Un lloc que hi anàvem cada setmana era a la parcel·la de l’Airesol, ja la teníem pagada i era com una prolongació de la casa de Sabadell, allà ans si sentíem be, els petits tenien espai per jugar i els grans xerràvem de les nostres coses.
En una de les anades l'Airesol la Dolors hem va venir amb un gosset petit acabat de neixa, semblava de coto fluix, era de una torre del principi del carrer, Cal Sabat, que la seva gossa va tenir una camada de sis gossets i ni donaven un per nosaltres. La Dolors de petitona tenia pànic els gossos quan anaves amb ella pel carrer hi venia un gos, tenies que anar amb cuidado perquè es posava a correr i el gos al seu darrere i axó l'esglaiva moltísim, vaig pensar que tenint un goss petitó a casa potser li pasaria aquesta por, hi ens varem quedar el gosset, que li varem posar el nom de Berky, recordant el que havia tingut la Nuria de soltera a casa seva.
Anavem pasant els mesos, fins que ans va entrar les ganes de veure que feríem d’aquell tros de bosc, ans van parlar molt be d’un dissenyador de torres en Oller, allà l’ Airesol n’hi havien varies fetes per ell, i el seu estil m’agradava. El van anar a veure al seu estudi situat a la Creu Alta, tenia l’habitació ple de quadres de la seva senyora que feia poc que se havia mort, ans va atendre junt amb la seva sogra que vivia amb ell, ans va convidar a prendre cafè, i varem estar parlant molt amigablement de diferents temes, ell es va desfogar comentant la malaltia de la seva senyora, també feia preguntes a la Nuria de com l’agradaria la casa, fins que varen quedar per un altre dia, aquelles visites que fèiem desprès de sopar es varen repetir varies vegades, ans va comentar que abans de dibuixa una casa li agradava parlar amb la gent per veure una mica els seus gustos, i la seva manera de pensar, axó hem va agradar.
Fins que un dia ans ensenya un dibuix fet a mà, on diu que aquella era la torre pensada per nosaltres, jo aquella nit no vaig poder dormir, per mi era un somni poder tenir una torre com la que acabava de veure, el dibuix era exactament com desprès es va fer, a la visita següent ja tenia feta tota la seva distribució interior amb totes les seves mides i planells corresponents firmats per procedir a la seva construcció.
Els seus honoraris serien un % sobra del valor de la obra, i amb va donar tota la documentació firmada per poder tirar-ho endavant, no mes en va dir que ell, inspeccionaria l’obra perquè es fes be, i que la seva execució no podia esperar més de dos anys.
Junt amb l’avi Ton varem citar sobre el terreny de l’Aire Sol, al Sr. Ramiro Belmonte, el paleta que havia fet la torre del Antonell, li vam ensenyar els planells li van demanar el cost estimat per fer aquella torre, ans va dir que de una manera aproximada uns 2 milions de pessetes, però un cop el terreny estès ben pla per poder començar-hi a treballar, en aquell moment amb la Nuria teníem unes 300.000 pessetes estalviades, vaig dir que ja li diríem alguna cosa, quan l’avi Ton li diu quan podrien començar, en Ramiro diu que si volem ell mateix pot avisar que vinguin per mirar el terreny i aplanar-lo, l’avi diu que endavant,
Varem quedar que el pagament el faríem per administració, cada mes ans presentaria les despeses i li pagaríem, el preu hora de paleta i manobre era de 530 pessetes, un cop lligat tots els requisits, en Ramiro ens va dir que estava molt content de fer aquella torre, primer perquè es veu que coneixia al pare, del futbol, i segon perquè era una torre molt maca i es podria lluir fent-la.
Al cap de poc ja va venir un tractor sobre el terreny, con que tot era roca viva varen tingué que posar moltes barrines de dinamita per trancar les roques, varen fer una rampa per arribar el lloc on estaria ubicada la torre, la factura per aplanar el terreny va pujar 230.000 pessetes, i encara sort que varen demanar permís per tirar les roques més grosses en un estimbat que hi havia el costat i ans van dir que si, la part positiva es que les roques petites van servir desprès per la construcció tan dels murs, com de la rampa , com tota la part de pedra vista de la torre, ans van dir que havíem estalviat molt cèntims amb material, però el cert es que encara no havien començat l’obra i ja no teníem diners. Un cop aplanat el terreny els paletes van trigar mig any a començar la torre, ja que tenien que acabar una obra que estaven fent, axó ens va anar molt bé per refer-nos econòmicament.
En l’any de 1973 en el Monestir de Sant Cugat fa la primera comunió l’Antonio, junt amb els nens del collegi de la Farga, la festa va estar acompanyada per els familiars del nens, la gran majoria d'ells també van anar a comunió, es notava molt que tothom era dl Opus Dei, el finaltzar la Misa es va fer una gran reunió a les afores del Monestir, recordo que després de la cerimònia, un fill d’en Ramon Farré va passa uns dies amb nosaltres.
També aquest any mora als 92 anys la iaia Coloma desprès de patir una malaltia una mica llarga que va obligar els pares anar a viure a Castellar per atendre-la.
L’estiu de vacances varem continuar anant amb els avis a Massanet de Cabrenys, era un lloc en que estàvem molt bé, sortia molt econòmic, ja que ens feien la vida nosaltres mateixos, teníem el riu al costat per banyar-nos, ple de fonts per anar a berenar i passejar i canviar una mica de decorats habituals, aquell any a mi particularment, en va anar be, ja que tenia la papereta de dar l’acomiadament a Standard Fil.
Començo en el mes d’octubre a Hidexsa, quan vaig entrar l’empresa ja funcionava, hi havia el seu personal en el que la majoria estava en contracta per tres mesos, solament tenia que vigilar quan acabava el contracta perquè desprès ja quedava fixa, a mi de la meva temporada a Mohisa ja hem coneixien sabien la meva manera de fer, el primer va venir en Joaquim Mariné, que era mecànic i s’han cuidava dels telers de Textil Mur, i en aquells moments treballava allà, per oferir-se en portar tot el manteniment de les màquines de la filatura, allà hi havia un taller complet amb un torn, màquina de foradar, fresa per poder fer reparacions sense tenir de recórrer al exterior, era important ja que estaven una mica aïllat del centre de la ciutat, era molt bon mecànic va ser el primer en fitxar per l’empresa, un altre va ser en Josep Mañosa “Pepito” també era treballador de Textil Mur, hi acabava de fer el servei militar, es veia bona persona i treballadora, sabia lo que era una fusada, estava acostumat al fil hi el vaig posar a fer-se càrrec del magatzem. 
Desprès va venir la part delicada de buscar encarregats, el José Antonio de Standard Fil va ser al primer ja que pràcticament van entrar junts, desprès en Joan del Campo, feia de ajudant d’encarregat en una empresa i al van anar a buscar i desprès de tenir una llarga entrevista molt gustosament va venir amb nosaltres un altre que en van donar molt bones referències va ser en Diego Guirado que treballava al torn de nit a la filatura de Cal Bosser. Lo primer era que tots tres eren joves amb moltes ganes de prosperà i en va semblà que podia formar-los a la meva manera.
Cada dissabte per la tarda a les quatre es reuníem al meu despatx els explicava la teoria de les màquines que tenien al seu càrrec, com calcular una fulla de ruta, fer anar la regla de càlcul, fer-los responsables del seu personal i del seu torn i principalment que coneguessin la meva manera de fer i de pensar, els hi donava mans lliures perquè escollissin el personal, però es tenien que fer responsables de la feina i del seu personal, també tot un seguit de recomanacions perquè hi hagués entre nosaltres una camaraderia, molta llibertat seguit de responsabilitat.
Aquestes reunions es van allargar, era un veritable sacrifici les tardes del dissabte reunir-nos, però eren els encarregats que la volien fer, a les quatre en punt ja estàvem tots el meu despatx amb el cafè sobre la taula, l’últim parlaven de tot menys de la feina, però per mi era important perquè anàvem coneixen totes les dificultats de l’empresa les seves perspectives i els seus objectius, servia també per mantenir un caliu entre nosaltres, i principalment perquè ells també podessin dir la seva.
Cada un dels encarregats es va fer responsable de un torn en Joan del Campo al mati de 5 a la 1 del migdia, en José Antonio de la tarda de 1 a les 9 del vespre, i en Diego, el de la nit de les 9 a les cinc del matí. El personal cada encarregat el va poder triar, entre els que ja estaven treballant en contracta, els nous que venien a buscar feina, i també dels que ja coneixien d’altres empreses hi sabien que eren bons treballadors, de tot hi va haver.
En un principi Hidexsa filava de tot el que venia, l’idea era que aquella filatura s’ha havia creat per la producció de filats per l’exportació, en aquells moments solament hi havia un petit mercat amb Argelia, també varen treballar per Compañia Textil J.M. que era la nova empresa que havien creat els Sres. Joan Moles i Jaume Mur aprofitant tota la part comercial de Textil Mur, aquesta empresa venia teixit, pràcticament tenia els mateixos accionistes que Hidexsa, tot el fil que necessitava el fèiem entre Hidexsa i l’antiga filatura de Mohisa, però no venien suficients comandes, per lo que varen obrir un mercat nacional de fils d’acrílic, varem fer un mostrari semblava que funcionava, però tot eren comandes petites i molt variades de qualitat, inclòs varem treballar a mans per altres filatures, sabia greu tenir una maquinaria moderna i treballar pels demés, el Sr. Jaume Mur que estava al front de la Comercial, va començar a moure’s fent forcés viatges cap l’exterior a obrir mercats per la nova filatura.
Una vegada al mes venien tots els accionistes de Hidexsa per passar comptes de com anava l’empresa, a mi hem demanaven que també assistís per explicar tot lo referent a la fabrica i desprès tots junts a dinar en un restaurant a prop, aquestes reunions hem feien sentir important dins l’empresa ja que hem tractaven com un d’ells, jo procurava enraonar poc i escoltar molt. Un altre cosa que no estava habituat es que dels beneficis de l’empresa destinaven un % per gerència i a mi hem van considerar com part de la gerència i hem van destinar una petita part, o sigui que apart del sou oficial i dels extres al final de mes, tenia un petit percentatge sobre els beneficis de l’empresa, axó encara hem feia sentir més important i compromès amb la empresa i me interessava molt que l’empresa anés bé.
