Va ser per aquet temps quan un dia durant les fetes de Nadal amb vaig trobar malament amb uns dolors forts a la panxa, i m’anava tornant groc, el metge va dir que allò semblava que era cosa del fetge, el cas es que cada vegada tenia més dolor, varem anar d’urgències a la Mutua dels amos, allà hem van ingressà i el que hem va atendre va ser el Dr. Simó Deu, vell conegut que ja va participar amb la meva operació d’estomac feia uns set anys enrere, i encara que tenia el gota a gota continuava tenint uns atacs que ho passava molt malament, en mig d’un d’aquells atacs hem va operar, vaig entrar el quiròfan a les vuit del matí i no hem vaig sortir fins les tres i mitja de la tarda, amb gran desesperació de la Nuria per l’estona que van tardar, el postoperatori també va ser molt lent, havia quedat molt baix de defenses, entre unes coses i altres vaig estar a la clínica un mes i mig.El postoperatori a la clínica va durar uns quinze dies, i cada dia venia el Dr. Simó
Deu que era el cap dels operadors de la clínica, i es quedava a fer-me companyia una bona estona ell hem va explicar lo de l’operació i també problemes de treball que tenia a la clínica. Resulta que per aquells dies va haver una averia elèctrica i encara que tenien electricitat de les dues companyies i un grup electrogen per fer-se la corrent en cas de necessitat, no podien tenir riscos que a la meitat d’ una operació es quedessin en sense llum, durant l’averia tothom anava de bòlit, uns acabant de fer el que tenien entre mans, altres planificant les operacions que tenien programades traslladant-les als dissabtes e inclòs als diumenges, els que se’ls veia feliços eren els camillers, el Dr. Simó Deu, no els podia veure eren de Comissions Obreres i tenien els seus privilegis, m’explicava que en vestidor on es canvien de roba, venien operadors de gran categoria i prestigi a treballar a la clínica i la seva roba la tenien que deixar a la vista de tothom en uns penjadors, els únics que tenien la seva taquilla particular amb la roba tancada eren els camillers.
Un altre cosa que hem va quedar es que el Dr. per la seva feina anava sovint a Anglaterra amb una clínica que estava molt relacionada amb la Mutua de Sabadell, i li havien dit que una de les causes mes grans de la prosperitat de Estats Units en el mon, era la Cía, allà portàvem amb detall la vida de qualsevol ser humà del mon que destaques en la seva faceta, principalment en medicina, farmàcia, química, física o matemàtiques. Quan aquella persona estava a punt, li oferíem un bon laboratori amb els seus col·laboradors i sou també important i que acabes els seus estudis i investigacions a Estats Units, de lo que surtis els primers en treure’m profit eren ells, i els demés països tenien de pagar royaltys del invent, hem va dir que si miréssim els premis Nobel un percentatge molt alt son de persones que han acabat les seves investigacions allà. Resulta que tot el cost de la formació d’aquella persona la havia fet el seu país, i els fruits del seu talent e investigació s’han aprofitava Estats Units.L’explicació de lo que m’he havia passat era que resulta que de l’operació d’estomac al tallar-me els nervis que funcionen per allà, també van deixar-me la bufeta de la fel que segrega la bilis mig paralitzada, i amb el temps es van anar formant petites pedretes i hem van obturar el tub, axó hem produïen els atacs i no hi havia manera de treure l’ inflamació i van decidir operar amb bastant risc, hem van deixar en sense bufeta, però en vam treure el dolor. Vaig quedar bastant fotut però quan hem van donar d’alta, al anar cap l’Airesol amb la vida l’aire lliure al mig del bosc, hem vaig anar recuperant molt ràpid.
Durant aquet període la vida de la fabrica l’anava seguint amb les nombroses visites que tenia de tots els estaments de la fabrica, tant del Sr. Moles, i Sr. Jaume, com d’encarregats i inclòs d’algun treballador, tant quan estava a la clínica com la convalescència a casa, venien a veurem pricipalment quan tenien algun problema a la fàbrica.
La visita al nostre competidor Flassa de Suiza, per mi va ser de gran referència, allà controlaven totes les seccions de producció des de el tint fins l’entrega ultima al client, han van explicar que les primeres operacions en la transformació de la matèria prima en fil eren les més importants allà començava la qualitat del fil, aquestes operacions eren el tint i el re pentinatge i eren les úniques que nosaltres no teníem.
També aquestes dues operacions eren las que portàvem mes cost en la producció de fil, ja que un fallo en aquestes operacions durant la producció si anàvem afegint el cost de cada operació.
Vaig plantejar a Gerència el estudi de tenir aquestes dues operacions a la fabrica.
El tint era un capítol apart ja que requeria, apart de la maquinaria i aparells de tintura especials, com calderes, autoclaus, assecadors etc, tot un equip tècnic de personal i lo més principal unes instal·lacions adequades d’aigua i vapor que no teníem, però el re pentinatge era solament l’ inversió de la maquinaria, per lo que varem demanar pressupost a Schlumberger, una empresa francesa situada molt a prop amb la frontera de Suiza, en Mulhouse, que fèiem les millors pentinadores del mon. El representant a Espanya era Luciano Aguilar i el seu tècnic de ventes el Sr. Grases amb qui li van demanar apart dels pressupostos, també poder anar dos operaris nostres a fer un curset a France.
En Mariné, acompanyat per el encarregat Jose Antonio va anar una setmana a aprendre el funcionament i fer-se l’idea del treball de la pentinadora una de les màquines més complicades i tècnicament diferents que tenia la filatura.
Hidexsa va comprar tota una secció de re pentinatge, composada per 12 màquines, però abans va tenir de condicionar tota una nau que estava encara per cobrir la taulada amb cel ras, i posar-hi totes les canalitzacions per la humitat i extracció del aire calent, varem estar un quant temps distrets.
Varem guanyar moltíssim amb la qualitat del fil, i també disminuint ruptures i augmentant la producció en totes les seccions.
Per aquets temps va venir una reclamació del client Jordan Worster degut a que una partida de Caqui fosc el teixit li feia unes barres per trama i volien que un tècnic anés a veure-ho.
Vaig mirar com estava compost aquella barreja de colors i anava un 3% de gris perla, el tint que ho va fer era Tints Bros i aquesta empresa ja ans portava la mescla dels diferents components feta.
Normalment els colors per l’exèrcit estava composats de diferents colors que als barrejar-los donava el color que volien, aquesta mescla tenia que estar molt ben feta, perquè si no podia tenir el teixit visions.
Hidexsa ja teníem la nostra manera de fer les mescles que era pràcticament impossible tenir algun error a la barreja.
El procediment que seguíem era el següent, sigues la partida dels kilos que fóssim, n’havien fet partides de 50.000 kilos i més, fèiem lots de 1000 kilos, on hi anava els kilos corresponents de cada color component, hi ja teníem estudiat que els mil kilos omplien tots els bots que necessitàvem les 6 pentinadores, el primer bot anava a la primera pentinadora, el segon a la segona i axis sucessivament, el setè bot tornava anar a la primera pentinadora o sigui que teníem barrejats tots els mil kilos amb les sis pentinadores, si hi havia alguna diferencia sempre es trobava al final de la partida, on podia ser que algun color faltes, els bots que sortien es repartien un cada pentinadora, però es que desprès a l’ entrada a la preparació també es barrejàvem els bots de les pentinadores o sigui que amb els doblatges que desprès hi havia a la preparació era pràcticament impossible que les mescles de colors no fossin iguals.
Resulta que aquelles partides en concret ja venien tots els components barrejades del tint, nosaltres solament fèiem lots de 1000 kilos i prou, es veu que el final de la partida els hi va faltar color gris i sense dir res va venir sense el component gris degut a que ja havíem posat la partida a màquines i al no saber-ho no va estar ben barrejat i el final de la partida faltava part del component gris, a resultes d’axó el teixit els hi feia barres.
Amb el tècnic de Tints Bros, el Sr. Masqué i jo a principis d’octubre varem tenir d’anar cap Amman, capital de Jordània. Sortida de Barcelona a les 10,30 cap a Frankfurt, arribada a les nou del vespre Amman.
Ans recull Mr. Horsman es britànic, tècnic de telers fa dotze anys que viu a Jordània cassat amb una dona àrab d’allà, té dues filles, ans entenen amb anglès, desprès de fer-lo repetir forces vegades, es veu bon home.
