Montllo-Torres Cap.1

MONTLLO-TORRES

La família Montllò-Torres es formà al unir-se en matrimoni Manel Montllò Bermùdez amb Núria Torres Sagarra, el dia 3 de Octubre de 1962 al Santuari de la Nostra Senyora de la Salut.

La cerimònia religiosa va estar bastant marcada per la gran tragèdia que una setmana abans havia passat a Sabadell, ja que el 25 de setembre del 1962, va tenir lloc una gran riuada, en la que tots els petits riuets, dels voltants de Sabadell i Terrassa van transformar-se amb importants caudals d’aigua que arrastrava tot el que duia el seu pas, provocant quantioses morts, recordo que en la comarca del Vallés van ser més de 1.400 les víctimes, també va provocar l’ inundació de totes les fabriques tèxtils al costat del riu, produint unes pèrdues molt quantioses, recordo amb el amic Miquel Sallares, anar amb el seu cotxe a Terrassa tres dies després de la catàstrofe i en la part de les Arenes encara havia el mig de la carretera vaques mortes inflades que no s’havien retirat, i la gent que corria de una banda al altre, nosaltres varem pujar un parell de persones al cotxe per portar-les fins el dispensari més a prop, o sigui que havia passat feia tres dies i encara varem viure una mica lo que havia passat. Els dies posteriors totes les noticies de la televisió i la radio eren explicant la desgracia i les mesures que es durien a terme, va venir en Franco a visitar el llocs més castigats, o sigui que encara tothom estava trasbalsat per lo que havia passat quan nosaltres ans varem casar, degut axó en Mossèn Ernest, amic del pare, i rector de la parròquia de la Salut, el sermó que va fer en el casament va ser tristot i va declinar acompanyar-nos en la festa posterior.

El convit de desprès de la cerimònia religiosa as va fer al Restaurant “La Mata” que estava a la Carretera de Barcelona, la festa va està molt be i una vegada acabada, el oncle Josep ans portar a Barcelona al hotel Majestic del Passeig de Gracia on teníem reservada una habitació, com que estàvem bastant cansats de la festa vàrem anar al cine que feien una pel·lícula amb pantalla panoràmica que era la primera vegada que se exhibia en Espanya i tot seguit cap a dormir es te que dir que per ser la primera nit que dormien acompanyats no va anar gens malament.
El dia següent desprès d’esmorzar van anar a passar el matí a Montjuic, passejant per la seva muntanya i varem dinar en un restaurant al costat mateix dels Estudis Miramar, per la tarda tenien que estar a la terminal de Iberia de la Plaza de Espanya, on un autocar ens portaria l’ aeroport per agafar l’avió amb destí a Palma de Mallorca.

A Palma es vam allotja al Hotel Club Nautic situat al port de Palma, es un hotel petit, ja que tenia solament dotze habitacions i la única amb llit de matrimoni era la nostra, i també eren els únics espanyols que hi estàvem, per lo que teníem un tracte especial per part de tots els cambrers, allà hi vàrem passa sis dies, cap al final de la nostra estada ja ens ven fer populars amb els estrangers quan vam saber que estàvem de lluna de mel, i ens convidaven a surti amb ells de excursió i festa, la pega va ésser que això va passar als últims dies de la nostra estada al hotel. Durant aquest sis dies vàrem fer les clàssiques excursions per la illa anant a veure las Coves del Drac , Formentor i a Manacor entre d’altres.
La sortida de Mallorca va ser amb vaixell que es dugué a Valencia, la travessia va durar tot el dia doncs vàrem embarcar a las nou del mati i no arribarem a Valencia fins las nou del vespre.
Al arribà ans varem traslladar al Hotel Reina Victoria, situat al mig de la ciutat, que ja el teníem reservat. L’estada a Valencia va ser curta i varem visitar lo més típic d’allà la Catedral, el Miquelet, i també la Mare de Deu dels Desemparats. El tercer dia ja agafaren el avió que ens dugué a Madrid.
