Cal Forner ( Capítol 2 )

Nosaltres van anar creixent i jugant, i també, ja de petits, ajudaven a la mare, doncs de feina en aquella casa n’hi havia molta, érem uns dels forners que fèiem més pa de Sabadell, teníem clients d’altre part de la ciutat, recordo els dissabtes la mare, després de està tot el dia a la botiga i amb una cara de cansada, ans agafava a tots i amb un cubell gros d’aigua calenta ans rentava en el pastador abans d’anar a dormir a tots cinc començant pels més petits.
En aquella època, la mare, quan tenia temps lliure as va acostumar a llegir, i ho feia principalment per les tardes i els dies de festa, recordo que amb unes clientes que venien a comprar el pa, as deixaven llibres mútuament, més endavant, els diumenges quan feien futbol, anàvem a casa del Sr. Estruch, la mare la feia petà amb la Sra. Maria, recordo que hi havia fotografies del Sr. Estruch de quan jugava de porter per tot arreu de la casa, a mi m’agradava mirar-les, la Sra. Maria ans deixava joguines dels seus fills hi passaven l’estona força divertits, també anàvem el pati des de on as veia un tros del camp de pilota i se sentia la gent a cridar, quan acabava el partit venien al pare i el Sr. Estruch, desprès de estar una estona tots junts, comentant plegats les jugades més importants del partit ans anàvem cap a casa. També recordo que tenien els pares uns abonaments al cine “Euterpe” i cada diumenge per la nit anaven a veure les pel·lícules que feien, el cine, en aquell temps, era la principal distracció que hi havia.
Al carrer Sant Pere es molt curt, comença al cap d’amunt de la Rambla a on hi ha la Farmàcia Masvidal i acaba a la Plaça del Gas en total hi han dos carrers que el creuant, el carrer del Sol, i el carrer Sant Pau. El forn estava situat entre el carrer Sant Pau i la Plaça del Gas.

Amb els avis i el Pare a l’eixida de Cal Forner

Els veïns que recordo d’aquell temps eren començant per la Plaça del Gas. La cistelleria de la família Iglesias, desprès venia una lleteria d’on era filla l’Odette Pinto, que més endavant va ser famosa locutora, segueix a “Cal Sardà”, a continuació hi havia un sastre que tenia una filla de la nostra edat, a “Cal Sr. Mari”, nosaltres “el forner”, en Joan Faine “el baster”, a “Cal Montseny” la Julieta i el seu pare, Fruiteria, Montseny de la roba, una parella d’avis que m’estimaven molt que sento no recordar els seus noms, però que sempre que hem veien amb volien donar alguna cosa, i per últim l’impremta. La part de davant començava per l’edifici del gas, venia a “Cal Pladellorens que era una casa molt antiga que hi havia una entrada pel carro, més tard hi va anar els de “Cal Tasies” que tenien un dipòsit d’oli, recordo en Pere, el germà de la mestressa Merçe, que era una persona que havia llegit molt i sempre me explicava histories, a mi m’agradava escoltar-lo, després venia ”Cal Taló” que més tard as van traslladar al davant, i la casa la van ocupar dues solteres que tractaven en pells de conill, a continuació hi havia el sabater Barberan i a “Cal Cintet” que estava just el davant mateix del forn, tenien la porta d’entrada normal, i al costat un altre a on hi havia una pentinadora i el barri a on hi entrava la tartana amb la “pequeña” que era una preciosa euga negra i ja seguia “El Principal” que era un cine que s’hi entrava pel carrer Sant Pau.
La relació amb tots els veïns era molt bona, hi anaven molt sovint i sempre eren ben rebuts, a “Cal Cintet” que estava davant de casa, hi vivia el Ton que portava la tartana i feia el ofici de taxista, cada dia anava a la estació del Nord i allà tenia la seva parada, estava molt orgullós de la seva euga, i sempre la tenia a punt de revista, la seva dona la Maria, era pentinadora i junt amb un altre dona portaven la perruqueria que tenien el costat, eren grans i no tenien fills, per això quan hi anàvem a veure la euga a la cort que hi havia endarrere, la Sra. Maria, sempre ans feia bona cara i el Ton ans deia algun acudit que mai l’entenia.