Els accionistes de Hidexsa eren en primer lloc en Jaume Mur Roca, el Sr. Joan Moles Ahicart, el Sr. Salvador Fabregas, el Sr. Casimiro Aumacelles, El Sr. Ramon Mendoza i en Paul Schonollzer.
El Sr. Jaume va ser el creador de l’empresa Textil Mur, anys enrere una de les principals empreses tèxtils de Sabadell, fundador de tot l’imperi de la família Mur en el ram tèxtil, amb les empreses de Textil Mur, Mohisa, Industrial Mur i Puntextil.
En aquells moments solament funcionava la filatura de Mohisa, i en l’edifici nou on tenia que haver-hi totes les instal·lacions del complex Mur, hi havia els telers de Textil Mur, i la part comercial d’expedicions de Textil Mur.
Quan per dificultats econòmiques va entrar el Sr. Joan Moles, es van formar dues empreses, per una banda de Hidexsa, que ocupava tres naus, van treure els telers vells de Textil Mur, varen posar les màquines de la filatura i l’altre empresa va ser Compañia Textil J.M. que era exclusivament comercial, que ocupava una nau del edifici nou. El Sr. Moles era el soci capitalista, ell es va cuidar de buscar nous accionistes per la nova empresa.
El Sr. Jaume Mur estava separat de la seva dona Eugenia que era filla de la famosa actriu Antoñita Colomer, i no va ser de molta ajuda en els moments difícils de Textil Mur. Segons sentia dir era una senyora que se li obrien els ulls quan es feia de nit, sempre estava disposada per la gresca i gastar força, tenia una vena andalusa que no la deixava, de aquet matrimoni hi havia dos fills la gran l’Eugenia i en Jaime, que vivien amb la seva mare.
El Sr. Jaume estava ajuntat amb una model francesa, la Collete, que era filla del consol francès de Cabo Verde una petita República Africana, vivia a la torre antiga de Castelldefels, les vegades que vaig veure aquella senyora era de les que es feia mirar de lo extremada que anava.
El Sr. Joan Moles Ahicart, venia de casa pobre, de petit va entrar a treballar a una empresa que es dedicava a la compra de retalls de roba per reciclar, l’empresa era important, es deia Armengou i es va casar amb la filla única del Sr. Armengou i a resultes d’axó es va posar al cap d’ amunt de la empresa, en aquell temps de molta penúria, on faltava la matèria prima, les empreses dedicades a la recuperació tèxtil varen prosperà molt.
Una filatura de recuperació molt important situada a Sant Joan les Fonts, a prop de Olot, anomenada Fluinsa, el Sr. Moles era accionista i el principal proveïdor de materia prima. Amb Textil Mur també havia tingut tractes quan el seu representant el Sr. Marles li va vendre poliester de recuperació, que no estava en condicions i va ajudar molt a que l’empresa Textil Mur entres amb dificultats, i ara que l’empresa estava ensorrada venia ajudà econòmicament.
El Sr. Joan Moles vivia a Barcelona tenia una filla la Dolors, no massa agraciada que estava casada amb un noi ben plantat suis Paul que va fer lo mateix que el seu sogra, casar-se amb la filla de l’amo, i el Ignasi que marcava el pas que li deia el seu pare.
El Sr. Salvador Fabregas, tenia una petita filatura de recuperació a Sabadell, i també era soci de Fluinsa, amb el Sr. Moles hi havia una estreta relació.
El Sr. Salvador Fabregas, era una personalitat a Barcelona, era president del RACC (Reial Automòbil Club de Catalunya), una de les entitats en molt prestigi, en aquell temps era l’únic espanyol que prenia part en el Rally de cotxes que es feien per Europa.
El Sr. Aumacelles era un íntim col·laborador del Sr. Fabregas, era secretari del RACC, i li feia de copilot amb les curses de cotxes. També tenia participació a Fluinsa.
El Sr. Ramon Mendoza, era un antic amic del Sr. Moles, vivia a Madrid, on era una personalitat, venia de tant en tant als consells d’administració, quan venia es feia notar ja que tenia un do de gent especial.
Quan el Sr. Ramon Mendoza va acabar la carrera de advocat va connexa el Sr. Moles que anava a Madrid per obtenir els corresponents permisos per poder importar matèries primes per els seus clients, d’allà va nèxia la seva relació, el Sr. Mendoza va aprendre a moure’s per els ministeris, sàpiguen a qui tenia que demanar els permisos, tot aquell treball que feia per el Sr, Moles, més tard li van anar bé per els seus negocis particulars, entre ells dos mantenien una estreta relació, quan a Barcelona hi havia una bona ocasió per fer negoci, li deia si volia participar , tenien varis negocis en comú, principalment immobiliàries, i d’altres entre ells el famós Panam’s un cabaret situat al final de la Rambla, d’aquí va venir l’entrada del Sr. Mendoza a Hidexsa.
El últim en Paul que era un noi suís que parlava varis idiomes, va venir a Catalunya a treballar per una empresa suïssa i va connexa a la filla del Sr. Moles i es van cassar.
La presidència del Consell d’Administració, tan d’ Hidexsa com de Compañia Textil J.M. la portava el Sr. Moles, era el que deia l’última paraula.
Les gerències junt amb la comercial d’ Hidexsa i Cía Textil J.M. les portava el Sr. Jaume Mur, ajudat per mi en la part tècnica d’ Hidexsa i per en Paul en la comercial de Cía.
Encara no feia un mes que treballava a Hidexsa, quan va venir a veurem el representant de les màquines de filar Hispamatic, que havíem comprat per Standard Fil, en Bonaventura Soler, que me invitava junt amb Isidre Cols de Cal Oliu de Terrassa, anar a Suïssa per veure les ultimes novetats en maquinaria tèxtil que sortirien en el mercat de la casa Hispano- Suiza.
El viatge el varen fer amb tren, ja que en Isidre li feia por anar amb avió, el cas es que de l’estació de França, varen sortir cap a Ginebra, el trajecte va ser molt entretingut ja que tots tres érem de la broma i sorollosos, de seguida tot el vagó reia de les nostres bestieses. Estàvem allotjats amb un molt bon hotel al costat del Llac Leman, recordo que desprès de sopar per pair-lo varen anar a fer un petit passeig pels voltants de l’hotel, quan de un altre hotel veiem sortir l’ Aga Khan, ja ans varen fer la pel·lícula de segrestar-lo i demanar cèntims per el seu rescat, la discussió ja va començar per veure quan cales teníem que demanar ja que era un home mol ric que el pesaven i el seu pes li donaven amb or. L’endemà anem fins l’empresa Hispano-Suiza i en el taller de probes tenien una continua de filar amb un aparell agafat al tren d’estiratge que anava donant voltes, quan notava un fil trencat es parava agafava la fusada buscava el cap i el empalmava i continuava el treball, quan estàvem allà va fallar varies vegades, allò quan ho tinguin ben perfeccionat serà una gran troballa, ja que estalviarà molt personal. Un altre màquina que ens van ensenyar va ser una bobinadora automàtica, amb la gran novetat d’un nuador per pua. La casa alemanya Schlaforst tenia la millor bobinadora automàtica, però el nuador era per 10 pues. Varem passar tot el matí a la sala de probes veient les seves ultimes novetats per el dia següent ans teníem preparades una visita a una fabrica d’allà. Recordo que per dinar van veure un restaurant xinés, quan varen entrar estava ple, però no se sentia a ningú parlar, nosaltres ja van fer soroll no més entrar, després el anar demanant uns plats que no sabíem que ens portaven varem començar que allò semblava escarabats bullits, l’ altre tripa de granota al forn, el Isidre era molt aprensiu , cada plat feia una cara més fastigosa, no va manxar res, però varem riure molt, principalment quan els hi fèiem explicar al cambrer de que estava fet el plat i intentàvem convenç-se l’ Isidre de que menges, al últim tothom reia. Desprès de passar un parell de dies allà varem tornar cap a Barcelona, el viatge va estar tot pagat, va ser un reconeixement per haver comprat les seves màquines tant l’Isidre a Cal Oliu, com jo a Standard Fil.
Quan va arribar les festes de Nadal, vaig demanar per tots els treballadors d’ Hidexsa un lot amb torrons i cava perquè celebressin el Nadal, es veu que no estaven acostumats a fer res pels treballadors, el Sr. Moles li va agradar l’idea i va voler personalment saber que hi hauria a cada lot, jo li vaig dir junt amb el cost, m’hi va fer posar més coses recordo una llonganissa i un xoriço. Se’ls hi va preguntar si també ho volien els treballadors de Ciá, ells van dir que no, que eren uns Srs. que s’estimaven més les 1000 pessetes que valia el lot, el cas és que Hidexsa va regalar un lot al teòric de Cía Alejandro que col·laborava amb nosaltres amb la obtenció de nous fils, hi va haver una mica de soroll ja que els demés companys de Cía, s’estimaven més el lot que els diners.
L’any següent és va fer mateix lot per tot el personal de les dues empreses, incloent als Srs del Consell d’Administració.
Fins que un dia ans ensenya un dibuix fet a mà, on diu que aquella era la torre pensada per nosaltres, jo aquella nit no vaig poder dormir, per mi era un somni poder tenir una torre com la que acabava de veure, el dibuix era exactament com desprès es va fer, a la visita següent ja tenia feta tota la seva distribució interior amb totes les seves mides i planells corresponents firmats per procedir a la seva construcció.Els seus honoraris serien un % sobra del valor de la obra, i amb va donar tota la documentació firmada per poder tirar-ho endavant, no mes en va dir que ell, inspeccionaria l’obra perquè es fes be, i que la seva execució no podia esperar més de dos anys.
Junt amb l’avi Ton varem citar sobre el terreny de l’Aire Sol, al Sr. Ramiro Belmonte, el paleta que havia fet la torre del Antonell, li vam ensenyar els planells li van demanar el cost estimat per fer aquella torre, ans va dir que de una manera aproximada uns 2 milions de pessetes, però un cop el terreny estès ben pla per poder començar-hi a treballar, en aquell moment amb la Nuria teníem unes 300.000 pessetes estalviades, vaig dir que ja li diríem alguna cosa, quan l’avi Ton li diu quan podrien començar, en Ramiro diu que si volem ell mateix pot avisar que vinguin per mirar el terreny i aplanar-lo, l’avi diu que endavant,Varem quedar que el pagament el faríem per administració, cada mes ans presentaria les despeses i li pagaríem, el preu hora de paleta i manobre era de 530 pessetes, un cop lligat tots els requisits, en Ramiro ens va dir que estava molt content de fer aquella torre, primer perquè es veu que coneixia al pare, del futbol, i segon perquè era una torre molt maca i es podria lluir fent-la.