Recordo que l’ anada de Valencia a Madrid va ésser bastant moguda, ja que l’ avió era de hèlices i com que feia una mica de mal temps provocava que saltes més que un cavall sense domar, la Nuria es va mareja una mica sort que el trajecte va ser curt.
A Madrid teníem reservat el Hotel Alexandra , situat al mig de Madrid, aquest hotel hi havia estat quan vaig fer el viatge d’estudis i amb va agradar per axó el vaig demanar, allà al vespre varem tenir la sorpresa de veure l’equip de futbol del Sabadell que tenien que jugar contra Rayo Vallecano; ans varem donar a coneixa i varem saludar a tot l’equip, també hi havia un vell conegut de casa, era el massatgista en Ramon Antonell, que els hi va dir que el pare havia estat de la junta i que havia sigut una persona important en el Sabadell. En Ramón va demanar permís per acompanyar-nos a la nit i junts vam anar al Passapoga un cabaret molt de moda en aquell temps, on actuava en Josep Guardiola un famós cantat català.


Durant l’ estada a Madrid varem fer varies excursions que no estàvem programades les més conegudes “Museo del Prado”, Escorial i “Valle de los Caidos”, etc cal destacà que ans vam informar que cada diumenge en el Parque del Retiro, al migdia tocaven sardanes i vàrem anar i la Nuria va ballar i com que ja feia uns dies que estàvem fora de Catalunya va ésser bastant emotiu.
Desprès de la estada de cinc dies a Madrid vam agafar el tren Taf que ans portà a Zaragoza, a on estava el meu germà Jaume que feia el servei militar, allà ens vam allotja al Hotel Goya i solament i vam passar una nit, abans vàrem està unes hores amb al Jaume que per cert estava molt bé i també varem visitar la Catedral del Pilar. Per la tarda varem tornar agafar el tren Taf que ens va dur a Sabadell a on vàrem arriba a las onze i mitja de la nit.
La primera impressió l’arribar per la nit a Sabadell va ser lo fosc i silenciós que era el carrer de la Industria, comparat amb les ciutats que acabàvem de veure, varem anar fins al carrer de Sant Jaume a veure els pares de la Nuria i cap el carrer Garcilaso, la nostra casa que per cert estava casi tot per fer, lo que havien dit que farien mentre estessim fora no van fer res i arribàvem amb solament dues-centes pessetes a la butxaca, però contents.
El viatge va durar quinze dies, hi va ser molt mogut i complert, ja que vam pujar amb avió, vaixell i tren i lo més important es que apart de veure diferents paisatges, altres ciutats, i gent nova, és que eren molt feliços.
Quan vam arribar de nit a la nostre casa, ans varem trobar tot mig amb obres, i vam tenir de dormir en el meu llit de solter que era una mica més petit que el de matrimoni, però en aquells moments no era cap problema sinó al contrari, també la part de la cuina i sala d’estar estava a mig arreglar, jo al dia següent de bon matí cap l’ Acondicionament a treballar.
L’arribada l’ Acondicionament va ser molt celebrada per els companys de treball, principalment per les secretaries del laboratori l’Angels i la Roser, al cap de poc tot ja tornava a ser com abans, el director en Sr. Codina, en va posar el corrent de com estava tot i varem començar amb la rutina de sempre, una sorpresa gran va ser quan el Sr. Casas, el contable, amb va dir que tenia una cosa per mi, i en va fer anar al seu despatx, en dona dos sobres de les dues setmanes que no havia treballat, al veure la cara de sorpresa que vaig fer, amb va dir que era una norma de la casa de que qualsevol treballador que per alguna causa molt justificada no podes assistir al treball se li abonaria el salari com si treballes. Jo vaig estar molt content i aquell matí s’han va fer llarg ja que esperava donar-los a la Nuria per que no patís pels cèntims.

Degut a que teníem la casa a mig arreglar ans varem organitzar de manera que anàvem a dinar a casa dels pares de la Nuria i a sopar a casa dels meus pares, fins que podéssim fer vida a la nostre casa, axó també ans va anar molt bé, ja que la vida ens sortia molt barato, aquesta situació va durar unes tres setmanes, desprès ja ans varen aposentar a la nostra casa del carrer Garcilaso 64.
