Montllo-Torres Cap.17

A casa per aquell temps tots teníem cotxe, la Nuria per poder anar a comprar a Sabadell, la Dolors per anar a la universitat, l’Antonio el seu per fer de comercial en els Tints de Polinyà on treballava, i la Gloria el seu Renault per anar a la Acadèmia de Informàtica a Sabadell on donava classes, semblava una casa de cotxes, el de la Nuria, el Opel Corsa feia de comodí ja que moltes vegades al tenia que deixar si algú tenia problemes amb el seu, de totes maneres anàvem bastant be, axó era un tribut de viure al mig del bosc, apartat del poble.

Una de les primeres coses que vaig fer quan vaig tornar a quedar lliure va ser fer un curs d’informàtica al Essec, l’acadèmia que la Gloria donava classes, allà va ser on vaig perdre la por a fer servir el ordenador, recordo que estava en un curs en que jo era el mes gran i casi tots eren persones del atur que feien un curs d’adaptació, allò hem va anar molt be per començar el Word, desprès la Gloria va portar a casa un ordinador de segona ma, i jo anava practicant.
Quan sortia de casa també acostumava anar a qualsevol bar a fer el cafè del mati que era el més bo de tots i feia assaborint-lo molt el cigarret corresponent, no m’han sabia estar, ho feia amagat de la Nuria, la meva disculpa era que solament en feia un al matí i prou.
Un dia hem truca el Sr. Jaume que hem vol veure a l’una del migdia per anar a dinar junts, però que abans vol que passi per Tidilsa a recollí el passaport del Sr. Vázquez, ja que han d’anar junts a Argelia.
Surto a les deu de l’Airesol han temps més que suficient per anar a Tidilsa que està a Barbera del Vallès, i d’allà cap a Barcelona. Arribo a Tidilsa a dos quarts d’onze ham diuen que el Sr. Vàzquez no hi es però que estar per arribar que m’esperi, aprofito per anar fer el cafè en un bar a prop, desprès m’espero fins les dotze i mitja, deixo el missatge de que anava a buscar el seu passaport, però que a l’una me estaven esperant a Barcelona, que no podia esperar més. Surto d’allà ja escopetejat, resulta que hem trobo el carrer està col·lapsat amb un camió gran travessat fent maniobres allà hi passem deu minuts sense poder-nos moure, dong la volta pel carrer de darrera i veig que surt a la carretera principal, en veig salvat i allà al fons un cotxe que gira a la esquerra, penso jo podré fer el mateix ja estaré be per anar a Barcelona, quan arribo a la carretera principal, veig un stop i també una indicació que diu que tinc de girar a la dreta fins a una rotonda per donar la volta, però es que edemes està pujant un camió gran, hem paro, però el camió posa el intermitent per girà a la dreta, miro i no beix cap cotxe jo que giro a l’esquerra i darrera el camió pujava un cotxe petit que no vaig veure perquè estava tapat pel camió i varem xocar al mig de la carretera, el cotxe petit va bolcar hi anava un matrimoni amb una criatura, allà es va formar un gran folló l’ambulància s`han van dur a la mare amb la criatura, jo allà amb la policia retirant el cotxe i anant a la comissaria a fer el atestat del accident, estava atabalat con va venir en Jordi Bernabeu el fill d’en Juan que passava per allà hi han ajudar i acompanyar estant tota l’estona al meu costat, amb va fer un gran favor, des de allà vaig trucar al Sr. Jaume lo que m’havia passat que no hi podia anar, en Jordi han va portant-me fins a casa l’Airesol, des de allà vaig trucar al Santi Carrè que anés a recollí el cotxe i que mires de lo que hem costaria el seu arreglo.
A les poques setmanes amb citant al Jutjat de Cerdanyola referent l’accident , en el Airesol venia a jugar a tenis en Sebastià Moya, un amic que treballava en un despatx i tractava els accidents de tràfic, li vaig deixar el expedient, es veu que es el Jutjat que ell hi treballa hem diu que ell estarà allà i que m’ajudarà amb el que pugui.
Quan vaig arribar en Sebastià han va fer anar en un lloc jo sol hi es va posar a parlar amb el dos advocats el de la part demandant i el que hem representava ami que era on tenia el Seguros Mapfre, desprès de poca estona amb be hi amb diu que ja estar arreglat que no cal cap judici que els dos advocats s’han posat d’acord amb la indemnització i que no cal res més, anem tots dos a fer un tallat, agraint-li lo que havia fet per mi.
Per Nadal li vaig fer enviar a casa seva un lot de barres de torró de la prestigiosa casa Villaró de Castellar amb una nota d’agraïment i deixant-li bones festes.
La reparació del meu cotxe amb va costar unes quatre-centes mil pessetes, vaig tenir de ensenyar la factura a petició de la part contraria.

Un dia quan treballava a Balsareny per tornar al vespre cap a casa en lloc d’anar pel trajecte de costum hem sentia cansat i vaig voler canviar, i vaig anar cap a Manresa i d’allà cap a Terrassa , Sabadell i cap a Castellar, quan soc a la pujada de Can Pagès, es forma una caravana, tots anant a poc a poc, quan passo pel lloc on hi havia el accident veig un cotxe Renault blanc amb tot en morro esclafat, hem va donar un salt el cor era el de la Gloria, de seguida vaig posar l’intermitent per parar, hi havia la policia, quan vaig veure la Gloria voltant per allà vaig quedar tranquil, resulta que va topar amb un camió que no portava cap llum de senyalització, hi estàvem a les fosques i la Gloria que anava més apressa el va embastí per enredera, sortosament no va passar res, va ser com un pressentiment un dia que canvio d’itinerari amb trobo l’accident de la Gloria.

Per aquet temps a casa es va produí un esdeveniment important que va ser el casament de la Dolors, una tarda del mes de març en l’Ajuntament de Castellar, la Dolors i en Jordi es van casar, no sé com va anar però es van concentra davant de l’Ajuntament moltes persones que van col·lapsar tot el carrer Major, allà apart de les nombroses famílies de l’Airesol que van venir a la boda, s’hi van concentra molta gent del poble, la cerimònia la va presidir el jutge de Pau, el Sr. Parcerisa, va ser força emotiu i desprès tots junts varem anar al Restaurant Can Font on es va celebrar el convit de noces, tot va anar molt be.

En Jordi treballava a la Universitat Autònoma era professor titular de Química orgànica i la Dolors ja havia trobat lloc en una multinacional a Granollers, sent cap de laboratori, totes les despeses del casament s’han van preocupar ells mateixos, nosaltres solament els costos dels vestits, deien que no necessitàvem res, potser perquè sabien que jo solament tenia els ingressos del carnet de paro, no van demanar gaires coses, van anar a les Illes Madeira de viatge de nuvis.
Dintre l’ universitat hi havia una zona de cases, anomenades Cases Sert pels professors i personal que treballava en ella, en Jordi ni van concedir una i allà van anar a viure, estàvem molt be i els veïns eren tots amics de l’ universitat.

A casa la sortida de la Dolors es va notar ja que encara que últimament parava poc per casa quan hi estava es notava per el tràfec i la alegria que portava, potser per axó la Gloria juntament amb en Juan Salcedo un dia portent a casa una gran capsa de regal per la Nuria, tots allà mirant que podia ser, dintre de la capsa ni havia un altre de més petita, i dintre d’aquella un altre , i encara un altre d’aquesta última surt com un llampec una gateta petita siamesa molt maca que de seguida es va fer mestressa de tots nosaltres, no es va fer gens estranya i encara menys quan li van posar una mica de menjar, semblava com si sempre hagués estat amb nosaltres.
Van dir que era per fer companyia a la Nuria ja que estava sola moltes hores del dia, i con que tenir gossos havia anat malament aquesta vegada es provava amb una petita gateta.

Va ser per aquest temps que hem va tornar a picar el dolor fort en el pit, escamat de l’altre vegada de seguida varem anar a urgències en el Taulí, allà han fer un electrocardiograma, i hem van portar a Barcelona, jo vaig demanar el Clínic ja que tenien la meva historia, però no hi havia lloc i han van dur a la Clínica del Pilar, allà vaig estar ingressat una setmana controlant-me i fent-me diferents probes, recordo que va també va ingressar bastant malalta la famosa escriptora catalana, Montserrat Roig i tenia freqüents visites de persones il·lustres, que et distreien, també durant l’estada vaig rebre varies visites de companys de Castellar, una d’elles va ser d’en Ramon Baró company del tenis i de la Penya, fins que hem van donar el alta junt amb uns medicaments que tenia de prendre i un informe detallat de lo que havien fet.

