Cal Forner (Capítol 1)

FAMILIA MONTLLÓ BERMÚDEZ

La família Montlló Bermúdez es va formar al unir-se en matrimoni, el tretze de novembre del 1930, en Joan Montlló Serra, segon fill de Cal Vaqué, amb Joaquima Bermúdez Puigdomenech, segona filla de Cal Rubio.

Famílies totes de Castellar del Vallés. Aquest matrimoni van tenir cinc fills, el hereu, el meu germà Josep, en Manel (aquest soc jo), en Pere i dos bessons en Jaume i n’Anna.
La casa a on vam anar a viure va ésser el forn de la baixada de “Cal Verge” just al costat de “Cal Rubio” de on era filla la meva mare, o sigui que la meva mare quan as va casar va anar a viure just al costat de casa seva.

El avi Pere, va ajudar molt amb la compra d’aquest forn, per dues raons principals, primera per tenir el seu fill Joan a prop seu degut a que havia passat força temps fora de la casa pairal, en segon lloc perquè el forn abans ja l’havia portat el seu germà Josep, que també havia estat forner i es va morí molt jove.
El avi Manel que era mig paleta va posar una porta a les eixides perquè es comuniquessin les dues cases de manera que es passava de una casa al altre per seu interior, això feia que la relació dels pares amb els avis materns fos molt estreta de forma que l’avi, con que era jornaler i no tenia una feina fixa ajudava al pare en el forn, i l’avia a la mare tan amb les feines de la casa i com també en el despatx de la botiga, cosa que li agradava molt.
Cal Rubio-Cal FornéEl pare era molt bon forner i la mare tenia molt bon caràcter per vendre el pa, el cas es, que el forn va anar prosperant molt aviat, i la mare, va queda amb estat del Josep, que va néixer als dos anys del matrimoni, després de tenir un avortament, però no tot anava massa bé, degut principalment el caràcter d’en Joan, que era molt independent i tossut, expliquen que quan estava en el cafè fen la partida, més d’una vegada hi anava el avi Manel per dir-li que la màquina de pastar ja estava a punt, i ell li deia que hi tires una mica d’aigua per no deixar la partida de cartes. El avi Manel ho amagava a la seva filla per que no patís, però això va arribar a saber-ho el avi Pere que un dia es presenta al forn i deixa al seu fill de volta i mitja, fen-li veure que està casat i que te unes obligacions que complí, en Joan per disculpar-se, li diu que el pa que té de fer, per seus clientes, el té fet amb poques hores. De aquella discussió surt la idea de fer el pa per Sant Feliu del Racò i portar-li per això as compra una haca junt amb un carro amb el que cada dia as desplaça a portar el pa, al petit poble que hi ha les afores de Castellar.

Desprès del naixement d’en Josep en el 1932, que va ésser un esdeveniment important, doncs era el primer net de “Cal Vaqué” i el primer de “Cal Rubio”, el temps va anar passant amb penes i alegries, fins que dos anys mes tard en el 1934 neixo jo, eixerit i trempat com sempre, el dia 17 de Gener que es, per acabar de fer el pes, el dia dels burros .
Cal destacar que en aquell temps la relació dels avis Manel i Coloma amb la seva filla vam ésser, com sempre molt importants, per la ajuda que li vàrem donar, tan amb portà el negoci del forn de pa com amb la criança dels dos fills, de forma que nosaltres tant estaven a una casa com l’altre.
Un fet a destacar de aquell temps es que estàvem jugant a la cort i la haca va ensenyar les dents al Josep i el pare que era bastant brusc, al veure-la li va donar una pallissa tant forta, que quan erren a prop de ella, no movia ni la cua per esventar-se les mosques.
La vida anava passant, però el pare, necessitava alguna cosa més, hi as trobava que necessitava més activitat, hi van buscar algun forn que es traspasses hi van sortir dues oportunitats, una era a Santa Coloma de Gramanet i l’altre a Sabadell, les dues estaven molt ben situades, però as van decantar per la de Sabadell, primera per la proximitat amb Castellar, i en segon lloc per que era un punt en que el pare ho coneixia molt bé.
El forn que es traspassava a Sabadell, estava al carrer Sant Pere nº 41 i el pare, ajudat pel avi Pere, va comprar el traspàs i la família Montllò-Bermùdez es van traslladar a Sabadell, el canvi va ser molt important doncs van passar de un petit pobla a una ciutat industrial amb un gran nombre de habitants i edemes el carrer està situat en un punt molt cèntric de Sabadell a prop del Ajuntament i molt transitat, doncs la gent per anar al mercat, els hi ve de pas.