La casa del carrer Garcilaso era molt gran , ja que tenia que fer la doble funció, de residencia però també de Acadèmia, per axó varem llogar aquella casa, hi havia cinc estances convertides per donar classes.
La historia de tenir aquella casa es que quan varem tenir la dada del casament lo urgent era trobar un lloc per viure, desprès d’anar a mirar un parell de cases que per diversos motius no ens van agradar, en va sortir una de molt gran en el carrer Garcilaso 64, en que reunia molt bones qualitats, era una casa antiga però amb comoditats, tenia el passadís, menjador, sala d’estar i cuina en ceràmica a les parets, tenia calefacció, i una escala que donava en el primer pis a les habitacions de dormir i un segon pis que donava a un altre habitació i a un terrat, tenia també una gran eixida amb un pou i una escala que dava un altre terrat on hi havia el quarto de rentar. La casa era de doble cos i bastant llarga per lo que en total hi havia unes catorze habitacions de les que en ven arreglar cinc per donar classes i la resta per viure, i les que no feien servir, la Núria les tenia tancades, aquell estiu va ser posar-la a punt per anar-hi a viure, la part de l’acadèmia la vam pintar tota i as va fer el trasllat el final del setembre, per el proper curs ja començar en el lloc nou, i la part de la vivenda vam comprar els mobles del menjador, els estris de la cuina, el dormitori i la sala d’estar, en Vives, un amic decorador, ens va dibuixar i fer per cada lloc uns mobles a mida.
Aquelles primeres setmanes la vida de matrimoni va ser, jo llevar-me el matí anar a treballar al Acondicionament fins les tres de la tarda, dinar i per la tarda a partir de les 6 de la tarda donar classes fins les 10 sopar i a dormir, la Nuria els primers dies va tenir molta feina, ja que la casa era molt gran però és que edemes con que hi fèiem obres l’embrutàvem molt, també tenia que neteja les aules que s’havien fet les classes. També la Nuria ja no la va venir la regla, i encara que en principi no la va molestar massa, era una nova experiència i es va anar engreixant.
No teníem televisió i la nostre distracció va ser cada divendres a la nit anar al cine, anàvem el Cine Cervantes, el que estava més a prop de casa, degut a que la taquillera ja ens coneixia, en guardava les mateixos llocs cada setmana.
La Nuria tenia una amiga la Beatriz, que havien treballat juntes i que varem fer plegades un curset prematrimonial, i que també es va casar per aquelles dades, i en aquell temps ans relacionàvem bastant, ja que anàvem a casa seva o venien de visita a casa per les festes. La Beatriz es va casar amb en Jaume Ros, un noi una mica vanitós que treballava com dibuixant en un taller metal·lúrgic, crec recordar que és deia Mikalor, on un dels amos era August Vives, que també era president del C.R.I.S (Centro de Recuperació e Investigacions Submarines ) de Sabadell.
Un fet important, que va passar aquell mateix any, va ser que el mateix dia de Nadal, hi va haver una gran nevada com feia molts anys que no se havia vist, nosaltres con que tot el matí havia nevat molt ans va ser dificultós arribar a casa dels pares de la Nuria, per celebrar tot junts la festa de Nadal, per la tarda en lloc de remetre, encara va continuar nevant però en molta més virulència, els carrers la neu arribava a l’alçada de un cotxe i feia una mica de angunia, recordo que els pares de la Nuria volien que ens queda-se’m a dormir en el pis, però jo no vaig voler, abrigant-nos i posant-nos papers per les cames, a poc a poc varem arribar a casa, hi havia llocs que la neu ens arribava més amunt de la cintura.

L’any demà per San Esteve la nevada va parar, molta gent va aprofita la neu que hi havia per treure esquis i altres destris per esquia pels carrers de Sabadell, per la tarda es va girar un gran vent molt fred que va glaçar tota la neu acumulada, el dia següent que teníem que anar a treballar varem tardar el doble de temps, ja que els cotxes no podien circular i anar a peu tenies que vigilar molt a no caure. Després de una setmana encara hi havia llocs que estàvem plens de neu gelada.
