no tenia més gana. La Yu deia que no es trobava gaire be i no va voler dinar, al cap de força estona s’han van tots quatre. Jo i la Nuria ans varem quedar sols aspectants a veure com acabaria, i comentant que lo que havia dit era per comentar-ho i buscar-hi una solució, lo que no podia ser es tenir els petits a casa i no poder veure-les ni tocar-los, o estàvem passejant pel carrer o estàvem tancats a la  habitació. També li vaig comentar a la Nuria que la Yu tenia una papereta difícil, estava tot el dia sola amb dues criatures petites i dos avis grans que teníem les nostres mancances, on hi havia una diferent cultura, i una diferent visió de les coses per la diferencia d’edat, una important falta de comunicació degut l’ idioma, cap de nosaltres s’explicava be el que sentia de veritat, i lo més important estava a casa dels sogres, i crec que moltes vegades tenia que callar.
 A les dues hores van tornar i el primer que far l’Antonio es donar-me un petit perquè el tingues a la falda, volia donar l’altre a la Nuria i ella mig plorant diu que no que encara està constipada, el cas es que semblava que tot tornava a ser normal jo vaig aprofitar per dir-li que nosaltres miraríem d’ajudar-lo amb lo que pugéssim però que si el posem fitxo tindria que plantejar se alguna solució, ja que la Yu necessita ajuda per pujar els dos petits.
La cosa es va normalitzar molt quan la Nuria li va anar passant la tos i va tornar a ser com abans, ajudant a donar el biberó i la fruita als petits, encara que la seva dèria era el control de tot, però amb la Yu van continuar, dintre de lo que cap, anant bastant bé, amb l’Antonio les poques hores que ens veien no ens dèiem gaires coses, suposo que estava molest per lo que li vaig dir però creia que tenia de veure que tenia una responsabilitat grossa i no podia pretendre continuar la seva vida som si no hagués passat res.
Van venir les vacances i aprofitant que l’Antonio tenia quinze dies de vacances, la Dolors va voler que aquets dies anéssim a Vilassar de Mar a fer-li companyia a casa seva en l’àtic que tenien allà, d’aquesta manera la Nuria feria vacances dels petits, i que el matrimoni que s’espavilessin amb els menuts, varem aconseguir que la Nuria accedir a quedar-se una setmana, deia que amb dos dies ni havia prou, que a casa hi havia molta feina, li vam fer veure que tant per nosaltres com per el Antonio i la Yu aniria be aquesta petita separació.
Estàvem allà aposentats la Dolors , en Jordi el seu marit, l’Anna la seva filla, que va està amb nosaltres un parell de dies, tots junts gaudint de la tranquil·litat de l’entorn, quan en el tercer dia per la tarda la Nuria va caure anant a buscar un llibre a la habitació de tan mala forma, que apart de fer-se un tall gran els llavis i tenir tota la cuixa morada es va trencar el dit petit de la ma esquerra, amb la Dolors varem anar l’ambulatori de Vilassar i d’allà l’Hospital de Mataró a urgències, li van mirar el dit petit trancat i van intentar posar-li a lloc però no ho van aconseguir van dir que de bon matí anéssim al Taulí de Sabadell, l’endemà a primera hora ja estàvem a Sabadell, allà van intentar també poder-li arreglar però les radiografies deien que no i ja li van fer totes les probes prèvies, de una analítica, un electrocardiograma, una radiografia, lo necessari per passar per el quiròfan per poder-li arreglar el dit, i que ja la avisarien. En definitiva no havien passat tres dies ja tornàvem estar a casa però ara en sen se poder ajudar i cuidar als petits com voldria.
La Nuria només deia que lo que li sabia mes greu que no podia agafar els petits, encara que feia tot de coses rares per distreure’ls principalment en l’hora de menjar.
En la ultima revisió  dels menuts, el metge, ja els hi va dir que podien donar quatres àpats al dia, verdura amb tall, fruita, cereals, i biberó. Feien 68 cm. de llarg i passaven dels 10 kilos de pes, estàvem molt macos i grassos.
Van passar tres dies i a la Nuria no la van avisar per el dit, ella va truca al Hospital Taulí per mirar de activar la curació del dit ja que tenia totes les probes fetes, per poder-la intervenir. Li diuen que ja la avisaran i encara no havien passat deu minuts que la truquen del Hospital General de Catalunya que es presenti al endemà a les nou i mitja amb dejú per intervenir-la quirúrgicament. Entre una cosa i un altre tot el matí van està amb al dit, però a la tarda ja tornava està a casa fent la vida normal, encara que tenia tota la ma embolicada i ella traginava per tota la casa.
L’Antonio li han renovat el contracte mig any més en el moments que vivim es una molt bona noticia, resulta que en una de les moltes vegades en que arribava tard a casa, el seu mòbil el tenia bloquejat i no hi havia manera d’estar en contacte amb ell, la Yu i la Nuria estàvem molt nervioses perquè el últim contacte eren les vuit de la tarda i va dir que ja venia cap a casa i passàvem de les deu i encara no havia arribat, a mi han van fer trucar tres cops amb el mòbil però sortia que estava fora de cobertura que quan podessin ja me avisaria, quan va arribar a les deu i mitja li vaig dir que ens dones el telèfon d’ on treballa per poder-lo localitzar, ell va dir que fora de hores d’oficina era difícil, però han va donar una tarja de l’empresa, en ella apart dels telèfons hi havia unes adreces electròniques que entrant a Internet vaig poder saber on treballava el meu fill.

