L’espai més utilitzat era la sala d’estar, estava situada entre el menjador i la cuina, era rectangular i no gaire gran però acollidor, hi vam possar un gran moble llibreria-bar, on tenia varis departaments i feia com una mica de separació, tota aquesta sala, el decorador en Vives, la va dibuixar, fent el mobles a mida, inclòs el sofà amb una taula baixeta de mabre negra, una taula camil·la petita rodona amb dues cadires, al altre part del moble, hi havia una gran vidriera que donava al pati i també molta claró a la habitació. Per aquest temps vam comprar el televisor que junt amb la petita Dolors eren la nostra distracció.
La cuina que estava al final era com la sal d’estar però molt més estreta, hi havia la nevera un moble petit de fusta amb calaixos, la pica, i la cuina.Recordo, en molta estima, que hem posava a la Dolors sobre les meves cames estirades, la gronxava o be li cantava, o miràvem junts la televisió.
També teníem un gran pati que agafava casi tot el llarg de la casa, amb una taula rodona molt gran de pedra al mig, unes escales que pujàvem fins el safareig, i al final el pou amb la seva bomba per treure l’aigua.
L’any 1963 que s’estava acabant, també va ser una mica mogut, ja que primer de tot teníem la nena més maca del mon, la Dolors, ja érem tres a la família, desprès de un temps fent “pluriempleo”, començaria l’any nou amb una nova feina, amb tot lo que porta d’incert lo desconegut. La part econòmica anava força bé, ja teníem televisió, i amb l’esperança de que amb la nova feina aniria millor.
Al cap de poc temps quan ja tenia alguns aparells en el laboratori, en van destinar una secretaria que va entrar de nou, la Rosa, que li vaig anar ensenyant el funcionament dels diferents aparells que ens anaven arribant, també en van dir que el mes març arribaria el Regularímetre Uster que havien comprat, o sigui que s’anava formant un laboratori que poques filatures al tenien.
Aquets primers dies mentre no teníem els aparells apunt me’ls pesava entre mig de les màquines veient el treball que feien, i preguntant els encarregats els dubtes i lo més important fen-me amic d’ells. Vaig ideà uns impresos per anotar les incidències, també en vaig dedicar estudiar les fulles de ruta on s’anotava tal com tenia que posar les màquines , els caps i el estiratge, en vaig fer uns gràfics amb totes les màquines de cada secció.
També en aquet període per les tardes continuava anant al carrer Calderón per analitzar peces en defectes, m’anava bé , ja que quan plegava tenia a prop a casa.
Al cab de un mes ja tenia el laboratori muntat, amb els aparells per analitzar les primeres matèries, totes les ofertes primer de tot passàvem per el laboratori, per fer els anàlisis corresponents, i un cop fets, as deixàvem a la cubeta per que se’ls mires el Sr. Joan.
Un cop a la setmana, el Sr. Joan junt amb el Sr. Pardellans, es miràvem les diferents mostres de llana amb els seus anàlisis i decidien la seva compra, algunes vegades amb demanaven el parer, jo també els hi comentava si al fer el anàlisis veia una anomalia, com mal rentada, que tenia molt greix, o era panxuda, amb molta fibra curta, en molt de pel mort que no agafa el tint, molta dispersió de finor, moltes fibres gruixudes i moltes de primes que la mitja donava be però molt desigual, etc. etc.
Hem sembla recordar que quan vaig entrar a Mohisa, la maquinaria que hi havia era la preparació estava formada per dues línees de guils. Una era amb maquinaria més antiga tenia 6 pasos, que acabava en una metchera de erizons, i un altre amb guils del Castellà que acabava en una metchera de frotació de 32 pues, tenia 5 pasos, el calibrador, el regulador, guill de dues sortides, guill de dos bots amb dues sortides a cada bot, i la metchera. La filatura hi havia vuit continues de filar Comes de 400 pues cada una, dues bobinadores, de 32 caps amb purgadors manuals, una màquina de reunir i dues continues de doblar de 200 pues cada una. Hi havia una demanda de compra de més maquinaria per compensar els dèficits que hi havia entre les diferents seccions.
Per aquell temps vaig anar a veure en Pere Masallera, un company de la Escola, també Enginyer Textil, més gran que jo i que feia dos anys que estava en la filatura de Jenny Turull a “Cala Daniela”, hi varem tenir una xerrada de la feina, recordo que en va donar unes indicacions, en van servir molt, lo primer es que la qualitat del fil es fa en la seva preparació i que la maquina més important era el Regulador, en va ensenyar anar calcular de una forma ràpida la fulla de ruta, els estiratges i doblatges de cada guil, van ser unes indicacions que van anar molt bé per anar comprenen el treball que feia cada màquina.
Quan va arribar el Regularímetre Uster va ser un esdeveniment important, potser era l’única filatura, que en aquell temps, tenia un aparell semblant, el varem col·locar en el laboratori i no més el tocava jo , ja que era un aparell molt valuós i delicat, tothom se’l mirava en respecta, jo en sentia una mica important, ja que era el únic que sabia com anava i sabia interpretar els resultats que donava, era el àrbitre de la filatura.
Va venir a muntar-lo en Josep Maria Tomeu, que ja ens coneixíem d’abans quan venia en l’Acondicionament, era un tècnic molt bo i de seguida en ben fer amics. El aparell era electrònic tenia uns elèctrodes per on passava la matèria en forma de metxa o fil i anava mesurant cada mil·límetre el seu gruix, de manera que si la metxa o el fil que hi passava era com una botifarra ens donava un valor i si era com un filferro de regular te’n donava un altre molt més vaig, també intervenia les matèries primes de que estava compost, podia tenir dues partides el mateix valor Uster, hi en canvi un està molt més ben filat que l’altre ja que les matèries que s’ha havia fet servir eren pitjors, edemes et donava un gràfic que podies veure les seves oscil·lacions; junt amb el regularímetre hi anava un altre aparell que es diu espectrògraf que conte els defectes segons la seva longitud d’onda de manera que si un defecte era molt repetitiu et marcava cada quan es repetia, i et feia gràfic amb unes torres que quans més defectes trobava la torre era més alta, axó era important per que tenint el esquema de la màquina podies anar a trobar la peça o be òrgan que produïa el defecte com un pinta en sense pues, o be una roda que ni faltin algunes dents, que fan que el mal funcionament repercuteix en la fabricació del fil i con que generalment estan amagades no t’adonis conte. O sigui que era un aparell molt important doncs et marcava si anaves per bon camí en quan a la qualitat. Per descomptat l’aparell abans requeria ajustar-lo, hi necessitava un cert cuida-ho de manera que no el podia tocar qualsevol.