Aquest any de 1962 que acabava de passar va ser molt important a la nostra vida, ja que a principis de l’any, la Nuria treballava a cal Llorens i Torra, i feia la vida normal de soltera, i va acabar l’any casada, prenyada, fent d’ama de casa i tenint al seu càrrec una mansió, jo vaig començar l’any, solter, vivint a Cal Forner, donant classes el carrer del Sol, per acabar l’any casat, treballant en l’Acondicionament i portant l’Acadèmia en el carrer Garcilaso.
La vida que fèiem era monòtona, jo anar a treballar el matí, i per la tarda donar classes a casa, els dissabtes acostumava anar a visitar a la mare i xerrà amb en el meu germà Josep en el pastador de Cal Forner. La Nuria s’anava engreixant, des de que es va casar no li havia vingut la regla i dins les molèsties pròpies del nou estat el embaràs el portava molt bé. Els diumenges acostumaven anar a dinar junts amb pares de la Nuria, i desprès anàvem amb el pare de la Nuria a la pilota quan el Sabadell jugava a la Creu Alta.

El mes de febrer del any 1963, concretament el dia 13, la meva germana Anna i en Marc Griera es varem casar, la festa va estar molt be, recordo que la Nuria tenia mala cara, aquell dia l’embaràs li feia la guitza i tothom li preguntava com es trobava, axó encara li sabia més greu, no l’agradava ser la protagonista.
Un dia de principis de juliol, al matí quan hem desperto la Nuria amb diu que la cosa està a punt des de primeres hores que havia trencat aigües, jo nerviós truquem a la mare de la Nuria, li diem que nosaltres anem cap a la Clínica del carrer de la Creueta, quan arribem li fan una revisió i posant a la Nuria una habitació al costat dels quiròfans, la inspeccionant be hi diuen que va per llarg, i que ells mateixos avisaran el Dr. Fuster, que era el metge que portava a la Nuria durant l’embaràs. Arriba la mare de la Nuria, la Salvadora, esverada li dic que tot està controlat però que va per llarg, li dic s’hi vol marxar , ella diu que no, a la Nuria li donant un sedan i es posà a dormisqueja , una infermera ans diu que fins al vespre no creo que neixi la criatura i que la Nuria estaria vigilada a tot hora, la Salvadora diu que ella es queda, i que jo vagi a treballar, que me avisaria si fes falta i que en un moment jo estaria allà, ja que l’Acondicionament està molt a prop de la clínica.

Tot el matí vaig estar nerviós i pendent dels esdeveniments, però no va passar res, vaig plegar més aviat i la situació estava igual, encara que la Salvadora més enfadada , ja que deia que no hi havia anat cap metge, que les infermeres no sabien de que anava, ja que quan de tant en tant hi anàvem se la miraven i no li deien res, i que estàvem allà abandonades, la vaig fer anar a casa seva que jo em quedava i que no calia que vingués que ja la trucaria quan arribes l’hora. La situació va anar continuant igual de tant en tant venia una infermera es mirava a la Nuria i deia que estava la cosa atraçada, vaig demanar de avisar al Dr., en varem dir que no podíem avisar el Dr. Fuster fins que elles veiessin que la cosa estès més apunt. La que sí que va tornar va ser la Salvadora, que al veure que tot continuava igual va formar un petit escàndol, ja que volia que vingués el director ja que ningú s’ocupava de la seva filla, jo tenia més feina a calmar a la sogre que a la filla, cap a les onze del vespre es va presentar el Dr. Fuster i va dir com estava tot, és va mirar a la Nuria i va dir a veure si ho espavilem una mica, la Salvadora estava molt nerviosa, el Dr Fuster diu seriosament que ho s’anava aquella Sra. d’allà o s’anava ell, jo vaig pregar que surtis que ja la tindria informada. Varem col·locar la Nuria sobre la taula amb les cames agafades en uns suports que quedés ben oberta de cames, jo en vaig col·locar a la capçalera al seu costat acariciant-li la cara i el Dr. al mig de tot el tingla do, el Dr. va començar burxar per allà, quan de sobta amb diu “ Manel vine al meu costat que ja un suport que es mou, i mira de tenir-lo ben agafat, jo fent “tripes corazón” m’han vaig anar el seu costat, però jo mirava allà cap a un punt l’indefinit, de cop i volta amb diu mira que surt i vaig veure els cabells de la criatura i el Dr. diu a la Nuria un esforç més i va sortir la criatura de cop en mig de tot de líquid, de seguida el Dr. va posar la criatura sobre una taula i va deixar a la Nuria sola, i ell i les infermeres només estàvem pendents de la criatura, la van ben inspeccionar fins que va esclatar a plorar amb van dir és una nena molt maca, jo mig plorant vaig anar a fer un petó a la Nuria.
Les infermeres estàvem amb la criatura netejant-la i arreglant-la després la van dur a la Nuria per que la veies i mestres tant el Dr. estava dedicat a re composar les parts intimes de la Nuria. Vaig sortir a avisar a la Salvadora que teníem una nena que tot avia anat molt bé i que dintre de poc les portarien a una habitació de la sala. Quan la Nuria va estar arreglada junt amb la criatura les van destinar una habitació i un cop van estar aposentades jo vaig sentir un gran descans, amb una barreja d’alegria , i responsabilitat i pensant que ja tenia una raó forta per estar en aquet mon.

La Nuria i la criatura quan van sortir de la Clínica va anar a viure a casa els sogres, perquè la podessin ajudar en cas de fer falta, jo hi anava a dinar i sopar, axó va durar una setmana, després ja es van traslladar totes dues cap al carrer Garcilaso.
En un principi la criatura plorava molt, el metge deia que estava bé, fins que donant-li un suplement la criatura es trobava satisfeta i en pocs temps va anar agafant força pes i es veia contenta i nosaltres encara més. La padrina de la criatura va ser la avia Salvadora, la mare de la Nuri, i va triar el nom de Maria Dolors, as veu que una seva germana s’han deia i as va morir joveneta, amb van demanar el parer, a mi particularment no me agradava massa, però vaig respectar la seva decisió.
L’Acondicionament i Docks es un estament oficial, on la seva funció principal es, emetre un bolletins amb el pes exacta de la partida de matèria tèxtil que després serveix per facturar i pagar.
En el tèxtil ja diferents tipus de matèries, llana, coto, fibres sintètiques, fibres artificials, etc, cadascuna admet una tassa legal d’humitat, i per evitar fraus en el pes, els comerciants envien la mercaderia l’Acondicionament, que per mitja d’estufes assequen unes mostres de diferents punts de la partida i aplicant la humitat legal que correspon i donen el pes real de la partida que es el únic que es pot fer servir per pagar i cobrar, això feia que el moviment de camions portant i treien bales de productes tèxtils fos molt gran, i també tenir uns magatzems amb capacitat, doncs molts comerciants deixaven en dipòsit el gènere fins que no el tenia venut.
També en l’Acondicionament hi ha un laboratori on de una manera oficial emet uns dictàmens, des de composició de matèries, anàlisis de tot tipus, d’olis, sabons, defectes en els teixits, controls de qualitat, característiques de les fibres, amb la seva finesa i llargada, també la dels fils i dels teixits, litigis entre dues parts d’un mateix problema, etc.
En el laboratori hi teníem molts aparells de control físic, com microscopi dinamòmetres, torsiòmetres, lanàmetres, regularímetre Uster etc i també per el control químic, un gran laboratori amb tot tipus de productes químics, aparells d’extracció de grasses tipus soxhlet, i estris de vidre com pipetes, vasos, cubetes, capsules ,tubs d’assaigs, matrassos, etc.
