De tots els col·laboradors que vaig tenir Hidexsa ni van haver varis en que apart del relació professional que teníem, va néixer una certa amistat que es va estendre inclòs amb la família, una d’elles va ser amb Antoni Perich que tenia uns doblats a Castellar jo el anava a veure sovint, l’agradava molt la fotografia i qualsevol festa que fèiem amb els treballadors de Hidexsa ell venia de convidat i feia com de reporter ans fotografiava i desprès donava a cadascú la seva fotografia, era conegut i apreciat per tots.
Un altre que va néixer una certa amistat va ser en Mingo Cano, també tenia uns doblats a Sabadell, Hidexsa li donava feina, ell li agradava tot lo que feia referència a la terra i a la criança d’animals, va comprar en el terme de Sentmenat un terreny molt gran, allà hi tenia tot tipus d’arbres fruiters, edemes de moltes oliveres on es feia oli per tota la temporada, recordo anar a menjar cireres i figues agafant-les directament de l’arbre que era una passada, també va fer unes quadres on hi va criar tota classe d’animals domèstics, allà estaven en mitja llibertat, des de gallines, galls, conills, galls dindis, ànecs, oques, fins i tot porcs i bens. Per Nadal la Nuria els hi comprava pollastres perquè eren molt diferents dels de granja.
Allà també de tant en tant es feia en plena naturalesa algun dinar, principalment arròs, fet per algun entès, on tots plegats gaudíem de una gran convivència i a mi degut a que els hi donava feina per les seves màquines, en feien pagar molt poca cosa, al contrari que sortia carregat de productes del seu hort amb verdures segons el temps de collita, fossin tomàquets, cebes, cogombres, enciams, escaroles, patates, etc, tot acabat de collir.
Un altre que va néixer una certa amistat va ser en Mingo Cano, també tenia uns doblats a Sabadell, Hidexsa li donava feina, ell li agradava tot lo que feia referència a la terra i a la criança d’animals, va comprar en el terme de Sentmenat un terreny molt gran, allà hi tenia tot tipus d’arbres fruiters, edemes de moltes oliveres on es feia oli per tota la temporada, recordo anar a menjar cireres i figues agafant-les directament de l’arbre que era una passada, també va fer unes quadres on hi va criar tota classe d’animals domèstics, allà estaven en mitja llibertat, des de gallines, galls, conills, galls dindis, ànecs, oques, fins i tot porcs i bens. Per Nadal la Nuria els hi comprava pollastres perquè eren molt diferents dels de granja.
Allà també de tant en tant es feia en plena naturalesa algun dinar, principalment arròs, fet per algun entès, on tots plegats gaudíem de una gran convivència i a mi degut a que els hi donava feina per les seves màquines, en feien pagar molt poca cosa, al contrari que sortia carregat de productes del seu hort amb verdures segons el temps de collita, fossin tomàquets, cebes, cogombres, enciams, escaroles, patates, etc, tot acabat de collir.
Un altre col·laborador que varem tenir una certa amistat va ser en Amadeu Diaz, aquet tenia a Sabadell unes cardes que treballaven bastant per Hidexsa, tota la floca de viscosa, ell la transformava amb pentinat, hi havia trobat el punt dolç i ens feia un pentinat en sense cap fibra trencada, la qualitat de poliester viscosa Hidexsa havia trobat la manera de treballar-la de manera que pràcticament era com si féssim llana poliester. La viscosa la tintàvem en floca i desprès es cardava, aquesta operació mecànica era el secret de la posterior bona marxa a la filatura, aquesta manipulació era la que feia el Amadeu, i ell estava molt agraït a Hidexsa per la feina que donava a les seves màquines.
L’Amadeu tenia un apartament a la platja, a Segur de Calafell, en va invitar anar-hi un dia per passar junts amb les senyores en el seu apartament i banyar-nos al mar, amb la Núria van anar-hi, varem dinar junts i ja tenien preparat per al vespre, portar-nos al Casino de Sant Pere de Ribes, primer a sopar i després jugar una mica a la ruleta que l’Amadeu tenia una manera de fer, que es veu que generalment li sortia bé, hi van posar tots dos una quantitat, ell hi jugava i desprès ans repartíem els guanys, recordo que la primera vegada el sopar ans va sortir de franc,
Aquestes anades es van anar repetint durant varies vegades, cada any quedàvem per un dia anar al seu apartament i passar el dia junts. Fins que els hi va sortir una oportunitat molt bona i es van vendre l’apartament, es van acabar aquelles anades a la platja, però la relació va continuar, ell era molt aficionat amb els concursos de cant dels ocellets, tenia una cadernera que l’estimava molt que li feia guanyar molts premis.
Un dels llocs que hi anava sovint quan estava lliure, era anar veure’l a la seva fabrica, esmorzàvem junts i parlàvem de tot, recordo que a la fabrica hi tenia una gossa molt mansa que semblava una persona tot ho entenia, era molt bona caçadora. El Amadeu també li agradava molt anar a caçar, tenien a prop de Sabadell, entre Bellaterra i Sant Cugat junt amb altres caçadors un coto de caça, allà hi anàvem sovint, ja que tenien en el mig del coto una barraca amb una llar de foc, on es feia tot tipus de menjar a plena naturalesa, allà també fèiem uns esmorzars de grat record, i també força exercici m’agradava molt caminar pel seu terme, l’Amadeu m’ensenyava les petjades que deixaven els diferents animals al terra, els amagatalls que tenien estudiats, feien un forat on hi posaven ple d’aigua i amagats entre les matolls i les bardisses i tenien unes cadires esperant que algun animaló anés a veure, la gossa era la que s’ho passava més bé corrent amunt i avall obeint les indicacions de l’Amadeu. L’Amadeu es va vendre les màquines i al jubilar-se es va aficionar a pintar quadres, hi tenia força traça, una de les ultimes vegades va ser trobar-nos que anava a enquadrar una pintura, la relació es va anar perden degut a que jo a Sabadell no hi anava gaire.
