Cal Forner ( Capítol 6 )

La quinta etapa Granada-Sevilla, va sortir a primera hora i al arribar a Sevilla directament van anar a la empresa estatal anomenada Hitasa, mentre esperàvem afora, vaig veure que hi havia dos homes a la porta que escorcollàvem a tothom que entrava i sortia de la fàbrica, això en va sobtar doncs no havia vist mai, ens van explicar que abans al costat mateix de la fàbrica hi havia un magatzem, on el personal as venia tot el genero que treien d’amagat de la empresa, inclòs havien enxampat a un treballador desenrolant una peça de teixit per la claveguera i un altre recullin-la fora de la fàbrica.
La fàbrica era molt gran tenia la secció de llana i la secció de cotó, per dins hi havia carrers que separàvem els diferents departaments de cada secció, la llana entrava en brut i sortia el teixit fet i acabat, el cotó entrava en rama, tal com el treien del camp, i d’allà sortia la peça feta, era espectacular veure les plantes plenes de maquinaria, principalment en la secció del cotó, hi havia naus en mil telers funcionant, que per cert tenien un depòsit de telers que els havien canviat per vells, que en Viladomiu, un company de curs que el seus pares tenien una fàbrica de teixits de cotó en Catalunya, que as va interessar per comprar-los, li van dir que ells cada dos anys els hi venien del Japó dos-cents telers nous hi els havien de canviar, i els que treien per vells els feien malbé perquè no as poguessin fer servir més.
Per la tarda ens va atendre el director de la fàbrica que era un senyor bastant jove, enginyer tèxtil, fill de un general, hi as veu que solament anava a treballar per les tardes de quatre a sis, allà hi havia molts directius i majordoms catalans.

La sexta etapa Sevilla-Badajoz, el matí van visitar la ciutat de Sevilla, la Plaza de Espanya, Los Jardines de Maria Luisa, Los Reales Alcazeres, La Catedral i La Giralda, després de dinar sortim cap a Badajoz, vam fer una petita parada a Zafra, per continuar viatge fins a Badajoz on vam sopar i dormir bastant cansats.
La sèptima etapa Plan Badajoz, per aquells temps l’estat havia promogut el plan Badajoz que consistia en donar terres a pagesos vinguts d’altres contrades a fi i efecte de fer productiu unes terres que estàvem en mans de terratinents en que les tenien solsament per pasturar els toros braus, vam anar a visitar uns poblets fets de nova planta, on hi havien unes cases totes iguales blanques i junt amb una església i l’escola ja tenien tot el poble, van visitar una casa i estava molt bé, i ens van explicar que s’hi sentien força bé, els hi havia donat apart de la casa unes terres per cuidar i treballar, el problema es que tothom cultivava el mateix i no tenien una planificació en la producció i as trobaven que els magatzems se’ls omplien de un mateix producte, i se’ls hi feia malt bé, perquè no tenia sortida o bé feien baixar els preus, i ja no era rentable, també l’estat va ajudar amb forts beneficis fiscals a muntar fàbriques de cotó, dons per aquella zona es cultivava el cotó i van visitar un parell de fàbriques cotoneres on els encarregats eren catalans, hi havia també cooperatives que apart de fer-les servir com magatzems també hi tenien sementals on el pagesos i portaven Les seves eugues per cobrir-les, al visitar-ne una van coincidir amb aquesta operació, el Senyor Simó ens deia que enèsim apresa però nosaltres van anar a poc a poc per veure tota l’operació amb detall.