Als dos dies de tornar a casa amb va tornar a venir el dolor, al saber-ho en Juan Salcedo que en aquells moments estava fent el últim curs de medicina, amb el seu cotxe hem porta el mateix al Clínic de Barcelona, allà cap a urgències i es posa a parlar amb el cap dels metxes que hi havia per allà, el cap de poc ja m’atenen però degut a que estava la secció del cor estava tot ple amb deixant en una sala plena de malalts esperant tenir lloc a la secció de cardiopaties, allà vaig estar un parell de dies, estava molt distret cada dia hi havia malats nous de totes classes, jo estava en una cambra on veia a casi tots els llits amb pacients.
Quan han van poder traslladar a dalt la secció de les cardiopaties han van col·locar amb una habitació amb un altre pacient que de seguida ens van anar explicant la nostre vida, però es que allà han va tornar a venir el dolor i es van veure obligats a posar-me a cuidats intensius, allà de seguida hem van preparar per fer-me un cateterisme a traves de l’engonal en van posar uns tubs que anàvem a les coronaries per veure com estava tot i si calia operar-me, van desestimar l’operació i han van canviar el medicament i ja no vaig tenir més cap dolor al cap de poc ja hem van treure de cuidats intensius per anar a una habitació individual en un lloc en que tots eren malats del cor, allà cada dia la Dra. Heras acompanyada de varis metxes joves, miraven l’evolució de la malaltia, la Dra. Heras al donar-me l’alta i al saber que vivia a Castellar del Vallès, han va dir que un cardiòleg tenia que portar-me el control de la malaltia, si volia ella visitava cada dilluns en un ambulatori que hi havia al costat del Clínic, jo vaig dir-li que estava molt agraït de tot i que aniria cada any amb ella a fer-me el control, han va dir que per guanyar temps portés una analítica feta a Castellar amb tots els valors principalment el del colesterol.
Uns dels joves ajudants que es veia bastant fanfarró, crec que desprès de haver parlat amb en Juan Salcedo, hem molt mala educació han va fer una retòrica molt dura, suposo perquè li van dir que havia tornat a fumar i que va ser per fer-me por, en aquells moments hem va saber greu el tracta donat, crec que es va passar en els seus comentaris i apreciacions.
Per aquet temps també van passar dos esdeveniments molt importants el primer va ser la mort del meu germà Pere que vivia a Villamarchante un poble a uns quinze kilòmetres de Manises l’aeroport de Valencia.
El Pere després de casar-se a Paris amb la Mila van anar vivint al pis que tenien a Paris, ell treballava amb una petita impremta i ella es cuidava de la mansió que tenia a Paris el multimilionari Niarchos.
La Mila tots els estalvis de tots els anys viscuts treballant a Paris van ser per comprar una casa en el poble, allà van anar a viure els seus pares, quan es van morir , en Pere i la Mila van tornar a Espanya a la casa que tenien a Villamarchante, allà el Pere va muntar una impremta, de feina no ni havia gaire, recordo que venia a Sabadell a buscar-ne per la seva empresa , ans veien bastant sovint, jo li donava la que podia de Hidexsa, feia tots els talonaris de sortida de matèria pels col·laboradors, també li donàvem feina amics de la seva joventut, com en Martí, que estàvem en diferents empreses de Sabadell, amb la Nuria també havien anat a Villamarchante a visitar-los, tenia una col·lecció molt completa de segells amb un valor gran, molts llibres amb una extraordinària impressió, que era una mostra del treball que feia l’impremta a que treballava a Paris, també tenia una cambra tota plena de quadres de la seva amiga la coneguda pintora naïf Carme Rovira , que per cert em vaig triar dos, que me’ls va donar.

L’impremta que va muntar li costava tenir feina perquè era el principi de l’informàtica on amb les impressores podies fer tots tipus de documents i la feina de les impremtes va anar molt a menys, només feien treballs especials, com talonaris, programes de festes, i treballs especials seleccionats.
Resulta que en Pere va agafar un càncer d’estomac, al principi feia tot el que li deien, inclós va anar amb un curandero, fins que va anar al metge que després de diferents probes li van diagnosticar el càncer, va està ingressat a una clínica de Valencia, l’últim les va passar molt malament fins que als 56 anys es va morir, en la seu acomiadament no hi va haver cap capellà, però si que hi havia un grup persones de la maçoneria, que van fer un petit parlament elogiant el pensament i honestedat del Pere, a nosaltres no ans havia parlat gaire de que estava posat en aquesta secta, el cas es que van quedar parats de que estesi’n allà aquelles persones, allà mateix el van incinerar, la Mila va recollí las seves cendres.
L’altre esdeveniment important, aquet molt més alegre, va ser que un diumenge estan la Dolors amb estat avançat de gestació, van venir l’Airesol a dinar junt amb en Jordi, quan després de dinar diu que no es troba gaire be i de seguida el Jordi la porta cap el Hospital de Terrassa, al cap de una hora ja truca en Jordi dient que la Dolors acaba de tenir una nena molt maca, tots nosaltres ràpidament cap al Hospital quan van arribar encara la Dolors estava al quiròfan al sortir tot van ser rialles i l’enhorabona, la van destinar a una habitació, al cap de poca estona li portant-li la criatura que estava dormint la mar de tranqui-la, era una nena preciosa.

