CAL RUBIO Castellar (2)

L’avi Manel es va fer molt popular a Castellar pel seu caràcter alegre i obert, també perquè s’apuntava a on feia falta una guitarra. Tant tocava en una processó com en alguna festa que es fes en el poble, també desinteressadament donava classes a aquell que ho demanava.
L’àvia Coloma fou una dona molt treballadora, de bon matí ja anava a la fàbrica i a més a més s’ocupava de les feines de la casa. La seva característica més peculiar era ser molt emprenedora, i sempre buscava la manera de que pugessin entrar diners a casa, sigui fent unes olles de cafè, o bé fent flams i matons que juntament amb la seva filla els anava a vendre en qualsevol festa que es fer pel poble.
Degut a treballar tant de temps en la construcció de la carretera l’avi Manel va agafar una malaltia en els pulmons, que es deia el mal del quitrà. Va anar al metge a Barcelona i no li van trobar el remei, fins que una infermera veterana li va dir que si volia curar-se el que tenia que fer era menjar molta carn i a més que fos quasi crua. L’avi ho va anar fent i es va anar posant bé, però no va poder continuar amb la feina que feia perquè li perjudicava els pulmons. Per tal d’ajudar en el manteniment de la casa, l’àvia se li va acudir anar a Cal Pascuet, que venien roba de tot tipus, perquè li deixessin gènero i l’avi poder fer la venta ambulant i d’aquesta manera es podria defensar la vida, però l’avi no estava fet per vendre i la primera experiència no va ser gens bona, doncs va tornar amb al farcell vuit i sense diners. Així doncs que l’avia va haver de poc a poc retornar els diners; des de llavors l’avia era la que portava i administrava els pocs ingressos que entraven a la casa. L’ofici de l’avi era paleta i es va dedicar a fer petits treballs per les cases del poble, aquesta feina era escassa i això feia que s’agafes a tot lo que sortia. Una vegada hi havia en el poble un amo de paletes que es deia Perich, que al costat de casa seva va posar una tenda en la que hi venia rajoles i mosaic procedent de la zona de llevant de la comarca de Manises, i li van proposar en l’avi d’anar a Barcelona un cop a la setmana a carregar rajoles i després portar-les al poble, el transport el feia amb un carro portat per un burro, tot anava bé fins que una setmana no se sap que va passar que va volcar el carro i es va trencar tota la mercaderia. Mentre estaven amb tots aquests contratemps va sortir la oportunitat d’arrendar un hort a “Cal Brunet” i con que l’avi de pagès en sabia prou i de ganes de treballar no li faltaven es dedicà al seu hort, d’aquesta manera tenien verdures per casa i l’àvia venia el que sobrava pel veïnat, també van posar una quadra amb un parell de porcs i al fons de la casa un galliner que l’avi en tenia cura i junt amb petits treballs de reparació que sortien pel poble, s’anaven defensant la vida.
L’avi va entrar a formar part de l’ajuntament en l’any de 1922 i es va fer càrrec de la part d’Obres Socials i al seu comandament i havia el vigilant del poble i recordant-se de quan ell era jove, el feia dir en veu alta l’hora i el temps que feia en aquell moment per tot el poble, i con que era una persona ja gran, ell es posava al seu costat i li deia com ho tenia que fer, tot això envoltats de la quitxalla del poble que gaudien de l’espectacle que donaven.

