Cal forner ( Capítol 4 )

En aquesta secció sexta després de sopa ans deixaven fumar, això a mi m’anava molt bé, doncs as van acabar els càstigs per fumar, recordo que el Pare Padrós cada dia as fumava uns purs havanes d’allò més bons, al ser ja uns joves grans teníem bastant-te llibertat, recordo que a la secció van fer una recollida de diners per canviar la imatge de la secció que teníem al mig del passadís de les cambres, (cada secció tenia la seva pròpia imatge), quan vam tenir els cèntims suficients un dissabte a la tarda un grup de la secció junt amb el Pare van anar al voltants de la catedral, a on hi ha les tendes que venen imatges religioses a triar-ne una per la secció, estàvem allà mirant-ne varies quan de sobta el Pare va dir que escollíssim nosaltres la que més ans agradés que ell tenia que anar a vetllà un malalt i que al col·legi no arribéssim més tard de les vuit i mitja, nosaltres ben escollir la imatge la ben fer dur al col·legi i ans en ven anar a un cine que hi havia a prop d’allà, quan van arribar al col·legi el Pare encara no havia arribat, recordo que va arribar quan estàvem mig sopant.
Aquell any as va fer un campionat de futbol amb tots els col·legis de Barcelona, el Pare va formar un equip del col·legi i els dissabtes anàvem a jugar a diferents camps, recordo els de Escola Industrial, Piscines y Deportes, Guinardó, i ans van anar enfrontant amb als diferents equips d’altres col·legis de Barcelona, recordo que vam fer la final sense haver perdut cap partit, contra La Salle Bonanova que tampoc n’havia perdut cap, l’encontre va estar presidit per el governador de Barcelona, i de públic teníem els nens dels dos col·legis i alguns familiars, van perdre per un a zero, però mentre va durar el campionat cada dissabte estaves distret i con que anàvem guanyant el Pare estava content i nosaltres encara més.
Una vegada el Pare Padrós ens va portar als jesuïtes a jugar, aquest col·legi estava al principi del Passeig Bonanova i recordo que hi ven anar caminant des de el col·legi, passant per el darrere, el cas es, que la primera part anàvem perdent i el Pare Padrós en el descans as va enfadar amb nosaltres, però ven acabar el partit guanyant.
Un altre vegada van venir al col·legi un equip format per components de lluita lliure que en aquell temps estava molt de moda a Barcelona, doncs en sembla que teníem inclòs algun campió del mon, com en Tarrés, que guanyava a cops de cap, i d’altres que no recordo els noms, i van jugar contra nosaltres, va ser tot un espectacle, doncs nosaltres en sabíem més de jugar, però ells eren molt forts i quan els teníem a prop per poder-nos agafar la pilota ens desplaçaven fins que anaven per terra.
Aquell any va ser quan a Barcelona va organitzar el Congrés Eucarístic, i el col·legi durant aquell temps va quedar ocupat per congressistes vinguts d’altres terres, per lo que nosaltres ven està a casa de vacances més dies dels normals.
Cada any els servies mèdics del col·legi et feien una revisió i els resultats als rebies a casa, amb una fotografia en que el fondo era com paper mil·límetrat per poder veure l’alçada que feies, jo vaig tenir la sort de trobar-ne quatre de diferents anys i as pot veure com vaig anar creixent.
L’habitació que tenia donava a una terrassa, des de on veies el pati central i també podies, passant per fora, entrar a un altre habitació, cosa que durant els exàmens ho fèiem per anar al fons, a on hi havia les classes i poder acabar d’estudiar, cada dia passàvem per una habitació diferent per que no ans descobrissin, doncs con que l’habitació quedava oberta posàvem com excusa que havíem tingut que anar al lavabo, però lo que en un principi era allò as va anar deformant i al últim as muntàvem timbes de joc i si estaven fins les dues o tres de la matinada.
Hi havia dos nois de Torruella de Montgri, en Pou i en Farré, que quan tornàvem de casa seva en lloc d’anar de seguida cap el col·legi as quedàvem per Barcelona i no arribàvem fins quan ja era de nit, hi explicàvem, les seves anades per el barri xinès de Barcelona, amb tot luxe de detalls, nosaltres estaven embadalits escoltant-los, el cas es que també van arribar a oïdes del Pare i els van expulsar del col·legi.
Les vacances van començar una mica avorrides, doncs no tenia l’afany de veure a ningú, encara que el amic Espau en va dir que havia vist a l’Angela Mori, dient-li que tenia ganes de veure’m, jo no ni vaig fer cas, també va trocar un parell de vegades per telèfon, jo li vaig dir que lo nostra ja s’havia acabat i que no truques més, tret de això estava molt tranquil.
Un dels llocs que jo i els meus germans acostumaven anar era a casa dels tiets Pere i Lliberta, allà eren molt ben acollits, amb el tiet Pere jugaven els escacs o ens explicava coses del cel, la tieta ens donava berenar i podies fumar i no et deien res, la cosina Carme era molt amiga de la meva germana Anna i anaven totes dues el mateix col·legi, el cas és que a casa dels tiets era la nostra segona casa i ja de petits, els tiets ens tenien a tots nosaltres un especial deferència.
Els tiets van anar a viure a les afores de Sabadell, en el carrer Ali-Bey , allà la casa tenia un gran pati i el seu costat hi havia arbres fruités i al estar rodejada de camps, era un bon lloc per anar-hi a jugar i encara que era una mica lluny hi anàvem sovint a visitar-los, però va passar que, al costat s’hi van fer una casa la família Torres, que tenien una filla, la Núria, que era molt maca, la tieta ja m’ho havia dit, però al estar intern al col·legi encara no hi havia anat, fins que una tarda d’estiu junt amb el meu germà Pere van anar a visitar-los i a l’arriba-hi estaven tots reunits a fora de la casa escoltant la radio i cosint, el cas és que quan la vaig veure ja en va agradar molt, de tornada cap a casa li vaig dir al meu germà que la Núria estava molt bé i que en semblava que a casa dels tiets hi aniria molt sovint.
Aquell estiu els passos en lloc de fer-los cap a la rambla, ja es dirigien més cap a casa dels tiets, per veure si veia a la veïna, que a mi en semblava que també l’agradava veure’m.