El Sr. Jaume hem va trucar per explicar-me que s’havia ajuntat amb en Joan Masramon formant una empresa anomenada Exportextil que tenien el despatx a Barcelona a la Avda. de Carlos III, resulta que tots dos eren uns comercials de primer ordre en el mon tèxtil , i es van dedicar a voltar pel mon cercant comandes, degut a que coneixien el seu mercat, sabien als passos que tenien de fer i a les persones que tenien de veure i lo més important es que també els coneixen a ells, el Sr. Jaume, que era el que jo havia anat amb ell de viatge, tenia molt bona reputació amb els àrabs, els sabia tractar, ell anava sempre molt mudat i als hi donava preferència cosa que es sentien molt afalagats, cuidant que lo que deia es complís i portant sempre algun que altre obsequi que feia el seu efecte principalment amb les persones que estaven al davant dels estaments oficials.
Al principi anar al despatx de Barcelona amb cotxe era un calvari per poder aparcar, sempre en últim cas a prop hi ha l’edifici de la Caixa amb un gran aparcament al subterrani on podies en cas de necessitat deixar el cotxe.
Al cap de un cert temps estan ja recuperat del tot i estava fent la vida ja normal hem truca el Sr. Jaume per anar a fer unes visites tots dos a Terrassa, que hem passarà a buscar per Castellar i que dinarem junts per explicar-me tots els projectes que te.
Anant cap a Terrassa m’explica que anem a veure el Sr. Jordi Morales que te unes màquines d’encongir fil, resulta que després de moltes negociacions amb el govern de Argelia. Exportextil va aconseguit una comanda de un milió de kgs de fil de paqueteria, les característiques d’aquet fil es que es de acrílic 100% H.B. gruixut nombres 2/10 i 3/15 amb color i a punt per ser treballat a mans, vol dir vaporat o encongit, aquet tipus de fil s’han en diu de labors, o de paqueteria perquè es ven en forma de cabdells directament a les persones per fer a traves del ganxet jerseis o distintes peces a ma, la comanda era molt important, representava molts mesos de feina, en quan a la matèria no hi havia cap problema, el Sr. Masramon estava molt introduït amb la Seda, les operacions de filar i doblar tampoc perquè el mercat estava amb molta falta de feina i havia màquines de sobres, on hi havia problemes era en l’operació final d’encongit i anàvem a Terrassa per solucionar-lo.
El Sr. Morales tenia les màquines d’encongir en un tercer pis, quan arriben sota en el pàrking ja veiem ple de caixes de fil ni han per tot arreu pugem dalt i també està tot col·lapsat, parlant amb el Sr. Morales diu que aquet tipus de fil s’ha posat de moda i han molt poques màquines i no donen l’abast que ja un col·lapse total que veu molt difícil poder fer aquella comanda, però anant parlant diu que a Terrassa hi ha un lloc en que hi han màquines d’encongir parades des de fa dos anys, que estan a Cal Torredemer.
Torredemer era una important empresa tèxtil de Terrassa, potser la primera en Espanya, que es dedicava a la fabricació de filats gruixuts per paqueteria, però havia fet fallida, i actualment estava parada ocupant en el mig de Terrassa tota una illa de cases, tenia tota una colla de naus per llogar, en unes naus d’aquelles hi havia unes Superbes que eren màquines de encongir fil parades des de feia dos anys, en Morales les coneixia be perquè hi havia treballat amb aquelles màquines.
Tot junts anem a veure al Sr. que es cuidava de ensenyar les naus de Cal Torredemer, anem ajudat d’en Morales directament a les naus on hi han les Superbes completament abandonades en mig de molta pols, eren màquines llargues on solament quedava les filetes i la carcassa de la màquina les bobinadores se les havien venut apart, vaig mirar i al ser màquines que se alimentaven de vapor totes les vàlvules estaven oxidades, semblava que tot allò no podia tornar anar, però el Sr. Jaume va voler parlar amb una persona responsable i saber que en volien per llogar dues naus allà, li van dir un preu, ell va dir que d’acord amb la condició de poder fer anar durant un any les màquines que hi havia, van pujar una mica el preu de lloguer, el Sr. Jaume els hi va dir que també volia saber el preu de les màquines tal com estaven i que es tenia de respectar per si al final se les volien quedar,ja que posar-les en funcionament tenia un cost que es volia amortitzar.
Es van posar d’acord ràpidament, aquella gent volia treure diners de les naus i a tot ho acceptaven.
Ja teníem un pila de ferro per posar-lo en marxa, allà faltàvem les bobinadores, en Morales va dir que sabia on ni havia unes que es venien estàvem a la població valenciana de Canals, a uns quans kilòmetres de la seva capital , varem quedar que a la setmana següent amb el Morales d’anar a Canals per veure i parlar de les bobinadores.
En el dinar el Sr. Jaume hem va anant explicant el programa que tenia previst, aquella comanda era molt important que teníem que fer l’esforç que calgués per fer-la, primer buscar una persona que estes al davant tot el dia, no hi havia massa temps per pensar ja que ja hi havia matèria al tint fent els primers colors, no mes teníem de temps lo que es tardaria en preparar, filar i doblar, com sempre les hores estaven contades per posar en funcionament aquelles màquines abandonades plenes de pols, cada divendres el migdia tenia que anar al despatx de Barcelona per anar comentant com anava tot i rebre les pertinents instruccions, amb compensació amb reservava un percentatge del valor de cada expedició, vaig sortir del dinar una mica accelerat però content de tornar a la lluita diària de tirar endavant un complicat projecta.
A la mateixa tarda vaig parlar amb en Felix Carnero, era el que tenia al laboratori de Hidexsa, era perit tèxtil i sabia que estava en paro, ja per telèfon li vaig explicar de lo que es tractava, i varem quedar que vindria amb nosaltres a Canals per veure les màquines bobinadores que faltaven, tot seguit parlo amb en Morales perquè estant a Terrassa busqui i porti una brigada per netejar tant les naus com les màquines.
Les màquines de vaporitzar Superba eren les millors maquines del mercat bàsicament consistia en dipositar el fil sobre unes teleres foradades de acer inoxidable , aquet fil entrava en un forn ple de vapor i al sortir el fil ja havia sofert la seva retracció i aleshores amb una bobinadora es tornava a fer el con. El secret de aquesta màquina era que la llargada del forn feia que el fil estava dins de vapor saturat una bona estona cosa que assegurava el volum màxim del fil una vegada retractar i al estar amb absència d’aire evitava qualsevol risc de migració de color, al contrari que el fixava , hi havia tints que en el fil HB (High Bult) retràctil, el passàvem primer per una Superba i desprès tintàvem en bobina creuada com a si fos fil fixat.
Degut a que les bobinadores eren màquines molt versàtils fàcils de col·locar ja les havien venut i faltàvem a les Superbes.
A la setmana següent en Morales, en Felix i jo amb cotxe ans desplacem cap a Canals que està a uns 60 kilòmetres de Valencia capital, es una població de 12.000 habitants on tenien bastant-te industria tèxtil, allà en Morales sabia que hi havien unes bobinadores parades per vendre, ell hi havia anat darrera de una per comprar-la, varem veure una de doble pis bastant moderna, que estava ben conservada, varem quedar que la reservessin per nosaltres i en un altre lloc dues més antigues, eren rectilínies que també podien fer la funció, els preus i les condicions es tenien que posar d’acord amb el Sr. Jaume d’ Exportextil.
En les naus de Cal Torredemer, varem posar un grup electrogen per fer-nos la corrent nosaltres mateixos, junt amb una caldera per produir vapor per les màquines, d’aigua no hi havia problemes, quan van arribar les bobinadores el que tenia d’assessorar la posta en marxa era en Morales, ja que ell havia treballat amb aquelles màquines i va ser el que es va comprometre amb tirar-ho endavant, resulta que les vàlvules d’admissió de vapor estàvem la majoria oxidades es varen tenir de canviar i quan tot ja estava a punt, en Felix amb diu que ho sent molt però que no pot començar ja que junt amb un seu soci havien aconseguit la representació per el Vallès de la famosa moto Harley`- Davidson i que es veia obligat i no podia venir amb nosaltres, buscant vaig trobar que estava en el paro en Joan Garcia que ja era conegut tant del Sr. Jaume com de jo de quan treballàvem junts a Mohisa, ell es va fer càrrec de la lluita diària de que tot funciones jo hi anava força sovint.
Passàvem els dies hi allò a penes funcionava, en Morales hi anava una poca estona el matí i no si acostava amb tot el dia, els primers kilos de fil, als va portar ell per fer les probes de la posta a punt per si no sortien prou be, el cas es que la cosa no tirava endavant, el personal de màquines feia lo que els hi deia però quan anava el davant s’encallava del darrera i al reves, recordo que un dilluns al matí vaig anar allà i el Joan García amb diu que tira la tovallola, havien estat tot el dissabte i el diumenge al matí i no havien arribat a fer ni cinc-cents kilos de fil, estava desesperat, el fil s’estava acumulant amb grans quantitats, arribo a casa a dinar tot preocupat i pensant com ho diria al Sr. Jaume, quan la Nuria amb diu que havia trucat en José Antonio, un encarregat que havia tingut a Standard Fil, i a Hidexsa que estava al paro, que hem trucaria a la tarda. Parlo amb ell li dic que hem passi a veure li explico al folló que teníem quan li dic lo millor anem a Terrassa a veure-ho, quan arriben mentre parlo amb en Joan Garcia , ell es posa entre mig de les màquines a mirar, quan li dic que jo m’han vaig ell diu que es queda per anar veient com funciona tot.
Al dia següent quan arribo a mig matí allà, en José Antonio ja estava traficant pel mig de les màquines, hem diuen que ahir s’han va anar a les onze de la nit i aquet mati a les vuit ja estava allà mirant tot com funcionava, al veure’ns ja te una llista llarga de material que necessita, principalment guia fils jo de seguida vaig a Moto Cono a buscar lo que m’havia demanat, i es posa a col·locar-los per tota la màquina que tenia la bobinadora de doble pis, el cas es que aquella màquina al cap de dos dies ja funcionava força be i treia una bona producció, desprès va anar per les rectilínies amb aquelles va tenir mes problemes ja que eren molt llargues i havien uns angles molt pronunciats que el fil tenia de superar, aleshores el problema quedava concentrat am l’expedició cada dia es produïen una gran quantitat de caixes plenes de fil, ja que era un fil que tenia molt volum però que pesava poc i cada dia sortien de màquines molts kilos, va venir a treballar un nebot del Sr. Jaume, que es deia igual que ell, nosaltres li dèiem el Jaumet, molt simpàtic hi es va posar a les expedicions fent els packing list i tota la documentació per portar cap el port per les seves expedicions, un altre problema era que cada dia venien camions a carregar caixes de fil, no podien venir tràilers grans perquè l’ample del carrer no els permetia girar i tot els ports a Barcelona es van tenir de anar fent amb camions petits, cada dia sortien de Torredemer dos el matí i dos per la tarda, la roda estava funcionant força be, però sempre mirant de anar solucionant els problemes diaris, el personal es va anar incrementant, apart del treballadors de màquines, hi havia en Joan Garcia, que ho vigilava tot, en Jaumet a les expedicions, i en José Antonio com encarregat de les màquines.
S’havien gastat molt cèntims per poder posar en funcionament aquelles màquines i quan estàvem ja a la seva màxima producció ja s’acabava la comanda, es deia que el Sr. Jaume estava negociant un altre de mig milió de kilos, axó estava molt be ja que s’hagués tret aleshores el seu màxim rendiment.
El Sr. Jaume m’informa que apart de negocià amb els estaments oficials d’allà un altre comanda, lo que es més important s’està parlant es de muntar una filatura de fil gruixut a Argelia, que ells mateixos es fessin el fil nosaltres tota la part tècnica, que la cosa va per bon camí que hem preparar-hi per anar a Orán, que vindrà amb nosaltres en Manel Borrell, ja ans coneixíem quan estava de director a Tints Casanovas, ells havien muntat una fàbrica a Togo, seria el que ompliria tota la paperassa oficial de portar a terme tot el projecta.
Sortim de l’aeroport de Barcelona el Sr. Jaume, en Manel Borrell i jo cap a Argelia, directament a la ciutat d’Oràn.
Orán es una ciutat d’un milió de habitants està situada al nord-oest d’ Argelia molt a prop de la frontera amb el Marroc, la característica principal per nosaltres, es que el govern argelí tenen en uns terrenys una mica apartats de la ciutat, unes naus molts grans, que estan buides per veure si es podrien aprofitar per posar-hi la filatura de semi pentinat per paqueteria, les varem visitar eren tres naus grans independents, amb uns carrers l’exterior, solament en una d’elles hi tenien caixes de fil que per cert eren del nostre fil acabat de dur, jo vaig creure que es podíem aprofitar molt be, l’únic inconvenient era que per passar d’una nau al altre tenies que sortir l’exterior però que no era cap problema.
El Sr. Jaume que s’avançava amb tot, aprofitant que estàvem allà ans va fer anar fins una urbanització al costat del mar i molt a prop de les naus, on hi havia uns xalets fets junt a un supermercat per portar-hi el possible personal tècnic espanyol a viure, inclòs amb els que s’han cuidaven de la urbanització va tria uns sis xalets per que els hi guardessin, semblava com si fos una cosa feta.
Va donar la circumstancia que per aquelles dades els àrabs celebràvem el Ramadà i tenien tancats els restaurants i cafès, junts tots tres en una habitació de l’hotel varem tenir tota una tarda per anar madurant el projecta, jo tenia de fer l’estudi de tota la maquinaria i personal necessari amb las seves produccions i donar-lo amb en Manel Borrell que ho traduiria al francès, afegint tota les condicions oficials de una manera per poder-ho presentar a les autoritats argelines, amb els dibuixos corresponents cosa que agrada molt, el Sr. Jaume de tota la part administrativa de rendibilitat i beneficis i també de la presentació personal a les autoritats, junt amb la negociació, coordinació i posta en marxa de tot el projecta.
En el estudi tenia que col·locar tot el conjunt de vaporat de fil amb les Superbes que ja tenien a Torredemer, convenientment repintades i restaurades com si fossin noves de trinc, serà una manera de treure una bona rendibilitat de tot el cost que van tenir per posar-les en funcionament.
En Borrell va aprofitar aquesta reunió per fent-se saber que a Sabadell sobre el Tints Casanovas, en els terrenys de la llanera si van fer quatre naus molts grans i una d’elles era seva hi la tenia buida, que pagant un lloguer bastant raonable s’hi podien posar tota la secció de las Superbs, per repassar-les fins que es destinessin fora.
Estàvem acabant la comanda del milió de kgs, quan el Sr. Jaume ans don presa per el estudi de la nova filatura per Argelia perquè diu que la cosa està calenta i convé que no es refredi, jo anava una mica atabalat, perquè edemes d’anar a Torredemer per mirar com anava tota la producció també anava a Tallers Galan de Terrassa que construïen màquines de filar de semi pentinat molt modernes, allà ja hi havíem anat amb el Sr. Jaume que va parlar amb el Sr. Galan del projecta, ells de seguida van estar molt interessats a que arribes a bon fi, ja que representava molta feina, a mi en van donar llum verda per anar fins, el seu departament tècnic on allà junt amb un noi que no recordo el nom però que dominava molt l’ordinador on hi teníem col·locades tota la distribució de les màquines per les tres naus d’Orán de les que ja teníem les seves mides, en aquell departament varem fer per ordinador els dibuixos de totes les màquines amb les seves mides i distribució per les naus que intervenien en el projecta, quan va estar ben estudiat s’han va donar unes copies al Sr. Jaume i al Manel Borrell per inclou-hi en el estudi.
Varem estudiar una filatura de semi pentinat agafant com unitat de producció la que podia fer el primer guill de la preparació, i sobre aquella producció estudiar totes les demes maquines de la fabrica, els resultats eren que aquella empresa feria una producció de 1,600,000 kilos l’any amb les següents màquines.
Preparació 3 guils . Schlumberger. Primer passatge. Una sortida
Segon passatge. Dues sortides
Tercer passatge. Quatre sortides
Filatura 10 Continues de filar Galan model CHGE de 240 pues.
Enconat 3 màquines Schalforst de 60 pues.
Reunit 2 màquines Marqués de 48 pues para 2 i 3 cabs.
Doblat 3 màquines de doble torsió Wolkman de 120 pues
Encongit 4 màquines Superbes de 24 pues (farà falta comprar-ne una)
Perxat per fer la meitat del fil vaporat necessitarem 7 perxes Vallés.
Maquines de fer cabdells dues Croon-Locke
El personal total necessari està previst amb 93 persones.
L’ inversió sortia de uns 750 milions de pessetes.
Amb un benefici anual previst de uns cent milions de pessetes amb una amortització a 7 anys.
El estudi detallat el van donar en Manel Borrell el va fer tota la traducció al francès i varies copies per tots els estaments oficials de Argelia, junt amb tots els nombres i dibuixos, també hi posaven tota la part tècnica de direcció i encarregats i també ans comprometíem a muntar una escola per ensenyar a tot el personal autòcton que vingués treballar a l’empresa.
El Sr. Jaume va fer varis viatges a Argelia per anar negociant el projecta, tornava desesperat ja que no progressava, el projecta estava encallat, varem acabar tota la comanda i no sabien res del projecta, teníem que marxà de Torredemer, i fem valer la clàusula per pocs cèntims es varem quedar les maquinaria i les varem traslladar a Sabadell, a la nau del Manel Borrell, allà hi havia espai per carregar tràilers si es volia, es va aprofitar el trasllat per repassar-les totes i pintar-les ja que en aquells moments creiem poder-les incloure en el projecta, nomes van quedar de personal a l’empresa de Deganway el Jaumet i el José Antonio que posava les màquines a punt, hi quedava una bona secció d’encongir parada esperant noves comandes o portar-les cap Orán.
Hem vaig acostumar anar cada divendres a Barcelona agafant el tren dels catalans a Sabadell, fins a la plaça de Catalunya allà sense sortir a fora, agafar el Metro fins a la parada Maria Cristina, que esta a la Diagonal al costat mateix del Corte Inglés, tocant a la Avda. De Carlos III, i dues illes avall ja hi havia el despatx , casi sempre el Sr. Jaume amb convidava a dinar amb ell. amb algun restaurant a prop, també venia sovint el seu germà gran l’Enric, fèiem un bon dinar i per la tarda tranquil·lament desfent el camí del matí tornava cap l’Airesol.