La casa dels avis en el carrer Major 112, era molt senzilla, però gran, A l’entrada hi havia una sala a on l’àvia hi tenia exposats tots els productes de la venta, després venia el menjador junt amb la cuina i la llar de foc, tot just, al costat una escala que donava al primer pis, a sota l’escala hi havia el rebost, després una altre habitació que pujant quatre esglaons donava a l’eixida a on en primer lloc hi havia la comuna, després un quartet petit i la cort de porcs, i tot seguit un altre lloc a on s’hi guardava el menjar de les bèsties i al fondo de tot el galliner amb un espai tancat a on hi havia les gàbies dels conills. En el primer pis hi havia dues habitacions, en una hi dormien els avis, en l’altre, que tenia un balcó que donava al carrer, hi dormien nosaltres quan hi anàvem, a l’altre costat hi havia una habitació a on hi havien unes escales que donaven en un segon pis a on hi havien dues habitacions i un lloc amb unes arcades que donaven al carrer. A la casa no hi havia aigua corrent, tota s’havia d’ anar a buscar amb galledes a la font, el terra era de rajola vermella però sempre estava net i al tenir la llar de foc que sempre cremava, a l’entrar feia una olor, que m’agradava.
L’avi tenia la costum de quan acabava de sopar treia una cadira a fora i s’assentava al costat de la porta a veure passar la gent per davant de casa seva i fer la xerrada amb als veïns, si passava alguna noia pel seu davant segur que algun acudit o picardia se li escapava de la boca, també diuen que cada dilluns li tocava regar l’ hort i de bon matí anava fins el safareig que hi havia al final del carrer de les Basetas per donar a l’aigua, però ho feia sense fer gens de soroll perquè de vegades s’hi havia dones rentant la roba, se’ls hi podien veure les cames i amb una mica de sort fins i tot alguna cuixa. Alguna vegada i d’amagat de l’ iaia, deia que tenia que anar a la vinya i posava en el sac la roba de mudar i quan arribava al cementiri es canviava i s’apropava fins a Sentmenat a passar-ho bé.

L’avi Manuel tocant la guitarra

Un record de l’avi era el està assentat a la vora la llar de foc i comptar-nos fets, principalment de historia sagrada, en el Josep i a mi, i es que l’avi havia llegit força i tenia una cultura bastant desenvolupada pels temps que eren, mes de una vegada a las nits de lluna plena deia que un dia el home hi pujaria.
Explicat per un avi del poble, recorda l’avi Manel estava jugant amb els seus amics una partida de parxís, en el cafè La Rabassada, hi es veu que no li anava massa bé el joc, hi va tirar al dau dins la tassa de cafè, hi al tirar-lo sobre el tauler, encara hi havia cafè a la tassa i ho va posar tot fet un desastre, amb les rialles dels que s’ho miraven i l’emprenya-me’n dels altres jugadors.

Josep quan va fer la Primera Comunio

L’avi li agradava molt el cine i s’ho empassava tot, tenia per costum anar-hi a la primera sessió i sempre es posava a les primeres files doncs la vista no la tenia bona i no es volia perdre res de la pel·lícula. El més peculiar de l’avi era la seva guitarra, va tocar amb tots els conjunts que es van formar al poble al llarg dels setanta i pico d’anys que hi va viure. Tant tocava en una processó com en una festa de la vellesa i quan venien a assajar amb els seus amics volia que estiguéssim quiets o que ens anessin a jugar. També de tant en tant reunia als seus nets i ens feia cantar principalment ranxeres, i ell en la guitarra ens acompanyava i si ho feien malament o jugaven s’enfadava i s’hi posaven interès ens feia un petó
Els tres fills que van tenir l’avi Manel i l’àvia Coloma foren el Josep que va néixer el 1904, la mare Joaquima que nasqué al 1908 i l’oncle Pere que ho va fer el 1912. El hereu Josep va morir quan tenia quinze anys, al caure de la cadira amb tan mala posició que es va donar un cop al cap i a resultes d’allò va agafar una meningitis, una malaltia, que en aquell temps era de molt difícil curació i si s’aconseguia curar-se, quedaven senyals per tota la vida, que el va dur a la mort.
La mare, de petita va anar a treballar a la fàbrica i va fer d’ajudanta de l’avia, més tard es va espavilar fent un curs de cosir, que li va permetre sortir de la fàbrica, i per guanyar-se la vida cosia per una modista. Més tard es va prometre amb en Joan de “Cal Vaqué” i quan es van casar en el 1930, van anar a viure al forn de la baixada que estava situat just al costat de casa seva , els avis al tenir de veïns a la seva filla van comunicar les dues cases i l’àvia ajudava a la mare i l’avi al pare en la fabricació del pa, fins que es van traslladar a Sabadell. Els estudis de la mare eren molt elementals i va tenir de anar a repàs per poder fer els contes amb rapidesa al despatxar el pa en la botiga.