Als pares amb el matrimoni Flaque, propietaris de l’Euterpe

Al costat, hi havia “Cal Mari”, era una casa molt gran i luxosa hi estava formada pel Sr. Joan Mari Coromines, famós advocat i la seva Sra. Justa, eren molt rics i no hi teníem massa relació, doncs hi havia una diferencia de nivell important, però la mare de tant en tant i quan anàvem ben mudats, als fèiem una visita, als hi portava panets de Viena i coca acabada de fer, hi la feia petà amb la Sra, la mare els hi estava molt agraïda per tot lo que van fer pel pare desprès de la guerra, el cas es, que com que era un matrimoni sent-se fills, nosaltres hi anàvem eren ben rebuts, recordo que el seu pati donava al pati del col·legi de “Cal Tatché” i de vegades as penjava la pilota hi anava al pati de “Cal Mari” aleshores els nens amb demanaven que anés jo a buscar-la per que els coneixia, i con que no més teníem una pilota, jo anava a buscar-la i quan la tornava tots els companys em cridaven contents, jo en sentia important.
Una menció apart es a “Cal Baster”, eren uns veïns que ens estimaven molt, i per nosaltres era un lloc que freqüentàvem força ja des de petits. A “Cal Baster” estava format per en Joan Fainé que era un home molt treballador, cada dia s’aixecava a dos quarts de cinc del matí i tot el dia estava fem pedaços, de tot lo que li portaven, principalment guarniments dels cavalls, estava casat amb la Francisqueta, que també ens estimava molt, i con que no tenien fills, a nosaltres eren com uns afillats seus, quan l’estiu anàvem a passar el dia a la platja s’han s’enduien amb ells, i recordo anar amb ells a Barcelona quan van estrenar “Escuela de sirenas”, també anàvem amb ell, a veure els partits de water-polo, que feien al “Club Natació”, doncs con que els hi arreglava les pilotes tenia entrades de franc, la veritat es que hi anàvem molt sovint a fer-la petà amb en Joan i moltes vegades venia la mare a buscar-nos quan a casa hi havia feina.
Un altre casa que hi anàvem molt a jugar era “Cal Mistus”, allà hi vivia en Josep Albert que era nen de la nostre edat i érem molt amics. “Cal Mistus” era un café que hi feien menjars i tenien un gran salo ple de taules, amb una gran cuina, el que també hi havia era un gran pati que hi anava molt bé per jugar, i allà érem també ben acollits, igual que quan en Josep venia a jugar a casa, recordo que tenia uns germans més grans, en Ramon i n’Anna Maria, i recordo que jugàvem tots junts, durant un temps havíem fet cine amb una sala que tenien a dalt i jo vigilava la entrada, i també de recollí llenya i trastos vells pel foc de la diada de Sant Joan, que el feien davant mateix de la casa.