Al cap de poc ja va venir un tractor sobre el terreny, con que tot era roca viva varen tingué que posar moltes barrines de dinamita per trancar les roques, varen fer una rampa per arribar el lloc on estaria ubicada la torre, la factura per aplanar el terreny va pujar 230.000 pessetes, i encara sort que varen demanar permís per tirar les roques més grosses en un estimbat que hi havia el costat i ans van dir que si, la part positiva es que les roques petites van servir desprès per la construcció tan dels murs, com de la rampa , com tota la part de pedra vista de la torre, ans van dir que havíem estalviat molt cèntims amb material, però el cert es que encara no havien començat l’obra i ja no teníem diners. Un cop aplanat el terreny els paletes van trigar mig any a començar la torre, ja que tenien que acabar una obra que estaven fent, axó ens va anar molt bé per refer-nos econòmicament.
En l’any de 1973 en el Monestir de Sant Cugat fa la primera comunió l’Antonio, junt amb els nens del collegi de la Farga, la festa va estar acompanyada per els familiars del nens, la gran majoria d'ells també van anar a comunió, es notava molt que tothom era dl Opus Dei, el finaltzar la Misa es va fer una gran reunió a les afores del Monestir, recordo que després de la cerimònia, un fill d’en Ramon Farré va passa uns dies amb nosaltres. 
També aquest any mora als 92 anys la iaia Coloma desprès de patir una malaltia una mica llarga que va obligar els pares anar a viure a Castellar per atendre-la.L’estiu de vacances varem continuar anant amb els avis a Massanet de Cabrenys, era un lloc en que estàvem molt bé, sortia molt econòmic, ja que ens feien la vida nosaltres mateixos, teníem el riu al costat per banyar-nos, ple de fonts per anar a berenar i passejar i canviar una mica de decorats habituals, aquell any a mi particularment, en va anar be, ja que tenia la papereta de dar l’acomiadament a Standard Fil.
Començo en el mes d’octubre a Hidexsa, quan vaig entrar l’empresa ja funcionava, hi havia el seu personal en el que la majoria estava en contracta per tres mesos, solament tenia que vigilar quan acabava el contracta perquè desprès ja quedava fixa, a mi de la meva temporada a Mohisa ja hem coneixien sabien la meva manera de fer, el primer va venir en Joaquim Mariné, que era mecànic i s’han cuidava dels telers de Textil Mur, i en aquells moments treballava allà, per oferir-se en portar tot el manteniment de les màquines de la filatura, allà hi havia un taller complet amb un torn, màquina de foradar, fresa per poder fer reparacions sense tenir de recórrer al exterior, era important ja que estaven una mica aïllat del centre de la ciutat, era molt bon mecànic va ser el primer en fitxar per l’empresa, un altre va ser en Josep Mañosa “Pepito” també era treballador de Textil Mur, hi acabava de fer el servei militar, es veia bona persona i treballadora, sabia lo que era una fusada, estava acostumat al fil hi el vaig posar a fer-se càrrec del magatzem. 
Desprès va venir la part delicada de buscar encarregats, el José Antonio de Standard Fil va ser al primer ja que pràcticament van entrar junts, desprès en Joan del Campo, feia de ajudant d’encarregat en una empresa i al van anar a buscar i desprès de tenir una llarga entrevista molt gustosament va venir amb nosaltres un altre que en van donar molt bones referències va ser en Diego Guirado que treballava al torn de nit a la filatura de Cal Bosser. Lo primer era que tots tres eren joves amb moltes ganes de prosperà i en va semblà que podia formar-los a la meva manera.
Cada dissabte per la tarda a les quatre es reuníem al meu despatx els explicava la teoria de les màquines que tenien al seu càrrec, com calcular una fulla de ruta, fer anar la regla de càlcul, fer-los responsables del seu personal i del seu torn i principalment que coneguessin la meva manera de fer i de pensar, els hi donava mans lliures perquè escollissin el personal, però es tenien que fer responsables de la feina i del seu personal, també tot un seguit de recomanacions perquè hi hagués entre nosaltres una camaraderia, molta llibertat seguit de responsabilitat.
Aquestes reunions es van allargar, era un veritable sacrifici les tardes del dissabte reunir-nos, però eren els encarregats que la volien fer, a les quatre en punt ja estàvem tots el meu despatx amb el cafè sobre la taula, l’últim parlaven de tot menys de la feina, però per mi era important perquè anàvem coneixen totes les dificultats de l’empresa les seves perspectives i els seus objectius, servia també per mantenir un caliu entre nosaltres, i principalment perquè ells també podessin dir la seva.
Cada un dels encarregats es va fer responsable de un torn en Joan del Campo al mati de 5 a la 1 del migdia, en José Antonio de la tarda de 1 a les 9 del vespre, i en Diego, el de la nit de les 9 a les cinc del matí. El personal cada encarregat el va poder triar, entre els que ja estaven treballant en contracta, els nous que venien a buscar feina, i també dels que ja coneixien d’altres empreses hi sabien que eren bons treballadors, de tot hi va haver.
En un principi Hidexsa filava de tot el que venia, l’idea era que aquella filatura s’ha havia creat per la producció de filats per l’exportació, en aquells moments solament hi havia un petit mercat amb Argelia, també varen treballar per Compañia Textil J.M. que era la nova empresa que havien creat els Sres. Joan Moles i Jaume Mur aprofitant tota la part comercial de Textil Mur, aquesta empresa venia teixit, pràcticament tenia els mateixos accionistes que Hidexsa, tot el fil que necessitava el fèiem entre Hidexsa i l’antiga filatura de Mohisa, però no venien suficients comandes, per lo que varen obrir un mercat nacional de fils d’acrílic, varem fer un mostrari semblava que funcionava, però tot eren comandes petites i molt variades de qualitat, inclòs varem treballar a mans per altres filatures, sabia greu tenir una maquinaria moderna i treballar pels demés, el Sr. Jaume Mur que estava al front de la Comercial, va començar a moure’s fent forcés viatges cap l’exterior a obrir mercats per la nova filatura.
Una vegada al mes venien tots els accionistes de Hidexsa per passar comptes de com anava l’empresa, a mi hem demanaven que també assistís per explicar tot lo referent a la fabrica i desprès tots junts a dinar en un restaurant a prop, aquestes reunions hem feien sentir important dins l’empresa ja que hem tractaven com un d’ells, jo procurava enraonar poc i escoltar molt. Un altre cosa que no estava habituat es que dels beneficis de l’empresa destinaven un % per gerència i a mi hem van considerar com part de la gerència i hem van destinar una petita part, o sigui que apart del sou oficial i dels extres al final de mes, tenia un petit percentatge sobre els beneficis de l’empresa, axó encara hem feia sentir més important i compromès amb la empresa i me interessava molt que l’empresa anés bé.
Els accionistes de Hidexsa eren en primer lloc en Jaume Mur Roca, el Sr. Joan Moles Ahicart, el Sr. Salvador Fabregas, el Sr. Casimiro Aumacelles, El Sr. Ramon Mendoza i en Paul Schonollzer.
El Sr. Jaume va ser el creador de l’empresa Textil Mur, anys enrere una de les principals empreses tèxtils de Sabadell, fundador de tot l’imperi de la família Mur en el ram tèxtil, amb les empreses de Textil Mur, Mohisa, Industrial Mur i Puntextil.
En aquells moments solament funcionava la filatura de Mohisa, i en l’edifici nou on tenia que haver-hi totes les instal·lacions del complex Mur, hi havia els telers de Textil Mur, i la part comercial d’expedicions de Textil Mur.
Quan per dificultats econòmiques va entrar el Sr. Joan Moles, es van formar dues empreses, per una banda de Hidexsa, que ocupava tres naus, van treure els telers vells de Textil Mur, varen posar les màquines de la filatura i l’altre empresa va ser Compañia Textil J.M. que era exclusivament comercial, que ocupava una nau del edifici nou. El Sr. Moles era el soci capitalista, ell es va cuidar de buscar nous accionistes per la nova empresa.
El Sr. Jaume Mur estava separat de la seva dona Eugenia que era filla de la famosa actriu Antoñita Colomer, i no va ser de molta ajuda en els moments difícils de Textil Mur. Segons sentia dir era una senyora que se li obrien els ulls quan es feia de nit, sempre estava disposada per la gresca i gastar força, tenia una vena andalusa que no la deixava, de aquet matrimoni hi havia dos fills la gran l’Eugenia i en Jaime, que vivien amb la seva mare.
El Sr. Jaume estava ajuntat amb una model francesa, la Collete, que era filla del consol francès de Cabo Verde una petita República Africana, vivia a la torre antiga de Castelldefels, les vegades que vaig veure aquella senyora era de les que es feia mirar de lo extremada que anava.
El Sr. Joan Moles Ahicart, venia de casa pobre, de petit va entrar a treballar a una empresa que es dedicava a la compra de retalls de roba per reciclar, l’empresa era important, es deia Armengou i es va casar amb la filla única del Sr. Armengou i a resultes d’axó es va posar al cap d’ amunt de la empresa, en aquell temps de molta penúria, on faltava la matèria prima, les empreses dedicades a la recuperació tèxtil varen prosperà molt.
Una filatura de recuperació molt important situada a Sant Joan les Fonts, a prop de Olot, anomenada Fluinsa, el Sr. Moles era accionista i el principal proveïdor de materia prima. Amb Textil Mur també havia tingut tractes quan el seu representant el Sr. Marles li va vendre poliester de recuperació, que no estava en condicions i va ajudar molt a que l’empresa Textil Mur entres amb dificultats, i ara que l’empresa estava ensorrada venia ajudà econòmicament.
El Sr. Joan Moles vivia a Barcelona tenia una filla la Dolors, no massa agraciada que estava casada amb un noi ben plantat suis Paul que va fer lo mateix que el seu sogra, casar-se amb la filla de l’amo, i el Ignasi que marcava el pas que li deia el seu pare.
El Sr. Salvador Fabregas, tenia una petita filatura de recuperació a Sabadell, i també era soci de Fluinsa, amb el Sr. Moles hi havia una estreta relació.
El Sr. Salvador Fabregas, era una personalitat a Barcelona, era president del RACC (Reial Automòbil Club de Catalunya), una de les entitats en molt prestigi, en aquell temps era l’únic espanyol que prenia part en el Rally de cotxes que es feien per Europa.
