La torre de l’Airesol tenia moltes mancances, però nosaltres ans si sentíem molt bé, també vaig tenir la gran sort, que en Joaquim Mariné, el mecànic que portava tot el manteniment de la fabrica, potser per agraïment a mi, es va agafar la torre com un element més de la fabrica, i qualsevol problema se’l feia seu hi posava tots els medis per resoldre’l, recordo que li vaig dir que parlant amb els sogres varen dir que allà a la part de dalt aniria be tenir un galliner, axis els petits tindrien ous frescos, sense dir-me res, ell amb restes d’unes plaques d’alumini que van quedar de una ampliació de la fabrica ja va muntar uns galliners, on la Nuria junt amb l’avia Salvadora totes contentes van posar una dotzena de gallines i teníem ous frescos.
De tant en tant, en Mariné pujava a casa hi preguntava a la Nuria si tot li anava bé, jo si li deia alguna cosa, hem deia que allò era cosa seva, que no hem preocupes, a mi m’anava molt be perquè jo per qualsevol problema domèstic tenia que recorre a un especialista, crec que d’aquesta manera volia ser el preferit de la fabrica, jo alguna vegada li tenia que parar els peus, perquè de vegades, degut al seu caràcter, amb els seus companys es pesava. En aquell teníem per costum, l’equip de manteniment, cada divendres anar al “Mas Pineto” a fer la paella d’arròs, que allà eren especialistes, era una manera de avançar la festa del cap de setmana, cadascú pagava la seva part, venien també alguns encarregats i tots junts hi havia una camaraderia i convivència, crec que anava molt bé per la fabrica.
Va ser per aquestes dades que me avisen dels Escolapis de Sarrià que la nostra promoció fa el 25 aniversari i que tenen preparada una festa que esperen la meva presencia amb tota la família, jo particularment amb va fer molta il·lusió, poder tornar a veure antics companys i saber d’ells, ja que no ans havien vist més des de la sortida del collegi. Varem dir els pares de la Nuria que aniríem tots cinc a Sarrià a la festa del aniversari, ells van dir que anirien a passar el dia a la torre, ja que teníem en Bartolo treballant, fen la rampa i el mur exterior.
Nosaltres de bon matí, ja van organitzar per marxar cap a Barcelona, con que teníem que anar a Sarrià, la part alta varem anar per la carretera que segueix la línea del tren, cap a Sant Cugat, Vallvidrera, Les Planes, Peu Funicular, fins arribar a la part alta de Sarrià, el viatge va anar molt bé, l’arribar ja vaig saludar a uns quans companys que feia molt temps que no ans havien vist, varen haver abraçades, sorpresos una mica del poc cabell que teníem la majoria, també es va escapar alguna llàgrima al recordar vells temps. De seguida es manen anar cap a la capella per escoltar la missa, mentre estaven aposentats allà m’avisen de que tinc una trucada per telèfon de Sabadell, estranyat vaig a la porteria i era la cunyada, l’Angelina, que hem diu que en Ton el pare de la Nuria ha tingut un accident que es mort.
Tornen de seguida cap a Sabadell, han sense poder gaudir de la festa, ni dels companys, al arribar l’avia Salvadora ans explica que as van llevar d’hora per pujar l’Airesol, ja que l’autobús sortia matiner i abans havien anat a comprar a la plaça de vendre, quan van arribar al pujar la primera rampa, es va trobar malament i va caure a terra, l’Anastasi del restaurant i un altre senyor van ajudar a l’avia i se’l va endur al hospital de Castellar, allà els hi van dir que aquell senyor estava mort i per evitar despeses el mateix cotxe el va portar fins a Sabadell al pis del carrer Sant Jaume, van avisar al Dr. Salavert que el portava, que va certificar la seva mort, i als serveis funeraris per tramitar tots els requeriments que fan el cas. L’avi Ton tenia 67 anys patia de una malaltia al cor, segons el Dr. va ser un atac fulminant, tots ho varem sentir molt, era un home de bé i per mi va ser un puntal, hem va ajudar i animar molt en la construcció de la torre, ja que amb ell al costat jo anava tranquil.
Un dels problemes de tenir la torre acabada però els exteriors no, era que dins la nostra parcel·la estava oberta a qualsevol persona o animal que passava pel carrer, resulta que teníem el gos Berky, que per les nits quedava a fora, ja que la Nuria no el volia a dins a la torre, li varem fer una petita barraca perquè hi dormís, però quedava a l’aire lliure, i molt sovint sentíem barrelles de gossos l’exterior, una vegada el terrabastall va ser molt gros i al sortir a posar pau, el Berky va entrar amb una orella penjant, posant tot ple de sang, s’havia barallat amb uns quadrilla de gossos que passava per allà, un altre vegada el Jose que era el vigilant i que cada dia el vespre feia la volta per les torres, amb diu que el gos que tenim està boix, al passar per davant de la nostre, es posa molt esverat, que inclòs un dia va caure des de dalt del mur al carrer i va quedar mig estabornit, va pujar amb penes i treballs cap dalt a la torre, era un perill, in altre dia va mossegar un nen que passava pel carrer, sort que ens van renyar per no tenir-lo lligat, però no hi va haver cap denuncia, degut a tot axó varen acabar tenir-lo lligat, aleshores encara era més fumut ja que quan venien els altres gossos no es podia defensar. Lo més perillós era que teníem moltes dificultats al hora de vacunar-lo hi axó era greu.
Va ser per aquestes dades que me avisen dels Escolapis de Sarrià que la nostra promoció fa el 25 aniversari i que tenen preparada una festa que esperen la meva presencia amb tota la família, jo particularment amb va fer molta il·lusió, poder tornar a veure antics companys i saber d’ells, ja que no ans havien vist més des de la sortida del collegi. Varem dir els pares de la Nuria que aniríem tots cinc a Sarrià a la festa del aniversari, ells van dir que anirien a passar el dia a la torre, ja que teníem en Bartolo treballant, fen la rampa i el mur exterior.
Nosaltres de bon matí, ja van organitzar per marxar cap a Barcelona, con que teníem que anar a Sarrià, la part alta varem anar per la carretera que segueix la línea del tren, cap a Sant Cugat, Vallvidrera, Les Planes, Peu Funicular, fins arribar a la part alta de Sarrià, el viatge va anar molt bé, l’arribar ja vaig saludar a uns quans companys que feia molt temps que no ans havien vist, varen haver abraçades, sorpresos una mica del poc cabell que teníem la majoria, també es va escapar alguna llàgrima al recordar vells temps. De seguida es manen anar cap a la capella per escoltar la missa, mentre estaven aposentats allà m’avisen de que tinc una trucada per telèfon de Sabadell, estranyat vaig a la porteria i era la cunyada, l’Angelina, que hem diu que en Ton el pare de la Nuria ha tingut un accident que es mort.
Tornen de seguida cap a Sabadell, han sense poder gaudir de la festa, ni dels companys, al arribar l’avia Salvadora ans explica que as van llevar d’hora per pujar l’Airesol, ja que l’autobús sortia matiner i abans havien anat a comprar a la plaça de vendre, quan van arribar al pujar la primera rampa, es va trobar malament i va caure a terra, l’Anastasi del restaurant i un altre senyor van ajudar a l’avia i se’l va endur al hospital de Castellar, allà els hi van dir que aquell senyor estava mort i per evitar despeses el mateix cotxe el va portar fins a Sabadell al pis del carrer Sant Jaume, van avisar al Dr. Salavert que el portava, que va certificar la seva mort, i als serveis funeraris per tramitar tots els requeriments que fan el cas. L’avi Ton tenia 67 anys patia de una malaltia al cor, segons el Dr. va ser un atac fulminant, tots ho varem sentir molt, era un home de bé i per mi va ser un puntal, hem va ajudar i animar molt en la construcció de la torre, ja que amb ell al costat jo anava tranquil.
Un dels problemes de tenir la torre acabada però els exteriors no, era que dins la nostra parcel·la estava oberta a qualsevol persona o animal que passava pel carrer, resulta que teníem el gos Berky, que per les nits quedava a fora, ja que la Nuria no el volia a dins a la torre, li varem fer una petita barraca perquè hi dormís, però quedava a l’aire lliure, i molt sovint sentíem barrelles de gossos l’exterior, una vegada el terrabastall va ser molt gros i al sortir a posar pau, el Berky va entrar amb una orella penjant, posant tot ple de sang, s’havia barallat amb uns quadrilla de gossos que passava per allà, un altre vegada el Jose que era el vigilant i que cada dia el vespre feia la volta per les torres, amb diu que el gos que tenim està boix, al passar per davant de la nostre, es posa molt esverat, que inclòs un dia va caure des de dalt del mur al carrer i va quedar mig estabornit, va pujar amb penes i treballs cap dalt a la torre, era un perill, in altre dia va mossegar un nen que passava pel carrer, sort que ens van renyar per no tenir-lo lligat, però no hi va haver cap denuncia, degut a tot axó varen acabar tenir-lo lligat, aleshores encara era més fumut ja que quan venien els altres gossos no es podia defensar. Lo més perillós era que teníem moltes dificultats al hora de vacunar-lo hi axó era greu.
La Nuria va demanar el poble que podíem fer, li van presentar a un home que era caçador que va venir hi el va matar amb el disgust de tots els de casa, ja que a pesar de tot era estimat, en Bartolo, el paleta, va fer un forat a fora el bosc i allà el varem enterrar. Va ser una trista experiència, encara que viure a fora en el bosc es necessari tenir un gos que estigui vigilant, però també s’han de saber de tenir animals a casa, nosaltres érem de ciutat i tractàvem els gossos com persones.
