Montllo-Torres Cap. 21

Per aquets temps la Caixa de Sabadell va organitzar un curset de Internet a Castellar, junt amb en Francesc Ferraz company de la Penya Barcelonista ans varem apuntar per fer el curset que es va fer en el Institut de Ensenyança Secundaria que hi havia en “Els Pedrisos”, allà ans varem arreplegar unes quinze persones, totes de la Tercera Edat, ni havien que venien de Sentmenat.
Dos cops per setmana durant un mes ans arreplegaven com si fóssim nois joves en una aula del Institut aprendre, el professor era molt bo, recordo que també donava classes al Essec on treballava la Gloria, el curset va està molt be, es va explicar una mica el fonament de Internet, com es va crear i la importància que de seguida va agafar te per tot el mon, però l’hora de entrar-hi i posar en la practica lo que deia, va ser una mica de fracàs ja que la majoria no sabia ni fer anar el ratolí, nomes hi havia en Francesc Ferraz, i en Ramon Vila que quan va saber el meu nom es va donar a coneixes com un amic de Cal Vaquer i jo que teníem nocions d’informàtica, els demés no sabien ni posar-lo en funcionament, allò va servir per conegué com estava el nivell de la classe, ans passàvem més estona ajudant als altres a buscar les lletres pel teclat que anar navegant per Internet. De totes maneres els apunts que ans va donar van servir de molt.
Un altre curset d’informàtica el va organitzar el partit polític de Convergència i Unió en la seva seu de Castellar, allà també junt amb el company Ferraz ans hi varem apuntar i també va anar servint per anar agafant cada vegada més practica, jo anava practicant a casa i cada vegada me agradava més, recordo que per aquell temps, acudit que me explicàvem me’l apuntava i desprès el escrivia en una carpeta que tenia, en vaig arribar a recollí mes de tres-cents fins que en vaig cansar.
També un dia al anar el Casal veig en el tauler d’anuncis un cartell de que es daran classes d’informàtica, els interessats que si apuntin, jo en vaig apuntar era una activitat que m’agradava.
La participació en el Casal cada vegada era més freqüent, tots els actes que es feien me’ls deien per si volia prendre part, per descomptat a totes les excursions ja contàvem amb nosaltres, anant en una d’elles recordo que un dia, en ve una senyora hi amb diu, tu i jo som de família, jo vaig fer una cara com que no ho sabia, amb diu: “ jo han dic Emilia Puigdomenech”. jo li contesto: “ mira igual que la meva iaia Coloma”, hi ella amb diu: “ perquè la teva iaia i el meu avi eren germans”, jo li dic l’ iaia era de Cal Balumi i ella rient amb diu igual que el meu avi, allà jo hi vaig néixer, també en va presentar el seu germà Pere que també venia a les excursions.

En una altre excursió venia un matrimoni format per en Ferran Escudé i la Lola Planchart que resulta que la família del Ferran era molt amiga dels avis de “Cal Rubio” coneixia a la mare de joveneta amb dir que era molt maca, es veu que les dues famílies es relacionàvem molt principalment la seva mare amb l’ iaia Coloma i que estava content de que fos un fill de la Quimeta.
La seva dona la Lola també amb va explicar amb una cara de molta gratitud la seva historia, aquesta es relacionava amb el altre avi, el de “Cal Vaquer”, resulta que la seva família era de Sant Hilari de Sacalm, allà els avis acostumàvem anar-hi molt de vacances i ans van relacionar, desprès de la guerra hi havia molta falta de tot, l’avi els hi va buscar feina i casa a Castellar i ella junt amb els seus pares i germans van venir a viure a Castellar quan ella tenia dotze anys, gracies l’avi Pere de Cal Vaquer.

Un altre mostra va ser la de la Maria Ordeig, resulta que aquesta senyora amb diu: “El meu pare era el Pauleta que portava la Vallesana” .
El Pauleta era el xofer que portava “La Vallesana” que era l’autocar que feia la línea de Sabadell a Castellar, era molt amic del pare i feia una mica com de “recader” entre nosaltres a Sabadell i els avis del Cal Rubio de Castellar, edemes durant la setmana portava el pa als avis, nosaltres ja de petits dúiem una bossa de pa a la parada de la Vallesana, li donàvem a ell i l’ iaia li anava a buscar quan arribava a Castellar, aquell temps del pa negre, allò era molt apreciat, per descomptat ell i la seva família també gaudien del pa blanc, també recordo que de petits si teníem que anar a Castellar, ans posàvem el seu costat eren com si fossin els seus fills, la Maria al veurem també va estar contenta de recordar-ho tot.
Principalment amb les persones mes grans del Casal tots recordàvem fets dels nostres avis a Castellar, principalment del avi Manuel de Cal Rubio per la seva participació a qualsevol festa que es feia degut a que tocava la guitarra i era molt popular.
També al viure al mig de Castellar de tant en tant veia als pocs amics de la nostre infantessa i recordàvem els nostres jocs de petits, recordo en Josep Gili, la Enriqueta Guarro, que ara es diu Clara, el Guillermo que venia a casa els avis, la Trini casada amb en Coromines, i d’altres.