Montllo-Torres Cap. 16

Jo desprès de la reunió amb la liquidació de Coatexsa, vaig està lliure de totes les ocupacions, al principi no m’han sabia avenir de llevar-me i no saber que fer, sortia de casa una mica despistat agafava el cotxe anava a Sabadell, deixava el cotxe a dalt de tot a la Creu Alta, en el Cine Montecarlo, baixava a peu fins la Rambla tornava a pujar i tornava cap a casa per les tardes acostumava anar a fer la partida de cartes a la Penya Barcelonista a Castellar, on hi passava tota la tarda.

De tots els col·laboradors que vaig tenir Hidexsa ni van haver varis en que apart del relació professional que teníem, va néixer una certa amistat que es va estendre inclòs amb la família, una d’elles va ser amb Antoni Perich que tenia uns doblats a Castellar jo el anava a veure sovint, l’agradava molt la fotografia i qualsevol festa que fèiem amb els treballadors de Hidexsa ell venia de convidat i feia com de reporter ans fotografiava i desprès donava a cadascú la seva fotografia, era conegut i apreciat per tots.
Un altre que va néixer una certa amistat va ser en Mingo Cano, també tenia uns doblats a Sabadell, Hidexsa li donava feina, ell li agradava tot lo que feia referència a la terra i a la criança d’animals, va comprar en el terme de Sentmenat un terreny molt gran, allà hi tenia tot tipus d’arbres fruiters, edemes de moltes oliveres on es feia oli per tota la temporada, recordo anar a menjar cireres i figues agafant-les directament de l’arbre que era una passada, també va fer unes quadres on hi va criar tota classe d’animals domèstics, allà estaven en mitja llibertat, des de gallines, galls, conills, galls dindis, ànecs, oques, fins i tot porcs i bens. Per Nadal la Nuria els hi comprava pollastres perquè eren molt diferents dels de granja.
Allà també de tant en tant es feia en plena naturalesa algun dinar, principalment arròs, fet per algun entès, on tots plegats gaudíem de una gran convivència i a mi degut a que els hi donava feina per les seves màquines, en feien pagar molt poca cosa, al contrari que sortia carregat de productes del seu hort amb verdures segons el temps de collita, fossin tomàquets, cebes, cogombres, enciams, escaroles, patates, etc, tot acabat de collir.