El Sr. Aumacelles era un íntim col·laborador del Sr. Fabregas, era secretari del RACC, i li feia de copilot amb les curses de cotxes. També tenia participació a Fluinsa.
El Sr. Ramon Mendoza, era un antic amic del Sr. Moles, vivia a Madrid, on era una personalitat, venia de tant en tant als consells d’administració, quan venia es feia notar ja que tenia un do de gent especial.
Quan el Sr. Ramon Mendoza va acabar la carrera de advocat va connexa el Sr. Moles que anava a Madrid per obtenir els corresponents permisos per poder importar matèries primes per els seus clients, d’allà va nèxia la seva relació, el Sr. Mendoza va aprendre a moure’s per els ministeris, sàpiguen a qui tenia que demanar els permisos, tot aquell treball que feia per el Sr, Moles, més tard li van anar bé per els seus negocis particulars, entre ells dos mantenien una estreta relació, quan a Barcelona hi havia una bona ocasió per fer negoci, li deia si volia participar , tenien varis negocis en comú, principalment immobiliàries, i d’altres entre ells el famós Panam’s un cabaret situat al final de la Rambla, d’aquí va venir l’entrada del Sr. Mendoza a Hidexsa.
El últim en Paul que era un noi suís que parlava varis idiomes, va venir a Catalunya a treballar per una empresa suïssa i va connexa a la filla del Sr. Moles i es van cassar.
La presidència del Consell d’Administració, tan d’ Hidexsa com de Compañia Textil J.M. la portava el Sr. Moles, era el que deia l’última paraula.
Les gerències junt amb la comercial d’ Hidexsa i Cía Textil J.M. les portava el Sr. Jaume Mur, ajudat per mi en la part tècnica d’ Hidexsa i per en Paul en la comercial de Cía.
Encara no feia un mes que treballava a Hidexsa, quan va venir a veurem el representant de les màquines de filar Hispamatic, que havíem comprat per Standard Fil, en Bonaventura Soler, que me invitava junt amb Isidre Cols de Cal Oliu de Terrassa, anar a Suïssa per veure les ultimes novetats en maquinaria tèxtil que sortirien en el mercat de la casa Hispano- Suiza.
El viatge el varen fer amb tren, ja que en Isidre li feia por anar amb avió, el cas es que de l’estació de França, varen sortir cap a Ginebra, el trajecte va ser molt entretingut ja que tots tres érem de la broma i sorollosos, de seguida tot el vagó reia de les nostres bestieses. Estàvem allotjats amb un molt bon hotel al costat del Llac Leman, recordo que desprès de sopar per pair-lo varen anar a fer un petit passeig pels voltants de l’hotel, quan de un altre hotel veiem sortir l’ Aga Khan, ja ans varen fer la pel·lícula de segrestar-lo i demanar cèntims per el seu rescat, la discussió ja va començar per veure quan cales teníem que demanar ja que era un home mol ric que el pesaven i el seu pes li donaven amb or. L’endemà anem fins l’empresa Hispano-Suiza i en el taller de probes tenien una continua de filar amb un aparell agafat al tren d’estiratge que anava donant voltes, quan notava un fil trencat es parava agafava la fusada buscava el cap i el empalmava i continuava el treball, quan estàvem allà va fallar varies vegades, allò quan ho tinguin ben perfeccionat serà una gran troballa, ja que estalviarà molt personal. Un altre màquina que ens van ensenyar va ser una bobinadora automàtica, amb la gran novetat d’un nuador per pua. La casa alemanya Schlaforst tenia la millor bobinadora automàtica, però el nuador era per 10 pues. Varem passar tot el matí a la sala de probes veient les seves ultimes novetats per el dia següent ans teníem preparades una visita a una fabrica d’allà. Recordo que per dinar van veure un restaurant xinés, quan varen entrar estava ple, però no se sentia a ningú parlar, nosaltres ja van fer soroll no més entrar, després el anar demanant uns plats que no sabíem que ens portaven varem començar que allò semblava escarabats bullits, l’ altre tripa de granota al forn, el Isidre era molt aprensiu , cada plat feia una cara més fastigosa, no va manxar res, però varem riure molt, principalment quan els hi fèiem explicar al cambrer de que estava fet el plat i intentàvem convenç-se l’ Isidre de que menges, al últim tothom reia. Desprès de passar un parell de dies allà varem tornar cap a Barcelona, el viatge va estar tot pagat, va ser un reconeixement per haver comprat les seves màquines tant l’Isidre a Cal Oliu, com jo a Standard Fil.
Quan va arribar les festes de Nadal, vaig demanar per tots els treballadors d’ Hidexsa un lot amb torrons i cava perquè celebressin el Nadal, es veu que no estaven acostumats a fer res pels treballadors, el Sr. Moles li va agradar l’idea i va voler personalment saber que hi hauria a cada lot, jo li vaig dir junt amb el cost, m’hi va fer posar més coses recordo una llonganissa i un xoriço. Se’ls hi va preguntar si també ho volien els treballadors de Ciá, ells van dir que no, que eren uns Srs. que s’estimaven més les 1000 pessetes que valia el lot, el cas és que Hidexsa va regalar un lot al teòric de Cía Alejandro que col·laborava amb nosaltres amb la obtenció de nous fils, hi va haver una mica de soroll ja que els demés companys de Cía, s’estimaven més el lot que els diners.
L’any següent és va fer mateix lot per tot el personal de les dues empreses, incloent als Srs del Consell d’Administració.
El dimecres 23 de gener de 1974, van operar a la Mutua dels amos del carrer de la Creueta a la Nuria de una pedra al ronyo, de tant en tant tenia un atac que li feia veure les estrelles, desprès de anar a varis metges, el Dr. Orús ve decidir operar-la, va anar força bé, al cab de dos dies, el divendres truca a la fàbrica el Sr. Fàbregas que el dilluns tinc que està a Bejar per veure una filatura i donar el meva opinió com tècnic, que el dissabte ja hem diran l’hora de sortida. El diumenge a les quatre de la tarda en l’aeroport de Barcelona ans varem trobar, cinc persones, el Sr. Fàbregas, el seu fill, el Sr. Gamaz, era un client important d’Argelia, que volia comprar una filatura a Bejar, un representant i jo que deixava a la Nuria a la Mutua en plena recuperació de l’operació.
Al arribar a Madrid, varem llogar un cotxe per anar fins a Salamanca, on vam sopar i dormir, el dilluns a primera hora varen anar cap a Bejar, allà ja ans esperaven, varen anar veure la filatura, jo vaig fer algunes preguntes al director d’aquella filatura, que per cert ans varen conèixer de Sabadell, era en Ribot, fill del director de Standard Fil, el que vaig substituir quan hi vaig entrar-hi de director.
El meu informe va ser que era una filatura antiga molt normal, amb una pega fonamental que feia unes fusades molt petites que requeria molta ma d’obra, la tendència era automatitzar les màquines per reduir personal.
Els Sres de Bejar ans van obsequia amb un extraordinari dinar, on va assistir-hi molt personal influent d’allà, començant per l’alcalde, crec que venien pel Sr. Fàbregas, ja que era una persona famosa a Espanya, quan es va acabar el dinar, el Sr. Fàbregas diu que te de marxar urgent cap a Barcelona ja que per la nit li fèiem un sopar de homenatge a la seva persona, jo li dic que l’ acompanyo ja que també hem convenia està a casa. Eren les quatre de la tarda i l’avio sortia a les set i no ans podíem entretenir, hem demana que porti jo el cotxe, li dic que serà més segur d’arribar si el porta ell, ràpidament anant jo de copilot anem cap l’aeroport de Barajas, per descomptat vam anar molt ràpid, però anava segur, l’arribar a Madrid hem pregunta per on teníem que anar , jo li dic que havíem vingut per allà, es veu que ho vaig encertar perquè en va dir que seria un bon copilot. Al arribar l’aeroport amb diu que va a canviar els bitllets d’avió que agafarà de primera per veure si per l’avió pot dormir ja que preveu que anirà a dormir tard. Després de comprar uns diaris esportius i mirar com havien anat les curses de cotxes que es fèiem al Brasil, varen anar cap a la porta d’embarcar, quan allà es troba amb el marqués de Villapadierna, que era el president del Reial Automòbil Club d’Espanya, precisament anava a Barcelona, per assistir al sopar que li feien d’homenatge a ell.
En l’avió, jo vaig seure en el seient del marqués, i ells dos es van passar tot el viatge parlant, hem van servir cava per començar, tota classe de diaris i atencions, va ser un viatge molt agradable. Al arribar a Barcelona en vaig acomiadar del Sr. Fàbregas desitjant que tingués un bon homenatge, vaig agafar el cotxe, que tenia aparcat en l’aeroport i directament a la clínica per veure la Nuria, gracies a Deu, ja estava força recuperada de l’ operació.
Hidexsa va anar obrin nous mercats en el exterior, principalment el del nord d’Africà, Argelia i Tunez, cada vegada anàvem tenint més clients, en la part comercial va entrar un noi francès, nascut Alger, que tenia idiomes, en Phillipe Laquiere, era fill de un amic del Sr. Moles, també es continuava amb el mercat nacional de fils d’acrílic, per evitar contaminacions varen tenir de posar cortines per separar les diferents seccions.
Per aquell temps, el Sr. Moles, el Sr. Jaume i jo varen fer una visita a una empresa francesa en Labordes, vaig constatar que allà treballàvem a molta velocitat, amb molt poc personal, per lo que qualsevol ruptura o defecte en el fil, ja era un perjudici gran per la seva fabricació, per poder treballar per ells, lo primer de tot tenies que escollir la primera matèria, no es podia especular amb la seva qualitat ni preu, tenia que haver un bon re pentinatge i preparació, ja que volien el fil perfecta. Recordo que desprès de sopar abans d’anar l’hotel, varen fer un passeig a peu per el poble, havia un cotxe esposat al carrer era un Renault-18, i els comentaris era de que es veia un bon cotxe, amb una excel·lent línea, el Sr. Moles va dir que li agradava que miraria de comprar-lo quan sortís a Espanya.
Per casa els petits anàvem creixent, les nenes continuàvem els seus estudis a les Carmelites, l’Antonio es varem treure del col·legi de la Farga per portar-lo al Cor de Maria de Sabadell, l’avi Ton l’anava a buscar, però tenia problemes ja que el nen no volia ser vigilat, portava l’avi de bòlit. La mare Nuria i l’avia Salvadora vivint pels tres crios, jo procurant que no faltés res, la nostra principal distracció era anar l’Airesol passar el cap de setmana sobre el terreny ja aplanat.
Va anar molt bé que en Ramir no pogués començar les obres fins el cap de mig any, ans va permetre refent-se econòmicament, tots els ingressos que teníem els guardàvem per pagar les obres, quan aquestes van començar, cada setmana anàvem allar per veure amb il·lusió lo que havíem avançat, hi havia setmanes que la feina es veia i d’altres que semblava que no havien fet res, però la torre a poc a poc anava agafant forma, era impressionant l’estructura de ferro ja que tenia una gran alçada i feia una punxa molt alta. La seva edificació estava assentada sobre roca viva, en Ramir va dir que si allà hagués un terratrèmol, aquella seria unes de les ultimes en caure, degut a com estava aposentada sobre roca viva, que per cert per seguir al peu de la lletra com estaven els planells es tenia que trencar una gran roca, es tenia que posar dinamita, amb perill de la resta del edifici fet, però si no es partia quedava l’habitació una mica més petita, però no perjudicava a l’obra i estalviàvem molts cèntims, varen decidir deixar-la, en aquell temps tot era estalviar, els ingressos que teníem, apart del menjar, anaven destinats a pagar en Ramir, que cada final de mes ans presentava les despeses que havia de material i la ma d’obra corresponent.
Les nostres vacances van ser anar cap l’Airesol i anar veient com anava la edificació de la torre.
Als primers mesos vaig poder fer front a les factures que hem portava en Ramir, després l’avi Ton ans va donar 300.000 pessetes per continuar pagant, més endavant vaig anar a veure al pare si hem podia avalar per demanar un presta’m a la Caixa de Estalvis, el pare hem va dir que ja mels deixava ell, que li pagués el redit a ell, també van ser 300.000 pessetes més, quan ja no vaig poder més, l’avi Ton ans va avalar a la Caixa d’Estalvis de Sabadell, per un prestem a tornar-lo a poc a poc, i encara al final vaig necessita un altre presta’m, amb va avalar el paleta Padrós que ens feia treballs a Hidexsa, va ser a la Caixa de Pensions per poder acabar de pagar tota l’obra. Recordo que les ultimes factures del Ramir vaig tardar una mica hem pagar però es que apart de les seves venien factures d’una empresa especialitzada en posar la pissarra a la teulada, et venia un altre factura del fuster Lorpi per posar les portes, te’n venia un altre de l’electricista per la instal·lació elèctrica, hi tothom volia cobrar.
La torre en total va pujar el més del doble de lo que havia dit en Ramir, el preu de paleta i manobre de 530 pessetes hora es va encarir a 2,400, casi 5 vegades més, i anava pujant sort que pràcticament estava la torre feta, encara que sense cap detall, però a punt per posar-hi mobles i poder anar-hi a viure, cosa que de seguida ho varen fer, i estalviaven el lloguer de Sabadell, encara que la Nuria es va tenir de treure el permís de conduir, varem comprar un Seat 127 de segona ma i tots junts, l’estiu de 1977 , ans varem traslladar a viure l’Airesol.
La colla d’en Carlos, en Lluis, en Pepe i jo continuaven jugant cada setmana a tenis l’Airesol, en Ramir també venia a jugar a tenis, varem organitzar un torneig nosaltres contra un equip que va formar en Ramir junt amb uns amics que tenien un taller i treballaven per ell, recordo que varen fer un campionat i el final varen haver trofeus per tothom, teníem un al·licient de anar seguint un calendari i una classificació, per acabar amb un dinar de germanor, amb els seus parlaments i entrega de obsequis, fèiem tots junts una bona colla ben avinguda.
L’anada a viure l’Airesol va comportar moltes avantatges la primera era que estàvem a casa nostra, en poques comoditats però molt maca, segona estàvem al mig del bosc, en plena naturalesa, els matins era un plaer sortir respirar aire ben pur, sentir els ocells canta, i estar en pau i tranquil·litat. Als nostres fills tenien un bon lloc per viure, de seguida es van fer amics amb altres nens que vivien allà, i anàvem fins el club, on hi havia las pistes de tenis a jugar, vaig fer socis del club a tota la família, allà apart de jugar al tenis hi havia la piscina i cada dia aquell estiu desfruitàvem d’ ella, varen coneixes amb als veïns que també passaven l’estiu allà, i també als que si quedaven tot l’any, molts amics dels fills venien a casa a jugar, es varen organitzar la vida de manera que aquell estiu va ser apart de la novetat, fer coneixences, i tenir un altre cercle d’amistats. També al viure apartat va portar inconvenients, el principal era que per compra qualsevol cosa es tenia que agafar el cotxe, la Nuria ja es va organitzar de manera que un cop a la setmana baixava a Sabadell i comprava junt amb la avia Salvadora per tota la setmana, la cosa es va complicar quan va començar el col·legi però entre la vallesana, i el sacrifici de la mare portant-los amb el cotxe, ans en varen sortir força bé.
La meva vida d’anar al club va ser més freqüent de seguida vaig fer noves amistats i tothom en va fer costat, l’hora de jugar a tenis ja no era nomes amb els quatre de sempre sinó que hem vaig integra en diferents colles, aquell hivern en van fer entrar amb els campionats que organitzava el club, i com que també hi havia el restaurant, alguna vegada tots junts hi anàvem a dinar.
Els avis Ton i Salvadora acostumàvem a venir a passar el diumenge amb nosaltres, l’avi es posava a picar pedres grosses que havien quedat, o arreglar qualsevol cosa, de feina ni havia molta, ja que teníem la torre feta, però el exterior estava tot per fer, recordo que al principi per entrar a casa tenies que fer equilibris ja que el terra no estava enrajolat. Per fer els diferents murs de pedra exteriors arreglar el terra amb llosses llises, fer una escala exterior que pujava dalt al terrat, varen contractar en Bartolo, un paleta molt treballador que ens sortia molt be de preu.
Per aquet temps hi va haver la Fira Internacional de Maquinaria Textil a la ciutat de Milan, el Sr. Joan Moles, el Sr. Jaume Mur i jo varen anar a visitar-la, per estar al corrent de les ultimes novetats en maquinaria tèxtil, aquesta Fira es feia cada quatre anys era la més important del mon, cada constructor de maquinaria ensenyava els seus últims avanços, pels fabricants era importantíssim perquè amb pocs dies podies veure les novetats i les tendències que portava cada fabricant, per aquell temps ja es començava aplicar automatismes a les màquines, per estalviar ma d’obra.
El hotel de la nostra estada a Itàlia, estava a Biella, una localitat entre Turin i Milan, a uns 60 km. de la capital.
Biella, està en el centre de la zona tèxtil italiana, en el nord d’Itàlia, allà ans varen reunir amb un Sr. no recordo el nom, amic del Sr. Moles que era tota una personalitat en el mon tèxtil italià, anava rodejat de guardaespatlles, molt simpàtic, ans va explicar tenir problemes amb el personal, anava armat, ja que el havien amenaçat, varen visitar algunes fabriques de la seva propietat, amb vaig fer una mica l’idea de com es treballava en Itàlia el tèxtil, es té que dir que els italians ans portaven varis anys d’avantatge, varen visitar també per aquella zona uns tints molt grans, especialitzats en tintura de poliester en cable, era una novetat.
L’anada a la Fira de Milan la fèiem en un cotxe llogat per autopista tardàvem una hora, recordo que un dels dies varem anar a sopar amb uns clients de Tunis, en un restaurant famós, on entre pla i plat un grup de cantants passaven entre les taules fent cantà al personal, l’acabar ja era una mica tard i estàvem tots cansats de voltà tot el dia per la Fira, encara teníem que fer uns 60 quilometres per arribar l’hotel, el Sr. Moles es va posar endarrere , el Sr. Jaume portava el cotxe i jo al davant amb ell, el Sr. Moles de seguida es va adormir, el Sr. Jaume veia que també li queia el cap, jo intentava dar-li conversa, per postres anàvem força de pressa, encara que tot era autopista, quan arribàvem prop de Biella, ans varen desviar per una carretera local, quan no se com, van aparèixer en mig de la foscor de la nit, un remat de vaques, que anàvem de retiro, el Sr. Jaume va fer una frenada que ans varen despertar tots de cop, crec que l’ultima vaca del remat li varem tocar la cua, el pastor que portava el remat ens va saludar cridant.
Lo important de aquet viatge va ser que durant tres dies estàvem tot el dia junts, el Sr.Moles, el Sr. Mur i jo, nomes parlàvem de la fabrica dels seus problemes i les seves perspectives, d’aquesta convivència va sortir l’idea de que Hidexsa se especialitzes amb un tipus de fil, jo vaig dir que per la fabricació era lo ideal, ja que les màquines s’acostumen, tenen com una inèrcia, quan canvies sovint de matèria o de característiques, els primers dies a les màquines hi ha problemes, quan ja fa dies que funcionen amb el mateix sembla que ja s’han acostumat. Es molt important quan una màquina feia el mateix durant un temps, trobar-li lo que jo li deia el “punt dolç” que era solucionar els petits problemes de manera que l’ intervenció del personal fos la més petita possible, quan menys feina donava la màquina millor qualitat treia. Quan canviaves sovint, no et donava temps a trobar-li el punt dolç.
La fabrica de Sabadell, hi havia quatre naus, la filatura ocupava tres naus la quarta hi havia Compañia Textil J.M., que tenia a Joan Moles i Jaume Mur com a principals accionistes, que també eren els principals de Hidexsa, o sigui que les dues empreses tenien el mateix cap.
L’empresa Compañia Textil J.M. es dedicava a la comercialització de teixit de panyaria, roba per vestit d’ home, tot el entramat comercial, de personal de despatx, de representats, i viatjants eren els mateixos que tenia Textil Mur, era una empresa exclusivament comercial, no tenia màquines, tot el treball li feien a mans. El fil que necessitava era fil de panyaria, es a dir poliester-llana, poliester-viscosa, poliester-acrílic etc., amb torsions fortes del fil, per altre banda els clients de exportació que tenia Hidexsa, també eren llaners que necessitàvem fils semblants els de Cía Textil. Per tot axó es va decidir especialitzar-nos amb produir fils de panyaria, i abandonar el poc que fèiem de fils d’acrílic per genero de punt. Crec que va ser una decisió molt encertada, ja que lo millor, era tocar, ben tocades, poques tecles.