Al estar rodejats de veïns que no tenien fills, nosaltres eren ben acollits per tothom, això as notava molt l’estiu que desprès de sopar treien les cadires a fora el carrer a prendre la fresca i ans reuníem, la gent gran a parlar i els petits a jugar, d’una casa l’altre.
A “Cal Forner” hi havia força feina i la mare estava pràcticament tot el dia a la botiga, i per les feines de la casa teníem una minyona, una que recordo amb estima es la Maria de Torres de Segre, era una noia molt treballadora i s’estimava els petits Jaume i Anna amb especial interès, i quan en Jaume li cantava el ball de plaça se li posaven els ulls humits, nosaltres li feien broma amb l’Alfons el xofer que tenia el pare fen el taxi, una vegada va anar a Torres de Segre el poble de on era filla la Maria, junt amb la mare i l’Alfons que conduïa el cotxe, con que eren temps de molta falta d’aliments i van anar a comprar menjar i resulta que quan as dirigien cap allà, després d’una estona llarga d’estar a dalt del cotxe, la mare va veure que la Maria feia una cara estranya i li va preguntar que li passava, la Maria li va dir que tenia un riu, la mare li va dir l’Alfons que quan puges pares el cotxe que la Maria tenia un riu, l’Alfons va fer un gest que si amb el cap, però no es parava, i la Maria cada vegada estava més vermella, la mare li va dir amb un to seriós l’Alfons, que fes el favor de parar tot seguit, i l’Alfons va parar amb una recta sens se cap arbre per poder-se amagar, la Maria ja no podia aguantar més, va baixar de seguida del cotxe i as va posar al costat a fer el riu, la mare i l’Alfons des de dalt el cotxe veien com un líquid abundós anava creuant tota la carretera, de lo llarg que va fer el riu, quan la mare ho explicava, la Maria se li posava la cara vermella, i li fèiem broma, però la veritat es que per tots nosaltres era una més a la família i ans se l’estimàvem.
Un altre minyona de la que tinc bon record es de l’Alícia, que era una xicota gallega, que era molt forta i bona treballadora, una vegada ben anar a la vinya del avi Manel, i allà va agafar la megalla i amb un no res va tenir llaurat un tros gran de terreny, l’avi va quedar parat de com treballava aquella noia la terra, a mi en tenia un afecte especial, la mare també li queia molt bé i ella a casa també si sentia bé.

L’Alícia as va prometre i casar amb l’Antoni que també treballava a casa en el forn, recordo que més de un diumenge havia anat amb ella fins a les Planes, allà as trobaven amb l’Antoni i festejàvem, jo poden anar amb tren ja feia festa, no cal dir que la relació amb ells desprès de casar-se va continuar sent molt bona, doncs tots dos eren com de família, ja que a moltes festes de cap de any havien vingut a casa per celebrar-ho junts, nosaltres quan anàvem a casa seva també érem molt ben rebuts.
En aquell temps fets importants no n’hi van haver gaires, tret del dia que vàrem fer la primera comunió junt amb en Josep, tots dos vam estrenar un vestit amb pantalon llarg de color gris clar, i després de la cerimònia religiosa que vam fer junt amb els nens del col·legi, vam seguir la tradició d’anar a visitar les amistats, i ho vàrem fer amb la tartana del Ton de “Cal Cintet”, els si ensenyaven el vestit als hi donàvem un record, que per cert el nostre era de paper de suro que era molt original i se apartava del que tenia tothom, i ells, ans donàvem un regal o bé cèntims, recordo que al final amb en Josep vam anar contant-los i ans els ben repartir a parts iguales i després la mare els va posar a la guardiola que teníem cadascun de nosaltres i que ella tenia guardades a la seva habitació.
A “Cal Tatxer” hi baix estar fins els 10 anys desprès els pares van decidir que tingués estudies, ja que al faltar-me els dits de la mà van voler que ens defenses la vida fen servir el cap i amb vam dur intern als Escolapis de Sarrià, vam escollir aquest lloc perquè també hi anava el fill del Sr. Estruch que era molt amic del pare i li tenia un gran respecte, era un dels col·legis més cars de Barcelona i anar-hi intern encara més, per lo que els meus pares van fer un considerable sacrifici econòmic al dur-me allà.