L’Amadeu tenia un apartament a la platja, a Segur de Calafell, en va invitar anar-hi un dia per passar junts amb les senyores en el seu apartament i banyar-nos al mar, amb la Núria van anar-hi, varem dinar junts i ja tenien preparat per al vespre, portar-nos al Casino de Sant Pere de Ribes, primer a sopar i després jugar una mica a la ruleta que l’Amadeu tenia una manera de fer, que es veu que generalment li sortia bé, hi van posar tots dos una quantitat, ell hi jugava i desprès ans repartíem els guanys, recordo que la primera vegada el sopar ans va sortir de franc,
Aquestes anades es van anar repetint durant varies vegades, cada any quedàvem per un dia anar al seu apartament i passar el dia junts. Fins que els hi va sortir una oportunitat molt bona i es van vendre l’apartament, es van acabar aquelles anades a la platja, però la relació va continuar, ell era molt aficionat amb els concursos de cant dels ocellets, tenia una cadernera que l’estimava molt que li feia guanyar molts premis.
Un dels llocs que hi anava sovint quan estava lliure, era anar veure’l a la seva fabrica, esmorzàvem junts i parlàvem de tot, recordo que a la fabrica hi tenia una gossa molt mansa que semblava una persona tot ho entenia, era molt bona caçadora. El Amadeu també li agradava molt anar a caçar, tenien a prop de Sabadell, entre Bellaterra i Sant Cugat junt amb altres caçadors un coto de caça, allà hi anàvem sovint, ja que tenien en el mig del coto una barraca amb una llar de foc, on es feia tot tipus de menjar a plena naturalesa, allà també fèiem uns esmorzars de grat record, i també força exercici m’agradava molt caminar pel seu terme, l’Amadeu m’ensenyava les petjades que deixaven els diferents animals al terra, els amagatalls que tenien estudiats, feien un forat on hi posaven ple d’aigua i amagats entre les matolls i les bardisses i tenien unes cadires esperant que algun animaló anés a veure, la gossa era la que s’ho passava més bé corrent amunt i avall obeint les indicacions de l’Amadeu. L’Amadeu es va vendre les màquines i al jubilar-se es va aficionar a pintar quadres, hi tenia força traça, una de les ultimes vegades va ser trobar-nos que anava a enquadrar una pintura, la relació es va anar perden degut a que jo a Sabadell no hi anava gaire.
En canvi un lloc que cada tarda anava era a la Penya Barcelonista de Castellar, allà tot un grup jugaven sempre junts hi ans explicaven les nostres aventures i comentàvem principalment les incidències de l’equip del Barça, allà ni havien que eren socis i anàvem a veure’l cada vegada que jugava a Barcelona, eram una colla molt ben avinguda i sempre els mateixos, cadascú amb el seu caràcter però passàvem la tarda divertida, recordo en Mingo, en Domènech,en Juliana, en Sala, en Altarriba, en Manel Miralles, en Antoni Plana, en Francesc Ferraz, en Piñot, amb tots ells fèiem la nostre taula, que era la pobre ja que les partides eren molt barates d’aquesta manera no hi havia cap mala cara si no hi havia sort amb les cartes, en canvi amb les altres taules que si jugava més fort sempre hi havia crits i baralles.
Un dia mentre jugàvem l’Antonio Plana es va oferir anar tots junts a una torre que tenia en el primer sector de l’Airesol a fer-nos una paella d’arròs per tots nosaltres de seguida l’idea va tenir adeptes, ja que en Juliana tenia el negoci de vendre “pollos al ast”, i en Sala tenia un supermercat, on hi havia de tot, ells dos es van comprometre a portar els accessoris que fessin falta, allà l’aire lliure varem fer un dinar tota la colla que va ser molt celebrat per tots nosaltres, i desprès a fer la partida a la Penya, con que la cosa va anar molt be, aquestes trobades les varem anar repetint cada mig any l’únic que variàvem era el tipus de menjar que una vegada era només de peix, l’altre de carn a la brasa, un altre de porc, el cas es que menjàvem be, bo i barat en mig d’una gran camaraderia.
Aproximadament mig any després de la marxa de Coatexsa, un dia per la tarda rebo una trucada de Baltasar Pineda l’amo de Egarfil, important empresa tèxtil de Terrassa que tenia interès hem parlar amb mi, quedem citats per un dia anar a Terrassa a la seva empresa per parlant-ne.
Aquet senyor havia vingut a Hidexsa alguna vegada era conegut del Sr. Jaume, també junt amb altres senyors relacionats amb el mon tèxtil anaven cada dissabte a peu fins dalt a la Mola, es veu que també entre ells li havien parlat de mi, el cas es que jo vaig anar a Terrassa i junt amb el seu home de confiança en Renalies vaig tenir l’entrevista.