El Pere després dels estudis primaris, que els va fer al col·legi de les monges, al ser molt apanyat amb els treballs manuals, va entrar d’aprenen a “Cal Bartolí” a on es convertí amb un lampista de primera, i com que en el

poble no hi havia massa treball el mateix amo li va buscar feina i per mitja del seu amic Muñoz que tenia una sabateria a davant de la Estación del Nord a Sabadell, i va poder entrar a fer de lampista a l’Hospital de Sant Pau a Barcelona, feina que era molt bona i segura, només hi havia el problema de la distància, que obligava al Pere cada dia anar a Barcelona amb bicicleta, i es quedava a dormir a casa de la seva germana al forn de Sabadell del carrer Sant Pere.
En aquell temps a “Cal Rubio” tenien una sabateria que era una sucursal de la Sabateria Vila de Sabadell, que estava en el carrer Hortanova i la senyora de la casa era modista i tenia noies a cosir i l‘oncle tots els dissabtes passava a recollir encàrrecs per portar-los a Castellar, una de les noies es deia Lliberada Puigvert i l’oncle li agradava molt i finalment es van prometre. Un dissabte el Pere se li va fer tard, degut a un treball que li va surtir, i con que ja tenia les entrades per anar al cinema amb la seva promesa, ràpidament va agafar la bicicleta per anar a canviar-se de roba a Castellar, però a la baixada de “Can Pagés” se li creuar un xicot a la carretera i con que anava molt depresa no va tenir temps d’esquivar-lo i van topar. El xicot no es va fer res, però el tiet es va clavar el manillar a l’estómac i es trencar la clavícula. Es va quedar estirat a la carretera i con que en aquell temps, el trànsit era escàs van tardar una mica en recollir-lo i portar-lo al forn, a casa de la seva germana. Van avisar a la seva promesa i ell perquè no s’espantessin va fer un esforç com si no passes res i per acabar-ho d’adobar li va sortit el braç de lloc amb l’ensurt de tots els presents. Desprès per poder fer servir l’assegurança, varen fer veure que l’accident s’havia produir en l’Hospital de Sant Pau, a on treballava, al caure de unes escales. Però con que no hi ha mal que per bé no vingui, aquest accident el va salvar d’anar al front, perquè en aquell temps havia esclatat la guerra civil i cridaven al jovent per anar al front, ell es va haver de presentar a l’Hospital Militar a on al van donar de baixa i quan ja va estar curat al van destinar al camp d’aviació de Sabadell per fer manteniment d’avions.
Un record molt especial que tinc és la vinya que tenia l’avi Manel a les afores del poble, pels voltants de “Can Ametller”, quan i tenien que anar l’avia ja ens preparava el menjar per passar-hi tot el dia, doncs era bastant lluny, i per anar-hi era tota una excursió, es passava pel costat del cementiri i allà fèiem una petita parada i després baixaven per un camí de carro i al fondo hi havia un altre camí més planeu fins arribar a la vinya. A l’entrada hi havia una barraca que era com una cova doncs estava feta en un desnivell que hi havia i les parets eren de terra on l’avi hi guardava les eines per treballar la terra, també per guardar-nos quan plovia i per deixar-hi el menjar que portaven.