Un diumenge de finals de Setembre del any 1944, els pares amb vam dur cap al col·legi, recordo que la mare en va acompanyar fins al lloc a on li van dir a la porteria quan vam arribar, vam pujar unes grans escales i en el segon pis vam entrar a la Secció Primera a on el Pare Bosch ens va atendre, desprès de presentar-nos, ans vam acompanyar fins a la habitació número 9 que la tenien reservada per mi, allà vam deixar la maleta i en vaig posar la bata característica de “Can Culapi” i desprès de una estona la mare en fa un peto i en deixa sol allà. Al primer moment vaig tenir un vuit al estómac amb ganes de plorar i seguir a la mare, però de seguida en vam distreure donant-me un conte i en vam fer seure en un pupitre i entre el conte i veien els nens que anaven entrant en vaig anar distreien, ni havien de totes maneres, els que eren veterans i es retrobaven amb antics companys i s’explicaven com els si havia anat les vacances, i els que érem novells que s’ha notava molt per la cara de circumstancies i inclòs ni havia algun que plorava. Jo de totes formes vaig ser bastant privilegiat, doncs recordo que estan allà mig espantat en va venir a veure el Antoni Estruch, el fill del amic del pare, que estava a la Secció Sexta, era dels veterans del col·legi i amb va donar el número de la seva habitació i amb va dir que qualsevol cosa que tingués que l’avises. Aquesta visita en va ser de un gran consol en aquells moments.
Quan ja estaven tots reunits i els familiars se havien anat, ens vam destinar segons el nom un pupitre per cada un i ans vam començar a donar el programa del horari que tindrien durant tot el curs. El Pare Bosch que era bastant regit ans va donar unes normes de conducte per anar de un lloc al altre, quan es podia parlar, i que tenien que fer amb determinats casos, i ans va presentà el seu ajudant, que normalment era un xicot de fora de Barcelona que estudiava i feia aquella feina pels diners i poder acabà els seus estudis.
El programa consistia amb aixecar-se d’hora al matí anar a l’església per escoltar la missa, tot seguit al menjador per esmorzar, i cap a la Secció a preparar-nos para anar a classe, a mig matí tenien una hora de recreo, tornàvem a la classe fins el hora de dinar, després anàvem al pati, tornàvem a la Secció a estudiar i per la tarda feien un altre classe i acabàvem el dia entre estudiar resà el rosari sopar i dormí.

Reial Col·legi de les Escoles Pies de Sarrià

El col·legi era molt gran tenia 6 camps de futbol un per cada Secció, i jugàvem en pilota de cuiro a futbol, jo con que el joc ho feia bastant bé, els veterans han vam fer costat i as disputàvem perquè jugues amb seus equips, això en va servir per anar fen amics.
Els familiars podien venir a veure els alumnes el diumenge al matí i a la tarda i el dimecres per la tarda, la primera visita que vaig tenir va ser el dimecres a la tarda que va venir la mare acompanyada de la iaia Coloma, jo vaig està molt content al veure-les, però en sembla que ho vam estar molt més elles, al veurem sa alegre i trempat. En vam dir que venien amb un cor petit per veure com estaria i anaven carregades de menjar, que el si vaig fer tornar, excepte la xocolata i llaminadures, ens vam passejar tot junts pel col·legi fins el hora de acabar la visita.

La vida del intern era cada dia lo mateix, estudià, resà, jugà i esperà el dia de visita que venia la mare o be el tercer dissabte de cada mes que era el de sortida i podien anar a casa a veure a la família i passar el fi de setmana amb ells.
Durant tot el mes esperàvem aquest dissabte en candeletes per poder anar a casa, aquest dia sortia del col·legi acompanyat del Antoni Estruch que amb deixava a Sabadell a l’estació de la Rambla, i ens tornàvem a retrobar el dilluns a primera hora del matí en el tren, per tornar cap al col·legi.