De seguida ens varem donar compte de que el fil produït per una línea de preparació era de més baixa qualitat que el produït per l’altre, per estar-ne ben segurs un mateix partit, la meitat el varem filar passant la matèria per una línea de preparació i l’altre meitat per l’altre i la diferencia recordo que va ser de dos punts més baixa que era molta la diferencia. Després vaig anar estudiant cada pas de la línea bona i també hem vaig donar compte de que hi havia un coll de botella, on la producció s’encallava, la producció dels guills era molt superior a la de la metxera, o sigui que solsamènt comprant un altre metxera, doblàvem la producció, i podíem suprimir tota l’altre línea de preparació composada per sis màquines, que produïen una qualitat inferior sense perjudicar la producció.
Recordo que per aquets temps el Sr. Serratosa, hem diu que el secret de Mohisa eren uns cartonets que guardava gelosament en la butxaca que hi havia apuntats les fulles de treball de les diferents qualitats que es filàvem, i que no deixava veure a ningú, jo li vaig dir que en pocs minuts ni feria una, que estaria millor que les que tenia, no s’ho va creure, con que hi estava treballant amb allò, ho tenia fresc i en uns moments li vaig fer una i li vaig demostrà que era millor que la seva, s’ha la va guardar i va rectificar la seva, mes endavant li vaig estudiar totes les que tenia, solament hi varem haver petites rectificacions.
Durant aquet període es varen fer bastants canvis en el treball, i es pot dir que totes les idees sortien del laboratori, jo hem sentia compensat en col·laborar i veure que tots els encarregats, quan tenien alguna dificultat en el treball, en lloc d’anar amb el director, venien al laboratori i allà estàvem ben atesos, però interiorment hem sentia dolgut ja que li explicava alguna modificació en el treball al Sr. Serratosa, i ja no en sabia res fins que es feia, i et quedava la recança de si el Sr. Joan sabia de on havia sortit l’idea.
Axis com la vida a la feina era bastant moguda pels canvis, a casa era molt tranqui-la, la Nuria ho portava tot molt bé, la relació amb els seus pares era bona i la Dolors, la petita, era l’alegria de la casa, a mi hem costava cada vegada més donar les classes per el vespre, ja que sempre a ultima hora hi havia reunions o visites, vaig haver de retardar l’horari de les classes, a la Nuria no li va agradar per que sopàvem massa tard, deia que plegues mes d’hora, no sabia que a Cal Mur, era a “Cal Mai Tanquis”.
Va venir a muntar-lo en Josep Maria Tomeu, que ja ens coneixíem d’abans quan venia en l’Acondicionament, era un tècnic molt bo i de seguida en ben fer amics. El aparell era electrònic tenia uns elèctrodes per on passava la matèria en forma de metxa o fil i anava mesurant cada mil·límetre el seu gruix, de manera que si la metxa o el fil que hi passava era com una botifarra ens donava un valor i si era com un filferro de regular te’n donava un altre molt més vaig, també intervenia les matèries primes de que estava compost, podia tenir dues partides el mateix valor Uster, hi en canvi un està molt més ben filat que l’altre ja que les matèries que s’ha havia fet servir eren pitjors, edemes et donava un gràfic que podies veure les seves oscil·lacions; junt amb el regularímetre hi anava un altre aparell que es diu espectrògraf que conte els defectes segons la seva longitud d’onda de manera que si un defecte era molt repetitiu et marcava cada quan es repetia, i et feia gràfic amb unes torres que quans més defectes trobava la torre era més alta, axó era important per que tenint el esquema de la màquina podies anar a trobar la peça o be òrgan que produïa el defecte com un pinta en sense pues, o be una roda que ni faltin algunes dents, que fan que el mal funcionament repercuteix en la fabricació del fil i con que generalment estan amagades no t’adonis conte. O sigui que era un aparell molt important doncs et marcava si anaves per bon camí en quan a la qualitat. Per descomptat l’aparell abans requeria ajustar-lo, hi necessitava un cert cuida-ho de manera que no el podia tocar qualsevol.
De seguida ens varem donar compte de que el fil produït per una línea de preparació era de més baixa qualitat que el produït per l’altre, per estar-ne ben segurs un mateix partit, la meitat el varem filar passant la matèria per una línea de preparació i l’altre meitat per l’altre i la diferencia recordo que va ser de dos punts més baixa que era molta la diferencia. Després vaig anar estudiant cada pas de la línea bona i també hem vaig donar compte de que hi havia un coll de botella, on la producció s’encallava, la producció dels guills era molt superior a la de la metxera, o sigui que solsamènt comprant un altre metxera, doblàvem la producció, i podíem suprimir tota l’altre línea de preparació composada per sis màquines, que produïen una qualitat inferior sense perjudicar la producció.
Recordo que per aquets temps el Sr. Serratosa, hem diu que el secret de Mohisa eren uns cartonets que guardava gelosament en la butxaca que hi havia apuntats les fulles de treball de les diferents qualitats que es filàvem, i que no deixava veure a ningú, jo li vaig dir que en pocs minuts ni feria una, que estaria millor que les que tenia, no s’ho va creure, con que hi estava treballant amb allò, ho tenia fresc i en uns moments li vaig fer una i li vaig demostrà que era millor que la seva, s’ha la va guardar i va rectificar la seva, mes endavant li vaig estudiar totes les que tenia, solament hi varem haver petites rectificacions.