A les set i mitja del matí es passa a recollí l’hotel i anem a la fabrica que està a uns 20 kilòmetres, allà ens presenta al director Mr. Zabanesh, fem una visita a la fabrica, està molt neta ben organitzada i moderna, tenen 24 màquines de teixir Sulzser, visitem la part més antiga plena de telers antics nomes en van sis, en el magatzem hi ha caixes de fil de Anglaterra i d’Alemanya.
Anem a la secció de les cosidores i veiem el problema, ans ensenyen teixits en que es veu les marques de una parts més fosques, els hi donem l’idea de que la resta de fil d’aquella partida el gastin solament per ordit i la partida nova per trama, l’idea els hi agrada molt, lo que nosaltres no comprenem es que en els cons del fil no es vegi el problema, diuen que miraran de salvar tot el que pugin però que hi haurà una reclamació, estem tots d’acord de moment s’ha salvat el resto de fil que tenen de la partida, el Sr, Mohaser l’ amo de Jordan Worster vindrà a Espanya per acabar de discutir el problema.
Desprès de estar tots d’acord amb el problema, ens passen a recollí a la fabrica el representant Sr. Hiraqui, junts amb uns amics anem a dinar en un restaurant l’aire lliure, un dels amics mentre prenen el cafè es posa a fumar una pipa, m’inviten per si també vull fumar, refuso per por de marejar-me, desprès fem un petit passeig per Amman, anem fins el Circ Romà, molt ben conservat, allà han fan adonar de com construïen fa dos mil anys en sense ciment les grans columnes, entrem descalços a la mesquita, passegem per el carrer principal fins arribar l’hotel.
A les nou el Sr. Horsman ans ve al hotel a acomiadar-se en molta cordialitat, mes tard junt amb els representants anem a sopar al Hotel Holiday Inn.
A les cinc del matí un taxi ans porta l’aeroport, sortida de l’avió a les sis quaranta, escala d’una hora a Damasc, via Frankfurt, arribada a Barcelona a les tres i mitja. L’anada de Frankfurt a Barcelona la varem fer amb classe preferent de Iberia.
A les poques setmanes va venir a Hidexsa el Sr. Mohaser amb la nota dels metres tarats, la veritat es que va ser molt prudent, i lo més important va dir que per compensar la pèrdua volia un altre comanda amb el mateix preu i kilos, degut a que el preu estava força be tothom va estar content, menys els Tints Bros que no van voler acceptar la meitat del càrrec que ans havien fet, desprès varies discussions del Sr. Jaume amb el Sr. Antoni Bros, va dir que ells no se equivoquen mai, el Sr. Jaume va manar de no treballar més amb ells i nosaltres ens varem fer càrrec de tot el seu import.
Als pocs dies de tornar d’aquet viatge anem a Milan on es fa la Fira Internacional de Maquinaria Textil, l’estada va ser al mateix Milan en el Motel Agip, som una bona colla ja que també venen els tècnics de Cía Textil, junt amb el Alejandro i el Dioni Jiménez de telers, mes tard arriben el Sr. Moles, el Sr. Jaume i l’ Ignasi, tots plegats som 10 persones del grup per veure les ultimes novetats tan a la filatura com als telers.
El primer dia ens arriben a Biela la regió del nord d’Itàlia on hi ha concentrada tota la Industria Textil, allà tenim concertades varies visites a diferents empreses, Tesiana, tintura de cable acrílic tot automatitzat, Frader, filatura i tints, la filatura amb cèrcols rotatius, no està molt ben organitzada possibilitat de barreja’s, per la tarda visita a un altre filatura amb màquines Cognetex, tenen cèrcols rotatius però van a poca velocitat. El dia següent a la fira ja teníem concertades varies entrevistes primer al estand de la Rieter demanen pressupost per 6 màquines de filar, desprès a Schlumberger, on veiem el Guils de cadena tots automatitzats i la metxera de frotació, demanem pressupostos, anem al estand de Schlaforst on ans fan demostració del nuador Splicer a dos caps, demanen pressupost, també anem als estands dels telers a veure les ultimes novetats, Sulzer, Picañol, etc.
Per la tarda continuem visita cap a Morel, Rieter, Wolkman, Cognetex.
El sopar el fem junt amb el representant de Tunez, el Sr. Mami junt amb la seva Sra., i el Sr. Dargut de Filtis, un client tunecino, en un restaurant típic italià, Picolo Padre, on durant el menjar passant per les taules un conjunt cantant, demanen a cada taula de on son i cantant cançons típiques del seu país tot un espectacle.
Al dia següent visitem filatures de Open-End, en Investa tot es de cotó, visitem el estand de Keisoky on hi ha en Toneu i Sr. Okuda, en el estand japonès de Kowa tenen el canvi automàtic i el transport amb rails igual que en AKS d’Alemanya, en el estand de la Sinzer veiem el Siros-spum i nuador automàtic, axis com el canvi automàtic de mudada, funcionant força be, en el estand de la Platt-Sacolowel, no hi havia cap novetat.
Dinem en una Pizzeria al costat de la Plaça Duomo, passegem per el centre de Milan amb una breu visita a la seva Catedral.
Sortida de Milan a les set i mitja arribada a Barcelona passades les nou del vespre.
Aquesta fira ans va fer dar compte de que totes les grans empreses de maquinaria tèxtil, anàvem per automatitzat les seves màquines, incloent el transport dins de la fàbrica, o sigui estalviar mà obra improductiva, amb el Sr. Jaume ans varen moure amb aquet sentit, varem anar a veure una empresa d’Arbúcies que feia confecció, on les peces de roba anàvem penjades en uns rails i per mitja de unes targetes es desplaçàvem soles de un lloc de treball l’ altre, el tècnic que ans acompanyava ans va fer un estudi adequat a la nostre fabricació on les cubetes plenes de fil estarien penjades al sostre fent de magatzem i quan les demanessin baixarien, tot molt car i sofisticat, jo tenia damunt la taula el catàleg de Subministres Vinca, on hi havia teleres automàtiques i trams de teleres amb corrons i junt amb en Felix l’ajudant del laboratori i en Mariné de manteniment, varem anar ideant com podíem anar movent el fil sense intervenir la ma obra, ajudats per un tècnic de Vinca, varen anar fent com un vestit a mida per Hidexsa, de manera que quan sortia el fil de la continua de filar, sense que ningú el toques, la cubeta ella sola és desplaçava fins a la màquina següent on tenia de anar, axó ho varem aconseguir fent unes obertures a la paret per on passàvem la cubeta plena de fil que quedava dipositada sobre una telera que s’accionava i movia la cubeta fins a un lloc de espera que estava fet de corrons, la cubeta quedava dipositada fins que l’operari, de l’ altre secció l’agafes, per treballar-hi.
Era una fabrica que de una manera molt senzilla veies les cubetes moure’s d’un lloc l’altre en sense intervenir cap operari, donava gust de veure, en sense valer gaires cèntims varem aconseguir una automatització interior molt eficient. L’ inversió més gran va ser en cubetes d’alumini que estàvem també adaptades per poder entrar directament al vaporador a fi i efecte de no haver de tocar el fil per res.
Els de Subministres Vinca van venir a fer fotografies e inclòs una pel·lícula per posar-la en els seus catàlegs de venta.
La fabrica donava goig de visitar-la, no es veia gaire personal treballant i totes les màquines funcionant, el Sr. Moles varies vegades havia portat a matrimonis amics a visitar la fàbrica i desprès anàvem a dinar tots junts pels voltants de Castellar, jo amb la Nuria casi sempre hi anàvem convidats.
La visita al nostre competidor Flassa de Suiza, per mi va ser de gran referència, allà controlaven totes les seccions de producció des de el tint fins l’entrega ultima al client, han van explicar que les primeres operacions en la transformació de la matèria prima en fil eren les més importants allà començava la qualitat del fil, aquestes operacions eren el tint i el re pentinatge i eren les úniques que nosaltres no teníem.
També aquestes dues operacions eren las que portàvem mes cost en la producció de fil, ja que un fallo en aquestes operacions durant la producció si anàvem afegint el cost de cada operació.
Vaig plantejar a Gerència el estudi de tenir aquestes dues operacions a la fabrica.
El tint era un capítol apart ja que requeria, apart de la maquinaria i aparells de tintura especials, com calderes, autoclaus, assecadors etc, tot un equip tècnic de personal i lo més principal unes instal·lacions adequades d’aigua i vapor que no teníem, però el re pentinatge era solament l’ inversió de la maquinaria, per lo que varem demanar pressupost a Schlumberger, una empresa francesa situada molt a prop amb la frontera de Suiza, en Mulhouse, que fèiem les millors pentinadores del mon. El representant a Espanya era Luciano Aguilar i el seu tècnic de ventes el Sr. Grases amb qui li van demanar apart dels pressupostos, també poder anar dos operaris nostres a fer un curset a France.