Un altre col·laborador que varem tenir una certa amistat va ser en Amadeu Diaz, aquet tenia a Sabadell unes cardes que treballaven bastant per Hidexsa, tota la floca de viscosa, ell la transformava amb pentinat, hi havia trobat el punt dolç i ens feia un pentinat en sense cap fibra trencada, la qualitat de poliester viscosa Hidexsa havia trobat la manera de treballar-la de manera que pràcticament era com si féssim llana poliester. La viscosa la tintàvem en floca i desprès es cardava, aquesta operació mecànica era el secret de la posterior bona marxa a la filatura, aquesta manipulació era la que feia el Amadeu, i ell estava molt agraït a Hidexsa per la feina que donava a les seves màquines.
L’Amadeu tenia un apartament a la platja, a Segur de Calafell, en va invitar anar-hi un dia per passar junts amb les senyores en el seu apartament i banyar-nos al mar, amb la Núria van anar-hi, varem dinar junts i ja tenien preparat per al vespre, portar-nos al Casino de Sant Pere de Ribes, primer a sopar i després jugar una mica a la ruleta que l’Amadeu tenia una manera de fer, que es veu que generalment li sortia bé, hi van posar tots dos una quantitat, ell hi jugava i desprès ans repartíem els guanys, recordo que la primera vegada el sopar ans va sortir de franc,
Aquestes anades es van anar repetint durant varies vegades, cada any quedàvem per un dia anar al seu apartament i passar el dia junts. Fins que els hi va sortir una oportunitat molt bona i es van vendre l’apartament, es van acabar aquelles anades a la platja, però la relació va continuar, ell era molt aficionat amb els concursos de cant dels ocellets, tenia una cadernera que l’estimava molt que li feia guanyar molts premis.
Un dels llocs que hi anava sovint quan estava lliure, era anar veure’l a la seva fabrica, esmorzàvem junts i parlàvem de tot, recordo que a la fabrica hi tenia una gossa molt mansa que semblava una persona tot ho entenia, era molt bona caçadora. El Amadeu també li agradava molt anar a caçar, tenien a prop de Sabadell, entre Bellaterra i Sant Cugat junt amb altres caçadors un coto de caça, allà hi anàvem sovint, ja que tenien en el mig del coto una barraca amb una llar de foc, on es feia tot tipus de menjar a plena naturalesa, allà també fèiem uns esmorzars de grat record, i també força exercici m’agradava molt caminar pel seu terme, l’Amadeu m’ensenyava les petjades que deixaven els diferents animals al terra, els amagatalls que tenien estudiats, feien un forat on hi posaven ple d’aigua i amagats entre les matolls i les bardisses i tenien unes cadires esperant que algun animaló anés a veure, la gossa era la que s’ho passava més bé corrent amunt i avall obeint les indicacions de l’Amadeu. L’Amadeu es va vendre les màquines i al jubilar-se es va aficionar a pintar quadres, hi tenia força traça, una de les ultimes vegades va ser trobar-nos que anava a enquadrar una pintura, la relació es va anar perden degut a que jo a Sabadell no hi anava gaire.

En canvi un lloc que cada tarda anava era a la Penya Barcelonista de Castellar, allà tot un grup jugaven sempre junts hi ans explicaven les nostres aventures i comentàvem principalment les incidències de l’equip del Barça, allà ni havien que eren socis i anàvem a veure’l cada vegada que jugava a Barcelona, eram una colla molt ben avinguda i sempre els mateixos, cadascú amb el seu caràcter però passàvem la tarda divertida, recordo en Mingo, en Domènech,en Juliana, en Sala, en Altarriba, en Manel Miralles, en Antoni Plana, en Francesc Ferraz, en Piñot, amb tots ells fèiem la nostre taula, que era la pobre ja que les partides eren molt barates d’aquesta manera no hi havia cap mala cara si no hi havia sort amb les cartes, en canvi amb les altres taules que si jugava més fort sempre hi havia crits i baralles.

Un dia mentre jugàvem l’Antonio Plana es va oferir anar tots junts a una torre que tenia en el primer sector de l’Airesol a fer-nos una paella d’arròs per tots nosaltres de seguida l’idea va tenir adeptes, ja que en Juliana tenia el negoci de vendre “pollos al ast”, i en Sala tenia un supermercat, on hi havia de tot, ells dos es van comprometre a portar els accessoris que fessin falta, allà l’aire lliure varem fer un dinar tota la colla que va ser molt celebrat per tots nosaltres, i desprès a fer la partida a la Penya, con que la cosa va anar molt be, aquestes trobades les varem anar repetint cada mig any l’únic que variàvem era el tipus de menjar que una vegada era només de peix, l’altre de carn a la brasa, un altre de porc, el cas es que menjàvem be, bo i barat en mig d’una gran camaraderia.