Entre la feina d’ajudar a la botiga de casa i la nova amistat, que no me la podia treure del cap, va anar passant aquell estiu bastant distret.
Després de les vacances d’estiu al tornar al col·legi, per començar el últim curs, ens havien canviat el Pare Rector, durant tots els anys vam tenir el Pare Calasanz Ubasart, que per nosaltres era un vell conegut doncs cada diumenge deia la missa amb el seu sermó corresponent i també els diumenges a la tarda as posava a tocar el òrgan de la capella, nosaltres al sentíem quan anàvem cap al cine, i ara ens havien posat el Pare Messeguer de Rector

A la Secció Sexta també hi va haver canvi de Pare, l’arribà al col·legi vam trobar el Pare Soler, que venia dels Escolapis de Sabadell, nosaltres al ser també de Sabadell, la mare va estar parlant amb ell i la cosa començava bé.
La primera sorpresa va ser que el meu amic Joan Codolà, aquest any passava a fer el curs com extern, i encara que solament ens veiem a les classes la relació continuava sent molt bona, però la vida empipadora de passa les hores a la secció una mica avorrit i veien per les finestres la llibertat que tenien els de fora et feia sentir un pel trist.
Al ser el últim any van organitzar unes xerrades per antics alumnes del col·legi explicant-nos els pros i els contres de les professions que havien escollit, recordo el metge que ens deia que era una professió vocacional, doncs els sacrificis tan d’estudis com després de treball eren grans, l’advocat que n’hi havíem molts, a mi en va agradar la d’enginyer tèxtil, primer per que a Sabadell hi havia molta indústria tèxtil, i segona perquè era la carrera més fàcil d’enginyeria.