L’empresa es diu Sportwearargentona S.L.
Camí del Cementiri, 4 (Pol.Ind. Can Ribot) Aptdo 18
                                 08319 Dosrius (Barcelona)
L’empresa té màquines de punt pròpia i acabats que estan especialitzats amb teixit esportiu transpirable, tenen uns 80 treballadors i la major part de la producció va per l’exportació, per les fotografies vistes sembla una molt bona empresa amb bona maquinaria i puntera en el seu ram.

La vida en el Casal va continuant normalment amb les seves activitats, nosaltres degut a les circumstancies particulars no participem  amb les sortides ni amb les estades que organitza el Casal, en el mes de setembre en concret del 26 al 3 d’octubre estada a Cambrils a passar uns dies de descans i aprofitar els últims dies de calor de l’estiu.
Del 3 al 8 d’octubre el Casal va anar a l’illa de Sardenya. La sortida va ser del port de Barcelona, van embarcar en un  Ferry, en el que també va embarcar l’autocar, i tots junts  els va portar a l’illa. Van recorre tota l’illa amb l’autocar, apart de veure tots els indrets i coves que te l’illa, la dita era anar fins l’Alger on es troben diferents punts en que encara hi han vestigis de l’estada d’antics catalans quan era un territori que pertanyia a Catalunya i que  conserven cartells i parla catalana, el viatge va ser molt instructiu ja que per aquells indrets tenen costums de far molt temps i edemes van tenir  moltes coses per explicar ja que la tornada es van ensopegar amb una forta borrasca, on el mar tenia onades de quatre i cinc metres d’alçada que els va obligar anar poc a poc arribant a Barcelona amb cinc hores de retard.


La primera setmana de novembre varem celebrar la ja tradicional Festa de la vellesa que va durà el tot el fi de setmana, El dissabte a les deu del matí esmorzar de germanor en l’Espai Tolrà on s’hi van aplegar tres-centes cinquanta persones, amb la presencia de les autoritats locals, desprès dels parlaments de benvinguda i d’agraïment als diferents col·laboradors varen tenir el esmorzar clàssic de xocolata desfeta amb croissants i ensiamades per acabar amb un animat ball. Per la tarda en l’Auditori Miquel Pont del Mirador que es va omplir del tot, es va fer un extraordinari espectacle amb els grups de Cant, de Teatre, el de Sevillanes i Sardanes.
El diumenge la Missa de dotze dedicada als socis traspassats amb la participació de la Coral Sant Josep i el ball de la tarda en el Casal Catalunya va ser amb musica en viu la festa va ser molt semblant a les dels altres anys.