Aproximadament mig any després de la marxa de Coatexsa, un dia per la tarda rebo una trucada de Baltasar Pineda l’amo de Egarfil, important empresa tèxtil de Terrassa que tenia interès hem parlar amb mi, quedem citats per un dia anar a Terrassa a la seva empresa per parlant-ne.
Aquet senyor havia vingut a Hidexsa alguna vegada era conegut del Sr. Jaume, també junt amb altres senyors relacionats amb el mon tèxtil anaven cada dissabte a peu fins dalt a la Mola, es veu que també entre ells li havien parlat de mi, el cas es que jo vaig anar a Terrassa i junt amb el seu home de confiança en Renalies vaig tenir l’entrevista.
Egarfil apart de les oficines situades al mig de Terrassa, tenia tres filatures on en cada una d’elles treballava uns tipus determinats de fils, la principal estava a Terrassa, amb maquinaria moderna estava situava a la part nova de la zona industrial, un altre empresa la tenien situada a Pons, aquesta la havia portat personalment durant anys en Renalies i feia un altre tipus de fil, i per últim tenien Filatures Balsareny que era la que tenien problemes, es veu que el seu director no anava gaire be, i volien saber si la tenien que plegar, o canviar de director, m’oferien un contracte per mig any
Amb un sou oficial normal, complementat amb una prima no oficial i un premi si aconseguia salvar l’empresa, jo havia estat una vegada allà de visita, resulta que hi treballava en José Tejada que érem amics de Standard Fil, era un dels que varem començar a jugar tenis junts i als hi havíem anat junt amb la Nuria a fer una visita, vivia en la mateixa fabrica, recordo haver-hi estat, però ja feia molt temps.
Accepto l’oferta d’aquesta manera el carnet de paro l’ allargo mig any més, i vaig acceptar el repta de tornar a viure de primera mà la filatura amb tots els seus problemes.
A la setmana següent anem junts a Balsareny, han presentant al Sr. Sala que era el director i li diuen que estaré allà per ajudar a tirar l’empresa endavant que era important posar-hi tots l’esforç per veure si podem treure el rendiment necessari i salvar l’empresa de tenir-la que liquidar.
La fabrica de Balsareny era una filatura mitjana composada per una preparació amb dues línees de guils Santa Andrea, les metxeres son de frotació, dotze continues de filar de la Plat, el purgat era Savio italià, amb quatre continues de doblar Redosa que estaven alimentades amb unes maquines de fer rodets. També tenien una carda per fibra llarga que no anava gaire i un guill barrejador de doble tren d’estiratge. També apart hi havia una màquina d’encongir fil d’acrílic, era tot un popurri de maquinaria de diferents marques que s’havien anat depositant allà degut a que de lloc ni havia molt i no importava que la màquina estès parada.
Com a característica es que passava per el seu costat el riu Llobregat, i hi havia un petit canal connectat amb el riu on recollia l’aigua cap una petita presa amb hi havia una turbina on s’hi produïa electricitat, el torn de nit, tenia l’electricitat gratis, i la que es produïa els dies de festa es venia a la central on abonàvem uns cèntims segons els kilowatts produïts.
Hi havia uns subterranis a tota la part edificada per on hi passava les canalitzacions de l’aire condicionat, allà hi havia una extraordinària humitat, que en van explicar que abans s’havien fet amb gran èxit una plantació de xampinyons, també al costat de la fabrica hi havia quatre horts que tenien l’aigua assegurada i els feien anar encarregats de la fabrica.
Hi havia dos pisos que es feia servir de magatzem comunicats per un antic monte cargues i apart de tot axó a l’entrada adossats a la fabrica hi havia dos pisos, en un habitava el director el Sr. Sala i l’altre en Pepe Tejada que portava tot la paperassa de les oficines.
Al costat mateix de les oficines hi havia un petit laboratori amb l’aparell Uster i poca cosa mes.
Parlant amb en Pepe, que era el que estava en contacte amb les oficines centrals de Terrassa, on hi havia tota la part comercial del grup Egarfil, a la filatura de Balsareny s’hi destinàvem les comandes mes difícils de fer, tan fos per la qualitat com per la quantitat, segons en Pepe, Balsareny feia el rebuig de tot el grup, que ajudat per les exigències de gerència i sobretot per el antagonisme del Renalies amb el Sala, s’ha havia creat un ambient en el que el Sala va agafar una gran depressió que el va portar a estar força temps de baixa i a medicar-lo, prenia unes pastilles en que quedava fora de lo normal, a tot deia que sí, axó era sabut per tot el personal de la fabrica i con que ell era el que durant tota la setmana estava al front, tenia una simpatia de tots, la meva arribada allà al principi jo era com del altre colla, vaig tenir que dir a tothom que venia ajudar per tirar endavant la fabrica, per lo que tenia que anar en compte, i que qualsevol millora tenia que fer que surtis del Sr. Sala, perquè es portés a terme ràpidament, va ser al principi una mica difícil fer coses fora de la seva rutina i que hi estesin d’acord.
Vaig començar posant-me entre les màquines parlant amb els encarregats i també en el personal, l’ambient era que els si sabia greu el que passava, el Sr. Sala era un bon home, i els dolents eren en Pineda i sobretot en Renalies, jo tenia que demostrar que estava al costat del Sala i estava per ajudar-lo.
Sabia que el fil es feia a la preparació, allà hi vaig posar l’esforç, parlant amb els operaris, resulta que les màquines casi cada hora tenien enganxades en els corrons, que tenien que estar uns deu minuts per poder tornar engegar amb la pèrdua corresponent de temps i material, al parlant-ne amb en Sala, hem diu que els Guils porta la carga que li marca el Sr. Pineda, que li diu la producció que te de fer cada màquina, li multiplica la carga per les hores aquelles maquines tenen de fer tants kilos al dia i multiplicar pels dies laborables ja tenien els kilos del mes i la realitat era que s’han feien menys amb un rendiment molt baix, axó es el que portava el malestar, varen fer repassar totes les màquines de la preparació, els muntadors hem van dir que era una exageració la carga que portaven aquesta idea amb va quedar, i vaig començar amb l’encarregat a fer forces probes anar rebaixant el gruix de matèria fins aconseguir que durant tot el dia no tinguessin cap enganxada, varem rebaixar casi un 20% el gruix i resulta que al cap del dia fèiem més kilos que abans, amb la disminució considerable de feina del operari, quedant tota la màquina mes ven atesa que abans, varem modificar totes les disposicions i varen aconseguir els kilos mensuals que volia gerència, encara que vaig tenir de quadrar-me perquè primera el Sr. Sala es va atribuí la millora i deia que ho havia fet ell, axó no me importava i segona perquè al cap de un mes una partida es torna enganxar miro la disposició i tornava haver-hi el màxim de carga, pregunto amb diuen que son ordres del Sr. Sala, li pregunta el perquè i no hem contesta, li dic que si aconseguim una cosa i no la posem a la practica, i tornem com abans jo sobro, amenaçant-lo anar a veure al Sr. Pineda, des de aleshores s’anava fem tot el que deia amb l’aprovació dels encarregats i personal que veien les millores que es feien eren un be per tots.
Un cop la preparació ja anava per bon camí vaig anar cap a la secció de la filatura, el primer no m’agradava que tota la producció tant de la preparació i com de la filatura es portava a dalt un pis en sense cap tipus de condicions, quedava en estoc fins que es disposava per entrar a màquines a la següent secció, hi havia un home el matí i un altre a la tarda que la seva feina era porta metxa preparada i fil fet cap dalt d’un pis ajudat per el munta cargues, o sigui que no es disposava a filar una partida fins que no estès tota preparada, i no es disposava a purgar fins que no estava tota filada, jo estava acostumat a fer tot el procés seguit de manera que con es disposava aquella partida de seguida anava passant de secció a secció, axó per mi portava varies avantatges, la primera es que el producte ensimatge mes antiestàtic que es posava a la preparació es conservava durant tot el procés, segona estalviaves la feina de dos operaris que nomes movien la matèria de un lloc al altre, i tercer que tenies controlat tot el partit, i de seguida veies si s’encallava en alguna operació, ja que la producció de una secció servia per alimentar l’altre, solament tenies el problema a la filatura de posar el nombre de continues necessàries per fer la partida. Seguin la meva filosofia la partida que s’estava fent a la preparació, quan ja teníem part partida preparada ja posar-la a la filatura i no portar-la cap al pis, al costat mateix de la filatura hi havia un espai on hi podíem deixar la metxa preparada, o sigui que la partida es filava i preparava l’hora. Al voltar per les màquines hem vaig donar compta que els ecartaments del tren d’estiratge eren diferents a cada pua, quan ho vaig comentar en els encarregats en van dir que allò era obre del Sr. Renalies quan hi va estar a fer una suplència del Sr. Sala, si una pua no anava be, feia corre el corró fins que anava be, però resulta que desprès es deixava tal qual i a la pròxima partida era aquell el que anava malament, era un desgavell, vaig fer venir uns operaris de la Plat per posar tots els ecartaments iguals a les dotze continues de filar que hi havia, era sagrat tocar els ecartament de les màquines de filar. Estava la secció bastant normalitzada quan en Pepe amb diu que portaran unes partides de molts kilos de llana poliester per fer 2/52 m/m, fil molt prim i que sempre que s’havia fet aquella qualitat hi havien problemes, jo li vaig dir que ja m’agradava ja que era la composició de matèria que havia treballat més.
La matèria ans venia del re pentinatge, vaig comprovar el valor Uster i era una mica alt, con que teníem el barrejador parat abans d’entrar a la preparació li van donar una passada que va fer de calibrador uniforma’n la metxa i varen fer baixar el valor Uster considerablement, aquet va ser el secret de començar les partides amb una regularitat molt gran, la preparació va anar normal, la sortida de la metxa tenien un valor de Uster molt bo, però lo més espectacular va ser a la filatura, varen posar 6 continues a filar amb aquella qualitat i els operaris solament tenien feina a treure les mudades, axó va anar molt be perquè l’operari anava més descarregat de feina i posava més atenció a les altres màquines, varem estar a prop de dos mesos en que les continues de llana poliester no van donar gens de feina, ningú s’han sabia avenir i encara que era un fil prim es treia un bon rendiment econòmic, aquell fil també va anar molt be l’hora de purgar i doblar. La secció del purgat també hi havia problemes aquesta secció estava composada per tres màquines Savio de 10 pues, i una de gran també Savio de 50 pues, resulta que a les petites segons quina partida feia els automatismes fallaven, ni els tècnics de la casa sabien lo que passava, vam arribar a esbrinar que si el fil tenia bastants defectes sortien els problemes i la producció era molt minsa, varem ajudar molt al destinar tot el fil de llana poliester i al tenir pocs defectes semblàvem altres màquines no es paraven per res, va ser també una troballa. Vaig estar de sort amb aquella comanda de llana poliester ja que va ajudar a totes les seccions.
A la secció de doblar nomes hi havia quatre màquines de doble torsió, es donava bastant fil a doblar l’exterior, aquestes estaven alimentades per dues de fer rodets, al principi quan arribava al matí generalment estàvem sempre parades per falta de rodets, i la maquina de rodets nomes anava dos torns i les de doblar als tres torns, ho varen fer al revés i varen equilibrar produccions, mes endavant es va posar un altre de rodets per poder anar els tres torns el doblatge.
Amb general vaig estar content de lo que s’havia aconseguit en el mig any d’anar allà, l’ideal era que s’hagués fet amb la meitat de temps, però moltes vegades et passa el defecte pel davant i no te’n adones de seguida però l’important era anar avançant crec que alguna cosa varem aconseguir, encara que en Sr. Pineda i principalment en Renalies no veien clar que el Sr. Sala s’han sortiria per continuar lo que s’havia aconseguit, i van buscar un nou director, va venir un xicot bastant més jove que portava una filatura en Terrassa que ja ans coneixíem, amb ell varen coincidir durant una setmana, i li vaig explicar tot tal com ho havia deixat. A lo que far referència a altres màquines que estaven a la fabrica, com la carda que a penes va anar ja que es va posar per una qualitat de fil determinada i en aquell període no va venir cap comanda, o a la màquina d’encongir fil, que també anava molt esporàdicament, unes coneres manuals que estaven en un altre lloc on nomes anàvem si sortia algun problema, ni per descomptat el salt d’aigua amb la turbina de tot axó no hem va donar temps a estudiar-ho en profunditat.
Per anar a Balsareny tenia dos itineraris possibles un era anar cap a Sabadell, agafar autopista cap a Terrassa i allà cap a Manresa que ho podies fer continuant per l’autopista o be per la general que sortia més barat, i quan estaves a Manresa anar cap a la general del túnel del Cadi que passava pel costat de Balsareny, aquet era el camí més llarg, mes còmoda de fer però amb força transit i més rapit. Un altre era sortir d’Airesol i anar cap a Sant Llorenç continua cap a Monistrol de Calders, carretera plena de corbes, d’allà cap a Calders, travessar la carretera que va de Manresa a Vic, per anar a Artés i d’allà sortir a la carretera general del Cadi al costat de Sallent i a uns sis kilòmetres ja estaves a Balsareny, aquets segon itinerari era el que feia habitualment, més curt però amb moltes corbes i molt poc transit, sortia a les vuit del matí de casa i abans de les nou ja estava a Balsareny, la tornada era a les set de la tarda per arribar als voltants de les vuit a casa. Acostumava anar a dinar per als volta’ns de la fàbrica, el lloc que més vaig anar va ser a Gaià on hi havia un restaurant que feien un menjar variat bo i be de preu, era molt anomenat i sempre estava ple de gent.
Quan tornava per la tarda a la fabrica era el primer d’arribar en Pepe i també el Sr. Sala fumaven i deixaven sobre la seva taula el paquet de cigarrets, cada dia desprès de dinar i fer el corresponent cafè et trobaves allà el tabac que et mirava, resulta que un dia han baix agafar un del paquet del Pepe, l’altre dia del paquet del Sala, es pot dir que els últims dies anava de presa en el dinar, per poder fer, sense que ningú hem veies, el cigarret de havent dinat.
Un dissabte de cada mes hi havia una reunió amb el Sr. Pineda, en Renalies, en Sala i jo comentant i analitzant principalment els resultats de les produccions i amb el seu rendiment econòmic, i les incidències que s’ha havien produït, en un principi jo poc intervenia ja que era un demanar comptes amb el Sala de lo malament que sortien els nombres, més endavant ja als hi vaig fer veure que demanàvem per una banda unes produccions exagerades sense tenir en compte que també volien una qualitat encara que no es podes corre tant, al últim quan ja es treien bons resultats, per unes excuses u altres poques reunions varem tenir.
Durant la meva estada a l’empresa d’ Egarfil, vaig fer una visita a la fabrica principal que tenien a Terrassa, allà hi havia de director al Sr. Estella, que ja ans coneixíem i que va estar content de retrobar-nos, havien fet de joves el curset de submarinisme al CRIS junts, i també havíem coincidit algunes xerrades d’ambient tèxtil, hem vaig ensenyar tota la fàbrica que estava molt ben equipada, allà es feien les comandes importants de l’empresa, es va posar al nostre costat per tot el que necessitéssim, sigui pel que sigui tampoc es podia veure gaire amb el Renalies.
També vaig anar a visitar la fabrica de Pons, allà el Renalies va estar bastants anys portant aquella fabrica era bastant moderna i ben organitzada, era una empresa important per el poble de Pons, molta gent treballava allà, al estar tant apartada de Terrassa en Renalies tenia força independència, allà va portar tota la família, era molt treballador i va pujar l’empresa treien bons resultats de manera que a l’entrada del poble varen construí una nova empresa i allà es va traslladar l’antiga.
Estava molt ben considerat dintre del poble, inclòs es va presentar en unes eleccions per batlle de Pons.
Quan el Sr. Pineda va necessita una ajuda va escollir a ell com ajudant amb el consegüent malestar de alguns altres dins de l’empresa, en Renalies al tenir més poder dins el grup, va anar tenint en varies empreses col·laboradores interessos de manera que hi havia algun que altre tripijoc.
El acomiadament amb el Sr. Pineda va ser força cordial, recordo sortir als dos del despatx i anar a un bar que hi havia al davant a fer el cafè i mentre m’explicava les seves anades a la Mola amb altres Sres, va entrar el Sr. Segura, l’amo de Tints Segura que anava a veure’l i va estar content de trobar-me allà ja que feia temps que no sabia res de mi, amb Tints Segura havien tinguts bastants tractes en l’ última etapa de Hidexsa.