Al ser al últim any d’estada al col·legi, abans de les vacances de Setmana Santa van anar a Vic, a fer una setmana de Exercicis Espirituals, va ser tot un esdeveniment el poder sortir a dormir fora del col·legi, i van anar junt amb els nois de la Secció Quinta que aquell any acabaven la carrera del comerç, tots plegats vam agafar el tren que ens va duu a Vic, a un convent de monges, on van passar una setmana sense poder parlar durant tot el dia, i escoltant sermons en la capella sobre els perills del mon i els càstigs, si no et portaves be. Hi havia un petit pati que hi passejaves sense poder parlar ni fer cap tipus de broma que et portés a riure. Tot estava molt net i cuidat i també el menjar recordo que estava molt bé.

L’últim dia ens van deixar sortir i donar un volt per Vic, tots contens i en moltes ganes de parlar, resulta que feien el Mercat del Ram a la plaça Major i estava ple de pagesos que duien els seus productes a vendre, també hi havia venta de tot tipus de besties, la colla nostra al passar per un lloc on hi havia oques petites acabades de nàixer s’han va acudir comprar-ne una per fer-la de mascota nostra, hi axis ho varen fer, recordo que el viatge de tornada va ser molt entretingut amb la petita oca per que no li faltes de res, al arribar al col·legi la van donar per que la cuidessin junt amb la resta de gallines i conills que tenia el col·legi a part de dalt de tot del bosc. Al cab de un cert temps vaig demanar al Pare si en deixava anar al galliner a veure l’oca hi quan vaig arribar el criat que cuidava tot allò amb va dir que s’havia fet la mestressa del galliner i no volia cap estrany a prop, ell tenia que anar amb un bastó per que si no, el picava, la veritat que s’havia fet molt grossa, blanca i maca.
Aquest any l’examen final era a la Universitat, el que as deia Examen de Estado, i as feia junt amb altres nois de diferents col·legis de Barcelona, la proba consistia amb un examen escrit i si el aprovaves anaves al examen oral, el examen escrit va ser bastant difícil, i junt amb altres companys no ens va anar bé, i no vam ser admesos, per lo que ja no vam poder passar a fer el oral, i vam quedar per tornar-hi al setembre.

Al estiu vaig anar a la Academia Caldes de Sabadell, per repassar els estudis i preparar-me pel setembre, però el col·legi no ens avisava i quan i vam trucar per veure quan seria l’examen, ja el havien fet, la mare as va enfadar per no haver-nos avisat abans, el cas es, que vaig perdre la convocatòria del setembre, i no hi havia nous exàmens fins el juny de l’any vinent.
Per aquell temps la relació amb la Núria as va consolidar i tots dos ens trobàvem bé al està junts, i la anava a esperar a la sortida de la fabrica Llorens i Torra on treballava de cosidora de peces i també anava molt sovint a casa dels tiets i d’allà a passejar i parlar de les nostres coses.
Va ser per aquest temps que un dia estan despatxant el pa truquen a casa per telèfon i demanen per mi, era l’Angela Mori, que en va dir que feia temps que no ens havien vist i si sortia amb una nena rosa que es deia Nuria, jo li vaig dir que si, as veu que la coneixia perquè van anar totes dues a la Escola Industrial aprendre de cosir peces, jo vaig tallar-la dient-li que tenia feina i que la Núria era molt més bona noia que ella, i que en deixes en pau i la vaig panxa. Encara no vaig donar dues passes, torna a trucar el telèfon, l’agafo i la veu amb va semblar que era la mateixa d’antes que en preguntava per la senyora Quimeta, jo li contesto:¿Que li vols a me mara? La veu amb diu si era a “Cal Forner”, jo li contesto que sí, i la veu torna a preguntar per la mara, jo li dic que m’ho digui a mi i penxo. Al poc es presenta enfurismada la monja de la Clínica l’Alianza que estava a la Plaça del Gas, molt a prop de “Cal Forner”, queixant-se del tracte que havia rebut per telèfon, la mara no sabia de que anava i en pregunta que havia passat, jo li dic que la havia confós amb un altre persona.

Al octubre van buscar un lloc per preparar-me per el examen d’estat, i con que a Sabadell no ni havia cap van anar a Barcelona, a la Acadèmia Alpe, que estava al costat de la Universitat i a prop de la Estació de la Plaça Catalunya, o sigui que cada dia per la tarda agafava el tren dels catalans i anava a l’acadèmia i tornava el tren de les vuit i quart per arribar a les nou a casa, as dona la circumstancia que sempre eren els mateixos en posar-nos en el mateix lloc en el tren de tornada, o sigui que a cap de poc tots ens coneixíem, ni havien que treballaven a Barcelona, altres com jo que anaven a fer diferents estudis, i sempre al trobar-nos els mateixos van formar com una penya, i parlàvem de les nostres coses, als dilluns dels partits del diumenge, i cadascú tenia el seu lloc que els demés li guardàvem, inclòs una vegada varem organitzar tots junts fer una costellada a can Pages i un dissabte al matí vam anar a jugar a pilota i desprès fer un dinar l’aire lliure amb tota la colla.
Els estudis van anar força bé i vaig aprovar tan l’examen escrit com l’oral a la primera en el mes de juny, ja havia aconseguit el títol de Batxiller amb el examen de estat.

Aquell estiu el mes d’agost els pares se’n van anar de vacançes a Sant Hilari, i van tenir a la iaia Maria, a casa casi tot el mes amb nosaltres, el fet es que dia ens adonen que la terregada que tenien emmagatzemada sobre del forn estava encesa, era com un gran braser, amb una gran escalfor que sortia d’allà que no te hi podies acostar, la primera reacció va ser avisar els bombers, ells van dir que si hi tiraven aigua amb la quantitat de brasa que hi havia podien ensorra el forn, que lo millor era anar ensacant la terregada havent-la apagat prèviament, en Josep i jo vam començar a posar tota la terregada amb sacs i en Pere i Jaume amb galledes d’aigua anar apagant les brases, vam quedar tots negres com el carbó, quan van acabar ens van donar una dutxa, recordo que el cap de dos dies encara treien mocs negres, l’avia Maria ens mirava amb orgull i aquell dia ens va preparar un molt bon dinar, doncs tots havien col·laborat en solucionar el problema.
El pa es coïa al forn, que s’escalfava amb llenya principalment de pi que ens portàvem en forma de costals, quan estaven casi cremada del tot, as treia del forn i as posava amb uns cosís de ferro i s’ho afogava fins que quedés apagat del tot, després allò as pesava per un sedàs i s’ha separava la part més grossa, que era el carbonet, que es venia i es feia servir per encendre les cuines econòmiques de aquell temps i la part més petita era la terregada que es guardava per l’hivern per els bracers que tenien les cases per escalfar-se, aquesta terregada es la que es va encendre.

