Montllo-Torres Cap. 20

En els primers anys d’estar jubilat varem provar d’anar de vacances per el Imserso, recordo que la Nuria s’han va cuidar i varem anar a Benidorm, no coneixíem a ningú, però en el tren que ans portava a Barcelona, ja varen coincidir amb un altre matrimoni que també feia el mateix que nosaltres, tot el viatge i desprès l’estància allà a Benidorm la varem anar fent sempre junts.

Els altres anys parlant-ne amb la meva germana Anna i la meva cosina Carme varem mirar de coincidir plegats per poder fer els viatges junts, d’aquesta manera els temps morts, les excursions i principalment en el menjador estàvem plegats, també si van afegir uns amics de la Carme, i anàvem els quatre matrimonis junts, en Marc i l’Anna, Salvador i la Carme, Biel i la Gregoria, i jo amb la Nuria, varem fer varis viatges recordo el primer junts a Mallorca, allà ans apuntàvem a les excursions que més agradaven a tot el grup, com anècdota ans va passa que quan estàvem allà va coincidir que l’equip de futbol de Sabadell, va anar a jugar a Sóller, una ciutat al nord de Mallorca, con que el Salvador i Biel eren molt aficionats al futbol, coneixien a tots, tant directius i com jugadors del Sabadell, allà varem anar d’excursió, quan ans van veure, ans van fer passa com si fóssim de l’equip, sense pagar entrada, per descomptat durant el partit varem animar l’equip del Sabadell, potser degut als nostres crits el Sabadell va guanyar el partit per 3 a 5, després l’acabar el partit amb el mateix autocar dels jugadors ans van portar fins a prop de l’hotel, recordo que el xofer de l’autocar no volia tenir gent dreta en l’autocar perquè li podien posar una multa, nosaltres anàvem ben posats a les butaques, mentre dos jugadors i l’entrenador estaven asseguts en el passadís de l’autocar.

Amb tota la colla varem fer varis viatges, en un altre varem anar a Almeria, allà varen quedar parats de veure les grans extensions de hivernacles que hi havia, era tot un mar de plàstic, estàvem allotjats molt a prop de Legido, centre important d’immigració, en el complex estiuenc anomenat Almerimar.
Estan allà ans van venir a veure uns coneguts de la Gregoria que havien viscut a Sabadell, l’home treballava de guarda en els hivernacles, i al veure que estàvem interessats amb els hivernacles, amb ell el davant varem visitar-ne un parell i ans varem dar compte de que amb sorra i el gota a gota, ajudat per un programa informàtic, les plantes protegides per els plàstics que li conservaven una bona temperatura creixien molt ufanoses donant molt de fruit, cinc collites l’any es feien de tota classe de hortalisses, la majoria s’exportaven per tot el mon.

Almeria de ser la província més pobre d’Espanya s’ha convertit en una de les més riques. Estan allà una de les excursions més boniques va ser l’anada a Granada, amb la visita a l’Alhambra i el Generalife.
El grup es va anar diluint ja que era difícil coincidir tots, amb les mateixes dades, però encara s’han van fer varies amb el grup més reduït, recordo a anar junts a Benidorm, una altre vegada a Mallorca, a Tenerife, a Portugal en concret Estoril, un altre de cultural a Galicia.

També durant bastants anys l’estiu amb en Marc i l’Anna anàvem els quatre junts a passa una setmana a Andorra, en Marc coneixia tots els topants i cada dia anàvem pels seus voltants fent alguna que altre excursió, també varem anar un any a la Vall d’ Ordesa, estàvem allotjats a Bielsa, poblet tocant a Ainsa, prop de la frontera francesa, en el Pirineu aragonès, d’allà varen passar a França per fer una visita a Lourdes, va ser una mica accidentada, ja que el cotxe l’arribar al final de la baixada del Tourmalet va dir prou i va quedar bloquejat, amb un taller francès ans van mig arreglar l’averia, tant l’anada com la tornada la van fer seguint el mapa de carreteres, el cas es que van arribar a Lourdes i tornar cap a Bielsa on hi teníem l’hotel en sense cap altre entrebanc.
Apart de visitar en una excursió programada la grandiositat de la Vall d’Ordesa, varem anar a la part antiga d’Ainsa on els seus carrers estan tots en-predats amb la seva gran plaça porticada de la edat mitjana, també en una altre excursió ans van arribar fins a Torreciudad, el bressol del Opus Dei.