Amb en Ramon Vila que ans varem saludar en el curset de Internet, cada vegada que ans veiem per Castellar parlàvem de les nostres coses, el resultat es que ell era molt inquiet, portava tot un estudi de les fonts de Castellar, era una persona important dins del Centre Excursionista i molt coneguda al pobla, resulta que quan es veiem feia petar la nostre xerrada, i ans explicàvem les nostres cuites, i estàvem els dos contents de trobar-nos.
Sigui que per una cosa o un altre tothom ans feia costat, i ans animava a participar a tot el que es feia tant fos el Casal com dins el poble, jo m’hi sentia be i anàvem a totes les excursions mensuals fent colla junt amb el grup de la Maria Vives que continuàvem anant amb la Nuria cada dia a caminar.

També ans varem apuntar al viatge de l’estiu al estranger que es va fer a Àustria, on varem fer molta cultura, fent una volta molt maca pel mig de Europa de la mà de la Nuria Martí la nostre guia.
Moltes vegades vas lluny de la teva terra per veure mon i no coneixes res dels voltants de on vas néixer, axó es lo que hem passava, fins que l’amic Ramon Vila, gran excursionista i coneixedor de la nostre terra més propera va anar organitzant sortides a prop de casa que eren molt pedagògiques i enriquidores.
La primera excursiò amb en Ramon va ser a la Serra de l’Obac
Sortida de Castellar a les set i mitja cap a Matadepera, per continuar per la carretera de Mura, fins l’aparcament del Coll d’Estenalles, on iniciem l’excursió.

Érem cinc components, la meva dona Nuria, Carme Vidal, en Pere Puigdomenech, jo i en Ramón Vila, comencem a caminar per la pista que condueix a la Mata. Al arribar al Coll de Garganta trobem el sender de font Freda que s’esmuny per la dreta, nosaltres continuem pista amunt per l’anomenada Carena de la Castanyera que ens instal·la ja a una alçada dels 900 metres. Desprès d’un descens ens desviem per un sender que ens mena cap a la Coma d’en Vila.
La especial situació del lloc ens permet tenir una panoràmica de la Vall de Mura, amb Manresa al fons, els monòlits de Puig Andreu, Malpàs, turó i masia de Puigdoure, també els cims de la Pola, Castelldepera i Turó de la Carlina.

Continuem baixant pel sender i seguint al front ens atansem ja a la monumental Alzina del Vent on esmorzem.

Reprenen el camí arribant a Coll de Boix, punt de bones vistes, continuem cap al Coll de Creus, mes avall ens desviem cap a Coll de Tanca. Superem la part alta del Coll i prenen un corriol a la nostra dreta tenim un privilegiat mirador, en front l’altiu Paller de Tot l’Any, a ponent Turó de l’Espluga, el del Pujol, i la Carena de la Fosca, i llevant l’imponent mola del turó de la Pola.
Iniciem la davallada amb direcció a la font de la Pola, lloc recollit, dotat amb balmes de bones ombres, d’aigua fresca, de taules i bancs i d’una sensació gran de tranquil·litat i pau.
Continuem camí cap a La Porquerisa, d’allà seguint baixant per una suau pendent arribem al Coll de Tres Creus punt de trobada de camins.
Finalitzem l’excursió apropar-nos al Coll d’Estenalles per retornar cap a Castellar.

L’experiència ha estat molt enriquidora caminar per la muntanya amb una persona que coneix tots els indrets que t’explica tot lo que vas veient amb els seus noms i la seva historia es molt gratificant, en Ramón Vila apart de fent-se veure llocs i paranys que tenien al costat de casa i no els havia vist mai, ens donava un report detallat de l’excursió, amb tots els noms i un planell indicant a cada lloc on havíem passat, per axó està explicat amb tant detall.