Egarfil apart de les oficines situades al mig de Terrassa, tenia tres filatures on en cada una d’elles treballava uns tipus determinats de fils, la principal estava a Terrassa, amb maquinaria moderna estava situava a la part nova de la zona industrial, un altre empresa la tenien situada a Pons, aquesta la havia portat personalment durant anys en Renalies i feia un altre tipus de fil, i per últim tenien Filatures Balsareny que era la que tenien problemes, es veu que el seu director no anava gaire be, i volien saber si la tenien que plegar, o canviar de director, m’oferien un contracte per mig any
Amb un sou oficial normal, complementat amb una prima no oficial i un premi si aconseguia salvar l’empresa, jo havia estat una vegada allà de visita, resulta que hi treballava en José Tejada que érem amics de Standard Fil, era un dels que varem començar a jugar tenis junts i als hi havíem anat junt amb la Nuria a fer una visita, vivia en la mateixa fabrica, recordo haver-hi estat, però ja feia molt temps.
Accepto l’oferta d’aquesta manera el carnet de paro l’ allargo mig any més, i vaig acceptar el repta de tornar a viure de primera mà la filatura amb tots els seus problemes.
A la setmana següent anem junts a Balsareny, han presentant al Sr. Sala que era el director i li diuen que estaré allà per ajudar a tirar l’empresa endavant que era important posar-hi tots l’esforç per veure si podem treure el rendiment necessari i salvar l’empresa de tenir-la que liquidar.
La fabrica de Balsareny era una filatura mitjana composada per una preparació amb dues línees de guils Santa Andrea, les metxeres son de frotació, dotze continues de filar de la Plat, el purgat era Savio italià, amb quatre continues de doblar Redosa que estaven alimentades amb unes maquines de fer rodets. També tenien una carda per fibra llarga que no anava gaire i un guill barrejador de doble tren d’estiratge. També apart hi havia una màquina d’encongir fil d’acrílic, era tot un popurri de maquinaria de diferents marques que s’havien anat depositant allà degut a que de lloc ni havia molt i no importava que la màquina estès parada.
Com a característica es que passava per el seu costat el riu Llobregat, i hi havia un petit canal connectat amb el riu on recollia l’aigua cap una petita presa amb hi havia una turbina on s’hi produïa electricitat, el torn de nit, tenia l’electricitat gratis, i la que es produïa els dies de festa es venia a la central on abonàvem uns cèntims segons els kilowatts produïts.
Hi havia uns subterranis a tota la part edificada per on hi passava les canalitzacions de l’aire condicionat, allà hi havia una extraordinària humitat, que en van explicar que abans s’havien fet amb gran èxit una plantació de xampinyons, també al costat de la fabrica hi havia quatre horts que tenien l’aigua assegurada i els feien anar encarregats de la fabrica.
Hi havia dos pisos que es feia servir de magatzem comunicats per un antic monte cargues i apart de tot axó a l’entrada adossats a la fabrica hi havia dos pisos, en un habitava el director el Sr. Sala i l’altre en Pepe Tejada que portava tot la paperassa de les oficines.
Al costat mateix de les oficines hi havia un petit laboratori amb l’aparell Uster i poca cosa mes.
Parlant amb en Pepe, que era el que estava en contacte amb les oficines centrals de Terrassa, on hi havia tota la part comercial del grup Egarfil, a la filatura de Balsareny s’hi destinàvem les comandes mes difícils de fer, tan fos per la qualitat com per la quantitat, segons en Pepe, Balsareny feia el rebuig de tot el grup, que ajudat per les exigències de gerència i sobretot per el antagonisme del Renalies amb el Sala, s’ha havia creat un ambient en el que el Sala va agafar una gran depressió que el va portar a estar força temps de baixa i a medicar-lo, prenia unes pastilles en que quedava fora de lo normal, a tot deia que sí, axó era sabut per tot el personal de la fabrica i con que ell era el que durant tota la setmana estava al front, tenia una simpatia de tots, la meva arribada allà al principi jo era com del altre colla, vaig tenir que dir a tothom que venia ajudar per tirar endavant la fabrica, per lo que tenia que anar en compte, i que qualsevol millora tenia que fer que surtis del Sr. Sala, perquè es portés a terme ràpidament, va ser al principi una mica difícil fer coses fora de la seva rutina i que hi estesin d’acord.
Vaig començar posant-me entre les màquines parlant amb els encarregats i també en el personal, l’ambient era que els si sabia greu el que passava, el Sr. Sala era un bon home, i els dolents eren en Pineda i sobretot en Renalies, jo tenia que demostrar que estava al costat del Sala i estava per ajudar-lo.
Sabia que el fil es feia a la preparació, allà hi vaig posar l’esforç, parlant amb els operaris, resulta que les màquines casi cada hora tenien enganxades en els corrons, que tenien que estar uns deu minuts per poder tornar engegar amb la pèrdua corresponent de temps i material, al parlant-ne amb en Sala, hem diu que els Guils porta la carga que li marca el Sr. Pineda, que li diu la producció que te de fer cada màquina, li multiplica la carga per les hores aquelles maquines tenen de fer tants kilos al dia i multiplicar pels dies laborables ja tenien els kilos del mes i la realitat era que s’han feien menys amb un rendiment molt baix, axó es el que portava el malestar, varen fer repassar totes les màquines de la preparació, els muntadors hem van dir que era una exageració la carga que portaven aquesta idea amb va quedar, i vaig començar amb l’encarregat a fer forces probes anar rebaixant el gruix de matèria fins aconseguir que durant tot el dia no tinguessin cap enganxada, varem rebaixar casi un 20% el gruix i resulta que al cap del dia fèiem més kilos que abans, amb la disminució considerable de feina del operari, quedant tota la màquina mes ven atesa que abans, varem modificar totes les disposicions i varen aconseguir els kilos mensuals que volia gerència, encara que vaig tenir de quadrar-me perquè primera el Sr. Sala es va atribuí la millora i deia que ho havia fet ell, axó no me importava i segona perquè al cap de un mes una partida es torna enganxar miro la disposició i tornava haver-hi el màxim de carga, pregunto amb diuen que son ordres del Sr. Sala, li pregunta el perquè i no hem contesta, li dic que si aconseguim una cosa i no la posem a la practica, i tornem com abans jo sobro, amenaçant-lo anar a veure al Sr. Pineda, des de aleshores s’anava fem tot el que deia amb l’aprovació dels encarregats i personal que veien les millores que es feien eren un be per tots.