Hidexsa continuava creixent cada vegada hi havia més comendes per l’exportació i es va decidir comprar màquines de doblar, ans varen decantar per la Hamel alemanya que feien unes continues de Doble Torsió que eren les més modernes amb una nova tecnologia que permetien fer el doble de producció de les normals, amb uns cons de un kg i mig de fil sense cap nus. El problema era que cada continua tenia un motor de 50 C.V. i consumia molta energia apart de les seves dimensions, a resultes de la seva compra l’edifici es va fer petit i el varen ampliar allargant 10 metres la part de enredera de les dues naus de la filatura. Aquesta ampliació la va fer Construccions Palau, i es va seguir exactament l’estructura que ja hi havia part de la coberta de ferro també va continuar igual, recordo que varen pintar amb antioxidant tota l’estructura de ferro i el preu més barat amb molta diferencia va ser el d’un pare i fill anomenats “ Hilario pintors” que a partir de les hores van estar molt vinculats amb els treballs de pintura d’Hidexsa. També es va aprofitar per asfaltar tot el entorn de la fabrica i fer un altre moll de càrrega i descàrrega en la part posterior de la fabrica, van ser unes obres molt aprofitades, ja que podíem donar tota la volta a la fabrica amb cotxe i els camions grans podien maniobrar en sense massa dificultats.
A la fabrica teníem un problema que feia anar de bòlit en Mariné, era l’aigua, des de un principi en la fabrica no hi havia aigua, per fer les obres tenien una mengera que travessava el riu Ripoll que passa pel costat de la fabrica però 50 metres avall i ans se la donaven del altre banda del riu, la fabrica d’acabats “Cal Estruch” que teníem unes bombes molt potents que extrèiem la que volien per la seva industria en necessitàvem molta. Nosaltres teníem un dipòsit subterrani de 3.000 litres i l’ omplien de la mengera, bàsicament ans se servia per tenir aigua pels lavabos i les necessitats de la fabrica principalment per vaporar el fil, però sovint hi havia problemes ja que per passar el riu hi havia una conducció rígida que no estava permesa, quan el riu venia una mica crescut s’enduia tota la conducció, també molts diumenges servia a les criatures que anaven allà a jugar a passar d’una banda al altre de riu fins que trencàvem la conducció, el cas es que sovint teníem que corre a reparar la canonada, apart de que de la Confederació d’aigües venia una multa cada dos per tres.
Varem demanar a la Compañia d’aigües de Sabadell portà l’aigua a la fabrica, i teníem que pagar nosaltres totes les conduccions des de l’altre banda del pont de Can Pages uns dos quilometres més avall, axó representava una despesa de uns 6 milions de pessetes que en aquells moments no teníem, i ans teníem que espavilar amb lo que hi havia.
Els mercats principals d’aquells temps estaven a Tunisia i Argelia hi ans donaven força feina, però també hi havia algunes queixes del fil, el Sr. Jaume va organitzar una anada allà i fer una visita els principals clients que detectar les seves dificultats in situ, aquell viatge també va venir en Ignasi, el fill del Sr. Moles, perquè anés veient tot el mercat, per anar a Tunez ho varen fer via Roma. De bon matí del 13 d’octubre de 1977 anem cap a Roma, no hi havia vol directa Barcelona-Tunez, allà en l’aeroport de Fiumicino, ja ans espera un amic de Castelldefels del Sr. Jaume, en Joaquim, que ens porta amb el cotxe a passejar per la ciutat de Roma, recordo que passem pel costat del Coliseu, anem cap el Vaticà, hi dinem junts amb un bon restaurant, desprès de dinar varen anar a Via Veneto, famós carrer de Roma, on hi han les botiges més de moda, i en una sabateria l’ Ignasi va comprar unes botes per la seva promesa que s’han va fer 30.000 pessetes un dineral d’aquell temps, a mitja tarda ans deixa l’aeroport per tornar agafar l’avió per portant-nos a Tunez, quan arriben l’avió ja havia marxat, miren els passatges hi estàvem equivocats, reclamació corresponent i el pròxim avió sortia el dia següent a les sis del matí, ans donen una habitació les maletes s’han havien anat cap a Tunez, amb el vol anterior, nosaltres varem tornar a trucar l’amic per sopar plegats, per cert en un restaurant l’aire lliure, on hi havia unes noies que dibuixàvem i el Sr. Jaume els hi va comprar tres quadres un per ell , altre per Ignasi i un altre per mi, estava fet amb tinta xina negra.
Varem demanar a la Compañia d’aigües de Sabadell portà l’aigua a la fabrica, i teníem que pagar nosaltres totes les conduccions des de l’altre banda del pont de Can Pages uns dos quilometres més avall, axó representava una despesa de uns 6 milions de pessetes que en aquells moments no teníem, i ans teníem que espavilar amb lo que hi havia.
Els mercats principals d’aquells temps estaven a Tunisia i Argelia hi ans donaven força feina, però també hi havia algunes queixes del fil, el Sr. Jaume va organitzar una anada allà i fer una visita els principals clients que detectar les seves dificultats in situ, aquell viatge també va venir en Ignasi, el fill del Sr. Moles, perquè anés veient tot el mercat, per anar a Tunez ho varen fer via Roma. De bon matí del 13 d’octubre de 1977 anem cap a Roma, no hi havia vol directa Barcelona-Tunez, allà en l’aeroport de Fiumicino, ja ans espera un amic de Castelldefels del Sr. Jaume, en Joaquim, que ens porta amb el cotxe a passejar per la ciutat de Roma, recordo que passem pel costat del Coliseu, anem cap el Vaticà, hi dinem junts amb un bon restaurant, desprès de dinar varen anar a Via Veneto, famós carrer de Roma, on hi han les botiges més de moda, i en una sabateria l’ Ignasi va comprar unes botes per la seva promesa que s’han va fer 30.000 pessetes un dineral d’aquell temps, a mitja tarda ans deixa l’aeroport per tornar agafar l’avió per portant-nos a Tunez, quan arriben l’avió ja havia marxat, miren els passatges hi estàvem equivocats, reclamació corresponent i el pròxim avió sortia el dia següent a les sis del matí, ans donen una habitació les maletes s’han havien anat cap a Tunez, amb el vol anterior, nosaltres varem tornar a trucar l’amic per sopar plegats, per cert en un restaurant l’aire lliure, on hi havia unes noies que dibuixàvem i el Sr. Jaume els hi va comprar tres quadres un per ell , altre per Ignasi i un altre per mi, estava fet amb tinta xina negra.
El primer dia a Tunez va ser visitar els clients que teníem a les afores de la capital, Sinvatex, el problema de qualitat era minin, principalment eren els cons de plàstic trencats que provocaven ruptures de fil, millor els de cartó. Filtiss era una empresa molt ben equipada, volien màxima qualitat, l’entrega del fil amb contenidors, enraonen de Flassa com la millor filatura d’Europa, demanen una proba de 500 Kgs. de 2/60 de cru. Visitem també Maytham i Manintex de totes les visites els clients es queixàvem per la presentació més que per la qualitat del fil, el Sr. Jaume va dir que tenint de mirar de presentar el fil com una caixa de bombons, i un altre era que tots treien Flassa com un exemple de qualitat i presentació del fil.
El dia següent de bon mati varem anar cap el interior de Tunez, on a 180 quilometres hi ha la concentració de fabriques tèxtils del país, Argelà, on en aquells dies hi havia una vaga general a tota la zona, les fabriques estàvem parades i els treballadors havien tallats carrers formant barricades, estava tot ple de policies que ans van parar un parell de vegades per avisar-nos del perill, de totes maneres varen anar a l’empresa Comptoir, on ans van ensenyar els defectes amb teixits que estàvem fets amb torçals molt contrastats que fèiem visions en el teixit, amb les mostres que tenien de Flassa també hi havia el mateix defecte, es veu que procuràvem buscar defectes per anular la comanda, o tenir el preu més barat, ho fèiem amb tots els proveïdors. Varen anar a veure un parell més de clients però als varem trobar tancats.
Per la tarda varen volar cap Argelia, aterrem a la capital Alger i ans aposentem l’hotel Aurassi, situat dalt un turó no hi ha una vista panoràmica de tota la ciutat, amb el port marítim al fons.
De bon matí l’hora d’ esmorzar hi ha un petit incident en el menjador de l’hotel ja que està ple de personal i cap cambrer, tothom estava nerviós ja que tenien presa per anar al treball, fins que el Sr. Jaume es posa a cridar i de seguida venen un grapat de cambrers per atendre el nombrós personal que s’havia acumulat.
El dia següent de bon mati varem anar cap el interior de Tunez, on a 180 quilometres hi ha la concentració de fabriques tèxtils del país, Argelà, on en aquells dies hi havia una vaga general a tota la zona, les fabriques estàvem parades i els treballadors havien tallats carrers formant barricades, estava tot ple de policies que ans van parar un parell de vegades per avisar-nos del perill, de totes maneres varen anar a l’empresa Comptoir, on ans van ensenyar els defectes amb teixits que estàvem fets amb torçals molt contrastats que fèiem visions en el teixit, amb les mostres que tenien de Flassa també hi havia el mateix defecte, es veu que procuràvem buscar defectes per anular la comanda, o tenir el preu més barat, ho fèiem amb tots els proveïdors. Varen anar a veure un parell més de clients però als varem trobar tancats.
