Montlló-Torres Cap. 12

La vida social en el Airesol continuava principalment amb tots els companys que vivien allà a la zona nostre, el punt de trobada era al club allà junts cada fi de setmana jugàvem a tenis i al domino, també la colla dels nostres fills as reunien i ans comunicaven les seves cuites i anècdotes, recordo que pels voltants de Nadal, els dissabtes desprès de sopar pares i fills ans reuníem en el local social a fer el popular joc del Quinto, el ambient era molt maco, hi havia una bona convivència entre tots plegats.

També tots els companys de l’Airesol anaven a totes les festes que organitzava a Castellar la penya Solera Barcelonista, on el seu president era en Joan Comellas, company del equip de Tenis nostre i que a tots els companys d’Airesol als va anant fem socis , el seu cost era molt petit eren 100 ptes l’any i podies anar allà on s’ajuntaven tots els avis de Castellar, i participar a totes les festes i excursions que organitzàvem, recordo haver anat a una concentració de Penyes a la Escala, per celebrar quan el Barcelona va guanyar la seva primera copa de la Champions, anada també a Vic i al pantà de Sau amb una trobada Barcelonista i dinar al Fusimanya, cada any la Penya feia una festa barcelonista a Castellar, de vegades en el mateix local o be en algun restaurant de les rodalies amb dinar inclòs, sempre venia alguna personalitat i jugador blaugrana, en Casaus no faltava mai, recordo que la celebració dels quaranta anys de la Penya es va fer una festa important amb la presencia del president Sr. Nuñez i Sra i molts personatges de la junta, tots junts ans van reunir amb les Sres a Can Font fent un sopar de gala, va ser tot un esdeveniment per Castellar.

Una festa que es va fer en el Airesol una mica sonada va ser la celebració feta per la família Salcedo en motiu del aniversari de la seva boda, en Joan va voler fer una festa agafant com exemple els serials de la televisió que estaven de moda, tipus Dallas, o Falcon Crest que mostraven la vida de la classe rica americana, es va voler fer alguna cosa semblant salvant las distancies, el cas que en la torre del Salcedo que era bastant gran es va adequa per servir un sopar de gala amb tot tipus de detalls, els invitats érem tots els amics de l’Airesol, no va faltar una petita orquestra que amenitzava la vetllada, abans de començar en els jardins es va servir un aperitiu, mentre tota la família Salcedo vestida de gala, els Sres amb vestit de etiqueta amb el seu llacet, i les Sras amb vestits llargs de nit, donava la benvinguda als invitats, que anàvem arribant, tot molt sofisticat, la nostra Gloria també va està formant part de tota la família, ja que sortia amb el fill, hi la consideràvem una més d’ells. A continuació un sopar molt complert servit a la mateixa torre, per acabar la festa amb un grandiós pastis de noces, i el ball corresponent. En Joan va dir que quan es va casar no va poder celebrar molta festa, ara que podia la va voler fer per “todo lo alto”.
Un dels col·laboradors que tenia Hidexsa era Doblats Cano, era en Domingo Cano un home del que t’han podies refiar si
convenia treballar el diumenge per tenir el fil el dilluns al matí segur que el tenies, amb ell hi havia una bona relació, ell per correspondra a la feina que li donava sempre amb volia obsequia amb productes del seu hort, tenia un terreny a Sentmenat molt gran amb molts arbres fruiters i tenia també tota classe de bestia, allà es va fer una torre en mig de la parcel·la i alguna vegada i anàvem a fer algun dinar l’aire lliure, resulta que tenia una gossa, pastora alemanya de pura raça que va tenir cinc gosset molt macos i en va reservar un per nosaltres, un dia amb la Nuria varem anar a veure’ls i amb van tria un li varem posar de nom Tro era molt maco i de seguida ans va conèixer a tots els de casa. El Mingo ans deia que vivint al mig del bosc era necessari tenir un gos per vigilar, que t’avises de qualsevol perill. Nosaltres teníem una mala experiència del anterior, per axó varem anar a la carretera de la Rebassada que hi havia un lloc on ensenyàvem els gossos, la Nuria quan va veure com estàvem els gossos allà, no va voler portar-hi el nostre.

El Tro va anar creixent el nostre costat, però de seguida ans varem donar compte de que de tant en tant quedava com rígid i mig paralitzat, parlant-ne amb el veterinari ans va dir que amb gossos de pura raça era normal, axó era degut a que tenien la sang poc barrejada, eren àtacs epilèptics, però que no era perillós.
El Tro va anar creixent i cada vegada se sentia mes amo, no podia venir cap visita sempre tenies que estar alerta ja que qualsevol visita quan entrava a la torre ja per ell era un enemic, i no parava de bordar fins que s’han havia anat, també de tenir les portes del carrer tancades, perquè si no marxava amb perill de mossegar algun una vegada va venir el home que mirava els contadors de la electricitat i se’l va trobar per el carrer i as van fer amics però al voler pujar cap a la torre no el va deixar passar, ans va dir que era molt bon gos, un altre vegada va mossegar el veí de davant i varem tenir una denuncia, i un altre vegada en Ricardo Abellan que la Dolors li donava classes particulars va venir de bon matí i el gos estava solt voltant per la torre no li deia res, però quan va sentir a la Nuria que el anava obrir, es va encarar amb ell, i li va mossegar la cama i a la Nuria intentant apartar-lo el braç, varem tenir de anar a la Alianza d’urgències per curar-los i donar-les la vacuna antiràbica. També era un problema quan el tenies que vacunar-lo ja que no es deixava, el Antonio era el que podia amb ell, una vegada va venir el veterinari per donar-li la vacuna, l’Antonio se li va escapar i va donar una mossegada molt forta al veterinari, que al vaig tenir de portat al Dr. a Castellar, era un problema i en sense vacunar-lo encara mes, l Nuria va anar a la protecció de animals per veure que es podia fer, allà li van donar un producte que el tindria inconscient i una injecció per matar-lo, la Nuria armant-se de valor ho va fer, va ser un dia trist i mes per la Nuria que pràcticament ho va fer tota sola, desprès al van enterrar en el bosc al costat d’altre gos el Berky.
Un dia es presenta a la fabrica en Josep Mª Toneu, el representat dels aparells del laboratori, amb una japonesa per veure el nostre laboratori, es veu que era una persona important dintre de la casa Keisoki, després anem junts a dinar, el Josep Mª amb diu que trií un restaurant a prop que no sigui massa car, varem anar el que nosaltres, els treballadors, anàvem sempre i que ja hem coneixien era en Mas Pineto, i allà els vaig fer servir la clàssica paella d’arròs que la feien molt bona i de segon un filet de carn.
La japonesa li va agradar molt la paella, però quan li van servir el filet que ocupava tot el plat, ans va dir que mai havia vist un tros de carn tant gran que el Japó aquell plat valia una fortuna, jo li vaig proposa canviar cada purgador electrònic que costava unes trenta mil pessetes per un filet, quan ho va arribar entendre va dir que no, durant el dinar va sortir a la conversa que nosaltres jugàvem en un joc xinés que es diu Mah-jong, ella amb dir que en el Japó només hi juguen els homes que es un joc bastant complicat, va ser una vetllada bastant distreta i va acabar amb moltes reverencies. Al cap de un mes es presenta en Josep Mª a la fabrica amb un paquet que havia rebut del Japó al meu nom, el varen obrir i era un sofisticat joc de Mah-jong, amb totes les fitxes molt gruixudes i treballades, una passada, amb en Josep Mª varem quedar que un diumenge vindria a casa amb la seva Sra, i les seves filles a berenar hi jugaríem tots junts aquell joc que ve a ser una espècie de remigi però amb fitxes.
Per aquestes dades es complien 20 anys del casament, resulta que ho va saber el Sr. Jaume i ell va voler organitzar-me un viatge especial per celebrar-ho.
Va ser una sorpresa i quan ho va tenir fet, me’l va donar era una anada a Galicia, aquell any, es celebrava el jacobeo, tenia els bitlles d’avió Barcelona Santiago, allà tindria un cotxe a la meva disposició, l’estada era al parador dels Reyes Catòlics en la Plaça del Obradorio i la durada de una setmana, amb visita inclosa a la Coruña i a Vigo. El viatge va ser molt maco i han va sortir molt be de preu, el Sr. Jaume m’apreciava molt.

La torre de l’Airesol ja la teníem pràcticament tota acabada, es pot dir que estava dividida en dues parts, la que hi fèiem vida, la que fèiem servir a diari, situada a la part del darrera i l’altre part el menjador principal que donava a la part de davant que no mes as feia servir per les visites. En el menjador principal hi havia uns grans finestrals amb doble vidre, però que l’hivern i feia fred i l’estiu amb el sol molta calor i encara que hi havia dos grans radiadors i unes trampilles per passar l’aire corrent, degut a la seva grandària no ni havia prou.

En canvi la part de darrera que va ser l’ampliació de la torre, allà ans hi sentíem molt bé, era un espai relativament petit que estava al costat de la cuina, però que hi havia tot el que necessitàvem com estància, teníem una llar de foc que quan l’hivern s’encenia de seguida deixava tota la habitació molt calenta amb la olor característica de la llenya cremada, l’estiu posàvem unes cortines a les dues portes i passava un corrent d’aire que refrescava l’habitació, també hi havia una taula on menjàvem, un moble llibreria amb la televisió i en front un sofà per estar-hi ben còmodes. Allà la Nuria ans deixava fer la vida normal diària de jugar, llegir, fer deures, etc en sense massa preocupació per embrutar-ho.
Les habitacions desprès de pintar-les també van quedar ben arreglades, totes elles tenien el seu radiador que de seguida tenien l’habitació calenta l’hivern, l’estiu degut a la seva posició quedàvem protegides de la calor la torre en general s’hi estava molt bé, i sempre tenies l’oportunitat de sortir a fora al bosc a buscar l’ombra i l’aire lliure, també al tenir una barbacoa al exterior ans permetia gaudir de les avantatges del menjar a la brasa, tot plegat feia l’estança molt agradable, encara que portava molta feina tenir-ho tot arreglat i presentable.








La cuina hi teníem tots els estris i automatismes d’aquella apoca un renta vaixelles que no fèiem servir un forn una nevera armari amb tota una part per posar productes congelats amb una petita taula redona on generalment esmorcàvem, es comunicava amb el passadís que duia a les habitacions i al espai on hi fèiem vida, tot ho teníem a ma, la Nuria anava un cop a la setmana al Mercat de Sabadell junt amb l’avia Salvadora i procurava estar proveïda de menjar i si li faltava alguna cosa s’arribava a Castellar, però la veritat es que tenia de tot i estava sempre ben proveïda.