Montllo-Torres Cap. 15

Quan vaig plegar d’Hidexsa amb vaig arreglar el carnet de paro en el Inem, allà vaig coincidir amb en Josep Sans, un xicot conegut de Castellar, que hi treballava, li vaig donar l’acta de reconciliació, ell amb va ajudar amb tots els tràmits que es tenien de fer, en van donar una cartilla amb els dies que havia de presentar-me i cada fi de mes ja me ingressàvem a la Caixa lo que hem tocava cobrar, jo nomes tenia que anar en compte del dia de presentar-me per timbrà la cartilla.

Però no vaig tenir cap dia de festa, perquè desprès de les Festes de Nadal , ja vaig començar anant a Coatexsa, que estava al carrer Gorina i Pujol no 113 de Sabadell, on hi havia la Comercial al costat mateix de Tallers Tèxtils que tenia el no 111, allà feia l’horari normal de nou a dues del matí, i per la tarda de quatre a vuit, d’aquesta manera solament hi havia una hora tancada la Comercial.

Al principi va haver molta feina de col·locació de les diferents peces de recanvi, coixinets, rodes dentades, cargols, volanderes, etc, etc que tenia Tallers Tèxtils en un edifici davant mateix del magatzem, netejar-les, classificar-les, enumerar-les, posar-les un nom i nombre introduir-les l’ordinador amb la indicació de on es guardaven, per saber de seguida on estàvem col·locats, tot això va portar uns mesos de treball, però veies que anava agafant un tarannà de magatzem ben organitzat, molt net i quan demanaven una pesa, si estava en el magatzem de seguida teníem la seva situació, no mes era qüestió de buscar en el ordinador.
A part de tot el que ja teníem, va coincidir que dues Ferreteries van plegar i ans varem quedar per pocs diners tot de material que no havien venut, i nosaltres al varem classificar i el vam posar a la part alta de les prestatgeries, quan ho van tenir tot ben arreglat varem fer l’ inauguració amb un petit refrigeri, varen venir tots els clients i coneguts de Tallers Tèxtils i per descomptat els encarregats d’Hidexsa, junt amb en Colomés el nou director, i com personatge important el Sr. Jaume Mur al que li vaig ensenyar tot el magatzem, també van venir un reporter del diari Sabadell, on va sortir un escrit junt amb varies fotografies de la inauguració, tot allò em va servir per demostrar en Paul i Cia que ja m’havia espavilat i con que el magatzem era digne de veure vaig quedar força be, edemes d’allà també treia un petit sou que complementava el carnet de paro.

Varem anar junt amb en Vadillo a Cerdanyola on hi havia Redosa uns importants tallers on feien continues de filar, tan d’estam con de carda, parla’n amb ells ens van donar la representació i moltes peces de recanvi a baix cost, axis com de estam no hi havia en aquells moments moltes màquines funcionant amb carda encara hi havia varies filatures en funcionament, lo bo de tot allò es que edemes de tenir recanvi ells mateixos en feien propaganda en els seus clients que si tenien alguna dificultat, que vinguessin a veure’ns a nosaltres.

També varem fer un viatge a Itàlia, varem anar amb cotxe, l’avió li feia por en Vadillo, allà també va venir en Jordi Marine que es cuidava de la part elèctrica de les màquines, varem anar a la important casa Savio, que nomes fabricava maquines tèxtils, i també varen agafar la representació i teníem en el magatzem peces de recanvi recomanades per ells i que eren les mes propicies a fer-se malt be, amb el preu posat i que no teníem que abonar fins que no les tinguéssim venudes amb un marge important per nosaltres. Si la pesa no estava en stock de seguida telexàvem per portar-la directament d’Itàlia, ens van dur uns cartells que varen posar sobre el mostrador, tot axó feia que el nom de Coatexsa agafes una importància dins el mon tèxtil de Sabadell i Terrassa, la llàstima es que aquet mon anava malament, cada vegada hi havia menys industries tèxtils treballant i les que ho fèiem tenien molta dificultat, el tèxtil anava a menys molt apresa.