Torna’n a Castellar quan ja ans van donar les claus del pis, i vam prendre possessió d’ ell, varem anar veient fet a la realitat lo que havien vist sobre planells, teníem un gran menjador amb una sortida l’exterior on veiem tot Sant Feliu amb la muntanya de la Mola al fons, pràcticament la mateixa vista que teníem en l’ Airesol, axó ja hem va agradar molt, al costat hi havia una cuina lo suficient gran que si podia fer vida si nomes eren els de casa, per el altre costat, hi havia un passadís que donava al fondo a tres habitacions, dues molt

grans que tenien finestra al carrer i un altre més petita que donava a un cel ras interior, hi havia dos banys, un que era interior en una habitació gran i l’altre en el passadís al costat d’un quartet, on hi havia una petita pica i els desguassés necessaris per posar-hi la màquina de rentar la roba, i encara hi havia un altre habitació petita que dava al cel ras interior, tot estava ben estudiat i en sense mobles tot es veia bastant gran, hi havia sortida l’exterior per la banda del

menjador, sala d’estar amb un balcó que donava al pati comunitari amb les vistes a la muntanya de Sant Llorenç i en l’altre les habitacions que donàvem al carrer, lo que a primera vista no m’agradava massa era el mosaic que hi van col·locar, no es veia gaire vistos, però la Nuria si que li va agradar perquè era molt sofert, al fer com taques de diferents colors es veia sempre net.
En mica en mica varen anar traslladant els mobles de la torre al pis i seguidament ans varen posar d’acord amb els de 3P que ans van anar fent uns mobles a mida en cada habitació, recordo en el nostre habitació hi havia un lloc per fer d’armari allà varen posar un amb la fusta igual a la capçalera que teníem del llit, en un altre habitació varem aprofitar un buit que hi havia per posar-hi un altre armari, amb aquesta i un altre que donava al carrer hi varen posar els llits i a l’altre interior aquella els de 3P hi varem col·locar en una paret una llibreria i l’altre un lloc una prestatgeria per posar els trofeus guanyats amb una taula escriptori sota, també vaig voler que els dos quartos de bany fossin iguals, el del passadís tenia un plat de dutxa i es veia més senzill, varem canviar tot el lavabo perquè fossin iguals, i una mampara per la dutxa, quedava un pis francament be, molt ben situat al mig de Castellar i pels tres que eren suficientment gran.
De les dues habitacions grans que donàvem al carrer, jo vaig voler la que tenia el bany interior, l’altre va ser per l’Antonio, la habitació petita van posar un llit petit i la teníem reservada per l’Anna per quan vingués, l’altre petita per despatx tot ja ho teníem distribuït quan encara varem tardar un temps ha fer-hi vida.
També hi havia un ascensor que anava des de el pàrking (-1) fins l’àtic (3). L’entrada i sortida del pàrking era pel carrer Hospital i ocupava els soterranis dels pisos, fets pel mateix constructor tant els que donàvem al carrer Sala Boadella, com el carrer Hospital i també agafava un tros de patí comunitari, la seva capacitat es per 20 cotxes.
Com anècdota es que els primers dies d’estada al pis anàvem a la torre a recollí coses i allà deixàvem a la gateta sola amb menjar per passar el dia, mentre nosaltres estàvem posant amb ordre el pis, resulta que el tercer dia al marxar no trobaven a la gateta per en lloc, la Nuria li va deixar el seu plat ple de menjar i va dir deu estar fora ja entrarà per menjar, quan ja teníem el cotxe ple de coses i ans anàvem cap el pis , ans troben asseguda al darrera del cotxe a la gateta, amb una cara dient a mi no hem deixeu sola, cosa que abans quan la pujaves el cotxe la seva dèria era sortir.
Quan van anar a La Caixa a firmar la escriptura del pis ham diuen de quina manera el pagaré, jo els hi dic que ja tinc els diners per pagar-ho de cop, el mateix paleta me aconsella que una part del pis el pagui a través de una hipoteca que tenia concedida per valor de dotzè milions de pessetes amb la garantia del pis, varem deixa cinc milions d’hipoteca que era el negoci que feia La Caixa.
O sigui que al fer la escriptura si volies tenies el pis sense tenir de posar cap cèntim, junt amb el pis ja et concedien una hipoteca per anar pagant poc a poc, vaig pensar que hagués pogut comprar-ne un altre i el hagués pogut anar pagant còmodament, o sigui que podies comprar un pis sen se diners quan feies l’escriptura junt amb el pis ja tenies una hipoteca concedida que servia per anar-lo pagant , cada mes La Caixa era el seu negoci anava cobrant l’hipoteca fins al seu fini quito.
Crec que això va ser el principi de la gran bombolla Inmobiliaria que va venir, ja que la gent axó va agradar molt però desprès, moltísim personal no van poder fer front a les hipoteques i les Caixes i Bancs es van tenir de quedar-se els pisos que estàvem en garantía a mig pagar.
De seguida que el pis de Castellar anava estan més acabat la Nuria va anar a les diferents immobiliàries que hi havia a Castellar, per valorar la torre per poder vendre-la, els preus que ans van donar anàvem dels 22 al 32 milions de pessetes, jo no tenia pressa, la volia anar conservant perquè allà hi havia molts records i moltes il·lusions posades i m’agradava molt, però la Nuria deia que es duplicàvem
els pagaments fixos, estàvem en aquet impàs, quan la Gloria va tornar a quedar amb estat i la torre que tenien a Sant Feliu era molt petita, va ser la Dolors amb el consentiment de l’Antonio que van proposar que la Gloria i el Joan es quedessin la torre de l’Airesol.

La proposta hem va agradar, per una banda que l’idea hagués sortit dels germans, axó volia dir que no hi havia cap recel entre ells, en segon lloc molt important que el esforç tant de la Nuria com meu, per haver arribat aconseguir aquella torre, quedava a la família, va ser a les hores que vaig proposar al Joan i la Gloria que posessin en venta la seva torre de Sant Feliu, i aquells cèntims serien per comprar la torre de l’Airesol, que era molt més gran, en més bones condicions i més ben situada, molt ben construïda, etc, també els hi vaig dir que l’idea va sortir dels seus germans, però que ja representava una part de la nostre herència en vers ells, la proposta va ser de seguida acceptada i no hi havia presa en va fer les escriptures, nosaltres quan estesi’m ben aposentats al pis ja es hi donaríem les claus per ells fer el canvi de torre.

Degut a que al nostres planells de l’escriptura que van fer l’ urbanització no hi havia posat l’ampliació del tros comprat a Can Clos i con que tenia els justificants del pagament, perquè la Gloria no tinguessin cap problema, varem anar al Registre de Barcelona per veure la situació d’aquella parcel·la, resulta que segons allà la nostra agafava tot el barranc, segons ells, lo que tenien registrat es que la nostra parcel·la era el doble de gran, de lo que en realitat estava tancat, ja no varem dir res.
La nostra vida al mig de Castellar va canviar una mica, la Nuria se li va posar el cap d’aprendre a nedar i es va apuntar a la Piscina Municipal que estava bastant a prop del pis, allà hi anava cada dia i feia el seu aquagim (gimnàstica dins l’aigua)i les seves classes de natació, jo també durant un temps hi vaig anar, allà feia durant mitja hora bicicleta en el gimnàs i desprès mitja de natació, l’aigua estava tant l’estiu com l’ hivern a la mateixa temperatura, però jo a les tardes han venia fred al cos, hem van dir que desprès de nedar estès uns deu minuts a la sauna, axis ho vaig fer, però continuava tenint fred per les tardes, i ho vaig anar deixant, amb les anades tres cops a la setmana al Èpic a jugar a tenis ja feia prou exercici, la Nuria si que va continuar i ja sabia nedar i cada dia feia com exercici forces piscines amunt i avall, fins que s’han va cansar, també quan li va tocar renovar el carnet de conduí no se’l va voler renovar, deia que la parada de la Vallesana estava molt a prop que si tenia d’anar a Sabadell que no tenia cap problema i que si havia alguna emergència ja aniria amb taxi.

Quan ja van estar ben aposentats al pis varem donar les claus de la torre de l’ Airesol a la Gloria i en Joan que anessin posant les seves coses, la Gloria al cap de poc va tenir una nena que li van posar el nom de Mar, ja tenien la parelleta, i tots estàvem molt contents, les escriptures de la venta, varem esperar fins que li paguessin la de Sant Feliu, no teníem presa, tot quedava a casa.

Quan els hi van abonar la torre de Sant Feliu ja feia a la vora un any que ja vivien l’Airesol, de sobta van tenir ganes de formalitzar la venta de la torre i es va fer tal com havíem quedat, donant a la torre bastant més valor de lo que pagàvem en realitat, ja que era per ells i no vaig donar importància, el cas es que desprès de formalitzar la venta i tenir tots els papers arreglats, no havia passat ni mig any se la van vendre per 35 milions de pessetes, jo al principi hem va saber greu, axó ja podíem ve fet nosaltres, tots van jugar una mica amb els sentiments i quan ho vaig saber vaig pensar que m’havien donat com una bufetada, ja que va ser una torre que ans va costar molt de fer, on hi havia forces sacrificis i moltes il·lusions per tenir-la i un cop fora de les nostres mans no havia durat gens.

La Nuria hem va fer veure que la nostre filla Gloria agafava depressions ja que casi no veia durant la setmana als seus fills , doncs l’horari que feia junt als desplaçaments de Sabadell l’Airesol no li permetien estar amb ells, i havien trobat un pis a Sabadell molt maco a prop del Col·legi que aniria el Joan petit, o sigui que es van vendre la torre del Airesol, per comprar un pis a Sabadell , on tot ho tenien més a prop i la Gloria podia fer més vida familiar. També amb va consolar una mica que el temps de viure la Gloria i el Joan a la torre, crec que nosaltres hi van anar un parell de vegades de visita, en canvi la família d’en Joan cada fi de setmana as reunien tots allà, son una família molt unida on sempre anàvem junts a tot arreu, potser encara va ser una sort, ja que hi havia una mica d’enveja, semblava que nosaltres haven fet lo que ven fer, estàvem en segon terme.
La persona que es va quedar la torre del Airesol era un xicot anomenat Sampedro érem coneguts de jugar a tenis, venia de Sabadell a jugar, que per cert ho feia molt be, un dia ans vam trobar i en va dir que hi podíem anar sempre que volguéssim que estava molt content de la compra que havia fet, jo li vaig dir que era una de les torres més ben construïdes de l’Airesol.
Amb la Nuria i van anar una vegada, la van veure des del carrer no va voler pujar dalt la torre, es va posar a plorar hem va dir que si havia fet tips de treballar i no van pujar, cada vegada que anem per l’Airesol principalment al restaurant, li deia per fer una volta per la torre i no hi volia anar, o sigui que des de que la van deixar amb el Joan i la Gloria no hi l’hem tornat a veure més.
Teníem les dues filles vivint a Sabadell amb dos pisos tots dos molt macos i cèntrics, la Dolors a la Rambla, i la Gloria al carrer del Asi, estàvem les dues molt ben aposentades, i la Nuria amb la Vallesana hi anava quan la necessitaven per qualsevol cosa, però elles vivien a Sabadell i nosaltres a Castellar, cadascú estava a casa seva.
La Nuria d’ anar cada dia a la piscina es va fer coneguda de totes les senyores de la seva edat que també i anàvem, una de elles era la Maria Vives de la que es van fer molt amigues i apart de la piscina també anàvem cada dia a caminar juntes, la Maria era vuit anys més gran que la Nuria i coneixia totes les fonts que hi havia al voltants de Castellar, a totes hi van anar caminant, i també els diferents indrets característics de Castellar, per contra la Nuria l’ acompanyava quan tenia que anar a Sabadell, la Maria sempre havia anat amb el seu marit i fora de Castellar necessitava ajuda perquè es perdia, amb la Nuria anàvem de tant en tant a comprar o be al cinema a Sabadell.
Cada mes la Maria i el seu home en Antoni Calaf anàvem a l’excursió que feia el Casal pels voltants de Catalunya, el cap de poc nosaltres també es varem apuntar i ja teníem el primer dimecres de cada mes, tot el dia ocupat a sortir de Castellar anar a fer alguna visita cultural, fer un bon dinar i tornada a mitja tarda a Castellar, va ser una manera de anar coneixent una mica la nostre estimada Catalunya, axó també va comportar que ans enèsim relacionant amb el personal del Casal que acostumava anar a les excursions, i al ser jo net de dues antigues famílies molt conegudes de Castellar tothom hem feia costat, i tots volien que enèsim participant mes a les activitats que es feien en el Casal, hem vaig fer soci i cada vegada el freqüentava mes.
El Casal apart de les excursions de cada mes també organitzava unes estades de una setmana que sortien molt be de preu, s’han fèiem dues una a l’entrada del estiu i un altre a la sortida, s’anava a la platja, Sant Feliu de Guíxols i a Cambrils.

Un any varem anar a Sant Feliu varem estar junts amb la Maria i en Antonio Calaf i un altre matrimoni en Francisco Comasolives i la Maria Tantiña, els tres matrimonis varem estar junts durant tota l’estada. Desprès els hotels de Sant Feliu varen tancar i es va canviar anant a Santa Susana. A Cambrils sempre s’anava el mateix hotel i allà també hi vam anar varies vegades, aquesta estada es feia a finals de setembre.
L’excursió estrella que feia el Casal era l’estranger, en van informar que l’any passat havien anat al nord de França, en concret a Normandia, i que la guia que els va acompanyar era molt bona, que se ho van passar molt be i van veure coses molt maques i que aquet any pensaven anar a Alemanya a la Selva Negra i també ans varem apuntar, ja teníem per el estiu un altre al·licient de sortir fora d’Espanya, cada vegada estàvem mes relacionats amb el poble.

L’experiència de aquet primer viatge a fora d’Espanya hem va agradar molt, el tracta de la Nuria Marti la nostre guia molt bo i la cultura que rebies encara més.
De quan treballava m’agrada fer un reportatge del viatge, i amb ajuda de l’ordinador posar-hi fotografies dels llocs visitats i amb aquets viatges resulta que reps molta informació en poc temps i les coses set barregen, moltes vegades les fotografies no saps ni de on son, jo acostumava a fer-me uns petits apunts dels llocs que visitàvem i entre ells i les fotos anava recordant els llocs que havíem estat.
Els primers escrits dels viatges estan amb castellà, ja que era l’ idioma que hem desenvolupava més be, però hem sabia greu no fer-ho amb català, per axó en vaig apuntar a un curset gratuït de català que ho feia la Normalització Lingüística de Castellar en el departament de Cultura de l’Ajuntament, a partir de les hores hi escrit, encara que fos en faltes, en el mateix idioma que acostumo parlar.
A la Penya Barcelonista cada tarda i anava a fer la partida, resulta que allà també hi anàvem tots els que eren socis del Barcelona, i la Penya quan hi havia partit del Barça organitzava un autocar que sortia dues hores abans del partit i et deixava en l’aparcament que estava al costat mateix de la porta d’entrada al estadi o sigui que anar a veure el Barça era molt còmoda, no et tenies de preocupar del aparcament i quan acabava el partit et tornaven a Castellar en sense cap problema.

Per aquelles dades en Lluis Roura amb va oferir el abonament del Gol Nord d’ un seu amic, per anar al Camp Nou a veure els partits del Barça, no mes tenia que pagar lo que valia el carnet, jo el vaig aprofitar i ja tenia ocupat els diumenges que jugava el Barça. Amb l’autocar tota la colla d’aficionats, generalment sempre eren els mateixos anàvem junts a veure al Barça, axó va portar també que tot el que feia referència al Barça, sigui jugadors, fitxatges, entrenadors, resultats, partits, ho visques una mica mes intensament.
Resulta que de seguida amb vaig relacionar amb tots els socis que anàvem a veure al Barça i de vegades si no hi podien anar amb deixàvem el seu carnet i varies vegades havia vingut la Nuria amb mi, recordo que el tiet Pere, que era un culé acèrrim, i tot lo que era del Barça el portava de bòlit, tant fos els diaris esportius com televisió, i no havia estat mai al Camp Nou a veure al Barça, vaig aconseguir una entrada i aquella tarda el vaig fer molt feliç.

Montllo-Torres Cap. 19

La iaia Salvadora cada vegada el cap li marxava més, la Nuria estava molt preocupada de deixar-la sola a viure a Sabadell, la havien avisat de que es perdia pel carrer, no sabia on era, el cas es, que la Nuria va decidir que vingués l’Airesol a viure amb nosaltres.
L’avia tenia Alzeimer, recordava fets de la seva infantessa però no sabia el dia que estàvem, cada vegada anava perdent mes, ans va caure varies vegades, però era forte i de seguida es posava be, tot això ajudat també perquè els ronyós no li funcionàvem gaire be, es va anar apagant fins que els 82 anys es va morir plàcidament.
La Dolors junt amb en Jordi i la petita Ana vivien a Bellaterra a les cases de la Universitat Autònoma, la Nuria anava sovint amb el cotxe allà a buscar l’Ana a la guarderia primer i després a la escola que estava a la mateixa Universitat, també l’Ana venia molt a viure amb nosaltres l’Airesol, recordo que per aquell temps entre la iaia, la neta i la gateta estàvem distrets, totes tres es disputaven una cadireta petita velleta que teníem, l’ iaia deia que era seva, l’Ana que primer la havia vist ella, i la gata petita que hi estava ajaguda i que no s’han volia anar, estàvem divertits.

L’Antonio feia la seva vida, no participava gaire en els afers de la família, las nostres feines teníem perquè en qualsevol celebració familiar hi participes, era el seu caràcter i també estava una mica consentit, el cas es que feia la seva vida com sempre ha fet.
La Gloria continuava treballant al Essec, la seva relació amb en Joan Milà es va anar consolidant, i es deixava portar per la parella com de costum, junts tenien el bar Tintin Nabulum i els caps de setmana estaven ocupats, jo amb en Joan un parell de cops a la setmana jugaven junts a tenis en la zona esportiva de l’Airesol.
Per aquet temps van comprar una torre petita a Sant Feliu del Racó més amunt del Restaurant Cim allà es va anar arreglant la torre, en vistes de casar-se, cosa que es va fer al Parador de Turisme de Cardona, la família d’en Joan els hi agradava molt els Paradors i van escollir aquell perquè hi havia l’ antiga Col·legiata de Sant Vicenç del Parador Nacional dels Ducs de Cardona, on en el mateix parador es podia fer tota la cerimònia religiosa, i desprès el convit de noces.
Encara que Cardona està un pel lluny de Sabadell i Castellar, el fet de fer tota la festa dins el mateix parador, ja feia el viatge agradable ja que un cop allà ja no et tenies de moure. També donava a la cerimònia i a la festa una certa categoria.