Fotografia de l’equip de futbol de la Primera Secció

L’Antoni Estruch tenia vuit anys més que jo, i en feia de germà gran allà en el col·legi, jo me’l apreciava, doncs era molt bona persona, en sembla que ell també m’apreciava, i a més era el porter del primer equip de futbol del col·legi i quan els meus companys de la Secció en veien parlant amb ell, en tenien enveja. Una vagada l’Antoni al sortir de col·legi amb diu avui en lloc de anar directament cap a Sabadell, anirem a Barcelona que tinc que comprà un llibre al carrer Pelai, allà vam anar però al costat de la llibreria i havia la pastisseria “ La Lionesa” que tenien en el seu aparador ple de pastissos de tota mena, l’Antoni deuria veurem la cara que feia i després de comprar el llibre que necessitava, sense dir-me res, en va fer entrar a la pastisseria i amb diu que triï-hi lo que vulgui, en va posar amb un compromís, doncs me agradava tot, per últim hi havien uns tortells grans de nata que els ulls se mi anàvem, ell en va compra un i me’l dona perquè el portes, i ens anem a buscar el tren per anar cap a casa, quan estem aposentats en el tren, treu el tortell i diu anem a berenar, jo li vaig dir però com el tallarem, ell amb diu no et preocupis, i amb els bitllets del tren va anar partint el tortell quan va arribar el revisor els bitllets estaven plens de nata, el vam convidar a menjar-ne un tros i vam arribar a Sabadell ben tips i contents.
Junts vam estar dos anys, fins que l’Antoni va acabar el batxillerat i va sortir del col·legi, desprès ja anava tot sol agafar el tren, cap a Sarrià i d’allà fins el col·legi.
Aquest dos primers anys van ser de preparació per començar el batxillerat i apart els estudis vaig fer amics, els que recordo en especial estima, van ser en Joan Arqué i Joan Codolà, as te de dir que amb tots els demés també hi havia una bona relació però sigui pel joc o pel caràcter n’hi havia uns més amics que d’altres i allà més que amics eren com germans doncs ans trobàvem sols i quan teníem algun problema, con que no teníem a ningú de la família per explicar-ho ans consolàvem mútuament, també quan la mare amb portava manxar o galetes ho repartíem entre nosaltres i ells també feien lo mateix.

Recordo també que jugava a futbol en el primer equip de la secció, i teníem un equipatge que solament ans al posaven quan fèiem partits importants, i quan el portaves els demés nens que feien d’espectadors et miraven amb admiració i dins les mancances que tenien me ho passava bastant bé.
En el col·legi hi havia un cine, que feien pel·lícules normals prèvia censura, cada diumenge a la tarda desprès de la Visita al Santíssim, tenien una sessió de cine amb el seu No Do corresponen.
A cada secció hi havia el capellà responsable que portava tot lo que es tenia de fer, ajudat per un jove, normalment estudiant, que el substituïa quan ell faltava. També hi havien dos criats que tenien cura de que la secció estès neta, feien els llits, i servien en el menjador, normalment eren persones de fora que venien a Catalunya a buscar feina, aquest criats dormien a la part més alta del col·legi.

Recordo que quan estava a la Primera Secció tenia en Florencio de criat, era un xicot castellà que em va agafar amb molta estima i jo era el seu protegit, amb tenia sempre la habitació ben arreglada i les sabates netes i en el menjador procurava servir-me ell i amb triava el millor de la bandeja, i era tanta la seva estima que quan venia la mare feia per veure-la i dir-li que no es preocupes que ell amb protegiria, el cas es, que potser per que amb faltaven els dits de la ma, ell amb tenia una especial predilecció, encara que,... recordo una vegada, que ans van servir cols petites de Brussel·les que no m’agradaven gens, jo li vaig dir que no en volia i ell m’han va posar el plat ben ple i con que no podíem deixar res al plat me les vaig a ver de menjar totes mig plorant, mentre el reia per sota el bigoti, que per cert el portava molt gros, però la veritat es que m’estimava molt, inclòs una vegada, va venir a passar uns dies a casa de Sabadell per provà si l’ofici de forner li agradava, però en sembla que treballar de nits no li convenia i s’han va tornar cap al poble, de totes maneres guardo d’ell un bon record.
El fets que recordo més importants van ser que el Pare Bosch, era bastant estricte, al seu costat ben aprendre a comportar-nos i anar sempre polits i ben arreglats.
El Pare Bosch era molt jove, encara no havia fet la mili i a mig curs ens va deixar i va venir el Pare Guna, que també era bastant jove a substituir-lo, recordo d’aquell temps al Sr Rosich que era un professor de la tercera, jove molt serio i rigorós, però que a mi particularment, en va ensenyar força, potser per que estava acostumat a “Cal Tatxer” de Sabadell, i el canvi va ser una mica fort.