Un cop la preparació ja anava per bon camí vaig anar cap a la secció de la filatura, el primer no m’agradava que tota la producció tant de la preparació i com de la filatura es portava a dalt un pis en sense cap tipus de condicions, quedava en estoc fins que es disposava per entrar a màquines a la següent secció, hi havia un home el matí i un altre a la tarda que la seva feina era porta metxa preparada i fil fet cap dalt d’un pis ajudat per el munta cargues, o sigui que no es disposava a filar una partida fins que no estès tota preparada, i no es disposava a purgar fins que no estava tota filada, jo estava acostumat a fer tot el procés seguit de manera que con es disposava aquella partida de seguida anava passant de secció a secció, axó per mi portava varies avantatges, la primera es que el producte ensimatge mes antiestàtic que es posava a la preparació es conservava durant tot el procés, segona estalviaves la feina de dos operaris que nomes movien la matèria de un lloc al altre, i tercer que tenies controlat tot el partit, i de seguida veies si s’encallava en alguna operació, ja que la producció de una secció servia per alimentar l’altre, solament tenies el problema a la filatura de posar el nombre de continues necessàries per fer la partida. Seguin la meva filosofia la partida que s’estava fent a la preparació, quan ja teníem part partida preparada ja posar-la a la filatura i no portar-la cap al pis, al costat mateix de la filatura hi havia un espai on hi podíem deixar la metxa preparada, o sigui que la partida es filava i preparava l’hora. Al voltar per les màquines hem vaig donar compta que els ecartaments del tren d’estiratge eren diferents a cada pua, quan ho vaig comentar en els encarregats en van dir que allò era obre del Sr. Renalies quan hi va estar a fer una suplència del Sr. Sala, si una pua no anava be, feia corre el corró fins que anava be, però resulta que desprès es deixava tal qual i a la pròxima partida era aquell el que anava malament, era un desgavell, vaig fer venir uns operaris de la Plat per posar tots els ecartaments iguals a les dotze continues de filar que hi havia, era sagrat tocar els ecartament de les màquines de filar. Estava la secció bastant normalitzada quan en Pepe amb diu que portaran unes partides de molts kilos de llana poliester per fer 2/52 m/m, fil molt prim i que sempre que s’havia fet aquella qualitat hi havien problemes, jo li vaig dir que ja m’agradava ja que era la composició de matèria que havia treballat més.
La matèria ans venia del re pentinatge, vaig comprovar el valor Uster i era una mica alt, con que teníem el barrejador parat abans d’entrar a la preparació li van donar una passada que va fer de calibrador uniforma’n la metxa i varen fer baixar el valor Uster considerablement, aquet va ser el secret de començar les partides amb una regularitat molt gran, la preparació va anar normal, la sortida de la metxa tenien un valor de Uster molt bo, però lo més espectacular va ser a la filatura, varen posar 6 continues a filar amb aquella qualitat i els operaris solament tenien feina a treure les mudades, axó va anar molt be perquè l’operari anava més descarregat de feina i posava més atenció a les altres màquines, varem estar a prop de dos mesos en que les continues de llana poliester no van donar gens de feina, ningú s’han sabia avenir i encara que era un fil prim es treia un bon rendiment econòmic, aquell fil també va anar molt be l’hora de purgar i doblar. La secció del purgat també hi havia problemes aquesta secció estava composada per tres màquines Savio de 10 pues, i una de gran també Savio de 50 pues, resulta que a les petites segons quina partida feia els automatismes fallaven, ni els tècnics de la casa sabien lo que passava, vam arribar a esbrinar que si el fil tenia bastants defectes sortien els problemes i la producció era molt minsa, varem ajudar molt al destinar tot el fil de llana poliester i al tenir pocs defectes semblàvem altres màquines no es paraven per res, va ser també una troballa. Vaig estar de sort amb aquella comanda de llana poliester ja que va ajudar a totes les seccions.
A la secció de doblar nomes hi havia quatre màquines de doble torsió, es donava bastant fil a doblar l’exterior, aquestes estaven alimentades per dues de fer rodets, al principi quan arribava al matí generalment estàvem sempre parades per falta de rodets, i la maquina de rodets nomes anava dos torns i les de doblar als tres torns, ho varen fer al revés i varen equilibrar produccions, mes endavant es va posar un altre de rodets per poder anar els tres torns el doblatge.