A principis de desembre van coincidir moltes festes el dimarts dia 6 i el dijous dia 8 van ser festa, eren la Constitució i la Asunción, per lo que la Dolors va organitzar l’anada als Banys de Fitero, es un balneari que està situat entremig de Saragossa i Pamplona.
La sortida que va organitzar la Dolors va ser per treure el malt trago que l’estiu va tenir la mare al caure a Vilassar i trencar-se el dit de la ma esquerra, també per fer-la sortir de casa i tenir mica de descans dels petits, es va aprofitar el desplaçament per anar-hi amb l’Audi de la Dolors que feia pocs mesos que el havia estrenat,  a mi particularment també m’anava molt be perquè estava una mica estressat amb el Casal, ja que estaven organitzant el dinar del Prenadal i també l’entrega dels lots  pels monitors i col·laboradors i a mi s’han va posar el cap  posar-hi una copia de un concert de Gran Orquestra per completar el lot. En Roca hem va entregar els últims concerts de Andre Rieu i vaig anar fent copies de tots per poder posar-ne un a cada lot , el cas es que vaig fer unes 55 copies amb les seves caràtules  i estoigs corresponents i estava una mica estressat i aquella sortida m’aniria molt be.
Varem sortir el diumenge dia 4 a les nou del matí en direcció a Saragossa i allà ans van agafar l’autopista cap  a Pamplona fins el desvio de Fitero i a 4 kilòmetres hi ha el Banys de Fitero,  ans vem allotjar en l’Hotel Gustavo Adolfo Becquer.
Arribada a la una i mitja i tot seguit dinar, desprès ja ens vam anar inscriure dels serveis que tindríem durant tota l’estada, començant per la mateixa tarda de 6,30 fins la 7  a la piscina d’aigua calenta on hi havia xorro d’aigua per tot arreu, amb els seus jacussi, salts d’aigua etc l’estada a la piscina va ser molt relaxant. Varem completar el dia anant a sopar i acabar amb una amigable partida de domino.
No sé si degut al bany el cas es que vaig passa una mala nit amb un fred que no s’hen anava i també hem costava respirar i notava que no tenia gaires forces, tenia un cert malestà a tot el cos.
Quan el matí ho vaig comentar tant la Nuria com la Dolors  van estar durant tota l’estada pendents de com hem trobava i no hem deixàvem fer res, elles es van banyar a la piscina exterior on l’aigua era tèbia i en canvi a fora feia molt de fred, jo no vaig poder tenir aquesta experiència, quan anàvem a caminar per els voltants miràvem de fer-me parar perquè descanses una mica, amb tot això  varem anar a peu fins el poble de Fitero que està a 4 kilòmetres del Balneari i varem pujar fins dalt el mirador però sempre amb precaucions.  
 La tornada va ser el dijous dia 8, de bon matí varem sortir per trobar-nos junts amb a Anna a dinar a Bellaterra en el Restaurant Sant Pancraci.
Al arribar a Castellar anem d’urgencies a veure el Dr. Moya, que li explico el que m’està passant, m’explora i en mana que aquella setmana no vaixi el Casal per res, jo li dic que precisament tenin el dinar de Prenadal, hem diu que tinc d’estar tranquil que es una urgencia que s’espevilin, el dia següent despres de passar un matí bastant estressat per les apnees que hem deixen sense forces son les dues de la tarda abans de dinar del dimecres dia 14, prenc la  primera toma de Cafinitrina, amb l’agradable sorpresa de desaparició de la apnea i qualsevol altre malestar i sentin recuperar les forces.
A les tres visita al Dr. Moya explicant el fet, el Dr. diu que això es cosa del cor i junt amb un expedient hem mana anar d’urgències al Taulí de Sabadell, ans atent la Dra. Ester Jove desprès de fer moltes probes amb recepta Furosemida que fan orinar sovint per treure líquid dels pulmons, totes les demés probes son correctes i recomana fer un eco cardiograma per veure com treballa el cor, i desprès si creuen convenient la proba d’esforç i col·locar algun altre catèter.
En quan a la cafinitrina recomana prendre’n si tornen haver símptomes clars d’apnea i no dubtar anar-hi si torno a tenir problemes, durant tota la tarda no vaig tenir cap malestar.
Arribada a casa ales onze de la nit a la una anada a dormi, símptomes de apnea que hem dificulten agafar el son, prenc una segona pastilla de cafinitrina, passo la nit força be, nomes llevar-me tinc ganes d’orinar i prou.
Dijous per la tarda torno ingressar ara m’atenen unes altres doctores on els hi explico des de el principi tots els símptomes que tinc amb diuen que tindre que esta una dies allà per fer-me les probes corresponents, la veritat es que mentre estic allà no tinc cap símptoma dolent ni malestar, estic amb el gota a gota i dins del sèrum hi van posant els medicaments, Estic un parell de dies a baix a urgències i desprès amb traslladant a planta a una habitació.
El dilluns al matí hem portent a Udiac on han fan una proba d’esforç primer controlant el cor en repòs i desprès caminant en una telera i veient com respon el cor, jo surto content perquè ham sembla que ha anat be, encara amb tenen amb controls uns dies a la habitació per donar-me el alta el divendres 23 a mig matí i que hem posi en mans de un cardiòleg per anar seguin l'evolució de la malaltia.
El dimecres el Casal va celebrar el Prenadal el mateix dia per la tarda ja vaig rebre una trucada de la Montse Guiu dient-me que tot havia anat molt be, que el personal va sortir satisfet de tota la Festa.
Aquest any el dinar de Prenadal varem decidir fer-lo a Can Font, un restaurant a prop i de una certa categoria, el problema es que els menús presentats s’han anaven de preu, el menú era un aperitiu molt complert i dos plats servits a taula, amb la Mercè varem decidir l’aperitiu complert i un sol plat i poder triar carn o peix, però que l’aperitiu fos servit estan la gent asseguda a taula al seu lloc, i pel que en van explicar axó va ser l’èxit del dinar. El Salvador Juliana va fer la presentació de la Festa i van assistir el Sr. Alcalde Ignasi i la Gloria la regidora de la Gent Gran i tot va sortir molt bé.