Hi ha una fotografia d’aquell temps que recorda quan varem fer un partit de futbol la Primera Secció contra la Secció Sexta, que eren els que feien els últims cursos de Batxillerat, però el seu porter era un nen petit de la nostra Secció, el partit va ser per passar-ho be, encara que, recordo que van xiular un penal contra d’ells i me’l vam fer tirar a mi, jo ho vaig veure tan fàcil que vaig tirar la pilota fora, després l’amic Estruch se’n reia de lo malament que ho havia fet.
Els afers que passaven a “Cal Forner”, jo els vivia de passada, i por el que m’explicaven, degut a que, com que només hi anava un cop al mes, no tenia temps per viure’ls de prop, tenia que esperar les vacances del estiu per tornar a agafar el tarannà de casa i viure als fets que passaven de primera ma.
Recordo que em van explicar que quan el meu germà Pere va fer la Primera Comunió, as va quedar tots els diners que va recollir i en aquells dies havia la fira amb totes les seves atraccions a Sabadell, ell va agafar els diners i cap a la fira, i no se’n va en recordar de tornar a casa fins que va tenir tots els diners gastats, a casa estaven tots preocupats per la seva tardança i quan va arribar tot content, el pare li va donar una pallissa tant forta que va estar dos dies sens se poder assentar-se.

Les primeres vacances d’estiu, després d’estar intern, el tiet Jaume va voler que anés una setmana a “Cal Vaquer” a passar-les al seu costat, recordo que vaig viure una mica l’ambient enrarit que hi havia, jo lo que m’agradava quan anava a Castellar, era anar a casa del avi Manuel, a “Cal Rubio”, allà hi havia una molt bona convivència, i sempre érem ben rebuts, també per les vacances ajudava principalment a la mare a despatxar el pa, i totes les avies del voltant que m’estimaven molt volien que les despatxes jo, perquè els si feia bona mesura o els hi dava una bona torna, també ajudava a la molta feina que hi havia en el forn, recordo juntament amb en Josep, els tips de passar farina amb un sedàs que ens havien fet, moltes vagades ans havien quedat fins la matinada treballant i escoltant la radio, i després feien un bon ressopó i cap a dormir.
També degut a que els meus germans anàvem a “Cal Tatxer”, jo l’estiu també hi anava, recordo de que en barrejava amb els nens del col·legi tant per jugar com per fer deures que després m’anava molt bé pel curs següent, també d’anar a jugar a pilota en el camp del Mercantil, que era un camp de reglament amb els demés nens.
El pare feia molts viatges amb els jugadors de pilota i de vegades s’han duia al meu germà Josep, recordo que en Josep de jove ja havia estat a Bilbao. Corunya, Madrid, València i jo no m’ha havia mogut de Sabadell , Castellar i Barcelona, una vegada vaig sentir que el Sabadell, jugava a Castelló hi que el pare hi aniria i s’han portaria en Josep, jo li vaig dir a la mare a veure si hi podia anar jo també , i es veu que no hi cabia i la mare per que no ho veies en va fer anar comprar i al tornar en Josep ja s’han havia anat, jo amb vaig enfadar molt, la mare per calmar-me en va deixar comprar una àrmónica que feia dies que li demanava i jo empipat en vaig passar tota la tarda tocant l’armónica, recordo que el vespre tots els de casa desitjaven que anés a dormir del mal de cap que els hi vaig donar de sentir-me durant tota la tarda, va ser una manera de protestar per no haver-hi pogut anar.