Al principi el meu lloc de treball i de tenir els meus papers era baix en l’espai que tenia que ser el garatge, allà era el lloc mes privilegiat de la torre, al tenir tota una paret roca viva, allà l’estiu estava molt fresc i el hivern molt calent, aquest espai el varem fer servir tots quan encara no estava feta l’ampliació de la torre , allà hi teníem la televisió, ja que era el lloc millor de la torre, més endavant hi vaig posar una taula de despatx i allà i tenia les meves coses, quan vaig tenir l’altillo fet anava alterna’n entre baix i dalt.
La nau que feia de magatzem la van condicionar per poder posar-hi maquinaria, varem instal·lar cel ras semblant a les altres naus i totes les canalitzacions del aire humit procedent de la central del aire condicionant que ja teníem i era prou valenta per donar humitat i renovar l’aire de les naus, la part posterior es feia servir de magatzem, d’aquesta manera es va engrandir molt l’espai de treball.
La fira internacional de la maquinaria tèxtil aquell any va tocar a la ciutat de Hannover, al nord d’Alemanya, el Sr. Moles, al Sr. Jaume, en Felix i jo, varem anar amb avió cap aquella ciutat amb els dies contats, las visites programades els diferents estands, principalment s’anava per veure les ultimes novetats que treia la casa Schlumberger que treien els Guils automatitzats, l’anada va ser amb avió, l’arribar en l’aeroport de Hannover, el Sr. Moles veu un cartell que diu directa a la Fira amb helicòpter, demana si ans poden portar i al cap de una hora ja estàvem a la Fira desprès de travessar pel cel tota la ciutat d’Hannover, varem deixar a la recepció el poc equipatge que portàvem i directament al estand de Schlumberger, on els grans caps d’allà ens van atendre amb tota classe de detalls de les seves ultimes innovacions, el Sr. Moles estava content de la idea de haver anat amb helicòpter ja que varem aprofitar tot el dia, encara que va ser una mica cansat, al sortir de la Fira van coincidir amb un client de Tunez que feia una setmana que estava allà, i al preguntar-li un lloc que estès be per anar a sopar ans va dir que el Casino d’allà el havien acabat d’inaugurar i si menjava molt bé, cap allà varen anar tots quatre a fer un bon sopar, desprès de sopar varem entrar al Casino, no hi havia massa gent, el Sr. Moles de seguida va anar per les seves, el Sr. Jaume no jugava estava principalment a la barra del bar, en Felix i jo voltant per les taules mirant com jugaven, al cap de força estona vaig a la taula que jugava el Sr. Moles li pregunto con l’anava, en aquell moment estava posant fitxes recordo al nombra 32 però es que en posava també pels costats, gira la boleta a la ruleta i surt el 32, jo vaig quedar com si m’hagués tocat a mi, el Sr. Moles han diu que no m’han vagi que li dono sort, i m’omple les butxaques de fitxes, torna a coronar el 32 i tornar a treure, amb un murmuri de tota la taula, desprès va jugar un parell de mans sense treure res, i amb va dir ja podem marxar doncs no traurem més, varem anar fins a la caixa a descanviar totes les fitxes, i tots contents cap l’hotel.
Els dos dies següents van ser completament de fira per visitar els diferents estands de constructors de maquinaria, on ja teníem concertada la visita, no ans movíem de la Fira, era una mica cansat però es que no mes teníem tres dies de fira, la tornada cap a casa la varem fer amb avió havent agafat l’idea de canviar la preparació per Guils automàtics, l’únic inconvenient era que es necessitava molt espai i es tenien que fer modificacions a la fabrica.

L’anada a la Fira d’Hannover ans va fer donar compta que el futur de la filatura era l’automatització de la fabrica, i tal com havien vist a la Fira també de les màquines, per mira de fer una gran producció amb el minin de personal, axó requeria tenir un ampli espai, el primer es va pensar en comprar el terreny del costat per arribar fins el bosc que estava a uns 80 metres, el Sr. Jaume va fer les gestions per comprar-ho i crec que en demanaven uns 12 milions de pessetes, en aquells moments creia que era una bona inversió i Hidexsa tenia capital per fer-ho, però principalment el Paul si va oposar i es va desestimar la compra, jo particularment han va saber greu ja que l’aspiració de tenir tint propi i poder tenir tot el procés, com els suissos de Flassa, es va esvaí, va ser una llàstima. Al cap de poc temps es va vendre aquell terreny a una empresa que hi va construí quatre naus i varem tenir de donar-li part del nostre terreny per fer un camí que tingues accés a la carretera.
Hidexsa amb les tres naus no teníem prou espai per acollir les màquines automàtiques i els hi va anar molt bé a una part de gerència, ja que volien apartar al Sr. Jaume de Hidexsa, van buscar al mig de Sabadell una nau per traslladar-hi Cía Textil J.M. i deixà les quatre naus per Hidexsa, posant al capdavant el Sr. Paul i que el Sr. Jaume portes l’empresa de Cía separada de Hidexsa.
Hidexsa es va anar emmotllant a la nova distribució de maquinaria ocupant les quatre naus, el equip de manteniment ja estava acostumat a moure màquines i amb cosa de un any varem tenir la filatura d’estam més moderna d’Espanya.

La distribució de Hidexsa a les 4 naus:
1.- Magatzem primeres matèries Re-pentinatge i Preparació
2,- Filatura
3,- Purgat i Doblat
4,- Repàs i expedicions i magatzem de fil fet.
Molt bona part de la maquinaria que ja teníem es va modernitzar, la Preparació es van posar Guils automàtics, de manera que quan el bot tenia els metres fitxats ell sol canviava el bot, les metxeres es van canviar posant-les de frotació amb el canvi de mudada automàtic, les continues de filar s’han van incorporar de noves, també amb canvi i nuador automàtic, el purgat s’hi va incorporar els nuadors splicers i el conometer, es va ampliar la secció de doblats, i a la part de expedicions hi havien tres màquines Schalforst amb splicer, conometer i parafinadors que repassaven tot fil produït, junt amb la màquina Morel que feia el condicionat del fil per a continuació posar-li la borsa de plàstic i el pesatge automàtic de la caixa amb als llistat corresponent tot quedava automatitzat i controlat, tot això ajudat per la automatització dels moviments interiors, feia una fàbrica digne de veure, la cubetes de fil es desplaçaven soles de una secció al altre, el personal pràcticament no es veia en mig de tanta maquinaria jo particularment estava molt joiós de aquella fabrica.
El anar incorporant les màquines noves, les antigues es va anar venent i con que estaven molt ben conservades encara s’han va treure profit, recordo la visita del Sr. Gorina, el amo de una de les empreses de més solera de Sabadell, li vaig ensenyar tota la fabrica i va quedar parat de la velocitat de les màquines, desprès varen estar tota la tarda parlant de problemes del treball, el temps s’han va fer curt, quan ja marxava es va recordar que venia per interessar-se per Guils de la preparació que ens veníem, però encara que els veia molt be, deia que anàvem a massa de pressa, que no li servirien per la seva empresa en que feien molt fil de llana 100% i llana- moher i que aquella velocitat no podia anar, per ell era mes important la qualitat que la quantitat, de totes maneres varem tenir uns canvis d’impressió interessants.
Un altre empresa que es va interessar per la maquinaria que trèiem va ser Tallers Tèxtils, aquesta empresa els amos eren en Benito, casat amb la Maria Rosa companya de treball de la Nuria , vells coneguts nostres, molt bones persones i en Joan Vadillo, també conegut perquè havia portat una empresa de doblats de Monistrol de Calders i durant força temps havia treballat per Hidexsa, aquests estaven interessats per les metxeres de torsió que en teníem dues, de seguida que van venir les noves, en Vadillo s’han va quedar una, el preu es va posar d’acord amb el Paul.
Va ser per aquets temps que dins les filatures de Sabadell es va anar introduint el sistema de Syros Spun, nosaltres a Hidexsa teníem en el laboratori equipada la petita continua de proves amb els accessoris originals de la casa alemanya Sinzer, en Vadillo que venia sovint per la fabrica per veure la maquinaria que ans veníem, va veure en el laboratori els accessoris del Syros Spun i amb va demanar un joc original de totes les peces i les va copiar fent el motllo de manera que els originals costaven unes 7,500 pessetes, i a ell li sortien per 35 pessetes tot el joc, el valor del plàstic, encara que els motllos li van costat unes 100.000 pessetes cada un, però venia tot el joc per unes 1,500 pessetes, tot un negoci, amb recompensa a haver-li deixat les peces originals, varem quedar que si Hidexsa volia equipa alguna màquina amb Syros Spun ho faria a preu de cost, ja que tenir en compte que es necessitava un joc per cada pua i una continua de filar tenia 412 pues.
El Sr. Jaume venia per Hidexsa però per part del Paul se li feia el buit, jo en canvi li explicava tot el que passava i li demanava parer recordo que el Sr. Moles li deia que s’han cuides de Cia, que deixes Hidexsa pel Paul, però el Sr. Jaume axó li dolia, jo pensava que amb el Paul també m’entendria be, per aquet temps les comendes de Mig Orient van minvar molt, jo deia que faltàvem viatges a veure als clients que els teníem abandonats, que el nostre comercial de veritat era la secció d’expedicions ja que el fil que entregàvem era la nostre millor propaganda. El Sr. Jaume potser per recuperar el seu lloc a Hidexsa va fer un viatge a Mig Orient a parlar amb els representants per estimular més comandes cap Hidexsa, en aquell viatge es va acostar a Iran, lloc difícil per el fanatisme religiós, allà va coincidir amb el Sr. Masramon de la Seda de Barcelona que estava negociant una comanda de fil a canvi de petroli que representava molts mils de kilos de fil d’acrílic, axó agradava molt el govern d’allà degut a que de petroli han tenien molt i d’aquesta manera subministràvem fil a les industries d’allà. L’idea va agradar molt al Sr. Jaume hi va voler fer el mateix amb fil de panyaria, amb les qualitats que filava Hidexsa. Quan va arribar a Espanya va anar a Madrid ha parlar amb el govern d’aquesta possibilitat, al explicar-ho jo també han vaig alegrar d’aquesta possibilitat.

Montllo-Torres Cap. 11

La Nuria desprès de l’experiència amb els gossos no va voler tenir mes animals a casa, però al cap d’un temps apareix un gat blanc amb els ulls blaus tot brut i mal a la cara que estava perdut, el veure’ns es va posar a miolar, la Nuria li va preparar un plat amb llet i se’l va anar fent seu de manera que el va anant curant del mal i al cap de poc temps ja tenia el pel ben lluent i ja es deixava agafar i ans estimava a tots, axó va durar un cert temps fins que un dia igual que va venir s’han va anar, no el varem tornar a veure més.
Va ser per aquet temps quan un dia durant les fetes de Nadal amb vaig trobar malament amb uns dolors forts a la panxa, i m’anava tornant groc, el metge va dir que allò semblava que era cosa del fetge, el cas es que cada vegada tenia més dolor, varem anar d’urgències a la Mutua dels amos, allà hem van ingressà i el que hem va atendre va ser el Dr. Simó Deu, vell conegut que ja va participar amb la meva operació d’estomac feia uns set anys enrere, i encara que tenia el gota a gota continuava tenint uns atacs que ho passava molt malament, en mig d’un d’aquells atacs hem va operar, vaig entrar el quiròfan a les vuit del matí i no hem vaig sortir fins les tres i mitja de la tarda, amb gran desesperació de la Nuria per l’estona que van tardar, el postoperatori també va ser molt lent, havia quedat molt baix de defenses, entre unes coses i altres vaig estar a la clínica un mes i mig.
El postoperatori a la clínica va durar uns quinze dies, i cada dia venia el Dr. Simó
Deu que era el cap dels operadors de la clínica, i es quedava a fer-me companyia una bona estona ell hem va explicar lo de l’operació i també problemes de treball que tenia a la clínica. Resulta que per aquells dies va haver una averia elèctrica i encara que tenien electricitat de les dues companyies i un grup electrogen per fer-se la corrent en cas de necessitat, no podien tenir riscos que a la meitat d’ una operació es quedessin en sense llum, durant l’averia tothom anava de bòlit, uns acabant de fer el que tenien entre mans, altres planificant les operacions que tenien programades traslladant-les als dissabtes e inclòs als diumenges, els que se’ls veia feliços eren els camillers, el Dr. Simó Deu, no els podia veure eren de Comissions Obreres i tenien els seus privilegis, m’explicava que en vestidor on es canvien de roba, venien operadors de gran categoria i prestigi a treballar a la clínica i la seva roba la tenien que deixar a la vista de tothom en uns penjadors, els únics que tenien la seva taquilla particular amb la roba tancada eren els camillers.
Un altre cosa que hem va quedar es que el Dr. per la seva feina anava sovint a Anglaterra amb una clínica que estava molt relacionada amb la Mutua de Sabadell, i li havien dit que una de les causes mes grans de la prosperitat de Estats Units en el mon, era la Cía, allà portàvem amb detall la vida de qualsevol ser humà del mon que destaques en la seva faceta, principalment en medicina, farmàcia, química, física o matemàtiques. Quan aquella persona estava a punt, li oferíem un bon laboratori amb els seus col·laboradors i sou també important i que acabes els seus estudis i investigacions a Estats Units, de lo que surtis els primers en treure’m profit eren ells, i els demés països tenien de pagar royaltys del invent, hem va dir que si miréssim els premis Nobel un percentatge molt alt son de persones que han acabat les seves investigacions allà. Resulta que tot el cost de la formació d’aquella persona la havia fet el seu país, i els fruits del seu talent e investigació s’han aprofitava Estats Units.