Festa de la vellesa
La vinya era bastant gran havia una cinquantena d’avellaners i algun ametller, també recordo d’haver-hi vist alguns arbres fruiters com pomeres, pereres, pruneres i un cirerer molt alt. També hi havia un pou al mig de la vinya i molt a prop un tros a on l’avi hi tenia un lloc per fer-hi algunes llegums que s’haguessin de regar, a la part més allunyada i fent de separació hi havia un torrent que quasi mai hi passava aigua, a l’altre part del torrent ja era bosc pur. Encara que era una mica lluny quan hi anaven era per nosaltres un dia de festa doncs ens passaven tot el dia jugant..
Durant tot el transcurs de la guerra l’avi, per la radio, estava al corrent de com anaven els esdeveniments i quan li va semblar que les tropes estaven en retirada a prop de Castellar, ens agafar a l’àvia, al Josep i a mi i ens va dur cap a la vinya, hi vam anar a mitja tarda i vàrem arribar-hi ja fosc. A l’arribar-hi l’avi s’acostà a buscar fanals i l’iaia ens preparà un llit i allà vam dormir tots quatre. Quan es va fer clar ens vam llevar i el Josep i jo ens vam posar a jugar sense fer massa soroll. L’avi s’anava per veure la situació en el poble i al tornar ens explicava les novetats i l’iaia entre fer el menjar i anar buscar l’aigua al pou ja estava prou distreta, així vàrem passar tres dies fins que l’avi va creure que les tropes ja se’n havien anat del poble, però quan vam arribar al cementiri vam veure assentats a la paret molts soldats, que no ens van deixar passar i ens vam obligar a anar cap a Sentmenat. L’avi parlà amb un d’aquells soldats i després se’n van anar a veure al capità, el cas es que ens van deixar passar i anar cap a Castellar acompanyats, això si per aquell soldat. Quan vam arribar a casa, l’avi va preparar dues garrafes de vi i el soldat se les va endur cap a on estava el seu regiment.

Celebració dels 9o anys del avi Manel

El Josep i jo encara vam estar un cert temps a Castellar després d’haver acabat la guerra doncs el pare no havia vingut del front i la mare estava sola. En aquell temps recordo que a casa de l’avi, van venir una família de refugiats que van passar unes setmanes vivint en el pis de dalt de tot de la casa i també d’uns moros que venien coses fetes al Marroc així com caramels i xocolata. Un dia el Josep es va presentar amb una rajola de xocolata que l’havia agafat d’un moro, l’àvia al veure-la, es va enfadar molt, i després de renyar-lo molt, ens va fer anar a tots dos a tornar-la.
A casa dels avis hi havia cada any un parell de porcs que els compraven de petits i els anaven engreixant, aprofitant tant les restes de menjar com les verdures de l’hort, l’iaia feia un ranxo, afegint segó i rosegons de pa que els porcs s’ho menjaven en un obrir i aclucar d’ulls, i quan tenien el pes adequat per la seva matança se’l venien i algun cop recordo que el pare en va comprar un i va venir el tiet Jaume de “Cal Vaque” i vam fer la festa de la seva matança amb la producció de les botifarres i demés embotits.
Resulta que una vegada hi va haver un porc que quan ja tenia bastant de pes de sobte l’animal va deixar de menjar i veure, i van anar passant els dies i l’animal anava perdent pes, l’avi molt amoïnat, va dir pel poble el que li passava al seu porc. Li van dir que provés amb una herba que es deia cuxarda, que es veu que anava molt bé . L’avi que ja la coneixia va anar al bosc i va fer un gros manat d’aquella herba. L’àvia la va fer bullir i quan la van tenir feta, van agafar el porc, li van obrir la boca i li van fer veure una gran quantitat d’aigua de cuxarda, enmig de grans crits per part del porc i el van deixar a la cort. Al cap de poc, el porc començà a treure tot el dolent que portava dins i al final es va posar bé. D’aquesta feta els avis van tenir una gran fe amb la bondat d’aquesta herba i sempre en tenien una olla feta i un cop al mes ens feien veure un got a tots, però con que era molt amargant ens l’acompanyaven amb mitja presa de xocolata, per què no ens quedes mal gust a la boca; els avis en bevien un got cada setmana, potser per això varen viure tants anys, l’avi 95 anys i l’iaia 93.