També aprofitàvem l’estiu per quan el forn necessitava fer-se alguna reparació, recordo que una vegada as tenia que canviar rajoles refractaries del sòl del forn, això ho feien paletes especialitzats, aquell estiu van deixar durant tota una setmana el forn obert perquè s’anés refredant, per poder fer la reparació, l’operació era tot un espectacle doncs el paleta a dins al forn només hi podia estar uns minuts, els temps de posar una rajola i sortir enseguida suat com si li haguessin tirat una galleda d’aigua calenta a sobre, reposar una estona i tornar entrar, la reparació durava varis dies, cada vegada s’hi podia estar més temps a dins, recordo que el últim dia jo estava allà hi vaig voler entrar-hi, la sensació que en va donar va ser d’ofec, de no poder respirar, i també de està engabiat doncs el sostre era molt baix i tenies la sensació de que et queia a sobre, vaig sortir enseguida completament suat, i el paleta rient-se de mi, després una bona dutxa i me’n vaig anar cap a casa la Núria satisfet de haver provat una nova sensació.
Per el setembre en vaig voler presentar l’examen d’ingrés a la escola d’enginyeria, s’han presentàvem de dos-cents cinquanta a tres-cents nois i solament hi havia places per cinquanta, per lo que era basten difícil el seu ingrés, lo normal es que triguessis un any o dos per poder-lo passar, jo vaig provar sort i en vaig matricular per poder-me examinar.
Durant el estiu, conegué en Joan Comes que també as presentava per ingrés a l’escola de Terrassa, junts varem estudiar de valent, ell va aprovar, a mi amb sembla recordar que el primer examen amb va anar malament i als altres ja no hem vaig presentar.
La historia de Joan Comes era molt curiosa, el seu pare era també enginyer tèxtil i treballava a Sabadell estava casat i tenia dos fills i li va sortir la representació dels famosos estiratges Casablancas per introduir-los en el extrem orient, primerament a la India i més tard cap el Japó, allà va anar i enviava diners per la seva dona i els dos fills que s’havien quedat aquí a Catalunya, més tard quan ja estava aposentat en el Japó, va fer anar a la seva família cap allà, i va ser quan va nèxia en Joan, tenia la partida de naixement en japonès i traduït al costat en anglès i m’ha explicava que de petit sabia més parlar el japonès que el català, degut a que es passava més temps amb els criats natius que amb els seus pares.
Els seus pares allà portaven una vida de molt de luxe, m’ensenyava fotografies d’aquell temps i el seu pare anava amb smoking i la seva mare amb vestits llarg i joies, as veu que els seus pares as rodejaven amb els fabricants i gent rica d’allà i portaven una vida molt desenfrenada i també el seu pare li agradava molt beure i el joc, el cas es, que els cèntims van començar a faltar i van iniciar-se els problemes en el matrimoni, fins que la mare amb els tres fills van tornar cap a Espanya.
Al tornar as van aposentar a Sabadell a casa de una germana de la seva mare, el pare, al principi els hi enviava diners per la família, però no va durar gaire fins que as van tenir de espavilar-se posant-se tots ells a treballar, en Joan va estudiar el batxillerat per lliure, i ajudava a la seva mare en lo que podia, la mare no han volia saber res del seu marit i tampoc els seus germans més grans del seu pare, però en Joan l’escrivia d’amagat de la seva mare, més tard vam saber pels diaris, que el seu pare havia estat expulsat del Japó per indesitjable, i s’ha havia aposentat a la China, a la ciutat de Shangai.
Amb en Joan ens van fer bastant amics, era un noi molt despert i estudiós, i sobretot molt treballador ajudava a la seva mare a esborrar peces de teixit que li duien a casa, i per les nits feia de teixidor i mentre duia el teler estudiava, tota la carrera d’enginyer la va fer treballant, jo anava a casa seva a estudiar i veia que pesaven bastants dificultats, quan ell venia a casa ens preparaven un bon berenar que ell se’l menjava en molt de gust.
Tornant a l’historia del pare d’en Comes, es que de sobta va tornar a Sabadell, i tret d’en Joan la demés família no han va voler saber res d’ell, quan va arribar va anar a viure amb uns parents que tenien una masia pels voltants de la Salut, ell quan venia a la ciutat as feia notar doncs era molt alt i anava sempre mudat i en corbatí. En Joan me’l va presentar, la veritat era un home que tenia un do de gent molt pronunciat, enseguida se’t feia simpàtic, jo m’agradava escoltar-lo explicant les seves histories, quan ens veien sempre en tenia alguna per dir-me. Una vegada ens vam trobar al club Natació Sabadell, i parlant d’idiomes as va oferir en donar-me classe d’angles, que han sabia molt, va venir a casa, al forn, per començar les classes, els pares tenien per costum en el menjador tenir una ampolla de conyac per oferir a les visites, ell al beure-la els ulls s’ha li van anar i durant l’hora que va durar la classe se la va veure tota, això que estava casi plena, a resultes d’aquest fet ja no va venir més.
En Joan Comes anava dos cursos més endavant que jo en la carrera, i no ens veient gaire, recordo que quant va acabar els estudis, ajudat pel director, el Sr. Cegarra, va entrar a la mateixa escola a la secció de investigació i més tard li va sortir un treball a la Pirelli de Manresa i ja no ven coincidir més, del seu pare en vaig saber que s’havia mort en la més absoluta pobresa i soledat.