La feina en el laboratori en va anar molt bé, doncs era una mica com la continuació de l’escola, en poques explicacions agafava, com as tenia que fer les coses i el seu perquè, vaig aprendre molt, principalment a treballar amb el microscopi, cada dia tenia que identificar les diferents fibres que composaven les mostres que ens portàvem a analitzar, i donar ordres per la seva marxa analítica en el laboratori químic, per procedir segons les seves característiques químiques, a aplicar els productes que la dissolien, i poder determinar el seu percentatge.
La feina era molt variada i entretinguda doncs apart de lo pròpiament tèxtil, també ens duien altres tipus anàlisis, com la duresa de l’aigua, anàlisis de soses, d’àcids, d’olis vegetals, d’olis minerals, de sabons, de grasses, de diferents colorants amb les seves solideses, etc.
També teníem un aparell anomenat “Regularimetre Uster” que era fabricat a Suiza, i era el primer que hi havia Espanya, que consistia en fer passar la metxa o el fil per uns elèctrodes i et feia com un electrocardiograma donant unes dades amb les que podies determinar si el producte era de bona o mala qualitat, i podies saber segons la característiques dels components del fil si estava ben filat o no, fins aleshores, per exemple, que un fil estès ben fet o no, era una cosa de percepció visual, amb aquest aparell determinaves la seva bondat i fent un espectrograma, inclòs podies veure els defectes periòdics que tenia el fil, i anar a buscar el punt de la màquina que produïa el defecte, això va ser per la filatura una revolució dons abans tot as deixava a l’experiència i l’ull del cap de la secció, ara ja hi havia un àrbitre que de una manera imparcial et deia com estava la qualitat del producte, aquest aparell anava acompanyat de un profund i rigorós estudi fet per el senyor Iborra, que me’l vaig estudiar a fons.
Un altre aspecte, que vaig aprendre molt, va ser els defectes en els teixits, sovint portaven teixits en que s’apreciaven unes irregularitats i tenies que esbrinar les causes que lo havien produït i dir qui era el culpable del defecte, donant un dictamen, que de vegades repercutia amb un important cost econòmic per part del culpable, per lo que tenies que anar en molt en compte en no equivocar-te, aquesta feina normalment la feia el senyor Codina, ajudat per mi que m’explicava tots els petits trucs que sabia per els seus anys d’experiència que tenia, com mirar el teixit a contrallum, com buscar en el fil un nus de canvi, com contar les passades, com comprovar les torsions del fil, els components de la matèria, com fer un petita pilota per comprovar el color, etc. El treball era apassionant doncs tenies el defecte a la vista i tenies que indaga la causa, moltes vegades con que havien molts cèntims en joc t’amagaven fets, i lo que tenies que fer era esgotar totes les possibilitats i estar ben segur doncs el dictamen era oficial e inapel·lable, normalment abans de fer el dictamen as tenia una entrevista amb el infractor explicant-li els resultats de la investigació.
Un dels clients que habitualment ens portava defectes de teixits per indagar la seva causa era Textil Mur, una empresa puntera a Sabadell, dedicada a fabricació de teixits per home, anomenat panyaria, aquesta empresa era moderna i els seus sistemes de treball eren diferents a la majoria de les empreses tèxtils de solera de Sabadell, tenien molta empenta, degut a que els seus propietaris eren persones joves que van donar en aquell temps un aire nou a l’industria tèxtil de Sabadell, això era lo que es comentava en el Acondicionament. Casi cada setmana venia el Sr. Duran de Cal Mur a buscar algun bolletí de algun treball que havien portat, sigui d’anàlisis de matèria, defectes de fil o de teixit.
Un dia hem truca en Joan Caixach, l’amic que em va ajudar a entrar en el Acondicionament, hi amb diu que el Sr. Joan Mur, de Textil Mur, té interès en parlar amb mi per un treball, que vagi un dia per la tarda, al carrer Narcisa Freixa on hi ha el despatx i que pregunti per ell; una tarda en presento en el despatx i el Sr.Joan m’explica que els dictàmens dels defectes de les peces que li fem en l’Acondicionament, estan molt bé, però que quan als volen aplicar a la pràctica ja es massa tard, que necessitarien els dictàmens ràpids i em demana si podia anar-hi per les tardes i analitzar las peces de teixit amb defectes i poder actuar ràpidament; li dic que ho consultaria amb el Sr. Codina i que li diria alguna cosa.

La feina en l’Acondicionament era molt gran, el Sr. Codina pràcticament en el Laboratori no hi estava gaire, ja que en el magatzem hi havia una gran moviment de camions i no podia estar amb nosaltres, fet que es disculpava, jo estava sol amb les secretaries l’Angels en la màquina d’escriure i la Roser en el Laboratori Químic, en passava el matí atenen les visites i fent els dictàmens que demanaven, per la tarda, el Sr. Codina els repassava i els passàvem a màquina per l’entrega als clients, procuràvem cada dia tenir tots bolletins fets, per lo que no et podies entretenir gaire, la veritat es que els matins passàvem molt de pressa. Quan vaig dir-li amb el Sr. Codina la proposta del Sr. Mur, amb dir que jo mateix, i que encara aniria be ja que trauria una mica de feina del Laboratori.
Vaig començar a treballar per las tardes a Textil Mur, anava al carrer Calderón, on hi havia la Secció de Talers i Magatzem, allà en van presentar els caps de la fàbrica; el Sr. Duran que ja el coneixia, el Sr, Cisa, en Carlos Cendra, en Josep Pont, etc i en van destinar un lloc al costat de les cosidores on hi posàvem les peces amb defectes, li deien el “cuarto de la barra”. També en vaig fer amic d’en Balada, l’encarregat de les cosidores, a cap de poc vaig anar coneixen a tots els contramestres, i personal responsable de les diferents seccions, ja que quan analitzava una peça, i segons el defecte cridava a la persona responsable de la secció, per que hi poses mà de seguida, la cosa va anar força be, ja que varem trobar basta’ns defectes que es van poder solucionar ràpidament, o al menys se sabia de on venia el defecte.
Aquesta experiència en va servir també per viure la vida de l’ empresa gran, amb molts caps, on hi havia les seves lluites per estar dalt, i molts per estar-hi, no tenien cap mirament en perjudicar al del costat, jo vaig intentar estar be amb tothom, crec que degut al meu caràcter ho vaig aconseguir.
Durant aquest temps la meva vida va canviar una mica, hem llevava a les set, de vuit a les tres de la tarda treballava l’Acondicionament, a les quatre entrava a Cal Mur fins la set, a les set i mitja donava classes fins les deu i mitja, desprès sopar i dormir. En l’Acadèmia vaig haver d’endarrerir les primeres classes, canviar una mica l’horari, però no va ser cap inconvenient.
Aquest ritme de vida va durar uns sis mesos, fins que un dia el Sr. Codina amb diu que en el Laboratori hi ha molta feina, i voldria que també treballés per la tarda, perquè ell no hem podia ajudar; jo vaig mirar de parlar amb el Sr. Joan Mur, per dir-li que no podia anar-hi més, quan ell amb va dir que volia que anés tot el dia a treballar amb ells, que ell mateix parlaria amb el Sr. Codina, per explicar-li. Va continuar per dir-me que el meu lloc de treball estaria en Mohisa (Hilaturas Modernas S.A.), que era la Filatura de Cal Mur, tindria que posar en marxa un laboratori i seria responsable del Control de Qualitat, i lo més important lo que cobraria, per lo que vaig veure ja ho tenien tot ben estudiat, o sigui que vaig entrar per dir que plegava, hi vaig sortir amb una oferta difícil de rebutjar.
Al dia següent vaig parlar amb el Sr. Codina, ell amb va dir que l’Acondicionament no podia pagar aquells sous, i que ja s’ho pensava que acabaria axis, i que li dones temps i l’ajudes a trobar un altre persona per ocupar el meu lloc. Tot axó passava a mitjans de novembre, vam quedar que començaria al any nou, el 1964, en la nova empresa.
Hem van dir, més tard, que l’entrevista del Sr. Codina amb el Sr. Mur va ser bastant tensa i freda.