Ara voldria escriure sobre l’iaia Coloma, però amb sembla que no sabré explicar tot el que sento, ja que l’iaia va ésser per nosaltres i especialment per mi, molt especial. Era una persona que et trobaves al teu costat quan tenies dificultats, i ara que soc avi tinc que reconèixer que l’iaia va ésser la que va suportar tot el que en va passar en l’accident que vaig tenir a la ma, tinc per a ella un record molt especial que no ser com expressar. Quan ets petit les coses passen sense donar-te’n compte, és ara de gran tot pensant i veient els meus nets, que te’n adones del que vas fer patir a les persones del teu voltant i solament penses en demanar perdó per tot el que els vaig fer passar, especialment a l’iaia, que va estar al meu costat en els moments més dolorosos. Fixeu-se en la foto del costat, l’iaia amb té agafada i em tapa la meva ma amb la seva. També la primera visita que vaig tenir quan estava intern als escolapis de Sarrià va ser de la mare acompanyada de l’iaia Coloma, que va voler veure personalment com estava, es té que dir que en aquell temps, pels avis, anar de Castellar a Sabadell ja era una petita excursió doncs més anar a Barcelona, no recordo, després durant els nou anys que hi vaig estar intern, tornar-la a veure allà.
Una altre foto dels 95 anys de l’aviA casa dels avis tot era estimació, explicat pel meu germà Jaume, diu que una vegada quan eren petits amb l’Anna van anar a Castellar com de costum a passar-hi uns dies, quan un dia i va anar l’iaia Maria de “Cal Vaque” de visita, de sobte el Jaume va veure a plorar l’iaia Maria, ell tot preocupat li pregunta: Iaia ¿Perquè plora? Ella li contestà: Perquè veig com us estimeu tots plegats i va afegir sobre tot estimeu-se i respecteu-se molt tots.
L’iaia Coloma era una persona que li agradava molt vendre, a casa seva sempre hi havia quelcom per comprar, des de productes de l’hort, productes de neteja, sabó, lleixiu, azul, i tot lo que fes falta per rentar la roba i es que al davant hi havia el safareig públic a on la gent hi anava a rentar la roba.

L’iaia Maria, l’avi Manuel i l’iaia Coloma

De la casa dels avis de Castellar guardo un gran record, en primer lloc de l’estada amb el Josep durant la guerra civil, van ser tres anys de conviure tots junts i encara que era molt petit, doncs tenia 4 anys m’han quedat uns records, com el que jugant amb el Josep a la vora de la llar de foc en va caure tot el perol d’aigua calenta sobre el peu i se’m va fer una butllofa molt grossa, que l’avi cada dia amb una agulla me la punxava i em treia l’aigua. Altres records com la tallada de coll d’una oca, que amb el coll tallat voltava per l’eixida posant tot ple de sang i l’avi cridant, els menjars senzills que feia l’iaia de les patates roses, les truites i els ous ferrats amb ous acabats de pondre, l’arròs amb conill que es feia de tant en tant i les sopes de pa, cada dia hi havia sopa de pa i les avellanes que l’avi duia de la vinya, jo m’omplia la butxaca, les trencava amb les dents i l’iaia amb renyava si tirava les esclofes a terra, i amb al Josep jugaven a fer carreres de cargols o bé a plantar mongetes a l’eixida regar-les i veure quines creixien més de pressa, també recordo l’avi amb el picador a la mà acompanyar-me a col·legi, fins a deixar-me assentat a la classe, doncs alguna vagada en lloc d’anar a col·legi ens anaven al riu de pesca, i també em recordo d’anar a jugar a la baixada, amb els nens i nenes que vivien allà.
Més tard a Castellar solament hi anàvem de tant en tant, acostumaven anar-hi a passar les vacances i sempre per la festa major que ens reuníem tots i dormien en matalassos a terra i feien una gran xirinola tots plegats, més tard amb les xicotes i tots junts gaudíem a l’hora de dinar d’aquella alegria de estar tots reunits i veure l’iaia somrient al nostre costat, i l’avi mirant que no ens faltes res .
Els avis vivien sols a Castellar, però la relació amb ells era molt freqüent ja que durant tres cops a la setmana, per mitjà de l’autocar “La Vallesana”, els hi portaven pa i de passada sabien com estàvem, apart de que nosaltres hi pujàvem sovint i la mare quan els necessitava, ells baixaven a Sabadell, el cert és que encara que no tinguéssim telefono, sovint teníem comunicació amb ells. Més endavant en el 1957 va anar a viure amb els avis, una parenta de l’iaia Coloma, que es deia Pepita Puigdomenech, que era filla de un seu cosí que s’havia anat a Mèxic i al morir-se va deixar a la seva filla soltera amb el seu germà, però no es feien amb la cunyada i va tornar sola cap Espanya i aquí la seva família més directa de Sabadell li van fer el buit, fins que els avis la van acollir a casa seva

Durant la guerra civil es van casar el tiet Pere i la tieta Lliberta i el 10 de Maig del 1939 , fruit de aquest matrimoni nasqué la nostra cosina Maria Carme, el cas és que la relació entre la casa dels pares i la dels tiets ha sigut, i és, molt estreta, nosaltres de petits era la nostra segona casa, allà sempre eren molt ben acollits, recordo jugant amb el tiet als escacs o parlant de astronomia i la tieta donant-nos de berenar o bé jugant amb la Carme, era una casa acollidora per a tothom i la prova és que quan la Remei se li va morir la mare que era germana de la tieta, allà va ser acollida o bé quan la xicota del meu germà Josep va tenir problemes familiars també va estar acollida pels tiets. Els tiets van anar a viure a les afores de Sabadell, en el carrer Ali-Bey , allà la casa tenia un gran pati i el seu costat hi havia arbres fruités i a l’estar rodejada de camps, era un bon lloc per anar-hi a jugar i encara que era una mica lluny hi anàvem sovint a visitar-los, però va passar que, al costat s’hi van fer una casa la família Torres que tenien una filla, la Núria, que era molt maca, la tieta ja m’ho havia dit, però a l’estar intern al col·legi encara no hi havia anat, fins que una tarda d’estiu junt amb el meu germà Pere van anar a visitar-los i a l’arriba-hi estaven tots reunits a fora de la casa escoltant la radio i cosint, el cas és que quan la vaig veure ja en va agradar molt, de tornada cap a casa li vaig dir al meu germà que la Núria estava molt bé i que en semblava que a casa dels tiets hi aniria molt sovint. Més tard amb la Núria ens vam casar.
Tornant amb els avis he de dir que la seva salut va ser molt bona, i fins molt grans es van poder valdrà per ells mateixos, encara que l’avi con que sempre havia fumat, es tapava una mica i el metge li va prohibir fumar, però l’avi ho feia d’amagat de l’iaia. Una vegada, estàvem fumant tots dos, jo amagat de la mare i ell amagat de l’iaia, l’avi va mori el 19 de Març del 1967 als 95 anys després de una breu malaltia.
L’avia abans de morir va estar un cert temps malalta, que va obligar als pares a anar a viure a Castellar per tenir cura d’ella, fins que el 12 d’Abril del 1973 va fina a l’edat de 93 anys.
El enterrement de l'avi Manuel va ser molt popular, era una persona molt estimada i en aquells moments era la més gran del poble, van asistir totes les autoritats, l'església es va fer petita per acollir a tanta gent. La de l'avia no va ser tant multitudinaria, però també va ser molt sentida pel poble de Castellar del Vallés.