El Casal encara abans d’acabar l’any es va anar l’Auditori Nacional de Barcelona a escoltar el tradicional concert de Nadal per una gran orquestra estrangera.

En la vida familiar vam celebrar la festa de Nadal a casa de la Dolors allà ans varem aplegar tota la colla, els protagonistes de la Festa varen ser els dos petits, tothom estava pendent d’ells, el varem fer cagar el Tió i varem fer una foto testimonial dels cinc nets plegats.















   

                            








sábado, 24 de noviembre de 2012

Montlló-Torres Cap. 29



Repassant les fotos fetes en el 2010 va sortir una de Saidí, resulta que estan a Viella, degut a un cap de setmana llarg, passant uns dies en l’apartament que tenia la família del Jordi, el marit de la meva la filla Dolors, aquestes sortides a la Vall d’Aran la feien normalment un parell de vegades l’any sempre
convidats per la Dolors per passar uns dies junts, i estan tots plegats allà varem trucar a la família de Saidí, ja que en Juan Antonio ja tenia dos fills i encara no els havien anat a veure, en Juan Antonio era fill d’en Joan el cosí germà de la Nuria i con que feia molt de temps que no els veiem, varem decidir al tornar cap a casa passar per Saidí a fer-les  una visita.












El testimoni de la visita es aquesta fotografia, i regirant fotos antigues en va sortir un altre de Saidí de molt semblant però en quaranta anys de diferencia, axó m’ha a donat peu a explicar una mica la historia de la família de la Núria que té a Zaidin  (Saidí en català).
 

















 Saidí es un poble  de 1700 habitants de la província de Osca a 12 quilòmetres de Fraga, es eminentment agrícola i ramader, allà i vivia una germana de la  mare de la Núria, la Pilar.
                                   
 La mare de la Núria, la Salvadora, era filla de Fraga i de joveneta va venir a Sabadell on hi vivia el Josepet un germanastra seu, al principi durant dos anys va fer de mainadera cuidant nens petits a canvi de estada i menjar, mes tard ja cobrant un sou va fer de minyona en una família benestant, més  endavant va coneixes amb el Antonio Torres (Ton) han qui es va cassar, del matrimoni va néixer la Nuria.
El Ton tenia per costum un cop l’any anar per Fraga i els seus voltants a fer una visita a la família de la Salvadora, cosa que a ella li agradava ja que s’han portava els millors vestits i d’aquesta manera feia veure a tota la seva parentela, que el anar-se’n de Fraga havia passat de dona de poble a ser una senyora de ciutat.