En el Casal hi havia un ambient enrarit, i el grup del Calaf volia presentar-se a les eleccions que es celebrarien al cap de poc, per axó hem va venir a veure al pis, per si li feria costat en cas de que es presentés, jo era nou i per l’amistat que hi havia entre la seva dona i la Nuria li vaig dir que podia comptar amb mi.
Degut axó la relació amb l’Antoni Calaf va ser mes freqüent, però vaig notar de seguida pels diferents comentaris que en van arribar, en Calaf no tenia, gaire bona acollida dins del poble de Castellar, era bastant prepotent i es mirava a tothom amb aires de superioritat, hi en comentàvem que me havia equivocat recolzant-lo.
Al formalitzar-se les eleccions al Casal hi havia solament dues candidatures en total érem vuit persones, l’idea era fer un sol grup i entre tots mira de porta el Casal, inclòs amb aquet sentit l’alcalde Sr. Coromines va intervenir per aglutinar els dos grups, jo també era de aquet parer, i vaig parlar amb el secretari Antoni Larrosa per tenir una reunió al Casal La Farinera amb en Manel Lopez el president , ell i per la nostre banda Antoni Calaf i jo per buscar solucions entre tots. La reunió va ser un fracàs ja que el Antonio Calaf ja va començar dient que si ell puja al cotxe, ell el vol conduí i els demés a creure. El Manel Lopez va dir que estava equivocat i cap de les solucions posades sobre la taula es van acceptar, ni presidència compartida, ni un temps de presidència per cadascú, ni res, vam sortir pitjor de quan van entrar, la celebració de les eleccions era un fet i que els socis amb els seus vots decidís.
Jo particularment vaig sortir molt decebut de la reunió, vaig comprendre que recolzava un dictador, amb un defecte molt greu que no escoltava, ni volia saber res dels demés, jo li vaig dir que ho sentia però que hem retirava no compartia la seva manera de fer.
Al cap de un parell de dies la Nuria amb diu que ha parlat amb la Maria i que en Calaf ho està passant molt malament perquè es troba sol, hem demana que li faci costat fins les eleccions, jo accedeixo li faig un escrit per la presentació de la seva candidatura, i al saber que tornava, va ser com si no hagués passat res, tornava a ser ell i la seva amiga la Maria Tantiña que per cert no la nombrava perquè ho tenia prohibit per la seva dona, els demés no contàvem per res.
En els parlaments abans de les votacions el Calaf va llegir un discurs que portava ell, hem sembla que el que li vaig fer ni se’l va mirar, va dir que ell era catalanista, que el Casal no rutllava res, que es tenia que canviar tot, el cas es que va haver rumors de desaprovació durant el seu discurs, es va fer la votació i en Manel Lopez va treure tres vegades mes vots que ell, jo vaig tenir de fer el paperot de estar a la taula per mirar de que no es desvies cap vot dels nostres.
Degut aquet fracàs la relació amb en Calaf es va refredar molt, teníem maneres de fer diferents, però amb tot hi axó encara varem anar algunes excursions junts, ja que ens veiem obligats per la amistat de les dues dones.
Durant un temps l’Antoni Calaf va organitzar unes excursions pel seu compte i ho deia a les seves amistats, a totes hi varem anar, recordo a Palau de Plegamans a visitar un fill d’en Folch i Torres, escriptor de reconegut prestigi dedicat a la literatura infantil, un altre va ser a Moià a veure la casa que va habitar en Josep Casanovas i desprès anar unes grutes que hi ha a prop, un altre sortida va ser a fer una visita guiada a la Sagrada Família de Barcelona, l’obra d’en Gaudí, totes elles van estar ben organitzades, amb un esperit bastant catalanista, encara que ell i la Maria Tantiña tenien un protagonisme exagerat.

Aquell any l’excursió al estranger es podia escollir a la primavera anar a la Suiza muntanyosa o la tardor anar a Egipte.
Nosaltres varem escollir l’anada a Egipte, la Nuria era un viatge que sempre deia que li faria molta il·lusió, ja que havia llegit molt sobre l’antic Egipte.
El dilluns 17 de setembre del 2001 varem sortir de Castellar, per retornar l’altre dilluns dia 24, amb el record de haver passat vuit dies inoblidables, que per cert l’excursió va ser al cap de poc del atemptat terrorista a les Torres Bessones de Nova York, cosa que va influir bastant en el viatge, ja que van tenir moltes cancel·lacions, per lo que ens van dir, nosaltres varem fer l’excursió molt mes tranquils, en sense gaires aglomeracions.

Amb la família hi havia una relació molt estreta, la Dolors tenia per costum trucar cada dia a la seva mare, la Nuria i s’ha explicàvem els afers diaris, sovint ans reuníem tots junts, principalment a casa de la Dolors i el Jordi a Sabadell, amb l’Ana ja de molt petita hi havia un lligam molt fort, havia vingut moltes vegades amb nosaltres, tant en l’Airesol com en el pis, on hi havia la seva habitació, era molt estimada.

La Dolors volia que cada setmana ens trobéssim per estar junts i aprofitava qualsevol excusa, si havia algun esdeveniment esportiu important, si jugava el Barça, si l’Ana li havia sortit una dent o si li havia caigut, el cas era estar la tarda junts, nosaltres cada vegada hi posàvem mes entrebancs perquè era molt difícil aparcar als voltants de casa seva, però la veritat es que ens veiem molt sovint

Quan estàvem junts parlàvem de les nostres coses i acostumàvem acabar amb una partida de domino, on jugàvem per una banda en Jordi i la Dolors i per altre la Nuria i jo i mentre jugàvem anàvem fent tertúlia. Aleshores per fer mes emocionant les partides varem ideà lo següent, un campionat on apuntàvem les partides el primer que arribava a 10 partides guanyades podia triar el restaurant per fer un dinar i el que perdia pagava el dinar, el important era està junts i gaudir de la companyia.

Per la part de la Gloria era un altre cosa, ja que ells estàvem molt lligats amb la família del Joan, els dos petits solament venien al pis si havia algun problema de salut, crec que mai van dormir al pis, ans veiem per fets puntuals, festes senyalades, sants, aniversaris, amb ells no havia la relació tant estreta com amb l’altre filla, encara que la Nuria durant bastant temps tres cops per setmana baixava a Sabadell a recollir-los a l’escola i fer-los companyia fins que arribàvem els seus pares del treball, amb tot i això quan ans veiem i havia una gran alegria per les dues parts.
Recordo una vegada que la Dolors va organitzar una anada de cap de setmana a una casa rural Espuelles a prop d’Olot, allà ans van ajuntar las tres famílies, ans varem portar els equips de tenis i varem gaudir d’ un cap de setmana tots junts.

La germana d’en Jordi el marit de la Dolors tenia un apartament a la Vall d’Aran que el feien servir per anar esquiar l’hivern, la resta de l’any, principalment l’estiu estava desocupat, en Jordi hi havia anat molt sovint des de quan tenia els fills petits del primer matrimoni, i poder estar allà sortia molt be de preu. Resulta que en Jordi i la Dolors juntament amb l’Ana aprofitàvem l’estiu o qualsevol pont llarg per anar-hi, nosaltres en bastants ocasions també hi havien anat, ens convidàvem a passar uns dies junts, allà també havíem gaudit molt, ja que en Jordi de haver-hi anat tants anys coneixia tots els indrets i cada dia ans portava a fer alguna que altre excursió ans ho passàvem tots molt be, canviaves d’aires i de la rutina diària, en Jordi sempre s’emportava feina de la Universitat per fer , allà ningú el molestava per res.

Segona sortida al Montseny amb en Ramon Vila
Sortida de Castellar en direcció a Sant Celoni, per continuar cap a Mosqueroles, La Costa del Montseny i finalment arribar-nos al Turó de l’Home. El temps està molt emboirat però no perdem la confiança de que el sol farà la seva feina i poc a poc obrirà forats. Esmorzem tranquil·lament per continuar fins a l’estació meteorològica del Turó de l’Home.

El temps no acaba de millorar, d’allà iniciem la marxa en direcció a Les Agudes. El ben indicat sender es un xic pedregós i bastant planer, sense cap pressa l’anem seguint, al superar un petit collet la boira fuig i podem gaudir d’una esplèndida vista dels emblemàtics penyals de Les Agudes. Arribats al peu del turó principal ens reben un remat de bens que estan pasturant.

Poc a poc vencem el costerut pedregós que ens mena al cim, allà fem la fotografia de rigor i de passada, admirem dessota nostre el Coll de Sant Marçal, el càmping de Les Illes, i una bona part de la vall, indret on la Riera junt amb altres cursos d’aigua propícia el naixement del riu Tordera. La boira embolcalla el gegant veí dels Matagalls, enfront al fons veiem el poble d’Espinelves, i cap a llevant podem veure Santa Fe i el seu estany, el Turó del Morou, el Coll de Te i Arbúcies.

Iniciem el retorn amb poca millora de la meteorologia i prenen la direcció de Santa Fe del Montseny, per fer una petita volta del parc i contemplar els impressionants exemplars de sequoies. D’allà ja ens apropem a Viladrau i anem a dinar al restaurant Bofill.

Reprenem les visites i ens parem a Sant Marçal per contemplar l’abundosa Font Bona, continuem i fem cap a la Font de Passavets (diuen que és la millor aigua del Montseny). Enfilem la pista de Coll de Te, per gaudir sense pressa de 15 km. de l’exuberant natura que ha crescut prop de la Riera de les Truites. Les avetoses fagedes, castanyedes, alzinars de sureres, pollancredes i platanedes es van barrejant i succeint fins arribar al poble d’Arbúcies.

Ja amb la missió acomplerta, sans i estalvis retornem a Castellar.