Amb general vaig estar content de lo que s’havia aconseguit en el mig any d’anar allà, l’ideal era que s’hagués fet amb la meitat de temps, però moltes vegades et passa el defecte pel davant i no te’n adones de seguida però l’important era anar avançant crec que alguna cosa varem aconseguir, encara que en Sr. Pineda i principalment en Renalies no veien clar que el Sr. Sala s’han sortiria per continuar lo que s’havia aconseguit, i van buscar un nou director, va venir un xicot bastant més jove que portava una filatura en Terrassa que ja ans coneixíem, amb ell varen coincidir durant una setmana, i li vaig explicar tot tal com ho havia deixat. A lo que far referència a altres màquines que estaven a la fabrica, com la carda que a penes va anar ja que es va posar per una qualitat de fil determinada i en aquell període no va venir cap comanda, o a la màquina d’encongir fil, que també anava molt esporàdicament, unes coneres manuals que estaven en un altre lloc on nomes anàvem si sortia algun problema, ni per descomptat el salt d’aigua amb la turbina de tot axó no hem va donar temps a estudiar-ho en profunditat.
Per anar a Balsareny tenia dos itineraris possibles un era anar cap a Sabadell, agafar autopista cap a Terrassa i allà cap a Manresa que ho podies fer continuant per l’autopista o be per la general que sortia més barat, i quan estaves a Manresa anar cap a la general del túnel del Cadi que passava pel costat de Balsareny, aquet era el camí més llarg, mes còmoda de fer però amb força transit i més rapit. Un altre era sortir d’Airesol i anar cap a Sant Llorenç continua cap a Monistrol de Calders, carretera plena de corbes, d’allà cap a Calders, travessar la carretera que va de Manresa a Vic, per anar a Artés i d’allà sortir a la carretera general del Cadi al costat de Sallent i a uns sis kilòmetres ja estaves a Balsareny, aquets segon itinerari era el que feia habitualment, més curt però amb moltes corbes i molt poc transit, sortia a les vuit del matí de casa i abans de les nou ja estava a Balsareny, la tornada era a les set de la tarda per arribar als voltants de les vuit a casa. Acostumava anar a dinar per als volta’ns de la fàbrica, el lloc que més vaig anar va ser a Gaià on hi havia un restaurant que feien un menjar variat bo i be de preu, era molt anomenat i sempre estava ple de gent.
Quan tornava per la tarda a la fabrica era el primer d’arribar en Pepe i també el Sr. Sala fumaven i deixaven sobre la seva taula el paquet de cigarrets, cada dia desprès de dinar i fer el corresponent cafè et trobaves allà el tabac que et mirava, resulta que un dia han baix agafar un del paquet del Pepe, l’altre dia del paquet del Sala, es pot dir que els últims dies anava de presa en el dinar, per poder fer, sense que ningú hem veies, el cigarret de havent dinat.
Un dissabte de cada mes hi havia una reunió amb el Sr. Pineda, en Renalies, en Sala i jo comentant i analitzant principalment els resultats de les produccions i amb el seu rendiment econòmic, i les incidències que s’ha havien produït, en un principi jo poc intervenia ja que era un demanar comptes amb el Sala de lo malament que sortien els nombres, més endavant ja als hi vaig fer veure que demanàvem per una banda unes produccions exagerades sense tenir en compte que també volien una qualitat encara que no es podes corre tant, al últim quan ja es treien bons resultats, per unes excuses u altres poques reunions varem tenir.
Durant la meva estada a l’empresa d’ Egarfil, vaig fer una visita a la fabrica principal que tenien a Terrassa, allà hi havia de director al Sr. Estella, que ja ans coneixíem i que va estar content de retrobar-nos, havien fet de joves el curset de submarinisme al CRIS junts, i també havíem coincidit algunes xerrades d’ambient tèxtil, hem vaig ensenyar tota la fàbrica que estava molt ben equipada, allà es feien les comandes importants de l’empresa, es va posar al nostre costat per tot el que necessitéssim, sigui pel que sigui tampoc es podia veure gaire amb el Renalies.
També vaig anar a visitar la fabrica de Pons, allà el Renalies va estar bastants anys portant aquella fabrica era bastant moderna i ben organitzada, era una empresa important per el poble de Pons, molta gent treballava allà, al estar tant apartada de Terrassa en Renalies tenia força independència, allà va portar tota la família, era molt treballador i va pujar l’empresa treien bons resultats de manera que a l’entrada del poble varen construí una nova empresa i allà es va traslladar l’antiga.
Estava molt ben considerat dintre del poble, inclòs es va presentar en unes eleccions per batlle de Pons.
Quan el Sr. Pineda va necessita una ajuda va escollir a ell com ajudant amb el consegüent malestar de alguns altres dins de l’empresa, en Renalies al tenir més poder dins el grup, va anar tenint en varies empreses col·laboradores interessos de manera que hi havia algun que altre tripijoc.
El acomiadament amb el Sr. Pineda va ser força cordial, recordo sortir als dos del despatx i anar a un bar que hi havia al davant a fer el cafè i mentre m’explicava les seves anades a la Mola amb altres Sres, va entrar el Sr. Segura, l’amo de Tints Segura que anava a veure’l i va estar content de trobar-me allà ja que feia temps que no sabia res de mi, amb Tints Segura havien tinguts bastants tractes en l’ última etapa de Hidexsa.
Aquet senyor havia vingut a Hidexsa alguna vegada era conegut del Sr. Jaume, també junt amb altres senyors relacionats amb el mon tèxtil anaven cada dissabte a peu fins dalt a la Mola, es veu que també entre ells li havien parlat de mi, el cas es que jo vaig anar a Terrassa i junt amb el seu home de confiança en Renalies vaig tenir l’entrevista.