Quan varem tornar a la fabrica l’objectiu principal va ser potenciar la part comercial, amb fils de panyaria, en un principi ens va ajudar Cía Textil, ja que li varen fer tot el fil que necessitava per la seva fabricació, i varem acabar totes les comandes de fil d’acrílic que teníem pendents, avisant que deixàvem de fer aquells filats, varem tenir una reunió amb els representants de Argelia i Tunez per arrancar més comendes, i també varem assessorar-nos de països que necessitéssim aquells tipus de filats, hi havia un mercat molt bo a mig orient, Jordania, Siria, Irak, Iran, eren els principals països que necessitàvem aquell fill, van buscar un representant, el Sr. Hiraki era libanès que parlava el castellà i coneixia molt bé el mercat de Siria.
La filatura de Mohisa s’anava caient poc a poc, el Sr. Jaume estava molt ocupat amb Hidexsa i Cía Textil, i allà hi tenia en Joan Garcia que feia el que podia, la secció de re pentinatge la van traslladar al carrer Sant Baldomero, 36 amb tot el personal amb el Sr. Angel Ros al front, allà en un principi va ser el re pentinatge de Hidexsa, ja que la qualitat que fèiem requeria un re pentinatge previ, aquesta operació es tenia que fer l’exterior ja que Hidexsa no tenia màquines per fer-la, i d’aquesta manera ajudàvem indirectament al Sr. Jaume.
Però al cap de poc la filatura de Mohisa es va anar liquidant i quan va arribar a la secció del re pentinatge, el Sr. Ros no va voler continuar, en canvi l’encarregat Manuel Lopez, en lloc de voler la liquidació, va preferir continuar, va buscar un soci capitalista en Fernando i es van quedar amb totes les màquines del re pentinatge, a la nova empresa li van posar el nom de Ferma, hem van venir a veure per posar l’empresa a la nostre disposició, que nomes treballaria per nosaltres, lo que volien era assegurar la feina, el Manolo era un gran treballador, una mica brut, però un expert amb les pentinadores, ja ens coneixíem de la meva estada de director a Mohisa, respectava molt lo que deia, crec que també m’apreciava; jo els hi vaig dir que continuarien tenir la feina com abans, sempre mirant de fer-ho bé, i de complir amb els compromisos, la veritat es que dins de les nostres possibilitats Ferma es va convertir amb el re pentinatge de Hidexsa, el manava com si fos nostre i ells complien al peu de la lletra totes les ordres, ells tenien feina i nosaltres disposàvem del treball d’unes màquines que no teníem. La relació entre les dues empreses era molt estreta.
Un dia per la tarda hem trucant per veure si puc passar per allà que tenen un problema en una partida, a les set vaig el re pentinatge, resulta que en Fernando havia anat a Sant Sadurni a unes caves, hi havia comprat varies caixes de cava i m’han dava una per casa. Van voler que anés el bar a provar el cava, tenien varies botelles amb fresc, jo vaig refusar perquè ja era tard, ells van insistir, el cas es que varen anar al bar i varem provar el cava ben fresc, a la segona copa, ja hem va costar molt parlar, les paraules no hem sortien, al intentar caminar el terra el trobava molt fondo, cada passa no arribava mai a terra, hem van acompanyar fins el cotxe, allà vaig tirar el vidre avall, perquè amb toques l’aire fresc i cap a casa.
Quan vaig arribar li dic a la Nuria “Vaig una mica borratxo, hi begut dues copes de cava, estic mig marejat, en el cotxe porto una caixa que ens ha regalat en Fernando”
El dia següent a primera hora amb truca en Manolo preguntant com hem trobo, m’explica que amb seguir amb el seu cotxe fins a Castellar, ja que tenien por de que hem passes alguna cosa, varen veure que anava mig trompa.
Ferma només treballava per Hidexsa, hi estava a les nostres ordres, si hi havia alguna partida que per la seva urgència es tenia que treballar el diumenge, es treballava el diumenge. Un dissabte per la tarda vaig anar a veure’ls ja que tenien una partida molt urgent, el cas es que desprès de parlar de la necessitat d’aquella matèria, hem van convidar anar a berenar-sopar en un restaurant a prop d’allà.
Varem fer una tertúlia llarga, m’explicaven els seus problemes, en Fernando tenia varies inversions i traficava en compra-venta de terrenys i cases, en Manolo nomes tenia les màquines i es preocupava de la feina, tots dos casi es barallaven per explicar-me les seves preocupacions. La setmana següent hem van trucar perquè havien descobert un restaurant que estava molt bé, hi havien reservat taula per dissabte a la tarda, jo vaig aprofitar per portar-li una màquina d’escriure que tenia a casa i no la fèiem servir, perquè fessin les factures a màquina, ja que les fèiem a ma i cap d’ells tenia bona lletra, i d’aquesta manera quedàvem les factures més presentables. Quan van veure la màquina hem van dir tots dos que les fes jo, que aniria més de presa que ells, o sigui que cada dissabte ja hem teníem a punt les partides a facturar, i l’anada algun restaurant a prop, per descomptat podia demanar lo que hem vingués més de gust, i ells contents ho pagàvem tot.
Un dissabte, recordo que varen anar a Can Canyameres a berenar, allà fèiem una carn a la brasa molt bona, la sobretaula es va allargar molt, eren a prop de les onze del vespre quan ens anàvem cap a casa, jo patia per que era ja molt tard, l’ arribar a Castellar no hem deixen continuar cap l’Airesol, ja que estàvem fem una cursa de cotxes en el tram de Castellar a Sant Llorenç Savall, i la carretera la tenien tallada, vaig dir que vivia l’Airesol, hem van informar que fins l’una no hi podria anar que ja ho havien anunciat, jo no n’estava assabentat, el cas es, que vaig deixa el cotxe a Castellar i a peu cap l’Airesol que està a uns 3 kilometres, cada 2 minuts deixaven anar un cotxe que sortia a tota velocitat cap a Sant Llorenç, jo a cada corba de la carretera tenia que corre, i vigilar que no vingués cap cotxe, quan vaig arribar a les primeres pujades de l’Airesol, hem van venir una rampa molt forta a les cames que no podia caminar, vaig estar assentat al mig de la pujada sense poder donar un pas, al cap de una estona una mica llarga vaig anar pujant a poc a poc fins arribar a casa, suat i cansat, pensant que tots m’estarien esperant amoïnats, quan no van fer cas de que havia arribat , la Nuria amb els petits estàvem veient una pel·lícula molt interessant per la tele, i quan els hi volia explicar lo que me havia passat hem van fer callar, quan va haver acabat la pel·lícula van escoltar la meva odissea, no sabien ni l’hora que era.
La primera anada a veure clients l’estranger va ser a Tunísia amb el Sr. Jaume, teníem de representant al Sr. Mami, era un senyor alt amb els ulls clars, que semblava més europeu que àrab, estava molt ben relacionat, i tenia un do de gent molt pronunciat, en el seu despatx i treballava força gent, tocava diferents representacions, la seva germana portava la part econòmica del negoci, amb ell varen visitar diferents clients, tots ells molt rics i ben relacionats, recordo que en un d’ells en el rebedor tenia tot de fotografies amb el President del Govern el Sr. Burguiva, també recordo que en una fabrica, eren les sis de la tarda, i en mig d’un passadís, un home de genolls a terra, anava resant fent moviments que li tocava el cap a terra, nosaltres van passar pel seu costat sen se fer-hi cas.
El vespre amb el Sr. Jaume varen anar a sopar en un restaurant de luxe, teníem la taula a prop de una orquestra formada per cinc àrabs tocant diferents instruments i tambors, quan estàvem al mig del sopar va sortir una noia ballant en migs de les taules la famosa dansa del ventre, va ser la primera vegada que ho vaig veure.
Els carrers de la ciutat estaven bruts, porqueria per tot arreu, tenien un altre cultura, veient-los semblava impossible que ells durant l’edat mitja haguessin ensenyats als europeus a fer servir l’aigua per rentar-se, un altre cosa que hem va sobtar eren els crits per uns altaveus que as sentien de les diferents mesquites, suposo animant el poble que anés a resà, i ajudat per el soroll de les clàxons dels cotxes, per qualsevol cosa tocaven el clàxon, anar pel carrer de Tunis era molt distret i sorollós.
Al arribar a Madrid, varem llogar un cotxe per anar fins a Salamanca, on vam sopar i dormir, el dilluns a primera hora varen anar cap a Bejar, allà ja ans esperaven, varen anar veure la filatura, jo vaig fer algunes preguntes al director d’aquella filatura, que per cert ans varen conèixer de Sabadell, era en Ribot, fill del director de Standard Fil, el que vaig substituir quan hi vaig entrar-hi de director.
El meu informe va ser que era una filatura antiga molt normal, amb una pega fonamental que feia unes fusades molt petites que requeria molta ma d’obra, la tendència era automatitzar les màquines per reduir personal.
Els Sres de Bejar ans van obsequia amb un extraordinari dinar, on va assistir-hi molt personal influent d’allà, començant per l’alcalde, crec que venien pel Sr. Fàbregas, ja que era una persona famosa a Espanya, quan es va acabar el dinar, el Sr. Fàbregas diu que te de marxar urgent cap a Barcelona ja que per la nit li fèiem un sopar de homenatge a la seva persona, jo li dic que l’ acompanyo ja que també hem convenia està a casa. Eren les quatre de la tarda i l’avio sortia a les set i no ans podíem entretenir, hem demana que porti jo el cotxe, li dic que serà més segur d’arribar si el porta ell, ràpidament anant jo de copilot anem cap l’aeroport de Barajas, per descomptat vam anar molt ràpid, però anava segur, l’arribar a Madrid hem pregunta per on teníem que anar , jo li dic que havíem vingut per allà, es veu que ho vaig encertar perquè en va dir que seria un bon copilot. Al arribar l’aeroport amb diu que va a canviar els bitllets d’avió que agafarà de primera per veure si per l’avió pot dormir ja que preveu que anirà a dormir tard. Després de comprar uns diaris esportius i mirar com havien anat les curses de cotxes que es fèiem al Brasil, varen anar cap a la porta d’embarcar, quan allà es troba amb el marqués de Villapadierna, que era el president del Reial Automòbil Club d’Espanya, precisament anava a Barcelona, per assistir al sopar que li feien d’homenatge a ell.