En Mariné, acompanyat per el encarregat Jose Antonio va anar una setmana a aprendre el funcionament i fer-se l’idea del treball de la pentinadora una de les màquines més complicades i tècnicament diferents que tenia la filatura.
Hidexsa va comprar tota una secció de re pentinatge, composada per 12 màquines, però abans va tenir de condicionar tota una nau que estava encara per cobrir la taulada amb cel ras, i posar-hi totes les canalitzacions per la humitat i extracció del aire calent, varem estar un quant temps distrets.
Varem guanyar moltíssim amb la qualitat del fil, i també disminuint ruptures i augmentant la producció en totes les seccions.
Per aquets temps va venir una reclamació del client Jordan Worster degut a que una partida de Caqui fosc el teixit li feia unes barres per trama i volien que un tècnic anés a veure-ho.
Vaig mirar com estava compost aquella barreja de colors i anava un 3% de gris perla, el tint que ho va fer era Tints Bros i aquesta empresa ja ans portava la mescla dels diferents components feta.
Normalment els colors per l’exèrcit estava composats de diferents colors que als barrejar-los donava el color que volien, aquesta mescla tenia que estar molt ben feta, perquè si no podia tenir el teixit visions.
Hidexsa ja teníem la nostra manera de fer les mescles que era pràcticament impossible tenir algun error a la barreja.
El procediment que seguíem era el següent, sigues la partida dels kilos que fóssim, n’havien fet partides de 50.000 kilos i més, fèiem lots de 1000 kilos, on hi anava els kilos corresponents de cada color component, hi ja teníem estudiat que els mil kilos omplien tots els bots que necessitàvem les 6 pentinadores, el primer bot anava a la primera pentinadora, el segon a la segona i axis sucessivament, el setè bot tornava anar a la primera pentinadora o sigui que teníem barrejats tots els mil kilos amb les sis pentinadores, si hi havia alguna diferencia sempre es trobava al final de la partida, on podia ser que algun color faltes, els bots que sortien es repartien un cada pentinadora, però es que desprès a l’ entrada a la preparació també es barrejàvem els bots de les pentinadores o sigui que amb els doblatges que desprès hi havia a la preparació era pràcticament impossible que les mescles de colors no fossin iguals.
Resulta que aquelles partides en concret ja venien tots els components barrejades del tint, nosaltres solament fèiem lots de 1000 kilos i prou, es veu que el final de la partida els hi va faltar color gris i sense dir res va venir sense el component gris degut a que ja havíem posat la partida a màquines i al no saber-ho no va estar ben barrejat i el final de la partida faltava part del component gris, a resultes d’axó el teixit els hi feia barres.
Amb el tècnic de Tints Bros, el Sr. Masqué i jo a principis d’octubre varem tenir d’anar cap Amman, capital de Jordània. Sortida de Barcelona a les 10,30 cap a Frankfurt, arribada a les nou del vespre Amman.
Ans recull Mr. Horsman es britànic, tècnic de telers fa dotze anys que viu a Jordània cassat amb una dona àrab d’allà, té dues filles, ans entenen amb anglès, desprès de fer-lo repetir forces vegades, es veu bon home.
A les set i mitja del matí es passa a recollí l’hotel i anem a la fabrica que està a uns 20 kilòmetres, allà ens presenta al director Mr. Zabanesh, fem una visita a la fabrica, està molt neta ben organitzada i moderna, tenen 24 màquines de teixir Sulzser, visitem la part més antiga plena de telers antics nomes en van sis, en el magatzem hi ha caixes de fil de Anglaterra i d’Alemanya.
Anem a la secció de les cosidores i veiem el problema, ans ensenyen teixits en que es veu les marques de una parts més fosques, els hi donem l’idea de que la resta de fil d’aquella partida el gastin solament per ordit i la partida nova per trama, l’idea els hi agrada molt, lo que nosaltres no comprenem es que en els cons del fil no es vegi el problema, diuen que miraran de salvar tot el que pugin però que hi haurà una reclamació, estem tots d’acord de moment s’ha salvat el resto de fil que tenen de la partida, el Sr, Mohaser l’ amo de Jordan Worster vindrà a Espanya per acabar de discutir el problema.
Desprès de estar tots d’acord amb el problema, ens passen a recollí a la fabrica el representant Sr. Hiraqui, junts amb uns amics anem a dinar en un restaurant l’aire lliure, un dels amics mentre prenen el cafè es posa a fumar una pipa, m’inviten per si també vull fumar, refuso per por de marejar-me, desprès fem un petit passeig per Amman, anem fins el Circ Romà, molt ben conservat, allà han fan adonar de com construïen fa dos mil anys en sense ciment les grans columnes, entrem descalços a la mesquita, passegem per el carrer principal fins arribar l’hotel.
A les nou el Sr. Horsman ans ve al hotel a acomiadar-se en molta cordialitat, mes tard junt amb els representants anem a sopar al Hotel Holiday Inn.
A les cinc del matí un taxi ans porta l’aeroport, sortida de l’avió a les sis quaranta, escala d’una hora a Damasc, via Frankfurt, arribada a Barcelona a les tres i mitja. L’anada de Frankfurt a Barcelona la varem fer amb classe preferent de Iberia.
A les poques setmanes va venir a Hidexsa el Sr. Mohaser amb la nota dels metres tarats, la veritat es que va ser molt prudent, i lo més important va dir que per compensar la pèrdua volia un altre comanda amb el mateix preu i kilos, degut a que el preu estava força be tothom va estar content, menys els Tints Bros que no van voler acceptar la meitat del càrrec que ans havien fet, desprès varies discussions del Sr. Jaume amb el Sr. Antoni Bros, va dir que ells no se equivoquen mai, el Sr. Jaume va manar de no treballar més amb ells i nosaltres ens varem fer càrrec de tot el seu import.
Als pocs dies de tornar d’aquet viatge anem a Milan on es fa la Fira Internacional de Maquinaria Textil, l’estada va ser al mateix Milan en el Motel Agip, som una bona colla ja que també venen els tècnics de Cía Textil, junt amb el Alejandro i el Dioni Jiménez de telers, mes tard arriben el Sr. Moles, el Sr. Jaume i l’ Ignasi, tots plegats som 10 persones del grup per veure les ultimes novetats tan a la filatura com als telers.
El primer dia ens arriben a Biela la regió del nord d’Itàlia on hi ha concentrada tota la Industria Textil, allà tenim concertades varies visites a diferents empreses, Tesiana, tintura de cable acrílic tot automatitzat, Frader, filatura i tints, la filatura amb cèrcols rotatius, no està molt ben organitzada possibilitat de barreja’s, per la tarda visita a un altre filatura amb màquines Cognetex, tenen cèrcols rotatius però van a poca velocitat. El dia següent a la fira ja teníem concertades varies entrevistes primer al estand de la Rieter demanen pressupost per 6 màquines de filar, desprès a Schlumberger, on veiem el Guils de cadena tots automatitzats i la metxera de frotació, demanem pressupostos, anem al estand de Schlaforst on ans fan demostració del nuador Splicer a dos caps, demanen pressupost, també anem als estands dels telers a veure les ultimes novetats, Sulzer, Picañol, etc.
Per la tarda continuem visita cap a Morel, Rieter, Wolkman, Cognetex.
El sopar el fem junt amb el representant de Tunez, el Sr. Mami junt amb la seva Sra., i el Sr. Dargut de Filtis, un client tunecino, en un restaurant típic italià, Picolo Padre, on durant el menjar passant per les taules un conjunt cantant, demanen a cada taula de on son i cantant cançons típiques del seu país tot un espectacle.
Al dia següent visitem filatures de Open-End, en Investa tot es de cotó, visitem el estand de Keisoky on hi ha en Toneu i Sr. Okuda, en el estand japonès de Kowa tenen el canvi automàtic i el transport amb rails igual que en AKS d’Alemanya, en el estand de la Sinzer veiem el Siros-spum i nuador automàtic, axis com el canvi automàtic de mudada, funcionant força be, en el estand de la Platt-Sacolowel, no hi havia cap novetat.
Dinem en una Pizzeria al costat de la Plaça Duomo, passegem per el centre de Milan amb una breu visita a la seva Catedral.
Sortida de Milan a les set i mitja arribada a Barcelona passades les nou del vespre.