Egarfil apart de les oficines situades al mig de Terrassa, tenia tres filatures on en cada una d’elles treballava uns tipus determinats de fils, la principal estava a Terrassa, amb maquinaria moderna estava situava a la part nova de la zona industrial, un altre empresa la tenien situada a Pons, aquesta la havia portat personalment durant anys en Renalies i feia un altre tipus de fil, i per últim tenien Filatures Balsareny que era la que tenien problemes, es veu que el seu director no anava gaire be, i volien saber si la tenien que plegar, o canviar de director, m’oferien un contracte per mig any
Amb un sou oficial normal, complementat amb una prima no oficial i un premi si aconseguia salvar l’empresa, jo havia estat una vegada allà de visita, resulta que hi treballava en José Tejada que érem amics de Standard Fil, era un dels que varem començar a jugar tenis junts i als hi havíem anat junt amb la Nuria a fer una visita, vivia en la mateixa fabrica, recordo haver-hi estat, però ja feia molt temps.
Accepto l’oferta d’aquesta manera el carnet de paro l’ allargo mig any més, i vaig acceptar el repta de tornar a viure de primera mà la filatura amb tots els seus problemes.
A la setmana següent anem junts a Balsareny, han presentant al Sr. Sala que era el director i li diuen que estaré allà per ajudar a tirar l’empresa endavant que era important posar-hi tots l’esforç per veure si podem treure el rendiment necessari i salvar l’empresa de tenir-la que liquidar.
La fabrica de Balsareny era una filatura mitjana composada per una preparació amb dues línees de guils Santa Andrea, les metxeres son de frotació, dotze continues de filar de la Plat, el purgat era Savio italià, amb quatre continues de doblar Redosa que estaven alimentades amb unes maquines de fer rodets. També tenien una carda per fibra llarga que no anava gaire i un guill barrejador de doble tren d’estiratge. També apart hi havia una màquina d’encongir fil d’acrílic, era tot un popurri de maquinaria de diferents marques que s’havien anat depositant allà degut a que de lloc ni havia molt i no importava que la màquina estès parada.
Com a característica es que passava per el seu costat el riu Llobregat, i hi havia un petit canal connectat amb el riu on recollia l’aigua cap una petita presa amb hi havia una turbina on s’hi produïa electricitat, el torn de nit, tenia l’electricitat gratis, i la que es produïa els dies de festa es venia a la central on abonàvem uns cèntims segons els kilowatts produïts.
Hi havia uns subterranis a tota la part edificada per on hi passava les canalitzacions de l’aire condicionat, allà hi havia una extraordinària humitat, que en van explicar que abans s’havien fet amb gran èxit una plantació de xampinyons, també al costat de la fabrica hi havia quatre horts que tenien l’aigua assegurada i els feien anar encarregats de la fabrica.
Hi havia dos pisos que es feia servir de magatzem comunicats per un antic monte cargues i apart de tot axó a l’entrada adossats a la fabrica hi havia dos pisos, en un habitava el director el Sr. Sala i l’altre en Pepe Tejada que portava tot la paperassa de les oficines.
Al costat mateix de les oficines hi havia un petit laboratori amb l’aparell Uster i poca cosa mes.
Parlant amb en Pepe, que era el que estava en contacte amb les oficines centrals de Terrassa, on hi havia tota la part comercial del grup Egarfil, a la filatura de Balsareny s’hi destinàvem les comandes mes difícils de fer, tan fos per la qualitat com per la quantitat, segons en Pepe, Balsareny feia el rebuig de tot el grup, que ajudat per les exigències de gerència i sobretot per el antagonisme del Renalies amb el Sala, s’ha havia creat un ambient en el que el Sala va agafar una gran depressió que el va portar a estar força temps de baixa i a medicar-lo, prenia unes pastilles en que quedava fora de lo normal, a tot deia que sí, axó era sabut per tot el personal de la fabrica i con que ell era el que durant tota la setmana estava al front, tenia una simpatia de tots, la meva arribada allà al principi jo era com del altre colla, vaig tenir que dir a tothom que venia ajudar per tirar endavant la fabrica, per lo que tenia que anar en compte, i que qualsevol millora tenia que fer que surtis del Sr. Sala, perquè es portés a terme ràpidament, va ser al principi una mica difícil fer coses fora de la seva rutina i que hi estesin d’acord.
Vaig començar posant-me entre les màquines parlant amb els encarregats i també en el personal, l’ambient era que els si sabia greu el que passava, el Sr. Sala era un bon home, i els dolents eren en Pineda i sobretot en Renalies, jo tenia que demostrar que estava al costat del Sala i estava per ajudar-lo.
Sabia que el fil es feia a la preparació, allà hi vaig posar l’esforç, parlant amb els operaris, resulta que les màquines casi cada hora tenien enganxades en els corrons, que tenien que estar uns deu minuts per poder tornar engegar amb la pèrdua corresponent de temps i material, al parlant-ne amb en Sala, hem diu que els Guils porta la carga que li marca el Sr. Pineda, que li diu la producció que te de fer cada màquina, li multiplica la carga per les hores aquelles maquines tenen de fer tants kilos al dia i multiplicar pels dies laborables ja tenien els kilos del mes i la realitat era que s’han feien menys amb un rendiment molt baix, axó es el que portava el malestar, varen fer repassar totes les màquines de la preparació, els muntadors hem van dir que era una exageració la carga que portaven aquesta idea amb va quedar, i vaig començar amb l’encarregat a fer forces probes anar rebaixant el gruix de matèria fins aconseguir que durant tot el dia no tinguessin cap enganxada, varem rebaixar casi un 20% el gruix i resulta que al cap del dia fèiem més kilos que abans, amb la disminució considerable de feina del operari, quedant tota la màquina mes ven atesa que abans, varem modificar totes les disposicions i varen aconseguir els kilos mensuals que volia gerència, encara que vaig tenir de quadrar-me perquè primera el Sr. Sala es va atribuí la millora i deia que ho havia fet ell, axó no me importava i segona perquè al cap de un mes una partida es torna enganxar miro la disposició i tornava haver-hi el màxim de carga, pregunto amb diuen que son ordres del Sr. Sala, li pregunta el perquè i no hem contesta, li dic que si aconseguim una cosa i no la posem a la practica, i tornem com abans jo sobro, amenaçant-lo anar a veure al Sr. Pineda, des de aleshores s’anava fem tot el que deia amb l’aprovació dels encarregats i personal que veien les millores que es feien eren un be per tots.
Un cop la preparació ja anava per bon camí vaig anar cap a la secció de la filatura, el primer no m’agradava que tota la producció tant de la preparació i com de la filatura es portava a dalt un pis en sense cap tipus de condicions, quedava en estoc fins que es disposava per entrar a màquines a la següent secció, hi havia un home el matí i un altre a la tarda que la seva feina era porta metxa preparada i fil fet cap dalt d’un pis ajudat per el munta cargues, o sigui que no es disposava a filar una partida fins que no estès tota preparada, i no es disposava a purgar fins que no estava tota filada, jo estava acostumat a fer tot el procés seguit de manera que con es disposava aquella partida de seguida anava passant de secció a secció, axó per mi portava varies avantatges, la primera es que el producte ensimatge mes antiestàtic que es posava a la preparació es conservava durant tot el procés, segona estalviaves la feina de dos operaris que nomes movien la matèria de un lloc al altre, i tercer que tenies controlat tot el partit, i de seguida veies si s’encallava en alguna operació, ja que la producció de una secció servia per alimentar l’altre, solament tenies el problema a la filatura de posar el nombre de continues necessàries per fer la partida. Seguin la meva filosofia la partida que s’estava fent a la preparació, quan ja teníem part partida preparada ja posar-la a la filatura i no portar-la cap al pis, al costat mateix de la filatura hi havia un espai on hi podíem deixar la metxa preparada, o sigui que la partida es filava i preparava l’hora. Al voltar per les màquines hem vaig donar compta que els ecartaments del tren d’estiratge eren diferents a cada pua, quan ho vaig comentar en els encarregats en van dir que allò era obre del Sr. Renalies quan hi va estar a fer una suplència del Sr. Sala, si una pua no anava be, feia corre el corró fins que anava be, però resulta que desprès es deixava tal qual i a la pròxima partida era aquell el que anava malament, era un desgavell, vaig fer venir uns operaris de la Plat per posar tots els ecartaments iguals a les dotze continues de filar que hi havia, era sagrat tocar els ecartament de les màquines de filar. Estava la secció bastant normalitzada quan en Pepe amb diu que portaran unes partides de molts kilos de llana poliester per fer 2/52 m/m, fil molt prim i que sempre que s’havia fet aquella qualitat hi havien problemes, jo li vaig dir que ja m’agradava ja que era la composició de matèria que havia treballat més.
La matèria ans venia del re pentinatge, vaig comprovar el valor Uster i era una mica alt, con que teníem el barrejador parat abans d’entrar a la preparació li van donar una passada que va fer de calibrador uniforma’n la metxa i varen fer baixar el valor Uster considerablement, aquet va ser el secret de començar les partides amb una regularitat molt gran, la preparació va anar normal, la sortida de la metxa tenien un valor de Uster molt bo, però lo més espectacular va ser a la filatura, varen posar 6 continues a filar amb aquella qualitat i els operaris solament tenien feina a treure les mudades, axó va anar molt be perquè l’operari anava més descarregat de feina i posava més atenció a les altres màquines, varem estar a prop de dos mesos en que les continues de llana poliester no van donar gens de feina, ningú s’han sabia avenir i encara que era un fil prim es treia un bon rendiment econòmic, aquell fil també va anar molt be l’hora de purgar i doblar. La secció del purgat també hi havia problemes aquesta secció estava composada per tres màquines Savio de 10 pues, i una de gran també Savio de 50 pues, resulta que a les petites segons quina partida feia els automatismes fallaven, ni els tècnics de la casa sabien lo que passava, vam arribar a esbrinar que si el fil tenia bastants defectes sortien els problemes i la producció era molt minsa, varem ajudar molt al destinar tot el fil de llana poliester i al tenir pocs defectes semblàvem altres màquines no es paraven per res, va ser també una troballa. Vaig estar de sort amb aquella comanda de llana poliester ja que va ajudar a totes les seccions.
A la secció de doblar nomes hi havia quatre màquines de doble torsió, es donava bastant fil a doblar l’exterior, aquestes estaven alimentades per dues de fer rodets, al principi quan arribava al matí generalment estàvem sempre parades per falta de rodets, i la maquina de rodets nomes anava dos torns i les de doblar als tres torns, ho varen fer al revés i varen equilibrar produccions, mes endavant es va posar un altre de rodets per poder anar els tres torns el doblatge.