La historia de la família de la Salvadora es bastant complexa ja que la seva mare es va casar tres vegades. Del primer marit va tenir tres fills, en Josepet que vivia a Sabadell, la Antonieta que vivia a Rubí i la Francisca que es va quedar a Fraga.
Va enviudar i es va casar amb un altre viudo que ja tenia sis fills, d’aquet matrimoni van tenir cinc fills més, quatre noies i un noi, dels que solament van sobreviure les dues noies la Salvadora i la Pilar, i encara es va tornar a casar però en aquet  tercer marit, segurament per l’edat,  no va tenir fills, la mare de la Salvadora i avia de la Nuria es va  morir als 97 anys deixant molta parentela uns van venir cap a Catalunya i els altres es van quedar per Fraga i els seus voltants.
La Salvadora era la filla gran del segon matrimoni de la seva mare i ja de petita es va fer càrrec de la germana més petita que es deia Dolors a la que se la estimava molt, d’aquí li ve el nom a la meva filla, però malauradament als vuit anys va morir de una meningitis, segurament degut axó i que les feines del camp no li anàvem gaire, de molt joveneta va decidir canviar d’aires, s’han va anar a Sabadell a casa del seu germanastra Josepet.   
   


  La Salvadora i la Pilar eren germanes de pare i mare, els demes eren mig parents, quan anomenaves algú de la família tenies que explicar quins eren els seus pares i la seva relació amb la Salvadora perquè tenia germans de pare solament i germans de mare solament era tot una mica d’embolic.
 
Amb la Pilar que vivia Saidí era amb la que hi tenia més relació de tota la família, i estava casada amb en Joan Malet, amb el que van tenir dos fills en Joan i l’Antonio.
En Joan Malet era jornaler, solament treballava quan algú del poble el demanava, cosa que fora de l’època de la recollida de la fruita, era bastant esporàdica, per lo que passava moltes estones en els bars del poble, a mata el temps. Allà era força conegut per els seus veïns, i els homes del poble li pagàvem la beguda, a canvi de fer-li algunes bromes , fins que arribava a casa seva força tocat, i axó passava sovint.
La Pilar era la que portava tota la poca font d’ingressos que hi havia a la casa, una d’elles era cuidant i alimentant en els baixos de la casa a una truja que la portàvem al mascle, desprès quan naixien els garrins petitons s’han quedàvem un parell per anar-los engreixant durant l’any i la resta se’ls venien i als petits quan tenien el pes necessari també se’ls venien, d’aquesta manera s’anaven defensant la vida.
Els dos fills del matrimoni, en Joan i l’Antonio van créixer fent pinya al costat de la seva mare per protegir-la de les envestides del seu marit quan anava begut.
Aquets dos fills potser degut al mal exemple del pare van créixer amb la cultura del esforç i la responsabilitat, tots dos eren molt estimats en els llocs de treball en que estàvem.
El Joan fent d’encarregat en alguna plantació, sabia molt de la terra i edemes sabia portar les diferents màquines per conrear-la era molt apreciat i es feia estimar, també durant un temps va ser cap de una granja molt  gran de porcs on hi tenien tres mascles amb les seves femelles i un reguitzell de porquets de diferents mides que se’ls venien a les abundants explotacions porcines que hi havia en els seus voltants.
L’Antonio va agafar distint camí, va anar a treballar a la ciutat de Lleida en una industria força important on feien portes i finestres metàl·liques, que per aquell temps tenien molta sortida, l’empresa era gran ja que inclòs exportàvem molta producció l’exterior, ell era el que feia els viatges l’estranger principalment a Argelia on hi tenien un bon mercat. A dins el taller també era una persona important i força apreciat. Per evitar desplaçaments diaris es quedava tota la setmana a viure a Lleida i anava a casa els pares els fins de setmana.  
 