Els pares tant de la part del nuvi com de la núvia teníem un tracta especial ja que hi havia reservada una habitació tant per la nit abans de la cerimònia com per la nit desprès, també la núvia tenia reservada la cambra nupcial especial per la nit abans i la mateixa per la nit desprès del casament, o sigui que el dia del casament et llevaves i anaves a dormir sense tingué de moure’t del parador.
Desprès del viatge de nuvis en Joan i la Gloria van anar a viure a Sant Feliu, allà es van anar posant la torre al seu gust, la seva situació era una mica peculiar ja que estava al cap d’ amunt de la muntanya al final de l’urbanització, des de la torre es veia tota la cantera de “Can Sallent”, i des de allà es podien sentir les fortes explosions de la dinamita que tiraven per trancar la pedra, hi havia queixes l’Ajuntament però la Concesionaria tenia permís fins al cap de uns cinc anys, que desprès ja estarien tranquils, també des de allà tenien una vista panoràmica que arribava a Sabadell, en Joan es va comprar un telescopi on podien veure els cotxes a la seva entrada a Sabadell, als dos anys d’estar allà va néixer en Joanet petit, amb gran alegria de totes les famílies.

La Nuria al morir-se la iaia Salvadora i al casar-se la Gloria es passava la major part del dia sola a la torre de l’Airesol, sempre tenia feina a fer, sigui a fora arreglant el jardí, repintar la gran barana que teníem a tot lo llarg de la torre, o be cosint o fen punt de creu que li agradava molt, també es va anar acostumant a comprar a Castellar, a Sabadell només hi anava per fets puntuals, lo que si tenia de fer moltes tardes era anar a la Universitat de Bellaterra a buscar l’Ana a l’escola, però ja començava a demanar-me comprar alguna cosa ja que es trobava sola molt temps, i cada vegada li pesava mes agafar el cotxe, va ser aleshores quan li vaig dir que a Castellar hi havia grups de senyores que anaven a cosir per passar la tarda, ella es va apuntar a l’escola nocturna i dos cops ala setmana anava en un grup en que la monitora era la Joana de la que es va fer bastant amiga, també va fer uns cursets de cuina i de tant en tant ans feia uns plats i postres que havia après, però sempre al sortir de la torre tenia que agafar el cotxe.