Fotografia important es la única d’en Manel amb les dues mans

Però als vuit dies de ser-hi, es produeix un fet molt important amb la meva vida que me la condicionat fins ara. El fet es que quan tenia dos anys i jugant amb una pilota es va posar a sota la maquina de pastar i jo al veure-la voltar i vaig posar la ma i les dues rodes de dents que accionàvem la pastera amb vam agafar els dits de la ma dreta i la màquina amb va anar arrastrant cap a dins fins arribà a la alçada del ombro i allà la corretja que anava del motor al volant de la pastera, va saltar, lo que provocar que la màquina es pares. Con que era el hivern portava força roba, lo que va fer que la màquina me agafes els quatre dits, i també en fes un pessic de carn al cap de amunt del braç però amb deixes el polze, que desprès ma anat molt be per poder fer una mica de pinça.
Jo des de la primera pinçada, ja vaig perdre el connexament, per lo que el pare s’han va dar compte de lo que passava quan es va parar la màquina. La mare estava en estat del meu germà Pere i en aquell moment havia sortit a comprar, el pare ajudat pels veïns amb van treure de sota la pastera i embolicat amb una manta amb van dur cap als Eucaliptus que era una clínica que hi ha a Sabadell, allà degut a la sang que vaig .perdre baix estar a prop de la mort. Durant tota la meva estada a la clínica va estar el meu costat la meva avia Coloma, i me explicava que al ser tant petit les monges de la clínica amb tenien una estimació especial, i jo era una mica la seva joguina, però lo cert es que sempre i relacionat el color blanc i la olor característic de les clíniques amb el dolor.
Desprès del accident, lo primer que va fer el pare es posar la pastera de manera, que l’engranatge de la pastera no des al passadís, si no que estès protegit per la paret, a fi i efecte de que no tornés a passar una cosa semblant.
La mare estava en estat avançat del meu germà Pere, al accident li van amagar per por de que l’afectés, i encara que li van dir que havia passat un accident no li van dir tota la veritat.
Quan amb van donar d’alta de la clínica, en van dur a Castellar, i allà vaig fer-hi tota la convalescència, la mare preguntava per mi, hi amb volia veure, però li amagaven lo que realment havia passat, el primer li van dir que havia perdut al dit petit, la mare va pensar que no era massa cosa, però ella amb volia veure, la família no li deia tota la veritat perquè estava donant de mamar al meu germà Pere, i no haguessin problemes, mes endavant li van dir dos dits, però la mare, veia que li amagaven alguna cosa, doncs no li deixaven veure al fill, fins quan va saber que eren els quatre dits de la mà dreta, lo que havia perdut, aleshores as va fer un tip de plorar, la mare quan amb va veure amb va abraçar molt fort i amb va mirar la mà embolicada i va tornar a plorar i als va dir a tots que no facin mai més d’amargar-li la veritat, per que durant tot aquell temps de no saber res, so havia passat molt malament.