Durant aquet període es varen fer bastants canvis en el treball, i es pot dir que totes les idees sortien del laboratori, jo hem sentia compensat en col·laborar i veure que tots els encarregats, quan tenien alguna dificultat en el treball, en lloc d’anar amb el director, venien al laboratori i allà estàvem ben atesos, però interiorment hem sentia dolgut ja que li explicava alguna modificació en el treball al Sr. Serratosa, i ja no en sabia res fins que es feia, i et quedava la recança de si el Sr. Joan sabia de on havia sortit l’idea.
Axis com la vida a la feina era bastant moguda pels canvis, a casa era molt tranqui-la, la Nuria ho portava tot molt bé, la relació amb els seus pares era bona i la Dolors, la petita, era l’alegria de la casa, a mi hem costava cada vegada més donar les classes per el vespre, ja que sempre a ultima hora hi havia reunions o visites, vaig haver de retardar l’horari de les classes, a la Nuria no li va agradar per que sopàvem massa tard, deia que plegues mes d’hora, no sabia que a Cal Mur, era a “Cal Mai Tanquis”.
Els dissabtes per la tarda, anava a Cal Forner, a veure la mare, i a xerra amb el meu germà Josep, un dissabte l’arribar veig al Berto, el sabater, la sabateria estava davant de Cal Forner, el saludo i amb diu que està a punt de fer un disbarat, jo li pregunto que li passa i me’n ensenya un pilot gran de sabates preparades per posar mitja soles i no tenia cuiro per fer-ho, hi axó que molts ho havien pagat per endavant, estava desesperat, as veu que la nit abans havia estat jugant en el casino fins altes hores hi havia perdut tots els cèntims, jo li vaig preguntar que necessitava, amb va dir unes 10.000 pessetes, jo vaig pensar si la si dons es capaç de gastar-les amb un altre cosa, el vaig acompanyar fins a una tenda on comprava el cuiro, en el carrer Virgen de la Cabeza, que per cert estava a prop de casa, va demanar el cuiro que necessitava, crec recordar que pujava unes 8.600 pessetes, vaig anar a casa a buscar els cèntims i ho vaig pagar sen se que el Berto toques cap cèntim. Varem quedar que el dissabte que me’ls tornaria, jo hem vaig trobar be, al vespre ho vaig explicar a la Nuria, ella hem va dir que ja els havia vist prou, i que era de molt bona fer. El dissabte següent el Berto amb va retornar els diners i hem va fer entrar a casa seva, i hem diu que agafi d’allà lo que vulgui, jo li dic que vull res, ell hem comença donant-me dos quadres d’aquarel·la, desprès quatre de petits pintats l’oli, tres ceràmiques marcades per darrera, i un tocadiscos mig cremat, jo no ho volia, però ell amb va dir que tot allò estaria millor a les meves mans que a les seves i era una manera d’agrair lo que havia fet per ell. Hem presento a casa carregat amb tots els quadres, que els vam anar penjant per la casa, el tocadiscos no va anar mai.
Un altre fet que va passar aquest any va ser que un dia amb trobo en Josep Mª Forrellat, vell amic, ja que en coneixíem dels Escolapis i de Terrassa, es una persona que se’n molt diferent hi tens una estima especial, ens van alegrar de veure’ns ja que feia temps que no ans havíem vist, per celebrar-ho en va proposar fer un petit viatge amb cotxe, ell de jove li agradava molt portà cotxe, amb la seva senyora i jo amb la Nuria, aniríem cap a la costa i a la aventura, a fer una petita excursió de quatre o cinc dies amb el seu cotxe. Al arribar a casa ho vaig explicar a la Nuria, ella ho va arreglar amb els seus pares que es van fer càrrec de la petita Dolors, i tots contents ja que anavem de vacances, la primera sorpresa va ser que els pares del Josep Mª li van deixar el cotxe gran per que enèsim més còmodes. Recordo que van sortir d’hora per dinar a la Escala, per la tarda una estona a la platja , a dormir a Roses , on recordo de banyar-nos en una petita cala, on van llogar un patí i van explorar totes les roques del voltant, a dormir a Port-Bou, d’allà van saltar cap a França, fina arribar a Perpignan i Canet Plage, on vam banyar-nos i dinar, per la tarda seguint les muntanyes dels Pirineus francesos vam arribar a Andorra on varen fer nit dos dies, per nosaltres va ser una excursió molt maca, vam sortir de la rutina fent unes petites vacances, ens ho vam passar molt bé, i crec que per ells també, per descomptat totes les despeses van anar a mitges i vaig col·laborar en el cost de la gasolina, cosa que en Josep Mª no volia. Recordo que la petita Dolors, que ja caminava, quan vam arribar, va venir corre’ns a fent-se un petó, feia cinc dies que no la veiem, allò va ser una molt bona benvinguda.
En aquell temps, la nostra distracció principal era la petita Dolors, recordo que si fèiem classes i ella estava desperta per la casa, s’escapava de la Nuria i venia a treure el cap a la classe; jo mirant la televisió me la posava sobre les cames i jugàvem, també recordo que en els dies de molta calor, en el pati amb una mengera ans tiraven aigua fins cada tots dos ben chops, van ser dies molt feliços ja que et distreies amb els pocs medis que tenies.
En aquell temps, la nostra distracció principal era la petita Dolors, recordo que si fèiem classes i ella estava desperta per la casa, s’escapava de la Nuria i venia a treure el cap a la classe; jo mirant la televisió me la posava sobre les cames i jugàvem, també recordo que en els dies de molta calor, en el pati amb una mengera ans tiraven aigua fins cada tots dos ben chops, van ser dies molt feliços ja que et distreies amb els pocs medis que tenies.