Resulta que un dia en el pare Joan sigui per fer-li un favor o be per enredar-lo l’ofereixen un terreny a dos quilòmetres del poble que tot era un pedregar, molt be de preu i amb moltes facilitats de pago, el cas es que l’agafa i d’aquesta manera poder tenir feina a les hores que no estava contractat, axó va representar una gran transformació ja que va deixar d’anar als bars a matar el temps i es va encapritxar d’aquell tros de terreny pedregós, potser perquè mai havia tingut res, o per el que fos, quan no estava fent de jornaler, agafava la bicicleta i s’anava cap al tros, allà s’hi passava el temps treien pedres,  arreglant i adreçant el terreny, veia que a poc a poc anava canviant tot l’entorn molt àrid i que la terra que hi havia sota les pedres era bona  i que edemes treballava per ell, fins que un dia regirant les pedres de sota de tot li surt una gran font d’aigua. Sense dir res a ningú i ajudat pels fills van anar arreglant tot el terreny, mes endavant amb el recolzament del seu fill Joan que ja treballava d’encarregat compren, pagant a termini dos bancals de terra grans situats al costat mateix del pedregar.
 En Joan, el fill gran, es un gran treballador i després de treballar tota la setmana, aprofitava els caps de setmana i els dies de festa per agafar el tractor que li deixaven i portar-lo al terreny del seu pare i allà amb la gran ajuda de les màquines van anar treien totes les pedres mes grans i canviant tot el seu entorn, també en els dos bancals van plantar arbres fruiters de poma i préssec i amb l’aigua que tenien a prop, regaven els arbres que els hi davant abundant fruita.
Aquella casa gracies “el pedregar” experimenta una gran transformació, principalment en el comportament d’en Joan Malet ja que ha deixat definitivament l’anada als bars i només està pendent de la diferent producció  que li don l’horta que s’ha fet al costat de la font d’aigua, aprofitant la terra verge que hi havia sota les pedres i també es cuida i vigila els bancals dels arbres fruiters plantats, quan arriba l’època de la recollida de la fruita necessiten mà d’obra exterior per fer front al treball.
En Joan fill, es casa amb la Mercè una noia de Lleida, en un principi van a viure de lloguer en una casa al costat de la carretera, però al cap de poc surt la possibilitat de comprar la casa del costat dels seus pares i allà van a viure.
Les dues vivendes  estan de costat però son independents i d’aquesta manera les dues famílies tenen una ajuda mútua i una relació molt propera i estreta que també va molt be per comentar tota la feina que tenen en el camp que la fan conjuntament i també molt important que la Mercè s’han preocupa dels pares del seu marit que ja son grans.
En la fotografia antiga es el testimoni de quan  van anar de visita per coneixia el Joan Antoni petit, o sigui que les dues fotografies de grup van ser per conegué la una en Joan Antoni de quan va néixer i l’altre quaranta anys més tard per conegué els seus fills.
Un dia el Joan anant amb bicicleta al tros va tenir un accident a la carretera, un cotxe el va atropellar el van portà d’urgències al hospital de Fraga però as va morir mentre el estaven opera’n.
Aquesta mort va ser sentida per la família, ja que últimament portava una vida controlada i dedicada al treball, s’han preocupava molt de la horta i del tros de terreny que tenia, però també va ser consolada perquè l’assegurança del cotxe va donar una indemnització important a la viuda per la seva mort.
Els fills d’en Joan i la Pilar, en Joan i l’Antonio van tenir les primeres desavinences quan en aquella casa entre una cosa i un altre ja hi havia bastant patrimoni i els interessos manaven molt.
Les diferencies entre els dos germans venien marcades per una banda l’Antonio treballava a Lleida i de tot lo del camp no en volia saber res, en canvi en Joan era el que estava pendent de tots els problemes que es presentàvem tant de la casa de la seva mare com del terreny , edemes aprofitava totes les festes per anar amb les diferents màquines agrícoles al terreny a fer feines, i encara es va agreujar quan l’Antonio es va casar amb una noia de Lleida que era mare soltera i una mica especial i des de un principi no va voler saber res de la família del seu marit, ni del poble de  Saidí, però si de la part econòmica que li podia tocar al seu marit.
La casa del Joan va prospera molt de la mà de la Mercè, ja que va portar a la família un aire modern i es preocupava per tot, tan per el benestar de la mare Pilar, com pel seu marit i sobretot pel el seu fill en el que va procurar que no li faltes res i que creixes amb una molt bona educació tant d’estudis com de comportament.
En una de les visites a Saidí quan en Joan Antoni tenia uns deu anys, va venir a passar una setmana amb nosaltres a Castellar quan ja vivíem l’ Aire sol.
En Joan Antoni no havia sortir mai de Saidí, la vinguda amb nosaltres li va ser molt reveladora, ja que me’l vaig endur a la fabrica i va veure com  treballava una filatura on les màquines son molt grans, també el varen portar a veure el mar que no la havia vist mai, recordo també que m’acompanyava quan anava a jugar a tenis i resulta que el primer cop que va venir es va posar a veure com jugàvem. En l’Aire sol les pistes de tenis estan situades en mig del bosc i durant el partit una pilota va sortir de la pista i s’han va anar a dins el bosc, axó ans passava sovint, ell es va oferir anar a buscar-la  al cap de poc es presenta amb la pilota i tres més que havia trobat, jo li vaig dir que les que havia trobat se les podia quedar, els meus companys del tenis al veure l’alegria que va tenir aquell nen amb les pilotes tots van mirar de donar-li les que ja tenien gastades, i ell va tornar el bosc a buscar-ne mes, en Joan Antoni molt content s’han van dur una bossa amb nou o deu pilotes de tenis ja usades, en va dir que seria l’enveja dels seus companys de collegi.
Les visites a Saidí eren bastant esporàdiques quan hi anàvem venia la Salvadora per veure a la seva germana, ells estàvem molt agraïts, ans tenien a nosaltres com la família benestant de la ciutat i ans omplien el cotxe de fruita i demes productes que conreaven per allà i ens explicàvem amb pels i senyals totes les novetats i problemes que tenien amb la producció de la fruita on  ja eren uns petits empresaris, en Joan Antoni anava al collegi i tot lo del camp li agradava era molt bon estudiant i ajudat del seu pare que tenia molta practica i ell amb els llibres i les noves tecnologies anava creixent tant d’estatura com de saviesa per conrear la terra amb les noves tècniques i també amb molta responsabilitat.
En Joan Antoni es va prometre amb la Montse, una noia de un poble veí, situat l’altre costat del riu Cinca, que era filla d’un empresari agrícola que també tenien terres amb producció de fruita.
 