Aquesta fira ans va fer dar compte de que totes les grans empreses de maquinaria tèxtil, anàvem per automatitzat les seves màquines, incloent el transport dins de la fàbrica, o sigui estalviar mà obra improductiva, amb el Sr. Jaume ans varen moure amb aquet sentit, varem anar a veure una empresa d’Arbúcies que feia confecció, on les peces de roba anàvem penjades en uns rails i per mitja de unes targetes es desplaçàvem soles de un lloc de treball l’ altre, el tècnic que ans acompanyava ans va fer un estudi adequat a la nostre fabricació on les cubetes plenes de fil estarien penjades al sostre fent de magatzem i quan les demanessin baixarien, tot molt car i sofisticat, jo tenia damunt la taula el catàleg de Subministres Vinca, on hi havia teleres automàtiques i trams de teleres amb corrons i junt amb en Felix l’ajudant del laboratori i en Mariné de manteniment, varem anar ideant com podíem anar movent el fil sense intervenir la ma obra, ajudats per un tècnic de Vinca, varen anar fent com un vestit a mida per Hidexsa, de manera que quan sortia el fil de la continua de filar, sense que ningú el toques, la cubeta ella sola és desplaçava fins a la màquina següent on tenia de anar, axó ho varem aconseguir fent unes obertures a la paret per on passàvem la cubeta plena de fil que quedava dipositada sobre una telera que s’accionava i movia la cubeta fins a un lloc de espera que estava fet de corrons, la cubeta quedava dipositada fins que l’operari, de l’ altre secció l’agafes, per treballar-hi.
Era una fabrica que de una manera molt senzilla veies les cubetes moure’s d’un lloc l’altre en sense intervenir cap operari, donava gust de veure, en sense valer gaires cèntims varem aconseguir una automatització interior molt eficient. L’ inversió més gran va ser en cubetes d’alumini que estàvem també adaptades per poder entrar directament al vaporador a fi i efecte de no haver de tocar el fil per res.
Els de Subministres Vinca van venir a fer fotografies e inclòs una pel·lícula per posar-la en els seus catàlegs de venta.
La fabrica donava goig de visitar-la, no es veia gaire personal treballant i totes les màquines funcionant, el Sr. Moles varies vegades havia portat a matrimonis amics a visitar la fàbrica i desprès anàvem a dinar tots junts pels voltants de Castellar, jo amb la Nuria casi sempre hi anàvem convidats.
Una visita important que inclòs varen sortir varies fotografies junt amb un escrit en el Diari Sabadell, va ser la visita del Conseller de Industria de la Generalitat en Vicenç Oller que va venir acompanyat per en Miquel Roca Junyent, una gran personalitat catalana, portaveu a Madrid del Govern Català, era també el secretari del Consell d’Administració de Hidexsa, i cosí germà del nostre Sr. Jaume Mur Roca.
Varem fer una visita detallada per tota la fàbrica, guiats pels nostres caps, encapçalats pel Sr. Moles, es van parar força estona en el magatzem d’expedició i van veure la gran quantitat capses de fil que teníem per enviar a distints països arreu del mon, i on les etiquetes portava el nom client i país que anava destinat, el Sr. Roca hem va demanar que junt amb el nostre nom poséssim el nom de Catalunya.
Tots junts varem anar a dinar a Can Font un restaurant a prop amb un salo reservat per nosaltres sols, el Sr. Roca va treure la nostra fàbrica com exemple del caràcter empresarial català, tothom va quedar content de la visita, jo potser el que més.
Un dels accionistes de Hidexsa era el Sr. Ramón Mendoza, era molt amic del Sr. Moles, venia expressament de Madrid on vivia, cinc o sis vegades l’any, li explicaven com anaven els comptes, ell tenia tota la confiança amb el Sr. Moles, quan venia a mi també hem cridàvem a gerència perquè li expliques els projectes que hi havia a la fàbrica tant si era d’ampliació o de compra de nova maquinaria, desprès tots junts anàvem a dinar algun restaurant a prop i passàvem el dia plegats, la seva vinguda era per mi molt ben rebuda, ja que era una persona molt extravertida amb un do de gent molt pronunciat, la seva historia es molt interessant.
Després de la guerra civil espanyola va ser un període de que a Espanya faltava de tot, i de qualsevol cosa s’aprofitava , el Sr. Moles de jovenet va entrar a treballar a Regenerats Armengou una empresa que es dedicava a comprar deixalles tèxtils, manipular-les i vendre el producte resultant, com primera matèria a les fabriques de regenerats, degut als temps que corrien, aquestes deixalles eren poc valorades en el estranger i en canvi aquí eren molt apreciades per l’industria dels regenerats, però requeria anar a Madrid en els diferents ministeris per formalitzar tota la paperassa que requeria per poder importar la matèria cap aquí.
En un dels seus viatges a Madrid va coincidir amb un jove advocat que també es movia pels ministeris, i as van fer amics, aquet advocat era el Sr.Mendoza, i a ell va encomanar la tramitació de tots els papers necessaris per la importació de la mercancia,el Sr. Mendoza al estar tot el dia en els Ministeris degut al seu caràcter de seguida va anar coneixent tots els llocs i punts interessants dins els ministeris, s’apercebia dels problemes o necessitats que tenia el país, que en aquells moments ni havien moltes i buscava la manera de treure’n profit.
El Sr. Moles estava a Barcelona i qualsevol negoci que sortia, si el veia bé li deia al Sr. Mendoza per si volia participar, hi havia una relació molt estreta entre els dos.
Una dels primers negocis junts va ser l’ importació d’una deixalla tèxtil de molts kilos, que un cop manipulat sortia un producte ideal per fer panys higiènics per les senyores, axó es feia a Catalunya, el Sr. Mendoza a Madrid es va assabentar que en el Senegal havia una empresa molt interessada en aquell producte, s’han va anar a Senegal a vendre aquell producte amb un gran benefici per tots dos.
Una de les carències molt grans que hi havia era la falta de carn, axó preocupava molt al govern de Madrid, s’han va assabentar el Sr. Mendoza, es va posar d’acord amb empreses argentines per poder importar carn , quan ja tenia tots els permisos, aquelles empreses es van tirar enrere, el Sr. Mendoza va anar a l’Argentina, va comprar vedells a la Pampa, va buscar uns escorxadors, va mirar i concretar el transport de la carn cap a Espanya, aquesta operació li va costar viure i treballar de valent durant tres mesos a l’Argentina, per fer possible tota l’operació, quan ho van saber als ministeris de Madrid, axó li va reportar un gran prestigi ja que la carn feia molta falta aquí a Espanya.
Espanya necessitava de tot, però un dels productes basics era el petroli, un dels països europeus que tenia molt petroli era Rússia, però el règim polític entre Franco i els comunistes era molt antagònics, el Sr. Mendoza en aquells temps era potser l’únic espanyol que tenia passaport per poder entrar a Rússia, doncs ell amb el vist i plau del govern va aconseguir comprar per Espanya petroli als russos, inclòs en aquell temps tenia a Moscou un despatx on hi anava sovint.
El Sr. Mendoza també participava a Catalunya de varis negocis tots ells de la ma del Sr. Moles, havia dit que ell era madridista i que un dels seus millors amics era català i del Barça, participaven junts en bastants negocis principalment amb immobiliàries, també la seva participació en Hidexsa va ser degut a la seva antiga amistat.
Un altre negoci que tenien junt amb un altre soci que era el que treia la cara era que eren els amos del Panan’s una sala de festes que havia al final de la Rambla de Barcelona, on hi havia espectacle i nenes de bon veure, segons explicaven cada un d’ells tenia les seves preferides, la cosa no va acabar be, ja que el soci que ho portava li agradava molt el joc i agafava diners del negoci i con que ells no podien estar al front al cap de poca anys o van deixar. El Sr. Mendoza també va estar un temps vivint a París, allà es va aficionar molt a les curses de cavalls, hi va arribar a ser un expert, quan va tornar a Madrid con que de cèntims han tenia va anar muntar una quadra de cavalls que es va fer famosa a Espanya on participava a les curses que es feien a Madrid.
Finalment era sots president de la Junta del Real Madrid, i es va presentar per president , votació que va guanyar, va ser durant deu anys president, en aquet període es va fer famós a tot Espanya, recordo que ja no venia gaire per la fabrica degut a que anava molt atabalat, en una dels vegades el Sr. Moles li va dir: “Ramon no entiendo como te has dejado llevar por el Real Madrid, con las preocupaciones que lleva” a lo que el Sr. Mendoza li va contesta: “ Mira Juan, gracias a Dios, hemos conseguido una posición envidiable, de dinero no nos falta, pero no podemos llevar dos trajes a la vez, ni podemos comer dos veces, al contrario que el médico nos prohibe comer segun que cosas, de lo otro ja no podemos ni con uno, des de que soy Presidente, no pasa semana que algun mienbro del gobierno me llame para pedirme alguna entrada o favor, hablo con el Rey como contigo, salgo a menudo por la tele, en los periódicos casi a diario, incluso me han echo una entrevista en el Play Boy, soy muy conocido en toda España, gracies a ser Presidente del Real Madrid.”
Una de les ultimes vingudes a la fabrica va ser quan el Madrid va venir a jugar a la Creu Alta contra el Sabadell, hem va dir que si necessitava alguna entrada per veure al partit que anés al hotel Calderon de Barcelona que m’han donaria, no hi vaig anar, jo ja tenia la meva localitat que estava a prop la llotja presidencial, recordo que abans de començar el partit estava el Sr. Mendoza a la llotja parlant amb un altre Sr., quan en va veure amb va saludar fem una de les seves bromes, els companys de l’Airesol que estàvem amb mi van queda parats de la familiaritat que tenia jo amb el Sr. Mendoza.
Degut a les seves preocupacions, ja no venia gaire per Catalunya, a vetllar els seus interessos venia a la fàbrica un seu fill, que era el que li portava tots els negocis que tenia aquí.
Un dissabte al matí es presenta a Hidexsa el amic Peralba, que estava de director a la filatura de Cal Bosser i hem presenta un fil que feia torçal blanc i negre i hem diu que me’l miri be. Jo el desfer-lo vaig veure que era com una doblada de filatura un defecte bastant habitual a la filatura, hem va dir que era exactament allò, però provocat expressament, que ho havia tret de una industria d’Alemanya i que es deia Syrospun, ho comercialitzava la casa Sinzer, varem estar parlant que havia fet probes de aquell fil amb teixit i encara hi havia molts problemes però que la idea era molt bona ja que estalviaves una operació, el fil sortia de la filatura ja doblat.
Hem va deixar una petita mostra del fil, que la vaig ensenyar al Felix, el tècnic que tenia al laboratori, ell amb la continua petita del laboratori ja va fer una mica de fil posant unes guies per provocar el defecte, ho varem ensenyar a la part tècnica de Cía Textil, als seus teòrics, i tots varem quedar impressionats de les possibilitats d’aquell invent, però per desenvolupar-ho industrialment tenies que anar ben segurs, ja que sabia que ho havien provat i en el teixit sortien molts defectes.
Hem vaig posar amb contacte amb la casa Sinzer vaig demanar informació i varem equipà la continua de vuit pues del laboratori per fer proves, ans van dur unes peces que feien de guiafils i detectors de paro originals de la casa alemanya, un tècnic d’allà ans va explicar les precaucions que es tenen de complir. Primerament no es podia anar a molta velocitat i principalment tenir ben posats uns detectors de paro per quan faltava un cap que actues un mecanisme que provoques la ruptura del altre cap, perquè sinó continuava la producció faltant un cap en el fil, aquet era el defecte mes habitual, que desprès es detectava en el teixit.
En la part d’expedicions varem modificar-la ja que van adquirir una màquina belga anomenada Morel que lo que feia era donar una humitat al fil abans de posar-li la bossa de plàstic, per mi era una operació important.
Tots els nostres clients eren de mig orient i del nord d’Africà on feia una calor extraordinària, i per lo que havia vist en el meu viatge els magatzem on guardaven el fil no estàvem condicionats, i edemes acostumaven a deixa la mercaderia a la duana l’aire lliure fins que no tenia la lletra de crèdit per poder-la retirar, o sigui que el fil patia una calor exagerada. Principalment la llana si no te una certa humitat, modifica la seva estructura interna i es torna molt trencadissa, donar al fil una certa humitat, li era molt bo. La màquina Morel l’ humitat penetrava fins el interior del con per mitja de unes agulles semblants a les de donar injeccions, o sigui que aplicàvem una certa humitat al con en sense notar-la. Edemes vaig posar amb contacte amb un laboratori de Terrassa, Tenycol on el seu tècnic el Sr. Valero ans va estudiar un producte anomenat Opeco que era només per nosaltres que era un potent humectant perquè repartís be la humitat a tot el con però que edemes tenia incorporat un anti-polilla, i fungicida, ho sigui que apart de dar-li humitat el protegíem de possibles alteracions exteriors, econòmicament també era rentable ja que pesaves el fil immediatament desprès de la seva aplicació, o sigui que el client pagava el producte a preu de fil, jo estava orgullós de la operació perquè la competència li seria molt difícil detectar lo que tenia de bo aquell fil.
Un altre modificació va venir per part de la casa Slachforst, la bobinadora automàtica de repàs del fil, per aquells temps va sortir el conometer era un aparell que s’aplicava a la bobinadora que contava els metres de fil i parava el con quan arribava als metres prefixats, abans el paro era per diàmetre, però una petita tensió feia que en el mateix diàmetre un con tingués mes o menys metres, de aquesta manera tots els cons tenien els mateixos metres axó era important en els telers quan fèiem el plegador en el ordidor, allà hi havia una fileta on posàvem dos-cents cons si no tenien la mateixa longitud de fil l’hora de acabament un con ja no tenia fil i d’altres encara ni havia molt amb el consegüent desaprofitament, o feina a recuperar aquell fil, si tots els cons tenien la mateixa longitud tots s’acabaven igual, era un gran benefici pels telers. Un altre avantatge va ser la sortida del splicer, era un aparell que evitava el nus per unir dos fils. Aquest aparell lo que feia era donar en el extrems dels fils a unir, una corrent d’aire i ajuntar-los donant un altre corrent d’aire de manera que el fil resultat ja unit tenia la suficient resistència per continuar el treball, axó era també molt important per la tejeduria, ja que una de les operacions de acabats en el teixit es la tondosa que fa que una gavineta passa molt arran del teixit per deixar-lo ben pelat, si hi ha un petit embolic o bony es produeix un forat, per això les cosidores a tots els nusos que te un teixit els tenen que desfer o be encarar-lo en una cara, si entregaves un fil en sense cap nus era un gran benefici pels telers, una operació menys a realitzar. Tot plegat va fer que nosaltres entregàvem un producte de molt bona qualitat, jo deia que era la nostre propaganda.
Un altre millora de la qualitat que nosaltres ja la van notar en la producció va ser quan varem posar la secció de re-pentinatge a la fabrica, la pentinadora es la màquina de la filatura més difícil, perquè fa una feina molt diferent a les demes màquines, la pentinadora trenca el vel i pentina els extrems eliminant la fibra curta del pentinat que no es podria controlar en el procés de la filatura, i un cop pentinat els extrems els te de tornar unir perquè es vagi fent una cinta continua, es una operació de neteja, treure la fibra curta que no es pot controlar en el procés, les demes màquines de la filatura el procés es continuo. Aquesta màquina de cop perquè treballi be ha d’estat molt ben ajustada, per axó vaig mirar amb el Sr. Grases el tècnic de Schulmberger que en Mariné de manteniment i Jose Antonio l’encarregat anéssim a França a la casa mare que estava en Mulhouse tocant a Suiza a fer un curset de pentinadores de una setmana, a fi de que estesi’m ben assabentats de la pentinadora que havíem comprat.
L’ instal·lació del repentinatge va ser molt bo per la producció, varem eliminar moltes ruptures en el procés, la qualitat va millorar moltísim i també la entrega a partir de aleshores podies calcular amb molta precisió quan aquella partida començaria a sortir fil per la fer la entrega al client.
Varem fer una visita detallada per tota la fàbrica, guiats pels nostres caps, encapçalats pel Sr. Moles, es van parar força estona en el magatzem d’expedició i van veure la gran quantitat capses de fil que teníem per enviar a distints països arreu del mon, i on les etiquetes portava el nom client i país que anava destinat, el Sr. Roca hem va demanar que junt amb el nostre nom poséssim el nom de Catalunya.
Tots junts varem anar a dinar a Can Font un restaurant a prop amb un salo reservat per nosaltres sols, el Sr. Roca va treure la nostra fàbrica com exemple del caràcter empresarial català, tothom va quedar content de la visita, jo potser el que més.
Un dels accionistes de Hidexsa era el Sr. Ramón Mendoza, era molt amic del Sr. Moles, venia expressament de Madrid on vivia, cinc o sis vegades l’any, li explicaven com anaven els comptes, ell tenia tota la confiança amb el Sr. Moles, quan venia a mi també hem cridàvem a gerència perquè li expliques els projectes que hi havia a la fàbrica tant si era d’ampliació o de compra de nova maquinaria, desprès tots junts anàvem a dinar algun restaurant a prop i passàvem el dia plegats, la seva vinguda era per mi molt ben rebuda, ja que era una persona molt extravertida amb un do de gent molt pronunciat, la seva historia es molt interessant.
Després de la guerra civil espanyola va ser un període de que a Espanya faltava de tot, i de qualsevol cosa s’aprofitava , el Sr. Moles de jovenet va entrar a treballar a Regenerats Armengou una empresa que es dedicava a comprar deixalles tèxtils, manipular-les i vendre el producte resultant, com primera matèria a les fabriques de regenerats, degut als temps que corrien, aquestes deixalles eren poc valorades en el estranger i en canvi aquí eren molt apreciades per l’industria dels regenerats, però requeria anar a Madrid en els diferents ministeris per formalitzar tota la paperassa que requeria per poder importar la matèria cap aquí.
En un dels seus viatges a Madrid va coincidir amb un jove advocat que també es movia pels ministeris, i as van fer amics, aquet advocat era el Sr.Mendoza, i a ell va encomanar la tramitació de tots els papers necessaris per la importació de la mercancia,el Sr. Mendoza al estar tot el dia en els Ministeris degut al seu caràcter de seguida va anar coneixent tots els llocs i punts interessants dins els ministeris, s’apercebia dels problemes o necessitats que tenia el país, que en aquells moments ni havien moltes i buscava la manera de treure’n profit.
El Sr. Moles estava a Barcelona i qualsevol negoci que sortia, si el veia bé li deia al Sr. Mendoza per si volia participar, hi havia una relació molt estreta entre els dos.
Una dels primers negocis junts va ser l’ importació d’una deixalla tèxtil de molts kilos, que un cop manipulat sortia un producte ideal per fer panys higiènics per les senyores, axó es feia a Catalunya, el Sr. Mendoza a Madrid es va assabentar que en el Senegal havia una empresa molt interessada en aquell producte, s’han va anar a Senegal a vendre aquell producte amb un gran benefici per tots dos.
Una de les carències molt grans que hi havia era la falta de carn, axó preocupava molt al govern de Madrid, s’han va assabentar el Sr. Mendoza, es va posar d’acord amb empreses argentines per poder importar carn , quan ja tenia tots els permisos, aquelles empreses es van tirar enrere, el Sr. Mendoza va anar a l’Argentina, va comprar vedells a la Pampa, va buscar uns escorxadors, va mirar i concretar el transport de la carn cap a Espanya, aquesta operació li va costar viure i treballar de valent durant tres mesos a l’Argentina, per fer possible tota l’operació, quan ho van saber als ministeris de Madrid, axó li va reportar un gran prestigi ja que la carn feia molta falta aquí a Espanya.
Espanya necessitava de tot, però un dels productes basics era el petroli, un dels països europeus que tenia molt petroli era Rússia, però el règim polític entre Franco i els comunistes era molt antagònics, el Sr. Mendoza en aquells temps era potser l’únic espanyol que tenia passaport per poder entrar a Rússia, doncs ell amb el vist i plau del govern va aconseguir comprar per Espanya petroli als russos, inclòs en aquell temps tenia a Moscou un despatx on hi anava sovint.
El Sr. Mendoza també participava a Catalunya de varis negocis tots ells de la ma del Sr. Moles, havia dit que ell era madridista i que un dels seus millors amics era català i del Barça, participaven junts en bastants negocis principalment amb immobiliàries, també la seva participació en Hidexsa va ser degut a la seva antiga amistat.Un altre negoci que tenien junt amb un altre soci que era el que treia la cara era que eren els amos del Panan’s una sala de festes que havia al final de la Rambla de Barcelona, on hi havia espectacle i nenes de bon veure, segons explicaven cada un d’ells tenia les seves preferides, la cosa no va acabar be, ja que el soci que ho portava li agradava molt el joc i agafava diners del negoci i con que ells no podien estar al front al cap de poca anys o van deixar. El Sr. Mendoza també va estar un temps vivint a París, allà es va aficionar molt a les curses de cavalls, hi va arribar a ser un expert, quan va tornar a Madrid con que de cèntims han tenia va anar muntar una quadra de cavalls que es va fer famosa a Espanya on participava a les curses que es feien a Madrid.
Finalment era sots president de la Junta del Real Madrid, i es va presentar per president , votació que va guanyar, va ser durant deu anys president, en aquet període es va fer famós a tot Espanya, recordo que ja no venia gaire per la fabrica degut a que anava molt atabalat, en una dels vegades el Sr. Moles li va dir: “Ramon no entiendo como te has dejado llevar por el Real Madrid, con las preocupaciones que lleva” a lo que el Sr. Mendoza li va contesta: “ Mira Juan, gracias a Dios, hemos conseguido una posición envidiable, de dinero no nos falta, pero no podemos llevar dos trajes a la vez, ni podemos comer dos veces, al contrario que el médico nos prohibe comer segun que cosas, de lo otro ja no podemos ni con uno, des de que soy Presidente, no pasa semana que algun mienbro del gobierno me llame para pedirme alguna entrada o favor, hablo con el Rey como contigo, salgo a menudo por la tele, en los periódicos casi a diario, incluso me han echo una entrevista en el Play Boy, soy muy conocido en toda España, gracies a ser Presidente del Real Madrid.”
Una de les ultimes vingudes a la fabrica va ser quan el Madrid va venir a jugar a la Creu Alta contra el Sabadell, hem va dir que si necessitava alguna entrada per veure al partit que anés al hotel Calderon de Barcelona que m’han donaria, no hi vaig anar, jo ja tenia la meva localitat que estava a prop la llotja presidencial, recordo que abans de començar el partit estava el Sr. Mendoza a la llotja parlant amb un altre Sr., quan en va veure amb va saludar fem una de les seves bromes, els companys de l’Airesol que estàvem amb mi van queda parats de la familiaritat que tenia jo amb el Sr. Mendoza.
Degut a les seves preocupacions, ja no venia gaire per Catalunya, a vetllar els seus interessos venia a la fàbrica un seu fill, que era el que li portava tots els negocis que tenia aquí.
Un dissabte al matí es presenta a Hidexsa el amic Peralba, que estava de director a la filatura de Cal Bosser i hem presenta un fil que feia torçal blanc i negre i hem diu que me’l miri be. Jo el desfer-lo vaig veure que era com una doblada de filatura un defecte bastant habitual a la filatura, hem va dir que era exactament allò, però provocat expressament, que ho havia tret de una industria d’Alemanya i que es deia Syrospun, ho comercialitzava la casa Sinzer, varem estar parlant que havia fet probes de aquell fil amb teixit i encara hi havia molts problemes però que la idea era molt bona ja que estalviaves una operació, el fil sortia de la filatura ja doblat.
Hem va deixar una petita mostra del fil, que la vaig ensenyar al Felix, el tècnic que tenia al laboratori, ell amb la continua petita del laboratori ja va fer una mica de fil posant unes guies per provocar el defecte, ho varem ensenyar a la part tècnica de Cía Textil, als seus teòrics, i tots varem quedar impressionats de les possibilitats d’aquell invent, però per desenvolupar-ho industrialment tenies que anar ben segurs, ja que sabia que ho havien provat i en el teixit sortien molts defectes.
Hem vaig posar amb contacte amb la casa Sinzer vaig demanar informació i varem equipà la continua de vuit pues del laboratori per fer proves, ans van dur unes peces que feien de guiafils i detectors de paro originals de la casa alemanya, un tècnic d’allà ans va explicar les precaucions que es tenen de complir. Primerament no es podia anar a molta velocitat i principalment tenir ben posats uns detectors de paro per quan faltava un cap que actues un mecanisme que provoques la ruptura del altre cap, perquè sinó continuava la producció faltant un cap en el fil, aquet era el defecte mes habitual, que desprès es detectava en el teixit.
En la part d’expedicions varem modificar-la ja que van adquirir una màquina belga anomenada Morel que lo que feia era donar una humitat al fil abans de posar-li la bossa de plàstic, per mi era una operació important.
Tots els nostres clients eren de mig orient i del nord d’Africà on feia una calor extraordinària, i per lo que havia vist en el meu viatge els magatzem on guardaven el fil no estàvem condicionats, i edemes acostumaven a deixa la mercaderia a la duana l’aire lliure fins que no tenia la lletra de crèdit per poder-la retirar, o sigui que el fil patia una calor exagerada. Principalment la llana si no te una certa humitat, modifica la seva estructura interna i es torna molt trencadissa, donar al fil una certa humitat, li era molt bo. La màquina Morel l’ humitat penetrava fins el interior del con per mitja de unes agulles semblants a les de donar injeccions, o sigui que aplicàvem una certa humitat al con en sense notar-la. Edemes vaig posar amb contacte amb un laboratori de Terrassa, Tenycol on el seu tècnic el Sr. Valero ans va estudiar un producte anomenat Opeco que era només per nosaltres que era un potent humectant perquè repartís be la humitat a tot el con però que edemes tenia incorporat un anti-polilla, i fungicida, ho sigui que apart de dar-li humitat el protegíem de possibles alteracions exteriors, econòmicament també era rentable ja que pesaves el fil immediatament desprès de la seva aplicació, o sigui que el client pagava el producte a preu de fil, jo estava orgullós de la operació perquè la competència li seria molt difícil detectar lo que tenia de bo aquell fil.
Un altre modificació va venir per part de la casa Slachforst, la bobinadora automàtica de repàs del fil, per aquells temps va sortir el conometer era un aparell que s’aplicava a la bobinadora que contava els metres de fil i parava el con quan arribava als metres prefixats, abans el paro era per diàmetre, però una petita tensió feia que en el mateix diàmetre un con tingués mes o menys metres, de aquesta manera tots els cons tenien els mateixos metres axó era important en els telers quan fèiem el plegador en el ordidor, allà hi havia una fileta on posàvem dos-cents cons si no tenien la mateixa longitud de fil l’hora de acabament un con ja no tenia fil i d’altres encara ni havia molt amb el consegüent desaprofitament, o feina a recuperar aquell fil, si tots els cons tenien la mateixa longitud tots s’acabaven igual, era un gran benefici pels telers. Un altre avantatge va ser la sortida del splicer, era un aparell que evitava el nus per unir dos fils. Aquest aparell lo que feia era donar en el extrems dels fils a unir, una corrent d’aire i ajuntar-los donant un altre corrent d’aire de manera que el fil resultat ja unit tenia la suficient resistència per continuar el treball, axó era també molt important per la tejeduria, ja que una de les operacions de acabats en el teixit es la tondosa que fa que una gavineta passa molt arran del teixit per deixar-lo ben pelat, si hi ha un petit embolic o bony es produeix un forat, per això les cosidores a tots els nusos que te un teixit els tenen que desfer o be encarar-lo en una cara, si entregaves un fil en sense cap nus era un gran benefici pels telers, una operació menys a realitzar. Tot plegat va fer que nosaltres entregàvem un producte de molt bona qualitat, jo deia que era la nostre propaganda.
Un altre millora de la qualitat que nosaltres ja la van notar en la producció va ser quan varem posar la secció de re-pentinatge a la fabrica, la pentinadora es la màquina de la filatura més difícil, perquè fa una feina molt diferent a les demes màquines, la pentinadora trenca el vel i pentina els extrems eliminant la fibra curta del pentinat que no es podria controlar en el procés de la filatura, i un cop pentinat els extrems els te de tornar unir perquè es vagi fent una cinta continua, es una operació de neteja, treure la fibra curta que no es pot controlar en el procés, les demes màquines de la filatura el procés es continuo. Aquesta màquina de cop perquè treballi be ha d’estat molt ben ajustada, per axó vaig mirar amb el Sr. Grases el tècnic de Schulmberger que en Mariné de manteniment i Jose Antonio l’encarregat anéssim a França a la casa mare que estava en Mulhouse tocant a Suiza a fer un curset de pentinadores de una setmana, a fi de que estesi’m ben assabentats de la pentinadora que havíem comprat.
L’ instal·lació del repentinatge va ser molt bo per la producció, varem eliminar moltes ruptures en el procés, la qualitat va millorar moltísim i també la entrega a partir de aleshores podies calcular amb molta precisió quan aquella partida començaria a sortir fil per la fer la entrega al client.
Per aquet temps Cía Textil J.M. va obtenir importants comandes per l’exportació de teixits, o sigui que les dues empreses del Sr. Moles i del Sr. Mur, anàvem a ple rendiment. Cía Textil el no tenir maquinaria pròpia tenia que donar tota la producció l’ exterior, axó va portar a que busquessin, principalment telers perquè treballessin per ells, una fabrica que tenia en aquell temps moltes dificultats i que estava situada a la província de Castelló, en concret a Benicarló, on el seu propietari era Salvador Fontcuberta, que havia fet famós a tota Espanya el nom de “Paños Bambara”, aquesta fabrica tenia tot el procés de la fabricació del teixit, començant per la filatura i acabant per els acabats del teixit, o sigui que inclòs des de allà es podia fer tota la fabricació, i enviar el teixit al estranger.
Els caps de les dues empreses de seguida es van posar d’acord, uns donar feina i els altres fent anar la fabrica de manera que durant un temps bastant llarg hi va haver una estreta col·laboració entre les dues empreses, Cía Textil va portar en Joan Garcia a viure a Benicarló, vetllant la fabricació i els interessos de Cía.
El Sr. Jaume també hem va fer anar varies vegades allà per resoldre problemes de la filatura, el cas es, que a tothom interessava que la cosa funciones be, resulta que un cop a la setmana en Joan venia a la fabrica a comentar la situació, en una de les visites amb diu que els treballadors de allà ans repten a un partit de futbol contra els treballadors d’aquí, jo vaig agafar el desafiament, o vaig dir a gerència per organitzar una anada a Benicarló per tenir un enfrontament amb el personal d’allà.
Varem formar dos equips un de veterans i un dels mes joves barrejant treballadors de Cía e Hidexsa, aquesta excusa va servir també per fer un agermanament també les dues empreses, cosa que també m’agradava, i la veritat eren dos equips molt potents.
Un dissabte de bon matí un autocar de ple 54 places es varem desplaçar a Benicarló, per fer una diada de convivència entre les dues empreses.
La jornada va ser per recordar, l’ arribar varem fer una visita a les dependencies de la fàbrica, desprès ja van anar directament al camp del Benicarló, per celebrar els dos partits, primer van començar els veterans i a continuació els més joves, que per cert els varem guanyar tots dos, tot seguit a fer un molt bon dinar en un escollit restaurant d’allà que tenien un marisc acabat de pescar, per la tarda es va aprofitar per anar a Peñíscola que està al costat per fer-hi una visita i tornada cap a casa, que va ser molt curta, ja que tothom explicava afers dels partits, amb el record de haver passat una jornada molt agradable i crec que molt profitosa per totes les bandes.
Hidexsa només es treballava per l’exportació s’havien anat formant dos tipus de clients, els estatals que necessitaven fil per les seves empreses que produïen tot el teixit per l’exèrcit i gastaven una qualitat bona amb llana poliester, i els particulars que buscaven molt el preu i volien una qualitat inferior de poliester viscosa; aquesta era difícil de filar degut principalment a la viscosa que era una fibra llisa que costava d’agermanar amb el poliester que també era una fibra llisa. Hidexsa va anar estudiant aquesta composició ja que la diferencia de preu respecta a la llana poliester era molt notable i cada vegada teníem mes comandes amb aquesta qualitat.
Hi havia dues característiques bàsiques que no deixàvem treballar be les dues fibres, per una banda el poliester era una fibra sintètica de filament continuo que es tallava per mitja de una gavineta produint un pentinat molt quadrat, on quasi totes les fibres tenien la mateixa llargada, la viscosa era una fibra artificial obtinguda de la cel·lulosa del arbres i també el seu diagrama era molt quadrat, eren dues fibres que tenien les seves característiques físiques molt semblants eren quadrades i llises, això feia difícil la seva barreja i la seva manipulació en la fabricació del fil. Desprès de nombroses probes en el poliester varem notar una gran diferencia si el lloc de tallar el cable de poliester en convertor que feia un diagrama quadrat es feia amb Saydel que donava un diagrama molt semblant a la llana, amb diferents llargades, això s’aconseguia per mitja de potents cilindres que anaven a diferent velocitat i per tracció s’anaven trencant els filaments formant el pentinat, al mateix temps també varem notar una gran diferencia al tintar el poliester en cable en lloc d’en pentinat la operació posterior de tallar-lo eliminava els oligòmers que portava la fibra. En la viscosa varen proba diferents mètodes i proveïdors fins que una empresa de Finlàndia gran productora de aquet tipus de fibra ans va presentat un tipus que li havien donat artificialment un ris especial a la fibra al fer-la passar per una màquina, aquest ris el conservava durant tot el procés de la filatura, també varen trobà que la seva tintura fer-la en floca i posteriorment donar-li una operació mecànica de passar-la per la carda per formar el pentinat, li treia molts components químics que si havien afegit a la fibra i provocaven molts problemes alhora de manipular-la.