Aprofitant que estàvem tocant a Portugal, vam entra fins a la ciutat d’Elvas, però només durant dues hores que era el temps que durava el permís.
L’octava etapa va ser de Badajoz- Bejar, vam sortir a primera hora i vam parar a Merida on van visitar una fabrica molt important cotonera, on el seu amo era català, i ens va atendre molt bé, el sortir vam fer una petita parada per visitar teatre romà i d’allà cap a dinar a Caceres, però no hi vam arribar fina les set de la tarda degut a una averia que van tenir en l’autocar, en el restaurant encara que hi van arribar tant tard ens van atendre molt bé, i tot seguit cap a la ciutat castellana on hi ha més industria tèxtil Bejar.
La novena etapa Bejar-Madrid, al matí van visitar dues fàbriques llaneres, on feien uns teixits semblants els que as produïen a Sabadell i Terrassa, de fet hi havia treballant molta gent catalana, al ser de l’escola d’enginyers eren ben rebuts a tota arreu, desprès de dinar cap a Madrid, però abans d’arribar-hi van fer una petita parada a Avila, on van visitar la casa on hi va viure la Santa Teresa de Jesús, a Madrid hi van arribar al hora de sopar. La dècima etapa va ser Madrid, lo primer vam anar al quartell d’intendència on tenien una petita filatura i telers i un gran laboratori on comprovaven els teixits que compraven per l’exèrcit, allà ens va atendre un general i van poder visitar totes les seves dependencies, recordo una sala molt gran plena de màquines de cosir i dones que les feien anar i ens van explicar que a la sortida hi havia una caixa amb boles blanques i negres, quan el personal sortia tenien que treure una bola si sortia blanca el deixaven pesar però si sortia negre l’escorcollàvem i segons el genero que cosien ni posaven més d’una classe que d’un altre.
L’estada a Madrid va ser profitosa doncs apart d’anar a veure la “Reial Fàbrica de Tapices”, on van veure com feien les catifes a mà, vam admirar una exposició de grans tapissos i catifes fetes allà mateix, també vam aprofitar la estada per anar a visitar el “Museo del Prado”, i el “Valle de los Caidos”.
D’onzena etapa Madrid-Barcelona, va ser la tornada cap a casa, estàvem tots bastant cansats físicament i en moltes ganes de tornar a veure als nostres, però també conscients de que havia estat un viatge en el que haviem agafat una visió de fàbriques situades a diferents indrets del territori espanyol i una visió de noves ciutats, van dinar a Saragossà i tot seguit cap a Barcelona on vam arribar a mitja tarda, plens de records de tot lo que havien vist
Aquest viatge li pogut explicar amb detall gracies a que la Núria conservava les postals que li vaig enviar dels diferents llocs on anàvem passant i me’n ajudat molt a recordar-lo tot en més precisió.

Els estudis d’aquest quart curs, encara que bastant fort, en van anar força bé, doncs ho vaig aprovar tot pel juny, com anècdota durant el curs recordo que en va passar en l’assignatura que as deia “Resistencia de materiales” le donava el senyor Galceran, que ja li havien tingut en els primers cursos, era un senyor molt meticulós, resulta que ja tenia programat d’acabar l’assignatura dos mesos abans, i tenir temps per organitzar classes de repàs que ell hi donava molta importància, i perquè estudiéssim força, ens avisava que les classes de repàs serien orals i el que fallés en aquelles classes de repàs no cal que as presentés al examen final doncs ja quedava suspès. A la primera classe treu una capseta plena de papers on hi havia un número, i en gran expectació diu que traurà un paper i el número que hi hagi escrit li tocarà dir les llisons de repàs, remena la capsa i agafa un número i surt un noi i li fa preguntes sobre lo que teníem de repesà, a la segona classe de repàs amb toca a mi a sortir a contestar, però es que la tercera també amb toca a mi a sortir, i la quarta, i també la quinta, tothom ja se’n reia, fins i tot el professor li sabia greu, jo li vaig dir que la meva papereta sempre quedava dalt de tot de la capseta, aquella assignatura va quedar molt ben repesada.
Les vacances d’estiu vaig està lliure del tot i per fer alguna cosa vaig parlar amb el pare de la Núria la meva promesa i vaig anar ajudar-lo.
En Ton, el pare de la Nùria, en el seu ofici era molt apreciat i sovint els caps del taller li demanaven parer del treball de torner, l’ofici de torner era molt distret principalment fer la primera peça, lleixí les diferents mides amb la seva tolerància del dibuix i reproduir-la exactament, el Ton sempre tenia el peu de rei a les mans, una vegada provada que la primera peça, se’n tenien que fer per exemple tres-centes d’iguals, aleshores venia la gracia d’organitzar els treballs i posar topes en el torn perquè la feina repetitiva as fes d’una manera ràpida i segura, doncs as cobrava per peça feta.