Segona Secció

A la Segona Secció van tenir el Pare Domingo, en aquesta secció cada habitació tenia el seu lavabo a fora, vaig fer el primer de batxillerat i els estudis en van anar força bé doncs vaig treure una mitja de 9 d’examen final. En Pare Domingo era un capellà que jugava molt bé a pilota i un fet seu característic es que per poder córrer s’arremangava la sotana i tenia un xut molt fort, també ans va ensenyar a cantar i era molt estimat per nosaltres. Un fet que recordo d’aquest temps es que de tant en tant sortíem del col·legi acompanyats del Pare i anàvem a passeja per Barcelona, algunes vegades, a veure els animals en el zoo, d’altres alguna exposició, i també al Tibidabo a peu des de el mateix col·legi, resulta que en aquell temps, el cine Capítol feien la pel·lícula “Les Campanas de Santa Maria” protagonitzada per l’Ingrid Bergman, que feia de monja, i en Bing Crosby que feia de capellà, i en Pare Domingo, va dir si volíem anar-la a veure, i ans hi ven apuntar uns quants, el cas es que quan van arribar al cine, a la entrada hi havia un retrat molt gran de la Rita Hayword amb un vestit molt escotat anunciant la pel·lícula “Hilda”, que tenien que estrenar pròximament, nosaltres van entrar al cine molt de presa, però es que la mitja part ans van fer el trailer i van veure com la protagonista ballava “amado mio” i també quan rebia la bufetada, després quan vam arribar al col·legi, ho van explicar als que no havien vingut amb tot tipus de detalls.

Enguany també va venir al col·legi de Sarrià, el meu germà Pere, que va anar a la Primera Secció, hi va està dos anys, després ja va seguí la carrera de Comerç a Sabadell. Aquest dos anys anaven junts a casa als dies de sortida però durant la nostra estada al col·legi no ens veien gaire, doncs els horaris no coincidien, de totes formes sabies que estava a prop teu.
Al any següent, a Segona Secció van canviar el capellà, hi van posar el Pare Hilari Alcaraz, que era bastant diferent als que havien tingut fins aleshores, recordo que una de les primeres paraules que ans va dir al veure com ens se saludaven nosaltres després de haver passat tres mesos sense veure’ns, van ser “Juego de manos, juego de villanos”, nosaltres ben posar una cara de no entendre’l. Era un capellà que quan deia la missa, ho sentia de veritat doncs semblava que estès en un altre mon de la cara que hi posava de místic, en el tracta durant el dia era normal, però en la secció quan estàvem tots estudiant, tenia la costum de crida un nen i davant de tothom al reganyava pel seu comportament o perquè no treia més bones notes, i moltes vegades ans cridava apart al seu despatx també ans renyava, i molts sortien plorant, a mi no m’agradava, però quan et cridava segur que hi havia alguna reprimenda, edemes no participava dels nostres jocs i sempre hi havia com una separació, era una manera de fer diferent del que estàvem acostumats amb els altres capellans.