El 1936 va ser un any molt dolent, per que tret del naixement d’en Pere, jo vaig tenir el accident a la mà, i al juliol va esclatar la guerra civil, i al pare al van allistar i va tenir d’anar al front, o sigui que la mare as trobà sola amb la botiga, que li portaven al pa de una cooperativa per que el vengués, i tres fills, el gran de quatre anys, el segon de dos anys acabat de tenir l’accident a la mà, i el tercer de mesos.
La família es va organitzar de manera que la mare as va quedar a Sabadell, amb el meu germà Pere i fent-se càrrec de la botiga, i en Josep i jo vàrem anar a Castellar a “Cal Rubio” a viure amb els avis, cada fi de setmana ans reunien tots plegats i as comentaven les poques noticies que teníem del pare que estava al front i de tots els esdeveniments de la guerra.
Per nosaltres el drama de la guerra, ans va agafar d’esquitllada doncs érem molt petits i la nostre preocupació era jugar i con que de menjar no en faltava, per que entre el pa que ens duia la mare, i les verdures del hort del avi, anàvem vivint força bé donades les circumstancies en que tothom as trobava.
La vida amb els avis a Castellar la recordo amb molta estima, doncs els avis no més vivien per nosaltres, de manera que no érem conscients el drama que tothom passava, el avi estava al corrent dels esdeveniments de la guerra per la radio, recordo que venien dos o tres veïns escoltar-lo i en Josep i a mi ans feien anar a jugar o dormir per que no sabéssim res del drama de la guerra.
Recordo el avi explicant-nos a la vora del foc contes de la Biblia, com la historia del Sanson, David i Goliat, Salomon, etc..., i quan jugant amb el Josep amb va caure una olla d’aigua calenta sobre el peu i s’han va forma una butllofa molt gran, que el avi cada dia amb una agulla la punxava per treure-li l’aigua, i quan l’avia ans escalfava el llit, posant a dins de un cistell d’anar a buscar bolets un plat de llauna amb brases i poguéssim trobar el llit calent, i també dels tips de jugar que ens fèiem junt en el Josep amb els nens i nenes de la baixada recordo en Josep i en Joan Gili, l’Enriqueta Guarro, la Trini, en Pere Homet, també recordo que una vegada l’avi amb va acompanyar-me al col·legi, però amb el picador a la mà (el picador era una petita pala de fusta que as feia servir per rentar la roba), i no amb va deixar fins que vaig està assentat en el meu lloc a dins a la classe, doncs amb altres nens en lloc d’anar a classe ans anàvem al riu a jugar.
Els menjars que feia l’avia eren molt pobres i senzills, però els recordo amb molt afecte principalment les patates roses, i les sopes de pa, cada dia hi havia sopes, l’avia deia qui menja sopes se les pensa totes, de tan en tan, si la conilla havia tingut forces conillets, teníem arròs amb conill, principalment els diumenges, també alguna truita amb ous acabats de fer que trèiem del galliner que teníem al fons de l’eixida, i tot tipus de verdura que portava l’avi del hort.

Fotografía enviada al pare quan estava en el front

Durant tot el transcurs de la guerra l’avi, per la radio, estava al corrent de com anaven els esdeveniments i quan li va semblar que les tropes estaven en retirada a prop de Castellar, ens agafar a l’àvia, al Josep i a mi i ens va dur cap a la vinya, vam marxar a mitja tarda i vàrem arribar-hi ja fosc. Quan vam arribar-hi l’avi s’acostà a buscar fanals i l’iaia amb ells va preparà un llit i allà vam dormir tots quatre. Quan es va fer clar, ens vam llevar i el Josep i jo ens vam posar a jugar sense fer massa soroll. L’avi s’anava per veure la situació en el poble i al tornar ens explicava les novetats i l’iaia entre fer el menjar i anar buscar l’aigua al pou ja estava prou distreta, així vàrem passar tres dies, fins que l’avi va creure que les tropes ja se’n havien anat del poble, i vam tornar cap el poble, però quan vam arribar a l’alçada del cementiri vam veure assentats a la paret molts soldats, que no ens van deixar passar i ens vam obligar a anar en direcció a Sentmenat. L’avi parlà amb un d’aquells soldats i després se’n van anar a veure al capità, el cas es que ens van deixar passar i anar cap a Castellar acompanyats d’aquell soldat. Quan vam arribar a casa, l’avi va preparar dues garrafes de vi i el soldat se les va endur cap a on estava el seu regiment.

Fotografies en el hort de l’avi durant la guerra
La guerra va durar tres anys, que van ser molt difícils per tothom, nosaltres estàvem tota la família separada. En un principi la mare s’escrivia amb el pare, però cap a la meitat de la guerra, les noticies del pare solament venien per tercers, doncs estava al front i no podia comunicar-se amb nosaltres, la mare anava a mirar les llistes de les baixes que hi havia hagut al front, doncs del pare no han sabia res, per que cap al final de la guerra al van agafar presoner a Burgos i potser degut a que va tenir una denuncia, va arribà a estar a la cel·la dels condemnats a mort i era tanta la seva desesperació que va estar a punt de penjar-se a la cel·la , la mare, quan li van dir que el pare era viu i que estava presoner a Burgos, va anar a veure al veí, el senyor Joan Mari Corominas, que era un famós advocat, que havia estat, abans de la guerra, alcalde de Sabadell, i era una persona amb força influencia i prestigi, i la mare li va explicar en la situació que as trobava al pare, el Sr. Marí va fer una carta al alt comandament de Burgos, explicant la persona que era el pare i fent-se responsable d’ell, i després de certs treballs al van deixar lliure.
La tornada del pare a casa va estar molt celebrada encara que jo al recordava molt poc i el meu germà Pere gens, en canvi en Josep si que sabia qui era, tinc present que estava molt prim i que ans ensenyava les cames plenes de blaus i grans. En arribar al pare, vam tornar a viure tots junts a Sabadell, i la vida as va anar normalitzant.
Al cap de poc d’arribar el pare, la mare va quedar prenyada i de seguida as va notar molt el seu estat. L’avia Maria, la tieta Magdalena, que també estava en estat, i la mare van anar las tres juntes a veure al ginecòleg Dr. Fontanet par fer una revisió, el Dr al veure a la mare li va dir que estava molt avançat el seu estat de gestació, la mare l’arriba a casa estava molt preocupada per lo que li havia dit el metge, doncs semblava, que estès amb estat abans d’arribar el pare del front, el pare al veure-la plorant s’han van tornar al metge que se la mira amb molta atenció i resulta que portava dues criatures, i per això estava tan grossa.