Era important les toleràncies que t’indicaven els dibuixos doncs con que la peça feia joc amb un altre as tenien que ajustat a les mil·lèsimes, era normal veure paper de vidre de diferent gra per allà, de vagades amb una pesada de paper de vidre la peça ja tenia la mida exacta i encaixava amb l’altre.
El torn el tenia a l‘eixida de una casa de la Creu Alta i allà a les vuit del matí anava a ajudar-lo, ens ho passaven força bé escoltaven la radio, ens explicaven fets i sobretot parlaven del equip del Sabadell doncs era un gran aficionat al futbol, amb la feina jo ajudava en lo que podia, principalment quan as tenien de fer forats amb posava la broca corresponent i me’n ensenyava a posar el tros de ferro en el torn i a fer-li el forat, mentre ell preparava un altre feina, vaig aprendre lo que era un torn, un eina, un peu de rei, una broca, la ferricha, que eren les deixalles del ferro, i també de lo cansat que era, doncs per treure un bon jornal as tenien de fer moltes hores, jo hi anava solament el mati, a les tardes tenia que fer les classes, que per cert, cada vegada tenia més alumnes, però ell si quedava fins les nou del vespre, també era freqüent clavar-se en el ull espurnes de ferro que eren molt molestoses, la Núria se havia fet una experta en treure-les amb unes pinces.
Pel setembre en vaig anar a matricular per fer el últim curs, aquest curs hi havia menys assignatures que els altres i era una mica com de transit, i encara que tenies d’estudiar ho feies de una manera relaxada, doncs tenies el títol a tocar, vaig contar que dels cinquanta que havien començat el primer curs solament en quedaven vuit, els demés eren repetidors o que havien entrat procedents del peritatge, en total eren en sembla recordar que vint-i-dos, en aquest curs de entra altres professors tornàvem a tenir al senyor Cegarra, en la assignatura “Teoria de la Tintoreria” que continuava sent un os, el senyor Pey que ens feia el projecta de fi de carrera, etc.

Pel desembre va nàixer en Joan Manuel el primer nen a “Cal Forner” i el tercer fill del meu germà Josep i l’Angelina, va ser molt celebrat doncs ja teniem hereu, a mi en vam fer padrí, i el seu nom li van posar Joan Manuel per fer contents al pare i a mi.
En aquest curs de nois de Sabadell n’eren quatre, Miquel Sallares, que era amb el que hi anava més, en Josep Mª Forrellat, i en Santiago Figueres que estàvem sempre junts, m’he ajuntava amb ells de tant en tant, el curs va anar bastant bé, encara que una mica relaxat, al ser veterans a l’escola, semblava que ja haguéssim acabat la carrera.
Poc abans dels exàmens finals en van venir a veure dos companys del curs, en Joan Cot i en Eladi Servat, per proposar-me formar una acadèmia a Barcelona.
En Joan Cot era de Mora la Nova, provincia de Tarragona, hi estava a dispesa en un pis a Barcelona, i per guanyar alguns cèntims donava classes en una acadèmia que en aquell temps n’hi havien moltes que preparaven amb els que estudiaven per lliure alguna carrera, amb en Joan ja ens coneixíem bastant doncs era del mateix grup dels que van començar i ens relacionàvem molt, en Eladi Servat li passava el mateix, però ell era de Lleida, i també dava classes en una acadèmia a Barcelona, l’Eladi era repetidor i la veritat es que no ens havíem relacionat massa però ens coneixíem de les classes, ells dos al veure que donar classes podia ser negoci i com sabien que jo a Sabadell també donava classes, en van proposar muntar una acadèmia, amb sembla que també va influir la part econòmica doncs el principi as necessitava un crèdit que el van tenir d’avalar tots tres, el cas es que després de buscar molt, vam trobar una casa gran amb moltes habitacions que era de gent rica, on vam fer les reformes pertinents i la vam convertir en acadèmia, estava situada en el carrer Consell de Cent nombre 465, i feia cantonada amb Roger de Flor, vam posar a la fatxada un cartell amb el nom de ACADEMIA SERCOM, i allà van començar les nostres activitats empresarials, en Joan i en Eladi as van traslladar a viure allà, per estalviar-se la dispesa, van arreglar la cuina que tenia la casa, i en una habitació del darrera i van posar els llits i allà hi feien vida.

Amb tots els trasbalsos del canvi, doncs volien aprofitar l’estiu per començar a donar classes, vam abandonar una mica els estudis, i a tots tres ens van quedar assignatures pendents, a mi m’han va quedar dues per aprovar, també ven perdre el viatge d’estudis de final de carrera que el van fer per Suecia, però ja temien la acadèmia en marxa, aquell estiu vam venir a classe uns vuitanta alumnes, i donàvem classe de tot, preparàvem per exàmens de ingrés a la escola de perits, i repàs de diferents especialitats, lo que provocava que en alguna classe el matí tingués que estudiar lo que a la tarda tenia que dar la classe, això també els hi passava en Joan i en Eladi, va ser l’estiu que més vaig estudiar, però també una experiència entra en una classe plena d’alumnes hi explicar una matèria que acabaves de lleixí.

Amb la Núria ens veien els fins de setmana, doncs en llevava a les nou agafava el tren cap a Barcelona, anava a la acadèmia, allà preparava les classes, dinava en un restaurant barato que hi havia a prop, a les quatre de la tarda començava les classes fins les nou del vespre, agafar el tren a les deu i arribava a casa a les onze, algunes vegades si la classe s’allargava amb quedava a sopar i aleshores tenia que agafar el tren de les dues del matí, o sigui que anava atabalat i no tenia temps per festejar. L’acadèmia econòmicament anava força bé, doncs els ingressos eren bons, lo que va permetre fer front a les despeses que havien adquirit, al final del estiu ja teníem pràcticament eixugats els deutes, també els resultats dels exàmens dels nostres alumnes van ser molt bons, i ells mateixos ens van fer una propaganda i ens van veure una mica desbordats, edemes jo vaig dir que a Sabadell no hi havia cap acadèmia de les nostres característiques i ens van decidir muntar-ne un altre, a mi hem va anar molt bé, doncs vaig trobar una casa molt a prop del forn que as llogava, i edemes tenia habitacions amb condicions per posar-hi les classes, i jo me estalviava d’anar cada dia a Barcelona que as feia bastant pesat, o sigui que en Eladi i en Joan as van quedar a la de Barcelona i jo a la de Sabadell.

A la acadèmia de Sabadell hi vam ingressar tots els alumnes que ja tenia de repàs a casa i també un grup de persones que eren caps de secció en una fabrica metal·lúrgica molt gran que as deia Asea-Ces i l’empresa volia que els seus caps fossin titulats, per lo que as van apuntar per fer el peritatge industrial hi van venir a la acadèmia per preparar-se per el examen d’ingrés, jo el s’hi feia les matemàtiques, aquella classe era especial per mi, doncs del grup de unes quinze persones jo era el més jove, i ells hi posàvem un interès enorme, recordo una vegada que ens van quedar en sense llum i vam acabar la classe amb espelmes tots de peu a la pissarra al meu costat, escoltant amb un gran silenci les meves explicacions. També hi havia un grup de joves que estudiàvem la carrera d’aparellador, i un altre que venia ales vuit del matí que estava composat per guàrdies civils que as preparaven per entrar a la Acadèmia Militar de Saragossà, aquesta classe era una mica dura, doncs els problemes que tenien de balística eren molt forts, apart d’aquesta cada dia as començàvem les classes a les cinc de la tarda fins les onze del vespre.
La relació amb els altres companys de Barcelona era de veure’ns una vegada al mes, per seguir la part econòmica de les acadèmies, jo amb la de Sabadell, no hi havia cap problema, però a la de Barcelona si, degut principalment en Eladi, que era un noi bastant posat amb el Opus Dei, i volia fer amb tot apostolat, però també molt inconstant amb el treball, ajudat per els aires de grandesa que tenia, que feia que sempre tingués raó, i que s’havia de fer només lo que deia ell, edemes tenia la costum que quan necessitava diners sen se dir res els agafava de la caixa de la acadèmia i deixava un val, costum que la tenia de un principi i no vam saber tallar-li, el cas es, que va arribar un moment que no hi havia cèntims i tot eren vals, aixó ajudat per el poc interès que hi posava en les classes, la relació amb en Joan i Eladi as va anar deteriorant, i per no involucra la acadèmia de Sabadell, vam separar els papers de les dues acadèmies, jo hem vaig quedar sol a Sabadell, i vaig deixar completament tot lligam amb la de Barcelona, al cap de poc, el Eladi va trobar feina d’informàtica i va deixar la de Barcelona, però per marxar va demana de la seva part molts cèntims, en Joan va trobar un soci capitalista i desprès de molt regateig en Eladi va deixar la de Barcelona, més endavant en Joan Cot, també va trobar feina a l’Editorial Salvat i va deixar l’acadèmia definitivament.

La acadèmia de Sabadell continuava força bé, tan econòmicament com acadèmicament, recordo que una tarda de febrer as va presenta a la acadèmia en Joan Caixach, que era un amic de la colla que anava al casino, i que havia fet uns cursos d’enginyer, però que ho havia deixat, i treballava en el laboratori de l’Acondicionament, amb va explicar que li havia sortit una feina molt bona, i que quedava la seva plaça de l’Acondicionament buida, que la feina era molt bona, i que edemes podia fer el torn del matí, quedant-me la tarda lliure per poder portà l’acadèmia, la proposta en va agradar i desprès de parlar-ne amb la Núria, vaig anar a parlar amb el director de l’Acondicionament, el senyor Codina, que per cert ja tenia referències meves, doncs el seu fill, que estudiava el peritatge tèxtil, venia a l’acadèmia a repàs, i de seguida ens van posar acord, jo només vaig tenir de canviar la classe que feia a les vuit del matí als guàrdies civils, que la ven passar a ultima hora de la tarda, o sigui que el primer treball fora de l’acadèmia va ser l’Acondicionament.
L’Acondicionament i Docks es un estament oficial, on la seva funció principal es, emetre un bolletins amb el pes exacta de la partida de matèria tèxtil que després serveix per facturar i pagar.
En el tèxtil ja diferents tipus de matèries, llana, coto, fibres sintètiques, fibres artificials, etc, cadascuna admet una tassa legal d’humitat, i per evitar fraus en el pes, els comerciants envien la mercaderia l’Acondicionament, que per mitja d’estufes assequen unes mostres de diferents punts de la partida i aplicant la humitat legal que correspon i donen el pes real de la partida que es el únic que es pot fer servir per cobrar i pagar, això feia que el moviment de camions portant i treien bales de productes tèxtils fos molt gran, i també tenir uns magatzems amb capacitat, doncs molts comerciants deixaven en dipòsit el gènere fins que no el tenia venut.

També en l’Acondicionament hi ha un laboratori on de una manera oficial emet uns dictàmens, des de composició de matèries, anàlisis de tot tipus, d’olis, sabons, defectes en els teixits, controls de qualitat, característiques de les fibres, amb la seva finesa i llargada, també la dels fils i dels teixits, litigis entre dues parts d’un mateix problema, etc.
En el laboratori hi teníem molts aparells de control físic, com microscopi dinamòmetres, torsiòmetres, lanàmetres, regularímetre Uster etc i també per el control químic, un gran laboratori amb tot tipus de productes químics, aparells d’extracció de grasses tipus soxhlet, i estris de vidre com pipetes, vasos, cubetes, capsules ,matrasos, etc.
La feina en el laboratori en va anar molt bé, doncs era una mica com la continuació de l’escola, en poques explicacions agafava, com as tenia que fer les coses i el seu perquè, vaig aprendre molt, principalment a treballar amb el microscopi, cada dia tenia que identificar les diferents fibres que composaven les mostres que ens portàvem a analitzar, i donar ordres per la seva marxa analítica en el laboratori químic, per procedir segons les seves característiques químiques, a aplicar els productes que la dissolien, i poder determinar el seu percentatge.
La feina era molt variada i entretinguda doncs apart de lo pròpiament tèxtil, també ens duien altres tipus anàlisis, com la duresa de l’aigua, anàlisis de soses, d’àcids, d’olis vegetals, d’olis minerals, de sabons, de grasses, de diferents colorants amb les seves solideses, etc.
També teníem un aparell anomenat “Regularimetre Uster” que era fabricat a Suísa, i era el primer que hi havia Espanya, que consistia en fer passar la metxa o el fil per uns elèctrodes i et feia com un electrocardiograma donant unes dades amb les que podies determinar si el producte era de bona o mala qualitat, i podies saber segons la característiques dels components del fil si estava ben filat o no, fins aleshores, per exemple, que un fil estès ben fet o no, era una cosa de percepció visual, amb aquest aparell determinaves la seva bondat i fent un espectrograma, inclòs podies veure els defectes periòdics que tenia el fil, i anar a buscar el punt de la màquina que produïa el defecte, això va ser per la filatura una revolució dons abans tot as deixava a l’experiència i l’ull del cap de la secció, ara ja hi havia un àrbitre que de una manera imparcial et deia com estava la qualitat del producte, aquest aparell anava acompanyat de un profund i rigorós estudi fet per el senyor Iborra, que me’l vaig estudiar a fons.

Un altre aspecte, que vaig aprendre molt, va ser els defectes en els teixits, sovint portaven teixits en que s’apreciaven unes irregularitats i tenies que esbrinar les causes que lo havien produït i dir qui era el culpable del defecte, donant un dictamen, que de vegades repercutia amb un important cost econòmic per part del culpable, per lo que tenies que anar en molt en conte en no equivocar-te, aquesta feina normalment la feia el senyor Codina, ajudat per mi que m’explicava tots els petits trucs que sabia per els seus anys d’experiència que tenia, com mirar el teixit a contrallum, com buscar en el fil un nus de canvi, com contar les passades, com comprovar les torsions del fil, els components de la matèria, com fer un petita pilota per comprovar el color, etc. El treball era apassionant doncs tenies el defecte a la vista i tenies que indaga la causa, moltes vegades con que havien molts cèntims en joc t’amagaven fets, i lo que tenies que fer era esgotar totes les possibilitats i estar ben segur doncs el dictamen era oficial e inapel·lable, normalment abans de fer el dictamen as tenia una entrevista amb el infractor explicant-li els resultats de la investigació.

En l’Acondicionament de seguida en van posar fixo, i jo durant la setmana entre l’Acondicionament i l’acadèmia estava molt ocupat, amb la Núria ens veiem per les festes i els caps de setmana, i al cap de poc temps ja vam parlar de casar-nos, doncs ja feia vuit anys que estàvem promesos, lo primer era una buscar una casa lo suficient gran per muntar-hi l’acadèmia i axis estalviar-nos un lloguer , i segon buscar una data adequada pel casament.La Nuria junt amb la meva germana Anna, van anar a mirar las dades que hi havia lliures en el Santuari de la Nostra Senyora de la Salut, per la celebració del casament, i van trobar lliure el 3 d'octubre que era dimecres, i l'Anna el tretze de febrer.

Desprès d’anar a mirar un parell de cases que per diversos motius no ens van agradar, en va sortir una de molt gran en el carrer Garcilaso 64 en que reunia molt bones qualitats, era una casa antiga però amb comoditats, tenia el passadís, menjador, sala d’estar i cuina en ceràmica a les parets, tenia calefacció, i una escala que donava en el primer pis a les habitacions de dormir i un segon pis que donava a un altre habitació i a un terrat, tenia també una gran eixida amb un pou i una escala que dava un altre terrat on hi havia el quarto de rentar. La casa era de doble cos i bastant llarga per lo que en total hi havia unes catorze habitacions de les que en ven arreglar cinc per donar classes i la resta per viure, i les que no feien servir la Núria les tenia tancades, aquell estiu va ser posar-la a punt per anar-hi a viure, la part de l’acadèmia la vam pintar tota i as va fer el trasllat el final del setembre, per el proper curs ja començar en el lloc nou, i la part de la vivenda vam comprar els mobles del menjador, els estris de la cuina, el dormitori i la sala d’estar, en Vives, un amic decorador, ens va dibuixar per cada lloc uns mobles a mida.
Aquell any de 1962, van tenir lloc uns aiguats que van provocar unes inundacions amb més de mil-dos-cents morts, axó va passar el 25 de setembre i el 3 d’octubre ens casavem.