Un dia en Miquel Sallares, l’amic de la carrera que tenia cotxe, va venir a casa a coneixia a la nostre filla, i van organitzar anar tots junts a passar un dia a la platja amb el seu cotxe, la petita Dolors és la que s’ho va passar millor.
La parella Jaume Ros i Beatriz, que era amiga de la Nuria, que també van tenir un fill per aquelles dades ans veien de tant en tant, en una de les trobades en Jaume en diu que es vol apuntar a fer un curset de submarinisme, degut a que el seu cap en August Vives era president del C.R.I.S a Sabadell, vivia molt de prop tot aquet mon, i en va animar a que l’acompanyes. Cada divendres al vespre, en el Bar Espanyol de la via Masaguer, es reunien per parlar de les seves aventures i planificar les sortides al mar del cap de setmana. Un divendres desprès de sopar l’acompanyo fins a la penya de submarinistes, allà en presenta a varis companys, alguns ja els coneixia, i començo a escoltar aventures del mar. Al cap de poc organitzen un curset i junt amb en Jaume ens varem apuntar, les primeres classes van ser en el Club de Natació Sabadell, allà ens van fer respirar en botella per sota l’aigua, un altre classe va ser a la piscina de Cal Marcet, perquè era la més fonda que hi havia a Sabadell, allà l’exercici era més fort ja que et deixaven les botella d’aire en el lloc més fons de la piscina i et tenies que tirar-te anar fins el fons donar l’aire a la botella, respirar i posar-te la botella a l’esquena dins de l’aigua, i donar aire el monitor que tenies al costat, les següents classes ja van ser en el mar repetint els exercicis que havies fet a la piscina, també hi havia classes teòriques que t’explicaven els perills del nitrogen en la sang, fer una correcta descompressió segons el fons i l’estona que havies estat, per evitar problemes greus de salut etc. Ens varem fer una exàmens finals en el mar fent-se baixar a més trenta metres de fondària, donar aire al company i repetir exercicis que ja havíem fet, tot va anar bé i hem varem donar el títol de submarinista. A partir de aleshores alguns diumenges vaig anar d’excursió al mar, jo lo que feia era passejar-me pels fons del mar, veient els peixos voltant al meu costat, i gaudint del silenci i del medi, tenia molt respecta al mar i no baixava massa avall, i anava a gaudir de lo que veia, hi havia companys que anàvem a pescar, portant fusell, altres a buscar coral, i molt pocs, el més experts, baixàvem a més de cent metres de fondària per si trobàvem àmfores o restes de vaixells enfonsats. No vaig fer gaires excursions ja que la Nuria al tenir la petita Dolors no em podia acompanyar, i jo tenia que seguir l’excursió fent de paquet i anar a on havien quedat fer l’immersió, de totes maneres les poques que vaig fer hem van agradar molt.
Per la tardor d’aquest mateix any la Nuria, no li va venir la regla, tornava està amb estat, nosaltres vam estar molt contents, ja que en lloc de pujar un fill, hem tindríem un altre, i en pujaríem dos, la Nuria es trobava força be, ja tornàvem a tenir l’ il·lusió de veure com aniria tot, els pares de la Nuria ens vam dir que corríem massa.
La parella Jaume Ros i Beatriz, que era amiga de la Nuria, que també van tenir un fill per aquelles dades ans veien de tant en tant, en una de les trobades en Jaume en diu que es vol apuntar a fer un curset de submarinisme, degut a que el seu cap en August Vives era president del C.R.I.S a Sabadell, vivia molt de prop tot aquet mon, i en va animar a que l’acompanyes. Cada divendres al vespre, en el Bar Espanyol de la via Masaguer, es reunien per parlar de les seves aventures i planificar les sortides al mar del cap de setmana. Un divendres desprès de sopar l’acompanyo fins a la penya de submarinistes, allà en presenta a varis companys, alguns ja els coneixia, i començo a escoltar aventures del mar. Al cap de poc organitzen un curset i junt amb en Jaume ens varem apuntar, les primeres classes van ser en el Club de Natació Sabadell, allà ens van fer respirar en botella per sota l’aigua, un altre classe va ser a la piscina de Cal Marcet, perquè era la més fonda que hi havia a Sabadell, allà l’exercici era més fort ja que et deixaven les botella d’aire en el lloc més fons de la piscina i et tenies que tirar-te anar fins el fons donar l’aire a la botella, respirar i posar-te la botella a l’esquena dins de l’aigua, i donar aire el monitor que tenies al costat, les següents classes ja van ser en el mar repetint els exercicis que havies fet a la piscina, també hi havia classes teòriques que t’explicaven els perills del nitrogen en la sang, fer una correcta descompressió segons el fons i l’estona que havies estat, per evitar problemes greus de salut etc. Ens varem fer una exàmens finals en el mar fent-se baixar a més trenta metres de fondària, donar aire al company i repetir exercicis que ja havíem fet, tot va anar bé i hem varem donar el títol de submarinista. A partir de aleshores alguns diumenges vaig anar d’excursió al mar, jo lo que feia era passejar-me pels fons del mar, veient els peixos voltant al meu costat, i gaudint del silenci i del medi, tenia molt respecta al mar i no baixava massa avall, i anava a gaudir de lo que veia, hi havia companys que anàvem a pescar, portant fusell, altres a buscar coral, i molt pocs, el més experts, baixàvem a més de cent metres de fondària per si trobàvem àmfores o restes de vaixells enfonsats. No vaig fer gaires excursions ja que la Nuria al tenir la petita Dolors no em podia acompanyar, i jo tenia que seguir l’excursió fent de paquet i anar a on havien quedat fer l’immersió, de totes maneres les poques que vaig fer hem van agradar molt.
Per la tardor d’aquest mateix any la Nuria, no li va venir la regla, tornava està amb estat, nosaltres vam estar molt contents, ja que en lloc de pujar un fill, hem tindríem un altre, i en pujaríem dos, la Nuria es trobava força be, ja tornàvem a tenir l’ il·lusió de veure com aniria tot, els pares de la Nuria ens vam dir que corríem massa.
També per aquest temps vaig decidir deixar l’Acadèmia, ja que la feina a Cal Mur era molt absorbent i no sabia mai l’hora de plegar, moltes vegades els alumnes tenien d’esperar-me, i edemes arribava cansat per donar la classe, per axó vaig decidir plegar; la Nuria va llogar amb un mestre dels Escolapis, una classe, a mi no m’agradava ja que li donava feina, però ella sí perquè treia uns cèntims que no ens venien malament.
Continuant amb la feina, recordo que per aquets temps van venir a la fabrica unes persones a filmar el procés de fabricació del fil, i al cap de poc temps un dia junt amb el director Sr. Serratosa vam anar a sopar a la torre del Sr. Jaume Mur que tenia a Castelldefels, per passar la pel·lícula que s’havia filmat a la fabrica. Al arribar estava ple de gent, tots molt ben vestits, jo no coneixia a gaires persones, vaig saber que la majoria eren de la part comercial, o sigui que era una convecció dels representants que tenia Textil Mur per Espanya, vaig conegué al pare dels Mur, i tots els germans Mur, el gran l’Enric, que portava Industrial Mur, que feia teixit de senyora, el Jaume, es pot dic el cap de tots els Mur, de on sortien totes les idees e iniciatives, el Joan, l’únic que coneixia, un gran treballador, i el petit en Manel que estava en el despatx.
Continuant amb la feina, recordo que per aquets temps van venir a la fabrica unes persones a filmar el procés de fabricació del fil, i al cap de poc temps un dia junt amb el director Sr. Serratosa vam anar a sopar a la torre del Sr. Jaume Mur que tenia a Castelldefels, per passar la pel·lícula que s’havia filmat a la fabrica. Al arribar estava ple de gent, tots molt ben vestits, jo no coneixia a gaires persones, vaig saber que la majoria eren de la part comercial, o sigui que era una convecció dels representants que tenia Textil Mur per Espanya, vaig conegué al pare dels Mur, i tots els germans Mur, el gran l’Enric, que portava Industrial Mur, que feia teixit de senyora, el Jaume, es pot dic el cap de tots els Mur, de on sortien totes les idees e iniciatives, el Joan, l’únic que coneixia, un gran treballador, i el petit en Manel que estava en el despatx.
La Festa era una mica copia de les festes que es veien en el cine, el sopar a base de canapès i begudes de totes classes, en un ambient molt festiu, el mig de la festa es va passar la pel·lícula, per tots els comercials perquè veiessin totes les dependencies de Textil Mur i principalment el procés que seguia la matèria tèxtil fins a convertint-se amb teixit per vendre. A continuació el Sr. Jaume va dir a tots els objectius de la nova campanya i animar a tothom a fer l’empresa gran. Al sortir hi havia comentaris per tots els gustos, jo particularment amb diferencia del Sr. Serratosa, amb vaig sentir molt més motivat, la M de Mur per mi es va convertir en la de Montlló, o sigui que vaig sortir de la festa en ganes de fer coses per tirar el projecta endavant, la barreja de la part comercial e industrial, el treballar tots per la mateixa causa em va agradar.
El treball a la fabrica va continuar, amb la rutina dels controls diaris de la qualitat en les diferents etapes de la producció, però fen investigació per trobar lo que dèiem “el punt dolç” de cada màquina, per axó vaig demanar al constructor de les màquines a “Cal Castellà” que en donessin un esquema de totes les màquines que teníem en la preparació i junt amb els encarregats fèiem probes, el nostre àrbitre era el regularímetre, per exemple, miràvem en el esquema les rodes de recanvi que portava la màquina, i de cada una fèiem el seu resultat i axis teníem la que donava el valor més baix, també en el camp de treball ( l’espai per on pasava la materia) , l’anàvem modificant fins a trobar el punt més vaig (la corba de Gaus), axó donava lloc a fer una quantitat de probes molt gran, varem baixar el regularímetre baix en les màquines, vaig ensenyar a fer-la anar als encarregats, i és va convertir d’aparell de laboratori, a ser una màquina imprescindible per la fabricació, també vaig aconseguir que el treball fos agradable, doncs quan aconseguien millorar la qualitat, tots estàvem contents.
El director el Sr. Serratosa, només mirava els resultats, mai va voler saber com anava el regularímetre, lo que l’interessava era per poder dir al Sr. Joan Mur, els progressos que es feien com si fos una cosa seva.
Una persona que vivia de prop tot aquet treball, va ser en Quimet Badia.
Els germans Badia, en Joan a la comercial i en Joaquim a la part tècnica, tenien una secció de doblats on feien fils de fantasia, es guanyaven molt bé la vida, en aquells moments no hi havia gaires industries que ho féssim, i van decidir muntar una filatura. Casi cada tarda el Quimet venia a Mohisa, ja tenia una taula en el laboratori a veure tot lo que fèiem i preguntar dubtes que tenia de cara a l’empresa estaven muntant; també per aquell temps s’estava muntant un altre filatura “Phitesa”, on un dels accionistes era el sogre del Joan Mur, i també vaig intervenir en la confecció del seu laboratori.
Per aquet temps es va anar ampliant el parc de màquines, entre elles va arribar la primera Schalforst, una màquina completament automàtica que feia goig veure la feina que feia, es una màquina que passa el fil de fusada, que es tal com surt de la continua de filar, a con, ho far de una manera que no intervé l’operari, ella sola fa el nus, expulsa el tub quan no hi ha fil, i para el con quan està ple. Edemes el fil passa per un purgador que elimina tots els defectes que porta el fil, pels filadors va ser una gran troballa.
El Sr. Joan Mur, va organitzar cada dilluns a la tarda unes trobades en el despatx del carrer Narcisa Freixa, on hi estàvem la filatura, el Sr. Serratosa i jo, dels telers hi havia el Sr. Duran, el Sr. Cisa, i el Sr. Carles Cendra, i del despatx el Sr. Puigbó, el Sr. Balada, i algú altre que no recordo, tots presidits per el Sr. Joan Mur, per parlar de la qualitat, els defectes que sortien en les peces i com evitar-ho, lo que en un principi semblava que la causa era bona, reunir tots els caps de la fàbrica per buscar solucions als problemes, de seguida va ser un enfrontament entre els bons, que eren els Srs. de comercial i els dolents els de fabricació. En un principi els mes dolents érem la filatura, es veu que el 80% dels defectes del teixit era pel culpa del fil, jo particularment sortia deprimit d’aquestes reunions, semblava que no sabéssim filar, fins que un dia va venir en Josep Pont a Mohisa, ell era perit tèxtil, hi treballava en els telers, portava tots els controls de les fulles de les incidències dels telers, con que érem amics li vaig comentar les reunions que fèiem els dilluns, has va posar a riure, hem va dir que posaven lo que volien, hem va portar les fulles de telers, qualsevol defecte que hagués provocat tara, posava que era culpa del fil, com una caiguda de llis, com una encallada de llançadora, com defectes del regulador del teler, al saber-ho junt amb el Sr. Serratosa ans varem enfadar molt i vam fer córrer de que ens buscàvem feina i que no aniríem més a les reunions del dilluns. Manats per en Joan Mur, en Duran i en Cisa va venir a la filatura per tenir una reunió amb nosaltres i llimar diferencies, a partir de llavors el 80% era per culpa dels telers, també en Balada el del despatx que portava el control de les peces amb defectes, s’ha li va escapar de dir que molts dilluns no tenia cap peça, i que en Puigbó li manava que en busques alguna per poder queixar-se de que tot anava malament i si es venia era gracies a que la part comercial eren molt bons. Aquelles reunions del dilluns en lloc de buscar solucions, era d’enfrontaments uns contra els altres, i semblava que el Sr. Joan Mur li agradava, ja que les va anar mantenint, encara que no sortia res de positiu, al contrari que servien per tenir malt ambient en la fàbrica.
Un altre punt d’enfrontament va ser que el despatx es queixava de que el gramatge de les peces no era el correcta, o tenien massa pes i eren un cartó o en tenien poc i era un moc, els telers van passar el problema a la filatura, dient que el número de fil era massa gruixut o massa prim, el cas és que la filatura va llogar un xicot que no mes controlava el numero de fil en les continues, a mi el problema en va venir de resquitllada, quan en van fer estudiar uns gràfics, en els que si la prova sortia de uns límits, tenia que repetir-la, i si es confirmava, tenia que donar l’ordre al encarregat tenia que canviar la roda del estiratge posant una dent mes o menys segons es tingues d’engruixir o aprimar el fil, aquet xicot es passava tota la seva jornada fent proves de fil, ja que en aquell temps hi havia dotze continues de filar, però passava moltes vegades que lo que manava al matí que posessin una dent més a la tarda la tenien que treure, jo vaig dir que lo que feien era una incongruència, ja que en la formació de la fusada hi han unes petites diferencies de numero quan es comença la fusada que quan està plena, però ningú feia res, lo que volien era mantenir el enfrontament, fins que varem comprovar que les mateixes madeixes de fil donàvem diferent, si es mesuràvem en l’aparell dels telers o be en l’aparell de la filatura, axó no va agradar a segons aquí, i el Sr. Joan Mur amb diu que acomiadi al xicot que feia les proves de fil perquè no ho feia be, jo li vaig replicar que el treball el havia fet be, que si volia fer-lo fora busques un altre excusa, mirar-me malament li diu al Sr. Duran, que estava en nosaltres, que el foti fora, el Sr. Duran com sempre “Si Senyor”, va ser l’única vegada que vaig tenir una petita ensopegada amb el Sr. Joan, quan el Sr. Joan s’han va anar el Sr. Duran hem va dir que no el contradigues mai, principalment si estava esverat, jo li vaig dir que no hem semblava just, hi li tenia de dir.
Un altre aspecte positiu en el problema del número del fil, es que m’han vaig donar compte que quan més vaig era el valor Uster del regulador de la preparació, també era més vaig el coeficient de variació del número de fil, o sigui que les petites variacions en el gruix de la metxa que tenia el regulador, per els estiratges que es produïen a lo llarg de tota la preparació, donava aproximadament els cent metres que era lo que tenia una madeixa de fil per buscar el número, a partir d’aleshores varem tenir en compte el valor que donava el regulador.
El Sr. Joan Mur, per mi, era un gran treballador, venia cada dia de Barcelona era un dels primers en arribar a la fàbrica, la seva dèria era rodejar-se de moltes persones, encara que no fossin necessàries, i mentre li donessin pel seguit, la cosa funcionava, però també no tenia cap mirament en acomiadar-la, els que el coneixien be, miraven de nadar i guardar la roba, encara que amb la feina no fossin gaire bons, la majoria, per mantenir-se dalt, s’aprofitava o ensorrava als del costat, hi havia una lluita soterrada entre tots que per mi no era bona, també el Sr. Joan l’agradava la confrontació entre les diferents compartiments de producció, potser pensava que era una manera d’estar atents per la feina. Tot axó feia que no et podies fiar de ningú, hi el treball d’equip no existia, et dedicaves a fer la teva feina hi prou. La meva relació amb ell era de tenir-li preparats els anàlisis de les primeres matèries que es tenien de comprar.
La llana, era el component més valuós en la composició del fil, generalment era de un 45% de llana i 55% de fibra sintètica de poliester, la característica principal de la llana era la seva finor, que es mesurava amb micras. Un fil tallant-lo perpendicularment ha de tenir de 45 a 50 fibres, en la seva secció, perquè es pugui filar be i tingui la resistència adequada per poder-lo teixí, per lo que si el fil es molt prim per poder tenir aquestes fibres també tenen que ser molt fines, però quan més fina es la llana mes val, es tenia que trobar el punt en que la matèria es podes filar i no fos massa cara, la llargada també era molt important i dintre de la llargada el seu coeficient de variació, ja que la matèria abans d’entrar en la preparació es tenia que re pentinar, aquesta operació apart de barrejar les matèries components, eliminava la fibra curta formant la punxa, que era la que no es podia controlar en el procés de preparació, axó feia que un lot de llana podia donar una mixta de llargada acceptable, però si havia molta fibra curta, aquesta s’eliminaria en el re pentinatge i es pagaria a preu de car, passava igual que la finor quan més llarga era més valia, hi tenies que trobar la qualitat que necessitaves al preu més vaig possible. Les llanes que produeixen els bens d’Austràlia tenen las dues característiques més importants per els filadors, son fines i tenen molta llargada, al contrari de les autòctones, que les més fines també son les curtes i les llargues son gruixudes. La gracia estava amb trobar uns components del fil que reunissin els mini’ns requisits per poder-ho treballar be, i al minin cost. Moltes vegades s’especulava amb la qualitat de les primeres matèries, i lo que compraves barato, es perdia en el procés de fabricació i lo mes important era que repercutia en el producte final.
Amb la qualitat no s’hi podia jugar, ja que qualsevol defecte que porta el fil. durant el seu procés es va encarin, i si el vols arreglar-lo al final, apart del cost, també tens de afegir tot el valor de la seva transformació, per axó es tan arriscat especular amb les primeres matèries, apart de que és fàcil carregar-te l’article.
El treball a la fabrica va continuar, amb la rutina dels controls diaris de la qualitat en les diferents etapes de la producció, però fen investigació per trobar lo que dèiem “el punt dolç” de cada màquina, per axó vaig demanar al constructor de les màquines a “Cal Castellà” que en donessin un esquema de totes les màquines que teníem en la preparació i junt amb els encarregats fèiem probes, el nostre àrbitre era el regularímetre, per exemple, miràvem en el esquema les rodes de recanvi que portava la màquina, i de cada una fèiem el seu resultat i axis teníem la que donava el valor més baix, també en el camp de treball ( l’espai per on pasava la materia) , l’anàvem modificant fins a trobar el punt més vaig (la corba de Gaus), axó donava lloc a fer una quantitat de probes molt gran, varem baixar el regularímetre baix en les màquines, vaig ensenyar a fer-la anar als encarregats, i és va convertir d’aparell de laboratori, a ser una màquina imprescindible per la fabricació, també vaig aconseguir que el treball fos agradable, doncs quan aconseguien millorar la qualitat, tots estàvem contents.
El director el Sr. Serratosa, només mirava els resultats, mai va voler saber com anava el regularímetre, lo que l’interessava era per poder dir al Sr. Joan Mur, els progressos que es feien com si fos una cosa seva.
Una persona que vivia de prop tot aquet treball, va ser en Quimet Badia.
Els germans Badia, en Joan a la comercial i en Joaquim a la part tècnica, tenien una secció de doblats on feien fils de fantasia, es guanyaven molt bé la vida, en aquells moments no hi havia gaires industries que ho féssim, i van decidir muntar una filatura. Casi cada tarda el Quimet venia a Mohisa, ja tenia una taula en el laboratori a veure tot lo que fèiem i preguntar dubtes que tenia de cara a l’empresa estaven muntant; també per aquell temps s’estava muntant un altre filatura “Phitesa”, on un dels accionistes era el sogre del Joan Mur, i també vaig intervenir en la confecció del seu laboratori.
Per aquet temps es va anar ampliant el parc de màquines, entre elles va arribar la primera Schalforst, una màquina completament automàtica que feia goig veure la feina que feia, es una màquina que passa el fil de fusada, que es tal com surt de la continua de filar, a con, ho far de una manera que no intervé l’operari, ella sola fa el nus, expulsa el tub quan no hi ha fil, i para el con quan està ple. Edemes el fil passa per un purgador que elimina tots els defectes que porta el fil, pels filadors va ser una gran troballa.
El Sr. Joan Mur, va organitzar cada dilluns a la tarda unes trobades en el despatx del carrer Narcisa Freixa, on hi estàvem la filatura, el Sr. Serratosa i jo, dels telers hi havia el Sr. Duran, el Sr. Cisa, i el Sr. Carles Cendra, i del despatx el Sr. Puigbó, el Sr. Balada, i algú altre que no recordo, tots presidits per el Sr. Joan Mur, per parlar de la qualitat, els defectes que sortien en les peces i com evitar-ho, lo que en un principi semblava que la causa era bona, reunir tots els caps de la fàbrica per buscar solucions als problemes, de seguida va ser un enfrontament entre els bons, que eren els Srs. de comercial i els dolents els de fabricació. En un principi els mes dolents érem la filatura, es veu que el 80% dels defectes del teixit era pel culpa del fil, jo particularment sortia deprimit d’aquestes reunions, semblava que no sabéssim filar, fins que un dia va venir en Josep Pont a Mohisa, ell era perit tèxtil, hi treballava en els telers, portava tots els controls de les fulles de les incidències dels telers, con que érem amics li vaig comentar les reunions que fèiem els dilluns, has va posar a riure, hem va dir que posaven lo que volien, hem va portar les fulles de telers, qualsevol defecte que hagués provocat tara, posava que era culpa del fil, com una caiguda de llis, com una encallada de llançadora, com defectes del regulador del teler, al saber-ho junt amb el Sr. Serratosa ans varem enfadar molt i vam fer córrer de que ens buscàvem feina i que no aniríem més a les reunions del dilluns. Manats per en Joan Mur, en Duran i en Cisa va venir a la filatura per tenir una reunió amb nosaltres i llimar diferencies, a partir de llavors el 80% era per culpa dels telers, també en Balada el del despatx que portava el control de les peces amb defectes, s’ha li va escapar de dir que molts dilluns no tenia cap peça, i que en Puigbó li manava que en busques alguna per poder queixar-se de que tot anava malament i si es venia era gracies a que la part comercial eren molt bons. Aquelles reunions del dilluns en lloc de buscar solucions, era d’enfrontaments uns contra els altres, i semblava que el Sr. Joan Mur li agradava, ja que les va anar mantenint, encara que no sortia res de positiu, al contrari que servien per tenir malt ambient en la fàbrica.
Un altre punt d’enfrontament va ser que el despatx es queixava de que el gramatge de les peces no era el correcta, o tenien massa pes i eren un cartó o en tenien poc i era un moc, els telers van passar el problema a la filatura, dient que el número de fil era massa gruixut o massa prim, el cas és que la filatura va llogar un xicot que no mes controlava el numero de fil en les continues, a mi el problema en va venir de resquitllada, quan en van fer estudiar uns gràfics, en els que si la prova sortia de uns límits, tenia que repetir-la, i si es confirmava, tenia que donar l’ordre al encarregat tenia que canviar la roda del estiratge posant una dent mes o menys segons es tingues d’engruixir o aprimar el fil, aquet xicot es passava tota la seva jornada fent proves de fil, ja que en aquell temps hi havia dotze continues de filar, però passava moltes vegades que lo que manava al matí que posessin una dent més a la tarda la tenien que treure, jo vaig dir que lo que feien era una incongruència, ja que en la formació de la fusada hi han unes petites diferencies de numero quan es comença la fusada que quan està plena, però ningú feia res, lo que volien era mantenir el enfrontament, fins que varem comprovar que les mateixes madeixes de fil donàvem diferent, si es mesuràvem en l’aparell dels telers o be en l’aparell de la filatura, axó no va agradar a segons aquí, i el Sr. Joan Mur amb diu que acomiadi al xicot que feia les proves de fil perquè no ho feia be, jo li vaig replicar que el treball el havia fet be, que si volia fer-lo fora busques un altre excusa, mirar-me malament li diu al Sr. Duran, que estava en nosaltres, que el foti fora, el Sr. Duran com sempre “Si Senyor”, va ser l’única vegada que vaig tenir una petita ensopegada amb el Sr. Joan, quan el Sr. Joan s’han va anar el Sr. Duran hem va dir que no el contradigues mai, principalment si estava esverat, jo li vaig dir que no hem semblava just, hi li tenia de dir.
Un altre aspecte positiu en el problema del número del fil, es que m’han vaig donar compte que quan més vaig era el valor Uster del regulador de la preparació, també era més vaig el coeficient de variació del número de fil, o sigui que les petites variacions en el gruix de la metxa que tenia el regulador, per els estiratges que es produïen a lo llarg de tota la preparació, donava aproximadament els cent metres que era lo que tenia una madeixa de fil per buscar el número, a partir d’aleshores varem tenir en compte el valor que donava el regulador.
El Sr. Joan Mur, per mi, era un gran treballador, venia cada dia de Barcelona era un dels primers en arribar a la fàbrica, la seva dèria era rodejar-se de moltes persones, encara que no fossin necessàries, i mentre li donessin pel seguit, la cosa funcionava, però també no tenia cap mirament en acomiadar-la, els que el coneixien be, miraven de nadar i guardar la roba, encara que amb la feina no fossin gaire bons, la majoria, per mantenir-se dalt, s’aprofitava o ensorrava als del costat, hi havia una lluita soterrada entre tots que per mi no era bona, també el Sr. Joan l’agradava la confrontació entre les diferents compartiments de producció, potser pensava que era una manera d’estar atents per la feina. Tot axó feia que no et podies fiar de ningú, hi el treball d’equip no existia, et dedicaves a fer la teva feina hi prou. La meva relació amb ell era de tenir-li preparats els anàlisis de les primeres matèries que es tenien de comprar.
La llana, era el component més valuós en la composició del fil, generalment era de un 45% de llana i 55% de fibra sintètica de poliester, la característica principal de la llana era la seva finor, que es mesurava amb micras. Un fil tallant-lo perpendicularment ha de tenir de 45 a 50 fibres, en la seva secció, perquè es pugui filar be i tingui la resistència adequada per poder-lo teixí, per lo que si el fil es molt prim per poder tenir aquestes fibres també tenen que ser molt fines, però quan més fina es la llana mes val, es tenia que trobar el punt en que la matèria es podes filar i no fos massa cara, la llargada també era molt important i dintre de la llargada el seu coeficient de variació, ja que la matèria abans d’entrar en la preparació es tenia que re pentinar, aquesta operació apart de barrejar les matèries components, eliminava la fibra curta formant la punxa, que era la que no es podia controlar en el procés de preparació, axó feia que un lot de llana podia donar una mixta de llargada acceptable, però si havia molta fibra curta, aquesta s’eliminaria en el re pentinatge i es pagaria a preu de car, passava igual que la finor quan més llarga era més valia, hi tenies que trobar la qualitat que necessitaves al preu més vaig possible. Les llanes que produeixen els bens d’Austràlia tenen las dues característiques més importants per els filadors, son fines i tenen molta llargada, al contrari de les autòctones, que les més fines també son les curtes i les llargues son gruixudes. La gracia estava amb trobar uns components del fil que reunissin els mini’ns requisits per poder-ho treballar be, i al minin cost. Moltes vegades s’especulava amb la qualitat de les primeres matèries, i lo que compraves barato, es perdia en el procés de fabricació i lo mes important era que repercutia en el producte final.
Amb la qualitat no s’hi podia jugar, ja que qualsevol defecte que porta el fil. durant el seu procés es va encarin, i si el vols arreglar-lo al final, apart del cost, també tens de afegir tot el valor de la seva transformació, per axó es tan arriscat especular amb les primeres matèries, apart de que és fàcil carregar-te l’article.
No hay comentarios:
Publicar un comentario