Amb general vaig estar content de lo que s’havia aconseguit en el mig any d’anar allà, l’ideal era que s’hagués fet amb la meitat de temps, però moltes vegades et passa el defecte pel davant i no te’n adones de seguida però l’important era anar avançant crec que alguna cosa varem aconseguir, encara que en Sr. Pineda i principalment en Renalies no veien clar que el Sr. Sala s’han sortiria per continuar lo que s’havia aconseguit, i van buscar un nou director, va venir un xicot bastant més jove que portava una filatura en Terrassa que ja ans coneixíem, amb ell varen coincidir durant una setmana, i li vaig explicar tot tal com ho havia deixat. A lo que far referència a altres màquines que estaven a la fabrica, com la carda que a penes va anar ja que es va posar per una qualitat de fil determinada i en aquell període no va venir cap comanda, o a la màquina d’encongir fil, que també anava molt esporàdicament, unes coneres manuals que estaven en un altre lloc on nomes anàvem si sortia algun problema, ni per descomptat el salt d’aigua amb la turbina de tot axó no hem va donar temps a estudiar-ho en profunditat.
Per anar a Balsareny tenia dos itineraris possibles un era anar cap a Sabadell, agafar autopista cap a Terrassa i allà cap a Manresa que ho podies fer continuant per l’autopista o be per la general que sortia més barat, i quan estaves a Manresa anar cap a la general del túnel del Cadi que passava pel costat de Balsareny, aquet era el camí més llarg, mes còmoda de fer però amb força transit i més rapit. Un altre era sortir d’Airesol i anar cap a Sant Llorenç continua cap a Monistrol de Calders, carretera plena de corbes, d’allà cap a Calders, travessar la carretera que va de Manresa a Vic, per anar a Artés i d’allà sortir a la carretera general del Cadi al costat de Sallent i a uns sis kilòmetres ja estaves a Balsareny, aquets segon itinerari era el que feia habitualment, més curt però amb moltes corbes i molt poc transit, sortia a les vuit del matí de casa i abans de les nou ja estava a Balsareny, la tornada era a les set de la tarda per arribar als voltants de les vuit a casa. Acostumava anar a dinar per als volta’ns de la fàbrica, el lloc que més vaig anar va ser a Gaià on hi havia un restaurant que feien un menjar variat bo i be de preu, era molt anomenat i sempre estava ple de gent.
Quan tornava per la tarda a la fabrica era el primer d’arribar en Pepe i també el Sr. Sala fumaven i deixaven sobre la seva taula el paquet de cigarrets, cada dia desprès de dinar i fer el corresponent cafè et trobaves allà el tabac que et mirava, resulta que un dia han baix agafar un del paquet del Pepe, l’altre dia del paquet del Sala, es pot dir que els últims dies anava de presa en el dinar, per poder fer, sense que ningú hem veies, el cigarret de havent dinat.
Un dissabte de cada mes hi havia una reunió amb el Sr. Pineda, en Renalies, en Sala i jo comentant i analitzant principalment els resultats de les produccions i amb el seu rendiment econòmic, i les incidències que s’ha havien produït, en un principi jo poc intervenia ja que era un demanar comptes amb el Sala de lo malament que sortien els nombres, més endavant ja als hi vaig fer veure que demanàvem per una banda unes produccions exagerades sense tenir en compte que també volien una qualitat encara que no es podes corre tant, al últim quan ja es treien bons resultats, per unes excuses u altres poques reunions varem tenir.
Durant la meva estada a l’empresa d’ Egarfil, vaig fer una visita a la fabrica principal que tenien a Terrassa, allà hi havia de director al Sr. Estella, que ja ans coneixíem i que va estar content de retrobar-nos, havien fet de joves el curset de submarinisme al CRIS junts, i també havíem coincidit algunes xerrades d’ambient tèxtil, hem vaig ensenyar tota la fàbrica que estava molt ben equipada, allà es feien les comandes importants de l’empresa, es va posar al nostre costat per tot el que necessitéssim, sigui pel que sigui tampoc es podia veure gaire amb el Renalies.
També vaig anar a visitar la fabrica de Pons, allà el Renalies va estar bastants anys portant aquella fabrica era bastant moderna i ben organitzada, era una empresa important per el poble de Pons, molta gent treballava allà, al estar tant apartada de Terrassa en Renalies tenia força independència, allà va portar tota la família, era molt treballador i va pujar l’empresa treien bons resultats de manera que a l’entrada del poble varen construí una nova empresa i allà es va traslladar l’antiga.
Estava molt ben considerat dintre del poble, inclòs es va presentar en unes eleccions per batlle de Pons.
Quan el Sr. Pineda va necessita una ajuda va escollir a ell com ajudant amb el consegüent malestar de alguns altres dins de l’empresa, en Renalies al tenir més poder dins el grup, va anar tenint en varies empreses col·laboradores interessos de manera que hi havia algun que altre tripijoc.
El acomiadament amb el Sr. Pineda va ser força cordial, recordo sortir als dos del despatx i anar a un bar que hi havia al davant a fer el cafè i mentre m’explicava les seves anades a la Mola amb altres Sres, va entrar el Sr. Segura, l’amo de Tints Segura que anava a veure’l i va estar content de trobar-me allà ja que feia temps que no sabia res de mi, amb Tints Segura havien tinguts bastants tractes en l’ última etapa de Hidexsa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario