Montllo-Torres Cap. 22

Un dia quan vaig en el Casal a pagar l’excursió del mes, estaven en les oficines el president Sr. Lopez, el secretari l’Antoni Larrosa i la Montserrat Boadella i als hi pregunto per el curs d’informàtica que feia casi un any que estàvem apuntats i no hem sabíem res. El president hem diu que ja un senyor de Terrassa però que per venir a donar classes en demana molts diners, jo pensant amb el curset d’Internet que varen fer en el Institut que va ser un fracàs, s’han va acudir dir: ¿Perquè els que saben fer anar el retolí no ensenyem lo poc que sabem als demes i quan tinguem algú que ens ensenyi tots estarem al mateix nivell ?. Allò va semblar que els hi treia un pes de sobre, hem van ensenyar de seguida el lloc on tenien els 5 ordinadors, tots havien estat donats per l’ Ajuntament, eren de segona ma, i una llista de 30 persones amb el seu nombre de telèfon per avisar-los i hem donen tota la autonomia, per fer lo que creies convenient.

De seguida a tots el que coneixia que sabien alguna cosa d’informàtica els hi vaig parlar i d’aquesta manera varem començar, recordo al primer va ser en Francesc Ferraz que venia a la Penya, que de seguida es va posar al meu costat, desprès en Ramon Vila, ell estava molt lligat amb un estudi de les fonts de Castellar, i en el Centre Excursionista, però que no hem podia dir que no i un dia a la setmana el podia distreure, la Carme Vidal també va voler col·laborar, hi havia en Salvador Pujol que també sabia fer anar l’ordinador, cada dia es posava a la Bolsa, també l’Antonio Suarez es va apuntar l’equip, a ell no el coneixia però en van informar que en sabia bastant i estava disposat a ajudar-nos. Amb tot ells varem fer una reunió i els hi vaig explicar el que tenia pensat.