L’abril del 1940 neixen en Jaume i l’Anna, recordo que vaig anar a la Maternitat, a veure’ls, lo primer va ser, que en Jaume tenia el llavi partit i que la nena era molt petita, però tothom, estava força content doncs per fi, desprès de quatre nans i havia una nena, recordo que vaig sentí al pare que li deia a l’avia Coloma que estava a la botiga despatxant el pa, que per la tarda anirien a buscar la mare i els dos petits, jo vaig dir l’avia que no estava massa bé, i no vaig anar a col·legi, i axis vaig està a casa quan per la tarda els vam portar a tots tres, la nena amb una setmana havia guanyat bastant pes, i el metge als va dir que el llavi d’en Jaume més endavant amb una petita operació se li podia arreglar sense cap problema.
En aquell temps, teníem de minyona a la Juanita de “Cal Toful”, veina de “Cal Rubio” a Castellar, i que les hores tenia divuit anys, l’avia encara as va quedar un quan temps ajudant a la mare, doncs en aquella casa hi havia el forn, la botiga i cinc vailets el més gran de vuit anys, per atendre. També recordo en Jaume Estrada que era un operari que ja treballava al forn abans de que el comprès el pare, i tenia dos fills en Antoni i Eladi, que tots dos també van aprendre l’ofici de forner, en Antoni ja de molt jove va venir a treballà a casa al costat del seu pare, i pel Josep i per mi era com un germà gran i érem amics abans de ser un treballador de casa. Nosaltres ans van fer anar a “Cal Tatxer” que era un col·legi molt a prop de casa, allà a la primera classe hi havia el Sr. Casajuana, que ans ensenyava les primeres lletres i nombres, recordo que hi va haver una reunió, amb els mestres i la mare per veure si tenia que escriure amb la mà dreta o bé l’esquerra, amb van fer agafar el llapis i que fes un gargot, al final van decidir entre tots que aprengués a escriure amb l’esquerra.
A la segona classe teníem a Sr. Figueras, que venia cada diumenge a esmorzar al forn, i donava classes de repàs al Josep, en sembla recordar que era viudo i estava sol vivint en una casa de dispesa i quan venia tenia moltes ganes de explicar fets de la seva família, lo que si recordo bé es que tenia una lletra molt maca.
Al col·legi hi havia la pràctica dels vals, tu feies alguna cosa ben feta com a premi et davant un val, que et servia per si feies alguna mal i feta donaves el val i no hi havia càstig.
Eren temps de molta necessitat i de pa no n’havia gaire, el poc que hi havia era de racionament i negre, jo cada dijous portava un pa blanc de mig quilo al mestre, i ell amb donava un val, o sigui que de vals en tenia bastants i en donava als meus amics quan els necessitaven, també quan berenava els companys en miraven amb una cara d’enveja, jo sovint feia una mossegada i el demés els i dava amb ells, de vegades hi havia hagut fins i tot discussions, per aconseguir una mica de berenar, recordo que la mare posava un pot de llet condensada al forn i quedava de color com si fos cafè amb llet, i untava el pa amb la llet i ja tenia el berenar a punt.
També recordo de cada dia al entrar al col·legi ens feien formar en el pati i cantar el cara al sol, teníem tot un equip de falange amb la camisa blava i la boina vermella, que de tant en tant ans el feien posar per fer alguna desfilada o presentar-nos al quarter que hi havia a la Rambla. A cada classe hi havia un retrat del Franco i un altre del José Antonio, i teníem unes xerrades del “Espiritu Nacional” que ens marcàvem unes consignes, però la veritat es que no en feien massa cas.

A la tercera classe teníem al Sr. Deu, que era el terror del col·legi, tots els nens li teníem por, doncs et pegava amb el regle a les mans i et feia mal de veritat, en aquesta classe els meus vals eren molt apreciats, però aquest Sr. no era mala persona lo que passava es que no tenia fills i era de aquesta manera, estava com amargat, lo prova es que va canviar molt quan va crea en la Radio Sabadell un programa que es feia el dissabte a la tarda que es deia “Tardes infantiles”, a on tots els nens i nenes que tenien aptituds artístiques actuaven hi podien anar-hi a cantar, recitar poesies, explicar acudits o contes, està clar que els nens anàvem acompanyats dels seus familiars i també si podia assistir com espectador, la veritat es que, en aquell temps, aquest programa as va fer molt popular a Sabadell, inclòs venien de fora per actuar.
A casa hi havia, entre els pares. moltes discussions, que sempre se acabàvem cridant, i culpant a la mare del accident que amb havia passat a la ma, això feia plorar molt a la mare, i a mi també, per que en pensava que per culpa meva as barallaven, aquests fets van donar lloc a que nosaltres, tots els germans, ja de petits féssim una pinya al costat de la mare, per protegir-nos del caràcter fort del pare, ja que per res estava de mal humor i et tirava l’espardenya que portava de retaló o et pegava si estaves a prop, per lo que tenies que anar llest per amagar-te fins que havia passat la turmenta.
La vida a “Cal Forner” va anar passant amb més pena que glòria, en primer lloc degut a la vida que feia el pare, que donava lloc a que la mare patís molt i per postres la mare va tornà a quedar amb estat, i amb el panorama que hi havia a casa la mare va decidir avortar, fet explicat per la meva germana Anna, acció que més endavant la mare s’han va penedir molt. Per altre banda, hi havia molta necessitat i el pa era negre i as donava de racionament, la gent tenia uns cupons que canvien per pa, també en aquest temps surt el estraperlo de pa blanc que només el podia comprar els que tenien diners, això feia que de cèntims no en faltessin i que de gana tampoc en passéssim.
També per aquest temps as van fer el forn nou, per això van tirar el que hi havia a terra i van fer el pastador més gran durant tot el temps que van durar les obres, as feia el pa a un forn que hi havia al final del carrer Montserrat, a “Cal Altarriba” i per la nit amb carretons el portaven per vendre’l a la botiga de casa, jo era el encarregat de dur cada dia el sopar al pare amb una carmanyola.

El pare tenia per costum cada dia anar a fer la partida de cartes, hi el punt de trobada era el “Euterpe”, que era un dels Cafès més grans i populars de Sabadell, el amo as deia Joan Flaqué, hi havia estat, abans de la guerra, un jugador de futbol del primer equip del Sabadell.
En una habitació del primer pis, del mateix “Euterpe” hi havia la secretaria del Centre de Esports de Sabadell, a on feien les reunions de junta, hi a on cada diumenge as reunien després dels partits, i era també un lloc molt freqüentat pels jugadors, el cas es, que en el “Euterpe” as vivia el ambient del futbol molt intensament, això va donar pas a que el pare visques molt de prop tots aquest afers i s’ha hi va involucra i no van tardar massa a proposar-li que entrés a formar part de la junta que presidia aleshores en Antoni Tamburini, un fabricant de teixits de molta anomenada, la mare va veure molt bé tots aquest canvis doncs el pare va deixar els amics de la guerra pels del futbol, i aquest eren uns senyors que estaven ben relacionats i as movien amb altres ambients molt diferents.

Va ser durant aquest temps que el pare, per no desentonar dels seus amics , as va comprar el primer cotxe que era un Chevrolet, que tenia de matricula B-60831, i con que no tenia el permís de conduí, ja des de un principi feia el taxi, que el portava l’Alfons, que era un molt bon conductor, però sempre estava de mal humor, o per lo menys en feia la cara, i cada mes venia a passar contes amb el pare, més endavant el pare va anar a Tarragona, a on allà amb cèntims donaven el permís de conduir sense fer-te fer pràcticament res, recordo que una vegada ja va tenir el permís, nosaltres el feien servir de vegades per les festes, el cotxe tenia dues cadires petites a la part de darrera que es plegaven, allà era a on em tocava asseure. Però la veritat es que el pare no li agradava conduir, i solament la agafava quan realment ho necessitava, i moltes vegades, si podia, el feia dur pel l’Alfons.
Hi ha uns fets que van passar durant aquest període, i que fan referència a la salut. El primer que recordo va ser que un dia per sopar no hi havia preparat res, i el pare va anar el rebost que estava sota l’escala hi va trobar una llauna de sardines que ja feia dies que estava oberta, la va agafar hi ans amb va posar una cada plat, per ell, pel Josep i per mi. El Josep a la primera mossegada la va trobà amargant i va dir que no li agradava, jo al sentir-lo vaig provar una mica la cua i també la vaig trobà amargant i vaig dir que no m’agradava, el pare va dir que érem uns llepafils i se’ls va menjar totes tres, el cas es, que a cap de poc ans van venir unes ganes fortes de vomitar tant a mi com al Josep, el pare semblava que as moria, i per que no al veiessin as va posar al mig de la llenya amagat, a on només i anava la mare, i allà va està vomitant durant dos dies fins que va fer net, el metge va dir que ens havíem enverinat, i que quan una llauna de sardines s’obre no as poden guardar as tenen que treure de la llauna, si no, es com si fos verí.

Un altre fet as va produí, quan un dia al aixecar-me per anar al col·legi i l’hora de pentinar-me, la pinta s’ensorrava cap dins al cap i al tocar-me el cap el tenia tou, baixo cap a la botiga que hi havia la mare despatxant el pa i li dic que tinc el cap tou, la mare amb toca el cap i as va esverà i al moment va truca al Dr. Torrents explicant-li el que passava, el metge li va dir que anéssim a casa seva per visitar-me, jo li vaig dir a la mare, amb una cara de molta preocupació i mig plorant si el metge en feria mal, la mare, recordo que em va abraçar i també as va posar a plora, aleshores amb va saber greu no haver estat més valent, hi haver-me aguantat, el cas es, que el metge desprès de visitar-me, va dir que tenia el cap ple de sang que amb algun cop se m’havia trencat alguna petita vena, però que no era res greu, solament que anés amb molt de compte en donar-me cap cop i que no féssim res que la sang as aniria dissolent. La mare en va dir que anés al col·legi però que vigiles amb els cops, jo al arribà al col·legi en vaig quedar al pati a on hi havia els nens que ens preparàvem per fer la primera comunió, i allà ans van posar a jugar fent bastant soroll, el Sr. Deu va sortir de la seva classe amb el regle a la mà per posar una mica d’ordre, jo li dic a mi no hem toqui que tinc el cap tou, el Sr. Deu no m’han fa cas i jo plorant vaig anar-me cap a casa, que estava molt a prop del col·legi, li dic a la mare, que enrabiada m’agafa i anem a veure el Sr. Salas que era el director i amo del col·legi, criden al Sr. Deu, i per disculpar-se diu que no amb va sentir, i as va acabar tot amb una petita reprimenda per tothom, al dia següent el cap ja tornava està dur com sempre.

Un altre cop amb vaig fer una rascada al dit gros de la ma esquerra, i de seguida se amb va formà una crosta, el cas es, que a cap de no massa temps vaig començar a tenir febre, i amb va sortir un gra a sota el braç que as va anar fent molt gros, el metge va dir que era conseqüència de la rascada que no se havia curat bé i el mal treballava per dins i que lo millor era fer un petit tall i treure tota la porqueria, un dia entre el metge i el pare que m’agafava, amb una palangana a la vora, amb van obrir el gran gra que tenia i van mirar de fet net, en mig dels crits que jo feia.
Al cap de un mes quan ningú s’han recordava del fet, amb surten una grans al clatell, i la mare amb porta a l’Aliança, una clínica que estava a la plaça del Gas, molt a prop del forn, i el metge que en visita diu, que lo que tinc es un “vespe”, que un gra amb molts punts de pus i que va sortir possiblement degut encara de la rascada al dit, i que lo millor era operar i fe net de una vegada.
La mare demana dia i hora per operar-me, i recordo que ho va fer el Dr. Gómez que vivia a la Plaça del Mercat, l’operació va anar bé, però amb van dormir tot jo amb cloroform, i vaig està dos dies a la clínica amb la iaia Coloma al costat, desprès recordo que cada setmana anàvem a casa del Dr. per que mires la ferida i amb unes pinces anava mirant com estava la ferida i ens vam fer amics de tant anar-hi, que fins i tot el últim ja hi prenien cafè però a mi cada vegada en feia mal i la mare pagava la visita, fins que li vaig dir a la mare que en semblava que s’aprofitava de nosaltres, el cas es, que de sobte as va acabar de anar-hi.
A “Cal Forner” segur que si passava un mal vent, en Manel l’arreplegava per ell sol, era com una assegurança per tots els demés, però eren mals amb salut i axis sempre tenia coses per explicar.
El pare al ser de junta del Sabadell, as va trobar important, doncs molts jugadors, i senyors de junta, venien al forn a veure’l i parlar de les seves coses i de pas s’han duien pa i coca gratis per casa seva, això va ajudar que els pares fessin obres i arreglessin la casa de manera que la van modernitzar fent la botiga tota nova i modificant tot el seu interior i d’aquesta forma tenir la casa mes moderna i presentable.