La relació amb la Nuria continuava cada vegada més forta, i la meva deria era anar a casa els tiets per veure-la, recordo que la meva germana en feia la guitza, escrivim per tota la casa el nom meu i de la Núria, jo ajudava en la feina de la botiga, i també en lo que podia del forn.
Els meus amics d’aquell temps eren per una banda en Josep Mª Forrellat, que havia estat també els Escolapis de Sarrià, i en Santiago Figueres que també estudiaven per entrar a l’escola de enginyers, en Berto Barberan, que era el fill del sabater que hi havia davant del forn, en Vives que sabia molt de jugar al bridge, tots aquests tenien el punt de trobada en el Casino que hi havia el carrer Sant Pau, molt a prop de casa. Un altre lloc era Centre industrial que estava a la Rambla, sobre de la pastisseria “La Cubana”, allà m’assentia bé, i veia com jugàvem, principalment el bridge i el vaig anar aprenent, fins que també el vem jugar a casa amb tots els germans, cada diumenge després de dinar quan el pare marxava al café, els quatre germans ens posaven a jugar al bridge amb una gran camaraderia, la mare s’assentava al nostre costat fins que s’adormia, nosaltres ens ho passaven molt bé, quan arribava a les cinc tothom s’anava cap els seus afers, uns les novies, altres els amics.

Al arribar l’octubre en vaig apuntar junt amb en Pere Cubero en els Escolapis de Terrassa, on feien un curs de preparació per el examen d’ingrés a l’escola d’enginyers, cada dia agafàvem el tren del nord i anàvem cap a Terrassa, allà vaig aprendre molt, principalment la química, recordo que tenia de professor en Sr. Ferrer, que donava classe a la Escola de Perits que ens va ensenyar tota la formulació de una manera molt entenedora, hi havien dies que també ens tocava classe a la tarda i aleshores ens en dúiem un entrepà i anàvem a menjar-lo a un bar que havia a l’estació del catalans a la Rambla, i que estava a prop dels Escolapis, allà enseguida ens vam fer simpàtics i el cambrer ja ens reservava el nostre lloc i feien la nostra broma.
Pere Cubero, era un noi de Valladolid, i el seu pare bastant ric i treballava en productes tèxtils, ell vivia en una pensió sol, i apart d’estudiar vetllava els negocis que el seu pare tenia, ens vam fer força amics, cada dia anàvem junts a Terrassa, i quan estàvem a Sabadell venia a casa o jo anava a la seva per estudiar junts, de tant en tant venia el seu pare a veure’l, per parlar dels negocis que tenien.
Quan va arribar el juny ens vam presentar als exàmens i ens van suspendre, en Pere Cubero va abandonar doncs no podia estudiar i fer-se càrrec dels negocis del seu pare, jo al cap de una setmana de haver suspès vaig anar a demanar en prometatge a la Núria, que encara que ens veien sovint de aquesta manera podia entrar a casa seva i no tenir de esperar-la pel carrer.
Quan li vaig dir a la mare que volia anar a demanar a la Núria, la mare en va dir que ho digués al pare, jo vaig aprofitar que estava sol en el pastador per dir-li, el pare, en feia una mica de respecta, en va dir que m’ho penses bé, i que no volia aventures i que per ell era com si ja estès casat, el cas es que un diumenge armar-me de valor vaig anar a casa de la Núria i sort que el arribar, el Berky, un gosset que tenien, con en va veure va començar a bordar i tots els de la casa tenien feina a fer-lo callar, i con que els pares de la Núria ja em coneixien la cosa va anar molt bé, i després de una petita conversa van anar a passejar, i a partir de llavora’ns ja podia entrar a casa seva i la Núria a casa meva, i no teníem que trobant-se pel carrer, això era la costum que hi havia aleshores.