Primer de tot varem triar cadascú el dia de la setmana que per les seves obligacions els hi anés millor, desprès amb tots els apuntats van fer el mateix de manera que teníem distribuïts a tot el personal i monitors varem posar l’horari de dilluns a divendres de les cinc a les set de la tarda.
Les primeres sessions van ser de conegué l’equip de informàtica, teclat, torre i pantalla, posar-lo en marxa, escriure i esborrar, fer anar el retolí, axó ho varem ensenyar a jugar als jocs de cartes que hi havia dins l’ordinador, era una manera de practicar moure el retolí per el escriptori, important era també anant-se coneixent mútuament.
Per poder distribuir tot el personal, necessitàvem un altre ordinador d’aquesta manera cada alumne disposaria d’un ordinador. La junta es va moure i en pocs dies varem tenir l’ordinador sisè. Els ordinadors tots eren de segona ma teníem amb alguns d’ells moltes dificultats, però con que tots estàvem bastant verds, moltes vegades principalment al principi ans passàvem mitja classe intentant obrir-lo, teníem molta paciència.
Jo vaig tenir l’ajuda de la meva filla Gloria, que feia de professora d’informàtica en el Essec de Sabadell, que hem aclaria els dubtes que m’anaven surtin, també hem va donar tots els CD del Word per que estudies i d’allà vaig anar creant lliçons, on explicava pas x pas les tecles que tenien que tocar perquè a la pantalla anés surtin el que volien, aleshores hem fèiem copies i tots anàvem seguint els mateixos passos, al repetir la lliçó a cada classe aquesta s’anava polint, d’aquesta manera es van anar fent les primeres lliçons, desprès ja han va sortir altres monitors que va preparar altres lliçons, tot amb un gran esperit de camaraderia varem anar desenvolupant tot el curs, els primers beneficiats érem nosaltres mateixos ja que apreníem dels demés, i lo poc que sabíem el repetir-lo tantes vegades es quedava més a la memòria, amb una gran alegria ens ajudaven mútuament, d’aquesta manera es va anant formant un equip vol ben compenetrat.
El ambient que hi havia en l’equip de informàtica era de un grup de persones molt ben avingut amb molta alegria i camaraderia, en canvi no passava el mateix en la junta cadascú anava el seu aire no hi havia bon ambient, tothom deia pestes del president, que pràcticament estava sol, nomes tenia el secretari el senyor Larrosa i la Montserrat Boadella que es cuidava de les excursions, el tresorer Angel Calvó va plegar de mala manera, l’ambient estava molt embolicat, a continuació va plegar l’Antoni Larrosa, els demés components de la junta, passàvem de tot.
En el Casal es feien poques activitats les clàssiques de Gimnàstica i ioga que les feia la Julia, la pintura que les feia Josep Sales i Joan Urbano i la de ceràmica que la feia la Neus, la senyora del president, els monitors d’aquestes activitats tenien un sou mensual, i nosaltres els d’informàtica era voluntariat, allà no es pagava ni cobrava ningú, i era la que hi havia bon ambient, per això tothom venia a explicar-nos els problemes que havia en el Casal, i més d’un volia que es seguís el nostre exemple.
Potser degut a tot aquest ambient la junta no proposava l’assemblea anual obligatòria, tothom deia la seva fins que se’ls va pressionar i obligar a que es fes per aclarir les actuacions i els problemes que hi havia.
De seguida que hi va haver dada de l’assemblea, l’Antoni Calaf que era un dels opositors en va venir a veure perquè li fes costat, jo li vaig dir que no aniria a l’assemblea, l’ambient no me agradava que no contés amb mi per res, s’han va anar enfadat, però jo quedava tranquil.
Desprès de l'assemblea, per lo que es va publicar i pels escrits posteriors, es veu que l’assemblea va ser penosa, amb crits i acusacions per tot arreu, de manera que va acabar de mala manera en sense aclarir res, van intervenir tothom i el president defensant-se com podia, va ser un espectacle dels avis barallant-se entre ells, tots van quedar retratats de com eren, fins que el president va donar l’assemblea per acabada fins l’any següent.
En el setmanari local La Forja van sortir escrits de la Junta del Casal per una banda, i per altre de l’ Antoni Calaf, i de l’ Antoni Larrosa acusant a la junta de lo malament que ho feien i de tot el que estava passant en el Casal d’avis, unes setmanes desprès de tots aquets aldarulls, hem va trucar a casa la regidora Gemma Perich. que era la filla del amic Antonio, ja ens coneixíem amb la Nuria havíem anat al seu casament i ham cita per trobar-nos en l’Ajuntament, vaig allà i hem presenta a la Alcaldessa, Montse Gatell, varem tindre una reunió els tres, hem pregunten per lo que està passant en el Casal, jo els hi explico que hi han molts antagonismes dins del Casal, que la junta està sola, que hi van tenir una assemblea, on s’ha van dir tot, que el grup d’informàtica estava una mica al marge de tot el que passava, que nosaltres fèiem la nostre, i que no teníem res a dir de la junta, ja que per nosaltres tot eren facilitats. Hem pregunten que si es celebressin eleccions, si jo hem presentaria, els hi vaig contestar que ja havia tingut varies insinuacions amb aquet sentit, que era possible que hem presentes si aconseguia formar un equip bàsicament amb els components que tenia d’informàtica, que eren les persones que coneixia més. Vaig sortir de l’Ajuntament amb la sensació que bastant aviat hi haurien eleccions en el Casal.
Un diumenge estant de visita a casa la Dolors, ens diu a la Nuria i a mi que havia parlar amb la Gloria, per anar tots junts a la casa rural de la Garrotxa, en concret a Maspuelles que ja hi havíem estat, a passar un fi de setmana tots junts allà i celebraríem els quaranta anys de casats, ja que ens tocava aquest any, jo con tal de poder estar tots junts un fi de setmana hem semblava molt be.
Un divendres a mitja tarda amb els dos cotxes plens varem anar per l’autopista fins a Girona i allà ens van desvia cap a la carretera d’Olot, estàvem tots excepte en Jordi, el marit de la Dolors, que arribaria més tard per la feina. Amb gran alegria d’estar tots allà reunits al mig de la natura, en una casa rural amb totes les comoditats ja fèiem festa.
La casa té cinc habitacions, una gran sala de estar, dos menjadors, ja que també era com un petit restaurant per personal de fora i molt important, tenien una molt bona cuina casolana amb productes propis de la terra, tot molt be. Abans de sopar va arribar en Jordi, tots junts estàvem sopant amb molta alegria quan la Dolors ans diu que demà ens tenim que llevar molt d’hora, ja que tenim que anar junts a una excursió, els petits tots contents i els grans esperant saber quina ens tenien preparada, ja que no van voler dir a on aniríem, que era una sorpresa. Desprès de fer una llarga tertúlia tots cap a dormir ocupant totes les habitacions de la casa.
Estàvem encara en plena nit quan la Dolors ans truca a la habitació que es hora de llevar-nos que no féssim soroll per no despertar als demés, que ans esperen baix. Allà només hi havia la Dolors i la Gloria, jo els hi dic i la resta hem diuen que els deixem dormir que nosaltres els hi preparàvem la sorpresa, jo vaig anar seguint. Agafem el cotxe els quatre, la Dolors , la Gloria, la Nuria i jo, anem cap la ciutat d’Olot, quan estem allà s’orienten per agafar un altre carretera, jo pensava es la primera vegada que venen per aquí, a veure quina en tenen preparada, fins que veuen un cartell, i diuen ja anem be al cap de pocs quilòmetres trenquen i en una explanada ja veiem varius cotxes aparcats amb tot de personal parlant.
La Dolors diu ja hem arribat, jo i la Nuria no enteníem res, fins que arriba una furgoneta que treu un paquet molt voluminós que el desplegar-lo era un globus, a partir d’aquell moment ja ho vaig veure clar ens van apuntar a fer un vol amb globus, l’idea hem va semblar molt divertida, ja hem va entrar les pessigolles l’estomac de l’aventura.
Els encarregats del vol van posar una botella de butà, de manera que el globus es va anar inflant, van arribar dues furgonetes més hi van fer la mateixa operació, s’anava aclarint el dia i ja teníem en aquella explanada tres globus molt grans a punt per el personal. Cada globus portava una cistella per 8 persones.
La Dolors va parlar amb el responsable que ens va indicar el globus que ens tocava i ens van ajudar a pujar dalt dins la cistella, la resta de components eren tres matrimonis amics que feien entre ells la seva broma, junt amb nosaltres va pujar un pilot que estava per radio en contacte amb els de baix, i també amb l’aeroport de Girona, ens va explicar que una vista preciosa era volar sobre el llac de Banyoles, però que degut a la direcció del vent, els controladors de l’ aeroport de Girona els havia aconsellat que voléssim cap a la zona volcànica d’Olot, pels voltants de Castellfollit de la Roca, i de Sant Joan les Fonts.
L’experiència va ser molt positiva ja que tot es molt suau, vas pujant en sense cap sensació de perill, vas gaudint del paisatge amb molta tranquil·litat, el dia era preciós es va aixecar el sol i tenies una vistes precioses, el pilot ens explicava tot el que anàvem veien i estava comunicat amb un tot terreny que ens anava seguint per terra, es veia tot controlat, quan estàvem dalt va treure coca i una botella de cava i gots i tots els presents varem brindar el bateig de pujar en globus, també ens va fer donar compte de que al mig de la cistella, no passava gens d’aire, es podia encendre una cigarreta, en canvi no mes que treies la ma de la cistella senties un fort vent, plàcidament anàvem passejant per els aires quan el globus es va acostar en un lloc ple d’arbres en mig d’un bosc aleshores donava més fort el butà, varem tornar a pujar, quan va trobar un lloc amb una mica de pendent per poder aterrar va anar disminuint el gas del butà fins apagar-lo del tot i vam aterrar.
Quan van arribar a terra ja teníem el tot terreny al nostre costat, que per cert van aterrar al costat de una quadre de vaques que ens van venir a veure totes amb una cara d’ espantades, i estranyades no sabien d’ on havíem sortit.
Quan varem baixar de la cistella tots els homes vam ajudar a plegar el globus, que el van posar dins del cotxe i junt amb tots nosaltres ens va portar el punt de sortida i d’allà tots els components dels tres globus ans van portar a un restaurant que hi havia a prop, on ens van servir un copiós esmorzar, i on tothom parlava dels nervis que havíem passat, explicaven la seva experiència, al final ens van anar donar un diploma que donava fe de la nostre proesa i cap a la una del migdia van venir tota la família a recollint-nos, tota la tornada va ser explicant l’aventura viscuda. D’aquesta manera varem celebrar els quaranta anys de casats.
La tercera sortida amb en Ramon Vila a les Masies de la Serra de l’Obac
Sortim de Castellar cap a Matadepera, Coll d’Estenalles i Mura, continuem en direcció a Rocafort i en el trencall que ho indica prenem el camí per dirigir-nos al Puig de la Balma.
Puig de la Balma té una construcció especial que data del 1170, i està feta enganxada a les roques, saludem al Sr. Puig que ans explica que documentació dels seus avantpassats i lo que veiem es fruit de varies generacions.
Seguim camí a Collet Roig i baixem cap el Torrent de l’ Infern per continuar seguint la seva llera fins a on hi desguassa el Torrent del Còdol Llarg, punt en que la pista que seguim, dita del Mal Pas, s’uneix amb la que baixa del Coll de la Creueta formant-ne una sola per continuar cap a Sta. Creu de Palou i el Farell.
La bonica Alzina dels Penitents, es indica l’entrada de la pista que puja a dalt de l’encimbellada i monumental masia del Farell. Desprès d’una llambregada a les tines de l’era, passem en el interior de la molt malmesa casa.
Seguidament emprenen el camí cap a Puidoure, masia que visitem per l’exterior, contemplem les seves antigues i ruïnoses dependencies voltades d’un gràcil i espès alzinar. Finalment ens dirigim al mirador de la creu de Puigdoure, per contemplar des d’aquet inigualable balcó, l’impressionant panoràmica que ens posa l’abast estendre la vista a més de 180º. Per llevant la Carena de l’Espluga, Castellsapera, i el Paller de Tot Any, a baix la masia de Matarodona, en front La Morella i la Carena del Camí Ral que s’esmuny cap a ponent fins més enllà de Sant Jaume de Vallhonesta.
Retornem a Puidoure i desfem el camí fins al Farell enfilem la pista de la Baga de Casassaies fins el Coll de la Creueta per continuar vers la ctra. de Mura a Rocafort.
Fem una escapada a Rocafort buscant un restaurant, que no trobem i retornem a Mura per anar a dinar a Cal Carter.