Els socis de Coatexsa hi havia en Benito Cantan, que ja ans coneixíem de joves, perquè resulta que la meva novia Nuria i la seva novia Rosa Mª eren companyes de quan treballaven juntes a Llorens i Torra, i tenien molt bona relació, nosaltres van anar al seu casament i ells van venir al nostre, també en Benito havia tingut relació amb el pare de la Nuria ja que aprenia de torner i li havia ensenyat coses de l’ofici, en Benito era un dels torners mes bons de Sabadell, abans de Coatexsa de tant en tant coincidíem en algunes visites que feien les famílies, recordo que nosaltres dos ans posàvem a fer una partida d’escats, mentre les dones xerràvem de les seves coses, teníem molt bona relació, i els diners els vaig deixar per ell, per mi era una persona de paraula, que lo que deia as feia.

En Joan Vadillo ja era un altre cosa, ens coneixíem de quan havia vingut a Hidexsa a buscar feina per uns doblats que hi havia a Monistrol de Calders, en que era l’amo el Sr. Bosch, aquells doblats junt amb els de Domingo Cano havien treballat molt per Hidexsa.
En Vadillo era un home que les dones el portàvem de cap, estava separat de la seva dona de la qual tenia una filla, i estava ajuntat amb una treballadora de la fabrica del Josep Mª Sabates que eren molt amics, però es que edemes en tenia dues o tres més de recanvi, resulta que aquell estiu va anar a Sud-americà, al Perú concretament, per veure com estava el tèxtil allà, hi va estar tres setmanes i allà ja es va ajuntar amb la filla de un director de una fabrica, i va tenir problemes l’hora de marxar. De tot axó en Benito no han sabia gran cosa.
L’altre soci en Pintado era un xicot callat i entès en lo que tocava, havia estat muntador de la fabrica Comes i coneixia be la maquinaria, hi havia moltes empreses que quan tenien una averia volien que hi anés ell abans que qualsevol altre, ja que solucionava aviat els problemes, ell tenia de estar mig any al meu costat i desprès ja tornaria a passar a Tallers Tèxtils, ho varem fer perquè Coatexsa tingues algú en plantilla. Particularment no sabies el que pensava, al meu davant parlava malament d’en Vadillo, però quan el veia tot eren rialles.
Desprès de les vacances d’estiu al tornar en Vadillo del seu viatge la seva actitud respecta a Coatexsa va canviar molt, tot eren critiques i que si perdien diners, tot ajudat per en Pintado que no deia res, en Benito estava al marge.
A la reunió dels socis on jo presentava al llistat de tot el que hi havia en el magatzem amb el valor de cost i el de venta, en Vadillo va dir que allò era paper mullat, que la realitat era una altre, jo em vaig defensar dient que des de un principi sempre s’ha havia fet igual, ell va dir que aquell negoci es tenia que plegar que cadascú agafes la part del material que li tocava i que s’espavilés, jo era l’únic que no era del ofici i a veure que en feia de les peces. Varem quedar que tots ho penséssim i que a la pròxima reunió parlaríem seriosament de la liquidació de la societat, que ells ho posarien en mans d’un advocat.
Tot va anar molt apresa, en Vadillo volia liquidar el negoci ràpidament ajudat perquè en Benito, ell estava dedicat al taller i feia el que li deien, en Pintado no deia res, l’únic que allà sobrava era jo.
Estava en aquest impàs quan va venir en Josep Martínez un vell conegut que es dedicava a la compra i venda de maquinaria tèxtil de segona ma, amb els seus recanvis, li vaig ensenyar tot el magatzem i amb diu que l’agrada molt, que estava molt ben organitzat, i que tot allò val molts diners, jo dic que li venc un 30 %, ell serio em diu quan en demano, jo li dic que posi ell el preu, torna a donar una volta per tot el magatzem i amb diu que seria un complement molt important pel seu negoci i m’ofereix uns dotze milions de pessetes, jo li dic que en vuit amb conformo, li dic als altres socis que tindria, amb diu que ja els coneix i que en Vadillo li te ganes, que el coneix bastant i no es de fiar. Quedem que ho parlarà amb el seu advocat que em dirà alguna cosa. Als pocs dies em truca dient que l’havien aconsellat que era un malt pas entra en una societat en que ja no s’entengués amb els altres socis.
També per aquet temps va donar la casualitat que van venir a casa de visita la meva germana Anna, hi va sortir el problema que tenia amb Coatexsa, i que tindria que buscar un advocat per vetllar els meus interessos, ella en va dir que ho parlaria amb el seu cunyat en Esteve Faus que era l’advocat del Banc de Sabadell, perquè m’aconselles algun, es veu que entre ells as coneixen tots, el cas es que els pocs dies, hem truca l’Esteve i amb cita al Banc de Sabadell que li porti-hi tota la documentació que tingui que ell mateix defensarà el cas. Li vaig explicar tot el que em passava des del principi i li vaig porta tots els papers de la societat que tenia, li vaig dir el nom del seu advocat i que lo que volia era recuperar l’aportació dels cinc milions de quan es va constituí la societat, em va dir que defensarà el cas com si fos per ell, que estès tranquil, vaig sortir d’allà com si peses menys.
A la pròxima reunió, els fums ja estàvem aplacats, es veu que havien parlat els dos advocats i semblava que hi havia bastant a perdre per part de tots, jo els hi vaig comentar la proposició d’en Josep Martínez, i lo que hem donava, en Benito li sabia greu lo que passava va dir que ells buscarien els cèntims que hi havia posat per liquidar-me el mes aviat millor, en Vadillo se li va escapar de dir que ell hagués anat a judici i que jo no n’hagués tret ni cinc.
A les poques setmanes varen tenir tots plegats una reunió, en la que hi va voler està present l’Esteve, on en van liquidar els cinc milions que havíem quedat i van donar tot l’afer per tancat.
L’Esteve no va voler cobrar res de tota la gestió que va fer, con que sabia que li agradàvem molt les antiguitats, aconsellats per la meva germana, li van comprar un gerro xinés que hi anava el darrera, crec que va estar content de l’obsequi.
Al cap de poc temps desprès ens van trobar per la Rambla amb en Benito i tots dos van estar contents de retrobar-nos i varen parlar com si no hagués passat res, jo m’hauria sabut molt greu perdre la seva amistat.
La relació d’en Benito i en Vadillo no va dura gaire, resulta que la peruana es va presentar a Sabadell de cop i volta i es va organitzar un rebombori amb les dones d’en Vadillo, tot el seu joc es va destapar i en Benito que era bastant estricta no li va agradar gens i van partir peres, en Vadillo es va quedar el magatzem que hi anava el darrera des de el principi i en Benito el taller amb tot el personal, el Vadillo amb la peruana s’han van anar a Mèxic, segons en van explicar es veu que volia endur-se el magatzem, però els ports li costaven més que el seu contingut, va deixa a una persona responsable i ell s’han va anar a Mèxic que allà el tèxtil encara funcionava força be, hi ja no ni sabut res mes.
D’ Hidexsa les coses també anaven malament, en Colomés el director va dura un any escàs, se que hi varen haver forces problemes, en Paul estava a les reunions amb els enllaços, un d’ells va venir a Coatexsa varies vegades a veurem i m’explicava com estaven, resulta que els treballadors estaven enfadats amb en Colomés perquè els tractava despòticament i estaven acostumats al meu tracta, i havia mal estar, Hidexsa es va anar apaga’n amb tres anys hi van haver cinc directors diferents, cap d’ells es va entendre amb en Paul, nomes aguantava el Sr. Meier que venia un parell de dies cada dos mesos a cobrar i s’han anava, això si, feia un report per escrit, de lo que es tenia de fer i ja havia complert la seva feina.
Varen tenir bastants problemes de qualitat, un d’ells va ser amb una comanda per Egipte que resulta que el fil quan va arribar allà estava podrit, analitzant el problema es veu que l’aigua estava contaminada i havia fet fermentar la llana, resultat van parar tota la màquina Morel que donava humitat al fil, en lloc de controlar la puresa de l’aigua van anular tota l’ instal·lació que hi havia, van fer venir l’aigua directament de Sabadell amb tot el cost que suposava i tota la secció de repàs va quedar parada tal com volia en Paul des de feia temps.
Mentre Hidexsa anava a menys en Paul va muntar un despatx al mig de Sabadell, allà encara anava tractant amb els clients que havia fet el estranger i si agafava alguna comanda la donava a fer alguna empresa en sense participar en la seva execució, va anar abandonant tot lo que representava Hidexsa, de manera que va preparar el terreny per quan Hidexsa fes fallida, cosa que no va tardar gaire temps, es van vendre tota la maquinaria per deixa tota l’edificació lliure per poder ser més fàcil la seva venda.