L’explicació de lo que m’he havia passat era que resulta que de l’operació d’estomac al tallar-me els nervis que funcionen per allà, també van deixar-me la bufeta de la fel que segrega la bilis mig paralitzada, i amb el temps es van anar formant petites pedretes i hem van obturar el tub, axó hem produïen els atacs i no hi havia manera de treure l’ inflamació i van decidir operar amb bastant risc, hem van deixar en sense bufeta, però en vam treure el dolor. Vaig quedar bastant fotut però quan hem van donar d’alta, al anar cap l’Airesol amb la vida l’aire lliure al mig del bosc, hem vaig anar recuperant molt ràpid.

Durant aquet període la vida de la fabrica l’anava seguint amb les nombroses visites que tenia de tots els estaments de la fabrica, tant del Sr. Moles, i Sr. Jaume, com d’encarregats i inclòs d’algun treballador, tant quan estava a la clínica com la convalescència a casa, venien a veurem pricipalment quan tenien algun problema a la fàbrica.
La visita al nostre competidor Flassa de Suiza, per mi va ser de gran referència, allà controlaven totes les seccions de producció des de el tint fins l’entrega ultima al client, han van explicar que les primeres operacions en la transformació de la matèria prima en fil eren les més importants allà començava la qualitat del fil, aquestes operacions eren el tint i el re pentinatge i eren les úniques que nosaltres no teníem.
També aquestes dues operacions eren las que portàvem mes cost en la producció de fil, ja que un fallo en aquestes operacions durant la producció si anàvem afegint el cost de cada operació.
Vaig plantejar a Gerència el estudi de tenir aquestes dues operacions a la fabrica.
El tint era un capítol apart ja que requeria, apart de la maquinaria i aparells de tintura especials, com calderes, autoclaus, assecadors etc, tot un equip tècnic de personal i lo més principal unes instal·lacions adequades d’aigua i vapor que no teníem, però el re pentinatge era solament l’ inversió de la maquinaria, per lo que varem demanar pressupost a Schlumberger, una empresa francesa situada molt a prop amb la frontera de Suiza, en Mulhouse, que fèiem les millors pentinadores del mon. El representant a Espanya era Luciano Aguilar i el seu tècnic de ventes el Sr. Grases amb qui li van demanar apart dels pressupostos, també poder anar dos operaris nostres a fer un curset a France.
En Mariné, acompanyat per el encarregat Jose Antonio va anar una setmana a aprendre el funcionament i fer-se l’idea del treball de la pentinadora una de les màquines més complicades i tècnicament diferents que tenia la filatura.
Hidexsa va comprar tota una secció de re pentinatge, composada per 12 màquines, però abans va tenir de condicionar tota una nau que estava encara per cobrir la taulada amb cel ras, i posar-hi totes les canalitzacions per la humitat i extracció del aire calent, varem estar un quant temps distrets.
Varem guanyar moltíssim amb la qualitat del fil, i també disminuint ruptures i augmentant la producció en totes les seccions.
Per aquets temps va venir una reclamació del client Jordan Worster degut a que una partida de Caqui fosc el teixit li feia unes barres per trama i volien que un tècnic anés a veure-ho.
Vaig mirar com estava compost aquella barreja de colors i anava un 3% de gris perla, el tint que ho va fer era Tints Bros i aquesta empresa ja ans portava la mescla dels diferents components feta.
Normalment els colors per l’exèrcit estava composats de diferents colors que als barrejar-los donava el color que volien, aquesta mescla tenia que estar molt ben feta, perquè si no podia tenir el teixit visions.
Hidexsa ja teníem la nostra manera de fer les mescles que era pràcticament impossible tenir algun error a la barreja.
El procediment que seguíem era el següent, sigues la partida dels kilos que fóssim, n’havien fet partides de 50.000 kilos i més, fèiem lots de 1000 kilos, on hi anava els kilos corresponents de cada color component, hi ja teníem estudiat que els mil kilos omplien tots els bots que necessitàvem les 6 pentinadores, el primer bot anava a la primera pentinadora, el segon a la segona i axis sucessivament, el setè bot tornava anar a la primera pentinadora o sigui que teníem barrejats tots els mil kilos amb les sis pentinadores, si hi havia alguna diferencia sempre es trobava al final de la partida, on podia ser que algun color faltes, els bots que sortien es repartien un cada pentinadora, però es que desprès a l’ entrada a la preparació també es barrejàvem els bots de les pentinadores o sigui que amb els doblatges que desprès hi havia a la preparació era pràcticament impossible que les mescles de colors no fossin iguals.
Resulta que aquelles partides en concret ja venien tots els components barrejades del tint, nosaltres solament fèiem lots de 1000 kilos i prou, es veu que el final de la partida els hi va faltar color gris i sense dir res va venir sense el component gris degut a que ja havíem posat la partida a màquines i al no saber-ho no va estar ben barrejat i el final de la partida faltava part del component gris, a resultes d’axó el teixit els hi feia barres.
Amb el tècnic de Tints Bros, el Sr. Masqué i jo a principis d’octubre varem tenir d’anar cap Amman, capital de Jordània. Sortida de Barcelona a les 10,30 cap a Frankfurt, arribada a les nou del vespre Amman.
Ans recull Mr. Horsman es britànic, tècnic de telers fa dotze anys que viu a Jordània cassat amb una dona àrab d’allà, té dues filles, ans entenen amb anglès, desprès de fer-lo repetir forces vegades, es veu bon home.
A les set i mitja del matí es passa a recollí l’hotel i anem a la fabrica que està a uns 20 kilòmetres, allà ens presenta al director Mr. Zabanesh, fem una visita a la fabrica, està molt neta ben organitzada i moderna, tenen 24 màquines de teixir Sulzser, visitem la part més antiga plena de telers antics nomes en van sis, en el magatzem hi ha caixes de fil de Anglaterra i d’Alemanya.
Anem a la secció de les cosidores i veiem el problema, ans ensenyen teixits en que es veu les marques de una parts més fosques, els hi donem l’idea de que la resta de fil d’aquella partida el gastin solament per ordit i la partida nova per trama, l’idea els hi agrada molt, lo que nosaltres no comprenem es que en els cons del fil no es vegi el problema, diuen que miraran de salvar tot el que pugin però que hi haurà una reclamació, estem tots d’acord de moment s’ha salvat el resto de fil que tenen de la partida, el Sr, Mohaser l’ amo de Jordan Worster vindrà a Espanya per acabar de discutir el problema.
Desprès de estar tots d’acord amb el problema, ens passen a recollí a la fabrica el representant Sr. Hiraqui, junts amb uns amics anem a dinar en un restaurant l’aire lliure, un dels amics mentre prenen el cafè es posa a fumar una pipa, m’inviten per si també vull fumar, refuso per por de marejar-me, desprès fem un petit passeig per Amman, anem fins el Circ Romà, molt ben conservat, allà han fan adonar de com construïen fa dos mil anys en sense ciment les grans columnes, entrem descalços a la mesquita, passegem per el carrer principal fins arribar l’hotel.
A les nou el Sr. Horsman ans ve al hotel a acomiadar-se en molta cordialitat, mes tard junt amb els representants anem a sopar al Hotel Holiday Inn.
A les cinc del matí un taxi ans porta l’aeroport, sortida de l’avió a les sis quaranta, escala d’una hora a Damasc, via Frankfurt, arribada a Barcelona a les tres i mitja. L’anada de Frankfurt a Barcelona la varem fer amb classe preferent de Iberia.
A les poques setmanes va venir a Hidexsa el Sr. Mohaser amb la nota dels metres tarats, la veritat es que va ser molt prudent, i lo més important va dir que per compensar la pèrdua volia un altre comanda amb el mateix preu i kilos, degut a que el preu estava força be tothom va estar content, menys els Tints Bros que no van voler acceptar la meitat del càrrec que ans havien fet, desprès varies discussions del Sr. Jaume amb el Sr. Antoni Bros, va dir que ells no se equivoquen mai, el Sr. Jaume va manar de no treballar més amb ells i nosaltres ens varem fer càrrec de tot el seu import.
Als pocs dies de tornar d’aquet viatge anem a Milan on es fa la Fira Internacional de Maquinaria Textil, l’estada va ser al mateix Milan en el Motel Agip, som una bona colla ja que també venen els tècnics de Cía Textil, junt amb el Alejandro i el Dioni Jiménez de telers, mes tard arriben el Sr. Moles, el Sr. Jaume i l’ Ignasi, tots plegats som 10 persones del grup per veure les ultimes novetats tan a la filatura com als telers.
El primer dia ens arriben a Biela la regió del nord d’Itàlia on hi ha concentrada tota la Industria Textil, allà tenim concertades varies visites a diferents empreses, Tesiana, tintura de cable acrílic tot automatitzat, Frader, filatura i tints, la filatura amb cèrcols rotatius, no està molt ben organitzada possibilitat de barreja’s, per la tarda visita a un altre filatura amb màquines Cognetex, tenen cèrcols rotatius però van a poca velocitat. El dia següent a la fira ja teníem concertades varies entrevistes primer al estand de la Rieter demanen pressupost per 6 màquines de filar, desprès a Schlumberger, on veiem el Guils de cadena tots automatitzats i la metxera de frotació, demanem pressupostos, anem al estand de Schlaforst on ans fan demostració del nuador Splicer a dos caps, demanen pressupost, també anem als estands dels telers a veure les ultimes novetats, Sulzer, Picañol, etc.
Per la tarda continuem visita cap a Morel, Rieter, Wolkman, Cognetex.
El sopar el fem junt amb el representant de Tunez, el Sr. Mami junt amb la seva Sra., i el Sr. Dargut de Filtis, un client tunecino, en un restaurant típic italià, Picolo Padre, on durant el menjar passant per les taules un conjunt cantant, demanen a cada taula de on son i cantant cançons típiques del seu país tot un espectacle.
Al dia següent visitem filatures de Open-End, en Investa tot es de cotó, visitem el estand de Keisoky on hi ha en Toneu i Sr. Okuda, en el estand japonès de Kowa tenen el canvi automàtic i el transport amb rails igual que en AKS d’Alemanya, en el estand de la Sinzer veiem el Siros-spum i nuador automàtic, axis com el canvi automàtic de mudada, funcionant força be, en el estand de la Platt-Sacolowel, no hi havia cap novetat.
Dinem en una Pizzeria al costat de la Plaça Duomo, passegem per el centre de Milan amb una breu visita a la seva Catedral.
Sortida de Milan a les set i mitja arribada a Barcelona passades les nou del vespre.
Aquesta fira ans va fer dar compte de que totes les grans empreses de maquinaria tèxtil, anàvem per automatitzat les seves màquines, incloent el transport dins de la fàbrica, o sigui estalviar mà obra improductiva, amb el Sr. Jaume ans varen moure amb aquet sentit, varem anar a veure una empresa d’Arbúcies que feia confecció, on les peces de roba anàvem penjades en uns rails i per mitja de unes targetes es desplaçàvem soles de un lloc de treball l’ altre, el tècnic que ans acompanyava ans va fer un estudi adequat a la nostre fabricació on les cubetes plenes de fil estarien penjades al sostre fent de magatzem i quan les demanessin baixarien, tot molt car i sofisticat, jo tenia damunt la taula el catàleg de Subministres Vinca, on hi havia teleres automàtiques i trams de teleres amb corrons i junt amb en Felix l’ajudant del laboratori i en Mariné de manteniment, varem anar ideant com podíem anar movent el fil sense intervenir la ma obra, ajudats per un tècnic de Vinca, varen anar fent com un vestit a mida per Hidexsa, de manera que quan sortia el fil de la continua de filar, sense que ningú el toques, la cubeta ella sola és desplaçava fins a la màquina següent on tenia de anar, axó ho varem aconseguir fent unes obertures a la paret per on passàvem la cubeta plena de fil que quedava dipositada sobre una telera que s’accionava i movia la cubeta fins a un lloc de espera que estava fet de corrons, la cubeta quedava dipositada fins que l’operari, de l’ altre secció l’agafes, per treballar-hi.
Era una fabrica que de una manera molt senzilla veies les cubetes moure’s d’un lloc l’altre en sense intervenir cap operari, donava gust de veure, en sense valer gaires cèntims varem aconseguir una automatització interior molt eficient. L’ inversió més gran va ser en cubetes d’alumini que estàvem també adaptades per poder entrar directament al vaporador a fi i efecte de no haver de tocar el fil per res.
Els de Subministres Vinca van venir a fer fotografies e inclòs una pel·lícula per posar-la en els seus catàlegs de venta.
La fabrica donava goig de visitar-la, no es veia gaire personal treballant i totes les màquines funcionant, el Sr. Moles varies vegades havia portat a matrimonis amics a visitar la fàbrica i desprès anàvem a dinar tots junts pels voltants de Castellar, jo amb la Nuria casi sempre hi anàvem convidats.

Una visita important que inclòs varen sortir varies fotografies junt amb un escrit en el Diari Sabadell, va ser la visita del Conseller de Industria de la Generalitat en Vicenç Oller que va venir acompanyat per en Miquel Roca Junyent, una gran personalitat catalana, portaveu a Madrid del Govern Català, era també el secretari del Consell d’Administració de Hidexsa, i cosí germà del nostre Sr. Jaume Mur Roca.
Varem fer una visita detallada per tota la fàbrica, guiats pels nostres caps, encapçalats pel Sr. Moles, es van parar força estona en el magatzem d’expedició i van veure la gran quantitat capses de fil que teníem per enviar a distints països arreu del mon, i on les etiquetes portava el nom client i país que anava destinat, el Sr. Roca hem va demanar que junt amb el nostre nom poséssim el nom de Catalunya.
Tots junts varem anar a dinar a Can Font un restaurant a prop amb un salo reservat per nosaltres sols, el Sr. Roca va treure la nostra fàbrica com exemple del caràcter empresarial català, tothom va quedar content de la visita, jo potser el que més.
Un dels accionistes de Hidexsa era el Sr. Ramón Mendoza, era molt amic del Sr. Moles, venia expressament de Madrid on vivia, cinc o sis vegades l’any, li explicaven com anaven els comptes, ell tenia tota la confiança amb el Sr. Moles, quan venia a mi també hem cridàvem a gerència perquè li expliques els projectes que hi havia a la fàbrica tant si era d’ampliació o de compra de nova maquinaria, desprès tots junts anàvem a dinar algun restaurant a prop i passàvem el dia plegats, la seva vinguda era per mi molt ben rebuda, ja que era una persona molt extravertida amb un do de gent molt pronunciat, la seva historia es molt interessant.
Després de la guerra civil espanyola va ser un període de que a Espanya faltava de tot, i de qualsevol cosa s’aprofitava , el Sr. Moles de jovenet va entrar a treballar a Regenerats Armengou una empresa que es dedicava a comprar deixalles tèxtils, manipular-les i vendre el producte resultant, com primera matèria a les fabriques de regenerats, degut als temps que corrien, aquestes deixalles eren poc valorades en el estranger i en canvi aquí eren molt apreciades per l’industria dels regenerats, però requeria anar a Madrid en els diferents ministeris per formalitzar tota la paperassa que requeria per poder importar la matèria cap aquí.
En un dels seus viatges a Madrid va coincidir amb un jove advocat que també es movia pels ministeris, i as van fer amics, aquet advocat era el Sr.Mendoza, i a ell va encomanar la tramitació de tots els papers necessaris per la importació de la mercancia,el Sr. Mendoza al estar tot el dia en els Ministeris degut al seu caràcter de seguida va anar coneixent tots els llocs i punts interessants dins els ministeris, s’apercebia dels problemes o necessitats que tenia el país, que en aquells moments ni havien moltes i buscava la manera de treure’n profit.
El Sr. Moles estava a Barcelona i qualsevol negoci que sortia, si el veia bé li deia al Sr. Mendoza per si volia participar, hi havia una relació molt estreta entre els dos.
Una dels primers negocis junts va ser l’ importació d’una deixalla tèxtil de molts kilos, que un cop manipulat sortia un producte ideal per fer panys higiènics per les senyores, axó es feia a Catalunya, el Sr. Mendoza a Madrid es va assabentar que en el Senegal havia una empresa molt interessada en aquell producte, s’han va anar a Senegal a vendre aquell producte amb un gran benefici per tots dos.
Una de les carències molt grans que hi havia era la falta de carn, axó preocupava molt al govern de Madrid, s’han va assabentar el Sr. Mendoza, es va posar d’acord amb empreses argentines per poder importar carn , quan ja tenia tots els permisos, aquelles empreses es van tirar enrere, el Sr. Mendoza va anar a l’Argentina, va comprar vedells a la Pampa, va buscar uns escorxadors, va mirar i concretar el transport de la carn cap a Espanya, aquesta operació li va costar viure i treballar de valent durant tres mesos a l’Argentina, per fer possible tota l’operació, quan ho van saber als ministeris de Madrid, axó li va reportar un gran prestigi ja que la carn feia molta falta aquí a Espanya.
Espanya necessitava de tot, però un dels productes basics era el petroli, un dels països europeus que tenia molt petroli era Rússia, però el règim polític entre Franco i els comunistes era molt antagònics, el Sr. Mendoza en aquells temps era potser l’únic espanyol que tenia passaport per poder entrar a Rússia, doncs ell amb el vist i plau del govern va aconseguir comprar per Espanya petroli als russos, inclòs en aquell temps tenia a Moscou un despatx on hi anava sovint.
El Sr. Mendoza també participava a Catalunya de varis negocis tots ells de la ma del Sr. Moles, havia dit que ell era madridista i que un dels seus millors amics era català i del Barça, participaven junts en bastants negocis principalment amb immobiliàries, també la seva participació en Hidexsa va ser degut a la seva antiga amistat.
Un altre negoci que tenien junt amb un altre soci que era el que treia la cara era que eren els amos del Panan’s una sala de festes que havia al final de la Rambla de Barcelona, on hi havia espectacle i nenes de bon veure, segons explicaven cada un d’ells tenia les seves preferides, la cosa no va acabar be, ja que el soci que ho portava li agradava molt el joc i agafava diners del negoci i con que ells no podien estar al front al cap de poca anys o van deixar. El Sr. Mendoza també va estar un temps vivint a París, allà es va aficionar molt a les curses de cavalls, hi va arribar a ser un expert, quan va tornar a Madrid con que de cèntims han tenia va anar muntar una quadra de cavalls que es va fer famosa a Espanya on participava a les curses que es feien a Madrid.
Finalment era sots president de la Junta del Real Madrid, i es va presentar per president , votació que va guanyar, va ser durant deu anys president, en aquet període es va fer famós a tot Espanya, recordo que ja no venia gaire per la fabrica degut a que anava molt atabalat, en una dels vegades el Sr. Moles li va dir: “Ramon no entiendo como te has dejado llevar por el Real Madrid, con las preocupaciones que lleva” a lo que el Sr. Mendoza li va contesta: “ Mira Juan, gracias a Dios, hemos conseguido una posición envidiable, de dinero no nos falta, pero no podemos llevar dos trajes a la vez, ni podemos comer dos veces, al contrario que el médico nos prohibe comer segun que cosas, de lo otro ja no podemos ni con uno, des de que soy Presidente, no pasa semana que algun mienbro del gobierno me llame para pedirme alguna entrada o favor, hablo con el Rey como contigo, salgo a menudo por la tele, en los periódicos casi a diario, incluso me han echo una entrevista en el Play Boy, soy muy conocido en toda España, gracies a ser Presidente del Real Madrid.”
Una de les ultimes vingudes a la fabrica va ser quan el Madrid va venir a jugar a la Creu Alta contra el Sabadell, hem va dir que si necessitava alguna entrada per veure al partit que anés al hotel Calderon de Barcelona que m’han donaria, no hi vaig anar, jo ja tenia la meva localitat que estava a prop la llotja presidencial, recordo que abans de començar el partit estava el Sr. Mendoza a la llotja parlant amb un altre Sr., quan en va veure amb va saludar fem una de les seves bromes, els companys de l’Airesol que estàvem amb mi van queda parats de la familiaritat que tenia jo amb el Sr. Mendoza.
Degut a les seves preocupacions, ja no venia gaire per Catalunya, a vetllar els seus interessos venia a la fàbrica un seu fill, que era el que li portava tots els negocis que tenia aquí.
Un dissabte al matí es presenta a Hidexsa el amic Peralba, que estava de director a la filatura de Cal Bosser i hem presenta un fil que feia torçal blanc i negre i hem diu que me’l miri be. Jo el desfer-lo vaig veure que era com una doblada de filatura un defecte bastant habitual a la filatura, hem va dir que era exactament allò, però provocat expressament, que ho havia tret de una industria d’Alemanya i que es deia Syrospun, ho comercialitzava la casa Sinzer, varem estar parlant que havia fet probes de aquell fil amb teixit i encara hi havia molts problemes però que la idea era molt bona ja que estalviaves una operació, el fil sortia de la filatura ja doblat.
Hem va deixar una petita mostra del fil, que la vaig ensenyar al Felix, el tècnic que tenia al laboratori, ell amb la continua petita del laboratori ja va fer una mica de fil posant unes guies per provocar el defecte, ho varem ensenyar a la part tècnica de Cía Textil, als seus teòrics, i tots varem quedar impressionats de les possibilitats d’aquell invent, però per desenvolupar-ho industrialment tenies que anar ben segurs, ja que sabia que ho havien provat i en el teixit sortien molts defectes.
Hem vaig posar amb contacte amb la casa Sinzer vaig demanar informació i varem equipà la continua de vuit pues del laboratori per fer proves, ans van dur unes peces que feien de guiafils i detectors de paro originals de la casa alemanya, un tècnic d’allà ans va explicar les precaucions que es tenen de complir. Primerament no es podia anar a molta velocitat i principalment tenir ben posats uns detectors de paro per quan faltava un cap que actues un mecanisme que provoques la ruptura del altre cap, perquè sinó continuava la producció faltant un cap en el fil, aquet era el defecte mes habitual, que desprès es detectava en el teixit.
En la part d’expedicions varem modificar-la ja que van adquirir una màquina belga anomenada Morel que lo que feia era donar una humitat al fil abans de posar-li la bossa de plàstic, per mi era una operació important.
Tots els nostres clients eren de mig orient i del nord d’Africà on feia una calor extraordinària, i per lo que havia vist en el meu viatge els magatzem on guardaven el fil no estàvem condicionats, i edemes acostumaven a deixa la mercaderia a la duana l’aire lliure fins que no tenia la lletra de crèdit per poder-la retirar, o sigui que el fil patia una calor exagerada. Principalment la llana si no te una certa humitat, modifica la seva estructura interna i es torna molt trencadissa, donar al fil una certa humitat, li era molt bo. La màquina Morel l’ humitat penetrava fins el interior del con per mitja de unes agulles semblants a les de donar injeccions, o sigui que aplicàvem una certa humitat al con en sense notar-la. Edemes vaig posar amb contacte amb un laboratori de Terrassa, Tenycol on el seu tècnic el Sr. Valero ans va estudiar un producte anomenat Opeco que era només per nosaltres que era un potent humectant perquè repartís be la humitat a tot el con però que edemes tenia incorporat un anti-polilla, i fungicida, ho sigui que apart de dar-li humitat el protegíem de possibles alteracions exteriors, econòmicament també era rentable ja que pesaves el fil immediatament desprès de la seva aplicació, o sigui que el client pagava el producte a preu de fil, jo estava orgullós de la operació perquè la competència li seria molt difícil detectar lo que tenia de bo aquell fil.
Un altre modificació va venir per part de la casa Slachforst, la bobinadora automàtica de repàs del fil, per aquells temps va sortir el conometer era un aparell que s’aplicava a la bobinadora que contava els metres de fil i parava el con quan arribava als metres prefixats, abans el paro era per diàmetre, però una petita tensió feia que en el mateix diàmetre un con tingués mes o menys metres, de aquesta manera tots els cons tenien els mateixos metres axó era important en els telers quan fèiem el plegador en el ordidor, allà hi havia una fileta on posàvem dos-cents cons si no tenien la mateixa longitud de fil l’hora de acabament un con ja no tenia fil i d’altres encara ni havia molt amb el consegüent desaprofitament, o feina a recuperar aquell fil, si tots els cons tenien la mateixa longitud tots s’acabaven igual, era un gran benefici pels telers. Un altre avantatge va ser la sortida del splicer, era un aparell que evitava el nus per unir dos fils. Aquest aparell lo que feia era donar en el extrems dels fils a unir, una corrent d’aire i ajuntar-los donant un altre corrent d’aire de manera que el fil resultat ja unit tenia la suficient resistència per continuar el treball, axó era també molt important per la tejeduria, ja que una de les operacions de acabats en el teixit es la tondosa que fa que una gavineta passa molt arran del teixit per deixar-lo ben pelat, si hi ha un petit embolic o bony es produeix un forat, per això les cosidores a tots els nusos que te un teixit els tenen que desfer o be encarar-lo en una cara, si entregaves un fil en sense cap nus era un gran benefici pels telers, una operació menys a realitzar. Tot plegat va fer que nosaltres entregàvem un producte de molt bona qualitat, jo deia que era la nostre propaganda.
Un altre millora de la qualitat que nosaltres ja la van notar en la producció va ser quan varem posar la secció de re-pentinatge a la fabrica, la pentinadora es la màquina de la filatura més difícil, perquè fa una feina molt diferent a les demes màquines, la pentinadora trenca el vel i pentina els extrems eliminant la fibra curta del pentinat que no es podria controlar en el procés de la filatura, i un cop pentinat els extrems els te de tornar unir perquè es vagi fent una cinta continua, es una operació de neteja, treure la fibra curta que no es pot controlar en el procés, les demes màquines de la filatura el procés es continuo. Aquesta màquina de cop perquè treballi be ha d’estat molt ben ajustada, per axó vaig mirar amb el Sr. Grases el tècnic de Schulmberger que en Mariné de manteniment i Jose Antonio l’encarregat anéssim a França a la casa mare que estava en Mulhouse tocant a Suiza a fer un curset de pentinadores de una setmana, a fi de que estesi’m ben assabentats de la pentinadora que havíem comprat.
L’ instal·lació del repentinatge va ser molt bo per la producció, varem eliminar moltes ruptures en el procés, la qualitat va millorar moltísim i també la entrega a partir de aleshores podies calcular amb molta precisió quan aquella partida començaria a sortir fil per la fer la entrega al client.

Per aquet temps Cía Textil J.M. va obtenir importants comandes per l’exportació de teixits, o sigui que les dues empreses del Sr. Moles i del Sr. Mur, anàvem a ple rendiment. Cía Textil el no tenir maquinaria pròpia tenia que donar tota la producció l’ exterior, axó va portar a que busquessin, principalment telers perquè treballessin per ells, una fabrica que tenia en aquell temps moltes dificultats i que estava situada a la província de Castelló, en concret a Benicarló, on el seu propietari era Salvador Fontcuberta, que havia fet famós a tota Espanya el nom de “Paños Bambara”, aquesta fabrica tenia tot el procés de la fabricació del teixit, començant per la filatura i acabant per els acabats del teixit, o sigui que inclòs des de allà es podia fer tota la fabricació, i enviar el teixit al estranger.
Els caps de les dues empreses de seguida es van posar d’acord, uns donar feina i els altres fent anar la fabrica de manera que durant un temps bastant llarg hi va haver una estreta col·laboració entre les dues empreses, Cía Textil va portar en Joan Garcia a viure a Benicarló, vetllant la fabricació i els interessos de Cía.
El Sr. Jaume també hem va fer anar varies vegades allà per resoldre problemes de la filatura, el cas es, que a tothom interessava que la cosa funciones be, resulta que un cop a la setmana en Joan venia a la fabrica a comentar la situació, en una de les visites amb diu que els treballadors de allà ans repten a un partit de futbol contra els treballadors d’aquí, jo vaig agafar el desafiament, o vaig dir a gerència per organitzar una anada a Benicarló per tenir un enfrontament amb el personal d’allà.
Varem formar dos equips un de veterans i un dels mes joves barrejant treballadors de Cía e Hidexsa, aquesta excusa va servir també per fer un agermanament també les dues empreses, cosa que també m’agradava, i la veritat eren dos equips molt potents.
Un dissabte de bon matí un autocar de ple 54 places es varem desplaçar a Benicarló, per fer una diada de convivència entre les dues empreses.
La jornada va ser per recordar, l’ arribar varem fer una visita a les dependencies de la fàbrica, desprès ja van anar directament al camp del Benicarló, per celebrar els dos partits, primer van començar els veterans i a continuació els més joves, que per cert els varem guanyar tots dos, tot seguit a fer un molt bon dinar en un escollit restaurant d’allà que tenien un marisc acabat de pescar, per la tarda es va aprofitar per anar a Peñíscola que està al costat per fer-hi una visita i tornada cap a casa, que va ser molt curta, ja que tothom explicava afers dels partits, amb el record de haver passat una jornada molt agradable i crec que molt profitosa per totes les bandes.
Hidexsa només es treballava per l’exportació s’havien anat formant dos tipus de clients, els estatals que necessitaven fil per les seves empreses que produïen tot el teixit per l’exèrcit i gastaven una qualitat bona amb llana poliester, i els particulars que buscaven molt el preu i volien una qualitat inferior de poliester viscosa; aquesta era difícil de filar degut principalment a la viscosa que era una fibra llisa que costava d’agermanar amb el poliester que també era una fibra llisa. Hidexsa va anar estudiant aquesta composició ja que la diferencia de preu respecta a la llana poliester era molt notable i cada vegada teníem mes comandes amb aquesta qualitat.
Hi havia dues característiques bàsiques que no deixàvem treballar be les dues fibres, per una banda el poliester era una fibra sintètica de filament continuo que es tallava per mitja de una gavineta produint un pentinat molt quadrat, on quasi totes les fibres tenien la mateixa llargada, la viscosa era una fibra artificial obtinguda de la cel·lulosa del arbres i també el seu diagrama era molt quadrat, eren dues fibres que tenien les seves característiques físiques molt semblants eren quadrades i llises, això feia difícil la seva barreja i la seva manipulació en la fabricació del fil. Desprès de nombroses probes en el poliester varem notar una gran diferencia si el lloc de tallar el cable de poliester en convertor que feia un diagrama quadrat es feia amb Saydel que donava un diagrama molt semblant a la llana, amb diferents llargades, això s’aconseguia per mitja de potents cilindres que anaven a diferent velocitat i per tracció s’anaven trencant els filaments formant el pentinat, al mateix temps també varem notar una gran diferencia al tintar el poliester en cable en lloc d’en pentinat la operació posterior de tallar-lo eliminava els oligòmers que portava la fibra. En la viscosa varen proba diferents mètodes i proveïdors fins que una empresa de Finlàndia gran productora de aquet tipus de fibra ans va presentat un tipus que li havien donat artificialment un ris especial a la fibra al fer-la passar per una màquina, aquest ris el conservava durant tot el procés de la filatura, també varen trobà que la seva tintura fer-la en floca i posteriorment donar-li una operació mecànica de passar-la per la carda per formar el pentinat, li treia molts components químics que si havien afegit a la fibra i provocaven molts problemes alhora de manipular-la.
La combinació de tenir amb compte totes aquestes precaucions va donar lloc a que Hidexsa treballava aquesta qualitat amb una producció alta i una qualitat més que acceptable.
Tant la part tècnica del laboratori, com els encarregats de la fabrica quan anaven troba’n millores ans posàvem contents, hi havia un esperit d’equip molt fort, els primers beneficiats érem nosaltres mateixos, ja que produíem fil difícil sense gaires problemes i també l’empresa ja que poques filatures aconseguien aquells rendiments a les seves màquines.
Per aquet temps hi va haver a l’industria en general un gran moviment social de revindicació, des de abans de la dictadura del Franco mai els treballadors s’havien manifestat reclamant els seus drets, es va crea un enfrontament amo treballador bastant fort , semblava com una vàlvula d’escap per treballador haver estat tants anys callats tot axó ajudats per piquets violents que no tenien res a veure a lo reclamaven els treballadors es va anar formant-se vagues a totes les industries de Sabadell.
Hidexsa també ans va tocar una mica d’esquitllada tot aquest moviment, al principi van venir el comitè dels treballadors a veurem per preguntar-me que tenien de fer, jo els hi vaig dir que si paraven perdrien diners que nosaltres al estar apartats del centre de Sabadell, la fàbrica estava a tres kilòmetres de la ciutat, el piquets difícilment vindrien, a més tancaríem la porta de la carretera i si tenien que parar per una força major jo els garantia que cobrarien com si treballéssim, ells edemes van reclamar unes millores que con que estàvem al meu abast als hi vaig concedir i nomes varen tenir parada la fàbrica un parell de dies, degut a que hi va haver una denuncia de un treballador de dins la fàbrica, quan hi va haver moltes fàbriques que van estar més de quinze dies parats completament. Vaig fer nombres de la pèrdua de un dia de paro i ningú hi sortia guanyant res, però va servir perquè el treballadors es van fer sentir, la pena grossa es que si barrejava la política i portava a enfrontaments, de vegades violents, que no tenia res a veure amb les seves peticions dels treballadors.

Montlló-Torres Cap 10

A casa tot continuava igual, el que fallava de vegades era el cotxe que ja portava 120.000 kilòmetres i tenia moltes averies, varem decidir canviar-lo, teníem el Seat 124 que havia anat força be, i al anar mirant van voler passar cap a la casa Renault que tenia el R-18 aquell model que ans va agradar molt una vegada anant a France amb el Sr. Moles i el Sr. Jaume, ans varem posar d’acord amb el Tallers Vilaclara de Castellar, que era el seu concessionari, i varem estrenar un R-18 molt maco de línea i gran com el 124.
Després del viatge al mig orient tornar a estar a casa amb els meus era una benedicció, allà tornàvem a fer la vida normal, la Nuria no volia ajuda, ella sola s’han portava tota la feina de la casa, que ni havia molta, no parava mai sempre hi havia treball, fos a dins de la casa o a fora en el jardí, tot ho feia força be, i també tenia de cuidar-se dels tres petits que cada vegada es feien mes grans, tots ajudàvem , encara que la seva preocupació eren els treballs que els hi donàvem els seus estudis, cadascú a la seva manera.
La Dolors de sempre, ja de petiteta, era de les primeres de la classe, molt estimada per les seves amigues, tant del collegi tan com estàvem a Sabadell, com en l’Airesol, a la Nuria no li portava cap problema, recordo que en la zona esportiva del Airesol es va implantar en el final de curs, un premi especial pel joves que sobresortissin del demés pel el seu comportament, ella va ser la primera en rebre’l, era molt estudiosa i responsable, entre les companys si tenien algun dubte en els estudis anàvem a ella perquè els hi resoldre’s, també es va dedicar per voluntat pròpia a donar classes particulars cobra’n, a nins o nenes que ho necessitaven, de seguida va tenir ple les poques hores que li quedàvem lliures. Del Vidal i Barraquer de Sabadell ja va anar a la Universitat Autònoma de Bellaterra, per aquet temps as va fer amiga de la Mercè, la filla petita del Sr. Amado, recordo que ell, amb el seu caràcter prepotent, han deia que les nostres filles sobresortien de la resta de jovent que hi havia per allà, encara que la Dolors es decantava més per les amigues que tenia del collegi i de la Universitat, que sovint venien a casa per estudiar o fer treballs de conjunt.

El Antonio ja de petit era un altre cosa, ell tenia dues vides. La que feia a casa al mig de les seves germanes i la que feia amb els seus amics, potser a casa estava marcat per el exemple que li donava la seva germana gran, era un rebel, s’enfadava per poca cosa, una vegada va trencar una porta de un cop de puny, jo hem vaig enfadar i vaig dir que a mi i a la mare ens havia costat molts sacrificis tenir la casa, que no permetia que ningú la fes malt be, que anessin tots amb compte i que la respectessin al màxim que ans estava costant molts sacrificis poder-la tenir.
Pensa’m principalment amb ell, jo hem creia que vivint al mig del bosc apartat de les discoteques i el burgi’t a ell li aniria molt be per quan fos més gran, dons amb vaig equivocar, des de jovenet, fent autoestop o a peu venia a qualsevol hora de la nit a casa, la Nuria no podia dormir si no el tenia a casa, havia passat moltes nits amb vetlla, li havien dit de tot, renyat, alguna vegada pegat, però ell no han feia cas, deia que no feia cap mal, però va fer patir molt a la Nuria i a mi amb el seu comportament, amb els estudis es comportava igual, no va acabar cap curs; del Cor de Maria de Sabadell, va entrar a la Escola Industrial que per lo menys tingues un títol de haver fet la mestratge industrial, l’assignatura que li agradava era dels primers de la classe, però la que no, es que ja no hi anava, la Nuria va tenir de anar varies vegades, a escoltar les queixes dels professors, la veritat es que era bastant rebel, era bon fill, però molt donat a la seva, jo potser no hi vaig estar prou a el seu sobre , però es que des de raonar-li el seu comportament, donar-li alguna plantofada, tancar-li les portes, ell saltava i per les columnes de pedra entrava a casa, jo no sabies que fer-li, i per no fer alguna barbaritat, el deixaves que fes una mica la seva vida.
Fins que un dia vaig saber que a Companyia Textil J.M. buscàvem un noi per la seva secció d’exportació, jo de seguida vaig proposar per l’anada del Antonio. La veritat es que per ser el meu fill, tot van ser facilitats, jo li vaig fer al Antonio, un petit sermó de que hem fes cada be i que fes tot el que li deien i si tenia cap problema que m’ho dies. L’experiència va ser bona estava controlat, anàvem i sortíem de treballar els dos junts, la Nuria estava mes tranqui-la, encara que els fi de setmana ell anava per les seves. El Sr. Jaume hem va dir que li agradava l’Antonio i que mires d’aprendre be l’anglès que seria el seu secretari en els viatges l’estranger, jo li vaig dir que podia ser l’oportunitat de la seva vida, ja que el Sr. Jaume era un comercial de primer ordre, l’Antonio va anar un sol mes a l’acadèmia per aprendre anglès, va dir que no li agradava. Varem passar un parell anys fins que un dia un amic de Cía hem diu que el Antonio esta perdent el temps, que es porta be i fa tot el que li manen sense protestar però que el putejaven una mica, que es passava el dia planxant mostres, jo han va saber greu, que li fessin axó, hi amb vaig encara amb el Antonio li vaig dir que penses be lo que vol ser per poder-lo ajudar, amb va dir que li agradava molt la química, vaig parlar amb Antonio Vázquez, un amic que era cap de un tints i de seguida hem va anar buscant algun lloc pel meu fill, al cap de poc amb diu que havia mirat una multinacional, però que aprendria més en un petit laboratori que preparàvem productes per tintoreria, va deixar els de Cía i va anar al laboratori químic que estava en el polígon industrial de Polinyà, sense cobrar res, solament per aprendre, jo particularment vaig estar molt content quan tots els llibres de la carrera, que tenia de tintoreria i de fibres els vaig veure a la seva habitació, vaig pensar que per fi li havien trobat alguna cosa que era del seu gust.
La Gloria ella de seguida es va fer amiga de la Marta Ramoneda, i elles feien la seva vida, ella passava de tot, encara que estava una mica marcada per la migranya de tant en tant tenia malts de cap la tenies que deixar fins que li passava, ella era amb nosaltres molt bona nena, no ens portava problemes, anava al seu aire, portava bones notes, tenia l’ajuda de la seva germana gran amb els estudis, ja des de petites dormien totes dues a la mateixa habitació i axó portava que tinguessin una relació molt estreta encara que es portàvem quatre anys, entre les dues no es tenien secrets, potser el caràcter de l’Antonio també va estar marcat per aquesta relació de les dues germanes, i ell es sentia gelós. La Gloria amb els estudis va anar a seguint els passos de la Dolors, però no va voler anar a la Universitat, l’acabar a Vidal i Barraquer va fer un curset de tres anys d’Informàtica, tenia de professor en Ricard , que tenia junt amb la seva dona una Acadèmia d’informàtica a Sabadell i quan va acabar el curset, en Ricard se la portar cap a la seva Acadèmia per donar classes.
La Gloria era de les nenes mes bufones de l’Airesol i de joveneta ja es va fer amiga d’en Juan Salcedo, un noi molt responsable que destacava de la resta de tot el jovent, ells dos de petits feien una parella que es feia mirar. El Juan era molt atent amb nosaltres i mirava de que ans relacionéssim amb els seus pares, jo al seu pare ja el coneixia de la feina, va ser uns dels primers en habitar en el Airesol, tenia una torre molt gran i maca i tot ho havia aconseguit amb el seu esforç, també era una mica com un nou ric, bastant prepotent i vanitós, però no mala persona, encara que s’aprofitava de lo que fos per aconseguir la seva voluntat.
Per aquells temps un dia el pare Salcedo amb diu que en els viatges que feia l’estiu de vacances, el seu fill no hi vol anar perquè prefereix quedar-se amb la Gloria, i ell li agrada anar amb tota la família , i que deixi anar la Gloria amb ells, que la tindria com una seva filla, li vaig dir que jo no podia fer aquells viatges i que hem sabia greu que ella anés i els seus germans no, que li diria alguna cosa, ho vaig dir a casa i tots van coincidir que la Gloria aprofites aquella oportunitat per viatjar gratuïtament. Va anar a bastants llocs amb la família Salcedo, recordo a Tunez, Kenia, Itàlia, i d’altres. El Juan particularment de tots els llocs que anava ans portava un joc de escats com a record, en tenim de molts llocs, de l’Argentina, Mèxic, Florència, Kenia, Tunez, etc.
La torre va durar uns anys que hem varem gaudir molt, quan teníem estalviats alguns diners fèiem algú arreglo per anar millorant el seu aspecte, a mi particularment m’omplia de orgull anar aconseguint tenir una bonica torre, la Nuria s’han feia tips de treballar, tan per el seu exterior, arreglant la part de jardí, pintant les baranes de ferro, com per l’interior fent tot tipus de cobrellits i demés, també va ajudar molt l’ajuda que varem trobar amb en Mariné, i amb en paleta de la fabrica en Antonio Oliva.
Per aquell temps volíem fer les portes de les habitacions que eren les originals de quan van fer l’obra, ja ni havia alguna de trencada; varen demanar pressupost a Lorpi que ens havia fet tota la fusta de la torre, i l’ import per fer tres portes passava una mica de les 100.000 pessetes, quan estàvem pensant a veure que feien, van venir a veure’ns l’Esteve Capderrós, un cosí de la Nuria de Terrassa que era ebenista, tocava la fusta, li van ensenyar el pressupost , ell ens va dir que era caríssim que ell per la meitat ans ho feria. Varem decidir que quan podes vingués hi tires endavant totes les portes i petits treballs que hi havia per fer. Va ser un gran encert ja que amb l’Esteve hi tenia molt bona relació, i ell es va agafar la nostre torre com si fos seva, ajudant-nos amb tot.
El menjador gran, era un problema tenia una gran alçada, no hi havia cel ras el sostre era de fusta i seguia la línea de la teulada, parlant que es podia fer l’Esteve amb va dir que coneixia un decorador de Terrassa que era molt bo, que ell hi treballava, que li diria per venir. Un dia es presenta parlem jo vaig donar l’idea de fer un altell, va prendre mides hi va dir que per l’ alçada hi cabia, ans va ser un dibuix que ens va agradar a tots, en Mariné es va cuidar de buscar unes bigues de ferro que es van soldar a l’estructura de la torre, i l’Esteve les va anar cobrin de fusta quedant un menjador de categoria, molt modern i aprofitat, es pot dir que varem ampliar la meitat mes el menjador fent aquell altell, l’escala també era de ferro i fusta, L’Esteve es va lluir fent els mobles a mida de l’altell, una llibreria, un lloc per posar els trofeus, les baranes de fusta era tot de una artesania pura i lo bo es que es va anar pagant per administració sense dar-nos compte.
El decorador també ans va ajudar a comprar els mobles del menjador, ell era assessor de una casa que venia mobles al públic, allà varem comprar una taula gran molt maca, un tresillo, les cadires, els llums, jo al principi de tenir-ho moltes vegades, seient sol en el sofà, mirava tot lo que havíem fet i semblava impossible poder tenir tot allò, m’entrava un sa orgull que m’omplia de satisfacció.
El hivern teníem la llar de foc que escalfava tota la cambra d’estar on hi fèiem vida, la llar de foc donava un caliu i una aroma especial molt acollidora a la torre, allà estàvem força calents, també teníem un parell d’estufes de butà que portàvem allà on fes falta, més endavant varem posar la calefacció a totes les cambres de la torre, el cremador i la caldera varem fer una petita estància l’exterior al costat del traster.
Varem comprar per aquet temps ceràmica per col·locar-la sobre el mosaic que ja teníem, i també varem fer una llar de foc en el menjador gran, recordo anar amb el cotxe fins a Aiguafreda que hi havia una empresa que venia una pedra oxidada molt decorativa i vaig omplir tot el porta paquets i en Antonio Oliva ans va fer una llar de foc molt maca a sota l’escala.
També varem pintar tota la torre, les cambrers hi varem posar paper bastant discret, el passadís el van estucar i els exterior una pintura especial que escopia la humitat, tot aconsellat pel pintor Hilario que feia les feines de Hidexsa, com agraïment ans va regalar una pintura feta per ell, també apart de ser un pintor de brotxa gorda també pintava quadres amb va portar fotografies dels seus quadres i vaig triar el que hem va agradava més.
Com anècdota recordo que li vaig dir en Mariné si a la part de dalt es podia fer un petit lloc per posar-hi la llenya perquè no es mulles quan plovia, que estes resguardada perquè cremes be a la llar de fosc. A la tornada d’un viatge al estranger a les afores de la torre aprofitant un desnivell varem fer una cambra molt gran, es veu que quan varen tenir fet el terra varen veure que posant quatre bigues podia quedar un traster molt gran, hi axis ho van fer, jo quan vaig tornar, la part de dalt estava molt canviat, la Nuria en va dir que en Mariné es va cuidar de tot, la llenya va quedar molt ben guardada a sota del traster.
Varem posar una porta automàtica a l’entrada de la torre de manera que sempre quedes tancada, varen tenir els nostres problemes ja que la porta era molt gran i era tota de ferro i pesava una mica.
El manteniment de tot portava molta feina, principalment la quantitat de barana de ferro que tenia tota la torre, constantment tenies que anar la repintant ja que amb la humitat la oxidava, també teníem un parterre a la pujada que hi varem posar un llorer que havia portat l’avia de Massanet i allà de seguida es va posar molt ufanós i va creixa moltísim, resulta que per allà passava les canonades del desguàs, les arrels van arribar a trencar el ciment per alimentar-se de l’aigua residual, però embussava la sortida de les aigües negres, quan ho varem trobar vam fer unes trampilles per poder accedir a les canonades, també varem tenir de refè la part de darrera, ja que si plovia molt l’aigua es filtrava per la roca i ans entrava a la torre. Tot era molt maco però tenies que estar-hi a sobre ja que sempre hi havia una cosa o un altre per arreglar.

Després de la mort de la mare, el pare va voler continuar vivint a Castellar, ell sol es feia la vida i deia que ja s’espavilava, resulta que en el Airesol en el mateix carrer també i tenia una torre, en Manel Sastre que era el secretari del Centre d’Esports i parlant amb va donar unes invitacions per anar a la tribuna per veure jugar al Sabadell, jo ja era abonat, teníem els d’Airesol tota la primera fila, al costat del llotja presidencial, allà ans trobàvem cada diumenge que hi havia partit tota una colla d’amics, tot junts fèiem la nostra broma i comentaris, al tenir les invitació vaig parlar amb el pare si li feria gracia tornar al camp de pilota del Sabadell, ell abans havia estat molt lligat amb el Centre d’Esports, era de junta, el cas es que cada diumenge que jugava el Sabadell, el passava a buscar a Castellar, al portava a la torre dinàvem tots plegats, ell veia a la Nuria i als nets, i després anàvem a veure al Sabadell, després del partit el deixava a casa seva, havia passat la tarda distret.
Con que cada diumenge tenia de mirar de trobar-li l’ invitació i principalment en els partits importants era molt difícil, el vaig fer soci del Sabadell i li vaig treure un abono a tribuna al nostre costat, de manera que ja no tenia que demanar favors, hem sembla que el pare es va tornar aficionar una mica amb la pilota, encara que no amb la fal·lera que tenia de jove, lo bo es que estàvem junts els dies que hi havia partit al camp del Sabadell, axó va durar uns quatre anys, fins que el Sabadell va baixar de Primera a Tercera Divisió i tots desil·lusionats ans vam esborrar del Sabadell.
L’any 1983 va començar amb un viatge Argelia, el dia 10 de gener junt amb en Lluis Giner, el cap de exportació de Cía Textil.
Aquet viatge va ser per poder concursar en un tender per una empresa estatal de Argelia. L’anada va ser Barcelona–Alger, sense sortir de l’aeroport, vol interior Alger-Tebessa, d’allà ans desplacem fins a Constantin ans allotgem al Hotel Panoràmic.
La fabrica està en Kenchela i es de la Sonitex, la societat estatal que porta tota la part tèxtil del país.
Visitem una factoria molt moderna amb 220 maquines de teixir, acabats amb l’ultima tecnologia, els seus magatzems son moderníssims estan automatitzats i es molt necessari e important les mides de les caixes perquè s’adaptin a les dimensions dels seus palets. Dinem dins la mateixa factoria en el mateix menjador que els treballadors.
Som els primers en concursar el tender que consisteix amb fil de llana 100% per fer un teixit de franel·la i també necessiten fil per poder ells doblar amb 4 màquines convencionals que tenen, recomanen complir amb les entregues la primera es 80 dies desprès de la firma.
L’ impressió es que ha estat contents de que hàgim anat personalment a visitar-los i encara mes que dinéssim amb ells com si fóssim treballadors, crec que s’ha donat un bon pas, tenim que confirmar-ho amb la qualitat i el servei, podem fer varis comandes, es una empresa estatal que gasten molt teixit i fil.

Desprès de la visita amb vol interior ans desplacem a Alger, estada en el Hotel Aurassi, sopar a casa del Dr. Ambrus amic personal de Lluis Giner. El dia següent es dia de tornada l’avió surt a mig matí, i l’ arribada a Barcelona a migdia, creiem que el viatge ha sigut profitós.
Per aquestes dades un dia varen tenir a la fàbrica una turmenta molt gran de pluja i vent, acompanyada de molta descàrrega elèctrica, resulta que una espurna va entrar en el lloc on hi havia tot els cables de alta tensió de la companyia i va cremar la instal·lació, i tots ells aparells de medició van quedar afectats, l’averia era greu i nosaltres varem quedar sense corrent.
Van venir els de la companyia van dir que ells ans subministrarien la corrent que ja mirarien amb els seus comptadors la corrent gastada, que això duraria dos o tres mesos fins tenir arreglada l’averia, tot normal. Però la primera factura que ens be desprès de l’averia es exageradament molt alta, de seguida vaig parlar amb en Sabat, un conegut veí de l’Airesol, que era inspector de la companyia elèctrica per mirar el problema i desprès de mirar-ho tot molt be, amb diu que lo paguem ara es el correcta, abans havíem anat posant màquines i transformadors però els equips de mesura eren els mateixos del principi, eren flacs i no marcaven bé, amb va dir que no diria res, ja que la llei en aquets casos permet fer factures retrospectives i ans podria sortir encara molt més card, varem fer un estudi de la potencia de tota la maquinaria que hi havia instal·lada i les factures, creia que eren correctes.
Amb tot i axó varen tenir varies entrevistes amb el Sr. Jaume i els directius de Hidroelèctrica, ja que hi havia un acord del principi que se’ls hi donava un tros de terreny a canvi de no pagar cap ampliació de potencia, però allò era diferent, el cas es que van canviar els equips de mesura, “els comptadors”, i les factures de la llum es van incrementar molt, per consolar al Consell de Administració vaig dir que ans havíem estalviat uns 32 milions de pessetes durant aquets anys de tenir els equips de mesura flacs.

Amb en Josep Mª Toneu tenia molt bona relació, era un tècnic de la casa Suiza Uster, la primera en treure aparells de medició per veure la qualitat del fil, resulta que els hi va sortir un competidor japonès Keisoky que feia els mateixos aparells i en Josep Mª va agafar la representació, el cas es, que jo amb ell hi tenia molta confiança. Hidexsa varem voler modernitzar el laboratori i van demanar pressupostos del últim model de Regularímetre que hi havia en el mercat, Keisoky anava bastant més barat que Uster, edemes hi havia la garantia de atenció al client que la portava en Toneu mateix, en canvi Uster tenia de representant en Ferrer Dalmau de Barcelona, no tenia cap tècnic bo i segons el problema tenia que venir un especialista de Suiza, amb la pèrdua de temps corresponent, per una cosa o un altre ans van decantar per els aparells de la casa Keisoky.
Amb agraïment a que Hidexsa va ser el primer client que tenia Keisoky en Espanya, i també perquè li deixava que vinguessin a la fàbrica a veure els aparells futurs clients, en Josep Mª Toneu , va organitzar una anada de un cap de setmana a Paris amb les nostres senyores, la Nuria no hi havia estat mai i li feia molta il·lusió , en Toneu era molt estalviador i el viatge el va organitzar de la següent manera: Amb la Nuria varem anar fins a casa seva a Granollers on vivia, allà amb el seu cotxe per l’autopista cap a la Jonquera, passar la duana i cap a Perpinyà, allà l’aeroport i amb vol interior cap a Paris, d’aquesta manera sortia el vol bastant més barat que el vol directa Barcelona-Paris. A Paris teníem un hotel reservat en el centre de la ciutat. Nomes l’arribar va agafar un abono per 80 viatges en Metro per tot el fi de setmana, es coneixia Paris molt be, anàvem de un lloc al altre agafant el metro, va ser un fi de setmana de no parar, varem visitar Montmatre, veient la Notre-Dame, amb tots els artistes al carrer, Torre Eiffell, els Invàlids amb la tomba de Napoleó, magatzems Lafayett a comprar regals per la família, etc, etc. Amb el Metro varem voltar tot Paris, varem anar a dinar en un restaurant famós al centre de Paris, a veure un espectacle al famós Lido amb sopar inclòs, l’única pega va ser que la Nuria va menjar ostres i li van anar malament i al final del viatge se’l va passar vomitant.
La tornada va ser el diumenge per la tarda, amb avió fins a Perpinyà, allà amb cotxe cap a Granollers, i nosaltres cap l’Airesol, amb el record de haver vist coses molt boniques de París.

Al modernitzar el laboratori volíem que fos complet i la casa Uster de Suiza havia tret en el mercat un aparell per mirar la finor de la llana molt sofisticat, el Sr. Moles el volia comprar, jo no estava massa segur pensava que no seria de molta utilitat, el cas es que hem van fer anar a Suiza a veure el aparell que me’l expliquessin bé i decidir.
Un dia desprès de dinar, anada cap a Zurich, arribada a mitja tarda, en l’aeroport agafo un autobús de dos pisos que hem porta al mig de la ciutat, allà un taxi fins l’hotel que ja tenia reservat. Una vegada vaig de deixar el poc equipatge que duia a la cambra, m’han vaig a donar un passeig per la ciutat, distret quan volia tornar cap l’hotel no sabia cap a on anar, havia perdut les referències de vista, estava atabalat mirant cap on anar quan hem be un home amb un paper preguntant per una direcció, li vaig dir en català “nano, jo estic igual que tú” no hem va entendre, però s’han va anar somrient, desprès d’una estona llarga d’anar mirant be on estava, vaig veure el fons un edifici semblant l’hotel, s’han va obrir el cor, no va fer falta demanar ajuda encara que allà tothom parlava l’alemany i no havia manera d’entendre res, en últim cas hagués agafat un taxi per portar-me l’hotel. Una vegada de tornada l’hotel vaig veure a pocs metres un cine i allà vaig anar abans d’anar a dormir.
Quan estava esmorzant el matí es presenta un senyor com a representant de la casa Uster que parlava el castellà, i junts anem fins a la preciosa casa central, que tenia l’empresa Uster a Suiza, estava en mig de uns jardins i llac una mica apartat de la ciutat de Zurich. Anem a una sala exposició on tenien tots els aparells que feien, i me’ls van anar explicant tots, molts d’ells, ja els coneixia, però hi havia el Classimat era un aparell posat en una petita bobinadora que anava contant els defectes que portava el fil i els classificava, allò era per mi molt important. El regularímetre et donava el resultat de 100 metres de fil, en canvi el Classimat hi podies passar 10 kilos i els valors eren la mitjana, axó et donava una idea més fiable de tota la partida.
El Regularímetre era un aparell de treball, et guiava per la bona marxa de la partida, en canvi el Classimat testificava la qualitat de la partida.
Vaig agafar informació de tot el que m’interessava en especial del Classimat, han van acompanyar fins l’aeroport i a mitja tarda tornava estar a la fàbrica. Varem comprar el Classimat junt amb una petita bobinadora Rof que es va col·locar en el laboratori.
També teníem en el laboratori una petita màquina de filar de 8 pues, la part química amb els soxhlet i estufa, microscopi, aparells de medició de llargada i finor, dinamòmetre, torsiòmetre, filo plans, també referència de totes les partides amb el seu historial.
Com anècdota recordo la visita de uns clients sud-africans, que van venir i solament van voler veure el laboratori, van dir veient el laboratori es feien una idea de com treballava la fàbrica, per descomptat els hi va agradar molt.

Per aquell temps va venir una reclamació de Nasige dient que últimament el nostre fil feia molta pols que un tècnic nostre i anés per veure el problema. Nosaltres demanaven que enviessin mostres del problema, però ells insistien de que hi anés un tècnic, el mateix temps el Sr. Moles hi volia anar ja que allà hi havien filatures de cotó i estava interessat amb la compra de las seves deixalles, per Fluinsa, la filatura de regenerats que tenia a Sant Joan les Fonts.
A finals del mes de maig del 1983, el Sr. Moles, el Ignasi, el seu fill que sabia anglès i jo ans varem desplaçar cap a Siria. Sortida de Barcelona cap a Frankfurt i d’allà a Damasc, al anar-hi el Sr. Moles ja han van rebre en l’aeroport els representants Sres Balbaki , e Hiraqui junt amb el contacte d’allà el Sr. George junta van tenir el primer contacte portant-nos a sopar en un bonic restaurant de Damasc.
La primera visita va ser a Unitex on ja tenien les mostres de les deixalles que produïen perquè el Sr. Moles tries, al endemà tenim que tornar, anada al despatx del Sr. Balbaki que està al costat de la Gran Mesquita de Damasc, per preparar la visita a Nasige. Dinem en l’hotel per la tarda visitem la Gran Mesquita, treu-nos les sabates i passejant pel seu interior en mig de unes grans columnes i el terra ple de catifes, en el mig de la sala hi ha el sepulcre de Saladino el gran sultà de Siria i Egipte. També visitem el souk entrem en una tenda de catifes, en Ignasi està interessat en comprar-ne una. Per la nit sopar a casa d’en George també hi ha el director tècnic de Mic, l’empresa que treballa el nostre fil, ans explica el problema que tenen que sempre han treballat igual i era els hi far molta pols. El Sr. Hiraki ens diu en un apart que ell ha demanat un aparell de vídeo per casa seva que si li podem regalar i no tindrem cap problema, el Sr. Moles no li agrada la manera de fer i diu que allò es un xantatge.
Per entendre be la situació, Nasige es l’empresa estatal que rep per part del govern les necessitats que te el país, i demana als diferents proveïdors de tot el mon, ofertes mitjançant tenders dels productes que necessiten, estudien cada cas i segons preu i condicions decideixen la compra. Mic també es una empresa estatal que te les màquines de teixir i que fan servir el fil comprat per Nasige, per descomptat la relació entre les dues empreses es molt forta, de forma que per obtenir les comandes tenen que esta contents totes dues empreses.
El dia següent al matí anem el despatx de Nasige i parlem amb el director general el Sr. Trabulsi , molt amable ans informa que han passat un a comanda de 50 tones, en la entrevista hi ha també el director general de Mic el Dr. Laham, no es parla res del problema de la pols.
Quan acaba la reunió junt amb el Dr. Laham i els representants Balbaki e Hiraqui anem a la fabrica, allà el Dr. Laham ens presenta el Sr. Lemond que havien conegut en el sopar en casa de George, nosaltres com si el veiéssim per primera vegada, es queixa de la pols que deixa el nostre fil, diu que hem canviat el component de la llana, jo dic que sempre s’ha fet amb el mateix tipus i proveïdor, visitem la fabrica i efectivament tots els telers tenen molta borra, però tots per mi que treballen en molta sequedat, diuen que el fil japonès pateix del mateix que van solucionar el problema pagant, el Sr. Moles vol saber quan valdria la reclamació, allà fan números i diuen que de cada 8 hores de treball, en tenen una de paro per neteja, axó representa uns quatre milions de dòlars, m’han duc mostra del problema jo dic que portarem analitzar el problema que ho veia molt estrany ja que sempre s`ha fet igual i no entenia el perquè del problema, tret de que per alguna causa la llana s’hagués alterat, que ja tindrien noticies nostres amb bolletins oficials de l’Acondicionament.
Tornem a Unitex l’empresa on el Sr. Moles els hi compra les deixalles de cotó que tenen acumulades, es posant d’acord amb les quantitats i el preu, sembla que hagi estat un bon negoci per les dues parts. Per la tarda visita turística per la ciutat de Damasc; Església de Sant Ananias, Església del Orfenat de Sant Paul, un petit bany a la piscina de l’hotel, al vespre en l’àtic del mateix hotel sopar amb espectacle.
A les 9 del matí en punt tornem a Nasige a informar al Dr. Trabulsi de la visita a la fàbrica de Mic, que ens emportem mostres per estudiar a fons el problema, també l’informen que hem deixat un antiestàtic que amb allò podem disminuir molt el problema, que el tindrem informat puntualment la reunió es molt cordial.
Per la tarda anem amb l’ Ignasi de compres, catifa i diferents regals per la família, desprès junts amb els representants Balbaki e Hiraqui anem a casa del contacta Sr. George, allà es produeix una forta discussió, ja que proposen fer-se càrrec del defecte, però que d’aquí en endavant seran col·laboradors, que aniran a mitges amb Hidexsa, per la forma de presentar-ho sembla que estigui’m confabulats amb el director de Mic, i voler treure ells profit del problema. El Sr. Moles s’enfada i diu que vol anar fins el fon del problema que no li interessa treballar d’aquella manera, l’ambient queda molt tibat en George diu que en el futur no vol cap cèntim nostra.

Sopar amb els representants Balbaki i Hiraqui en el àtic del Sheraton on hi ha també espectacle àrab, es el sopar de comiat.
Al dia següent tornada a mig matí cap a Barcelona fem escala a Atenas, i d’allà a Ginebra arribada a Barcelona a les vuit del vespre.
Al arribar a Sabadell de seguida portar les mostres de la pols, la llana i el teixit l’Acondicionament per analitzar les causes del defecte explicant el problema. Al cap de una setmana, desprès de tenir varies converses es porten un bolletí en el que les probes microscòpiques no indiquen cap alteració de la fibra, que la pols era en un percentatge molt elevat llana i que creuen que el problema queda molt reduït amb una bona climatització que si es treballa amb un ambient sec i molt calorós la llana s’han recent molt i queda la seva estructura perjudicada, tornant-se molt fràgil i poc resistent, que l’aplicació d’antiestàtics amb ambients secs es molt adequat, amb telers molts rapits es casi una obligació tenir una bona climatització a la sala perquè tinguin un bon funcionament.
Varem fer traduir el dictamen l’anglès i varem enviar una copia a Nasige, dient que si no estàvem d’acord enviaríem les probes a un laboratori internacional perquè decidís la magnitud del problema.
Apart també ens varem preocupar de la casa alemanya Henkel que tenia mercat a Damasc, perquè els envies a Mic, la fabrica de Nasige, per conte nostre, un producte antiestàtic perquè l’apliquessin en el fil, quan passava per el ordidor.
La resposta d’ells es que hi anés un tècnic per acabar de discutir el problema, al cab de dos mesos a mitjans de juliol tornada a Siria acompanyat per en Dioni Jimenez, un tècnic molt bo amb ordidors i telers, que treballava per Cía Textil J.M.
Degut a que no ens refiàvem d’aquella gent varem decidir portant-se nosaltres producte antiestàtic, per si calia poder fer les probes a la pràctica, junt amb tot l’informa tècnic de l’Acondicionament.
Van omplir tres bidonets de plàstic de un líquid oliós, amb un informe testificant que era un producte no perillós per si les autoritats de l’aeroport ans cridaven l’atenció, els varem posar en una maleta i es va factura com equipament.
Sortida de Barcelona a les onze, cap a Ginebra, allà fins les tres de la tarda no sortia el vol cap a Damasc, per arribar als voltants de les deu i mitja, degut a que el viatge es força llarg, en l’aeroport compren varies revistes per entretenir els temps morts, entre elles l’Interviu, facturem l’equipatge amb la maleta amb el producte antiestàtic tot semblava que anava be, però nosaltres una mica preocupats ja que anàvem en un país, que tenien forces problemes i estaven molt alertes principalment a l’ duana. Al anar a recollí les maletes totes van sortir menys la que portàvem l’antiestàtic, estàvem ja una mica preocupats quan finalment junt amb tres maletes més apareix la maleta sense cap senyal especial, jo patia perquè si algun bidó no hagués tancant bé, el líquid era com un oli i hagués estat un desastre, recollim l’equipatge i al hora de passar el últim control, el guàrdia han far parar i que li ensenyi tot, obro l’equipatge de ma, on a sobre de tot hi havia les revistes comprades a Barcelona i vaig per obrir les altres maletes quan el guàrdia han diu que no cal que m’han puc anar mentre agafa l’Interviu on en la portada hi havia una noia mig despullada i se’l amaga. Vaig respirar profundament i corrents surto amb les maletes a saludar el representant Hiraqui que ja ens estava esperant.
Sopar amb el fill del representant Hiraqui en un restaurant l’aire lliure fa molt bon temps i preparar les entrevistes pel dia següent.
A primera hora tenim el representant Hiraqui en l’hotel i junts anem a Nasige, el director General no hi es, parlem amb la secretaria que sap bastant el castellà, explicant totes les gestions fetes i li fen entrega dels dictàmens de l’Acondicionament, i ens diu que anem a Mic a parlà amb els tècnics d’allà, un taxi ens porta a Mic, tenim que esperar fins les 12 que arriba el director Sr. Jamour, li expliquem amb el nostre pobre anglès totes les gestions fetes i li fem entrega de una copia del dictamen, ell diu que la comanda del problema era de 200 tones, els hi queda unes 25 tones de caqui fosc i 40 del caqui clar, li dient que de lo gastat, li abonarem, se interessa molt per una nova comanda de 150 tones de fil blanc, les entregues tenen de ser 50 tones cada mes, li comuniquem que no tenim la lletra de crèdit i sense ella no podem començar la producció.
Passem a veure els telers i ordidor i concretem que demà a les vuit estarem a la fàbrica per fer la proba en el ordidor i desprès en el teler, no tenen el producte ni s’han preocupat, sort de portar nosaltres la mostra.
En Dioni veu negre que ans entenguem, degut a la seva postura, els telers van amb quatre llisos, el Dioni els hi diu que millor amb vuit llisos, menys fricció amb els fils, duien que sempre ho han fet axis i no en volen saber res, per la tarda no hi ha cap tècnic, nomes personal de màquines i no es pot està a la fàbrica.

A les vuit del matí estem a la fabrica fem la proba amb Olinor el producte antiestàtic, encerem els últims 200 metres en un plegador, a les onze es posa en el teler, nosaltres volem comprovar el cost de la reclamació, que es basa en que cada vuit hores en tenen una de paro per netejà el teler, i volem veure si allò es veritat, de tot diuen OK, però que el problema tindria que veure’s al cap de tres o quatre dies funcionant, jo continuo dient que la reclamació es el paro de una hora de neteja cada vuit de treball, el director diu que aquella proba no li serveix.
Demanen tenir un teler a primera hora per fer la proba seguida, diuen que fins que no acabi un teler no es farà la proba.
Facilitats cap, veurem que passa demà, informo al representant Sr. Hiraqui, i també truco a la fàbrica i parlo amb el Sr. Jaume.
A les vuit en punt a la fabrica, ales deu reunió al despatx amb el Sr. Bal-luk junt amb un altre enginyer ans informen que a les onze hi haurà un teler a punt, que nosaltres es podem quedar fins las tres de la tarda, i demà abans de anar l’ aeroport passa per la fabrica, aquell teler haurà funcionat tota la tarda i nit i veurem la quantitat de borró que deixa, estem durant dues hores en el despatx del contramestre que es veu que no sap res del problema i li fem preguntes de la neteja, ens diu que neteja’n el teler cada mati durant dos minuts, i desprès cada canvi de peça que dura uns 18 dies, aleshores es neteja a fons el teler per posa un altre plegador. A les dotze es cridant al despatx i concretem que deixarem dos telers anant amb el nostre fil per demà abans de anar l’aeroport revisar la pols feta.
De bon matí ans llevem ja que es prepara un dia molt ple, com anècdota al demanar la nota l’hotel, no tinc prous diners, per abonar-la, amb tots els desplaçaments que havíem fet amb taxi, m’he havia quedat sense diners, el Dioni es treu una tarja de crèdit del Banc de Sabadell i paga la seva estança apart, sense cap problema, jo no han havia vist cap i amb va agradar, ja que anaves segur i et podia treure de qualsevol apuro.
A les nou anem a Nasige explicar tot el que s’ha fet, no tenen idea de la nova lletra de crèdit del fil blanc que reclamava Mic.
Anem a Mic a veure els telers, al teler de la proba amb l’oli han tirat borra a sota el teler, i diu que els hi a portat problemes, volem la indemnització els hi diem que ahir varem esta cinc hores en màquines i durant aquet temps no hi va haver cap paro per neteja, no m’han entenen ni volen entendrem, el Dioni diu que la neteja del teler influeix amb la producció com a màxim un 2% , ells diuen que mes de 10%. No han col·laborat nosaltres tenim presa per agafar l’avió, quan anava cap l’aeroport pensava si tot axó, com deia el representant Hiraqui, amb un vídeo s’hagués arreglat amb gust el hagués pagat jo mateix.
La sortida de Damasc va tenir una hora de retràs varen fer escala a Estambul i d’allà a Ginebra, i tot seguit Ginebra Barcelona, on van arribar a les deu del vespre bastant cansats i enfadats, el viatge no havia servit de res.