El casament del Joan Antoni amb la Montse es va fer a la ciutat de Lleida en el Restaurant Cal Nastasi, va ser una festa pròpia de nous rics, tot anava a dojo, va ser el casament en el que recordo que ans van donar més de menjar.
Per començar el entrar ens van dur a una sala gran on hi havia dues taules grans plenes de safates on hi havia de tot , en el mig de la sala una barca gran pintada de vermell però al acostar-hi veies que el color vermell era perquè estava ple de gambes ben posades una al costat de l’altre.
 A peu dret anaves passant per les taules i picaves de tot quan varem acabar aquet aperitiu tothom ja estava tip, però desprès varen passar a un altre menjador molt ben adornat on hi teníem cadascú la seva taula i el seu lloc.
La nostre era de 12 persones totes elles parents i amics del Joan Antoni que no els havien vist mai. Allà ens van servir tres plats més tots molt abundants i bons, però nomes per fer-se una idea de com estàvem tots de tips el últim que era de carn no hi va haver ningú de la taula que el testes. La Nuria es va trobar malament de lo plena que estava, un senyor de la taula va demanar al cambrer un xopi’t d’oruxo que se li va posar molt be i d’aquesta feta tots els de la taula en varen prendre i vam poder continuar amb el pastis nupcial. Va ser una passada de dinar, el testimoni del casament hi ha les dues fotografies.


En el casament no va venir el Antonio germà del Joan i padrí del Joan Antoni les diferencies entre els dos germans eren cada vegada més pronunciades.
L’Antonio vivia a Lleida, però cada setmana anava a Saidí  a casa de la seva mare que també era a casa seva ja que axis ho tenien decidit des de la compra de la casa del costat, ell allà hi tenia les seves coses de solter i també i feia reformes, al estar de costat amb la del seu germà es veien sovint, però estaven molt distanciats no es parlaven, ajudats també per les seves senyores que no lligaven gens.
Pocs mesos desprès de aquet casament varem tornar anar a Saidí per la mort de la Pilar, la tia de la Nuria.
Al arribar ja ens estaven esperant per anar junts fins l’església que es va omplir tota ja que era una família molt coneguda del poble, a mi en van posar entremig dels dos germans que no es feien, la dona de l’Antonio no es va presentar en el esdeveniment.
La costum del poble era que un cop acabada la cerimònia religiosa anar a donar el pesa’m als familiars, jo vaig rebre el condol de tothom, ni havien que els hi donàvem a tots dos fills, però també alguns solament al Joan i d’altres solament l’Antonio, va ser tot una mica pintoresc.
Cada visita que fèiem a Saidí en Joan Antoni me explicava les seves inquietuds respecta a la fruita, volia posar unes càmeres frigorífiques per guardar la fruita i anar venent-la segons el preu del mercat, en va ensenyar que pels voltants dels seus terrenys i passava l’Ave, el tren d’alta velocitat que feia el recorregut de Barcelona a Madrid i que els que van tenir la sort de que passes per el seu terme els hi van donar forces cèntims per la l’apropiació del terreny, que molts ho van aprofitar per fer naus amb càmeres frigorífiques per guardar la fruita recollida.
Un altre inquietud del Joan Antoni era evitar els intermediaris ja que eren els que s’han duien el tall mes gros del negoci, per axó volia mirar de comprar un camió per vendre la fruita directament al venedor de la ciutat, però axó requeria tenir una cartera de clients important. Lo que normalment es feia era portar la fruita recollida a una cooperativa, allà hi anaven els intermediaris a comprar per distribuir-la als seus clients, el Joan Antoni va arribar a ser un element important dins la cooperativa per vigilar i controlar les entrades i sortides de la fruita.
Els preus de la fruita variaven segons si estava en plena recollida o be si escassejava, tothom portava la fruita al mateix temps aleshores els intermediaris s’aprofitaven per baixar els preus, la recollida es feia per etapes m’explicava que cada dos dies anàvem al tros i trien 50 caixes de fruita. També tenia arbres que seleccionaven cada pesa i quan tenien una mida adequada els hi posaven una bossa perquè no tinguessin cap cop i vendre-la a molt bon preu a restaurants i hotel de categoria.
En una de les ultimes visites en Joan Antoni va tenir molt interès en que anés el tros perquè veies les ultimes novetats, allà estava tot canviat, primer hi havia una bassa gran plena d’aigua i al costat una nau on hi tenien el tractor, amb seus diferents complements per conrear la terra, també la màquina de ensulfatar al costat diferents bidons amb els productes químics per posar als arbres, i per terra ple de tuberes pintades de distints colors que eren les bombes d’aigua que estaven manades per un ordinador que les tenia programades perquè a una hora determinada fer-les actuar per regar unes feien el gota a gota i d’altres el raig que per mitja de petits tubs de plàstic portava l’aigua al peu de cada arbre, orgullosament hem va dir que podia saber els kilos de fruita que donaria cada arbre.
Però per arribar a tenir una bona collita, el arbre necessita ser cuidat durant tot el transcurs de la producció, el primer de tot una bona esporgada treure-li tota la part morta i està alerta de la possibilitat de que diferents insectes no hi facin nius en el arbre, per lo que es necessari aplicar-hi productes químics per matar-los, més tard vigilar quan ja tenen flor de les plagues que hi ha, quan comença a tenir fruit es té d’anar aclarint perquè la fruita no es malmeti ella mateixa, axis com també la recollida que es ha de fer per etapes per anar treien les peces més madures. Tot axó si abans no han tingut alguna pedregada i tot s’ha nat amb orris, per prevenir-ho fan un important segur per assegurar la collita que de vegades si veuen que no serà bona preguen perquè els hi passi.
La veritat ho tenia tot molt controlat i ben arreglat, també en va ensenyar un bancal molt gran de terreny que hi havia al costat que feia molt temps que no es treballava on la terra era molt bona i que hi anava al darrera per comprar-lo però es veu que ni demanaven molts cèntims, però deia que paciència que ja cauria, els amos eren la església del poble.
En aquesta ultima visita amb va dir que ja havia caigut i que ara la feina era seva per començar a conrear-la i que encara no tenia clar el que hi faria.
Aquesta es la historia explicada a grans trets de la transformació de una casa gracies a un tros de terreny, “el pedregar”, que ningú en donava cap cèntim.