Montllo-Torres Cap. 19

La iaia Salvadora cada vegada el cap li marxava més, la Nuria estava molt preocupada de deixar-la sola a viure a Sabadell, la havien avisat de que es perdia pel carrer, no sabia on era, el cas es, que la Nuria va decidir que vingués l’Airesol a viure amb nosaltres.
L’avia tenia Alzeimer, recordava fets de la seva infantessa però no sabia el dia que estàvem, cada vegada anava perdent mes, ans va caure varies vegades, però era forte i de seguida es posava be, tot això ajudat també perquè els ronyós no li funcionàvem gaire be, es va anar apagant fins que els 82 anys es va morir plàcidament.
La Dolors junt amb en Jordi i la petita Ana vivien a Bellaterra a les cases de la Universitat Autònoma, la Nuria anava sovint amb el cotxe allà a buscar l’Ana a la guarderia primer i després a la escola que estava a la mateixa Universitat, també l’Ana venia molt a viure amb nosaltres l’Airesol, recordo que per aquell temps entre la iaia, la neta i la gateta estàvem distrets, totes tres es disputaven una cadireta petita velleta que teníem, l’ iaia deia que era seva, l’Ana que primer la havia vist ella, i la gata petita que hi estava ajaguda i que no s’han volia anar, estàvem divertits.

L’Antonio feia la seva vida, no participava gaire en els afers de la família, las nostres feines teníem perquè en qualsevol celebració familiar hi participes, era el seu caràcter i també estava una mica consentit, el cas es que feia la seva vida com sempre ha fet.
La Gloria continuava treballant al Essec, la seva relació amb en Joan Milà es va anar consolidant, i es deixava portar per la parella com de costum, junts tenien el bar Tintin Nabulum i els caps de setmana estaven ocupats, jo amb en Joan un parell de cops a la setmana jugaven junts a tenis en la zona esportiva de l’Airesol.
Per aquet temps van comprar una torre petita a Sant Feliu del Racó més amunt del Restaurant Cim allà es va anar arreglant la torre, en vistes de casar-se, cosa que es va fer al Parador de Turisme de Cardona, la família d’en Joan els hi agradava molt els Paradors i van escollir aquell perquè hi havia l’ antiga Col·legiata de Sant Vicenç del Parador Nacional dels Ducs de Cardona, on en el mateix parador es podia fer tota la cerimònia religiosa, i desprès el convit de noces.
Encara que Cardona està un pel lluny de Sabadell i Castellar, el fet de fer tota la festa dins el mateix parador, ja feia el viatge agradable ja que un cop allà ja no et tenies de moure. També donava a la cerimònia i a la festa una certa categoria.

Els pares tant de la part del nuvi com de la núvia teníem un tracta especial ja que hi havia reservada una habitació tant per la nit abans de la cerimònia com per la nit desprès, també la núvia tenia reservada la cambra nupcial especial per la nit abans i la mateixa per la nit desprès del casament, o sigui que el dia del casament et llevaves i anaves a dormir sense tingué de moure’t del parador.
Desprès del viatge de nuvis en Joan i la Gloria van anar a viure a Sant Feliu, allà es van anar posant la torre al seu gust, la seva situació era una mica peculiar ja que estava al cap d’ amunt de la muntanya al final de l’urbanització, des de la torre es veia tota la cantera de “Can Sallent”, i des de allà es podien sentir les fortes explosions de la dinamita que tiraven per trancar la pedra, hi havia queixes l’Ajuntament però la Concesionaria tenia permís fins al cap de uns cinc anys, que desprès ja estarien tranquils, també des de allà tenien una vista panoràmica que arribava a Sabadell, en Joan es va comprar un telescopi on podien veure els cotxes a la seva entrada a Sabadell, als dos anys d’estar allà va néixer en Joanet petit, amb gran alegria de totes les famílies.

La Nuria al morir-se la iaia Salvadora i al casar-se la Gloria es passava la major part del dia sola a la torre de l’Airesol, sempre tenia feina a fer, sigui a fora arreglant el jardí, repintar la gran barana que teníem a tot lo llarg de la torre, o be cosint o fen punt de creu que li agradava molt, també es va anar acostumant a comprar a Castellar, a Sabadell només hi anava per fets puntuals, lo que si tenia de fer moltes tardes era anar a la Universitat de Bellaterra a buscar l’Ana a l’escola, però ja començava a demanar-me comprar alguna cosa ja que es trobava sola molt temps, i cada vegada li pesava mes agafar el cotxe, va ser aleshores quan li vaig dir que a Castellar hi havia grups de senyores que anaven a cosir per passar la tarda, ella es va apuntar a l’escola nocturna i dos cops ala setmana anava en un grup en que la monitora era la Joana de la que es va fer bastant amiga, també va fer uns cursets de cuina i de tant en tant ans feia uns plats i postres que havia après, però sempre al sortir de la torre tenia que agafar el cotxe.

Jo hem vaig acostumar al matí anar al Casal d’avis, tant el de Plaça Major com el de Farinera, allà prenia el cafè del matí i llegia els diaris del dia, principalment els esportius, per la tarda anava a la Penya Solera Barcelonista, cada vegada m’entregava més en la vida de la Penya, han van fer inclòs de junta, volien que fos el enllaç entre la Penya i el Club de Futbol Barcelona, junt amb el president Sr. Comellas varem anar a Barcelona, allà en el Club de Futbol Barcelona, en Comellas era molt conegut per els conserges els quals mels va presentar fent tot tipus de bromes, a ells els hi demanava fotografies dels jugadors que fossin dedicades, desprès amb alguns els convidava a dinar plegats, també com obsequi els hi va portar loteria de Nadal de la Penya, desprès van anar al despatx del Sr. Casaus personalitat dins el Club, ans va fer esperar força estona, en Comelles, un cop li va donar la loteria de la Penya, li va demanar unes tribunes per un compromís que tenia, el Sr. Casaus li va dir sempre tens compromisos i de un calaix va treure quatre tribunes, allà també estàvem convocats a ultima hora de la tarda a una reunió amb el Sr, Gaspart vicepresident del Barcelona, també varen tenir de esperar més de mitja hora, hi havia els representants de tres penyes més, una d’elles havia vingut expressament de Figueres, quan va arribar va dir ja que ho si fet esperar tant i ni han que sou de molt lluny us diré rapit l’idea que hem tingut els de junta i que la comunicaré a totes les penyes. L’idea es la següent ja sabeu que en el camp hi ha unes rajoles de ceràmica amb el nom de totes les Penyes que té el Barça per tot el mon, l’idea es també anar col·locant a tot el llarg i ample del recinte del camp, rajoles de ceràmica semblants amb el nom de tots els socis i simpatitzants que hi vulguin col·laborar per la mòdica quantitat de 9.000 pessetes cada una i tindran el honor de tenir el seu nom `posat en una rajola i plantada al camp del Barça, demanava que cada soci de les Penyes d’arreu es comprometessin a buscar a deu simpatitzants més que col·laboressin i aportessin els diners per la causa, fent el compte de la vella axó representava un grapat de milions per el club, ja que es veu que tenien moltes despeses, i seria una manera de recaptar diners.
Quan tornaven li vaig dir amb en Comellas que allà tot eren interessos, que no me havia agradat gens l’entrevista amb el Sr. Gaspar que nomes volia cèntims i jugava amb els sentiments dels socis, i encara han va agradar menys al saber lo que volia que fes en Comellas, que era que cada dimarts a mig matí, amb el meu cotxe al portés a Barcelona, anar el Club saludar a tothom, demanar fotos i entrades, anar a dinar pagant cadascú el seu i a mitja tarda tornar-lo a portar cap a Castellar, li vaig dir que encara tenia feina amb les màquines d’encongir fil que no hi podia anar, amb el primer viatge ja en vaig tenir prou.
Per aquet temps la Penya va entrar en el campionat de domino que es feia a Catalunya i que el patrocinava la Federació Catalana de Domino, axó va representar un al·licient molt important per la Penya, perquè encara que els jugadors érem solament uns dotze, tota la Penya vivia el campionat de una manera extraordinària volen saber resultats i les incidències pròpies de les partides.
Hi havia un calendari on generalment el divendres al vespre venia un equip de fora a jugar a la Penya, axó ja era una excusa per sopar fora de casa, es feien quatre taules i a la setmana següent eren nosaltres els que anàvem a jugar a fora i que depenia del club hi anavem el divendres el vespre, o be el dissabte per la tarda, era un al·licient mes que hi havia de sortir del poble.
També se organitzaven per diferents clubs , amb el vist i plau de la Federació, trobades obertes a tothom on durant tot un dia es fèiem vuit o nou partides seguint el sistema suís, on les guanyadors de cada partida, s’anaven enfronta’n entre ells, i els que havien guanyat més partides s’han duien els premis importants que donaven, també hi havia apart una puntuació que feia la Federació per anar escollint els millors jugadors d’aquet joc i representar Catalunya en el diferents campionats que es feien a Espanya i inclòs al mon.
La Penya de Castellar també feia el seu Open Domino, cada any per el mes de febrer en el Restaurant “Can Font” es feia la trobada, allà ans aplegàvem més de doscentes persones jugant el domino erem lo bo i millor de Catalunya, era impresionant principalment al principi veure més de cinquanta taules jugant el domino i solament sentir el soroll de col·locar les fitxes a la taula. Aquet joc apart de que les fitxes manen molt es bo perque t’obliga a pensar i contar per no perjudicar el joc del teu company, al ser un joc en parella sempre hi havia les seves diferencies.

Per cert que a la Penya es va creà un problema amb el president Comellas, resulta que no hi havia ningú que voles fer parella amb ell, perquè durant la partida et renyava, et cridava, discutia, es posava vermell, feia gestos, et menyspreava, i de vegades inclòs insultava, i a la llarga tothom se’l treia de sobre, se li va pregar per activa i passiva que no jugués, que fos el nostre representant, el relacions públiques, ell deia que era el que en sabia més de tots, el cas es que se li va anar fent el buit, fins que s’han va dar compte, veient de que no trobava parella per jugar. Aquet joc del domino va portar que en Comellas sent mes de vint-i-cinc anys president de la Penya, surtis del club amb més pena que gloria.

El Club d’Airesol cada vegada quedaven menys socis, el Sr. Amado ajudava molt a que la gent marxés, era normal un diumenge a les onze del matí està totes les pistes plenes i la mes demanada tenir la seva neta de sis anys amb un monitor tirant pilotes que no hen tocava cap i tenir quatre senyors esperant, o agafar qualsevol pista encara que estés donada, hi havia una manera de fer que no agrada a ningú, però encara amb tot i aixó es van anar fent campionats, que per cert amb en Joan fent parella varen guanyar un campionat de dobles i també es feia el festival corresponent de repartició de trofeus, nosaltres també ans feien particularment la nostre broma, de tant en tant un arròs en el mateix restaurant i convidàvem els conserjes que ans acompanyesim, també l’estiu junt amb Joan de Dios, en Coret i jo organitzavem algun tiberi amb algun restaurant a prop de l’Airesol i si apuntava força gent i pasavem una vetllada amb molta alegria.

Però les pistes de tenis cada vegada estàven més deteriorades es necesitava fer unes reparacions i també els vestuaris estaven molt abandonats, el Sr. Amado deia que no hi havia centims, ans va convocar a una reunió dient que cada vegada eren menys socis i no podia fer front a les despesses que requeria el club, que estava pensant en tancar el club, se li va proposa la seva venta però al primer deia que cinquanta milions, per ultim dir dos-cents cinquanta, el cas es que ans va donar un mes de temps perquè busquesim un altre lloc per jugar, erem una cinquantena de companys que ans trovabem al carrer, una comisió nostre va anar pels els clubs del voltant i el que li van fer més bona rebuda va ser el Epic de Terrasa que estava situat en el terme de Matadepera a la Urbanitzacio de Sant Llorenç, allà donaven el màxim de facilitats, si hi anavem varios no teniem de pagar entrada i la quota de jubilat era molt baixa, allà ans varem apuntar de cop uns quaranta companys, altres es va anar dispersant per altres clubs.

El Epic era un club molt semblant el de l’Airesol, estava al mig de una urbanització, i tenia piscina, vestuaris, retaurant e instalacions tot molt més gran que lo que teniem, jo ja hi havia anat a jugar quan feiem el Torneig de la Penya Arlequinada, tenien quatre pistes de terra, i dues de tenisquit, els companys que varem troba també eren de la nostre categoria, de seguida ans van acollir molt bé i cadascú es va anar amotllant en el grup que sigui per la edat o pel joc si sentia més be, ells també els hi va anar be, primera perquè entrar de cop un bon nombre de socis, que es va notar molt en la vida del club, i segona perquè van reforsar els seus equips que competien en els campionats, i també va augmentar la participació en els diferents campionats que organitzava el club.
De seguida en l’Epic van tenir companys per jugar, els dissabtes i diumenges et presentaves i jugaves amb qualsevol que hi havia formaves la partida però els dies laborables, tenies que formar la partida abans i trobar-se allà tots junts a una hora determinada, durant molt temps dos cops a la setmana en Elias i en Dosta del Epic jugaven contra en Comellas i en Montlló del Airesol, les partides eren molt equilibrades i disputades.

Per aquet temps es va mori la Juana, la monitora que feia les classes a l’escola nocturna, era una senyora que savia molt de cosir i amb la Nuria s’avenien molt, resulta que la nova monitora va ser la Teresa Roura, casada amb en Ramon Vila home molt conegut a Castellar, tanbé amb la Nuria s’avenien molt però desgraciadament no va dura massa, ja que la Teresa va morir de sobte, recordo que ans van donar la noticia quan estavem fora de viatge, desprès les surtides de la Nuria a Castellar per anar a classe es van refredar molt, ja que va estar un cert temps parat sensa monitora, i va ser llavors quan a la Nuria se li va posar el cap de marxà de l’Airesol que allà es sentia molt sola, jo els matins entre el Casal, de tant en tant a Sabadell, a veure el amic Amadeu Diaz, i a la tarda a la Penya, estava a la torre poques hores, ella cada dia anava per Castellar buscant un lloc que m’agradés per fer el canvi, jo li deia que m’agraderia viure a Castellar, encara que teníem el pis llogat dels pares de la Nuria a Sabadell, perquè allà només tenir de anar a buscar el diari era estrany no tenir de parar-te a parlar amb algú, en canvi a Sabadell de vegades et passaves tot el matí voltant i no coneixies a ningú. Un dia la Nuria amb diu que ha trobat dos pisos a Castellar que hem podrien fer el pes, quedem per un dia a la tarda anar-ho a veure, una era una edifici de pisos que estavem a mig fer en el carrer Sala Boadella, allà van entrar i tenien un gran pati amb deu o dotze pins, axó hem va agradar molt semblava que estes en l’Airesol, els pisos estàvem bastant avençats però encara els hi faltava uns mesos per acabar-los, vaig sortir dient que anesim a veure l’inmobiliaria que es cuidava de la seva venta per veure les condicions, l’altre pis ja no el van anar a veure perquè era de segona ma que estava a la Avda. de Sant Esteve i la Nuria va dir que no hem feria gracia.
Vam anar a Euro llar que era l’immobiliària que portava la venta dels pisos, ans van ensenyar els planells dels pisos i que podíem triar excepte els àtics que ja estàvem adjudicats i també eren més cars, les condicions era dos milions a l’entrada, el pis valia en total disset milions, hem van agradar, no ans ho varem estar pensant massa temps i varen fer la paga i senyal i finalment varem escollir el segon segona del bloc B, de tant en tant passàvem per el carrer Sala Boadella per veure com anaven les obres i resulta que el pins que hi havia al pati dels que vaig quedar enamorat al fer el parking varen tenir de rebajar el terre i s’els van carregar tot menys un que el van transplantar, però el primer dia amb una mica de vent també va caure, en el gran pati que teniem hi van posar un pi petito, dues moreres i una olivera també petita, i tot de plantes de jardi a les parets i al mig uns tobogans, columpios per jugar els crios junt amb uns bancs per seure.