Montllo-Torres Cap.5

La vida a casa havia canviat una mica, els dies de festa ja teníem a on anar, casi cada diumenge passàvem a recollir els avis, hi anàvem cap l’Aire Sol ha passar el matí o la tarda, moltes vegades la Nuria i la Salvadora preparaven alguna cosa de menjar i en berenàvem el mig del bosc, quan començava a fer-se fosc tornaven cap a casa, en aquell sector del Aire Sol no més estava fet el carrer i con que no tenia sortida hi havia una petita rotonda per poder girar els cotxes, casi no hi havia transit i els petits podien jugar i els grans a xerrà de les nostres coses.

Aquell estiu varem acompanyar als avis a Massanet de Cabrenys, tots junts en el 600 cap a Figueres i desprès cap a Darnius i seguint la carretera fins a Massanet, allà s’acabava la carretera,
Massanet de Cabrenys es un poblet petit, situat en una vall entre dues muntanyes, el Puig de les Salines i el Roc de Fraussa, tenia uns 500 habitants, pràcticament hi havia un carrer principal que acabava amb el plaça del poble, tot el demés eren carrers laterals amb moltes noves edificacions per el turisme que per aquells temps començava a tenir, hi havia el hotel Pirineos, també un restaurant molt anomenat “La Cuadra” , ple de fonts per els seus voltants la més coneguda Las Creus on en el seu costat hi havia una planta embotelladora, nosaltres varem llogar un pis en l’entrada del carrer major, els avis ens va anar ensenyant tot el que havien descobert l’any passat amb la seva estança, nosaltres amb el cotxe anàvem fins el riu Muga situat a un parell de quilometres del poble, l’avi va trobar un punt ideal per anar-hi nosaltres estava al costat d’un molí abandonat hi havia un saltant d’aigua en mig de unes roques i desprès hi havia com una petita bassa ideal per banyar-se, seguidament el riu en mig de roques continuava avall, el lloc estava una mica amagat i per nosaltres ens anava molt bé, el cotxe es podia deixa molt a prop de manera que tot ens sortia be solament que l’aigua venia del Pirineu hi estava molt freda, principalment quan t’hi posaves per primera vegada, desprès a jugar i gaudir, els matins amb el riu ja el teníem ocupat i les tardes a caminar i a berenar en alguna font dels seus volta’ns, un dia l’amo del pis tenia un 4x4 i ens va dur amb excursió fins dalt Les Salines, a 1331 metres i ens va ensenyar per on els contrabandistes passaven de França a Espanya, varem trepitjar sol francès, varem gaudir de unes vistes del Pirineu precioses, vam esmorzar en un lloc, no recordo el nom on hi havia una font amb sis o set canyons d’aigua gruixuts com un braç, va ser una bonica excursiò.

També ans varem trobar per allà, un molt bon amic del meu germà Pere, en Josep Ribera, que estava amb la seva familia i acompanyat del Dr. Pardo que junt amb la seva familia, pasaven les vacances , hem van explicar que ja feia varis anys que hi anaven i que si trovaben molt bé, hem van dir excursions que hi podiem fer pels seus voltants vam estar xerrant tots junts força estona, que per cert cap a finals de l’estada la Nuria va a tornar a tenir un atac de ronyó no sabien que fer i varen anar el Hotel Pirineus que hi havia sopant el Dr. Pardo, li van explicar lo que passava i molt amablement va deixar el sopar i va visitar a la Nuria a la seva habitació de l’hotel i sense voler cobrar res, li va receptar uns calmants que la tenda del poble que feia de farmàcia no ho tenia, i fins l’endemà a les onze no ho varem tenir. En aquells moments ens va ser de molta ajuda. Quan varem tornar a Sabadell, la Nuria va anar al metge perquè li mires a veure que tenia li van fer radiografies del ronyó i no li vam trobar res.
La petita Gloria continuava posant el cap tort i de tant en tant es posava a plorar sense una causa especial, estavem molt preocupats ja que no hi havia manera de consolar-la, la varem portar al metge i la van fer una revisió a fons hi van trobar que tenia migranya, i van dir que posiblement quan tingués mes edat li marxaria, el cas es que li venia la ploranera lo millor era tenir-la a les fosques esperant que li pases. Antonio aquella tardor ja no va tenir aquella tos rara, nosaltres ho van atribuir a l’estada a Massanet, principalment al banyar-nos amb l’aigua freda del riu Muga.
Per aquelles dades la Nuria insisteix que tindria que tornar anar a veure el Dr. Herrero, perquè hem mires com tenia la llaga del estomac, jo li vaig dir que estava bé, ella va insistir que no hem queixava però que prenia molts polsos, el cas es que vaig tornar a que hem visites i desprès de fer-me una exploració hem diu que ara es el moment d’operar-me, que ha sortit una nova tècnica que curen la llaga i que a Catalunya hi han els dos millors operadors d’Espanya, i que fan servir aquesta tècnica, un d’ells el Dr. Sitjes cada divendres ve a Sabadell a la Mutua del carrer de la Crehueta a operar, que si volia ell mateix s’han cuidaria, recordo que era un dimecres, i el divendres el matí ja me operaven, l’operació va anar be, el postoperatori bastant fotut, ja que portava una sonda pel nas, fins el estomac que era molt molestosa, com anècdota uns dies desprès de la operació va venir l’ infermera hem pregunta si havia fet cap pet, jo hem pensava que sentia mala olor per la habitació, jo li vaig dir que no, al cap de poca estona la monja que portava la planta, hem pregunta el mateix, si havia fet cap pet, jo estranyat li dic que passa amb els pets i la monja m’explica que es una bona senyal que vol dir que els budells s’han posat be en el seu lloc, i que tot va funcionant correctament, el dia següent quan hem va venir un pet ho vaig anar dient en veu alta hem sembla que tota la planta van saber de que havia fet un pet.

Un dels ajudants del Dr. Sitjes, era el Dr. Josep Simó-Deu, era el que passava revista per la habitació i va ser una sorpresa perquè ja ans coneixíem de joves, ell hem va explicar en que consistia l’operació era que apart de curar la llaga, lo que era novetat es que els nervis que van l’estomac els tallaven de aquesta manera quan et posaves nerviós per alguna cosa no afectava al aparell digestiu. Desprès dels dies de convalescència amb van donar d’alta per fer la vida normal, hem una mica més qualitat de vida, ja que podies menjar de tot.
Aquell estiu a Paris es va casar el meu germà Pere amb la Mila una noia valenciana que es van coneixes allà.
La historia del Pere es curiosa, treballava a casa de forner i portava tot el referent al pa, però amb molta freqüència topava amb el pare, tots dos tenien el mateix caràcter, tossuts com una mula, i moltes vegades els crits passaven de mida i el Pere decidir marxa de casa, amb va dir que esperava que hem cases per ell també marxà de casa i que ja s’espavilaria.
El dia següent del meu casament, en Pere va marxà de casa, la mare li va reservar uns sobre amb diners, dient-li que aquells no els toques que li tenien que servir per si no li anava be, que pogués tornar a casa que seria ben rebut.
Directament s’han va anar a Paris, va explicar més tard que es creia que quan arribaria trobaria de seguida feina, però no va ser axis, el cas es que va canviar de pensió tres vegades, buscant cada vegada una de més barata ja que es diners se li acabaven, allà es va posar en contacte amb el Casal Català, on va conèixer a diversa gent la majoria estaven allà per motius politics més que per feina, des de el primer dia per les nits anava a l’escola aprendre be l’ idioma francès, però de feina li va costar molt trobar-ne, això que aprofitava tots els oficis que li sortien, va fer de pintor, cuiner, cambrer, mosso etc, tot el que es presentava si apuntava perquè de treballador i complidor ho era molt, a poc a poc es va anar gastant tot el que tenia, inclòs el sobre de la mare, per ell hagués estat un fracàs tornar a casa. Quan va trobar una feina que li va anar be, a poc a poc va anar estalviant per tenir un petit apartament, que era una sola habitació en unes golfes de Paris, en aquell temps allò era molt, ja que s’estalviava la pensió.
El seu esperit inquiet i quan ja dominava bastant be el idioma francès, el va portar anar cap Anglaterra a estudiar l’anglès, però aquí ja hi va anar amb un contracta de treball, allà feia de cambrer en un hotel a les afores de Londres, con que dominava l’espanyol i el francès estava ben considerat, allà hi va passar un parell d’anys. A Paris hi anava sovint ja que hi tenia l’apartament i l’estada li sortia barat, i també els amics que li informaven de com estava la feina, fins que el van avisar d’una oportunitat en una petita impremta que editaven llibres d’alta qualitat, va tornar cap a Paris i va anar a treballar a l’impremta, al cap d’un any de estar allà es va morir l’amo i la viuda va posar en el Pere com l’encarregat principal de l’impremta, l’empresa no tenia gaires treballadors, al saber idiomes li va anar molt be per el treball, edemes li agradava molt llegir, i encara que era d’idees fitxes buscava el perquè de les coses.
Es va implicar també bastant amb la política d’esquerres que tenien els seus amics activistes d’allà i es va tornar una mica rebel del actual sistema polític mundial, recordo que per aquet temps l’estiu venia veure als pares, hi sempre acabaven discutint que si el Franco axó o allò, fins que ho deixaven.
També per aquet temps, es feia molt amb una família de Barcelona que feia molts anys que estava a Paris, i es veien per les festes, aquesta família li van presentar a una noia valenciana, la Mila que estava col·locada en una important mansió que hi havia al mig de Paris, pertanyia l’armador Niarchos, cunyat d’Aristotel Onasis, la feina de la Mila era que quan en Niarchos estava fora de Paris, entrava ella a la mansió i ajudat d’altre personal tenia que cuidar-se de la mansió de manera que quan tornessin els senyors trobar-ho tot a punt de fer-ho servir, es veu que degut a la gran quantitat de mobles, porcellanes, cristalleries, vaixelles, etc, explicava la Mila, que en la mansió entre les moltes joies i quadres de pintors famosos, escultures i tapissos, hi havia una banyera tota d’or que havia estat d’en Napoleó, també cuidar dels jardins que envoltaven l’edifici, sempre hi havia feina per fer, encara que els Srs, hi anaven solament un parell de vegades el any.
En Pere i la Milagros es van prometre, hi con que a tots dos l’edat ja no era problema, i tenien també un lloc per viure, de seguida van anar per casar-se, l’ estiu del 1970, concretament el cinc d’agost es van casar a Paris envoltats dels seus amics, de la família no més hi van anar els pares que ho van aprofitar per passar tot una setmana a Paris.

Nosaltres juntament amb els pares de la Nuria van passar les vacances a Massanet de Cabrenys, ja ho coneixíem, l’Antonio encara que ja no tenia tos li anava be, estàvem junts amb els avis, ells si passaven tot el mes, nosaltres els quinze dies de vacances, d’aquesta manera també feien una mica de vacances dels petits, allà ens hi trobàvem força be i havia molts llocs per anar.
La Nuria degut els embarassos, li van sortir varius a les cames que li molestaven, va anar a visitar-se amb el Dr. Castells que li va recomanar operar-se, el mes d’octubre el mateix Dr. la va operar en la Mutua dels amos en el carrer de la Creuta. L’operació va anar be, encara que li van deixar unes marques a les cames dels talls que li van fer.

La feina anava força be dintre dels problemes normals que cada dia et trobaves, el que no anava be era la part econòmica, per aquell temps venien per la filatura, economistes a estudiar els costos de cada operació, estava de moda tenir controladors, on estudiàvem cada una de les operacions cronometra’n el temps que tardaven, buscant la manera de fer la mateixa feina en menys temps, teòricament estava be, a la practica no funcionava ja que no es tenia en compte que la persona no era una màquina, el cas es que feien un estudi que valia molts cèntims, feien contents als amos, perquè els hi demostraven que teníem un negoci rentable, però deixaven als encarregats amb el problema encara més greu, ja que teòricament podia fer una producció que no sortia, per sort la filatura es veu que anava força be, ja li trèiem el suc que volien i no vaig tenir masses problemes, a mi particularment parlant amb ells en va anar be, ja que vaig veure que alguns treballs es podien fer de una altre manera, i recordo que no era precisament com ells deien.
La fabrica nova anava endavant de les vuit naus, s’han van fer quatre, que corresponien a la filatura, estàvem molt ben fetes, ja que tenien les galeries subterrànies per els canals de la climatització, es deia que havia costat més la part que no es veia que la obra vista, potser els cèntims de fer la fabrica nova, van faltar a l’empresa, el cas es que tot el personal qualificat que teníem una part del sou no declarat, no cobràvem els suplements amb el consegüent mal estat que provocava, encara més quan arribaven factures perquè la fabrica les pagues del Corte Inglés, de la Sra. del Jaime Mur, de molts cèntims nomes de perfumeria, axó acabava de fer el pes.
A la fabrica nova de la carretera de Castellar, s’hi van portar tot lo del carrer Calderón de Sabadell, els telers i tot el magatzem de fil i mes endavant tota l’expedició de peces, per evitar lloguers i aprofitar lo edificat, no mes va quedar per traslladar la filatura.
Degut també a la crisis, per aquell temps es va vendre la secció de punt de Puntextil de Montblanc.
Aquells temps hi havia malestar a la fabrica per falta de liquidés, van durar bastant, axó feia que el personal qualificat fos el més perjudicat, ja que els pocs recursos que hi havia primer eren pels treballadors i la resta es deien que quan podessin, ja anirien pagant els enredi ments.
Aquesta situació la Nuria a casa la sabia, jo nomes li podia donar a final de mes lo que cobrava oficialment, la Nuria feia mans i mànigues per sortir del pas, quan en necessitava per acabar de passar el mes, en treia dels estalvis que teníem a la Caixa d’estalvis, un dia la Nuria amb diu que faixi lo que vulgui, però que a la Caixa nomes hi han 30.000 pessetes, i que ella no en treu mes, ja que si els petits tenen alguna necessitat no els podrien atendre, jo ho vaig comentar amb el Sr. Duran, perquè ho dies a l’empresa per si en podíem pagar alguna cosa dels enredi ments que hem devien, van passar unes setmanes i hem van dir que potser el mes que ve, mirarien de poder fer alguna cosa.

Aquesta situació poc o molt transcendia a la feina, per lo que en Quimet Badia, que de tant en tant passava per la fabrica, va aprofitar per tornar insistir en que anés a treballar a la seva fàbrica, inclòs hem va dir que cobraria una mica més, es veu que el director que tenien, el Sr. Ribot, els hi havia donat l’ acomiadament. Hem varen parlar amb la Nuria, i con que la situació no s’arreglava en vaig comprometre amb el Quimet Badia d’anar a treballar Standard Fil amb ells. Un divendres al matí vaig dir al Sr. Duran, havia trobat feina en un altre lloc, que plegava que ho fes saber que dintre de un mes marxaria a treballar en l’altre lloc.
Al arribar a la tarda a Mohisa, ja tothom estava al corrent de lo que passava, i hem van dir que corrents anés a veure al Sr. Jaume que m’estava esperant a la fabrica nova, al arribar allà també vaig sentir uns rumors i de seguida en van fer passar al seu despatx, el Sr. Jaume hem va dir que passava, que jo era una peça important que no podia marxar, jo li vaig parlar de que no era per la feina ni pels companys, però que a casa no arribàvem els cèntims, con que sabia de les dificultats de l’empresa i de personal qualificat ni havia prou, d’aquesta manera treia un sou gros a l’empresa, el Sr. Jaume en va dir que s’han anés qualsevol altre però jo no, li vaig dir lo que hem va dir la Nuria, i que ja havia donat la paraula que ho sentia molt, llavors va cridar al contable Sr. Daura perquè mires tot lo que s’han devia al cap de força estona va venir el contable, hi quan el Sr. Jaume va veure lo que l’empresa hem devia d’enrariments va posar al contable de volta i mitja, ja que els enrariments passaven de llarg del mig milió de pessetes, hem van donar un sobre en cent-seixante mil pessetes i que el dimarts tornés que tindrien liquidat la resta, el Sr. Jaume al donar-me el sobre hem va dir que comprés un bon regal per la Nuria, i que la setmana que ver una vegada tots reposats, hem tornaríem a parlar, jo li vaig contestar que ara el problema es que ja havia donat la paraula. Abans de marxar el Sr. Jaume va preguntar si havia algú mes a l’empresa amb el mateix cas, li van dir que no, que els demes personal qualificat la part que els hi retenia no pujava tant com la meva.
El dimarts següent varem tenir un altre reunió, el Sr. Jaume va voler saber on anava, li vaig dir a Standard Fil, hem va dir si m’ho havia pensat be, jo li vaig dir que el problema era que havia donat la paraula, i que creia que d’aquesta manera feia també un favor, ja que un sou gros el treia de l’empresa. Hem van donar dos talons per cobrar al cap de deus setmanes que liquidava tota la deute.
A partir de aleshores vaig anar explicant tota la feina al Sr. Duran, recordo que li explicava com funcionava per exemple el regularímetre, i el endemà ell m’ho explicava a mi, no sé si perquè jo me enteres o perquè a veure si ho havia entès be ell.

Una anècdota que va passar per aquet temps es que el teòric el Sr. Duch, hem va trucar demanat per un fil, on la matèria acabava d’arribar del tint i volia fil sens falta pel dilluns a primera hora, estàvem a divendres, pràcticament era impossible, però que feríem tots els possibles perquè ho tingues, per axó teníem que coordinar be totes les operacions, vaig disposar que quan acabava una operació, ja estès a punt la següent màquina, que la matèria no pares, resulta que el dissabte a les sis de la tarda era l’hora de plegar i encara li faltava una mitja hora per treure la mudada, vaig demanar al encarregat si podia junt amb l’operari plegar mitja hora mes tard i que una vegada treta la mudada, els invitava anar al bar a fer el vermut, el cas es que estàvem traien la mudada, quan sentin la porta que entrava una persona, era el Sr. Jaume , hem va dir que passava per allà i va veure llum i va entrar, jo li vaig explicar, que el Sr. Duch necessitava aquell fil pel dilluns al matí, i que ens faltava mitja hora per treure la mudada, i que d’aquesta manera con que el diumenge també treballàvem el dilluns tindria el fil a la fabrica. El Sr. Jaume al anar-se hem diu, però tu no has donat l’acomiadament, el que tindria que està aquí es el Sr. Duran, i no tu, li vaig dir que jo me havia compromès amb el Sr. Duch, el Sr. Jaume mentre s’anava murmurava, els bons se m’han van, i els dolents s’han quedant.
Per aquet període, quan encara estava a Mohisa, ve un dia en Quimet Badia a buscar-me per dur-me a Barcelona, pel camí m’explica que estan molt lligats amb el Grup Molins.
El Grup Molins la seva principal empresa era Ciments Molins, important fàbrica de ciments, també tenien a Terrassa una empresa anomenada Pefasa que eren els representants de la fibra poliester marca Tergal, en aquell temps estava molt de moda, aquesta empresa tenien màquines transformadores, Convertors i Saydels, que convertien el cable de poliester amb pentinat a punt de ser treballat, per lo que m’explicava en Quimet, es veu que hi havia posat molt capital a l’empresa i hem sembla que eren mes amos que els Germans Badia, el cas es, que en volien conegué.
El Grup Molins estava situat en el Passeig de Gracia, dins del emblemàtic edifici de la Pedrera, ocupant tot el primer pis estaven els despatxos del Grup Molins, recordo que els despatxos seguint l’arquitectura d’en Gaudí, no ni havia cap que fos rectangular, allà hem van presentar al Sr. Casimiro Molins que era president del Banc Atlàntic, d’uns seixanta anys, estava casat amb una germana de Lopez Rodó, ministre d’en Franco, i el que vaig tenir l’entrevista va ser amb el seu pare, en Joaquim Molins, un Sr. de vuitanta i pico anys, el fundador del Grup, els hi vaig dir que havia estudiat el batxillerat intern els escolapis de Sarrià, que vaig fer la carrera d’enginyer tèxtil a Terrassa, etc, hem sembla que vaig caure amb bon peu, al sortir el Sr. Molins hem diu que totes les persones importants del Grup, se’ls si fa fer un examen mèdic per seguretat, amb dona una tarja per presentar-me en un consultori de metges a Barcelona, un dia per la tarda. Aquell dia vaig anar amb tren a Barcelona, ja que el lloc estava a prop de l’estació, hem creia que seria una revisió medica i van començar a fer-me un examen psicotècnic que hem van tenir tota la tarda fem ma pensar amb problemes de tot tipus, desprès una revisió de tot el cos i per últim una entrevista, vaig sortir mig marejat de tantes probes i també una mica amoscat ja que pensava que axó es tenia que fer abans de haver donat l’acomiadament, li vaig dir en Quimet, que per lo menys hem deixes veure el resultat, hem va dir que havia sortit molt be però no el vaig poder veure.
A les poques setmanes de fer-me aquest examen vaig entrar a treballar a Standard Fil.

Standard- Fil era una empresa situada a la part nova de Sabadell, en el carrer Dr. Cabanes, molt a prop de l’A condicionament nou, ocupava casi tota una illa de cases, l’edifici era modern de recent construcció, amb una gran escalinata que donava a les oficines, i en la part industrial estava de manera que a la part baixa hi havia el moll de carga i des carga i tota la part de magatzem, també hi havia una petita secció de re pentinatge i una secció gran dels doblats en la que hi havien les màquines que tenien els germans Badia, abans de tenir la filatura, en el primer pis hi havia, en una part les oficines, i en el altre tota la maquinaria de la filatura amb la seva preparació i la maquina Savio de enconar, en aquesta nau hi havia un altell tot de vidre on havia el laboratori i les oficines de la fabrica.
Amb el Sr. Ribot, l’antic director, varen estar una setmana junts que hem va anar explicant el procés que seguien i aclarint els dubtes que podes tenir, una de les coses que hem va sobtar va ser que el tercer dia d’estar allà en Quimet Badia va tenir una reunió d’encarregats, hi es va posar a cridar dient renecs, que els trauria tots fora, es veu que havia hagut una varega de fil i ningú en sabia res, quan va acabar vaig preguntar que havia passat, i ningú en va fer cas, segons en vam dir casi cada setmana, hi havia una reunió d’aquelles. Un altre fet que tothom deia la seva es que hi havia bastant marro entre el personal masculí i femení, un encarregat portava una senyal d’una gran esgarrapada a la cara que li havia donat una dona per voler pro passar-se , es veu que principalment el torn de nit hi havia dins de la fabrica bastant mullader.
La primera reunió amb els encarregats vaig tocar dos punts importants, primer que no tolerava dins a la fàbrica cap acte deshonest, que si en tenia lloc algun, automàticament els infractors junt amb el encarregat de la secció, quedàvem acomiadats, que ho diguessin a tothom, i el segon punt era que qualsevol problema que sortís es tenia de comunicar de seguida, no es tenia que esperar que ho trobés el client, que aquelles reunions amb el Sr. Badia es tenien que acabar, que era important la roba bruta rentar-la a casa.
A les poques setmanes d’estar allà hem van presentar al Sr. Joaquim Burguès, que estaria a les oficines, era una persona de confiança dels Molins, inspeccionaria principalment tota la part econòmica, per descomptat des de el principi hi va haver una lluita entre el Sr. Burguès i els germans Badia, degut a que hi havia moltes comptes fantasmes en l’empresa difícils de justificar.

A Mohisa també hi haver canvis, el Sr. Duran al mes de marxar jo, també es va acomiadar i s’han va anar a Phitesa, la filatura que tenia el germà del Sr. Jaume Mur, en Joan. Va quedar com a persona responsable de Mohisa en Jaume Esteve, que era el meu ajudant quan estava jo allà.
Recordo que com cada any per Nadal es donava un lot al personal, aquell any per ordres d’en Joan Badia, va voler que junt amb el lot s’entregués un pollastre viu a cada treballador amb el consegüent follons de pollastres, ja que érem més de cent trenta persones, també es va decidir que el personal que tenia la baixa per malaltia, de una manera prolongada no hi havia lot, quan aquestes persones van saber que no tenien lot, es van agrupar i totes juntes van anar a les oficines, cridant que ells també eren treballadors i que volien veure als germans Badia, hem van cridar a mi, perquè m’enfrontés a ells. Vaig sortir i a cap d’ells els coneixia, els hi vaig dir que el lot era un obsequi que feia voluntàriament l’empresa als treballadors que havien treballat durant l’any. Vaig anar pregunta’n a cada un d’ells el temps que feia que estava de baixa, i de seguida es van donar compte de que no tenien dret a reclamar res. Standard Fil tenia un percentatge molt gran de baixes, recordo que s’han anava cap el 38 %, era un apartat que es tenia que estudiar a fons i posar-hi ma, mes endavant es va posar un metge a l’empresa, que controlava totes les baixes.