Per la tarda varen volar cap Argelia, aterrem a la capital Alger i ans aposentem l’hotel Aurassi, situat dalt un turó no hi ha una vista panoràmica de tota la ciutat, amb el port marítim al fons.
De bon matí l’hora d’ esmorzar hi ha un petit incident en el menjador de l’hotel ja que està ple de personal i cap cambrer, tothom estava nerviós ja que tenien presa per anar al treball, fins que el Sr. Jaume es posa a cridar i de seguida venen un grapat de cambrers per atendre el nombrós personal que s’havia acumulat.
El Sr. Jaume amb diu que la roba que portàvem els cambrers la havia subministrat Cía Textil J.M. que per cert no els hi queia massa bé.
Primerament varem anar al S.N.C.O.T.E.C. que era el estament oficial que estava a prop del moll, a portar unes mostres de teixits per intendència, també varem dur un sobre amb una proposta de teixits per la comandància militar, recordo que al entrar ans van mirar força estona, abans no ans van deixar passar, després varem anar al Banc Exterior Argelí, on un empleat, al que el Sr. Jaume li va donar un petit obsequi, ans van atendre molt bé i ràpid, es veu que per cobrar tenia que haver el aval del Banc i lo que feia aquell empleat posar les nostres factures sobre la pila de papers que tenien de manera que les factures no s’encallessin.
Varem anar a dinar en un restaurant al costat del mar molt típic, ja coneixien el Sr. Mur, el cambrer en una bandeja ans porta tot el peix que tenen acabat de pescar i tries el que vols, aleshores el cuinen i tel serveixen a la taula, al hora de pagar el Sr. Jaume solament portava dòlars, i als hi diu que ja els pagarà dema ells no hi posen cap problema, per la tarda anem a la Sonitex important empresa estatal però està tancat, deixem unes comandes que havien demanat i anem a veure el client Tidjani, una empresa que tenia el despatx dintre el barri comercial de Alger, allà estem molt ben atesos, recordo que hi havia una caixa fort on el Sr. Tidjani treu un feix gran de bitllets del país, i li va canviar al Sr. Jaume els dòlars que volgués a un bon preu.
Al dia següent, amb l’ Ignasi varen anar fins a l’ oficina de Correos, a comprar uns lots de segells, ja que feia col·lecció de segells, mentre, el Sr. Jaume tenia uns afers particulars que fer i cada qual va anar pel seu costat, més tard teníem que anar a veure el Sr. Gamaz de Mitex, vell conegut, era un dels primers clients de Hidexsa, però estava fora de viatge, tornen al barri marítim a dinar i per la tarda el vol directa a Barcelona, ha estat un viatge ben aprofitat, si cuidem la presentació del fil, i posem els cons de cartó evitarem moltes reclamacions, aquestes son les conclusions que varem arribar.
Una de les qualitats de fil que demanem els clients del nord d’Africà era fil de poliester viscosa, era un fil fresc i sortia molt be de preu, però tenia les seves dificultats de fabricació, ja que les dues fibres son molt llises i difícils de barrejar lo que provoca que la seva filatura no sigui fàcil, poques filatures treballàvem aquet tipus de fil per les dificultats que portava. Nosaltres varem arribar a especialitzar-nos en aquesta qualitat, la viscosa era la principal culpable dels problemes fins que varem trobar que ans servissin el pentinat de viscosa rissat, axó ho aconseguien fent passa el pentinat per una màquina que li donava un ris semblant a la llana, solament amb axó, la barreja amb el poliester es feia de manera senzilla i podies treballar la viscosa amb una qualitat molt acceptable. També en el poliester vam notar una millora notable al fer la tintura en cable i desprès passar pel convertor per tallar-lo a la mida, aquesta operació mecànica que es feia desprès de la tintura li treia al poliester tots es halo gomers que portava, apart de la seva electricitat estàtica, tot plegat feia que d’aquella delicada qualitat, ans han sortíem força bé.
Primerament varem anar al S.N.C.O.T.E.C. que era el estament oficial que estava a prop del moll, a portar unes mostres de teixits per intendència, també varem dur un sobre amb una proposta de teixits per la comandància militar, recordo que al entrar ans van mirar força estona, abans no ans van deixar passar, després varem anar al Banc Exterior Argelí, on un empleat, al que el Sr. Jaume li va donar un petit obsequi, ans van atendre molt bé i ràpid, es veu que per cobrar tenia que haver el aval del Banc i lo que feia aquell empleat posar les nostres factures sobre la pila de papers que tenien de manera que les factures no s’encallessin.
Varem anar a dinar en un restaurant al costat del mar molt típic, ja coneixien el Sr. Mur, el cambrer en una bandeja ans porta tot el peix que tenen acabat de pescar i tries el que vols, aleshores el cuinen i tel serveixen a la taula, al hora de pagar el Sr. Jaume solament portava dòlars, i als hi diu que ja els pagarà dema ells no hi posen cap problema, per la tarda anem a la Sonitex important empresa estatal però està tancat, deixem unes comandes que havien demanat i anem a veure el client Tidjani, una empresa que tenia el despatx dintre el barri comercial de Alger, allà estem molt ben atesos, recordo que hi havia una caixa fort on el Sr. Tidjani treu un feix gran de bitllets del país, i li va canviar al Sr. Jaume els dòlars que volgués a un bon preu.
Al dia següent, amb l’ Ignasi varen anar fins a l’ oficina de Correos, a comprar uns lots de segells, ja que feia col·lecció de segells, mentre, el Sr. Jaume tenia uns afers particulars que fer i cada qual va anar pel seu costat, més tard teníem que anar a veure el Sr. Gamaz de Mitex, vell conegut, era un dels primers clients de Hidexsa, però estava fora de viatge, tornen al barri marítim a dinar i per la tarda el vol directa a Barcelona, ha estat un viatge ben aprofitat, si cuidem la presentació del fil, i posem els cons de cartó evitarem moltes reclamacions, aquestes son les conclusions que varem arribar.
Una de les qualitats de fil que demanem els clients del nord d’Africà era fil de poliester viscosa, era un fil fresc i sortia molt be de preu, però tenia les seves dificultats de fabricació, ja que les dues fibres son molt llises i difícils de barrejar lo que provoca que la seva filatura no sigui fàcil, poques filatures treballàvem aquet tipus de fil per les dificultats que portava. Nosaltres varem arribar a especialitzar-nos en aquesta qualitat, la viscosa era la principal culpable dels problemes fins que varem trobar que ans servissin el pentinat de viscosa rissat, axó ho aconseguien fent passa el pentinat per una màquina que li donava un ris semblant a la llana, solament amb axó, la barreja amb el poliester es feia de manera senzilla i podies treballar la viscosa amb una qualitat molt acceptable. També en el poliester vam notar una millora notable al fer la tintura en cable i desprès passar pel convertor per tallar-lo a la mida, aquesta operació mecànica que es feia desprès de la tintura li treia al poliester tots es halo gomers que portava, apart de la seva electricitat estàtica, tot plegat feia que d’aquella delicada qualitat, ans han sortíem força bé.
En l’Airesol varem anar tornant a posar les pedres que havíem tret però de una manera ordenada, fent les escales i els murs que donàvem al carrer, la pedra era de molt bona qualitat i la teníem al peu de l’obra, en van dir que si la hagués de comprar que hem costaria molts diners i solament era la ma d’obra junt amb el ciment el cost, també es te de dir que en Bartolo, el paleta era un especialista amb tracta la pedra i cada dia veies a creixa els murs.
Estàvem arranjant els exteriors quan es presenta en Felix Company, que era el gendre de “Can Clols” els propietaris de la gran finca que era fronterera amb la nostre torre i amb diu que nosaltres ans hem posat a casa seva, jo li ensenyo els planells de la urbanització i les marques i fites que hi havia marcades sobre el terreny, ell amb diu que allà hi havia un camí que separava las deus propietats, que els vells del poble m’ho poden corroborà, jo per tancar la discussió vaig dir-li que hem fes un planell de quin tros ans posaven a casa seva, als pocs dies hem fa arribar un planell en que un petit tros de la part de dalt era el que reclamava, jo junt amb el paleta Bartolo varem inspeccionar bé el terreny i al final de la nostre parcel·la hi havia un penya segat força alt que formava la roca varem veure que el nostra terreny guanyaria molt poder-lo quadrar fins el penya segat, per lo que vaig dir-li en Felix que m’he faria pagar del tros que necessitava fins el barranc i que si en feia un bon preu, també li pagaria el petit tros que deia que ens posàvem a casa seva, varen quedar d’acord i la parcel·la nostra va passar de 21.000 pams quadrats a una de 28.500 pams, aquesta ampliació la varem pagar amb tres vegades que pràcticament sense dar-nos compte, aleshores en Mariné es va preocupa de posar uns filats que delimitàvem tota la finca, per mi quedava molt be ja que per una banda hi havia la parcel·la del veí, per l’altre el penya segat, el carrer a la part baixa i a la part alta ja era bosc pur, i tota la parcel·la quedava molt ben definida.
També varem ampliar la torre, en la part darrere, on teníem la cuina i la cambra de l’Antonio donava a un mur de pedra, allà varem anar treien les grans pedres que hi havia i vam ampliar l’edificació fent un quarto d’estar amb la seva llar de foc amb un cantó i un altre lloc per posar la rentadora i traster. Sobre de aquesta ampliació varem fer un terrat que va quedar a l’alçada de la teulada, i de la part alta de la parcel·la.