Jo hem vaig acostumar al matí anar al Casal d’avis, tant el de Plaça Major com el de Farinera, allà prenia el cafè del matí i llegia els diaris del dia, principalment els esportius, per la tarda anava a la Penya Solera Barcelonista, cada vegada m’entregava més en la vida de la Penya, han van fer inclòs de junta, volien que fos el enllaç entre la Penya i el Club de Futbol Barcelona, junt amb el president Sr. Comellas varem anar a Barcelona, allà en el Club de Futbol Barcelona, en Comellas era molt conegut per els conserges els quals mels va presentar fent tot tipus de bromes, a ells els hi demanava fotografies dels jugadors que fossin dedicades, desprès amb alguns els convidava a dinar plegats, també com obsequi els hi va portar loteria de Nadal de la Penya, desprès van anar al despatx del Sr. Casaus personalitat dins el Club, ans va fer esperar força estona, en Comelles, un cop li va donar la loteria de la Penya, li va demanar unes tribunes per un compromís que tenia, el Sr. Casaus li va dir sempre tens compromisos i de un calaix va treure quatre tribunes, allà també estàvem convocats a ultima hora de la tarda a una reunió amb el Sr, Gaspart vicepresident del Barcelona, també varen tenir de esperar més de mitja hora, hi havia els representants de tres penyes més, una d’elles havia vingut expressament de Figueres, quan va arribar va dir ja que ho si fet esperar tant i ni han que sou de molt lluny us diré rapit l’idea que hem tingut els de junta i que la comunicaré a totes les penyes. L’idea es la següent ja sabeu que en el camp hi ha unes rajoles de ceràmica amb el nom de totes les Penyes que té el Barça per tot el mon, l’idea es també anar col·locant a tot el llarg i ample del recinte del camp, rajoles de ceràmica semblants amb el nom de tots els socis i simpatitzants que hi vulguin col·laborar per la mòdica quantitat de 9.000 pessetes cada una i tindran el honor de tenir el seu nom `posat en una rajola i plantada al camp del Barça, demanava que cada soci de les Penyes d’arreu es comprometessin a buscar a deu simpatitzants més que col·laboressin i aportessin els diners per la causa, fent el compte de la vella axó representava un grapat de milions per el club, ja que es veu que tenien moltes despeses, i seria una manera de recaptar diners.
Quan tornaven li vaig dir amb en Comellas que allà tot eren interessos, que no me havia agradat gens l’entrevista amb el Sr. Gaspar que nomes volia cèntims i jugava amb els sentiments dels socis, i encara han va agradar menys al saber lo que volia que fes en Comellas, que era que cada dimarts a mig matí, amb el meu cotxe al portés a Barcelona, anar el Club saludar a tothom, demanar fotos i entrades, anar a dinar pagant cadascú el seu i a mitja tarda tornar-lo a portar cap a Castellar, li vaig dir que encara tenia feina amb les màquines d’encongir fil que no hi podia anar, amb el primer viatge ja en vaig tenir prou.
Per aquet temps la Penya va entrar en el campionat de domino que es feia a Catalunya i que el patrocinava la Federació Catalana de Domino, axó va representar un al·licient molt important per la Penya, perquè encara que els jugadors érem solament uns dotze, tota la Penya vivia el campionat de una manera extraordinària volen saber resultats i les incidències pròpies de les partides.
Hi havia un calendari on generalment el divendres al vespre venia un equip de fora a jugar a la Penya, axó ja era una excusa per sopar fora de casa, es feien quatre taules i a la setmana següent eren nosaltres els que anàvem a jugar a fora i que depenia del club hi anavem el divendres el vespre, o be el dissabte per la tarda, era un al·licient mes que hi havia de sortir del poble.
També se organitzaven per diferents clubs , amb el vist i plau de la Federació, trobades obertes a tothom on durant tot un dia es fèiem vuit o nou partides seguint el sistema suís, on les guanyadors de cada partida, s’anaven enfronta’n entre ells, i els que havien guanyat més partides s’han duien els premis importants que donaven, també hi havia apart una puntuació que feia la Federació per anar escollint els millors jugadors d’aquet joc i representar Catalunya en el diferents campionats que es feien a Espanya i inclòs al mon.
La Penya de Castellar també feia el seu Open Domino, cada any per el mes de febrer en el Restaurant “Can Font” es feia la trobada, allà ans aplegàvem més de doscentes persones jugant el domino erem lo bo i millor de Catalunya, era impresionant principalment al principi veure més de cinquanta taules jugant el domino i solament sentir el soroll de col·locar les fitxes a la taula. Aquet joc apart de que les fitxes manen molt es bo perque t’obliga a pensar i contar per no perjudicar el joc del teu company, al ser un joc en parella sempre hi havia les seves diferencies.

Per cert que a la Penya es va creà un problema amb el president Comellas, resulta que no hi havia ningú que voles fer parella amb ell, perquè durant la partida et renyava, et cridava, discutia, es posava vermell, feia gestos, et menyspreava, i de vegades inclòs insultava, i a la llarga tothom se’l treia de sobre, se li va pregar per activa i passiva que no jugués, que fos el nostre representant, el relacions públiques, ell deia que era el que en sabia més de tots, el cas es que se li va anar fent el buit, fins que s’han va dar compte, veient de que no trobava parella per jugar. Aquet joc del domino va portar que en Comellas sent mes de vint-i-cinc anys president de la Penya, surtis del club amb més pena que gloria.

El Club d’Airesol cada vegada quedaven menys socis, el Sr. Amado ajudava molt a que la gent marxés, era normal un diumenge a les onze del matí està totes les pistes plenes i la mes demanada tenir la seva neta de sis anys amb un monitor tirant pilotes que no hen tocava cap i tenir quatre senyors esperant, o agafar qualsevol pista encara que estés donada, hi havia una manera de fer que no agrada a ningú, però encara amb tot i aixó es van anar fent campionats, que per cert amb en Joan fent parella varen guanyar un campionat de dobles i també es feia el festival corresponent de repartició de trofeus, nosaltres també ans feien particularment la nostre broma, de tant en tant un arròs en el mateix restaurant i convidàvem els conserjes que ans acompanyesim, també l’estiu junt amb Joan de Dios, en Coret i jo organitzavem algun tiberi amb algun restaurant a prop de l’Airesol i si apuntava força gent i pasavem una vetllada amb molta alegria.

