Montllo-Torres Cap. 18

Quan va fer el 25 anys de casat per celebrar-ho varem decidir anar a Illes Canàries que no hi havia estat mai , en concret varem anar a Tenerife al Gran Hotel los Dogos de la cadena Sol que està a Santa Cruz, allà varem passar una setmana, visitant tots els voltants de l’illa, recordo que a prop del hotel hi havia el Jardí Botànic amb tot tipus d’arbres que ocupava una gran extensió, també van fer diferents excursions per tota l’illa, varem anar al Parc Nacional del Teide, pujant fins a les vessants del volcà, a la Vall d’Orotava, a l’illa de la Gomera, etc va ser un bonic viatge de celebració de les noces de plata.

La família havia augmentat la Dolors al tenir a la nena, quan va sortir del Hospital de Terrassa va venir a viure l’ Airesol, durant les quatres primeres setmanes, va tenir l’ajuda de la Nuria, a la petita se li va posar el nom de Anna.
Tots estàvem pendents de l’Anna, va ser una nova experiència la de ser avis, al principi qualsevol ganyota, si et semblava que reia o be plorava, intentaves saber el perquè ho feia, era una vida nova que pujava al nostre costat, axó et donava una cosa diferent, recordo que de seguida va guanyar pes, dormia les hores pertinents i se la veia feliç, quan la cosa estava ja més normalitzada s’han van anar a viure a casa seva a Bellaterra al mig de la universitat, junt amb en Jordi. Nosaltres cada setmana anàvem de visita a veure com anava creixent la nostre neta.
La mare de la Nuria, l’ avia Salvadora, vivia sola en el pis de Sabadell, en el cèntric carrer de Sant Jaume , passat uns anys de la mort de l’avi Ton, ella es relacionava amb les seves amigues del Casal d’avis de la Plaça del Vallès, la Nuria baixava sovint a Sabadell, hi anàvem juntes a comprar al Mercat Central que tenien al costat del pis. En el Casal s’organitzaven excursions i balls, la Salvadora participava junt amb les seves amigues, però resulta que es va fer amic amb un ballador, en Joan que vivia a Terrassa, però que les seves amistats i arrels eren de Sabadell, deia que venia expressament per veure-la, resulta que aquella relació es va anar consolidant i nosaltres segons quines festes fèiem, teníem que comptar a un més a la família, es veia molt bona persona, la Nuria estava més tranqui-la perquè l’avia Salvadora fora dels ronyons, físicament estava molt bé però el cap se’l hi anava una mica, en canvi en Joan tenia el cap bé, però no anava massa lleuger, la cosa es que es compensava bastant.

Recordo que un dia la Salvadora va venir l’Airesol a passar el dia amb nosaltres, per la tarda la varem baixar amb el cotxe a Sabadell, quan estàvem a prop del pis li van dir que baixes del cotxe que el pis estava allà prop, va dir que ja sabia a on estava, quan tornàvem cap a Castellar veiem a la Salvadora que anava carrer avall cada vegada més lluny del pis, vam esperar una bona estona per si trancava cap el pis però no cada vegada s’han anava més lluny, amb el cotxe la varem atrapar i quan li varem preguntar a on anava tota enfadada ans va dir al pis, des de aleshores la deixàvem sempre a la porta del pis, perquè si no ja es perdia, l’anada amb el Joan la Nuria estava més tranqui-la doncs si anàvem junts no hi havia cap problema, i si no, ja hi havia un altre persona que la vigilava.
L’avia Salvadora apart del cap també tenia problema amb els ronyons que no li funcionàvem bé, quan tenia alguna infecció la dúiem a la Clínica Puigvert de Barcelona fins que li paraven l’ infecció, es deien que segurament se li tindria que fer la diàlisis, ja que cada vegada els ronyons responien menys, la Nuria estava amoïnada ja que amb el caràcter de la Salvadora hagués estat molt difícil dependre d’una màquina, anàvem passant com podíem, quan agafava febre de seguida a portar-la al Puigvert, estava ingressada una setmana fins que tornaven a passar uns quans mesos més.
L’Antonio va agafar una novia , a nosaltres no ans explicava res però, en un poble tot se sap, era neboda d’en Juan de Dios un home molt extravertit que venia a jugar a tenis l’Airesol, era el cap de la secció de personal de la empresa Tolrà, per tant coneixia a tothom de Castellar, era molt simpàtic, una característica seva era que participava a totes les curses de natació per a gent gran, era campió d’Espanya per persones de més de setanta anys, sovint sortia a la Forja, ell hem va informar de la vida de la noia que sortia l’Antonio.

Aquesta noia vivia junt amb la seva mare i una germana en un pis al costat del camp de pilota del Castellar, el seu pare estava al Perú hi s’havia separat de la seva dona, i ella junt amb les dues filles van venir a Castellar on hi vivia una seva germana casada amb en Juan de Dios.
La Paola que era el nom d’aquesta noia, quan va arribar es va posar a treballar en una guarderia a Castellar, amb la seva estada a Castellar es van coneixes amb l’Antonio i van anar surtin junts, resulta que era una noia decidida, desprès va agafar la representació de Orlane una important marca italiana, i en el Passeig Manresa de Sabadell va muntar una tenda important de jerseis de aquella marca, ella sola va anar a Madrid a consolidar el contracte, semblava que tot anava be, junts van anar a Egipte a veure els monuments històrics que hi ha, resulta que a tots dos els hi agradava l’ antic, l’Antonio no explicava res de la seva relació, però es veu que va anar perdent i ell va començar a fer la seva vida, i la Paola es veu que era molt gelosa i trucava a casa per telèfon demana’n l’Antonio però es que ho feia a les tres i a les quatre de la matinada quan tothom dormia, donant-nos molts ensurts, una vegada parlo amb ella per telèfon per dir-li que deixi de trucar, quan vaig notar que no estava be, no mes repetia que s’estimava l’Antonio i que la havia deixat, i volia saber on era, un altre vegada va venir la policia a les dues de la nit a casa preguntant per l’Antonio que havien rebut una denuncia a la comissaria, un altre vegada també a la una de la nit trucant a la porta de la torre i era ella que venia a veure l’Antonio cridant, la seva mare la havia portat en el cotxe i s’esperava al carrer, es posant a cridar i discutir amb l’Antonio i ella es tira per mur al carrer d’una alçada de uns tres metres, allà va queda estirada a terra l’Antonio l’agafa i la porta al cotxe, la seva mare li diu que ho sent molt però que no parava fins que la va portar al Airesol, sortosament la relació es va acabar quan la mare amb les dues filles s’han van tornar al Perú a viure amb el pare, mentre va estar a Castellar va ser un patir ja que trucava sovint i a totes hores a casa,si sentia la nostre veu penjava i si era la del Antonio ja es discutien i teníem crits assegurats.

En Juan Salcedo va acabar la carrera de medicina i va trobar feina al Hospital de Manresa, amb la Gloria no es veien gaire resulta que allà estava a urgencies, el cas es que de cop i volta sensa cap tipus de discusió trenca amb la Gloria, tots varem quedar parats que una relació que tenien de jovenets, i havent fet els dos junts forçes viatges, ara de la nit al dia es tranqués la relació, sembla ser que allà a Manresa va coneixar a una enfermera que el tractava molt be, perquè al cap de poc ja sortia de parella amb la nova amistat.
La Gloria s’ho va passar molt malament, nosaltres no sabien com consolar-la, ella era forta, però va ser un cop vaig, va tenir amb tot moment al seu costat a una seva amiga, la Montse Espin que venia expressament al Airesol per parlar i consolar-la, el que també no la va deixar va ser en Joan Milà, era un noi de Sabadell que ja es coneixien dels estudis, i es veu que la Gloria ja de sempre li havia fet gracia però degut a que ella anava amb el altre Juan, no s’acostava però quan va saber que s’havia trencat la relació, la Gloria no se’l va treure de sobre, entre l’amiga Montse i ell van distreure a la Gloria del mal trago que va tenir.
En Joan Milà era fill de una coneguda família de Sabadell, tenien varies parades de fruita en el Mercat Central, eren els principals importadors de plàtans a Sabadell, on tenien varies càmeres frigorífiques escampades per tot Sabadell, en Joan treballava en el Depòsit de Mercaderies que tenia la Mancomunitat de Sabadell i Terrassa, cada dia de bon matí, treballava portant el control de les entrades i sortides pels diferents distribuïdors, tot el control el feia a través de l’informàtica. En Joan sempre que podia venia l’Airesol a fer companyia a la Gloria, era molt emprenedor junt amb ella va muntar a la zona de la Unitat Hermética de Sabadell, on estava de moda i tot el jovent hi anava els fins de setmana, un bar musical amb tots els ets i uts, es deia Tintin Nabulum, els fins de setmana estàvem tots dos ocupats portant aquell bar que de seguida es va fer popular entre el jovent benestant de la ciutat, ja que la concurrència era escollida, no permetent l’entrada a segons quin tipus de personal.
També per aquet temps en Joan es va integrar al club de l’Airesol i anàvem junts a jugar a tenis, d’aquesta manera fèiem el nostre exercici setmanal.

Deganway estava parada el Sr. Jaume tenia l’esperança de que el projecta d’Oran es tiraria endavant, o bé que hi hauria una altre exportació de fil gruixut per paqueteria, però no sortia res, amb va dir que busques en el mercat interior per treballar a mans recordo que ho varem dir a tots els coneguts, crec que solament en Nubiola Vilumara de Cornellà ans va anar portant algunes comandes per encongir.
Estàvem en aquet impàs quan va sortir un viatge a Tunez, resulta que el representant Sr. Mami va voler que enèsim a veure una filatura a les afores de la seva capital, on només treballaven acrílic, per mirar si amb les màquines que tenien també podien fer fils de llana poliester, junt amb el Sr. Jaume varem anar a visitar-la, tenien bona maquinaria i moderna, recordo els guils eren Schlumberger franceses i las continues Sinzer alemanyes, els vaig dir que solament canviant els estiratges i els ecartaments, no hi havia cap inconvenient, van quedar que quan disposessin de una partida de llana poliester hi aniríem per posar les màquines a punt e indicar-les el procés a seguir, el Sr. Jaume va aprofitar per buscar feina per Deganway, però lo que volien era diversificar el treball perquè el mercat d’acrílic estava completament parat. Crec recordar que el Sr. Mami hi tenia interessos en aquella fabrica.
Al cap de pocs dies de tornada a Barcelona ans comuniquen per telèfon que ja tenien una partida de 2/40 m/m per filar llana poliester, hi varem fer anar en José Antonio que con que havia estat encarregat de la preparació sabia molt be com anava tot, s’han va portar una fulla de ruta per filar 2/40, i que si tenia cap problema que truques estaríem en contacte. El José Antonio va estar una setmana posant en marxa la qualitat de llana poliester, no va tenir cap problema, ans van dir que tot li havia anat be, aquella gent van estar molt contents, principalment amb les seves explicacions.
Degut potser aquet viatge, el Sr. Masramon també s’han van dur a Russia el José Antonio, es veu que als voltants de la capital Moscou hi havia una gran empresa tèxtil mig parada i volia que hi anés per veure-la i la assessores per si es podia treure algun profit.
Per lo que hem va explicar el José Antonio era una empresa grandiosa tot era maquinaria tèxtil feta a Russia, per donar una idea la secció del re pentinatge hi havia unes cent pentinadores on en funcionaven deu i la resta estàvem per estrenar degudament tapades noves de trinc que no havien funcionat mai, això mateix en totes les seccions, segurament algun comandament important interessava comprar maquinaria i allà hi havien abocat el sac. El Sr. Masramon va parlar amb els directius d’allà no se com va acabar.
Exportextil apart de l’operació del fil de paqueteria va tenir altres negocis i la brillava bastant, van decidir comprar un gran edifici que estava mig fet en el terme d’ Esplugues a la sortida de Barcelona, van acabar la seva construcció i van traslladar totes les oficines al nou edifici, tot era nou amb uns despatxos grans i sala de junta per poder atendre els clients degudament, era un immoble apartat de Barcelona però molt gran i sofisticat.
Amb l’edifici nou si van gastar molts diners per acabar –lo i desprès també per comprar i col·locar-hi tots els mobles nous, va venir per aquets temps una comanda bastant important d’Argelia de un fil de llana poliester portava el control de la comanda una senyora crec que belga de la confiança del Sr. Masramon, resulta que la van donar a filar a una filatura de Ripoll, no recordo el nom, quan estava la comanda feta, els argelins posaven traves perquè no s’enviés el fil, inclòs van fer venir dos tècnics a parlar amb nosaltres, tenien la missió de buscar excuses per no enviar la comanda al seu país, varen tenir una entrevista en l’A condicionament, jo vaig intervenir com a tècnic per defensar la postura nostre, i refutar els seus arguments, quan estava tot en un punt mort, el Sr. Masramon que tenia coneixences en el port de Barcelona va fer embarcar ràpidament tota la comanda i han els papers del embarcament, anar el banc perquè li abonessin el import, axó va representar que el mercat de Argelia quedava tancat per nosaltres.
El cas es que sigui per diners o per el mercat exterior de fil gruixut quedava molt afectat, el Sr. Jaume hem proposa la venta de Deganway per cinc milions de pessetes, ho tenien tot estudiat perquè hem va presentar un escrit, segurament fet per el Sr. Chamorro, que era el contable d’Exportextil en que apart del preu hi anava la descripció de tota la maquinaria, junt amb la caldera i descalcificador i tots els accessoris que teníem per la manipulació interior com carretons, trans-palet etc només quedava per ells el toro elèctric que estava a la part d’expedicions i també ans tenien que comprometre en que la part de la planta baixa la podrien fer servir ells si es dones el cas per magatzem.
La nau estava composta de planta i pis, a la planta solament la ocupaven la meitat, que es feia servir de magatzem d’expedicions, allà movien les mercaderies amb el toro, també hi havia un moll de carga i des-carga, l’ altre meitat hi havia una empresa de tint, on tenyien peces de roba feta. Hi havia al costat del moll un munta cargues per pujar mercaderies dalt al pis.
El pis era tota una nau molt gran en sense cap columna, on hi teníem las tres Superbes amb les seves bobinadores, la caldera per fer vapor amb el seu descalcificador, amb tots els accessoris i demés, a l’entrada hi havia tota una part per les expedicions, i per repassar i embossar el fil, també hi teníem les oficines i els sanitaris, el cas es que quedava tot el pis ple de maquinaria que estava tota repassada i pintada de nou, a punt per incloure-la en el projecta d’Oran, hi ara el Sr. Jaume hem proposa que ho compri, han parlo amb el Jose Antonio, ell també queda parat i m’anima acceptar l’oferta tot content hem diu que podem anar a mitges que buscarà als diners allà on sigui per comprar tota l’empresa era una ganga, però lo que faltava era feina per aquelles màquines, vaig fer una quans nombres amb feina en menys de tres mesos s’amortitzava tota la compra, lo positiu era que et venien una empresa que el dia següent ja podia funcionar, on tota la maquinaria estava repassada a punt de funcionar, en sense cap treballador, el cas es desprès de no pensar-ho massa la Nuria (jo no podia estava en el paro) i el José Antonio a parts iguales van comprar aquella empresa.
De seguida varen comunicar la noticia a totes les nostres amistats per poder fer anar aquella empresa, en aquells moments només teníem a Nubiola i Vilumara, que ans portava de tant en tant fil per encongir.
El amic Joan Ibañez que tenia una petita filatura a Terrassa, ans va presentar al Sr. Joan Martorell , que treballava molt aquet tipus de fil amb teixidors de mitjons del Maresme, a poc a poc al van anar decantant cap a nosaltres perquè els seus clients havien observat que la qualitat del fil fet a les nostres màquines eren més inflats i el mitjó es veia de millor qualitat i principalment també perquè nosaltres li fèiem una mica de magatzem, li guardàvem el fil fins que el tenia col·locat aleshores passaven a recollir-lo per l’entrega al client, era el client principal que teníem, esporàdicament venien comandes d’altres empreses amb totes varem intentar quedar lo millor possible, però mai van aconseguir que las tres Superbes funcionessin a la vegada, durant un cert temps dues, en el mercat de fil encongit eren coneguts ja que eren els únics, com empresa petita, que tenien aquelles màquines de gran qualitat i producció, casi sempre amb una ja fèiem els kilos que ans demanaven, i moltes hores, estaves completament parat, l’experiència de ser un petit empresari era que quan hi havia una mica de feina, si volies complir tenies que treballar inclòs els diumenges per la tarda i si no tenies feina et trobaves més sol que l’una.
Teníem un contracte de lloguer que per l’espai que ocupàvem estava força be, però cada any es podia revisar, al final del primer any l’empresa que ocupava la meitat de la planta baixa volia ampliar el negoci i va demanar en Manel Borrell poder ocupar tota la planta baixa, a nosaltres no ans afectava massa amb el pis en teníem prou, ho vaig dir amb els d’ Exportextil que no tindrien magatzem, ells es van vendre el toro i nosaltres varem quedar només en el pis de dalt.
A tranques i baranques varem estar dos anys funciona’n quan teníem fil el José Antonio ja tenia personal avisat generalment de la seva família que se’l hi feia un contracte temporal fins complir el compromís, fins que un dia el Sr. Martorell ham diu que acaba de comprar una partida de fil fet a Turquia, tintat i encongit al preu que li costa aquí la primera matèria, i que encara que la qualitat té bastant a desitjar no hi havia competència possible que a partir de les hores poca feina ans podia dar, coincidint amb axó en Manel Borrell, també ans vol apujar el lloguer ja que tenia una oferta de l’empresa del costat molt difícil d’igualar.
Jo vaig decidir a no continuar, el José Antonio va voler instal·lar part de la maquinaria en una nau al mig de Sabadell, la resta se la va vendre i crec que va durar mig any mes fins que va plegar definitivament.
A mi han van donar la definitiva per llarga malaltia, quan en van fer la revisió el metge del Seguros vaig portar-li l’informe del Clínic i en sense cap problema en van concedir la baixa permanent, quan en vaig parlar amb l’amic de Castellar en Sans del Inem, en va dir que lo que estava cobrant actualment amb les pujades o baixades ho conservaria fins la meva mort.