Tenia molt bon ambient, recordo que hi havia una gran pedra al mig de la parcel·la que feia molta nosa estava davant de la porta d’entrada hi no hi havia manera de moure-la, vaig dir en el Mariné que avises una grua per mirar de treure-la, quan es presenta a la torre amb 10 homes de la fabrica, tot junts amb parpalines varen anar movent-la fins tirar-la pel barranc avall. La Nuria els hi va preparar una mica de berenar i beguda, tots contents de la feina feta, i a mi en van estalviar forces cèntims.
De resultes de les converses del dissenyador Oller amb la Nuria, la torre era petita i molt aprofitada, la part baixa nomes hi havia un lloc que tenia que servir de garatge, però degut a que tenia una gran roca que feia de paret, per evitar treure-la, ja que hagués estat molt costós, es va transformar amb una espècie de bodega, que nosaltres en un principi hi varem posar el televisor i es va fer servir de cambra d’estar, amb cadires i un sofà, allà l’estiu s’estava fresc i l’ hivern calent, tenia una escala que pujava bastant recta que donava al menjador, sota l’escala si va posar un petit lavabo d’emergència, o sigui que a la torre hi havia una rampa d’entrada fins un porxo, que hi deixaven els cotxes i una habitacle bodega que en un principi va servir d’estada i mes tard de despatx.
Sobre ja hi havia tot l’habitacle, del costat del porxo teníem una escala amb uns deu graons de pedra que dúiem fins a la porta principal, un petit rebedor que donava per un costat a la cuina i per l’altre a un gran menjador tot original, ja que no tenia cel ras, seguia l’estructura exterior de la teulada, amb una gran alçada.
Tenia tres habitacions bastant amplies per dormir que donàvem en un petit passadís, on també tenia un quarto de bany complert, la planta venia a ser com un pentàgon per lo que havia alguna habitació que no era ben rectangular.
Quan pel nostra compte varen fer l’ampliació a la part de darrere, va quedar tot amb molt més espai, ja que al costat de la cuina tenia un habitacle on hi fèiem vida ja que apart de la taula i cadires varem posar un moble amb el televisor un sofà amb una llar de foc que l’ hivern cada dia l’enceníem ja que de llenya teníem la que volíem, de seguida quedava tota l’estància calenta, l’estiu també estàvem bastant frescos ja que deixant les portes obertes hi passava l’aire corrent, també va ser una gran millora el traster-rebost del costat, allà s’hi va posar la rentadora es van fer uns prestatges a la paret que de seguida van quedar plens de ampolles i d’altres estris, que van ser un gran desembaràs per la casa.
Tot el que era la cuina, les habitacions i el quarto de bany si que tenia cel ras, per lo que entre la teulada i el cel ras quedava un espai que si podia pujar per una trampilla que hi havia al sostre del passadís, allà hi teníem el depòsit d’aigua, també hi deixàvem alguns estris grans que no féssim servir gaire.
Tenia tres habitacions bastant amplies per dormir que donàvem en un petit passadís, on també tenia un quarto de bany complert, la planta venia a ser com un pentàgon per lo que havia alguna habitació que no era ben rectangular.
Quan pel nostra compte varen fer l’ampliació a la part de darrere, va quedar tot amb molt més espai, ja que al costat de la cuina tenia un habitacle on hi fèiem vida ja que apart de la taula i cadires varem posar un moble amb el televisor un sofà amb una llar de foc que l’ hivern cada dia l’enceníem ja que de llenya teníem la que volíem, de seguida quedava tota l’estància calenta, l’estiu també estàvem bastant frescos ja que deixant les portes obertes hi passava l’aire corrent, també va ser una gran millora el traster-rebost del costat, allà s’hi va posar la rentadora es van fer uns prestatges a la paret que de seguida van quedar plens de ampolles i d’altres estris, que van ser un gran desembaràs per la casa.
Tot el que era la cuina, les habitacions i el quarto de bany si que tenia cel ras, per lo que entre la teulada i el cel ras quedava un espai que si podia pujar per una trampilla que hi havia al sostre del passadís, allà hi teníem el depòsit d’aigua, també hi deixàvem alguns estris grans que no féssim servir gaire.
Per aquet temps la Dolors va acabar els estudis a les Carmelites i va anar al Vidal i Barraquer que estava situat al costat de la Gran Via, l’Antonio el van treure de la Farga i el van dur al Cor de Maria, situat al mig de Sabadell, era una mica un maldecap pels avis ja que no hi havia manera de controlar-lo, sempre s’escapava de la vigilància d’ells, la Gloria continuava a les Carmelites i dinava a casa dels avis, per la tarda la Nuria la passava a recollí, el que estava molt descontrolat era l’Antonio que pujava a ultima hora de la tarda amb la Vallesana, el teníem que anar a buscar a Castellar, principalment el hivern era un sacrifici quan ben fosc amb un fred que pelava anar fins a Castellar a buscar-lo, amb ell no hi havia manera de seguir un horari.
Els meus pares aquell any van celebrar les seves noces d’or i van voler reunir a tota la família per fer una festa junts, varem fer un sopar en el Portinyol, el restaurant situat al port de Arenys de Mar que en aquell temps un dels amos era en Pere de Cal Vaquer, la festa va estar molt emotiva amb un discurs del meu germà Josep i un molt bon sopar, allà hi van assistir tots els familiars més directes dels pares, els seus germans, els fills, els nets, els nebots, amb les seves parelles ans van reunir una bona colla solament va faltar el marit de la meva germana, en Marc que estava fora de viatge, la festa va ser molt maca. Els pares van estar molt feliços de tenir a tota la família al seu costat, però també va ser aquella festa una mica d’acomiadament, ja que la mare al cap de un mes i mig va morir de sobte. La mare patia del cor i tenia la pressió alta es medicava per aquestes malalties, un dia del mes de desembre a les sis de la tarda estan sola a la casa de Castellar es va trobar malament i una veïna, la Marga, la va auxiliar, primer la van portar el hospital de Castellar, desprès a Sabadell, i d’allà a Barcelona, on a les vuit del vespre va morir de un infart, jo estava a Castellar quan hem van avisar, vaig anar tot seguit a casa dels pares i en aquell moment una ambulància portava el seu cos.
La mare tenia 72 anys estava força be, el consol gran es que no va patir gens, vivia junt amb el pare al carrer General Prim, 12 de Castellar, nosaltres cada fi de setmana un moment u altre la passàvem a veure i sempre tenia una rialla a la boca, li fèiem una mica de companyia, ella s’interessava per cada un dels nets i tots contens.
La seva mort va ser molt sentida, recordo que a casa durant tot el dia va estar ple de persones que venien a donar el pesa’m al pare i a nosaltres, en el seu enterrament es va omplir l’església de gom a gom, la mare degut el seu caràcter era molt coneguda a Castellar i encara que va passar molts anys a Sabadell, les seves arrels eren de Cal Rubio de Castellar, i molta gent d’allà havien anat el forn de Sabadell a veure-la i mantenia unes amistats que van sentir molt la pèrdua.
La seva mort va ser molt sentida, recordo que a casa durant tot el dia va estar ple de persones que venien a donar el pesa’m al pare i a nosaltres, en el seu enterrament es va omplir l’església de gom a gom, la mare degut el seu caràcter era molt coneguda a Castellar i encara que va passar molts anys a Sabadell, les seves arrels eren de Cal Rubio de Castellar, i molta gent d’allà havien anat el forn de Sabadell a veure-la i mantenia unes amistats que van sentir molt la pèrdua.
Per Hidexsa estaves sempre molt entretingut, cada matí l’arribar a la fabrica donava un repàs a cada secció hi parlava amb l’encarregat per si tenia cap problema, saludava a tot el personal, si sabia d’algun que tingués algun problema familiar preguntava per ell, feia relacions públiques que per mi no era cap sacrifici, aquesta manera de fer l’havia aprés de petit a casa quan venia qualsevol visita de interessar-se per ella, el cas es que m’anava molt be, ja que creava una convivència que era molt bona pel treball, amb aquesta manera de fer aconseguia que dins a la fabrica fos un lloc de treball però amb una certa bona relació entre tots, varen formar un equip de futbet, varem comprar equipatges amb el nom de la fabrica, en el meu despatx tenia una fotografia gran de l’equip per descomptat jo també hi jugava, si havien guanyat algun trofeu, també l’exhibia en el despatx, no vam mai deixa de fer les dues sortides cada any amb els cèntims que recollíem de la venta de papers i plàstics, aquestes sortides tots si apuntàvem i passàvem un matí de convivència sana que anava molt be per tenir un tracta més pròxim entre tots, també fèiem un partit de futbol entre nosaltres i servia per veure els que ho feien millor.
Per mi eren petites coses que donaven grans resultats, més que sempre anar amb el “ordeno i mano”. Axó es va demostrar en el període de vagues que l’industria tèxtil va patir, allà el personal han preguntava a mi lo que ells tenien de fer, resulta que Hidexsa quan totes les fàbriques tèxtils de Sabadell, estàvem parades, nosaltres continuàvem funcionant, inclòs una vegada que hi va haver una denuncia per part de un treballador, en Garrido de Cía Textil, hi van venir tot un comitè de vaga perquè paréssim, ans va avisar a temps i van fer para tota la fabrica, el Sr. Moles va atendre el comitè i quan van ser fora varen tornar engegar. Els dies que varen estar parats van ser molt pocs, primer de tot perquè teníem bon ambient amb el personal, segona, molt important, perquè estàvem apartats del centre de Sabadell, allà els comitès tenien de venir expressament, nosaltres tancàvem la fabrica i des de la carretera semblava que no treballéssim, el cas es que d’aquet període de vagues Hidexsa s’han va sortir força be.