Però les pistes de tenis cada vegada estàven més deteriorades es necesitava fer unes reparacions i també els vestuaris estaven molt abandonats, el Sr. Amado deia que no hi havia centims, ans va convocar a una reunió dient que cada vegada eren menys socis i no podia fer front a les despesses que requeria el club, que estava pensant en tancar el club, se li va proposa la seva venta però al primer deia que cinquanta milions, per ultim dir dos-cents cinquanta, el cas es que ans va donar un mes de temps perquè busquesim un altre lloc per jugar, erem una cinquantena de companys que ans trovabem al carrer, una comisió nostre va anar pels els clubs del voltant i el que li van fer més bona rebuda va ser el Epic de Terrasa que estava situat en el terme de Matadepera a la Urbanitzacio de Sant Llorenç, allà donaven el màxim de facilitats, si hi anavem varios no teniem de pagar entrada i la quota de jubilat era molt baixa, allà ans varem apuntar de cop uns quaranta companys, altres es va anar dispersant per altres clubs.

El Epic era un club molt semblant el de l’Airesol, estava al mig de una urbanització, i tenia piscina, vestuaris, retaurant e instalacions tot molt més gran que lo que teniem, jo ja hi havia anat a jugar quan feiem el Torneig de la Penya Arlequinada, tenien quatre pistes de terra, i dues de tenisquit, els companys que varem troba també eren de la nostre categoria, de seguida ans van acollir molt bé i cadascú es va anar amotllant en el grup que sigui per la edat o pel joc si sentia més be, ells també els hi va anar be, primera perquè entrar de cop un bon nombre de socis, que es va notar molt en la vida del club, i segona perquè van reforsar els seus equips que competien en els campionats, i també va augmentar la participació en els diferents campionats que organitzava el club.
De seguida en l’Epic van tenir companys per jugar, els dissabtes i diumenges et presentaves i jugaves amb qualsevol que hi havia formaves la partida però els dies laborables, tenies que formar la partida abans i trobar-se allà tots junts a una hora determinada, durant molt temps dos cops a la setmana en Elias i en Dosta del Epic jugaven contra en Comellas i en Montlló del Airesol, les partides eren molt equilibrades i disputades.

Per aquet temps es va mori la Juana, la monitora que feia les classes a l’escola nocturna, era una senyora que savia molt de cosir i amb la Nuria s’avenien molt, resulta que la nova monitora va ser la Teresa Roura, casada amb en Ramon Vila home molt conegut a Castellar, tanbé amb la Nuria s’avenien molt però desgraciadament no va dura massa, ja que la Teresa va morir de sobte, recordo que ans van donar la noticia quan estavem fora de viatge, desprès les surtides de la Nuria a Castellar per anar a classe es van refredar molt, ja que va estar un cert temps parat sensa monitora, i va ser llavors quan a la Nuria se li va posar el cap de marxà de l’Airesol que allà es sentia molt sola, jo els matins entre el Casal, de tant en tant a Sabadell, a veure el amic Amadeu Diaz, i a la tarda a la Penya, estava a la torre poques hores, ella cada dia anava per Castellar buscant un lloc que m’agradés per fer el canvi, jo li deia que m’agraderia viure a Castellar, encara que teníem el pis llogat dels pares de la Nuria a Sabadell, perquè allà només tenir de anar a buscar el diari era estrany no tenir de parar-te a parlar amb algú, en canvi a Sabadell de vegades et passaves tot el matí voltant i no coneixies a ningú. Un dia la Nuria amb diu que ha trobat dos pisos a Castellar que hem podrien fer el pes, quedem per un dia a la tarda anar-ho a veure, una era una edifici de pisos que estavem a mig fer en el carrer Sala Boadella, allà van entrar i tenien un gran pati amb deu o dotze pins, axó hem va agradar molt semblava que estes en l’Airesol, els pisos estàvem bastant avençats però encara els hi faltava uns mesos per acabar-los, vaig sortir dient que anesim a veure l’inmobiliaria que es cuidava de la seva venta per veure les condicions, l’altre pis ja no el van anar a veure perquè era de segona ma que estava a la Avda. de Sant Esteve i la Nuria va dir que no hem feria gracia.
Vam anar a Euro llar que era l’immobiliària que portava la venta dels pisos, ans van ensenyar els planells dels pisos i que podíem triar excepte els àtics que ja estàvem adjudicats i també eren més cars, les condicions era dos milions a l’entrada, el pis valia en total disset milions, hem van agradar, no ans ho varem estar pensant massa temps i varen fer la paga i senyal i finalment varem escollir el segon segona del bloc B, de tant en tant passàvem per el carrer Sala Boadella per veure com anaven les obres i resulta que el pins que hi havia al pati dels que vaig quedar enamorat al fer el parking varen tenir de rebajar el terre i s’els van carregar tot menys un que el van transplantar, però el primer dia amb una mica de vent també va caure, en el gran pati que teniem hi van posar un pi petito, dues moreres i una olivera també petita, i tot de plantes de jardi a les parets i al mig uns tobogans, columpios per jugar els crios junt amb uns bancs per seure.