La combinació de tenir amb compte totes aquestes precaucions va donar lloc a que Hidexsa treballava aquesta qualitat amb una producció alta i una qualitat més que acceptable.
Tant la part tècnica del laboratori, com els encarregats de la fabrica quan anaven troba’n millores ans posàvem contents, hi havia un esperit d’equip molt fort, els primers beneficiats érem nosaltres mateixos, ja que produíem fil difícil sense gaires problemes i també l’empresa ja que poques filatures aconseguien aquells rendiments a les seves màquines.
Per aquet temps hi va haver a l’industria en general un gran moviment social de revindicació, des de abans de la dictadura del Franco mai els treballadors s’havien manifestat reclamant els seus drets, es va crea un enfrontament amo treballador bastant fort , semblava com una vàlvula d’escap per treballador haver estat tants anys callats tot axó ajudats per piquets violents que no tenien res a veure a lo reclamaven els treballadors es va anar formant-se vagues a totes les industries de Sabadell.
Hidexsa també ans va tocar una mica d’esquitllada tot aquest moviment, al principi van venir el comitè dels treballadors a veurem per preguntar-me que tenien de fer, jo els hi vaig dir que si paraven perdrien diners que nosaltres al estar apartats del centre de Sabadell, la fàbrica estava a tres kilòmetres de la ciutat, el piquets difícilment vindrien, a més tancaríem la porta de la carretera i si tenien que parar per una força major jo els garantia que cobrarien com si treballéssim, ells edemes van reclamar unes millores que con que estàvem al meu abast als hi vaig concedir i nomes varen tenir parada la fàbrica un parell de dies, degut a que hi va haver una denuncia de un treballador de dins la fàbrica, quan hi va haver moltes fàbriques que van estar més de quinze dies parats completament. Vaig fer nombres de la pèrdua de un dia de paro i ningú hi sortia guanyant res, però va servir perquè el treballadors es van fer sentir, la pena grossa es que si barrejava la política i portava a enfrontaments, de vegades violents, que no tenia res a veure amb les seves peticions dels treballadors.
Els caps de les dues empreses de seguida es van posar d’acord, uns donar feina i els altres fent anar la fabrica de manera que durant un temps bastant llarg hi va haver una estreta col·laboració entre les dues empreses, Cía Textil va portar en Joan Garcia a viure a Benicarló, vetllant la fabricació i els interessos de Cía.
El Sr. Jaume també hem va fer anar varies vegades allà per resoldre problemes de la filatura, el cas es, que a tothom interessava que la cosa funciones be, resulta que un cop a la setmana en Joan venia a la fabrica a comentar la situació, en una de les visites amb diu que els treballadors de allà ans repten a un partit de futbol contra els treballadors d’aquí, jo vaig agafar el desafiament, o vaig dir a gerència per organitzar una anada a Benicarló per tenir un enfrontament amb el personal d’allà.
Varem formar dos equips un de veterans i un dels mes joves barrejant treballadors de Cía e Hidexsa, aquesta excusa va servir també per fer un agermanament també les dues empreses, cosa que també m’agradava, i la veritat eren dos equips molt potents.
Un dissabte de bon matí un autocar de ple 54 places es varem desplaçar a Benicarló, per fer una diada de convivència entre les dues empreses.
La jornada va ser per recordar, l’ arribar varem fer una visita a les dependencies de la fàbrica, desprès ja van anar directament al camp del Benicarló, per celebrar els dos partits, primer van començar els veterans i a continuació els més joves, que per cert els varem guanyar tots dos, tot seguit a fer un molt bon dinar en un escollit restaurant d’allà que tenien un marisc acabat de pescar, per la tarda es va aprofitar per anar a Peñíscola que està al costat per fer-hi una visita i tornada cap a casa, que va ser molt curta, ja que tothom explicava afers dels partits, amb el record de haver passat una jornada molt agradable i crec que molt profitosa per totes les bandes.
Hidexsa només es treballava per l’exportació s’havien anat formant dos tipus de clients, els estatals que necessitaven fil per les seves empreses que produïen tot el teixit per l’exèrcit i gastaven una qualitat bona amb llana poliester, i els particulars que buscaven molt el preu i volien una qualitat inferior de poliester viscosa; aquesta era difícil de filar degut principalment a la viscosa que era una fibra llisa que costava d’agermanar amb el poliester que també era una fibra llisa. Hidexsa va anar estudiant aquesta composició ja que la diferencia de preu respecta a la llana poliester era molt notable i cada vegada teníem mes comandes amb aquesta qualitat.
Hi havia dues característiques bàsiques que no deixàvem treballar be les dues fibres, per una banda el poliester era una fibra sintètica de filament continuo que es tallava per mitja de una gavineta produint un pentinat molt quadrat, on quasi totes les fibres tenien la mateixa llargada, la viscosa era una fibra artificial obtinguda de la cel·lulosa del arbres i també el seu diagrama era molt quadrat, eren dues fibres que tenien les seves característiques físiques molt semblants eren quadrades i llises, això feia difícil la seva barreja i la seva manipulació en la fabricació del fil. Desprès de nombroses probes en el poliester varem notar una gran diferencia si el lloc de tallar el cable de poliester en convertor que feia un diagrama quadrat es feia amb Saydel que donava un diagrama molt semblant a la llana, amb diferents llargades, això s’aconseguia per mitja de potents cilindres que anaven a diferent velocitat i per tracció s’anaven trencant els filaments formant el pentinat, al mateix temps també varem notar una gran diferencia al tintar el poliester en cable en lloc d’en pentinat la operació posterior de tallar-lo eliminava els oligòmers que portava la fibra. En la viscosa varen proba diferents mètodes i proveïdors fins que una empresa de Finlàndia gran productora de aquet tipus de fibra ans va presentat un tipus que li havien donat artificialment un ris especial a la fibra al fer-la passar per una màquina, aquest ris el conservava durant tot el procés de la filatura, també varen trobà que la seva tintura fer-la en floca i posteriorment donar-li una operació mecànica de passar-la per la carda per formar el pentinat, li treia molts components químics que si havien afegit a la fibra i provocaven molts problemes alhora de manipular-la.
La combinació de tenir amb compte totes aquestes precaucions va donar lloc a que Hidexsa treballava aquesta qualitat amb una producció alta i una qualitat més que acceptable.
Tant la part tècnica del laboratori, com els encarregats de la fabrica quan anaven troba’n millores ans posàvem contents, hi havia un esperit d’equip molt fort, els primers beneficiats érem nosaltres mateixos, ja que produíem fil difícil sense gaires problemes i també l’empresa ja que poques filatures aconseguien aquells rendiments a les seves màquines.
Per aquet temps hi va haver a l’industria en general un gran moviment social de revindicació, des de abans de la dictadura del Franco mai els treballadors s’havien manifestat reclamant els seus drets, es va crea un enfrontament amo treballador bastant fort , semblava com una vàlvula d’escap per treballador haver estat tants anys callats tot axó ajudats per piquets violents que no tenien res a veure a lo reclamaven els treballadors es va anar formant-se vagues a totes les industries de Sabadell.
Hidexsa també ans va tocar una mica d’esquitllada tot aquest moviment, al principi van venir el comitè dels treballadors a veurem per preguntar-me que tenien de fer, jo els hi vaig dir que si paraven perdrien diners que nosaltres al estar apartats del centre de Sabadell, la fàbrica estava a tres kilòmetres de la ciutat, el piquets difícilment vindrien, a més tancaríem la porta de la carretera i si tenien que parar per una força major jo els garantia que cobrarien com si treballéssim, ells edemes van reclamar unes millores que con que estàvem al meu abast als hi vaig concedir i nomes varen tenir parada la fàbrica un parell de dies, degut a que hi va haver una denuncia de un treballador de dins la fàbrica, quan hi va haver moltes fàbriques que van estar més de quinze dies parats completament. Vaig fer nombres de la pèrdua de un dia de paro i ningú hi sortia guanyant res, però va servir perquè el treballadors es van fer sentir, la pena grossa es que si barrejava la política i portava a enfrontaments, de vegades violents, que no tenia res a veure amb les seves peticions dels treballadors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario