Després del viatge al mig orient tornar a estar a casa amb els meus era una benedicció, allà tornàvem a fer la vida normal, la Nuria no volia ajuda, ella sola s’han portava tota la feina de la casa, que ni havia molta, no parava mai sempre hi havia treball, fos a dins de la casa o a fora en el jardí, tot ho feia força be, i també tenia de cuidar-se dels tres petits que cada vegada es feien mes grans, tots ajudàvem , encara que la seva preocupació eren els treballs que els hi donàvem els seus estudis, cadascú a la seva manera.La Dolors de sempre, ja de petiteta, era de les primeres de la classe, molt estimada per les seves amigues, tant del collegi tan com estàvem a Sabadell, com en l’Airesol, a la Nuria no li portava cap problema, recordo que en la zona esportiva del Airesol es va implantar en el final de curs, un premi especial pel joves que sobresortissin del demés pel el seu comportament, ella va ser la primera en rebre’l, era molt estudiosa i responsable, entre les companys si tenien algun dubte en els estudis anàvem a ella perquè els hi resoldre’s, també es va dedicar per voluntat pròpia a donar classes particulars cobra’n, a nins o nenes que ho necessitaven, de seguida va tenir ple les poques hores que li quedàvem lliures. Del Vidal i Barraquer de Sabadell ja va anar a la Universitat Autònoma de Bellaterra, per aquet temps as va fer amiga de la Mercè, la filla petita del Sr. Amado, recordo que ell, amb el seu caràcter prepotent, han deia que les nostres filles sobresortien de la resta de jovent que hi havia per allà, encara que la Dolors es decantava més per les amigues que tenia del collegi i de la Universitat, que sovint venien a casa per estudiar o fer treballs de conjunt.
El Antonio ja de petit era un altre cosa, ell tenia dues vides. La que feia a casa al mig de les seves germanes i la que feia amb els seus amics, potser a casa estava marcat per el exemple que li donava la seva germana gran, era un rebel, s’enfadava per poca cosa, una vegada va trencar una porta de un cop de puny, jo hem vaig enfadar i vaig dir que a mi i a la mare ens havia costat molts sacrificis tenir la casa, que no permetia que ningú la fes malt be, que anessin tots amb compte i que la respectessin al màxim que ans estava costant molts sacrificis poder-la tenir.Pensa’m principalment amb ell, jo hem creia que vivint al mig del bosc apartat de les discoteques i el burgi’t a ell li aniria molt be per quan fos més gran, dons amb vaig equivocar, des de jovenet, fent autoestop o a peu venia a qualsevol hora de la nit a casa, la Nuria no podia dormir si no el tenia a casa, havia passat moltes nits amb vetlla, li havien dit de tot, renyat, alguna vegada pegat, però ell no han feia cas, deia que no feia cap mal, però va fer patir molt a la Nuria i a mi amb el seu comportament, amb els estudis es comportava igual, no va acabar cap curs; del Cor de Maria de Sabadell, va entrar a la Escola Industrial que per lo menys tingues un títol de haver fet la mestratge industrial, l’assignatura que li agradava era dels primers de la classe, però la que no, es que ja no hi anava, la Nuria va tenir de anar varies vegades, a escoltar les queixes dels professors, la veritat es que era bastant rebel, era bon fill, però molt donat a la seva, jo potser no hi vaig estar prou a el seu sobre , però es que des de raonar-li el seu comportament, donar-li alguna plantofada, tancar-li les portes, ell saltava i per les columnes de pedra entrava a casa, jo no sabies que fer-li, i per no fer alguna barbaritat, el deixaves que fes una mica la seva vida.
Fins que un dia vaig saber que a Companyia Textil J.M. buscàvem un noi per la seva secció d’exportació, jo de seguida vaig proposar per l’anada del Antonio. La veritat es que per ser el meu fill, tot van ser facilitats, jo li vaig fer al Antonio, un petit sermó de que hem fes cada be i que fes tot el que li deien i si tenia cap problema que m’ho dies. L’experiència va ser bona estava controlat, anàvem i sortíem de treballar els dos junts, la Nuria estava mes tranqui-la, encara que els fi de setmana ell anava per les seves. El Sr. Jaume hem va dir que li agradava l’Antonio i que mires d’aprendre be l’anglès que seria el seu secretari en els viatges l’estranger, jo li vaig dir que podia ser l’oportunitat de la seva vida, ja que el Sr. Jaume era un comercial de primer ordre, l’Antonio va anar un sol mes a l’acadèmia per aprendre anglès, va dir que no li agradava. Varem passar un parell anys fins que un dia un amic de Cía hem diu que el Antonio esta perdent el temps, que es porta be i fa tot el que li manen sense protestar però que el putejaven una mica, que es passava el dia planxant mostres, jo han va saber greu, que li fessin axó, hi amb vaig encara amb el Antonio li vaig dir que penses be lo que vol ser per poder-lo ajudar, amb va dir que li agradava molt la química, vaig parlar amb Antonio Vázquez, un amic que era cap de un tints i de seguida hem va anar buscant algun lloc pel meu fill, al cap de poc amb diu que havia mirat una multinacional, però que aprendria més en un petit laboratori que preparàvem productes per tintoreria, va deixar els de Cía i va anar al laboratori químic que estava en el polígon industrial de Polinyà, sense cobrar res, solament per aprendre, jo particularment vaig estar molt content quan tots els llibres de la carrera, que tenia de tintoreria i de fibres els vaig veure a la seva habitació, vaig pensar que per fi li havien trobat alguna cosa que era del seu gust.
La Gloria ella de seguida es va fer amiga de la Marta Ramoneda, i elles feien la seva vida, ella passava de tot, encara que estava una mica marcada per la migranya de tant en tant tenia malts de cap la tenies que deixar fins que li passava, ella era amb nosaltres molt bona nena, no ens portava problemes, anava al seu aire, portava bones notes, tenia l’ajuda de la seva germana gran amb els estudis, ja des de petites dormien totes dues a la mateixa habitació i axó portava que tinguessin una relació molt estreta encara que es portàvem quatre anys, entre les dues no es tenien secrets, potser el caràcter de l’Antonio també va estar marcat per aquesta relació de les dues germanes, i ell es sentia gelós. La Gloria amb els estudis va anar a seguint els passos de la Dolors, però no va voler anar a la Universitat, l’acabar a Vidal i Barraquer va fer un curset de tres anys d’Informàtica, tenia de professor en Ricard , que tenia junt amb la seva dona una Acadèmia d’informàtica a Sabadell i quan va acabar el curset, en Ricard se la portar cap a la seva Acadèmia per donar classes.
La Gloria era de les nenes mes bufones de l’Airesol i de joveneta ja es va fer amiga d’en Juan Salcedo, un noi molt responsable que destacava de la resta de tot el jovent, ells dos de petits feien una parella que es feia mirar. El Juan era molt atent amb nosaltres i mirava de que ans relacionéssim amb els seus pares, jo al seu pare ja el coneixia de la feina, va ser uns dels primers en habitar en el Airesol, tenia una torre molt gran i maca i tot ho havia aconseguit amb el seu esforç, també era una mica com un nou ric, bastant prepotent i vanitós, però no mala persona, encara que s’aprofitava de lo que fos per aconseguir la seva voluntat.
Per aquells temps un dia el pare Salcedo amb diu que en els viatges que feia l’estiu de vacances, el seu fill no hi vol anar perquè prefereix quedar-se amb la Gloria, i ell li agrada anar amb tota la família , i que deixi anar la Gloria amb ells, que la tindria com una seva filla, li vaig dir que jo no podia fer aquells viatges i que hem sabia greu que ella anés i els seus germans no, que li diria alguna cosa, ho vaig dir a casa i tots van coincidir que la Gloria aprofites aquella oportunitat per viatjar gratuïtament. Va anar a bastants llocs amb la família Salcedo, recordo a Tunez, Kenia, Itàlia, i d’altres. El Juan particularment de tots els llocs que anava ans portava un joc de escats com a record, en tenim de molts llocs, de l’Argentina, Mèxic, Florència, Kenia, Tunez, etc.
La torre va durar uns anys que hem varem gaudir molt, quan teníem estalviats alguns diners fèiem algú arreglo per anar millorant el seu aspecte, a mi particularment m’omplia de orgull anar aconseguint tenir una bonica torre, la Nuria s’han feia tips de treballar, tan per el seu exterior, arreglant la part de jardí, pintant les baranes de ferro, com per l’interior fent tot tipus de cobrellits i demés, també va ajudar molt l’ajuda que varem trobar amb en Mariné, i amb en paleta de la fabrica en Antonio Oliva.
Per aquell temps volíem fer les portes de les habitacions que eren les originals de quan van fer l’obra, ja ni havia alguna de trencada; varen demanar pressupost a Lorpi que ens havia fet tota la fusta de la torre, i l’ import per fer tres portes passava una mica de les 100.000 pessetes, quan estàvem pensant a veure que feien, van venir a veure’ns l’Esteve Capderrós, un cosí de la Nuria de Terrassa que era ebenista, tocava la fusta, li van ensenyar el pressupost , ell ens va dir que era caríssim que ell per la meitat ans ho feria. Varem decidir que quan podes vingués hi tires endavant totes les portes i petits treballs que hi havia per fer. Va ser un gran encert ja que amb l’Esteve hi tenia molt bona relació, i ell es va agafar la nostre torre com si fos seva, ajudant-nos amb tot.
El menjador gran, era un problema tenia una gran alçada, no hi havia cel ras el sostre era de fusta i seguia la línea de la teulada, parlant que es podia fer l’Esteve amb va dir que coneixia un decorador de Terrassa que era molt bo, que ell hi treballava, que li diria per venir. Un dia es presenta parlem jo vaig donar l’idea de fer un altell, va prendre mides hi va dir que per l’ alçada hi cabia, ans va ser un dibuix que ens va agradar a tots, en Mariné es va cuidar de buscar unes bigues de ferro que es van soldar a l’estructura de la torre, i l’Esteve les va anar cobrin de fusta quedant un menjador de categoria, molt modern i aprofitat, es pot dir que varem ampliar la meitat mes el menjador fent aquell altell, l’escala també era de ferro i fusta, L’Esteve es va lluir fent els mobles a mida de l’altell, una llibreria, un lloc per posar els trofeus, les baranes de fusta era tot de una artesania pura i lo bo es que es va anar pagant per administració sense dar-nos compte.
El decorador també ans va ajudar a comprar els mobles del menjador, ell era assessor de una casa que venia mobles al públic, allà varem comprar una taula gran molt maca, un tresillo, les cadires, els llums, jo al principi de tenir-ho moltes vegades, seient sol en el sofà, mirava tot lo que havíem fet i semblava impossible poder tenir tot allò, m’entrava un sa orgull que m’omplia de satisfacció.
El hivern teníem la llar de foc que escalfava tota la cambra d’estar on hi fèiem vida, la llar de foc donava un caliu i una aroma especial molt acollidora a la torre, allà estàvem força calents, també teníem un parell d’estufes de butà que portàvem allà on fes falta, més endavant varem posar la calefacció a totes les cambres de la torre, el cremador i la caldera varem fer una petita estància l’exterior al costat del traster.
Varem comprar per aquet temps ceràmica per col·locar-la sobre el mosaic que ja teníem, i també varem fer una llar de foc en el menjador gran, recordo anar amb el cotxe fins a Aiguafreda que hi havia una empresa que venia una pedra oxidada molt decorativa i vaig omplir tot el porta paquets i en Antonio Oliva ans va fer una llar de foc molt maca a sota l’escala.
També varem pintar tota la torre, les cambrers hi varem posar paper bastant discret, el passadís el van estucar i els exterior una pintura especial que escopia la humitat, tot aconsellat pel pintor Hilario que feia les feines de Hidexsa, com agraïment ans va regalar una pintura feta per ell, també apart de ser un pintor de brotxa gorda també pintava quadres amb va portar fotografies dels seus quadres i vaig triar el que hem va agradava més.
Com anècdota recordo que li vaig dir en Mariné si a la part de dalt es podia fer un petit lloc per posar-hi la llenya perquè no es mulles quan plovia, que estes resguardada perquè cremes be a la llar de fosc. A la tornada d’un viatge al estranger a les afores de la torre aprofitant un desnivell varem fer una cambra molt gran, es veu que quan varen tenir fet el terra varen veure que posant quatre bigues podia quedar un traster molt gran, hi axis ho van fer, jo quan vaig tornar, la part de dalt estava molt canviat, la Nuria en va dir que en Mariné es va cuidar de tot, la llenya va quedar molt ben guardada a sota del traster.
Varem posar una porta automàtica a l’entrada de la torre de manera que sempre quedes tancada, varen tenir els nostres problemes ja que la porta era molt gran i era tota de ferro i pesava una mica.
El manteniment de tot portava molta feina, principalment la quantitat de barana de ferro que tenia tota la torre, constantment tenies que anar la repintant ja que amb la humitat la oxidava, també teníem un parterre a la pujada que hi varem posar un llorer que havia portat l’avia de Massanet i allà de seguida es va posar molt ufanós i va creixa moltísim, resulta que per allà passava les canonades del desguàs, les arrels van arribar a trencar el ciment per alimentar-se de l’aigua residual, però embussava la sortida de les aigües negres, quan ho varem trobar vam fer unes trampilles per poder accedir a les canonades, també varem tenir de refè la part de darrera, ja que si plovia molt l’aigua es filtrava per la roca i ans entrava a la torre. Tot era molt maco però tenies que estar-hi a sobre ja que sempre hi havia una cosa o un altre per arreglar.
Després de la mort de la mare, el pare va voler continuar vivint a Castellar, ell sol es feia la vida i deia que ja s’espavilava, resulta que en el Airesol en el mateix carrer també i tenia una torre, en Manel Sastre que era el secretari del Centre d’Esports i parlant amb va donar unes invitacions per anar a la tribuna per veure jugar al Sabadell, jo ja era abonat, teníem els d’Airesol tota la primera fila, al costat del llotja presidencial, allà ans trobàvem cada diumenge que hi havia partit tota una colla d’amics, tot junts fèiem la nostra broma i comentaris, al tenir les invitació vaig parlar amb el pare si li feria gracia tornar al camp de pilota del Sabadell, ell abans havia estat molt lligat amb el Centre d’Esports, era de junta, el cas es que cada diumenge que jugava el Sabadell, el passava a buscar a Castellar, al portava a la torre dinàvem tots plegats, ell veia a la Nuria i als nets, i després anàvem a veure al Sabadell, després del partit el deixava a casa seva, havia passat la tarda distret.
Con que cada diumenge tenia de mirar de trobar-li l’ invitació i principalment en els partits importants era molt difícil, el vaig fer soci del Sabadell i li vaig treure un abono a tribuna al nostre costat, de manera que ja no tenia que demanar favors, hem sembla que el pare es va tornar aficionar una mica amb la pilota, encara que no amb la fal·lera que tenia de jove, lo bo es que estàvem junts els dies que hi havia partit al camp del Sabadell, axó va durar uns quatre anys, fins que el Sabadell va baixar de Primera a Tercera Divisió i tots desil·lusionats ans vam esborrar del Sabadell.
L’any 1983 va començar amb un viatge Argelia, el dia 10 de gener junt amb en Lluis Giner, el cap de exportació de Cía Textil.
Aquet viatge va ser per poder concursar en un tender per una empresa estatal de Argelia. L’anada va ser Barcelona–Alger, sense sortir de l’aeroport, vol interior Alger-Tebessa, d’allà ans desplacem fins a Constantin ans allotgem al Hotel Panoràmic.
La fabrica està en Kenchela i es de la Sonitex, la societat estatal que porta tota la part tèxtil del país.
Visitem una factoria molt moderna amb 220 maquines de teixir, acabats amb l’ultima tecnologia, els seus magatzems son moderníssims estan automatitzats i es molt necessari e important les mides de les caixes perquè s’adaptin a les dimensions dels seus palets. Dinem dins la mateixa factoria en el mateix menjador que els treballadors.
Som els primers en concursar el tender que consisteix amb fil de llana 100% per fer un teixit de franel·la i també necessiten fil per poder ells doblar amb 4 màquines convencionals que tenen, recomanen complir amb les entregues la primera es 80 dies desprès de la firma.
L’ impressió es que ha estat contents de que hàgim anat personalment a visitar-los i encara mes que dinéssim amb ells com si fóssim treballadors, crec que s’ha donat un bon pas, tenim que confirmar-ho amb la qualitat i el servei, podem fer varis comandes, es una empresa estatal que gasten molt teixit i fil.
Con que cada diumenge tenia de mirar de trobar-li l’ invitació i principalment en els partits importants era molt difícil, el vaig fer soci del Sabadell i li vaig treure un abono a tribuna al nostre costat, de manera que ja no tenia que demanar favors, hem sembla que el pare es va tornar aficionar una mica amb la pilota, encara que no amb la fal·lera que tenia de jove, lo bo es que estàvem junts els dies que hi havia partit al camp del Sabadell, axó va durar uns quatre anys, fins que el Sabadell va baixar de Primera a Tercera Divisió i tots desil·lusionats ans vam esborrar del Sabadell.
L’any 1983 va començar amb un viatge Argelia, el dia 10 de gener junt amb en Lluis Giner, el cap de exportació de Cía Textil.
Aquet viatge va ser per poder concursar en un tender per una empresa estatal de Argelia. L’anada va ser Barcelona–Alger, sense sortir de l’aeroport, vol interior Alger-Tebessa, d’allà ans desplacem fins a Constantin ans allotgem al Hotel Panoràmic.
La fabrica està en Kenchela i es de la Sonitex, la societat estatal que porta tota la part tèxtil del país.
Visitem una factoria molt moderna amb 220 maquines de teixir, acabats amb l’ultima tecnologia, els seus magatzems son moderníssims estan automatitzats i es molt necessari e important les mides de les caixes perquè s’adaptin a les dimensions dels seus palets. Dinem dins la mateixa factoria en el mateix menjador que els treballadors.
Som els primers en concursar el tender que consisteix amb fil de llana 100% per fer un teixit de franel·la i també necessiten fil per poder ells doblar amb 4 màquines convencionals que tenen, recomanen complir amb les entregues la primera es 80 dies desprès de la firma.
L’ impressió es que ha estat contents de que hàgim anat personalment a visitar-los i encara mes que dinéssim amb ells com si fóssim treballadors, crec que s’ha donat un bon pas, tenim que confirmar-ho amb la qualitat i el servei, podem fer varis comandes, es una empresa estatal que gasten molt teixit i fil.
Desprès de la visita amb vol interior ans desplacem a Alger, estada en el Hotel Aurassi, sopar a casa del Dr. Ambrus amic personal de Lluis Giner. El dia següent es dia de tornada l’avió surt a mig matí, i l’ arribada a Barcelona a migdia, creiem que el viatge ha sigut profitós.
Per aquestes dades un dia varen tenir a la fàbrica una turmenta molt gran de pluja i vent, acompanyada de molta descàrrega elèctrica, resulta que una espurna va entrar en el lloc on hi havia tot els cables de alta tensió de la companyia i va cremar la instal·lació, i tots ells aparells de medició van quedar afectats, l’averia era greu i nosaltres varem quedar sense corrent.
Van venir els de la companyia van dir que ells ans subministrarien la corrent que ja mirarien amb els seus comptadors la corrent gastada, que això duraria dos o tres mesos fins tenir arreglada l’averia, tot normal. Però la primera factura que ens be desprès de l’averia es exageradament molt alta, de seguida vaig parlar amb en Sabat, un conegut veí de l’Airesol, que era inspector de la companyia elèctrica per mirar el problema i desprès de mirar-ho tot molt be, amb diu que lo paguem ara es el correcta, abans havíem anat posant màquines i transformadors però els equips de mesura eren els mateixos del principi, eren flacs i no marcaven bé, amb va dir que no diria res, ja que la llei en aquets casos permet fer factures retrospectives i ans podria sortir encara molt més card, varem fer un estudi de la potencia de tota la maquinaria que hi havia instal·lada i les factures, creia que eren correctes.
Amb tot i axó varen tenir varies entrevistes amb el Sr. Jaume i els directius de Hidroelèctrica, ja que hi havia un acord del principi que se’ls hi donava un tros de terreny a canvi de no pagar cap ampliació de potencia, però allò era diferent, el cas es que van canviar els equips de mesura, “els comptadors”, i les factures de la llum es van incrementar molt, per consolar al Consell de Administració vaig dir que ans havíem estalviat uns 32 milions de pessetes durant aquets anys de tenir els equips de mesura flacs.
Per aquestes dades un dia varen tenir a la fàbrica una turmenta molt gran de pluja i vent, acompanyada de molta descàrrega elèctrica, resulta que una espurna va entrar en el lloc on hi havia tot els cables de alta tensió de la companyia i va cremar la instal·lació, i tots ells aparells de medició van quedar afectats, l’averia era greu i nosaltres varem quedar sense corrent.
Van venir els de la companyia van dir que ells ans subministrarien la corrent que ja mirarien amb els seus comptadors la corrent gastada, que això duraria dos o tres mesos fins tenir arreglada l’averia, tot normal. Però la primera factura que ens be desprès de l’averia es exageradament molt alta, de seguida vaig parlar amb en Sabat, un conegut veí de l’Airesol, que era inspector de la companyia elèctrica per mirar el problema i desprès de mirar-ho tot molt be, amb diu que lo paguem ara es el correcta, abans havíem anat posant màquines i transformadors però els equips de mesura eren els mateixos del principi, eren flacs i no marcaven bé, amb va dir que no diria res, ja que la llei en aquets casos permet fer factures retrospectives i ans podria sortir encara molt més card, varem fer un estudi de la potencia de tota la maquinaria que hi havia instal·lada i les factures, creia que eren correctes.
Amb tot i axó varen tenir varies entrevistes amb el Sr. Jaume i els directius de Hidroelèctrica, ja que hi havia un acord del principi que se’ls hi donava un tros de terreny a canvi de no pagar cap ampliació de potencia, però allò era diferent, el cas es que van canviar els equips de mesura, “els comptadors”, i les factures de la llum es van incrementar molt, per consolar al Consell de Administració vaig dir que ans havíem estalviat uns 32 milions de pessetes durant aquets anys de tenir els equips de mesura flacs.
Amb en Josep Mª Toneu tenia molt bona relació, era un tècnic de la casa Suiza Uster, la primera en treure aparells de medició per veure la qualitat del fil, resulta que els hi va sortir un competidor japonès Keisoky que feia els mateixos aparells i en Josep Mª va agafar la representació, el cas es, que jo amb ell hi tenia molta confiança. Hidexsa varem voler modernitzar el laboratori i van demanar pressupostos del últim model de Regularímetre que hi havia en el mercat, Keisoky anava bastant més barat que Uster, edemes hi havia la garantia de atenció al client que la portava en Toneu mateix, en canvi Uster tenia de representant en Ferrer Dalmau de Barcelona, no tenia cap tècnic bo i segons el problema tenia que venir un especialista de Suiza, amb la pèrdua de temps corresponent, per una cosa o un altre ans van decantar per els aparells de la casa Keisoky.Amb agraïment a que Hidexsa va ser el primer client que tenia Keisoky en Espanya, i també perquè li deixava que vinguessin a la fàbrica a veure els aparells futurs clients, en Josep Mª Toneu , va organitzar una anada de un cap de setmana a Paris amb les nostres senyores, la Nuria no hi havia estat mai i li feia molta il·lusió , en Toneu era molt estalviador i el viatge el va organitzar de la següent manera: Amb la Nuria varem anar fins a casa seva a Granollers on vivia, allà amb el seu cotxe per l’autopista cap a la Jonquera, passar la duana i cap a Perpinyà, allà l’aeroport i amb vol interior cap a Paris, d’aquesta manera sortia el vol bastant més barat que el vol directa Barcelona-Paris. A Paris teníem un hotel reservat en el centre de la ciutat. Nomes l’arribar va agafar un abono per 80 viatges en Metro per tot el fi de setmana, es coneixia Paris molt be, anàvem de un lloc al altre agafant el metro, va ser un fi de setmana de no parar, varem visitar Montmatre, veient la Notre-Dame, amb tots els artistes al carrer, Torre Eiffell, els Invàlids amb la tomba de Napoleó, magatzems Lafayett a comprar regals per la família, etc, etc. Amb el Metro varem voltar tot Paris, varem anar a dinar en un restaurant famós al centre de Paris, a veure un espectacle al famós Lido amb sopar inclòs, l’única pega va ser que la Nuria va menjar ostres i li van anar malament i al final del viatge se’l va passar vomitant.
La tornada va ser el diumenge per la tarda, amb avió fins a Perpinyà, allà amb cotxe cap a Granollers, i nosaltres cap l’Airesol, amb el record de haver vist coses molt boniques de París.
Al modernitzar el laboratori volíem que fos complet i la casa Uster de Suiza havia tret en el mercat un aparell per mirar la finor de la llana molt sofisticat, el Sr. Moles el volia comprar, jo no estava massa segur pensava que no seria de molta utilitat, el cas es que hem van fer anar a Suiza a veure el aparell que me’l expliquessin bé i decidir.
Un dia desprès de dinar, anada cap a Zurich, arribada a mitja tarda, en l’aeroport agafo un autobús de dos pisos que hem porta al mig de la ciutat, allà un taxi fins l’hotel que ja tenia reservat. Una vegada vaig de deixar el poc equipatge que duia a la cambra, m’han vaig a donar un passeig per la ciutat, distret quan volia tornar cap l’hotel no sabia cap a on anar, havia perdut les referències de vista, estava atabalat mirant cap on anar quan hem be un home amb un paper preguntant per una direcció, li vaig dir en català “nano, jo estic igual que tú” no hem va entendre, però s’han va anar somrient, desprès d’una estona llarga d’anar mirant be on estava, vaig veure el fons un edifici semblant l’hotel, s’han va obrir el cor, no va fer falta demanar ajuda encara que allà tothom parlava l’alemany i no havia manera d’entendre res, en últim cas hagués agafat un taxi per portar-me l’hotel. Una vegada de tornada l’hotel vaig veure a pocs metres un cine i allà vaig anar abans d’anar a dormir.
Quan estava esmorzant el matí es presenta un senyor com a representant de la casa Uster que parlava el castellà, i junts anem fins a la preciosa casa central, que tenia l’empresa Uster a Suiza, estava en mig de uns jardins i llac una mica apartat de la ciutat de Zurich. Anem a una sala exposició on tenien tots els aparells que feien, i me’ls van anar explicant tots, molts d’ells, ja els coneixia, però hi havia el Classimat era un aparell posat en una petita bobinadora que anava contant els defectes que portava el fil i els classificava, allò era per mi molt important. El regularímetre et donava el resultat de 100 metres de fil, en canvi el Classimat hi podies passar 10 kilos i els valors eren la mitjana, axó et donava una idea més fiable de tota la partida.
El Regularímetre era un aparell de treball, et guiava per la bona marxa de la partida, en canvi el Classimat testificava la qualitat de la partida.
Vaig agafar informació de tot el que m’interessava en especial del Classimat, han van acompanyar fins l’aeroport i a mitja tarda tornava estar a la fàbrica. Varem comprar el Classimat junt amb una petita bobinadora Rof que es va col·locar en el laboratori.
També teníem en el laboratori una petita màquina de filar de 8 pues, la part química amb els soxhlet i estufa, microscopi, aparells de medició de llargada i finor, dinamòmetre, torsiòmetre, filo plans, també referència de totes les partides amb el seu historial.
Com anècdota recordo la visita de uns clients sud-africans, que van venir i solament van voler veure el laboratori, van dir veient el laboratori es feien una idea de com treballava la fàbrica, per descomptat els hi va agradar molt.
Un dia desprès de dinar, anada cap a Zurich, arribada a mitja tarda, en l’aeroport agafo un autobús de dos pisos que hem porta al mig de la ciutat, allà un taxi fins l’hotel que ja tenia reservat. Una vegada vaig de deixar el poc equipatge que duia a la cambra, m’han vaig a donar un passeig per la ciutat, distret quan volia tornar cap l’hotel no sabia cap a on anar, havia perdut les referències de vista, estava atabalat mirant cap on anar quan hem be un home amb un paper preguntant per una direcció, li vaig dir en català “nano, jo estic igual que tú” no hem va entendre, però s’han va anar somrient, desprès d’una estona llarga d’anar mirant be on estava, vaig veure el fons un edifici semblant l’hotel, s’han va obrir el cor, no va fer falta demanar ajuda encara que allà tothom parlava l’alemany i no havia manera d’entendre res, en últim cas hagués agafat un taxi per portar-me l’hotel. Una vegada de tornada l’hotel vaig veure a pocs metres un cine i allà vaig anar abans d’anar a dormir.
Quan estava esmorzant el matí es presenta un senyor com a representant de la casa Uster que parlava el castellà, i junts anem fins a la preciosa casa central, que tenia l’empresa Uster a Suiza, estava en mig de uns jardins i llac una mica apartat de la ciutat de Zurich. Anem a una sala exposició on tenien tots els aparells que feien, i me’ls van anar explicant tots, molts d’ells, ja els coneixia, però hi havia el Classimat era un aparell posat en una petita bobinadora que anava contant els defectes que portava el fil i els classificava, allò era per mi molt important. El regularímetre et donava el resultat de 100 metres de fil, en canvi el Classimat hi podies passar 10 kilos i els valors eren la mitjana, axó et donava una idea més fiable de tota la partida.
El Regularímetre era un aparell de treball, et guiava per la bona marxa de la partida, en canvi el Classimat testificava la qualitat de la partida.
Vaig agafar informació de tot el que m’interessava en especial del Classimat, han van acompanyar fins l’aeroport i a mitja tarda tornava estar a la fàbrica. Varem comprar el Classimat junt amb una petita bobinadora Rof que es va col·locar en el laboratori.
També teníem en el laboratori una petita màquina de filar de 8 pues, la part química amb els soxhlet i estufa, microscopi, aparells de medició de llargada i finor, dinamòmetre, torsiòmetre, filo plans, també referència de totes les partides amb el seu historial.
Com anècdota recordo la visita de uns clients sud-africans, que van venir i solament van voler veure el laboratori, van dir veient el laboratori es feien una idea de com treballava la fàbrica, per descomptat els hi va agradar molt.
Per aquell temps va venir una reclamació de Nasige dient que últimament el nostre fil feia molta pols que un tècnic nostre i anés per veure el problema. Nosaltres demanaven que enviessin mostres del problema, però ells insistien de que hi anés un tècnic, el mateix temps el Sr. Moles hi volia anar ja que allà hi havien filatures de cotó i estava interessat amb la compra de las seves deixalles, per Fluinsa, la filatura de regenerats que tenia a Sant Joan les Fonts.
A finals del mes de maig del 1983, el Sr. Moles, el Ignasi, el seu fill que sabia anglès i jo ans varem desplaçar cap a Siria. Sortida de Barcelona cap a Frankfurt i d’allà a Damasc, al anar-hi el Sr. Moles ja han van rebre en l’aeroport els representants Sres Balbaki , e Hiraqui junt amb el contacte d’allà el Sr. George junta van tenir el primer contacte portant-nos a sopar en un bonic restaurant de Damasc.
La primera visita va ser a Unitex on ja tenien les mostres de les deixalles que produïen perquè el Sr. Moles tries, al endemà tenim que tornar, anada al despatx del Sr. Balbaki que està al costat de la Gran Mesquita de Damasc, per preparar la visita a Nasige. Dinem en l’hotel per la tarda visitem la Gran Mesquita, treu-nos les sabates i passejant pel seu interior en mig de unes grans columnes i el terra ple de catifes, en el mig de la sala hi ha el sepulcre de Saladino el gran sultà de Siria i Egipte. També visitem el souk entrem en una tenda de catifes, en Ignasi està interessat en comprar-ne una. Per la nit sopar a casa d’en George també hi ha el director tècnic de Mic, l’empresa que treballa el nostre fil, ans explica el problema que tenen que sempre han treballat igual i era els hi far molta pols. El Sr. Hiraki ens diu en un apart que ell ha demanat un aparell de vídeo per casa seva que si li podem regalar i no tindrem cap problema, el Sr. Moles no li agrada la manera de fer i diu que allò es un xantatge.
Per entendre be la situació, Nasige es l’empresa estatal que rep per part del govern les necessitats que te el país, i demana als diferents proveïdors de tot el mon, ofertes mitjançant tenders dels productes que necessiten, estudien cada cas i segons preu i condicions decideixen la compra. Mic també es una empresa estatal que te les màquines de teixir i que fan servir el fil comprat per Nasige, per descomptat la relació entre les dues empreses es molt forta, de forma que per obtenir les comandes tenen que esta contents totes dues empreses.
El dia següent al matí anem el despatx de Nasige i parlem amb el director general el Sr. Trabulsi , molt amable ans informa que han passat un a comanda de 50 tones, en la entrevista hi ha també el director general de Mic el Dr. Laham, no es parla res del problema de la pols.
Quan acaba la reunió junt amb el Dr. Laham i els representants Balbaki e Hiraqui anem a la fabrica, allà el Dr. Laham ens presenta el Sr. Lemond que havien conegut en el sopar en casa de George, nosaltres com si el veiéssim per primera vegada, es queixa de la pols que deixa el nostre fil, diu que hem canviat el component de la llana, jo dic que sempre s’ha fet amb el mateix tipus i proveïdor, visitem la fabrica i efectivament tots els telers tenen molta borra, però tots per mi que treballen en molta sequedat, diuen que el fil japonès pateix del mateix que van solucionar el problema pagant, el Sr. Moles vol saber quan valdria la reclamació, allà fan números i diuen que de cada 8 hores de treball, en tenen una de paro per neteja, axó representa uns quatre milions de dòlars, m’han duc mostra del problema jo dic que portarem analitzar el problema que ho veia molt estrany ja que sempre s`ha fet igual i no entenia el perquè del problema, tret de que per alguna causa la llana s’hagués alterat, que ja tindrien noticies nostres amb bolletins oficials de l’Acondicionament.
Tornem a Unitex l’empresa on el Sr. Moles els hi compra les deixalles de cotó que tenen acumulades, es posant d’acord amb les quantitats i el preu, sembla que hagi estat un bon negoci per les dues parts. Per la tarda visita turística per la ciutat de Damasc; Església de Sant Ananias, Església del Orfenat de Sant Paul, un petit bany a la piscina de l’hotel, al vespre en l’àtic del mateix hotel sopar amb espectacle.
A les 9 del matí en punt tornem a Nasige a informar al Dr. Trabulsi de la visita a la fàbrica de Mic, que ens emportem mostres per estudiar a fons el problema, també l’informen que hem deixat un antiestàtic que amb allò podem disminuir molt el problema, que el tindrem informat puntualment la reunió es molt cordial.
Per la tarda anem amb l’ Ignasi de compres, catifa i diferents regals per la família, desprès junts amb els representants Balbaki e Hiraqui anem a casa del contacta Sr. George, allà es produeix una forta discussió, ja que proposen fer-se càrrec del defecte, però que d’aquí en endavant seran col·laboradors, que aniran a mitges amb Hidexsa, per la forma de presentar-ho sembla que estigui’m confabulats amb el director de Mic, i voler treure ells profit del problema. El Sr. Moles s’enfada i diu que vol anar fins el fon del problema que no li interessa treballar d’aquella manera, l’ambient queda molt tibat en George diu que en el futur no vol cap cèntim nostra.
A finals del mes de maig del 1983, el Sr. Moles, el Ignasi, el seu fill que sabia anglès i jo ans varem desplaçar cap a Siria. Sortida de Barcelona cap a Frankfurt i d’allà a Damasc, al anar-hi el Sr. Moles ja han van rebre en l’aeroport els representants Sres Balbaki , e Hiraqui junt amb el contacte d’allà el Sr. George junta van tenir el primer contacte portant-nos a sopar en un bonic restaurant de Damasc.
La primera visita va ser a Unitex on ja tenien les mostres de les deixalles que produïen perquè el Sr. Moles tries, al endemà tenim que tornar, anada al despatx del Sr. Balbaki que està al costat de la Gran Mesquita de Damasc, per preparar la visita a Nasige. Dinem en l’hotel per la tarda visitem la Gran Mesquita, treu-nos les sabates i passejant pel seu interior en mig de unes grans columnes i el terra ple de catifes, en el mig de la sala hi ha el sepulcre de Saladino el gran sultà de Siria i Egipte. També visitem el souk entrem en una tenda de catifes, en Ignasi està interessat en comprar-ne una. Per la nit sopar a casa d’en George també hi ha el director tècnic de Mic, l’empresa que treballa el nostre fil, ans explica el problema que tenen que sempre han treballat igual i era els hi far molta pols. El Sr. Hiraki ens diu en un apart que ell ha demanat un aparell de vídeo per casa seva que si li podem regalar i no tindrem cap problema, el Sr. Moles no li agrada la manera de fer i diu que allò es un xantatge.Per entendre be la situació, Nasige es l’empresa estatal que rep per part del govern les necessitats que te el país, i demana als diferents proveïdors de tot el mon, ofertes mitjançant tenders dels productes que necessiten, estudien cada cas i segons preu i condicions decideixen la compra. Mic també es una empresa estatal que te les màquines de teixir i que fan servir el fil comprat per Nasige, per descomptat la relació entre les dues empreses es molt forta, de forma que per obtenir les comandes tenen que esta contents totes dues empreses.
El dia següent al matí anem el despatx de Nasige i parlem amb el director general el Sr. Trabulsi , molt amable ans informa que han passat un a comanda de 50 tones, en la entrevista hi ha també el director general de Mic el Dr. Laham, no es parla res del problema de la pols.
Quan acaba la reunió junt amb el Dr. Laham i els representants Balbaki e Hiraqui anem a la fabrica, allà el Dr. Laham ens presenta el Sr. Lemond que havien conegut en el sopar en casa de George, nosaltres com si el veiéssim per primera vegada, es queixa de la pols que deixa el nostre fil, diu que hem canviat el component de la llana, jo dic que sempre s’ha fet amb el mateix tipus i proveïdor, visitem la fabrica i efectivament tots els telers tenen molta borra, però tots per mi que treballen en molta sequedat, diuen que el fil japonès pateix del mateix que van solucionar el problema pagant, el Sr. Moles vol saber quan valdria la reclamació, allà fan números i diuen que de cada 8 hores de treball, en tenen una de paro per neteja, axó representa uns quatre milions de dòlars, m’han duc mostra del problema jo dic que portarem analitzar el problema que ho veia molt estrany ja que sempre s`ha fet igual i no entenia el perquè del problema, tret de que per alguna causa la llana s’hagués alterat, que ja tindrien noticies nostres amb bolletins oficials de l’Acondicionament.Tornem a Unitex l’empresa on el Sr. Moles els hi compra les deixalles de cotó que tenen acumulades, es posant d’acord amb les quantitats i el preu, sembla que hagi estat un bon negoci per les dues parts. Per la tarda visita turística per la ciutat de Damasc; Església de Sant Ananias, Església del Orfenat de Sant Paul, un petit bany a la piscina de l’hotel, al vespre en l’àtic del mateix hotel sopar amb espectacle.
A les 9 del matí en punt tornem a Nasige a informar al Dr. Trabulsi de la visita a la fàbrica de Mic, que ens emportem mostres per estudiar a fons el problema, també l’informen que hem deixat un antiestàtic que amb allò podem disminuir molt el problema, que el tindrem informat puntualment la reunió es molt cordial.
Per la tarda anem amb l’ Ignasi de compres, catifa i diferents regals per la família, desprès junts amb els representants Balbaki e Hiraqui anem a casa del contacta Sr. George, allà es produeix una forta discussió, ja que proposen fer-se càrrec del defecte, però que d’aquí en endavant seran col·laboradors, que aniran a mitges amb Hidexsa, per la forma de presentar-ho sembla que estigui’m confabulats amb el director de Mic, i voler treure ells profit del problema. El Sr. Moles s’enfada i diu que vol anar fins el fon del problema que no li interessa treballar d’aquella manera, l’ambient queda molt tibat en George diu que en el futur no vol cap cèntim nostra.
Sopar amb els representants Balbaki i Hiraqui en el àtic del Sheraton on hi ha també espectacle àrab, es el sopar de comiat.
Al dia següent tornada a mig matí cap a Barcelona fem escala a Atenas, i d’allà a Ginebra arribada a Barcelona a les vuit del vespre.
Al arribar a Sabadell de seguida portar les mostres de la pols, la llana i el teixit l’Acondicionament per analitzar les causes del defecte explicant el problema. Al cap de una setmana, desprès de tenir varies converses es porten un bolletí en el que les probes microscòpiques no indiquen cap alteració de la fibra, que la pols era en un percentatge molt elevat llana i que creuen que el problema queda molt reduït amb una bona climatització que si es treballa amb un ambient sec i molt calorós la llana s’han recent molt i queda la seva estructura perjudicada, tornant-se molt fràgil i poc resistent, que l’aplicació d’antiestàtics amb ambients secs es molt adequat, amb telers molts rapits es casi una obligació tenir una bona climatització a la sala perquè tinguin un bon funcionament.
Varem fer traduir el dictamen l’anglès i varem enviar una copia a Nasige, dient que si no estàvem d’acord enviaríem les probes a un laboratori internacional perquè decidís la magnitud del problema.
Apart també ens varem preocupar de la casa alemanya Henkel que tenia mercat a Damasc, perquè els envies a Mic, la fabrica de Nasige, per conte nostre, un producte antiestàtic perquè l’apliquessin en el fil, quan passava per el ordidor.
La resposta d’ells es que hi anés un tècnic per acabar de discutir el problema, al cab de dos mesos a mitjans de juliol tornada a Siria acompanyat per en Dioni Jimenez, un tècnic molt bo amb ordidors i telers, que treballava per Cía Textil J.M.
Degut a que no ens refiàvem d’aquella gent varem decidir portant-se nosaltres producte antiestàtic, per si calia poder fer les probes a la pràctica, junt amb tot l’informa tècnic de l’Acondicionament.
Van omplir tres bidonets de plàstic de un líquid oliós, amb un informe testificant que era un producte no perillós per si les autoritats de l’aeroport ans cridaven l’atenció, els varem posar en una maleta i es va factura com equipament.
Sortida de Barcelona a les onze, cap a Ginebra, allà fins les tres de la tarda no sortia el vol cap a Damasc, per arribar als voltants de les deu i mitja, degut a que el viatge es força llarg, en l’aeroport compren varies revistes per entretenir els temps morts, entre elles l’Interviu, facturem l’equipatge amb la maleta amb el producte antiestàtic tot semblava que anava be, però nosaltres una mica preocupats ja que anàvem en un país, que tenien forces problemes i estaven molt alertes principalment a l’ duana. Al anar a recollí les maletes totes van sortir menys la que portàvem l’antiestàtic, estàvem ja una mica preocupats quan finalment junt amb tres maletes més apareix la maleta sense cap senyal especial, jo patia perquè si algun bidó no hagués tancant bé, el líquid era com un oli i hagués estat un desastre, recollim l’equipatge i al hora de passar el últim control, el guàrdia han far parar i que li ensenyi tot, obro l’equipatge de ma, on a sobre de tot hi havia les revistes comprades a Barcelona i vaig per obrir les altres maletes quan el guàrdia han diu que no cal que m’han puc anar mentre agafa l’Interviu on en la portada hi havia una noia mig despullada i se’l amaga. Vaig respirar profundament i corrents surto amb les maletes a saludar el representant Hiraqui que ja ens estava esperant.
Sopar amb el fill del representant Hiraqui en un restaurant l’aire lliure fa molt bon temps i preparar les entrevistes pel dia següent.
A primera hora tenim el representant Hiraqui en l’hotel i junts anem a Nasige, el director General no hi es, parlem amb la secretaria que sap bastant el castellà, explicant totes les gestions fetes i li fen entrega dels dictàmens de l’Acondicionament, i ens diu que anem a Mic a parlà amb els tècnics d’allà, un taxi ens porta a Mic, tenim que esperar fins les 12 que arriba el director Sr. Jamour, li expliquem amb el nostre pobre anglès totes les gestions fetes i li fem entrega de una copia del dictamen, ell diu que la comanda del problema era de 200 tones, els hi queda unes 25 tones de caqui fosc i 40 del caqui clar, li dient que de lo gastat, li abonarem, se interessa molt per una nova comanda de 150 tones de fil blanc, les entregues tenen de ser 50 tones cada mes, li comuniquem que no tenim la lletra de crèdit i sense ella no podem començar la producció.
Passem a veure els telers i ordidor i concretem que demà a les vuit estarem a la fàbrica per fer la proba en el ordidor i desprès en el teler, no tenen el producte ni s’han preocupat, sort de portar nosaltres la mostra.
En Dioni veu negre que ans entenguem, degut a la seva postura, els telers van amb quatre llisos, el Dioni els hi diu que millor amb vuit llisos, menys fricció amb els fils, duien que sempre ho han fet axis i no en volen saber res, per la tarda no hi ha cap tècnic, nomes personal de màquines i no es pot està a la fàbrica.
Al dia següent tornada a mig matí cap a Barcelona fem escala a Atenas, i d’allà a Ginebra arribada a Barcelona a les vuit del vespre.
Al arribar a Sabadell de seguida portar les mostres de la pols, la llana i el teixit l’Acondicionament per analitzar les causes del defecte explicant el problema. Al cap de una setmana, desprès de tenir varies converses es porten un bolletí en el que les probes microscòpiques no indiquen cap alteració de la fibra, que la pols era en un percentatge molt elevat llana i que creuen que el problema queda molt reduït amb una bona climatització que si es treballa amb un ambient sec i molt calorós la llana s’han recent molt i queda la seva estructura perjudicada, tornant-se molt fràgil i poc resistent, que l’aplicació d’antiestàtics amb ambients secs es molt adequat, amb telers molts rapits es casi una obligació tenir una bona climatització a la sala perquè tinguin un bon funcionament.
Varem fer traduir el dictamen l’anglès i varem enviar una copia a Nasige, dient que si no estàvem d’acord enviaríem les probes a un laboratori internacional perquè decidís la magnitud del problema.
Apart també ens varem preocupar de la casa alemanya Henkel que tenia mercat a Damasc, perquè els envies a Mic, la fabrica de Nasige, per conte nostre, un producte antiestàtic perquè l’apliquessin en el fil, quan passava per el ordidor.
La resposta d’ells es que hi anés un tècnic per acabar de discutir el problema, al cab de dos mesos a mitjans de juliol tornada a Siria acompanyat per en Dioni Jimenez, un tècnic molt bo amb ordidors i telers, que treballava per Cía Textil J.M.
Degut a que no ens refiàvem d’aquella gent varem decidir portant-se nosaltres producte antiestàtic, per si calia poder fer les probes a la pràctica, junt amb tot l’informa tècnic de l’Acondicionament.
Van omplir tres bidonets de plàstic de un líquid oliós, amb un informe testificant que era un producte no perillós per si les autoritats de l’aeroport ans cridaven l’atenció, els varem posar en una maleta i es va factura com equipament.
Sortida de Barcelona a les onze, cap a Ginebra, allà fins les tres de la tarda no sortia el vol cap a Damasc, per arribar als voltants de les deu i mitja, degut a que el viatge es força llarg, en l’aeroport compren varies revistes per entretenir els temps morts, entre elles l’Interviu, facturem l’equipatge amb la maleta amb el producte antiestàtic tot semblava que anava be, però nosaltres una mica preocupats ja que anàvem en un país, que tenien forces problemes i estaven molt alertes principalment a l’ duana. Al anar a recollí les maletes totes van sortir menys la que portàvem l’antiestàtic, estàvem ja una mica preocupats quan finalment junt amb tres maletes més apareix la maleta sense cap senyal especial, jo patia perquè si algun bidó no hagués tancant bé, el líquid era com un oli i hagués estat un desastre, recollim l’equipatge i al hora de passar el últim control, el guàrdia han far parar i que li ensenyi tot, obro l’equipatge de ma, on a sobre de tot hi havia les revistes comprades a Barcelona i vaig per obrir les altres maletes quan el guàrdia han diu que no cal que m’han puc anar mentre agafa l’Interviu on en la portada hi havia una noia mig despullada i se’l amaga. Vaig respirar profundament i corrents surto amb les maletes a saludar el representant Hiraqui que ja ens estava esperant.
Sopar amb el fill del representant Hiraqui en un restaurant l’aire lliure fa molt bon temps i preparar les entrevistes pel dia següent.
A primera hora tenim el representant Hiraqui en l’hotel i junts anem a Nasige, el director General no hi es, parlem amb la secretaria que sap bastant el castellà, explicant totes les gestions fetes i li fen entrega dels dictàmens de l’Acondicionament, i ens diu que anem a Mic a parlà amb els tècnics d’allà, un taxi ens porta a Mic, tenim que esperar fins les 12 que arriba el director Sr. Jamour, li expliquem amb el nostre pobre anglès totes les gestions fetes i li fem entrega de una copia del dictamen, ell diu que la comanda del problema era de 200 tones, els hi queda unes 25 tones de caqui fosc i 40 del caqui clar, li dient que de lo gastat, li abonarem, se interessa molt per una nova comanda de 150 tones de fil blanc, les entregues tenen de ser 50 tones cada mes, li comuniquem que no tenim la lletra de crèdit i sense ella no podem començar la producció.
Passem a veure els telers i ordidor i concretem que demà a les vuit estarem a la fàbrica per fer la proba en el ordidor i desprès en el teler, no tenen el producte ni s’han preocupat, sort de portar nosaltres la mostra.
En Dioni veu negre que ans entenguem, degut a la seva postura, els telers van amb quatre llisos, el Dioni els hi diu que millor amb vuit llisos, menys fricció amb els fils, duien que sempre ho han fet axis i no en volen saber res, per la tarda no hi ha cap tècnic, nomes personal de màquines i no es pot està a la fàbrica.
A les vuit del matí estem a la fabrica fem la proba amb Olinor el producte antiestàtic, encerem els últims 200 metres en un plegador, a les onze es posa en el teler, nosaltres volem comprovar el cost de la reclamació, que es basa en que cada vuit hores en tenen una de paro per netejà el teler, i volem veure si allò es veritat, de tot diuen OK, però que el problema tindria que veure’s al cap de tres o quatre dies funcionant, jo continuo dient que la reclamació es el paro de una hora de neteja cada vuit de treball, el director diu que aquella proba no li serveix.Demanen tenir un teler a primera hora per fer la proba seguida, diuen que fins que no acabi un teler no es farà la proba.
Facilitats cap, veurem que passa demà, informo al representant Sr. Hiraqui, i també truco a la fàbrica i parlo amb el Sr. Jaume.
A les vuit en punt a la fabrica, ales deu reunió al despatx amb el Sr. Bal-luk junt amb un altre enginyer ans informen que a les onze hi haurà un teler a punt, que nosaltres es podem quedar fins las tres de la tarda, i demà abans de anar l’ aeroport passa per la fabrica, aquell teler haurà funcionat tota la tarda i nit i veurem la quantitat de borró que deixa, estem durant dues hores en el despatx del contramestre que es veu que no sap res del problema i li fem preguntes de la neteja, ens diu que neteja’n el teler cada mati durant dos minuts, i desprès cada canvi de peça que dura uns 18 dies, aleshores es neteja a fons el teler per posa un altre plegador. A les dotze es cridant al despatx i concretem que deixarem dos telers anant amb el nostre fil per demà abans de anar l’aeroport revisar la pols feta.
De bon matí ans llevem ja que es prepara un dia molt ple, com anècdota al demanar la nota l’hotel, no tinc prous diners, per abonar-la, amb tots els desplaçaments que havíem fet amb taxi, m’he havia quedat sense diners, el Dioni es treu una tarja de crèdit del Banc de Sabadell i paga la seva estança apart, sense cap problema, jo no han havia vist cap i amb va agradar, ja que anaves segur i et podia treure de qualsevol apuro.
A les nou anem a Nasige explicar tot el que s’ha fet, no tenen idea de la nova lletra de crèdit del fil blanc que reclamava Mic.
Anem a Mic a veure els telers, al teler de la proba amb l’oli han tirat borra a sota el teler, i diu que els hi a portat problemes, volem la indemnització els hi diem que ahir varem esta cinc hores en màquines i durant aquet temps no hi va haver cap paro per neteja, no m’han entenen ni volen entendrem, el Dioni diu que la neteja del teler influeix amb la producció com a màxim un 2% , ells diuen que mes de 10%. No han col·laborat nosaltres tenim presa per agafar l’avió, quan anava cap l’aeroport pensava si tot axó, com deia el representant Hiraqui, amb un vídeo s’hagués arreglat amb gust el hagués pagat jo mateix.
La sortida de Damasc va tenir una hora de retràs varen fer escala a Estambul i d’allà a Ginebra, i tot seguit Ginebra Barcelona, on van arribar a les deu del vespre bastant cansats i enfadats, el viatge no havia servit de res.
No hay comentarios:
Publicar un comentario