També amb el personal varem tenir algun cas difícil, gracies a Deu molt pocs, recordo el de Juan Rodríguez, era un xicot que portava en el primer guill de la preparació, era bastant rebel, però ell tenia els amos com explotadors, varem intentar junt amb en José Antonio el seu encarregat de ser amables amb ell, inclòs quan va demanar feina per la seva germana i la seva novia varem mirar de trobar-li un lloc de treball a la filatura, ell continuava amb el seu caràcter, si estava escombra’n hi tocava la sirena d’acabament del treball, deixava anar l’escombra en el lloc que estava, el que venia darrera la tenia que collir i acabar la seva feina, i de axó hem feia bandera, provocava als seus companys dient-li que eren una esclaus que no més servíem per fer ric als amos, era un exemple de poma podrida, que tenies que marcar-lo de prop. Un dia a mig matí al passar per el seu lloc de treball, m’he adono compte que el primer guill de la preparació estan barrejant fibra d’acrílic brillant i mate, pregunto al encarregat, i tot tenia que ser brillant, l’encarregat li havia advertit que tota la partida era amb acrílic brillant tenia una etiqueta de mostra agafada a la màquina perquè s’hi fitxes, ell va dir que li importava un bledo l’ etiqueta, el perjudici econòmic era gran el vaig acomiadar i que ja tindria noticies nostres. Apart del perjudici lo que hem va enfadar molt va ser la seva actitud davant del problema, semblava content de lo que havia passat, vaig parlar amb Urroz ,el nostra advocat laboral que aquell treballador no el volia, explicant el problema, se li va fer una carta i se’l va acomiadar, hi va haver recurs i judici. EL nostre advocat va voler que en judici hi hagués l’encarregat i algú d’oficines per si tenien que declarar algun fet que demanes el jutge, hi va anar el José Antonio, el seu encarregat, i d’oficines en Josep Folch que estava de contable i la manera de fer d’aquell treballador el treia de polleguera, ell també era una mica gallito, el cas es que no es va celebrar el judici, ja que en Juan Rodríguez hi va anar amb tota la parentela al jutjat tothom cridant, i el jutge no va voler ni celebrar el judici donant la raó a la nostra causa, però en Josep Folch al passar a prop del Juan Montes encara van tenir un enfrontament, cara a cara que els van tenir de separar, en definitiva que ja no va venir mes a la fabrica.
Al cap de un cert temps el Josep Folch, que portava tota la comptabilitat de l’empresa no s’entenia amb el Sr. Moles, hi es posava molt nerviós, fins que va demanar l’acomiadament ja que va posar un negoci de rentat de cotxes a la Creu Alta, nosaltres els de la fabrica sovint li portaven el cotxe a rentar, també com a complement feia de viatjant per una empresa de Ripollet.
Un dia en Josep tot esvarat, hem ve al despatx hi amb diu que estava parat en un semàfor a Sabadell, quan se li atura al costat un cotxe del que surt en Juan Rodríguez i li diu que el matarà que encara s’han recorda del dia que el van acomiadar i del judici, amb pregunta si sabia alguna cosa d’ell, li vaig dir que no i que d’allò ja feia mes d’un any que havia passat, el vaig tranquil·litzar dient-li que devia anar begut que no en fes cas, al cap de un parell de mesos d’aquet fet amb diuen que el Josep es mort, en un viatge que va fer per l’empresa de Ripollet a Murcia al tornar va parar en un poblet de la costa hem sembla recordar pels voltants de Castelló, quan al vespre va anar en un lloc de gresca i es va barallar amb gent d’allà i el van matar.
Al cap de un cert temps el Josep Folch, que portava tota la comptabilitat de l’empresa no s’entenia amb el Sr. Moles, hi es posava molt nerviós, fins que va demanar l’acomiadament ja que va posar un negoci de rentat de cotxes a la Creu Alta, nosaltres els de la fabrica sovint li portaven el cotxe a rentar, també com a complement feia de viatjant per una empresa de Ripollet.
Un dia en Josep tot esvarat, hem ve al despatx hi amb diu que estava parat en un semàfor a Sabadell, quan se li atura al costat un cotxe del que surt en Juan Rodríguez i li diu que el matarà que encara s’han recorda del dia que el van acomiadar i del judici, amb pregunta si sabia alguna cosa d’ell, li vaig dir que no i que d’allò ja feia mes d’un any que havia passat, el vaig tranquil·litzar dient-li que devia anar begut que no en fes cas, al cap de un parell de mesos d’aquet fet amb diuen que el Josep es mort, en un viatge que va fer per l’empresa de Ripollet a Murcia al tornar va parar en un poblet de la costa hem sembla recordar pels voltants de Castelló, quan al vespre va anar en un lloc de gresca i es va barallar amb gent d’allà i el van matar.
Un altre fet problemàtic amb el personal va ser l’historia de José Sánchez, era un noi que portava una Schlaforst, era callat i no es posava amb ningú, van haver eleccions sindicals, es va presentar hi va sortir enllaç sindical, jo vaig pensar que seria un bon enllaç, però al cap de poc va començar a parlar dels drets dels treballadors, que els amos eren uns explotadors i a donar consignes entre els seus companys, lo pitjor era que la seva feina no la portava be, edemes molt sovint feia festa dient que tenia reunions en el sindicat, portava un justificant i no li podies dir res, ell s’han valia de ser enllaç i faltava molt al treball, va arribar a ser un problema que el van solucionar tenint un altre persona, que la posàvem a la màquina quan ell faltava. Al cap de un any i pico amb aquesta situació, va deixa de venir al treball, deixem passa una setmana i li fem d’acord amb el nostre advocat laboral una carta d’acomiadament per falta al treball, al cap de pocs dies es presenta a la fabrica el seu germà i m’explica que està detingut a la presó i que per axó a faltat al treball, jo li vaig dir havíem tingut que posar un altre persona al seu lloc, que quan estès lliure ja en parlaríem. Vaig parlar amb Urroz, el nostre advocat, amb va dir que si quan es celebres el seu judici resultes innocent el tindria que tornar agafar a la fabrica, que esperéssim el resultat.
Varen passar un parell de mesos quan el Urroz amb diu que va ser declarat culpable, es veu que traficava amb droga i el van agafar, va tenir de passar un temps a la presó. Al cap un any es presenta a la fabrica es veu que l’acabaven de deixar anar de la presó i volia tornar a treballar, jo li vaig dir que tot el que tingués que reclamar que ho dies al nostre advocat, que ell ja ans ho diria, insistia en que el donéssim d’alta a l’empresa durant tres mesos, sense treballar ni cobrar i desprès tindria el carnet d’atur durant dos anys, li vaig dir que anés al nostre advocat que ell li informaria de la decisió que prenguéssim, es va enfadar volia sortir d’allà amb l’alta, en va dir que estava millor a la presó que allà a la fabrica, jo me’l vaig treure de sobre com vaig poder, mes tard en Urroz va trucar que hi havia anat al despatx que potser seria una bona cosa donar-lo d’alta, jo li vaig dir que no el volia a la fàbrica i solament el daria d’alta junt amb una carta seva fent-se responsable d’ ell, d’aquesta manera va acabar el seu cas.
Varen passar un parell de mesos quan el Urroz amb diu que va ser declarat culpable, es veu que traficava amb droga i el van agafar, va tenir de passar un temps a la presó. Al cap un any es presenta a la fabrica es veu que l’acabaven de deixar anar de la presó i volia tornar a treballar, jo li vaig dir que tot el que tingués que reclamar que ho dies al nostre advocat, que ell ja ans ho diria, insistia en que el donéssim d’alta a l’empresa durant tres mesos, sense treballar ni cobrar i desprès tindria el carnet d’atur durant dos anys, li vaig dir que anés al nostre advocat que ell li informaria de la decisió que prenguéssim, es va enfadar volia sortir d’allà amb l’alta, en va dir que estava millor a la presó que allà a la fabrica, jo me’l vaig treure de sobre com vaig poder, mes tard en Urroz va trucar que hi havia anat al despatx que potser seria una bona cosa donar-lo d’alta, jo li vaig dir que no el volia a la fàbrica i solament el daria d’alta junt amb una carta seva fent-se responsable d’ ell, d’aquesta manera va acabar el seu cas.
En la fabrica continuàvem tenint el problema de l’aigua, en Mariné va venir al despatx, amb el pagès, en Paco que tenia un hort baix al costat del riu Ripoll, que s’havia fet una quadra hi tenia dues vaques, el hort estava en el mateix indret de la fabrica però baix tocant al riu, el cas es que en el seu tros hi tenia una font d’aigua que sempre ratxava, veníem a proposar-me, si nosaltres li podíem donar llum, a canvi d’aigua.
El problema era pujar l’aigua fins la fabrica, en Mariné va dir que ja s’espavilaria amb una bomba hidràulica, i varen fer el canvi van baixar un cable elèctric fins baix el hort i vam instal·lar una canonada d’aigua fins a la fabrica, varen suprimir tota l’ instal·lació de travessar el riu, per lo menys van suprimir la multa que de tant en tant teníem de la Cía de l’aigua. Més tard on hi havia la font van fer un pou de 20 metres de fondo per poder treure més caudal d’aigua, el Paco va comprar una màquina de munyir i va anar fent un remat de vaques, recordo que en va arribar a tenir una vintena que les portava a pasturar pels voltants de la fabrica i del riu, semblava que estesi’m en ple Pirineu, nosaltres el problema del aigua quedava mig resolt. Recordo que el Sr. Moles quan sentia parlar del problema de l’aigua deia que tota aquella gran fabrica estava en mans d’un pagès.
Un altre punt problemàtic que teníem era l’electricitat, allà hi havia en l’exterior de la fabrica un lloc bastant gran de serveis, la major part el ocupava la part elèctrica. Hi havia una part que era de la Companyia on arribava la corrent amb alta, a 25.000 voltis i d’allà entrava a la fabrica, fins a sota del laboratori on hi havia un transformador que la rabejava a 420 voltis que es lo que necessitaven les màquines per funcionar, nosaltres varem anar ampliant la fàbrica comprant les màquines que necessitàvem, l’energia va passar del 350 C.V. que necessitaven els telers que hi havia al principi, als 1600 C.V. que teníem de les màquines de filatura, esta clar que varem tenir de anar comprant més transformadors, en total tres un es va posar al costat del que ja teníem els altres dos en el lloc de serveis, la veritat es que tothom es queixava del cost de la energia elèctrica, principalment els que tenien màquines de doblar de doble torsió, nosaltres el cost de l’energia elèctrica no era gran, ans creiem que era perquè la rebíem la corrent amb alta.
Quan entraves en els compartiments dels transformadors feia una mica de basarda de soroll que feia el entrar la corrent amb alta, recordo que una vegada van quedar la fabrica sense electricitat, i en Mariné estava fora, jo vaig anar allà en els transformadors i vaig veure un automàtic que havia saltat, en vaig posar dalt una plataforma aïllant i vaig donar el automàtic seguit de un forta espurna, i va tornar la electricitat a la fabrica, quan ho va saber en Mariné amb va renyar molt , ja que es veu que vaig tenir molt risc.
Aprofitaven els caps de setmana per fer els treballs de manteniment, de fet portàvem un Planning de anar parant les maquines que li tocava el manteniment, venia un mecànic molt bo, el Sr. Mañà, que feia un repàs a fons de tots els òrgans que tenien desgast, la política era de prevenir averies, perquè durant tota la setmana quan hi havia el personal al complet les màquines tenien que anar al màxim, i els cap de setmana aprofitant de no haver personal fer el repàs seguint un planell, recordo que teníem un nivell del 98% d’eficiència de treball, amb l’electricitat fèiem lo mateix, venint personal especialitzat i aprofitàvem per fer reparacions o modificacions, recordo un dissabte venir a casa en Mariné plorant que un operari de la Electro Moderna, que era l’empresa que ans feia el manteniment, s’havia electrocutat, es veu que portava uns tubs de ferro per la secció d’alta i va tocar els cables d’alta tensió i li va passar la corrent i estava mig mort amb els peus cremats, vaig parlar amb en Duran i en Baena, els amos de Electro Moderna, que estàvem en el Taulí de guàrdia, hem van informar que estava viu, però que molt greu, gracies a Deu, es va recuperar, encara que la cremada dels peus va tardar molt a curar-se, al cap de mig any tots els operaris de Electro Moderna, va fer un dinar en honor l’operari accidentat, i ans van convidar en Mariné i a mi a la festa.
El problema era pujar l’aigua fins la fabrica, en Mariné va dir que ja s’espavilaria amb una bomba hidràulica, i varen fer el canvi van baixar un cable elèctric fins baix el hort i vam instal·lar una canonada d’aigua fins a la fabrica, varen suprimir tota l’ instal·lació de travessar el riu, per lo menys van suprimir la multa que de tant en tant teníem de la Cía de l’aigua. Més tard on hi havia la font van fer un pou de 20 metres de fondo per poder treure més caudal d’aigua, el Paco va comprar una màquina de munyir i va anar fent un remat de vaques, recordo que en va arribar a tenir una vintena que les portava a pasturar pels voltants de la fabrica i del riu, semblava que estesi’m en ple Pirineu, nosaltres el problema del aigua quedava mig resolt. Recordo que el Sr. Moles quan sentia parlar del problema de l’aigua deia que tota aquella gran fabrica estava en mans d’un pagès.
Un altre punt problemàtic que teníem era l’electricitat, allà hi havia en l’exterior de la fabrica un lloc bastant gran de serveis, la major part el ocupava la part elèctrica. Hi havia una part que era de la Companyia on arribava la corrent amb alta, a 25.000 voltis i d’allà entrava a la fabrica, fins a sota del laboratori on hi havia un transformador que la rabejava a 420 voltis que es lo que necessitaven les màquines per funcionar, nosaltres varem anar ampliant la fàbrica comprant les màquines que necessitàvem, l’energia va passar del 350 C.V. que necessitaven els telers que hi havia al principi, als 1600 C.V. que teníem de les màquines de filatura, esta clar que varem tenir de anar comprant més transformadors, en total tres un es va posar al costat del que ja teníem els altres dos en el lloc de serveis, la veritat es que tothom es queixava del cost de la energia elèctrica, principalment els que tenien màquines de doblar de doble torsió, nosaltres el cost de l’energia elèctrica no era gran, ans creiem que era perquè la rebíem la corrent amb alta.
Quan entraves en els compartiments dels transformadors feia una mica de basarda de soroll que feia el entrar la corrent amb alta, recordo que una vegada van quedar la fabrica sense electricitat, i en Mariné estava fora, jo vaig anar allà en els transformadors i vaig veure un automàtic que havia saltat, en vaig posar dalt una plataforma aïllant i vaig donar el automàtic seguit de un forta espurna, i va tornar la electricitat a la fabrica, quan ho va saber en Mariné amb va renyar molt , ja que es veu que vaig tenir molt risc.
Aprofitaven els caps de setmana per fer els treballs de manteniment, de fet portàvem un Planning de anar parant les maquines que li tocava el manteniment, venia un mecànic molt bo, el Sr. Mañà, que feia un repàs a fons de tots els òrgans que tenien desgast, la política era de prevenir averies, perquè durant tota la setmana quan hi havia el personal al complet les màquines tenien que anar al màxim, i els cap de setmana aprofitant de no haver personal fer el repàs seguint un planell, recordo que teníem un nivell del 98% d’eficiència de treball, amb l’electricitat fèiem lo mateix, venint personal especialitzat i aprofitàvem per fer reparacions o modificacions, recordo un dissabte venir a casa en Mariné plorant que un operari de la Electro Moderna, que era l’empresa que ans feia el manteniment, s’havia electrocutat, es veu que portava uns tubs de ferro per la secció d’alta i va tocar els cables d’alta tensió i li va passar la corrent i estava mig mort amb els peus cremats, vaig parlar amb en Duran i en Baena, els amos de Electro Moderna, que estàvem en el Taulí de guàrdia, hem van informar que estava viu, però que molt greu, gracies a Deu, es va recuperar, encara que la cremada dels peus va tardar molt a curar-se, al cap de mig any tots els operaris de Electro Moderna, va fer un dinar en honor l’operari accidentat, i ans van convidar en Mariné i a mi a la festa.
Per aquest temps varem fer un viatge al nord d’Itàlia a visitar varies empreses que feien la tintura del poliester en cable i tenien màquines de tallar el cable, degut a que havíem vist la bondat de la tintura del poliester en cable i que en Espanya no hi havien empreses que ho fessin volíem instal·lar-la nosaltres, en primer lloc necessitàvem molt espai, un personal especialitzat tan amb la tintura com en el tall del poliester, a Sabadell estava Euro tint, que plegava, a Terrassa hi havia Filats i Tints Soler que no mes treballava per nosaltres, i varem tenir també una entrevista amb el Sr. Serracant, que era amic del avi Ton i feia màquines de tintura de cable. Totes les empreses que varen visitar teníem com a màquines de tallar el cable de poliester Tematex hi ho feien amb corrons de tracció per estirament donant als pentinats de poliester un diagrama semblant el de la llana, aquet era un del secrets que després al barrejar-lo amb la llana o la viscosa s’agermanessin les dues fibres.
La nostra filatura de referència era Flassa de Suiza, segons els nostres clients del nord d’Africà i també els de mig orient era la filatura capdavantera, tots estàvem molt contents de la seva qualitat, jo particularment vaig manifestar que m’agradaria molt poder-la veure com treballava. Per aquell temps la casa alemanya Schlaforst va treure un carregador automàtic i van saber que l’única empresa que en tenia una instal·lada era Flassa, van demanar a través de la casa Schlaforst si podien fer una visita per veure-la treballant.
El Sr. Moles, el Sr.Jaume, el Ignasi (fill del Sr. Moles) i jo anem cap a Suiza, a fer una visita als nostres competidors, l’arribar es veia una fabrica molt gran, ans estàvem esperant, ans van tindre força estona en una estància de la recepció on hi havia fotografies de dins a la fàbrica, el Sr. Moles amb diu mirar-les be que hem sembla que serà tot lo que podràs veure. Després ans presenten els caps de l’empresa i ans reparteixen, el Sr. Moles s’han va amb el gran patró d’allà, el Sr. Jaume amb el cap de la comercial, jo i en Ignasi amb el cap de la fabrica, ans atenen amb diferents despatxos, jo li vaig dir de la meva manera que estàvem interessats amb adquirir un carregador automàtic, que teníem tres Schlaforst, i que la casa alemanya havia estat molt amable per organitzar aquell i poder-la veure treballar, al cap de poc ans varem reunir tots i varem anar a donar un tom per la fabrica, jo amb els ulls ben oberts.
El primer es que allà tenien tint propi, començàvem tot el procés a casa, amb les urgències teníem molta capacitat de maniobra, continuàvem amb el re pentinatge tot amb pentinadores Schlumberger, la millor pentinadora del mercat, amb guils de la mateixa marca, la preparació també Schlumberger amb metxeres de frotació, les continues de filar eren alemanyes de la casa Rieter, la secció d’enconar estava format per Schlaforst, dues d’elles amb carregador automàtic, que estava al principi de la màquina hi havia com un gran embut on descarregàvem les mudades i desprès les fusades una a una anàvem col·locant-se on feien falta, no hi havia personal, la secció de doblats era amb màquines Hamel de doble etapa, diferent de nosaltres que ho teníem en doble torsió, també, per mi lo millor, hi havia una secció d’acabat, tenien tota una filera de Schlaforsts, on tot el fil doblat (sortia en forma de formatges de la doble etapa) el transformaven en cons tots iguals, que desprès els passàvem per una màquina que els hi donava una certa humitat, i un equip de unes10 dones anàvem omplint les caixes de cartó, els cons també eren de cartó i cap el magatzem.
Comparat amb nosaltres tenien cinc vegades mes de maquinaria, tenien 60 continues de filar, i tot el demés amb concordança amb la seva producció, nosaltres 12 continues érem cinc vegades més petits, però ans faltava, en primer lloc, el tint que per una empresa petita no era rentable, ja que es necessitava al front personal molt especialitzat, no teníem tampoc re pentinatge, això era molt important ja que la qualitat del fil comença amb un bon re pentinatge, era un punt a estudiar, les demes seccions, preparació, filatura, bobinat i doblat pràcticament era semblant, lo que variava es l’acabat, nosaltres entregàvem el fil tal com sortia de màquines i ells hi donaven un acabat al fil.
Desprès de la visita van anar a dinar junts al mig del poble, recordo que ells també van comentar que ans esperàvem ja que els seus clients també posàvem a Hidexsa com una empresa que feia un bon fil, que tenia el preu mes barat, la trobada va acabar molt be, ja que la part comercial es van posar d’acord per comentar preus i no fer-se mal mútuament, i sempre que es pogués ajudar-se ja que el mercat que treballàvem era propens a regatejar i no dir la veritat.
El Sr. Moles els va convidar perquè vinguessin a casa nostre dient-li que nosaltres eren molt petits, però que seriem molt ben rebuts.
Varen anar amb tren fins a Ginebra, allà el Sr. Moles amb el seu fill Ignasi van anar pels seus afers particulars , jo i el Sr. Jaume recordo que van anar a un Banc Suís on el Sr. Jaume va treure cèntims en mig de tot una burocràcia de identificacions, d’allà ja van tornar amb avió cap a casa.
D’aquet viatge també varem saber que Flassa , també posaven a les factures la taxa legal d’ humitat corresponent, com si fos una venta de primera matèria, cosa que els clients àrabs no els hi agradava gens ja que pagàvem més que el pes real de la partida.
Aquestes dues idees, el re pentinatge i la de repassar el fil i la donar-li una certa humitat, les vaig trobar molt interessants, recordo que quan les vaig exposar a gerència, amb el repàs últim hi van posar pegues, ja que encaríem el producte, jo els vaig dir que miressin el que fan en el teixit abans d’enviar-lo al client, el repassen tres cops, nosaltres entreguem el fil tal com surt de màquines, el defecte que pugui porta el fil el troba el client, ja que nomes veient la petita part superficial del con i el defecte pot estar a dins, també els hi vaig comentar que la casa Schlaforst tenia màquines de con a con.
L’altre idea de donar humitat també era molt bona, ja que el fil s’enviava a països molt càlids i que deixàvem el fil abandonat amb magatzems en sense cap climatització abans no el feien servir, i si la llana està mes seca del normal perd la seva resistència i es torna trencadissa formant una pols que es nota molt en el teler, o sigui que donant-li humitat al fil, guanyem pes i el fil ho agraeix, lo que no sàvia en aquell moment la manera d’aplicar la humitat al fil.
Al cap de pocs mesos ja tenia una Schlaforst alimentada amb cons que sortien del doblats, li varen posar un purgador mecànic per que qualsevol defecte per aglomeracions de fil ho detectes, també uns parafina dos per donar al fil una suavitat que no tenia, hi varen començar a donar al fil la qualitat Hidexsa, jo estava contentíssim de veure treballar aquella màquina que feia una producció gran, i que treia tots els cons amb el mateix diàmetre i que les caixes de fil pràcticament tenien el mateix pes, ans acostàvem a l’idea de la caixa de bombons del Sr. Jaume.
Particularment gaudia molt de la feina, es treien molt bones produccions que donaven bons resultats econòmics, els patrons estaven contents hi hem deixàvem fer el meu aire, jo sempre tenia inquietud per millorar.
La producció de les continues de filar venia limitada per les voltes que donava l’anella d’acer sobre l’aro de la continua que també era de acer, no podia passar de 32 voltes per segon en aros de 55 mm de diàmetre que eren els adequats per el nombre de fil que fabricàvem, si per la matèria que treballaves permetia passar aquesta barrera, podies modificar l’estructura interna de la fibra ja que agafava temperatures molt altes, havia vist en el microscopi fils d’acrílic filats a molta velocitat, on les puntes de la fibra formaven boletes de haver se fos la fibra, les revolucions de les pues de la continua, sempre anàvem de 10.000 a 12.000 depenen del nombre de ruptures, però quan fèiem les probes encara que dones poques ruptures les 1000 pues/hora, no podies donar-li més velocitat ja que corries el perill de modificar la estructura de la fibra i aleshores el fil era per llançar.
Un dia es presenta a la fàbrica el Sr. Creus, era un constructor de maquinaria tèxtil, tenia un taller a Sabadell, en el mercat tèxtil treballaven bastants Guils de preparació fets en el seu taller, amb l’idea de l’ aro rota’n, la causa que limitava la producció de la continua era les voltes de l’anella, si l’ aro també girava l’anella donaria voltes sobre un aro en moviment, teòricament augmentàvem la velocitat de la continua amb la velocitat de l’ aro, que a la pràctica era més elevada ja que el anar tan l’anella com l’aro en el mateix sentit, el fregadís de les dues superfícies en moviment era molt menor.
En aquells moments teníem 12 continues de filar, 2 eren de caras independents, on es podien fer dos partits diferents en cada cara, amb una d’elles varem provar la idea del Sr. Creus amb 8 pues, i van aconseguir que els aros voltessin i que semblava que encara que la instal·lació era bastant complexa de cintes i coixinets en un espai molt petit, el cas es que l’idea principal es va aconseguir però solament amb una petita part de la continua. Recordo que va venir a la fabrica un enginyer del Patronat de Investigacions Científiques Juan de la Cierva, per veure funcionant el nou invent i van estar tota una tarda parlant del nou invent estudiant el conjunt de forces que actuaven a l’anella sobre l’aro.
Degut a que la proba va anar be, van decidir aplicar-ho a tota una cara de la continua de filar a 210 pues que tenia, desprès de estar una setmana un parell d’operaris posant cintes i coixinets a lo llarg de tota la maquina, l’hora de posar-ho en funcionament la màquina no va poder, tots els pinyons del capsal es van coronar van desaparèixer les dents de totes les rodes dentades, que portàvem el balancé on hi anàvem els aros, degut al pes que tenien de suportar de la gran quantitat de material que es va col·locar, van veure que es tenia de estudiar tot de nou ja que era un altre continua que tenia que suportar uns altres pesos molt diferents, la teoria era bona però la practica no funcionava, es tenia que pensar en una màquina nova i no voler modificar les existents.
Al cap de poc temps d’aquesta experiència, amb ve al despatx el representant de la casa alemanya Reiners Furst que havien tret al mercat una anella especial, on la part de la anella que està amb contacta amb l’aro hi ha enganxat una pestanya de plàstic que permet augmentar la velocitat de la màquina, sense perjudicar el fil, o sigui que d’aquesta manera tan senzilla aconseguíem el mateix resultat que amb tots els estudis anteriors, desprès de fer varies probes amb poques pues, es va fer tota una partida en la que varem augmentar la velocitat en 2000 voltes en sense cap problema, però hi havia un inconvenient que era el preu, cada anella costava unes 8 pessetes, no es podien canviar com les normals que a cada partida les posaves noves, i si la partida era molt llarga que durava varies setmanes les anelles es tenien que canviar al cap de la setmana, si no saltàvem de l’aro, en canvi aquestes noves tenien una durada de tot un mes que compensava el seu preu de cost, i la sort nostre es que per aquell temps teníem partides d’exportació molt grans i varen posar mes de la meitat de les continues equipades amb aquelles anelles que ans donàvem una producció extraordinària, conservant la qualitat Hidexsa.
La nostra filatura de referència era Flassa de Suiza, segons els nostres clients del nord d’Africà i també els de mig orient era la filatura capdavantera, tots estàvem molt contents de la seva qualitat, jo particularment vaig manifestar que m’agradaria molt poder-la veure com treballava. Per aquell temps la casa alemanya Schlaforst va treure un carregador automàtic i van saber que l’única empresa que en tenia una instal·lada era Flassa, van demanar a través de la casa Schlaforst si podien fer una visita per veure-la treballant.
El Sr. Moles, el Sr.Jaume, el Ignasi (fill del Sr. Moles) i jo anem cap a Suiza, a fer una visita als nostres competidors, l’arribar es veia una fabrica molt gran, ans estàvem esperant, ans van tindre força estona en una estància de la recepció on hi havia fotografies de dins a la fàbrica, el Sr. Moles amb diu mirar-les be que hem sembla que serà tot lo que podràs veure. Després ans presenten els caps de l’empresa i ans reparteixen, el Sr. Moles s’han va amb el gran patró d’allà, el Sr. Jaume amb el cap de la comercial, jo i en Ignasi amb el cap de la fabrica, ans atenen amb diferents despatxos, jo li vaig dir de la meva manera que estàvem interessats amb adquirir un carregador automàtic, que teníem tres Schlaforst, i que la casa alemanya havia estat molt amable per organitzar aquell i poder-la veure treballar, al cap de poc ans varem reunir tots i varem anar a donar un tom per la fabrica, jo amb els ulls ben oberts.
El primer es que allà tenien tint propi, començàvem tot el procés a casa, amb les urgències teníem molta capacitat de maniobra, continuàvem amb el re pentinatge tot amb pentinadores Schlumberger, la millor pentinadora del mercat, amb guils de la mateixa marca, la preparació també Schlumberger amb metxeres de frotació, les continues de filar eren alemanyes de la casa Rieter, la secció d’enconar estava format per Schlaforst, dues d’elles amb carregador automàtic, que estava al principi de la màquina hi havia com un gran embut on descarregàvem les mudades i desprès les fusades una a una anàvem col·locant-se on feien falta, no hi havia personal, la secció de doblats era amb màquines Hamel de doble etapa, diferent de nosaltres que ho teníem en doble torsió, també, per mi lo millor, hi havia una secció d’acabat, tenien tota una filera de Schlaforsts, on tot el fil doblat (sortia en forma de formatges de la doble etapa) el transformaven en cons tots iguals, que desprès els passàvem per una màquina que els hi donava una certa humitat, i un equip de unes10 dones anàvem omplint les caixes de cartó, els cons també eren de cartó i cap el magatzem.
Comparat amb nosaltres tenien cinc vegades mes de maquinaria, tenien 60 continues de filar, i tot el demés amb concordança amb la seva producció, nosaltres 12 continues érem cinc vegades més petits, però ans faltava, en primer lloc, el tint que per una empresa petita no era rentable, ja que es necessitava al front personal molt especialitzat, no teníem tampoc re pentinatge, això era molt important ja que la qualitat del fil comença amb un bon re pentinatge, era un punt a estudiar, les demes seccions, preparació, filatura, bobinat i doblat pràcticament era semblant, lo que variava es l’acabat, nosaltres entregàvem el fil tal com sortia de màquines i ells hi donaven un acabat al fil.
Desprès de la visita van anar a dinar junts al mig del poble, recordo que ells també van comentar que ans esperàvem ja que els seus clients també posàvem a Hidexsa com una empresa que feia un bon fil, que tenia el preu mes barat, la trobada va acabar molt be, ja que la part comercial es van posar d’acord per comentar preus i no fer-se mal mútuament, i sempre que es pogués ajudar-se ja que el mercat que treballàvem era propens a regatejar i no dir la veritat.
El Sr. Moles els va convidar perquè vinguessin a casa nostre dient-li que nosaltres eren molt petits, però que seriem molt ben rebuts.
Varen anar amb tren fins a Ginebra, allà el Sr. Moles amb el seu fill Ignasi van anar pels seus afers particulars , jo i el Sr. Jaume recordo que van anar a un Banc Suís on el Sr. Jaume va treure cèntims en mig de tot una burocràcia de identificacions, d’allà ja van tornar amb avió cap a casa.
D’aquet viatge també varem saber que Flassa , també posaven a les factures la taxa legal d’ humitat corresponent, com si fos una venta de primera matèria, cosa que els clients àrabs no els hi agradava gens ja que pagàvem més que el pes real de la partida.
Aquestes dues idees, el re pentinatge i la de repassar el fil i la donar-li una certa humitat, les vaig trobar molt interessants, recordo que quan les vaig exposar a gerència, amb el repàs últim hi van posar pegues, ja que encaríem el producte, jo els vaig dir que miressin el que fan en el teixit abans d’enviar-lo al client, el repassen tres cops, nosaltres entreguem el fil tal com surt de màquines, el defecte que pugui porta el fil el troba el client, ja que nomes veient la petita part superficial del con i el defecte pot estar a dins, també els hi vaig comentar que la casa Schlaforst tenia màquines de con a con.
L’altre idea de donar humitat també era molt bona, ja que el fil s’enviava a països molt càlids i que deixàvem el fil abandonat amb magatzems en sense cap climatització abans no el feien servir, i si la llana està mes seca del normal perd la seva resistència i es torna trencadissa formant una pols que es nota molt en el teler, o sigui que donant-li humitat al fil, guanyem pes i el fil ho agraeix, lo que no sàvia en aquell moment la manera d’aplicar la humitat al fil.
Al cap de pocs mesos ja tenia una Schlaforst alimentada amb cons que sortien del doblats, li varen posar un purgador mecànic per que qualsevol defecte per aglomeracions de fil ho detectes, també uns parafina dos per donar al fil una suavitat que no tenia, hi varen començar a donar al fil la qualitat Hidexsa, jo estava contentíssim de veure treballar aquella màquina que feia una producció gran, i que treia tots els cons amb el mateix diàmetre i que les caixes de fil pràcticament tenien el mateix pes, ans acostàvem a l’idea de la caixa de bombons del Sr. Jaume.
Particularment gaudia molt de la feina, es treien molt bones produccions que donaven bons resultats econòmics, els patrons estaven contents hi hem deixàvem fer el meu aire, jo sempre tenia inquietud per millorar.
La producció de les continues de filar venia limitada per les voltes que donava l’anella d’acer sobre l’aro de la continua que també era de acer, no podia passar de 32 voltes per segon en aros de 55 mm de diàmetre que eren els adequats per el nombre de fil que fabricàvem, si per la matèria que treballaves permetia passar aquesta barrera, podies modificar l’estructura interna de la fibra ja que agafava temperatures molt altes, havia vist en el microscopi fils d’acrílic filats a molta velocitat, on les puntes de la fibra formaven boletes de haver se fos la fibra, les revolucions de les pues de la continua, sempre anàvem de 10.000 a 12.000 depenen del nombre de ruptures, però quan fèiem les probes encara que dones poques ruptures les 1000 pues/hora, no podies donar-li més velocitat ja que corries el perill de modificar la estructura de la fibra i aleshores el fil era per llançar.
Un dia es presenta a la fàbrica el Sr. Creus, era un constructor de maquinaria tèxtil, tenia un taller a Sabadell, en el mercat tèxtil treballaven bastants Guils de preparació fets en el seu taller, amb l’idea de l’ aro rota’n, la causa que limitava la producció de la continua era les voltes de l’anella, si l’ aro també girava l’anella donaria voltes sobre un aro en moviment, teòricament augmentàvem la velocitat de la continua amb la velocitat de l’ aro, que a la pràctica era més elevada ja que el anar tan l’anella com l’aro en el mateix sentit, el fregadís de les dues superfícies en moviment era molt menor.
En aquells moments teníem 12 continues de filar, 2 eren de caras independents, on es podien fer dos partits diferents en cada cara, amb una d’elles varem provar la idea del Sr. Creus amb 8 pues, i van aconseguir que els aros voltessin i que semblava que encara que la instal·lació era bastant complexa de cintes i coixinets en un espai molt petit, el cas es que l’idea principal es va aconseguir però solament amb una petita part de la continua. Recordo que va venir a la fabrica un enginyer del Patronat de Investigacions Científiques Juan de la Cierva, per veure funcionant el nou invent i van estar tota una tarda parlant del nou invent estudiant el conjunt de forces que actuaven a l’anella sobre l’aro.
Degut a que la proba va anar be, van decidir aplicar-ho a tota una cara de la continua de filar a 210 pues que tenia, desprès de estar una setmana un parell d’operaris posant cintes i coixinets a lo llarg de tota la maquina, l’hora de posar-ho en funcionament la màquina no va poder, tots els pinyons del capsal es van coronar van desaparèixer les dents de totes les rodes dentades, que portàvem el balancé on hi anàvem els aros, degut al pes que tenien de suportar de la gran quantitat de material que es va col·locar, van veure que es tenia de estudiar tot de nou ja que era un altre continua que tenia que suportar uns altres pesos molt diferents, la teoria era bona però la practica no funcionava, es tenia que pensar en una màquina nova i no voler modificar les existents.
Al cap de poc temps d’aquesta experiència, amb ve al despatx el representant de la casa alemanya Reiners Furst que havien tret al mercat una anella especial, on la part de la anella que està amb contacta amb l’aro hi ha enganxat una pestanya de plàstic que permet augmentar la velocitat de la màquina, sense perjudicar el fil, o sigui que d’aquesta manera tan senzilla aconseguíem el mateix resultat que amb tots els estudis anteriors, desprès de fer varies probes amb poques pues, es va fer tota una partida en la que varem augmentar la velocitat en 2000 voltes en sense cap problema, però hi havia un inconvenient que era el preu, cada anella costava unes 8 pessetes, no es podien canviar com les normals que a cada partida les posaves noves, i si la partida era molt llarga que durava varies setmanes les anelles es tenien que canviar al cap de la setmana, si no saltàvem de l’aro, en canvi aquestes noves tenien una durada de tot un mes que compensava el seu preu de cost, i la sort nostre es que per aquell temps teníem partides d’exportació molt grans i varen posar mes de la meitat de les continues equipades amb aquelles anelles que ans donàvem una producció extraordinària, conservant la qualitat Hidexsa.