En l’avió, jo vaig seure en el seient del marqués, i ells dos es van passar tot el viatge parlant, hem van servir cava per començar, tota classe de diaris i atencions, va ser un viatge molt agradable. Al arribar a Barcelona en vaig acomiadar del Sr. Fàbregas desitjant que tingués un bon homenatge, vaig agafar el cotxe, que tenia aparcat en l’aeroport i directament a la clínica per veure la Nuria, gracies a Deu, ja estava força recuperada de l’ operació.
Hidexsa va anar obrin nous mercats en el exterior, principalment el del nord d’Africà, Argelia i Tunez, cada vegada anàvem tenint més clients, en la part comercial va entrar un noi francès, nascut Alger, que tenia idiomes, en Phillipe Laquiere, era fill de un amic del Sr. Moles, també es continuava amb el mercat nacional de fils d’acrílic, per evitar contaminacions varen tenir de posar cortines per separar les diferents seccions.
Per aquell temps, el Sr. Moles, el Sr. Jaume i jo varen fer una visita a una empresa francesa en Labordes, vaig constatar que allà treballàvem a molta velocitat, amb molt poc personal, per lo que qualsevol ruptura o defecte en el fil, ja era un perjudici gran per la seva fabricació, per poder treballar per ells, lo primer de tot tenies que escollir la primera matèria, no es podia especular amb la seva qualitat ni preu, tenia que haver un bon re pentinatge i preparació, ja que volien el fil perfecta. Recordo que desprès de sopar abans d’anar l’hotel, varen fer un passeig a peu per el poble, havia un cotxe esposat al carrer era un Renault-18, i els comentaris era de que es veia un bon cotxe, amb una excel·lent línea, el Sr. Moles va dir que li agradava que miraria de comprar-lo quan sortís a Espanya.
Per casa els petits anàvem creixent, les nenes continuàvem els seus estudis a les Carmelites, l’Antonio es varem treure del col·legi de la Farga per portar-lo al Cor de Maria de Sabadell, l’avi Ton l’anava a buscar, però tenia problemes ja que el nen no volia ser vigilat, portava l’avi de bòlit. La mare Nuria i l’avia Salvadora vivint pels tres crios, jo procurant que no faltés res, la nostra principal distracció era anar l’Airesol passar el cap de setmana sobre el terreny ja aplanat.Va anar molt bé que en Ramir no pogués començar les obres fins el cap de mig any, ans va permetre refent-se econòmicament, tots els ingressos que teníem els guardàvem per pagar les obres, quan aquestes van començar, cada setmana anàvem allar per veure amb il·lusió lo que havíem avançat, hi havia setmanes que la feina es veia i d’altres que semblava que no havien fet res, però la torre a poc a poc anava agafant forma, era impressionant l’estructura de ferro ja que tenia una gran alçada i feia una punxa molt alta. La seva edificació estava assentada sobre roca viva, en Ramir va dir que si allà hagués un terratrèmol, aquella seria unes de les ultimes en caure, degut a com estava aposentada sobre roca viva, que per cert per seguir al peu de la lletra com estaven els planells es tenia que trencar una gran roca, es tenia que posar dinamita, amb perill de la resta del edifici fet, però si no es partia quedava l’habitació una mica més petita, però no perjudicava a l’obra i estalviàvem molts cèntims, varen decidir deixar-la, en aquell temps tot era estalviar, els ingressos que teníem, apart del menjar, anaven destinats a pagar en Ramir, que cada final de mes ans presentava les despeses que havia de material i la ma d’obra corresponent.
Les nostres vacances van ser anar cap l’Airesol i anar veient com anava la edificació de la torre.Als primers mesos vaig poder fer front a les factures que hem portava en Ramir, després l’avi Ton ans va donar 300.000 pessetes per continuar pagant, més endavant vaig anar a veure al pare si hem podia avalar per demanar un presta’m a la Caixa de Estalvis, el pare hem va dir que ja mels deixava ell, que li pagués el redit a ell, també van ser 300.000 pessetes més, quan ja no vaig poder més, l’avi Ton ans va avalar a la Caixa d’Estalvis de Sabadell, per un prestem a tornar-lo a poc a poc, i encara al final vaig necessita un altre presta’m, amb va avalar el paleta Padrós que ens feia treballs a Hidexsa, va ser a la Caixa de Pensions per poder acabar de pagar tota l’obra. Recordo que les ultimes factures del Ramir vaig tardar una mica hem pagar però es que apart de les seves venien factures d’una empresa especialitzada en posar la pissarra a la teulada, et venia un altre factura del fuster Lorpi per posar les portes, te’n venia un altre de l’electricista per la instal·lació elèctrica, hi tothom volia cobrar.
La torre en total va pujar el més del doble de lo que havia dit en Ramir, el preu de paleta i manobre de 530 pessetes hora es va encarir a 2,400, casi 5 vegades més, i anava pujant sort que pràcticament estava la torre feta, encara que sense cap detall, però a punt per posar-hi mobles i poder anar-hi a viure, cosa que de seguida ho varen fer, i estalviaven el lloguer de Sabadell, encara que la Nuria es va tenir de treure el permís de conduir, varem comprar un Seat 127 de segona ma i tots junts, l’estiu de 1977 , ans varem traslladar a viure l’Airesol.
La colla d’en Carlos, en Lluis, en Pepe i jo continuaven jugant cada setmana a tenis l’Airesol, en Ramir també venia a jugar a tenis, varem organitzar un torneig nosaltres contra un equip que va formar en Ramir junt amb uns amics que tenien un taller i treballaven per ell, recordo que varen fer un campionat i el final varen haver trofeus per tothom, teníem un al·licient de anar seguint un calendari i una classificació, per acabar amb un dinar de germanor, amb els seus parlaments i entrega de obsequis, fèiem tots junts una bona colla ben avinguda.
L’anada a viure l’Airesol va comportar moltes avantatges la primera era que estàvem a casa nostra, en poques comoditats però molt maca, segona estàvem al mig del bosc, en plena naturalesa, els matins era un plaer sortir respirar aire ben pur, sentir els ocells canta, i estar en pau i tranquil·litat. Als nostres fills tenien un bon lloc per viure, de seguida es van fer amics amb altres nens que vivien allà, i anàvem fins el club, on hi havia las pistes de tenis a jugar, vaig fer socis del club a tota la família, allà apart de jugar al tenis hi havia la piscina i cada dia aquell estiu desfruitàvem d’ ella, varen coneixes amb als veïns que també passaven l’estiu allà, i també als que si quedaven tot l’any, molts amics dels fills venien a casa a jugar, es varen organitzar la vida de manera que aquell estiu va ser apart de la novetat, fer coneixences, i tenir un altre cercle d’amistats. També al viure apartat va portar inconvenients, el principal era que per compra qualsevol cosa es tenia que agafar el cotxe, la Nuria ja es va organitzar de manera que un cop a la setmana baixava a Sabadell i comprava junt amb la avia Salvadora per tota la setmana, la cosa es va complicar quan va començar el col·legi però entre la vallesana, i el sacrifici de la mare portant-los amb el cotxe, ans en varen sortir força bé.La meva vida d’anar al club va ser més freqüent de seguida vaig fer noves amistats i tothom en va fer costat, l’hora de jugar a tenis ja no era nomes amb els quatre de sempre sinó que hem vaig integra en diferents colles, aquell hivern en van fer entrar amb els campionats que organitzava el club, i com que també hi havia el restaurant, alguna vegada tots junts hi anàvem a dinar.
Els avis Ton i Salvadora acostumàvem a venir a passar el diumenge amb nosaltres, l’avi es posava a picar pedres grosses que havien quedat, o arreglar qualsevol cosa, de feina ni havia molta, ja que teníem la torre feta, però el exterior estava tot per fer, recordo que al principi per entrar a casa tenies que fer equilibris ja que el terra no estava enrajolat. Per fer els diferents murs de pedra exteriors arreglar el terra amb llosses llises, fer una escala exterior que pujava dalt al terrat, varen contractar en Bartolo, un paleta molt treballador que ens sortia molt be de preu.
Per aquet temps hi va haver la Fira Internacional de Maquinaria Textil a la ciutat de Milan, el Sr. Joan Moles, el Sr. Jaume Mur i jo varen anar a visitar-la, per estar al corrent de les ultimes novetats en maquinaria tèxtil, aquesta Fira es feia cada quatre anys era la més important del mon, cada constructor de maquinaria ensenyava els seus últims avanços, pels fabricants era importantíssim perquè amb pocs dies podies veure les novetats i les tendències que portava cada fabricant, per aquell temps ja es començava aplicar automatismes a les màquines, per estalviar ma d’obra.El hotel de la nostra estada a Itàlia, estava a Biella, una localitat entre Turin i Milan, a uns 60 km. de la capital.
Biella, està en el centre de la zona tèxtil italiana, en el nord d’Itàlia, allà ans varen reunir amb un Sr. no recordo el nom, amic del Sr. Moles que era tota una personalitat en el mon tèxtil italià, anava rodejat de guardaespatlles, molt simpàtic, ans va explicar tenir problemes amb el personal, anava armat, ja que el havien amenaçat, varen visitar algunes fabriques de la seva propietat, amb vaig fer una mica l’idea de com es treballava en Itàlia el tèxtil, es té que dir que els italians ans portaven varis anys d’avantatge, varen visitar també per aquella zona uns tints molt grans, especialitzats en tintura de poliester en cable, era una novetat.
L’anada a la Fira de Milan la fèiem en un cotxe llogat per autopista tardàvem una hora, recordo que un dels dies varem anar a sopar amb uns clients de Tunis, en un restaurant famós, on entre pla i plat un grup de cantants passaven entre les taules fent cantà al personal, l’acabar ja era una mica tard i estàvem tots cansats de voltà tot el dia per la Fira, encara teníem que fer uns 60 quilometres per arribar l’hotel, el Sr. Moles es va posar endarrere , el Sr. Jaume portava el cotxe i jo al davant amb ell, el Sr. Moles de seguida es va adormir, el Sr. Jaume veia que també li queia el cap, jo intentava dar-li conversa, per postres anàvem força de pressa, encara que tot era autopista, quan arribàvem prop de Biella, ans varen desviar per una carretera local, quan no se com, van aparèixer en mig de la foscor de la nit, un remat de vaques, que anàvem de retiro, el Sr. Jaume va fer una frenada que ans varen despertar tots de cop, crec que l’ultima vaca del remat li varem tocar la cua, el pastor que portava el remat ens va saludar cridant.
Lo important de aquet viatge va ser que durant tres dies estàvem tot el dia junts, el Sr.Moles, el Sr. Mur i jo, nomes parlàvem de la fabrica dels seus problemes i les seves perspectives, d’aquesta convivència va sortir l’idea de que Hidexsa se especialitzes amb un tipus de fil, jo vaig dir que per la fabricació era lo ideal, ja que les màquines s’acostumen, tenen com una inèrcia, quan canvies sovint de matèria o de característiques, els primers dies a les màquines hi ha problemes, quan ja fa dies que funcionen amb el mateix sembla que ja s’han acostumat. Es molt important quan una màquina feia el mateix durant un temps, trobar-li lo que jo li deia el “punt dolç” que era solucionar els petits problemes de manera que l’ intervenció del personal fos la més petita possible, quan menys feina donava la màquina millor qualitat treia. Quan canviaves sovint, no et donava temps a trobar-li el punt dolç.
La fabrica de Sabadell, hi havia quatre naus, la filatura ocupava tres naus la quarta hi havia Compañia Textil J.M., que tenia a Joan Moles i Jaume Mur com a principals accionistes, que també eren els principals de Hidexsa, o sigui que les dues empreses tenien el mateix cap.
L’empresa Compañia Textil J.M. es dedicava a la comercialització de teixit de panyaria, roba per vestit d’ home, tot el entramat comercial, de personal de despatx, de representats, i viatjants eren els mateixos que tenia Textil Mur, era una empresa exclusivament comercial, no tenia màquines, tot el treball li feien a mans. El fil que necessitava era fil de panyaria, es a dir poliester-llana, poliester-viscosa, poliester-acrílic etc., amb torsions fortes del fil, per altre banda els clients de exportació que tenia Hidexsa, també eren llaners que necessitàvem fils semblants els de Cía Textil. Per tot axó es va decidir especialitzar-nos amb produir fils de panyaria, i abandonar el poc que fèiem de fils d’acrílic per genero de punt. Crec que va ser una decisió molt encertada, ja que lo millor, era tocar, ben tocades, poques tecles.
Quan varem tornar a la fabrica l’objectiu principal va ser potenciar la part comercial, amb fils de panyaria, en un principi ens va ajudar Cía Textil, ja que li varen fer tot el fil que necessitava per la seva fabricació, i varem acabar totes les comandes de fil d’acrílic que teníem pendents, avisant que deixàvem de fer aquells filats, varem tenir una reunió amb els representants de Argelia i Tunez per arrancar més comendes, i també varem assessorar-nos de països que necessitéssim aquells tipus de filats, hi havia un mercat molt bo a mig orient, Jordania, Siria, Irak, Iran, eren els principals països que necessitàvem aquell fill, van buscar un representant, el Sr. Hiraki era libanès que parlava el castellà i coneixia molt bé el mercat de Siria.
La filatura de Mohisa s’anava caient poc a poc, el Sr. Jaume estava molt ocupat amb Hidexsa i Cía Textil, i allà hi tenia en Joan Garcia que feia el que podia, la secció de re pentinatge la van traslladar al carrer Sant Baldomero, 36 amb tot el personal amb el Sr. Angel Ros al front, allà en un principi va ser el re pentinatge de Hidexsa, ja que la qualitat que fèiem requeria un re pentinatge previ, aquesta operació es tenia que fer l’exterior ja que Hidexsa no tenia màquines per fer-la, i d’aquesta manera ajudàvem indirectament al Sr. Jaume.
Però al cap de poc la filatura de Mohisa es va anar liquidant i quan va arribar a la secció del re pentinatge, el Sr. Ros no va voler continuar, en canvi l’encarregat Manuel Lopez, en lloc de voler la liquidació, va preferir continuar, va buscar un soci capitalista en Fernando i es van quedar amb totes les màquines del re pentinatge, a la nova empresa li van posar el nom de Ferma, hem van venir a veure per posar l’empresa a la nostre disposició, que nomes treballaria per nosaltres, lo que volien era assegurar la feina, el Manolo era un gran treballador, una mica brut, però un expert amb les pentinadores, ja ens coneixíem de la meva estada de director a Mohisa, respectava molt lo que deia, crec que també m’apreciava; jo els hi vaig dir que continuarien tenir la feina com abans, sempre mirant de fer-ho bé, i de complir amb els compromisos, la veritat es que dins de les nostres possibilitats Ferma es va convertir amb el re pentinatge de Hidexsa, el manava com si fos nostre i ells complien al peu de la lletra totes les ordres, ells tenien feina i nosaltres disposàvem del treball d’unes màquines que no teníem. La relació entre les dues empreses era molt estreta.
Un dia per la tarda hem trucant per veure si puc passar per allà que tenen un problema en una partida, a les set vaig el re pentinatge, resulta que en Fernando havia anat a Sant Sadurni a unes caves, hi havia comprat varies caixes de cava i m’han dava una per casa. Van voler que anés el bar a provar el cava, tenien varies botelles amb fresc, jo vaig refusar perquè ja era tard, ells van insistir, el cas es que varen anar al bar i varem provar el cava ben fresc, a la segona copa, ja hem va costar molt parlar, les paraules no hem sortien, al intentar caminar el terra el trobava molt fondo, cada passa no arribava mai a terra, hem van acompanyar fins el cotxe, allà vaig tirar el vidre avall, perquè amb toques l’aire fresc i cap a casa.
Quan vaig arribar li dic a la Nuria “Vaig una mica borratxo, hi begut dues copes de cava, estic mig marejat, en el cotxe porto una caixa que ens ha regalat en Fernando”
El dia següent a primera hora amb truca en Manolo preguntant com hem trobo, m’explica que amb seguir amb el seu cotxe fins a Castellar, ja que tenien por de que hem passes alguna cosa, varen veure que anava mig trompa.
Ferma només treballava per Hidexsa, hi estava a les nostres ordres, si hi havia alguna partida que per la seva urgència es tenia que treballar el diumenge, es treballava el diumenge. Un dissabte per la tarda vaig anar a veure’ls ja que tenien una partida molt urgent, el cas es que desprès de parlar de la necessitat d’aquella matèria, hem van convidar anar a berenar-sopar en un restaurant a prop d’allà.
Varem fer una tertúlia llarga, m’explicaven els seus problemes, en Fernando tenia varies inversions i traficava en compra-venta de terrenys i cases, en Manolo nomes tenia les màquines i es preocupava de la feina, tots dos casi es barallaven per explicar-me les seves preocupacions. La setmana següent hem van trucar perquè havien descobert un restaurant que estava molt bé, hi havien reservat taula per dissabte a la tarda, jo vaig aprofitar per portar-li una màquina d’escriure que tenia a casa i no la fèiem servir, perquè fessin les factures a màquina, ja que les fèiem a ma i cap d’ells tenia bona lletra, i d’aquesta manera quedàvem les factures més presentables. Quan van veure la màquina hem van dir tots dos que les fes jo, que aniria més de presa que ells, o sigui que cada dissabte ja hem teníem a punt les partides a facturar, i l’anada algun restaurant a prop, per descomptat podia demanar lo que hem vingués més de gust, i ells contents ho pagàvem tot.
Un dissabte, recordo que varen anar a Can Canyameres a berenar, allà fèiem una carn a la brasa molt bona, la sobretaula es va allargar molt, eren a prop de les onze del vespre quan ens anàvem cap a casa, jo patia per que era ja molt tard, l’ arribar a Castellar no hem deixen continuar cap l’Airesol, ja que estàvem fem una cursa de cotxes en el tram de Castellar a Sant Llorenç Savall, i la carretera la tenien tallada, vaig dir que vivia l’Airesol, hem van informar que fins l’una no hi podria anar que ja ho havien anunciat, jo no n’estava assabentat, el cas es, que vaig deixa el cotxe a Castellar i a peu cap l’Airesol que està a uns 3 kilometres, cada 2 minuts deixaven anar un cotxe que sortia a tota velocitat cap a Sant Llorenç, jo a cada corba de la carretera tenia que corre, i vigilar que no vingués cap cotxe, quan vaig arribar a les primeres pujades de l’Airesol, hem van venir una rampa molt forta a les cames que no podia caminar, vaig estar assentat al mig de la pujada sense poder donar un pas, al cap de una estona una mica llarga vaig anar pujant a poc a poc fins arribar a casa, suat i cansat, pensant que tots m’estarien esperant amoïnats, quan no van fer cas de que havia arribat , la Nuria amb els petits estàvem veient una pel·lícula molt interessant per la tele, i quan els hi volia explicar lo que me havia passat hem van fer callar, quan va haver acabat la pel·lícula van escoltar la meva odissea, no sabien ni l’hora que era.
La primera anada a veure clients l’estranger va ser a Tunísia amb el Sr. Jaume, teníem de representant al Sr. Mami, era un senyor alt amb els ulls clars, que semblava més europeu que àrab, estava molt ben relacionat, i tenia un do de gent molt pronunciat, en el seu despatx i treballava força gent, tocava diferents representacions, la seva germana portava la part econòmica del negoci, amb ell varen visitar diferents clients, tots ells molt rics i ben relacionats, recordo que en un d’ells en el rebedor tenia tot de fotografies amb el President del Govern el Sr. Burguiva, també recordo que en una fabrica, eren les sis de la tarda, i en mig d’un passadís, un home de genolls a terra, anava resant fent moviments que li tocava el cap a terra, nosaltres van passar pel seu costat sen se fer-hi cas.
El vespre amb el Sr. Jaume varen anar a sopar en un restaurant de luxe, teníem la taula a prop de una orquestra formada per cinc àrabs tocant diferents instruments i tambors, quan estàvem al mig del sopar va sortir una noia ballant en migs de les taules la famosa dansa del ventre, va ser la primera vegada que ho vaig veure.
Els carrers de la ciutat estaven bruts, porqueria per tot arreu, tenien un altre cultura, veient-los semblava impossible que ells durant l’edat mitja haguessin ensenyats als europeus a fer servir l’aigua per rentar-se, un altre cosa que hem va sobtar eren els crits per uns altaveus que as sentien de les diferents mesquites, suposo animant el poble que anés a resà, i ajudat per el soroll de les clàxons dels cotxes, per qualsevol cosa tocaven el clàxon, anar pel carrer de Tunis era molt distret i sorollós.
