Montlló-Torres Cap. 29

Repassant les fotos fetes en el 2010 va sortir una de Saidí, resulta que estan a Viella, degut a un cap de setmana llarg, passant uns dies en l’apartament que tenia la família del Jordi, el marit de la meva la filla Dolors, aquestes sortides a la Vall d’Aran la feien normalment un parell de vegades l’any sempre
convidats per la Dolors per passar uns dies junts, i estan tots plegats allà varem trucar a la família de Saidí, ja que en Juan Antonio ja tenia dos fills i encara no els havien anat a veure, en Juan Antonio era fill d’en Joan el cosí germà de la Nuria i con que feia molt de temps que no els veiem, varem decidir al tornar cap a casa passar per Saidí a fer-les  una visita.

El testimoni de la visita es aquesta fotografia, i regirant fotos antigues en va sortir un altre de Saidí de molt semblant però en quaranta anys de diferencia, axó m’ha a donat peu a explicar una mica la historia de la família de la Núria que té a Zaidin  (Saidí en català).
 

 Saidí es un poble  de 1700 habitants de la província de Osca a 12 quilòmetres de Fraga, es eminentment agrícola i ramader, allà i vivia una germana de la  mare de la Núria, la Pilar.

                                   

 La mare de la Núria, la Salvadora, era filla de Fraga i de joveneta va venir a Sabadell on hi vivia el Josepet un germanastra seu, al principi durant dos anys va fer de mainadera cuidant nens petits a canvi de estada i menjar, mes tard ja cobrant un sou va fer de minyona en una família benestant, més  endavant va coneixes amb el Antonio Torres (Ton) han qui es va cassar, del matrimoni va néixer la Nuria.

El Ton tenia per costum un cop l’any anar per Fraga i els seus voltants a fer una visita a la família de la Salvadora, cosa que a ella li agradava ja que s’han portava els millors vestits i d’aquesta manera feia veure a tota la seva parentela, que el anar-se’n de Fraga havia passat de dona de poble a ser una senyora de ciutat.

La historia de la família de la Salvadora es bastant complexa ja que la seva mare es va casar tres vegades. Del primer marit va tenir tres fills, en Josepet que vivia a Sabadell, la Antonieta que vivia a Rubí i la Francisca que es va quedar a Fraga.

Va enviudar i es va casar amb un altre viudo que ja tenia sis fills, d’aquet matrimoni van tenir cinc fills més, quatre noies i un noi, dels que solament van sobreviure les dues noies la Salvadora i la Pilar, i encara es va tornar a casar però en aquet  tercer marit, segurament per l’edat,  no va tenir fills, la mare de la Salvadora i avia de la Nuria es va  morir als 97 anys deixant molta parentela uns van venir cap a Catalunya i els altres es van quedar per Fraga i els seus voltants.

La Salvadora era la filla gran del segon matrimoni de la seva mare i ja de petita es va fer càrrec de la germana més petita que es deia Dolors a la que se la estimava molt, d’aquí li ve el nom a la meva filla, però malauradament als vuit anys va morir de una meningitis, segurament degut axó i que les feines del camp no li anàvem gaire, de molt joveneta va decidir canviar d’aires, s’han va anar a Sabadell a casa del seu germanastra Josepet.   

   

  La Salvadora i la Pilar eren germanes de pare i mare, els demes eren mig parents, quan anomenaves algú de la família tenies que explicar quins eren els seus pares i la seva relació amb la Salvadora perquè tenia germans de pare solament i germans de mare solament era tot una mica d’embolic.

 
Amb la Pilar que vivia Saidí era amb la que hi tenia més relació de tota la família, i estava casada amb en Joan Malet, amb el que van tenir dos fills en Joan i l’Antonio.

En Joan Malet era jornaler, solament treballava quan algú del poble el demanava, cosa que fora de l’època de la recollida de la fruita, era bastant esporàdica, per lo que passava moltes estones en els bars del poble, a mata el temps. Allà era força conegut per els seus veïns, i els homes del poble li pagàvem la beguda, a canvi de fer-li algunes bromes , fins que arribava a casa seva força tocat, i axó passava sovint.

La Pilar era la que portava tota la poca font d’ingressos que hi havia a la casa, una d’elles era cuidant i alimentant en els baixos de la casa a una truja que la portàvem al mascle, desprès quan naixien els garrins petitons s’han quedàvem un parell per anar-los engreixant durant l’any i la resta se’ls venien i als petits quan tenien el pes necessari també se’ls venien, d’aquesta manera s’anaven defensant la vida.

Els dos fills del matrimoni, en Joan i l’Antonio van créixer fent pinya al costat de la seva mare per protegir-la de les envestides del seu marit quan anava begut.