Calmades la gana i la set, enfilem la variant que ens porta fins a la ctra. De Monistrol, allà tombem cap a St. Llorenç avall, i seguim fins a l’entrada del trencall de la vall d’Horta. Prenen la pista a fi d’apropar-nos el Marquet de la Roca i la font del Llor. Per finalitzar l’excursió fem una ràpida volta per la resta de la vall, emprenem el retorn a Castellar.
Com les demés excursions amb l’amic Ramon ens ha instruït amb una pila de noms e indrets que no havia passat mai.
Aquest any el circuit que va fer el Casal per terres espanyoles va ser a la Sierra de Cazorla, , era un lloc que el havia sentit força per la radio i la televisió degut a que tant en Franco com el naturalista Rodríguez de la Fuente i era el seu lloc habitual de caça, allà ens hi varem apuntar va ser del 17 al 21 d’abril del 2002.
En Pere de l’agencia Samblas de la Garriga ens feia de xofer i guia, anàvem amb un autocar petit ja que hi havia poc personal apuntat, en el blog de viatges hi ha el detall de tot el circuit.
L’excursió el estranger va ser al mig d’Europa a Praga i Budapest va estar una excursió molt instructiva, recordo el guia Celedonio que ens va explicar la evolució que va fer el poble xec, davant de l’opressió comunista va ser molt instructiu, també hi ha un gran report en el blog de viatges.

.Els nets Anna, Joan i Mar anavem creixent

La vida familiar continuava amb sense gaires entrebancs, els nets anàvem creixent i la convivència amb tots era molt estreta, la Nuria continuava baixant a Sabadell a fer de cangur dels fills de la Gloria, l’Anna ja la portava a casa seva la mare de la seva amiga Inés i a les festes senyalades gaudíem tots de una bona harmonia.
Quarta sortida amb en Ramon a Montserrat
Sortida de Castellar en direcció a Monistrol de Montserrat, allà prenen el tren cremallera per apropar-nos al Monestir de Montserrat.

Desprès d’esmorzar prenen el funicular que ens puja a Sant Joan. Iniciem la caminada vers Sant Jeroni pel sender de la Serra de l’Alzina de les Paparres.
En el primer revolt i enfront nostre comencem a descobrir entre d’altres, els monòlits de la Mòmia, l’Elefant, la Panxa del Bisbe, la Prenyada, Sant Salvador i molt a la dreta en una punta l’ermita de Sant Dimas.

Seguint el sender,un xic més enllà, passem per la base de la Gorra Marinera, les Magdalenes i la gorra Frígida. Poc desprès sota el camí, ens topem amb el monòlit del Trencabarrals i comprovem que a la carena de la Serra ja apareix la roca del Projectil.
Continuant endavant tenim l’imponent presència del Cavall Bernat. Arribats al mirador quedem a l’abast de la nostre vista per l’esquerre, Els Pollegons, El Camell de Sant Jeroni, l’Albarda Castellana, el Mont Gros, la Roca Plana dels Llamps i Els Ecos.

A la nostra dreta veiem entre varis els monòlits d’ El Moro, l’Estació Superior de Sant Jeroni i també les ruïnes de l’encimbellada ermita de Sant Antoni.
Tot fent camí deixem el corriol de l’Artiga i ens apropem ja al Cigronet sense deixar d’admirar allà al fons el conjunt dels Flautats.

Tenim enfront la singular roca del Cap de Mort i el Serrat de Sant Patrici i un xic enlaire veiem el Mirador de Sant Jeroni. Passades les “marmites de gegant”, trobem a la nostre dreta l’indicador del sender que mena a la Serra de les Lluernes i al Pla dels Ocells.

El camí comença a pujar fent algunes ziga-zagues i poc a poc ens apropa a l’ermita de Sant Jeroni on ens va bé un petit descans. Ja refets reprenem la marxa pujant tranquils i des d’un enlairat collet, contemplem l’angost paratge del torrent del Migdia amb els Plecs del Llibre al fons. Envolten el lloc en arrogant actitud, el Camell de Sant Jeroni, el Mont Gros, El Gegant Encantat, Les Talaies i Els Ecos entre d’altres. Passades ja les restes de l’antic restaurant enfilem la costeruda escala de 225 graons que ens pugen al mirador de Sant Jeroni, sostre de Montserrat de 1236 metres d’altura.

Des d’aquet privilegiat mirador s’endevina darrera Les Talaies el lluminós Coll del Migdia. Més enllà s’alcen altius Els Frares Encantats que ens priven de veure la zona de les Agulles. Davant nostre l’espectacle corprèn ja que es veuen amb amplitud les dues vessants del torrent de Santa María amb el fons de Sant Salvador i Els Flautats per un cantó i Les Gorres i Les Magdalenes per l’altre.

Darrera i a sota nostre queden petits el Monestir de Santa Cecilia i les poblacions de Monistrol, Marganell, Sant Vicenç de Castellet, Manresa, etc. etc.
Amb l’ajut de la taula d’orientació anem endevinant en la llunyania alguns cims dels Pirineus, el Matagalls, Les Agudes, El Turó de l’Home, Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, la Serra Marina, el mar Mediterrani, El Montnegre, etc. I un remat de llocs impensables de veure des d’algun altre punt proper.
Amb el goig d’haver pogut contemplar paisatges únics des d’aquest emblemàtic cim, iniciem el retorn a Sant Joan desfent el camí de pujada mentre comentem detalls i paratges de l’excursió. Dessota la base de les Magdalenes parem, mengem un xic de fruita i calmem la set, ja que fa quatre hores que hem sortit de Sant Joan.
Reprenen el camí per arribar a Sant Joan. Prenen el funicular i baixem al Monestir, en el restaurant a dinar al “self-service”. En la sobretaula es va suggerir que per arrodonir la tarda es podria anar a visitar el museu de Montserrat, la idea fou tan ben acollida que immediatament la posarem en pràctica efectuant una molt interessant visita, en el important i dotat museu.
Desprès de la visita prenguérem de nou el cremallera perquè en baixes a Monistrol i tornar cap a Castellar.

L'amic Ramon Vila apart d’explicar-nos sobre el terreny lo que anàvem veient, amb el seu to pedagògic, desprès de la excursió et donava el suport escrit amb els tots els datells, els noms de les roques i llocs on havíem passat, tot junt amb un planell per si volies tornar-hi no et perdessis, les vegades que havia estat a Montserrat i que no havia vist res, no mes roques de diferenta forma,va ser un luxe anar acompanyat d’en Ramon, les seves sortides van ser precioses, anant amb ell et feia estima la natura, i et feia donar compta de lo que anaves veient, era un savi de la naturalesa.

Montllo-Torres Cap. 21

Per aquets temps la Caixa de Sabadell va organitzar un curset de Internet a Castellar, junt amb en Francesc Ferraz company de la Penya Barcelonista ans varem apuntar per fer el curset que es va fer en el Institut de Ensenyança Secundaria que hi havia en “Els Pedrisos”, allà ans varem arreplegar unes quinze persones, totes de la Tercera Edat, ni havien que venien de Sentmenat.
Dos cops per setmana durant un mes ans arreplegaven com si fóssim nois joves en una aula del Institut aprendre, el professor era molt bo, recordo que també donava classes al Essec on treballava la Gloria, el curset va està molt be, es va explicar una mica el fonament de Internet, com es va crear i la importància que de seguida va agafar te per tot el mon, però l’hora de entrar-hi i posar en la practica lo que deia, va ser una mica de fracàs ja que la majoria no sabia ni fer anar el ratolí, nomes hi havia en Francesc Ferraz, i en Ramon Vila que quan va saber el meu nom es va donar a coneixes com un amic de Cal Vaquer i jo que teníem nocions d’informàtica, els demés no sabien ni posar-lo en funcionament, allò va servir per conegué com estava el nivell de la classe, ans passàvem més estona ajudant als altres a buscar les lletres pel teclat que anar navegant per Internet. De totes maneres els apunts que ans va donar van servir de molt.
Un altre curset d’informàtica el va organitzar el partit polític de Convergència i Unió en la seva seu de Castellar, allà també junt amb el company Ferraz ans hi varem apuntar i també va anar servint per anar agafant cada vegada més practica, jo anava practicant a casa i cada vegada me agradava més, recordo que per aquell temps, acudit que me explicàvem me’l apuntava i desprès el escrivia en una carpeta que tenia, en vaig arribar a recollí mes de tres-cents fins que en vaig cansar.
També un dia al anar el Casal veig en el tauler d’anuncis un cartell de que es daran classes d’informàtica, els interessats que si apuntin, jo en vaig apuntar era una activitat que m’agradava.
La participació en el Casal cada vegada era més freqüent, tots els actes que es feien me’ls deien per si volia prendre part, per descomptat a totes les excursions ja contàvem amb nosaltres, anant en una d’elles recordo que un dia, en ve una senyora hi amb diu, tu i jo som de família, jo vaig fer una cara com que no ho sabia, amb diu: “ jo han dic Emilia Puigdomenech”. jo li contesto: “ mira igual que la meva iaia Coloma”, hi ella amb diu: “ perquè la teva iaia i el meu avi eren germans”, jo li dic l’ iaia era de Cal Balumi i ella rient amb diu igual que el meu avi, allà jo hi vaig néixer, també en va presentar el seu germà Pere que també venia a les excursions.

En una altre excursió venia un matrimoni format per en Ferran Escudé i la Lola Planchart que resulta que la família del Ferran era molt amiga dels avis de “Cal Rubio” coneixia a la mare de joveneta amb dir que era molt maca, es veu que les dues famílies es relacionàvem molt principalment la seva mare amb l’ iaia Coloma i que estava content de que fos un fill de la Quimeta.
La seva dona la Lola també amb va explicar amb una cara de molta gratitud la seva historia, aquesta es relacionava amb el altre avi, el de “Cal Vaquer”, resulta que la seva família era de Sant Hilari de Sacalm, allà els avis acostumàvem anar-hi molt de vacances i ans van relacionar, desprès de la guerra hi havia molta falta de tot, l’avi els hi va buscar feina i casa a Castellar i ella junt amb els seus pares i germans van venir a viure a Castellar quan ella tenia dotze anys, gracies l’avi Pere de Cal Vaquer.

Un altre mostra va ser la de la Maria Ordeig, resulta que aquesta senyora amb diu: “El meu pare era el Pauleta que portava la Vallesana” .
El Pauleta era el xofer que portava “La Vallesana” que era l’autocar que feia la línea de Sabadell a Castellar, era molt amic del pare i feia una mica com de “recader” entre nosaltres a Sabadell i els avis del Cal Rubio de Castellar, edemes durant la setmana portava el pa als avis, nosaltres ja de petits dúiem una bossa de pa a la parada de la Vallesana, li donàvem a ell i l’ iaia li anava a buscar quan arribava a Castellar, aquell temps del pa negre, allò era molt apreciat, per descomptat ell i la seva família també gaudien del pa blanc, també recordo que de petits si teníem que anar a Castellar, ans posàvem el seu costat eren com si fossin els seus fills, la Maria al veurem també va estar contenta de recordar-ho tot.
Principalment amb les persones mes grans del Casal tots recordàvem fets dels nostres avis a Castellar, principalment del avi Manuel de Cal Rubio per la seva participació a qualsevol festa que es feia degut a que tocava la guitarra i era molt popular.
També al viure al mig de Castellar de tant en tant veia als pocs amics de la nostre infantessa i recordàvem els nostres jocs de petits, recordo en Josep Gili, la Enriqueta Guarro, que ara es diu Clara, el Guillermo que venia a casa els avis, la Trini casada amb en Coromines, i d’altres.

Amb en Ramon Vila que ans varem saludar en el curset de Internet, cada vegada que ans veiem per Castellar parlàvem de les nostres coses, el resultat es que ell era molt inquiet, portava tot un estudi de les fonts de Castellar, era una persona important dins del Centre Excursionista i molt coneguda al pobla, resulta que quan es veiem feia petar la nostre xerrada, i ans explicàvem les nostres cuites, i estàvem els dos contents de trobar-nos.
Sigui que per una cosa o un altre tothom ans feia costat, i ans animava a participar a tot el que es feia tant fos el Casal com dins el poble, jo m’hi sentia be i anàvem a totes les excursions mensuals fent colla junt amb el grup de la Maria Vives que continuàvem anant amb la Nuria cada dia a caminar.

També ans varem apuntar al viatge de l’estiu al estranger que es va fer a Àustria, on varem fer molta cultura, fent una volta molt maca pel mig de Europa de la mà de la Nuria Martí la nostre guia.
Moltes vegades vas lluny de la teva terra per veure mon i no coneixes res dels voltants de on vas néixer, axó es lo que hem passava, fins que l’amic Ramon Vila, gran excursionista i coneixedor de la nostre terra més propera va anar organitzant sortides a prop de casa que eren molt pedagògiques i enriquidores.
La primera excursiò amb en Ramon va ser a la Serra de l’Obac
Sortida de Castellar a les set i mitja cap a Matadepera, per continuar per la carretera de Mura, fins l’aparcament del Coll d’Estenalles, on iniciem l’excursió.

Érem cinc components, la meva dona Nuria, Carme Vidal, en Pere Puigdomenech, jo i en Ramón Vila, comencem a caminar per la pista que condueix a la Mata. Al arribar al Coll de Garganta trobem el sender de font Freda que s’esmuny per la dreta, nosaltres continuem pista amunt per l’anomenada Carena de la Castanyera que ens instal·la ja a una alçada dels 900 metres. Desprès d’un descens ens desviem per un sender que ens mena cap a la Coma d’en Vila.
La especial situació del lloc ens permet tenir una panoràmica de la Vall de Mura, amb Manresa al fons, els monòlits de Puig Andreu, Malpàs, turó i masia de Puigdoure, també els cims de la Pola, Castelldepera i Turó de la Carlina.

Continuem baixant pel sender i seguint al front ens atansem ja a la monumental Alzina del Vent on esmorzem.

Reprenen el camí arribant a Coll de Boix, punt de bones vistes, continuem cap al Coll de Creus, mes avall ens desviem cap a Coll de Tanca. Superem la part alta del Coll i prenen un corriol a la nostra dreta tenim un privilegiat mirador, en front l’altiu Paller de Tot l’Any, a ponent Turó de l’Espluga, el del Pujol, i la Carena de la Fosca, i llevant l’imponent mola del turó de la Pola.
Iniciem la davallada amb direcció a la font de la Pola, lloc recollit, dotat amb balmes de bones ombres, d’aigua fresca, de taules i bancs i d’una sensació gran de tranquil·litat i pau.
Continuem camí cap a La Porquerisa, d’allà seguint baixant per una suau pendent arribem al Coll de Tres Creus punt de trobada de camins.
Finalitzem l’excursió apropar-nos al Coll d’Estenalles per retornar cap a Castellar.

L’experiència ha estat molt enriquidora caminar per la muntanya amb una persona que coneix tots els indrets que t’explica tot lo que vas veient amb els seus noms i la seva historia es molt gratificant, en Ramón Vila apart de fent-se veure llocs i paranys que tenien al costat de casa i no els havia vist mai, ens donava un report detallat de l’excursió, amb tots els noms i un planell indicant a cada lloc on havíem passat, per axó està explicat amb tant detall.

En el Casal hi havia un ambient enrarit, i el grup del Calaf volia presentar-se a les eleccions que es celebrarien al cap de poc, per axó hem va venir a veure al pis, per si li feria costat en cas de que es presentés, jo era nou i per l’amistat que hi havia entre la seva dona i la Nuria li vaig dir que podia comptar amb mi.
Degut axó la relació amb l’Antoni Calaf va ser mes freqüent, però vaig notar de seguida pels diferents comentaris que en van arribar, en Calaf no tenia, gaire bona acollida dins del poble de Castellar, era bastant prepotent i es mirava a tothom amb aires de superioritat, hi en comentàvem que me havia equivocat recolzant-lo.
Al formalitzar-se les eleccions al Casal hi havia solament dues candidatures en total érem vuit persones, l’idea era fer un sol grup i entre tots mira de porta el Casal, inclòs amb aquet sentit l’alcalde Sr. Coromines va intervenir per aglutinar els dos grups, jo també era de aquet parer, i vaig parlar amb el secretari Antoni Larrosa per tenir una reunió al Casal La Farinera amb en Manel Lopez el president , ell i per la nostre banda Antoni Calaf i jo per buscar solucions entre tots. La reunió va ser un fracàs ja que el Antonio Calaf ja va començar dient que si ell puja al cotxe, ell el vol conduí i els demés a creure. El Manel Lopez va dir que estava equivocat i cap de les solucions posades sobre la taula es van acceptar, ni presidència compartida, ni un temps de presidència per cadascú, ni res, vam sortir pitjor de quan van entrar, la celebració de les eleccions era un fet i que els socis amb els seus vots decidís.
Jo particularment vaig sortir molt decebut de la reunió, vaig comprendre que recolzava un dictador, amb un defecte molt greu que no escoltava, ni volia saber res dels demés, jo li vaig dir que ho sentia però que hem retirava no compartia la seva manera de fer.
Al cap de un parell de dies la Nuria amb diu que ha parlat amb la Maria i que en Calaf ho està passant molt malament perquè es troba sol, hem demana que li faci costat fins les eleccions, jo accedeixo li faig un escrit per la presentació de la seva candidatura, i al saber que tornava, va ser com si no hagués passat res, tornava a ser ell i la seva amiga la Maria Tantiña que per cert no la nombrava perquè ho tenia prohibit per la seva dona, els demés no contàvem per res.
En els parlaments abans de les votacions el Calaf va llegir un discurs que portava ell, hem sembla que el que li vaig fer ni se’l va mirar, va dir que ell era catalanista, que el Casal no rutllava res, que es tenia que canviar tot, el cas es que va haver rumors de desaprovació durant el seu discurs, es va fer la votació i en Manel Lopez va treure tres vegades mes vots que ell, jo vaig tenir de fer el paperot de estar a la taula per mirar de que no es desvies cap vot dels nostres.
Degut aquet fracàs la relació amb en Calaf es va refredar molt, teníem maneres de fer diferents, però amb tot hi axó encara varem anar algunes excursions junts, ja que ens veiem obligats per la amistat de les dues dones.
Durant un temps l’Antoni Calaf va organitzar unes excursions pel seu compte i ho deia a les seves amistats, a totes hi varem anar, recordo a Palau de Plegamans a visitar un fill d’en Folch i Torres, escriptor de reconegut prestigi dedicat a la literatura infantil, un altre va ser a Moià a veure la casa que va habitar en Josep Casanovas i desprès anar unes grutes que hi ha a prop, un altre sortida va ser a fer una visita guiada a la Sagrada Família de Barcelona, l’obra d’en Gaudí, totes elles van estar ben organitzades, amb un esperit bastant catalanista, encara que ell i la Maria Tantiña tenien un protagonisme exagerat.

Aquell any l’excursió al estranger es podia escollir a la primavera anar a la Suiza muntanyosa o la tardor anar a Egipte.
Nosaltres varem escollir l’anada a Egipte, la Nuria era un viatge que sempre deia que li faria molta il·lusió, ja que havia llegit molt sobre l’antic Egipte.
El dilluns 17 de setembre del 2001 varem sortir de Castellar, per retornar l’altre dilluns dia 24, amb el record de haver passat vuit dies inoblidables, que per cert l’excursió va ser al cap de poc del atemptat terrorista a les Torres Bessones de Nova York, cosa que va influir bastant en el viatge, ja que van tenir moltes cancel·lacions, per lo que ens van dir, nosaltres varem fer l’excursió molt mes tranquils, en sense gaires aglomeracions.

Amb la família hi havia una relació molt estreta, la Dolors tenia per costum trucar cada dia a la seva mare, la Nuria i s’ha explicàvem els afers diaris, sovint ans reuníem tots junts, principalment a casa de la Dolors i el Jordi a Sabadell, amb l’Ana ja de molt petita hi havia un lligam molt fort, havia vingut moltes vegades amb nosaltres, tant en l’Airesol com en el pis, on hi havia la seva habitació, era molt estimada.

La Dolors volia que cada setmana ens trobéssim per estar junts i aprofitava qualsevol excusa, si havia algun esdeveniment esportiu important, si jugava el Barça, si l’Ana li havia sortit una dent o si li havia caigut, el cas era estar la tarda junts, nosaltres cada vegada hi posàvem mes entrebancs perquè era molt difícil aparcar als voltants de casa seva, però la veritat es que ens veiem molt sovint

Quan estàvem junts parlàvem de les nostres coses i acostumàvem acabar amb una partida de domino, on jugàvem per una banda en Jordi i la Dolors i per altre la Nuria i jo i mentre jugàvem anàvem fent tertúlia. Aleshores per fer mes emocionant les partides varem ideà lo següent, un campionat on apuntàvem les partides el primer que arribava a 10 partides guanyades podia triar el restaurant per fer un dinar i el que perdia pagava el dinar, el important era està junts i gaudir de la companyia.

Per la part de la Gloria era un altre cosa, ja que ells estàvem molt lligats amb la família del Joan, els dos petits solament venien al pis si havia algun problema de salut, crec que mai van dormir al pis, ans veiem per fets puntuals, festes senyalades, sants, aniversaris, amb ells no havia la relació tant estreta com amb l’altre filla, encara que la Nuria durant bastant temps tres cops per setmana baixava a Sabadell a recollir-los a l’escola i fer-los companyia fins que arribàvem els seus pares del treball, amb tot i això quan ans veiem i havia una gran alegria per les dues parts.
Recordo una vegada que la Dolors va organitzar una anada de cap de setmana a una casa rural Espuelles a prop d’Olot, allà ans van ajuntar las tres famílies, ans varem portar els equips de tenis i varem gaudir d’ un cap de setmana tots junts.

La germana d’en Jordi el marit de la Dolors tenia un apartament a la Vall d’Aran que el feien servir per anar esquiar l’hivern, la resta de l’any, principalment l’estiu estava desocupat, en Jordi hi havia anat molt sovint des de quan tenia els fills petits del primer matrimoni, i poder estar allà sortia molt be de preu. Resulta que en Jordi i la Dolors juntament amb l’Ana aprofitàvem l’estiu o qualsevol pont llarg per anar-hi, nosaltres en bastants ocasions també hi havien anat, ens convidàvem a passar uns dies junts, allà també havíem gaudit molt, ja que en Jordi de haver-hi anat tants anys coneixia tots els indrets i cada dia ans portava a fer alguna que altre excursió ans ho passàvem tots molt be, canviaves d’aires i de la rutina diària, en Jordi sempre s’emportava feina de la Universitat per fer , allà ningú el molestava per res.

Segona sortida al Montseny amb en Ramon Vila
Sortida de Castellar en direcció a Sant Celoni, per continuar cap a Mosqueroles, La Costa del Montseny i finalment arribar-nos al Turó de l’Home. El temps està molt emboirat però no perdem la confiança de que el sol farà la seva feina i poc a poc obrirà forats. Esmorzem tranquil·lament per continuar fins a l’estació meteorològica del Turó de l’Home.

El temps no acaba de millorar, d’allà iniciem la marxa en direcció a Les Agudes. El ben indicat sender es un xic pedregós i bastant planer, sense cap pressa l’anem seguint, al superar un petit collet la boira fuig i podem gaudir d’una esplèndida vista dels emblemàtics penyals de Les Agudes. Arribats al peu del turó principal ens reben un remat de bens que estan pasturant.

Poc a poc vencem el costerut pedregós que ens mena al cim, allà fem la fotografia de rigor i de passada, admirem dessota nostre el Coll de Sant Marçal, el càmping de Les Illes, i una bona part de la vall, indret on la Riera junt amb altres cursos d’aigua propícia el naixement del riu Tordera. La boira embolcalla el gegant veí dels Matagalls, enfront al fons veiem el poble d’Espinelves, i cap a llevant podem veure Santa Fe i el seu estany, el Turó del Morou, el Coll de Te i Arbúcies.

Iniciem el retorn amb poca millora de la meteorologia i prenen la direcció de Santa Fe del Montseny, per fer una petita volta del parc i contemplar els impressionants exemplars de sequoies. D’allà ja ens apropem a Viladrau i anem a dinar al restaurant Bofill.

Reprenem les visites i ens parem a Sant Marçal per contemplar l’abundosa Font Bona, continuem i fem cap a la Font de Passavets (diuen que és la millor aigua del Montseny). Enfilem la pista de Coll de Te, per gaudir sense pressa de 15 km. de l’exuberant natura que ha crescut prop de la Riera de les Truites. Les avetoses fagedes, castanyedes, alzinars de sureres, pollancredes i platanedes es van barrejant i succeint fins arribar al poble d’Arbúcies.

Ja amb la missió acomplerta, sans i estalvis retornem a Castellar.