El curs va anar passant força bé entre els estudis i els jocs esperant que arribessin les vacances de l’estiu per poder estar a casa amb els pares i germans.
L’estiu ajudava a la mare a despatxà el pa, recordo que tots els germans fèiem pinya al costat de la mare, un exemple es que tots els dissabtes després de sopar ans posàvem tots a netejar la botiga i cadascú tenia el seu càrrec un treball, recordo que en Josep, que era el gran, feia els llums, lo més delicat, jo netejava els prestatges, en Pere els vidres, i en Jaume i l’Anna el taulell i era tot un espectacle doncs veuran tots junts allà rient i fen feina, inclòs els veïns s’aturaven per la gresca que fèiem, però la veritat es que hi posaven molt de interès, una vegada en Pere passejant va veure una botiga que tenien els vidres molt nets, ell va entrà a pregunta quin producte feien servir per netejar-los, desprès va demanar a la mare cèntims per comprar-lo.
Quan acabàvem de netejar la botiga trèiem unes cadires al carrer per fer petar la xerrada, la mare com a premi ans comprava un gelat, aleshores jo amb feia voluntari per anar a buscar-los a la Rambla que estava a dues cantonades, preguntava a cadascú de què el volien, el anar-hi anava de presa però al tornar ben a poc a poc i els anava llepant tots, recordo en Pere que el volia sempre de nata, més de una vegada deia que aquella nata tenia gust de xocolata.
També teníem temps d’anar-se a banyar a la piscina que hi havia al camp del Sabadell, i els dies de festa d’anar en bicicleta, pels voltants de Sabadell, des de Cerdanyola a on hi havia la fabrica de cerveses a Castellar a veure els avis.
En la habitació dels pares darrere de una pintura i tenien encastada a la paret una caixa forta, a on hi guardaven les escriptures i papers importants i també les joies de la mare, nosaltres i teníem guardades les guardioles, cadascú tenia la seva i quan ens regalaven pel Sant o per Nadal algun cèntim allà el posàvem, de tan en tan, li demanàvem a la mare que la obris i els contàvem i als tornàvem a posar dins i ens creiem ser molt rics, recordo que hi havien uns bitllets de cent de color verd que no en voltaven gaires i deien que eren més bons que els altres, quan en trobàvem algun tots ens barallàvem per canviar-lo amb un altre de normal.

El pare al ser de junta del Centre d’Esports, anava moltes vegades de viatge amb els jugadors per Espanya, una vegada crec de la Corunya va portar una ploma estilogràfica, tota daurada de la marca Sheafers, i amb va dir que me la havia comprat per quan fos més gran i que mentrestant la guardaríem a la caixa fort, jo quan la mare l’obria em passava tota la estona amb la ploma a la mà, era el meu tresor.
Alguns anys la mare anava a passar uns dies a Sant Hilari, aleshores jo amb feia càrrec de la botiga, ajudat principalment per en Pere, en Josep no li agradava tractar a la gent que venia a comprar el pa i edemes ja ajudava de nit en el pastador a fer el pa, van ser temps molt alegres doncs l’avinença amb tots era gran i ans ajudàvem mútuament per que tot anés bé, encara que de vegades s’escapava alguna bufetada i tenies que anar en compte, recordo que una tarda vam anar a jugar i banyar-nos a la piscina del camp de pilota, al tornar no trobàvem les claus per enlloc, en Pere no s’han recordava on les havia deixat, mestres les estàvem buscant, va arribar el pare del Euterpe, i va preguntar que fèiem, jo li vaig dir que buscàvem les claus, el pare as va posar nerviós i al passar per el seu costat amb va donar una forta bufetada, jo sense plorar, m’hi vaig encarà i li vaig dir per què amb pegava, ell no va saber contestar-me, les claus van sortir de un racó del prestatge, va ser la primera vegada que en vaig enfrontar al pare.
A mitjans de Setembre ja vàrem preparar la roba per tornar cap els Escolapis, anava a la Tercera Secció que estava composta per els nens de tercer de Batxillerat i uns quants de quart que as repartien amb la Quarta Secció.

El pare que ans va tocar era en Pare Bosch, que ja l’havíem tingut a la Primera, i tots ven estat contents de tornar-nos a retrobar, la majoria érem veterans i per tant coneguts ans explicàvem com havien anat les vacances i tornàvem a la rutina diària del programa que teníem marcat de estudià, jugar, resà, les visites de la mare els dimecres a la tarda, i les anades a Sabadell, el tercer cap de setmana del mes.