Aquets dos fills potser degut al mal exemple del pare van créixer amb la cultura del esforç i la responsabilitat, tots dos eren molt estimats en els llocs de treball en que estàvem.

El Joan fent d’encarregat en alguna plantació, sabia molt de la terra i edemes sabia portar les diferents màquines per conrear-la era molt apreciat i es feia estimar, també durant un temps va ser cap de una granja molt  gran de porcs on hi tenien tres mascles amb les seves femelles i un reguitzell de porquets de diferents mides que se’ls venien a les abundants explotacions porcines que hi havia en els seus voltants.

L’Antonio va agafar distint camí, va anar a treballar a la ciutat de Lleida en una industria força important on feien portes i finestres metàl·liques, que per aquell temps tenien molta sortida, l’empresa era gran ja que inclòs exportàvem molta producció l’exterior, ell era el que feia els viatges l’estranger principalment a Argelia on hi tenien un bon mercat. A dins el taller també era una persona important i força apreciat. Per evitar desplaçaments diaris es quedava tota la setmana a viure a Lleida i anava a casa els pares els fins de setmana.  

 
Resulta que un dia en el pare Joan sigui per fer-li un favor o be per enredar-lo l’ofereixen un terreny a dos quilòmetres del poble que tot era un pedregar, molt be de preu i amb moltes facilitats de pago, el cas es que l’agafa i d’aquesta manera poder tenir feina a les hores que no estava contractat, axó va representar una gran transformació ja que va deixar d’anar als bars a matar el temps i es va encapritxar d’aquell tros de terreny pedregós, potser perquè mai havia tingut res, o per el que fos, quan no estava fent de jornaler, agafava la bicicleta i s’anava cap al tros, allà s’hi passava el temps treien pedres,  arreglant i adreçant el terreny, veia que a poc a poc anava canviant tot l’entorn molt àrid i que la terra que hi havia sota les pedres era bona  i que edemes treballava per ell, fins que un dia regirant les pedres de sota de tot li surt una gran font d’aigua. Sense dir res a ningú i ajudat pels fills van anar arreglant tot el terreny, mes endavant amb el recolzament del seu fill Joan que ja treballava d’encarregat compren, pagant a termini dos bancals de terra grans situats al costat mateix del pedregar.

 En Joan, el fill gran, es un gran treballador i després de treballar tota la setmana, aprofitava els caps de setmana i els dies de festa per agafar el tractor que li deixaven i portar-lo al terreny del seu pare i allà amb la gran ajuda de les màquines van anar treien totes les pedres mes grans i canviant tot el seu entorn, també en els dos bancals van plantar arbres fruiters de poma i préssec i amb l’aigua que tenien a prop, regaven els arbres que els hi davant abundant fruita.

Aquella casa gracies “el pedregar” experimenta una gran transformació, principalment en el comportament d’en Joan Malet ja que ha deixat definitivament l’anada als bars i només està pendent de la diferent producció  que li don l’horta que s’ha fet al costat de la font d’aigua, aprofitant la terra verge que hi havia sota les pedres i també es cuida i vigila els bancals dels arbres fruiters plantats, quan arriba l’època de la recollida de la fruita necessiten mà d’obra exterior per fer front al treball.

En Joan fill, es casa amb la Mercè una noia de Lleida, en un principi van a viure de lloguer en una casa al costat de la carretera, però al cap de poc surt la possibilitat de comprar la casa del costat dels seus pares i allà van a viure.

Les dues vivendes  estan de costat però son independents i d’aquesta manera les dues famílies tenen una ajuda mútua i una relació molt propera i estreta que també va molt be per comentar tota la feina que tenen en el camp que la fan conjuntament i també molt important que la Mercè s’han preocupa dels pares del seu marit que ja son grans.

En la fotografia antiga es el testimoni de quan  van anar de visita per coneixia el Joan Antoni petit, o sigui que les dues fotografies de grup van ser per conegué la una en Joan Antoni de quan va néixer i l’altre quaranta anys més tard per conegué els seus fills.

Un dia el Joan anant amb bicicleta al tros va tenir un accident a la carretera, un cotxe el va atropellar el van portà d’urgències al hospital de Fraga però as va morir mentre el estaven opera’n.

Aquesta mort va ser sentida per la família, ja que últimament portava una vida controlada i dedicada al treball, s’han preocupava molt de la horta i del tros de terreny que tenia, però també va ser consolada perquè l’assegurança del cotxe va donar una indemnització important a la viuda per la seva mort.

Els fills d’en Joan i la Pilar, en Joan i l’Antonio van tenir les primeres desavinences quan en aquella casa entre una cosa i un altre ja hi havia bastant patrimoni i els interessos manaven molt.

Les diferencies entre els dos germans venien marcades per una banda l’Antonio treballava a Lleida i de tot lo del camp no en volia saber res, en canvi en Joan era el que estava pendent de tots els problemes que es presentàvem tant de la casa de la seva mare com del terreny , edemes aprofitava totes les festes per anar amb les diferents màquines agrícoles al terreny a fer feines, i encara es va agreujar quan l’Antonio es va casar amb una noia de Lleida que era mare soltera i una mica especial i des de un principi no va voler saber res de la família del seu marit, ni del poble de  Saidí, però si de la part econòmica que li podia tocar al seu marit.

La casa del Joan va prospera molt de la mà de la Mercè, ja que va portar a la família un aire modern i es preocupava per tot, tan per el benestar de la mare Pilar, com pel seu marit i sobretot pel el seu fill en el que va procurar que no li faltes res i que creixes amb una molt bona educació tant d’estudis com de comportament.

En una de les visites a Saidí quan en Joan Antoni tenia uns deu anys, va venir a passar una setmana amb nosaltres a Castellar quan ja vivíem l’ Aire sol.

En Joan Antoni no havia sortir mai de Saidí, la vinguda amb nosaltres li va ser molt reveladora, ja que me’l vaig endur a la fabrica i va veure com  treballava una filatura on les màquines son molt grans, també el varen portar a veure el mar que no la havia vist mai, recordo també que m’acompanyava quan anava a jugar a tenis i resulta que el primer cop que va venir es va posar a veure com jugàvem. En l’Aire sol les pistes de tenis estan situades en mig del bosc i durant el partit una pilota va sortir de la pista i s’han va anar a dins el bosc, axó ans passava sovint, ell es va oferir anar a buscar-la  al cap de poc es presenta amb la pilota i tres més que havia trobat, jo li vaig dir que les que havia trobat se les podia quedar, els meus companys del tenis al veure l’alegria que va tenir aquell nen amb les pilotes tots van mirar de donar-li les que ja tenien gastades, i ell va tornar el bosc a buscar-ne mes, en Joan Antoni molt content s’han van dur una bossa amb nou o deu pilotes de tenis ja usades, en va dir que seria l’enveja dels seus companys de collegi.

Les visites a Saidí eren bastant esporàdiques quan hi anàvem venia la Salvadora per veure a la seva germana, ells estàvem molt agraïts, ans tenien a nosaltres com la família benestant de la ciutat i ans omplien el cotxe de fruita i demes productes que conreaven per allà i ens explicàvem amb pels i senyals totes les novetats i problemes que tenien amb la producció de la fruita on  ja eren uns petits empresaris, en Joan Antoni anava al collegi i tot lo del camp li agradava era molt bon estudiant i ajudat del seu pare que tenia molta practica i ell amb els llibres i les noves tecnologies anava creixent tant d’estatura com de saviesa per conrear la terra amb les noves tècniques i també amb molta responsabilitat.

En Joan Antoni es va prometre amb la Montse, una noia de un poble veí, situat l’altre costat del riu Cinca, que era filla d’un empresari agrícola que també tenien terres amb producció de fruita.

 
El casament del Joan Antoni amb la Montse es va fer a la ciutat de Lleida en el Restaurant Cal Nastasi, va ser una festa pròpia de nous rics, tot anava a dojo, va ser el casament en el que recordo que ans van donar més de menjar.

Per començar el entrar ens van dur a una sala gran on hi havia dues taules grans plenes de safates on hi havia de tot , en el mig de la sala una barca gran pintada de vermell però al acostar-hi veies que el color vermell era perquè estava ple de gambes ben posades una al costat de l’altre.

 A peu dret anaves passant per les taules i picaves de tot quan varem acabar aquet aperitiu tothom ja estava tip, però desprès varen passar a un altre menjador molt ben adornat on hi teníem cadascú la seva taula i el seu lloc.

La nostre era de 12 persones totes elles parents i amics del Joan Antoni que no els havien vist mai. Allà ens van servir tres plats més tots molt abundants i bons, però nomes per fer-se una idea de com estàvem tots de tips el últim que era de carn no hi va haver ningú de la taula que el testes. La Nuria es va trobar malament de lo plena que estava, un senyor de la taula va demanar al cambrer un xopi’t d’oruxo que se li va posar molt be i d’aquesta feta tots els de la taula en varen prendre i vam poder continuar amb el pastis nupcial. Va ser una passada de dinar, el testimoni del casament hi ha les dues fotografies.

En el casament no va venir el Antonio germà del Joan i padrí del Joan Antoni les diferencies entre els dos germans eren cada vegada més pronunciades.

L’Antonio vivia a Lleida, però cada setmana anava a Saidí  a casa de la seva mare que també era a casa seva ja que axis ho tenien decidit des de la compra de la casa del costat, ell allà hi tenia les seves coses de solter i també i feia reformes, al estar de costat amb la del seu germà es veien sovint, però estaven molt distanciats no es parlaven, ajudats també per les seves senyores que no lligaven gens.

Pocs mesos desprès de aquet casament varem tornar anar a Saidí per la mort de la Pilar, la tia de la Nuria.

Al arribar ja ens estaven esperant per anar junts fins l’església que es va omplir tota ja que era una família molt coneguda del poble, a mi en van posar entremig dels dos germans que no es feien, la dona de l’Antonio no es va presentar en el esdeveniment.

La costum del poble era que un cop acabada la cerimònia religiosa anar a donar el pesa’m als familiars, jo vaig rebre el condol de tothom, ni havien que els hi donàvem a tots dos fills, però també alguns solament al Joan i d’altres solament l’Antonio, va ser tot una mica pintoresc.

Cada visita que fèiem a Saidí en Joan Antoni me explicava les seves inquietuds respecta a la fruita, volia posar unes càmeres frigorífiques per guardar la fruita i anar venent-la segons el preu del mercat, en va ensenyar que pels voltants dels seus terrenys i passava l’Ave, el tren d’alta velocitat que feia el recorregut de Barcelona a Madrid i que els que van tenir la sort de que passes per el seu terme els hi van donar forces cèntims per la l’apropiació del terreny, que molts ho van aprofitar per fer naus amb càmeres frigorífiques per guardar la fruita recollida.

Un altre inquietud del Joan Antoni era evitar els intermediaris ja que eren els que s’han duien el tall mes gros del negoci, per axó volia mirar de comprar un camió per vendre la fruita directament al venedor de la ciutat, però axó requeria tenir una cartera de clients important. Lo que normalment es feia era portar la fruita recollida a una cooperativa, allà hi anaven els intermediaris a comprar per distribuir-la als seus clients, el Joan Antoni va arribar a ser un element important dins la cooperativa per vigilar i controlar les entrades i sortides de la fruita.

Els preus de la fruita variaven segons si estava en plena recollida o be si escassejava, tothom portava la fruita al mateix temps aleshores els intermediaris s’aprofitaven per baixar els preus, la recollida es feia per etapes m’explicava que cada dos dies anàvem al tros i trien 50 caixes de fruita. També tenia arbres que seleccionaven cada pesa i quan tenien una mida adequada els hi posaven una bossa perquè no tinguessin cap cop i vendre-la a molt bon preu a restaurants i hotel de categoria.

En una de les ultimes visites en Joan Antoni va tenir molt interès en que anés el tros perquè veies les ultimes novetats, allà estava tot canviat, primer hi havia una bassa gran plena d’aigua i al costat una nau on hi tenien el tractor, amb seus diferents complements per conrear la terra, també la màquina de ensulfatar al costat diferents bidons amb els productes químics per posar als arbres, i per terra ple de tuberes pintades de distints colors que eren les bombes d’aigua que estaven manades per un ordinador que les tenia programades perquè a una hora determinada fer-les actuar per regar unes feien el gota a gota i d’altres el raig que per mitja de petits tubs de plàstic portava l’aigua al peu de cada arbre, orgullosament hem va dir que podia saber els kilos de fruita que donaria cada arbre.

Però per arribar a tenir una bona collita, el arbre necessita ser cuidat durant tot el transcurs de la producció, el primer de tot una bona esporgada treure-li tota la part morta i està alerta de la possibilitat de que diferents insectes no hi facin nius en el arbre, per lo que es necessari aplicar-hi productes químics per matar-los, més tard vigilar quan ja tenen flor de les plagues que hi ha, quan comença a tenir fruit es té d’anar aclarint perquè la fruita no es malmeti ella mateixa, axis com també la recollida que es ha de fer per etapes per anar treien les peces més madures. Tot axó si abans no han tingut alguna pedregada i tot s’ha nat amb orris, per prevenir-ho fan un important segur per assegurar la collita que de vegades si veuen que no serà bona preguen perquè els hi passi.

La veritat ho tenia tot molt controlat i ben arreglat, també en va ensenyar un bancal molt gran de terreny que hi havia al costat que feia molt temps que no es treballava on la terra era molt bona i que hi anava al darrera per comprar-lo però es veu que ni demanaven molts cèntims, però deia que paciència que ja cauria, els amos eren la església del poble.

En aquesta ultima visita amb va dir que ja havia caigut i que ara la feina era seva per començar a conrear-la i que encara no tenia clar el que hi faria.

Aquesta es la historia explicada a grans trets de la transformació de una casa gracies a un tros de terreny, “el pedregar”, que ningú en donava cap cèntim.