La postguerra van ser molt dura per tothom, només se’n escapàvem del ambient, apart dels fabricants de teixits, els que tenien negoci propi, per això en la junta del Centre de Esports, hi havia en Vicens Carbó que era peixater, en Serafí Vidal que era lleter, el pare Joan Montlló que era forner, els demés components ja eren del ram de teixits.
En aquell temps no sé que va passar, però tota la junta as va posar en contra del seu president, el Sr. Tamburini, excepte el pare que li va fer costat, i tots dos van dimitir i van deixar la junta, degut això hi va haver una relació molt estreta entre ells dos, el Sr. Tamburini, a cap de poc, va entrar a la junta del Barcelona i volia que el pare anés amb ell, però el pare va dir que el seu equip era el Sabadell i no hi va voler anar, però la relació va continuar igual, ja que recordo que més de una vegada havia acompanyat a la mare al despatx que tenia al final del carrer Indústria, a triar retalls de teixits, que sortien molt bé de preu, per fer-nos un vestit i per ordre del Sr. Tamburini era sempre molt ben rebuda, per altre banda també venia expressament el seu xofer, i la mare li donava el pa ben cuit i un tros de coca de sucre, tal com l’agradava, el cas es, que a casa havia un calaix a on havia varis retalls de teixits de “Cal Tamburini”, i quan ans tenien que fer un vestit, anàvem a triar la roba que ans agradava més, recordo tenia un vestit de una roba que feia com un torna sol, i quan me’l posava en sentia molt elegant.


Serafí Vidal (lleter), Antonio Estruch (textil), Pare (forner), Jaume Coca (textil), Vicens Carbó (peixater)
Al pare va continuant anant al “Euterpe”, i la seva relació amb tot l’ambient del futbol no el va deixà, i no van trigar gaire a tornar-lo a cridar per entrar a la junta i recordo que as va fer càrrec de tot el que feia referència al camp de pilota “La Creu Alta”, i les seves instal·lacions, a nosaltres ans va anar molt bé, en primer lloc per que tots els empleats ans coneixien i quan hi havia partit ans deixaven entrar a tot arreu del camp, i també per que l’estiu anàvem a banyar-nos a la piscina que hi havia al costat dels vestuaris.

Un altre senyor que as va fer molt amic del pare va ser en Antoni Estruch Serraboguñà, que era fill de un fabricant de filats molt important de Sabadell, i a més havia estat, abans de la guerra el porter del primer equip, i considerat com un dels porters més bons que hi havia, no solament a Catalunya, si no a Espanya i que en el seu temps el havien intentat fitxar altres clubs, cosa que a casa seva no li van deixar fer-ho, i as va quedar amb el Sabadell. El Sr. Estruch també era de junta, hi entrenava als porters, vivia al costat mateix del camp de pilota, estava casat amb la Sra. Maria Senserich que també as van fer molt amigues amb la mare, i tenien tres fills, el gran l’Antoni, la Maria i la Pilarin.
L’ambient que el pare vivia amb la pilota, el van fer canviar, doncs apart de tenir cura de la seva aparença, el seu caràcter fort també al va anar suavitzant, encara de vegades cridava per res, el cas es, que la mare, estava més tranquil·la, però això tenia el preu de que, tenia més obligacions i principalment a les festes a casa hi estava molt poc.