Per l’estiu vaig continuar preparar-me per l’ingrés a l’escola, i anava tres cops per setmana a la casa particular del Sr. Ferrer a Terrassa, per repassar la química, les matemàtiques i la física ho feia amb en Comes a Sabadell, el cas es que pel setembre vaig tornar a suspendre, jo en vaig desanimar molt i ho volia deixar, doncs as presentaven molts nois hi havia poques places a cobrir, lo normal es que el juny aprovessin uns trenta i el setembre vint dels més de dos-cents cinquanta que ens presentàvem, la mare va saber que ha Sabadell hi vivia el director de la escola d’enginyers, el Sr. Cegarra, i li va demanar una entrevista i vam anar a veure’l, ens va atendre molt amable i en va animar a lluitar per una plaça i ens va dir que el normal es tardar un parell anys per aconseguir-la, amb la mare van quedar que ho tornaria intentar un altre any més i que fes tot el que pugés.
Un altre fet important en el mes de setembre va ser el casament del meu germà Josep amb l’Angelina, amb en Josep dormíem tots dos a la mateixa habitació des de petits i teníem una estreta relació d’un amb altre, quan as va casar li vam preparar una habitació gran per el matrimoni que donava al carrer, i estava al costat de la dels pares, a mi en va quedar la habitació per mi sol, i a part d’això, era que entrava a la família un altre persona, que ja era coneguda i va ser molt ben rebuda per la resta.
Davant mateix del forn, on abans era “Cal Cintet”, que tenia una tartana que feia el taxi, si va posar una botiga de roba confeccionada de senyora que es deia “Puntofer”, al poc d’inaugurar-se ja van coneixa els components de la família, estava formada per Joan Ferran, que era procurador de finques, casat amb la Francesca Sol, tenien dos fills petits en Joan Antoni, i Carme, i resulta que va venir del poble de Golmés, la germana petita de la Francesca, que era l’Angelina a ajudar a la seva germana, l’Angelina tant ajudava a les feines de casa, com de la botiga de la seva germana, o sigui que la veiem sovint pels voltants del forn, d’aquí as van conegué amb en Josep, i as van prometre, i la cosa anava força bé, encara que l’Angelina va tenir problemes amb la seva germana i va passar un temps vivint a casa dels tiets Pere i Lliberta, que la van acollir, fins que as va casar.

Per aquell temps a casa el negoci as va transformar una mica, doncs de vendre pa, as va passar a vendre bolleria i més tard pastisseria, al principi venia a casa en Isidro Torra que era molt bon pastisser i ensenyava a fer diferents pastissos en el pastador, després el meu germà Josep va anar a una pastisseria molt famosa de Terrassa “La Lionesa” aprendre l’ofici de pastisser, i quan va acabar l’aprenentatge les feines del pastador van canviar doncs el Josep portava tot lo referent a la pastisseria i el meu germà Pere tot lo del pa, la feina a la botiga ni havia molta doncs, apart del pa diari, els diumenges i festes as venia tot el referent a la pastisseria i edemes s’aprofitava totes les diades des de els tortells de reis, fins a les coques de Sant Joan, passant per les mones de Pasqua, i la veritat es que as despatxava molt, principalment per les diades, ja que a Sabadell, el forn del carrer Sant Pere tenia anomenada i era una referència a tota la ciutat.

Al meu germà Pere al fer-se càrrec del pastador, degut a que tenia un caràcter tossut molt semblant al pare, tenien sovint enfrontaments entre ells per la feina.

Recordo que en Pere el van destinar al Africà a fer les milícies en el Aaiun, i quan escrivia demanava a la mare, que el pare li fes quatre ratlles, i no va parar fins que ho va aconseguir i per l’altre banda recordo que estàvem tots, menys el Pere, a la taula celebrant amb alegria el cap d’any i de cop i volta, salta el pare, mig plorant, dient que nosaltres estàvem contents i el fill del seu cor, estava patint l’Africa, per suposat la festa va acabar plorant tots.
Al casar-se el Josep amb l’Angelina va fer que ella, des de un principi ja s’impliqués amb les feines de la casa, ja que tot el negoci al portàvem la família en sense cap ajudar externa, el pare, en Josep, i en Pere al pastador fent el pa i pastissos i la mare a vendre, en Jaume estudiar i ajudar al forn, l’Anna estudiar i ajudar a la mare, a la botiga, i jo estudiar i també ajudar a la botiga, o sigui que no teníem res d’ajuda de fora.

Tots els divendres al vespre ja sortia del forn una fornada que la teníem que porta a la botiga i posar el pa be en els prestatges, i com cada divendres la mare i jo anàvem de bòlit amb els carretons i el pa, i l’Angelina rondinant perquè l’Anna que estava a cosir no havia arribat, fins que un divendres jo li vaig dir que no sabia perquè rondinava tant si no havia tocat ni un pa, tot ho havíem fet la mare i jo, en Josep amb va sentir i as va enfrontar a mi dient-me que lo que li tingui de dir a ella, que ho digués a ell, jo el vaig engegar a fer punyetes.