Montllo-Torres Cap. 14

La estada al Clínic va ser d’una setmana a cures intensives , allà estava connectat amb un aparell que anava marcat els batecs que feia el cor, i tenia posat el gota a gota, on hi anàvem afegint diferents medicaments.
La noticia de la meva hospitalització va corre molt de pressa, a la mateixa nit van venir els pares del Juan Salcedo, que no els van deixà veurem, el dia següent al matí, veig per allà el Sr. Moles parlant amb un metge i mirant unes radiografies, van entrar a la meva cambra, dient que havia tingut un infart, me havia afectat a una part petita del cor, es veu que el Sr. Moles coneixia a un Dr. principal d’allà, i van comentar el meu estat.
Estant allà nomes podien entrar els familiars i d’un en un, durant els primers dies va ser un continuo d’entrar gent, jo es veu que feia bona cara i per tots tenia una paraula, allà apart de anar-me controlant l’evolució de la malaltia, van anant fent-me probes, recordo que hem van portar cap els soterranis del hospital, on hi teníem el departament de isòtops radioactius, que segons vaig saber era l’únic que hi havia a Espanya, allà en van posar en una cambra tot sol, hi havia un aparell gran que el manaven des de l’exterior i en van fer varies fotografies del cor, també vaig portar a sobre un aparell, hem sembla que es deia el holster, durant tot el dia que marcava els batecs dels cor en totes les circumstàncies.

Desprès d’una setmana d’estar a cures intensives amb van portar a la planta baixa, on hi havia els malalts del cor, on estàvem vigilats i controlats, allà ja han podia aixecar i passejar, podia anar fins a una sala d’estar que hi havia al final, parlar amb els altres malats, a cada cambre hi havia quatre llits, que estaven tots ocupats, cadascú tenia una dolença del cor diferent, en la nostra recordo que hi havia un que el tenien que operar al cor d’una vàlvula mitral, un altre li tenien que posar un marcapassos, jo que estava pendent de la proba d’esforç , i el últim crec que tenia una arteria coronaria obturada hi li feien probes per desembussar-la, per no tenir-lo d’operar.
Allà també s’han preocupaven de com han podia haver afectat intel·lectualment l’ infart, han varem fer omplir varis test amb forces preguntes tant relacionades amb els meus hàbits habituals, com fumar, beure, menjar, estrés, ansietat, dormir etc i també fèiem reunions de grup amb altres malalts on cadascú explicava una mica la seva vida.
Cada dia venia la Núria a veurem i anava seguint l’evolució de la malaltia i també venien tot tipus de persones, des de la família amb tots els germans, els cosins de Can Feu, inclòs la tieta Anita de Barcelona amb la Marga la dona del Pere, fins també els de la feina, el Sr. Jaume que estava molt afectat, en Paul per parlar de problemes que tenia a la fabrica, com també d’encarregats, e inclòs d’algun treballador, que aprofitava que tenia de anar a Barcelona per venir a veurem, tots m’explicaven com anava la fàbrica,
Allà hi vaig estar uns 10 dies, fins que han van fer la proba d’esforç que es veu que va sortir be i desprès de tenir junt amb la Núria una extensa reunió, amb la doctora cap, en la que han van prohibí primer de tot, tornar a fumar, i no posar-me nerviós en el treball, passejar cada dia una hora, vigilar el colesterol i la pressió de la sang,i tenir cura amb el menjar, però no han van receptar cap medicament per prendre, han van donar el alta.

La convalescència la vaig fer a casa en el Airesol, al mig del bosc, allà han van venir a veure tots els veïns i també la gent de la feina, passejava pel bosc i de seguida han vaig anar trobant be, al cap de un mes ja tornava anar a la feina i posant-me altre vegada al corrent amb tots els problemes habituals del treball.
A casa principalment la Núria no mes estava pendent de mi, i de l’evolució de la malaltia, la veritat es que jo cada vegada ham sentia mes valent per continuar la vida normal.
Un que venia cada dia venia a veurem era en Marine, que m'informava de totes les millores que es feien a la fabrica.

Va ser per aquet temps que la Dolors hem va dir que sortia amb un xicot, que estava divorciat i que ja tenia dos fills de 10 i 11 anys, es deia Jordi Bartrolí Molins, era un seu professor de la Universitat, es veu que feia dies que m’ho volia dir però tenia una mica de por de la meva reacció, jo li vaig dir que per ella volia lo millor, i que considerava que tenia el suficient criteri, per donar aquell pas i que per mi estava ben donat, que el portés a casa per donar-li la benvinguda.
El dia que va venir el Jordi a casa, tots estàvem una mica nerviosos era una situació nova, tot va anar molt be, el Jordi se’l veia un molt bon xicot i de seguida es va ser com un mes de nosaltres.

Ans va explicar que havia nascut a Vilassar de Mar, allà tenia un àtic de quan es va casar, i vivia junt amb els seus fills, també a Vilassar hi vivíem els seus pares que tenien una industria del ram de l’aigua, tenia tres germans, dels quatre ell era el tercer, varem quedar que un dia aniríem a Vilassar a conegué als seus pares, tota la presentació va transcorre amb una gran normalitat.
Al poc temps d’ aquesta entrevista, un dia varem anar a Vilassar a veure als pares de Jordi, en Ramon i la Rosa, eren una de les famílies de solera de Vilassar, inclòs en Ramon havia estat alcalde, tenien el costat de la casa la fàbrica, que en Ramon m’he la va ensenyar, era una industria que tintàvem teixit de genero de punt, que s'han feia molt per el Mareme, era una de les tints més antics de Vilassar , el portàvem entre ell i el seu fill gran, en aquells moments tenien problemes, la feina no era molt abundant.
Eren bona gent , ja coneixien a la Dolors i se’ls veia que l’acceptàvem amb molt grat, estan allà van venir les dues germanes d’en Jordi per fer també la presentació, tot va ser molt cordial.

L’Antoni havia fet l’aprenentatge en els laboratoris de Polinyà sense cobrar res, havien quedat que estaria allà fins fer la mili, desprès ja hem parlaríem de treballar cobrant, mes endavant va sortir l’oportunitat de la participació a la nova empresa que es va creà junt amb els de Talleres Textiles, cosa que en un principi vaig pensar en ell, perquè participes com a amo en una empresa, inclòs en un permís que va tenir de la mili, el vaig fer anar allà perquè comences a veure el treball dels metal·lúrgics i donar-se compte de la empresa que era, encara que hem va dir que en Vadillo el va fer treballar dedicant-se durant tot el mes, junt amb un altre xicot a traslladar ferros de una banda al altre.
Quan estava a punt d’acabar la mili, el van venir a buscar del laboratori, es veu que un comercial que tenien va plegar i li van oferir el lloc a ell, jo li vaig dir que preferia amb dir anar de comercial, a mi amb va anar be ja que estava a punt de marxar de Hidexsa, seria jo el de defensar els interessos amb la nova empresa.
La Gloria continuava la seva vida amb en Juan, que per cert era el que m’anava vigilant amb la meva convalescència, era molt estricta i volia que no hem passes amb res, no vaig poder tornar a jugar a tenis en sense el seu vist i plau, hem sembla que asta es passava amb la seva rigidesa.

Durant l’estiu el pare va caure malalt que el va obligar a estar ingressat, primer en el Taulí, desprès al van portar a Barcelona a la Clínica de la Vall de Ebrón, quan van veure que ja no podien fer-hi res, al van portar cap a casa del Josep a Sabadell, allà i va haver una reunió dels germans per tornant-se en la vigilància del pare, al cap de poc estan la Núria de guàrdia el pare es va morir, tenia 79 anys, la seva mort va ser molt sentida a Castellar, l’església es va omplir al màxim, va ser enterrat junt amb la mare en el nínxol de l’avi Manel en el cementiri de Castellar.
Quan es va morir el pare ans van convocar a tots els germans a casa del notari per dir el testament dels pares, a la reunió també va assistir el cunyat del Josep ,en Joan Ferran per vigilar, suposo els interessos del Josep, resulta que segons el testament tot s’ho quedava l’hereu, nosaltres res de res, però en Jaume es quedava la nau on hi tenia els telers, que es veu que li van deixar al seu nom, per la nau tenia que pagar els drets reals que pujava alguns cèntims, resulta que es va esbarrar per tenir de pagar i va anar a trobar el cunyat de la Anna, el Esteve Faus que era advocat, i li va tenir de explicar com havia anat tot, en Esteve va dir que no era just lo que s’havia quedat, que tots els germans podíem demanar la legítima que per dret ans tocava, el cas es que es va demanar la legítima i a cada germà el Josep va tenir que abonar-li un milió de pessetes com compensació de tot el patrimoni que hi havia, recordo que hem van venir a veure l’Airesol en Josep i l’Angelina per discutir la resolució, els hi vaig dir que segons hem va explicar l’Anna va ser cosa d’en Jaume, que allò era feina d’advocats, que si teníem que discutir-ho nosaltres amb les parelles de cadascú, segur que ans barallaríem que era millor fer lo que diguessin els advocats, lo que si que no hem vaig poder callar per dir-li en el Josep que hi feia el seu cunyat Joan amb la reunió dels germans amb el notari, fet que no hem va semblar correcte.
Desprès d’infart el anar a la fabrica tothom es va anar interessant per el meu estat, jo poc a poc anava agafant el tarannà de la feina, però la veritat que me ho mirava han un altre perspectiva, també he de dir que tothom procurava que no hem poses nerviós. En aquell temps es van incorporar tot un seguit de màquines que tenien els canvis automàtics tant a la filatura com a la preparació, en els doblats també es van incorpora Hamels de doble etapa, on calia fer probes de les torsions, tant les que es donaven a la primera etapa i com el complement a la segona, aquesta es feia deixant sola la màquina en sense personal, tota la part tècnica de la fàbrica, estàvem ben distrets amb les noves tecnologies, que les màquines incorporàvem, també per poder complir unes comandes de Alemanya, varem col·locar a quatre cares de les continues de filar, el sistema de Syrospun de la casa Sinzer, amb la cura adequada per evitar defectes, les peces ans ha les va subministrar Talleres Tèxtils al preu de cost en compensació a deixar-lo copia les peces originals que teníem en el laboratori.

Per aquet temps en Vadillo de Tallers Tèxtils hem parla de que pràcticament te venuda l’altre metxera de torsió que ans quedava en el magatzem, però que li falta’n cèntims, jo li parlo de quans en necessitaria amb diu que si li podia deixar tres milions de pessetes, i que aquella operació aniríem a mitges, creia que han podia treure sis milions un cop repassada i que en mig any m’han tornaria quatre i mig, jo vaig veure un gran negoci, i en vaig parlar amb la Nuria i també amb el soci del Vadillo, en Benito que en mereixia tota la confiança del mon, que hem va dir que ell responia pel seu soci, varem treure el cèntims hi els hi varem deixar per que podes compra altre metxera.
Al cap de mig any quan tenia que tornar els diners hem va proposar que havien parlat amb el Benito, de muntar una empresa per la venta de peces de recanvi per la Industria Textil, en la que jo tindria un 30 % , el Benito i en Vadillo un altre 30% i 10% el encarregat de tenien a Tallers Tèxtils en Pintado que era molt entès en preparació i d’aquesta manera el tindrien lligat a l’empresa, la meva aportació serien els cinc milions i ells tota la secció de recanvis, junt amb tota la part de ferreteria i tornilleria que tenien d’ estoc, i també es ferien càrrec de tota la posta en marxa i les modificacions a una nau que varem llogar al costat mateix del Taller, allà es va posar a la practica una idea del Benito, en que els passadissos entre les prestatges eren de planxa i manats per un motor pujàvem i baixàvem a l’alçada de cada prestatge, d’aquesta manera no calien escales i es podia omplir tot el alt.
Varem anar a un advocat per constituir la nova societat, que es diria COATEXSA (Comerç i Accessoris Tèxtils S.A.), jo en aquells moments pensava que segons com anessin les coses podia ser una bona cosa pel nostre Antonio i també segons com anés inclòs per mi.
En Paul per aquet temps estava molt pacífic es cuidava de les seves coses i deixava fer a la fabrica, vaig aconseguir que la qualitat de llana 100 % el escandalls es fessin amb els preus que li corresponien, tan de la primera matèria posant la qualitat de llana que li tocava, com d’anar les màquines més poc a poc en el seu procés amb el cost que axó comportava i es van acabar una mica les reclamacions, perquè van venir poques comandes que acceptessin els preus que sortia el fil, vaig fer veure a gerència que havien comprat unes màquines automàtiques per evitar aturades, i poder fer molta producció, buscàvem anar molt de pressa i que no teníem màquines adequades per fer una qualitat de llana 100% .
Vaig anar a la Escola de Enginyers Tèxtils de Terrassa, a buscar algun estudiant avantatjat que voles venir a la fàbrica, allà vaig coincidir amb dos companys de curs de quan estudiaven, en Colom i en Mumbrú que feien de catedràtics a l’escola els hi vaig dir el que volia , hem van dir que hi havia molts pocs estudiants de Textil, i el que estudiava era perquè a casa seva tenia industria, que era molt diferent de quan nosaltres estudiàvem que de totes maneres mirarien que podien fer.
Jo allà cada dia caminava durant una hora pels voltants de la fabrica tal com m’havien aconsellat, recordo que varem comprar uns aparells en que quan hem demanàvem en el despatx o per telèfon, en Cristóbal en seguida hem podia localitzar.
Quan semblava que tot tornava a ser com abans apareix un dia el Sr. Meier, me’l presentant, jo li dic que ja ans coneixíem, havien anat a veure’l al nord de France amb en Burgés de Standard Fil, quan ell estava a les Filatures de Fourmier, ell ja no s’han recordava.
El Sr. Meier quan estava en el complex de les Filatures de Fourmier una empresa francesa molt important, que agrupava moltes filatures del nord de France, que inclòs cotitzava en Bolsa, van voler ampliar al mercat buscant incorporà alguna filatura d’aquí Espanya i en aquell temps va fer una visita a Hidexsa que estava començant i també a Standard Fil entre d’altres, amb en Burges al varen visitar a France per veure com estava tot aquell projecta.
Amb el Sr. Meier li vaig ensenyar tota la fabrica, explicant-li l’ incorporació de les noves màquines automàtiques, i la compra dels nous doblats, contestant-li a totes les preguntes que hem feia, apart de la neteja i l’ordre, lo que hi havia va quedar parat de la forma tan senzilla que havien resolt el moviment del fil dins la fabrica i també especialment de la secció de acabats amb va felicitar no ho havia vist mai la cura i la presentació que hi havia amb l’entrega de fil, allà li vaig fer veure la poca diferencia que hi havia de pes amb les caixes un cop plenes de fil.
Desprès ja no el vaig veure més, sé que va anar a dinar amb el Sr. Moles i en Paul però ja no van veure més per la fabrica.

Al cap de dos mesos però va torna a venir, en Paul hem diu que estarà tres dies per la fabrica que li donen tot el que demani i pregunti, se que van tenir una llarga conversació amb en Felix del Laboratori, i el veies que preguntava amb els encarregats, aquest hem deien qui era aquell Sr. que hi feia, la veritat es que ni jo ho sabia, era cosa de gerència, i no me havien dit res, però ho vaig anar suposant, era el conseller d’en Paul, con que a mi hem tenia que deixa tranquil, tenia algú per explicar-li tot lo de la fabrica. Quan s’han va anar en Paul amb don un report de unes cinc fulles fet pel Meier de com havia vist la fabrica, quan vaig llegir que posava algun reparo a la secció de repàs del fil, vaig comprendre que en Paul n’ havia parlat , i vaig veure clar que aquell Sr. nomes buscava la seva comissió.
En una altre visita del Sr. Meier va passar un fet que hem va sorprendre, resulta que estava jo en el despatx quan de sobta entren el Sr. Meier i en Felix discutint, en Felix amb diu que no pensa explicar-li res de la feina, ja que aquet Sr. ve aprendre, i desprès fa reports per gerència, que nomes li explicarà coses si jo li demano, vaig quedar sorprès de la reacció d’en Felix ja que normalment era un xicot callat i humil, però es que encara vaig quedar mes sorprès de la reacció del Sr. Meier que va sortir en sense dir res.
Un altre dia junt el Sr. Meier junt amb en Paul van fer venir els tècnics de la Plat Sacolowel, perquè dèiem que els corrons del estiratge no tenien la fondària necessària per tenir un bon control de la matèria, resulta que junt amb els tècnics va venir el seu gerent el Sr. Hostenc que era amic personal del Sr. Moles, junts va a dinar, jo ho vaig saber quan ja tenia la fabrica plena de tècnics mirant-se les continues, con que no han sabia res, no han vaig moure del despatx, en Paul i el Sr. Meier i junt amb els tècnics de la Plat estàvem entremig de les continues parlant, amb aquestes entra al despatx el Sr. Moles amb el Sr. Hostenc i hem pregunten per el problema que hi ha, els hi dic que no ser res de cap problema, el Sr. Hostenc li diu al Sr. Moles que li semblava que no sabien lo que demanàvem, tot seguit entren en el despatx el Sr. Meier amb en Marine amb un corro a la ma perquè li miri la fondària, en Mariné va a buscar el peu de rei i li diu que hi ha mig mil·límetre, en Meier li diu que no pot ser en Marine s’enfada i li don el peu de rei perquè ell mateix ho comprovi, dient-li fa 30 anys que vaig servir aquest aparell, es veu que el Sr. Meier es va confondre i va fer venir tots els tècnics de la Plat per res.

En el mes d’octubre va tenir lloc a Paris la Fira Internacional de la Maquinaria Textil, en Paul , jo i en Felix varem anar a Paris, en Paul va buscar un hotel per nosaltres i la seva dona, resulta que el hotel estava al altre banda de Paris per anar fins la Fira teníem que agafar el Metro, i fer transbordo en tres estacions, el hotel era petit hi havia reservat dues habitacions una per ell i la seva dona, la filla del Sr. Moles i l’altre la compartíem en Felix i jo.
Sortíem als tres del hotel d’hora, deixàvem a la Sra. del Paul dormint, teníem una estona llarga fins arribar a la Fira, allà ans trobàvem amb el Sr. Moles i el Sr. Jaume, al cap de poc també venia el Sr. Meier que era el que portava la veu cantant i deia les visites que teníem que fer i en cada visita ja coneixia el personal nosaltres estàvem allà de espectadors, en Paul era el que s’ho passava millor, en Felix i jo poques coses dèiem.
El Sr. Moles i el Sr. Jaume solament van estar amb nosaltres el primer dia, desprès ja no els van veure mes, dinàvem a la Fira i sopàvem en l’ hotel junt amb la Sra. d’en Paul, el segon dia de Fira la varem fer nosaltres quatre, dos que parlàvem entre ells, de nous projectes i noves màquines, i nosaltres dos que anàvem fent la visita pel nostre banda en sense participar massa en la conversa.
Recordo la tornada en l’avió que hem va tocar asseure al costat del matrimoni Paul i la seva dona, es van passar tot el viatge volen saber coses del Sr. Jaume, preguntant-me afers de la seva vida particular, jo al veure el seu interès solament els hi parlava de la meva relació en el treball.
A la tornada ja tenia molt clar el que tenia de fer i als pocs dies vaig dir que a final d’any deixava l’empresa, degut potser a lo que havia passat feia un any, hem van deixar tranquil tots els dies que quedàvem. En Felix va fer el mateix que jo, i també va donar l’acomiadament.
Van posar un anunci als diaris demanant un nou director, dels que es van presentar en Meier en va escollir un, en Colomés que venia de Terrassa, me’l van presentar, jo li vaig ensenyar tota la fabrica i presentar els encarregats i caps de secció.
En Pablo Urroz el nostra advocat laboral, li va saber greu el que passava, hem va dir que la liquidació la havia preparat en Paul, i m’anava explicant els nombres, jo li vaig dir que no calien masses explicacions , me conformava amb tot que lo que volia era marxa.

Dos dies abans de plegar a la una del mig dia quan es trobàvem els treballadors del torn del mati i de la tarda hem van citar en el menjador que teníem en el subterrani per donar-me una placa, recordo que un d’ells portava tot un escrit, va ser un acta bastant emotiu, amb molts d’ells havien treballat junts durant catorze anys, la relació que teníem era mes d’amistat i camaraderia, que de Director a treballador.
Per part de gerència no hi haver cap acte, nomes el Sr. Jaume que hem va dir que la nostra amistat continuava igual i que contava en mi per tot, que ja hem trucaria.

Montllo-Torres Cap. 13

El cotxe que teniem el R-18 ja portava molts kilometres i es tenia que portar a reparar molt sovint, i cada vegada la reparació era més costosa, es varem decidir a cambiar-lo, en van recomanar un cotxe aleman i varem escollir un Audi, recordo que hi va intervenir el amic Jesús Luengo que coneixia al Sr. Fernandez un dels concesionaris de Sabadell, ens varen decantar per un A-6 molt gran i bon cotxe.

Per provar el cotxe durant l’estiu, varem decidir anar passar tota la família una setmana a la Vall d’Aran, hi vam anar al Parador de Turisme d’Arties, on hi sopàvem i dormíem , l’esmorzar i dinar anávem pel nostre compte, va ser una setmana de convivència amb tots nosaltres , inclòs vam convidar en Juan Salcedo, amb deferència a que la seva família convidava sempre a la Gloria en els seus viatges, i amb el nostre cotxe i amb del Juan, varem passar una setmana molt distreta, arrel de que havia fet una primavera molt fresca i plujosa , i que no feia gaire que hi va haver una important nevada, tenien l’estació d’esquí oberta i el telesella funcionant, al saber-ho varem pujar amb el telesella fins dalt de Vaqueria Beret, gaudint de unes vistes meravelloses amb molta neu, durant tota la setmana l’esmorzar el fèiem en un bar a prop del Parador, per dinar anàvem recorrent diferents restaurants pels voltants de Vielha, segons l’excursió que es feia, recordo una on hi havia una gran cascada, i ans varem banyar al riu, l’aigua estava gelada, varem volta per tots aquells indrets, anant a Bossot, Salardú i d’altres.

L’anada la varem fer pel Túnel de Vielha, la tornada es va fer pujant el Port de la Bonaigua, fins a Esterri d’Aneu i d’allà varem anar fins el Llac de Sant Maurici, on varem gaudir de les vistes magnifiques de tot aquells voltants, desprès de dinar a Esterri varem anar fent camí cap a casa , amb una setmana de està tots junts i fent una vida familiar intensa.

La vida familiar continuava per el Airesol amb els afers normals de la convivència i la rutina diària, la Dolors anant cada dia a la Universitat Autònoma a Bellaterra , fent la llicenciatura de Química Orgànica, portant bones notes i de tant en tant quan hi havia exàmens reunió amb companys seus per fer estudis de conjunt, fins que va acabar la carrera, desprès va presentar la tesis de final de carrera que per cert amb la Nuria varem anar a la Universitat i amb una aula plena de personal i davant de un tribunal composat per tres catedràtics, la Dolors va desenvolupar tot un treball de química que va ser felicitada per tots els components del tribunal, i dels amics i amigues que omplien el recinte, jo hem vaig sentir interiorment molt orgullós d’ ella.
L’Antonio li va tocar anar a la mili, la Nuria tenia la seva lluita particular amb ell, volia que anés a tallar-se el cabell perquè allà no el tinguéssim de pelar, cosa que no va lograr, tenia que agafar un tren cap a Sant Climent de Sessebes a una hora que també se li va escapar, la Nuria va venir tota preocupada deia que segur que ja estaria en el calabós per no complir les normes, però el cert es que al cap de dos dies ja el tornàvem a tenir a casa de permís, la Nuria no s’han sabia avenir, i ell explicava poca cosa, va anar passant la mili, fins el dia de la jura de la bandera, aquell dia tots, els quatre de casa, cap a Sant Climent de Sessebes, per veure jurar bandera el fill i el germà.
Allà estava ple de familiars dels soldats, tots esperant que comenci la desfilada per anar a jurar les bandera, l’Antonio no el veiem per en lloc, la Nuria ja patint, deia el deuen tenir amagat, fins que la Dolors el va veure junts amb altres companys assegut en uns bancs veien com els demés desfilaven, varem preguntar i allà hi havien els que estàvem malats o lesionats i no podien suportar el rigor del desfile, ja que era una mica llarg, el cas es que desprès de jurar bandera tota la tropa, els últims van ser aquells que estàvem allà, la Nuria quan el van poder veure li va preguntar que li passava, ell va dir que ara ja no tenia res, es veu que va dir que li feia molt mal les cames, però quan es va acabar el desfile ja li va passar tot el dolor, desprès el van destinar a Lleida en el Cuartel General, allà no sé com va anar, però era el únic que podia surti de la caserna en sense permís, era l’encarregat de anar a buscar el correu, i con que tenia permís per sortir, feia favors a tothom portant coses de fora, tant per els companys de la tropa com per els seus caps, ell estava lliurat de servei i de guàrdies, el cas es que quan va acabar inclòs li van donar un diploma de bona conducta per el seu comportament durant la mili, la Nuria no quan va veura el diploma no su creia. Durant la mili el van anar veure un parell de vegades, ell ja s’havia espavilat segons ans va explicar, es veu que de primer el volien posar de xofer de un mando, però el van aconsellat per algú d’allà que lo millor era ser el carter i va preferir ser el que sortia a buscar el correu i a tot el que li manessin els mandos d’allà, la veritat es que estava descontrolat axó a ell l’anava molt bé.
La Gloria va continuar els seus estudis d’informàtica al Vidal i Barraquer amb el Ricard de professor, l’acabar no va voler continuar estudiant i va preferir acceptar una feina a la primera Acadèmia de Informàtica que hi va haver a Sabadell, que la portava en Ricard i la seva Sra., allà ella apart de donar classes continuava fent cursets de millorament, o de tècniques noves que anàvem surtin en informàtica, com la microinformàtica que desprès han donava classes, per nosaltres ella no explicava mases coses però se la veia feliç apart les seves dolen cies de la migranya i les seves sortides l’estranger amb la família Salcedo, ella anava seguint el ritme que li marcava el Juan Salcedo, el xicot que sempre anàvem junts des de molt jovenets, nosaltres estàvem tranquils ja que se’l veia molt responsable i amb nosaltres era molt respectuós i afectuós, quan amb ell anava a moltes sortides sempre la feia trucar per informar-nos, estàvem molt agermanats sempre tenien alguna cosa a fer, nosaltres estàvem tranquils se’ls veien ben avinguts i formaven una parelleta molt maca.
Per aquet temps amb en Juan Salcedo ans varem apuntar al Campionat de Tenis de l’ Aire sol, fent junts una parella de dobles, a ell li anava bé ja que feia la costosa carrera de medicina i tenia que estudià molt, d’aquesta manera tenia de fer una mica d’exercici, i de pas fèiem una convivència que també anava be, varem arribar a fer una bona parella de tenis, teníem un calendari a seguir i va ser una experiència bona per les dues parts.

El campionat de Tenis que organitzava la Penya Arlequinada, cada vegada els clubs tenien més jugadors per lo que van organitzar dues competicions, l’A i la B. L’A eren els més bons i la B els altres.
L’Airesol no era un club de socis normal, en que hi havia una junta que administrava el club, allà érem abonats i el que manava era el Sr. Amado, el promotor de l’ urbanització, l’equip A el formava pels millors jugadors que hi havia, reforçats per monitors que treia de diferents clubs, per formar un equip potent que era l’enveja d’entitats grans, el formar-se l’equip B, els seus components eren jugadors que cada setmana ans trobaven en el club per fer la nostre partida, però en tot això, varen formar un equip bastant fort i amb parelles consolidades, el cas es que guanyàvem forces partits i anàvem davant la clasificació, axó portava un ambient de cap de setmana amb molts comentaris de com havien anat les diferents resultats, es vivia el campionat de una manera extraordinària, tots ja esperàvem el pròxim partit per mirar de guanyar, es va crear junts amb les Sras una gran germanor, i cada divendres tots junts desprès dels partits fèiem el sopar corresponent tant si jugàvem a casa com si ho fèiem fora, teníem els caps de setmana molt distrets, varem acabar el campionat amb tres equips empatats al primer lloc, i con que hi havia bon rotllo, el Amado que li agradava ser el protagonista volia erigir-se amb el cap de tot el grup.
Un dia ans convoquem a quasi tots els components de l’equip B a un sopar a casa de Carlos Farrés a Can Puigvert i al acabar en Joan Castells i en Carles Farrés ans expliquen que volen separar-se del Amado que ell es cuidi del equip A i que nosaltres ja tenien en Vicens Arús i el seu equip, d’aquesta reunió surt que el Garriga ja li dirà al Amado.
Als pocs dies en les oficines del Airesol es fa la reunió per dir-li al Amado lo que s’havia parlat i no se exactament com va anar però la reunió es va acabar amb insults i amb faltes al respecta per els dos costats, no van arribar a les mans perquè els van separar, es van trencar las relacions de l’equip amb el Amado.
El equip B es va escampar uns van anar l’equip de Sant Feliu, altres el de Sabadell, uns altres al Centre Sabadellenc, a mi volien que anés amb els de Sant Feliu, però no vaig voler, jo tenia la torre allà i el meu club era l’Airesol, per jugar no volia desplaçar-me, ni donar-me de baixa de l’Airesol, tenia a tota la família que gaudia de les instal·lacions que teníem al costat de casa, i no volia seguir a uns que tant els hi feia venir al Airesol com anar a Sant Feliu, quasi tots varen sortir del club, els més perjudicats van ser els que vivint a la urbanització per jugar teníem que anar un altre lloc, l’equip B va continuar participant en el Campionat però amb altres jugadors.

Els que ans varem quedar continuavem cada cap de setmana jugant i va ser per aquet temps que es va fer el primer campionat de Tendo, la mateixa parella que jugava els dobles de tenis , tenia que jugar la partida de domino seguint un rigorós calendari, resulta que vaig fer parrela amb en Pedro Barragan que savia jugar molt be a tenis i varem quedar primers de un grup de dotze parelles, jugant tots contra tots.

També principalment l’estiu sortíem alguns matrimonis de l’Airesol a fer algunes excursions per punts importants de Catalunya, en una d’elles va ser surtir amb els Bernabeu , els Pliego i els Abellan que ultima hora no van poder venir, i van anar a Castellar de N’huc petit poblet del Pirineu, famós perquè allà cada any es celebra el concurs dels gossos d’atura , després de la visita al poble varem anar a veure a les Fonts del Llobregat que es troben en el seu terme, allà es veu surtir l’aigua de les roques formant una cascada , i allà comença el riu Llobregat, per continuar l’excursió cap el pintoresc poble de Rupit, on fem un molt bon dinar i per la tarda pujar fins els termes de Tavertet, on hi ha una vista preciosa dalt un penya segat de tot el pantà de Sau.
La vida en la fàbrica va canviar una mica ja que la seva organització per dalt es va modificar, en Paul cada vegada li donaven mes joc i el Sr. Jaume el feien estar més al despatx de Cía Textil al mig de Sabadell, jo la veritat no m’afectava massa ja que no es posaven en la marxa de la fàbrica. A la part comercial sustituyent una mica al Sr. Jaume hi havia en Josep Espasa un xicot que es defensava amb els idiomes i portava totes els afers de les comandes i dels clients, ell han venia sovint al despatx per què fesim junts els escandalls i donar preu al client de lo que demanaven, també m’explicava les petites baralles que tenia amb en Paul.
Un fet que han va explicar en Josep Espasa es que estava negociant un important comanda amb un client portuguès i després de molts estira i arronsa al últim es concreta una comanda important, va venir a veurem tot content perquè havia pogut per fi agafar la comanda, quan li presenta tot nerviós al Sr. Paul, aquet li diu que li demani mig dolar mes, quan el preu le havien acordat entre els dos, tot desmoraltzat han va venir a veure ja que tenia que tornar a negocia la comanda, jo el consolava, fins que va trova la manera quan volia que en Paul acceptes una comanda, tenia que presentar-la com si no tingués importancia o con si no valés la pena, després sen se ni mirar-la has tirava endavant, però si veia interes per que havia costat molt aconseguir-la, o inclós perquè era beneficiosa per la fàbrica s’ho mirava molt detingudament posant algun entrebanc, en Josep Espasa han comentava que semblava imposible tenir un gerent d’aquella manera de fer.

Apart de la gestió de gerència el Paul va anar posant-se amb la part comercial, tots els clients que tenia fins aleshores Hidexsa li semblaven poca cosa i es va decantar cap el mercat alemany, va buscar representants per obrir aquell mercat han va fer venir a tres de diferents i els va convocar per separat a la fabrica i con que ell també parlava alemany s’han enteniem molt bé. A tots ells els hi vaig ensenyar la fabrica i tot el procés de fabricació, desprès de pensar-ho i consultar-lo en la reunió de gerència es va trià un que per la seva situació i coneixent-se del mercat li va sembla el millor, varen establir les condicions i el percentatge de la seva representació, amb la conversa amb el nou representant, aquet li va comentar que la fàbrica estava molt neta i que tot li havia agradat molt , l’únic trovaba que la secció de repàs era un luxe i que encaria molt el preu del fil. En Paul me ho va comentar jo li vaig fer veure que només amb el percentatge de líquid que hi posàvem al fil ja era rentable, i després la tranquil·litat que et donava al servir un fil que una vegada repassat tenia totes les garanties. Axó li va quedar en el Paul i a la reunió de gerencia ho va tornar a dir, jo han va saber molt greu perquè ja li havia comentat i vaig tenir de tornar a comentar els presents que considerava aquella secció molt important perquè apart de la presentació donava al fil, per ella sola donava el seu benefici i li demostrava amb el % d’humitat que donavem al fil abans de pesar, que aquell fil un cop repassat et donava una tranquil·litat, i tenia una qualitat molt superior que si s’entregués directament surtin de màquines.
Al cap de poc temps van venir del representant una comanda per diferents clients d’Alemanya, eren per fer unes probes de fil totes en color bastant prim amb moltes voltes de torsió i de llana 100%, era un qualitat que Hidexsa no la havíem fet, per assegurar la qualitat vaig anar a Imhilsa de Sabadell era una empresa que treballava molt bé els fils de llana 100%, allà vaig parlar amb el tècnic, el Sr. Reverter que hem va explicar les precaucions que es te de tenir per filar llana 100%, en primer lloc molt compta amb la primera matèria segons el tipus de fil, la llana tenia de ser sempre verge, tenia que tenir una llargada i finor adecuada pel nombre de fil sense escatimar res, principalment era important el coeficient de variació de l’altura, lo que feia que no valia qualsevol pentinat, també que el greix natural que porta la llana no pot a passar de un cert percentatge , el re pentinatge abans de filar tenia que ser molt a fons i la velocitat de les màquines no podien passar de 7.000 rpm., desprès de estar ben repassades i sempre, a poder ser, filar la llana amb crú, ja que el tint generalment perjudicava l’estructura de la llana, perdent resistència i fent-la molt més trencadissa, hem va ensenyar que estavem filant una partida de llana 100% de nombre 80 m/m anàvem a poc a poc per no tenir ruptures a la continua, tot alló era bastant diferent a com funcionava Hidexsa, que buscava la màxima producció, les continues anaven a 12.000 rpm, era un altre concepció.
Es va fer veure al Paul de que Hidexsa tenia estudiada la qualitat de llana poliester i que aquelles probes que demanavem eren diferents de lo que la fàbrica feia, i abeura si podia parlar amb el representant perquè mires de trobar comandes de llana poliester, en Paul deia que el futur estava amb països desenvolupats que teníem que anar canviant de mercat, i si eran tan bons haviem de demostrar que aquella qualitat també la podiem fer.

El primer client alemany va ser Deschamps que va voler una comanda de 2/42 de llana 100%, venia junt amb el preu, la quantitat de cada color les especificacions tècniques i els valors de Uster, RKM (resistencia), classimat que tenia que complir el fil, amb les dades d’entrega, tot era molt estricta.
Per fer la compra de la primera matèria, varen fer els nombres al revés, del preu de fil final anàvem treien el cost de les diferents operacions, fins arribar el preu de la matèria, o sigui que manava molt l’ escandall, i resultava que ja posàvem una matèria que no complia els requisits adequats, han sense contar amb la manca de producció per anar més poc a poc, es volia que la fabrica fes la producció normal, com s’anés amb llana poliester, les probes principalment els colors foscos, no arribavem als valors de la resistencia que demanvem, i no els hi van agradar, axó ans portava de bolit ja que volien un certificat oficial que el tenia de fer l’Acondicionament, li deia al Paul, que per fer aquella qualitat teniem primer de tot posar la primera materia adecuada, no escoltava, en Paul deia que aquella fabrica nomes savia fer fils fàcils però si hi havia una mica de problemes ja no sabien filar.
Els conceptes de quantitat i qualitat per part de gerència no els tenien clars i fabrica tenia totes las culpes.
Amb totes les comandes d’Alemanya hi varem haver problemes, nosaltres sabíem que també gastàvem fils de llana poliester, però aquets els donaven a les seves filatures, a nosaltres que eren els nous, solament els fils que ningú els hi volia fer, sigui per el preu que demanavan i be per les exigències que portava, en Paul s’avenia a tot el que demanàvem i descarregava el problema a la fàbrica.
Hidexsa anava treballant els mercats de sempre que cada vegada eren més escassos en sense cap problema, el nou mercat alemany ans portava molts mals de cap, fàbrica tenia de lluitar contra els tints, el client i també contra gerencia que en lloc de ajudant-se ans posava entrebancs, exigint per un costat la producció i el servei i per altre la qualitat màxima, sense valorar tot el interès i sacrifici que es feia, al contrari solament comentaris despectius, el cas es que cada vegada dormia més nerviós veient que la fàbrica no anava com jo volia.

El octubre de 1986 varem fer junt amb en Paul un viatge a Alemany a visitar els clients d’allà, la primera visita va ser Deschamps, allà hi havia una Sra. que es mirava els colors amb una llum especial i comparava l’original amb el servit, i veia les petites diferencies, no aceptavem els valors de l’Acondicionament, deient que ells han dos dies tenien els resultats, i que ans fiéssim dels seus valors, quan intento donar una explicació en Paul hem fa callar, ell s’entenen molt bé amb l’alemany jo quedo en sense saber el que diuen, anem a veura els telers i estan teixint una bellardina amb moltes pesades quan demano les pasades que teixesen en Paul en torna a fer callar, però vaig comprendre que el tecnic deia que era un article molt carregat de pasades i que el rendiment de teler era normal que fos baix.
Seguidament visitem un altre client Teska, diuen que els nusos es desfan, tenen problemes en els colors, el valor de classimat correcta però que hi ha punts fins, dic que no entenc el valor es bo i en canvi diuen hi han punts fins, com sempre en Paul en fa callar, pasen un càrrec que s’acepta.

Visitem la casa Schalforst hi diem que els clients es quiexem dels nusos, hans diuen que tenen diferents splicers segons si el fil es de llana 100 % o be de llana poliester , que actualment han tret al mercat un altre que es diu termosplicer molt adequat per fils composats de fibres naturals,en aquet intervé l’escalfor, vindran a la fàbrica i portaran splicers per fer probes amb totes les nostres qualitats de fil.
A continuació anem el despaxt del representant, el Sr. Beutner, ans diu que hi ha una qualitat que s’hen fant molts kilos es Siroalpaca un fil fet en Syrospun nombre 2/60 la composició es 60% poliester brillant, i 40% llana de 21,5 micras. Hans informa que en Alemanya es fan quatre qualitats, els fils de llana 100%, els de 60% llana i 40% poliester, el clàssic 45/55 llana poliester i també el 65/35 poliester viscosa, jo li comento que molt interessant per la nostra fabrica el fil que hi ha poliester.
Mentres estem allà truca per telèfon el client Teska que acabàvem de veure demanant un fil amb Syrospun de 2/80 m/m amb conos forts de plàstic per anar directament al tint.
A les nou del vespre surtim d’Alemany amb avió cap a Zurich.
Al dia següent anem a la casa Hamel de Suiza, que ans tenen de servir unes continues de doblar de doble etapa, les millors que hi havia en el mercat, son las mateixas que tenen Flassa. La caracteristica d’aquesta màquina es que de primer fant una operació donat-li unes voltes i despres es fa la segona operació acabant-li de dar les voltes que li falten, anem a veura una instalació d’aquelles màquines i el personal nomes està en la primera operació la segona tenen les màquines soles sense cap operarri, les maquines tenen un dispositu que quan acaben el fil es paren soles, els operaris nomes tenen la feina a canviar les mudades, les antigues treien el fil en rodets, les noves ja treuen el fil en conos,.
En el report d’aquet viatge tinc els següents comentaris fets en el seu dia. Treballar amb Alemany vol dir ser molt estricta amb tot, el primer posar la materia adecuada, per poder obtenir els valors baixos de la qualitat, es mirant molt el rendiment del teler, colors exactes, i les entregas no poden fallar als dos dies ja no volen la mercancia, es un mercat amb molts problemes, lo pitjor es que es creuen superiors i volen imposar els seus criteris i fabrica estarà sola, en Paul sempre està de la seva banda, nosaltres no som res i ells uns deus. Durant tot el viatge en Paul va parlar amb alemany jo no me enterava de res, ni amb va explicar res, al contrari quan m’interesava per alguna cosa hen feia callar, va ser un viatge que millor que no hi hagués anat, per mi va anar molt malament.
Als quince dies de tornar d’aquet viatge i veient que cada vegada la cosa empitjorava i han costava cada vegada més dormir, vaig decidir donar el acomiadament i poder viura mes tranquil axó va ser el matí, per la tarda es presenta el Sr. Moles hi amb diu que pasa, jo li comento que amb el seu gendre no m’entenc, ell vol portar la fabrica a la seva manera, també li explico una mica el viatge, i que jo hem considero un estorb i m’hen vaig perquè no vull perjudicar Hidexsa, a la que me l’estimo molt, també li vaig dir que era una llastima no tenir al davant el seu fill Ignasi que amb ell segur que ans haguéssim entès i jo li hagues explicat lo que ser, amb dir que Hidexsa que era l’empresa que havia deixat a la seva filla, que estés tranquil que ell parlaria amb el Paul i que tingues una xerrada llarga amb ell i que amb desfogues i li dies tot el que tenia que dir-li.
Als pocs dies de tot axó, un dia al vespre varem tenir una conversa llarga, amb el Paul i jo no han vaig callar res, per començar li vaig dir que jo no li tenia que demostrar res que la meva actuació es veia mirant la fàbrica, que per arribar aqui, ell ho savia més que ningú van ser anys de molts esforços, i que ara s’escolta més els de fora que nosaltres, jo li deixo el camí lliura, que faci el que vulgui, també li comento la falta de respecta que va tenir amb mi durant el viatge que encara es l’hora d’explicarme alguna cosa, que jo no hem mereixo aquell tracta, que hi fet més per Hidexsa que ell, per últim varem quedar que m’ho repensaria, però que ja sabia el meu parer, aquella nit vaig dormir tranquil.
Varem passar unes quantes setmanes que cadascú es cuidava de la seva feina i la cosa funcionava bastan be dintre de lo que cap, encara que va voler entrar a les runions que tenia jo amb els enllaços sindicals, li vaig fer veura que si ell estava allà tindria que decidir davant d’ells, que era millor que els problemes, els hi expliquessin per tenir temps a estudir-los i decidir.
Després per telefon vaig tenir una conversació llarga amb el Sr. Jaume, li vaig dir que estava nervios que era molt dificil treballar amb en el Paul, que es posava en tot, que a la fabrica hi havia tensió, i si algú tenia que marxa era jo.
Vaig comprendre que despres de la entrevista entre els dos el mirall s’ha havia trencat i encara que intentéssim recompondre’l es veien totes les escletxes, hi havia una tibantor latent entre els dos, hi li vaig dir que en aquelles condicions no volia continuar.
Al dia següent tinc una reunion amb el Sr. Moles, el Sr. Jaume i en Paul. Jo els hi explico la situació, el Sr. Moles es posar a cridar dient-me que soc un irresponsable que abandono Hidexsa, i els deixo amb el cul l’aire, jo m’eixeco per marxar dient-lis vosaltres apart del meu treball voleu també la meva salut, el Sr. Jaume posar calma, i despres de parlar com persones quedem que jo amb quedarè mig any més buscaré en la Escola de Enginyers, algú perquè amb sustituiexi i despres ja m’hen podré anar, vaig aceptar totes les condicions per acabar la reunió. Va ser per la meva part una reunió amb molta tensió.
Aquesta reunió va tenir lloc un dimarts a última hora, el dijous el Sr. Cruz de transports Cruz, que tenia trailers que feien el transport de Hidexsa fins el port, va venir per anar a dinar junts, despres de dinar a mitja tarda han va venir un gran dolor al braç i al pit, començo a suar molt, han posu blanc i no estic be en cap posició, en Lluis al veurem hem porta de seguida cap a casa, per posar-me al llit , al arribar la Nuria hem veurem ham porta a la casa del Dr. Galves que de seguida hem posa unes pastilles a sota la llengua i li diu a la Nuria que ham porti de seguida a urgències al Hospital Taulí de Sabadell, quan estava allà esperant, arriba en Juan Salcedo , el noi que anava la Gloria, i que estava estudiant medicina per veure com estava, i acelera el que m’ateguin hem fan un electrocardiograma, hen posant el gota a gota i en una ambulancia urgenment ham duent al Clínic de Barcelona, acavaba de tenir un infart.