La casa tenia calefacció però la vam fer funcionar poques vegades, ja que portava molta feina i no escalfava gaire degut a que els sostres eren molt alts i costava molt escalfar-la, teníem unes estufes de butà, que anàvem molt be per tenir calent el lloc on feies vida.
La nostra distracció era la televisió, anar molt sovint a casa dels pares de la Nuria i un cop a la setmana a cal forner a fer una visita a la mare, al pare casi mai hi era.
Per cap d’any, pel meu Sant, venien els pares i el sogres a dinar a casa la Nuria treia lo millor que teníem i feia un molt bon dinar, es pot dir que era un dels pocs dies l’any que ens reuníem pares, sogres, nosaltres amb la petitona Dolors, tots junts al costat de la taula, més tard acostumaven a venir a felicitar-me la resta dels meus germans amb les seves parelles i passàvem la tarda tots junts xerra’n, rient i cantant.
El C.R.I.S. de Sabadell depenia del de Barcelona, que era el Club fundador del Submarisme a Catalunya, on era reconegut internacionalment, ja que en aquells temps hi havia personalitats que sortien sovint en la premsa Deportiva, com en Vidal, Casadesus, i principalment Eduard Admetlla que va arribar a ser campió del mon en baixar, a pulmó lliure, més de 100 metres de profunditat, gesta que va ser molt celebrada pels diaris nacionals.
Nosaltres érem, com una sucursal que anaven a remolc de Barcelona, tot es que es feia i tenia que haver el vist i plau de la central, i as va anar creant un moviment interior de voler ser independents i no dependre de ningú, axó era el principal repte que tenia la nova Junta que entrés, hi calia la col·laboració de tothom, no vaig poder dir que no i amb van posar de secretari de la Nova Junta. Varem tenir varies reunions amb la central, recordo que totes s’acabava amb un sopar en un restaurant luxós de Barcelona, el cost anava a càrrec dels companys de la Central, fins que molt amistosament es va fer la separació, encara que hi va haver un grup petit que va voler continuant amb el nom del C.R.I.S., però la majoria vam formar el club UNISUB de Sabadell, redactant nous estatuts i fent un club completament independent. La Junta que vaig està només va ser de transició i va durar poc lo just per poder fer la separació amb la central de Barcelona.
La Nuria s’anava engreixant hi l’embaràs al portava força be, les revisions periòdiques que feia amb el Dr. Fuster eren correctes, i el Dr. ens deia que no s’equivocava mai i que portava un nen, con que sabia que ja teníem una nena, sortíem contents de la seva consulta, un dia amb diu que no s’equivoca mai perquè apuntava al reves de lo que deia, si no ho endevinava, ensenyava a la Sra. que lo que tenia apuntat, i si ho endevinava ja no li deien res.Un dia del mes de maig, eren les cinc del matí, la Nuria amb desperta per dir-me que la cosa ja està apunt, esverat amb llevo aviso un taxi, que per cert va tardar una mica, i nerviosos cap a la clínica del carrer de la Creueta, quan arriben la Nuria ja gemegava, les infermeres al veure-la, amb diuen que amb el mateix taxi vagi a buscar al Dr. Fuster que elles ja l’avisaran, deixo a la Nuria i corre’ns a buscar al Dr., tornen junts a la clínica, la Nuria ja estava espatarrada sobre la taula d’operacions, jo al seu costat acariciant-li la cara, al cap de poc ja es va sentir el plor d’una criatura, ¡i era un nen!, que havia nascut sa i be, vaig sortir per telefonar als sogres i els pares que tot havia anat molt be. Quan vaig tornar la Nuria ja estava a punt per anar cap a l’habitació junt amb la criatura. El Dr. Fuster amb va dir que havia aprofitat que tot havia anat tan be, per neteja a la Nuria de morenes que tenia , que la havia deixat ben neta, ja no es queixaria més de aquesta molèstia. Tot va anar força be.
Una de les persones que va estar molt contenta va ser l’avi Ton, ja tenia el net per posar-li al seu nom, jo ja m’agradava, apart dels pares l’altre persona que quan estava amb ell, vigilava que ningú al toques, dient “ es el meu germà” era la petita Dolors.
A Mohisa per aquell temps va entrar en Lluis Busquets que va portar tota la comptabilitat de l’empresa, era molt bon xicot i preparat, cada dia esmorzaven junts amb el Sr. Serratosa i fèiem la nostra tertúlia. Un dia em diu que ha parlat amb el Sr. Joan Mur hi que estan mirant de comprar dos sis-cents ( el cotxe econòmic de llavors) per ell i per mi, tindríem que pagar 59.000 pessetes d’entrada i la resta una petita part que ell ja li aniria treien de la setmanada, i que si volia també l’empresa ens podia finançar l’entrada, vaig dir-li que no calia.Al arribar a casa ho vaig comentar a la Nuria i tot content vaig anar apuntar-me per treu-me el títol de conduir, que no el tenia.
Textil Mur tenia varies seccions, el despatx al carrer Narcisa Freixa, els telers, al carrer Calderón, la filatura, al carrer Balmes, sovint les persones responsables de cada secció tenien una reunió en una de les seccions i es tenien que desplaçar d’un lloc al altre, l’empresa va comprar de cop nou sis-cents per cada una de les persones amb càrrec dins a l’empresa, les matricules eren totes correlatives, en aquell temps de penúria, no hi havia cap empresa a Sabadell, que hagués fet pels seus treballadors una cosa semblant, va ajudar a tots ells a pagar el cotxe, i tenien l’avantatge de que els desplaçaments d’ una secció al altre es feia d’una manera ràpida. Aquest fet va ser molt comentat per tot Sabadell, per axó treballar a Cal Mur era molt ben vist, el tracta amb els treballadors bastant diferent.
Un altre fet comentat va ser que en el diari “La Vanguardia” , va sortir una nota d’un pobla on el seu alcalde donava moltes facilitats si alguna empresa es volia traslladar o posar allà de nou, el Sr. Jaime Mur, va anar a veure l’alcalde i a cap de poc es va començar a muntar se una secció de punt que s’anomenava Puntextil. Junt amb el Sr. Serratosa van anar un dia a visitar-la, el pobla era una mica lluny del nucli tèxtil català, estava a Montblanc, capital de la Conca de Barberà en la província de Tarragona, el seu alcalde era en Josep Gomis, que va entrar a treballar en les oficines de la fàbrica, desprès de la dictadura, va ser un personatge important en la política, quan varem arribar a Montblanc provisionalment tenien les oficines estaven situades en l’Ateneu del pobla, a sobre del cine i les màquines de punt en el convent de les monges clarisses, situat el mig del poble, el convent és molt gran, on hi havia l’ imatge de la Verge de la Serra, patrona de la vila, les monges ocupaven una petita part, i l’altre part del convent estava ple de tricotoses, kettens, i demes màquines de confecció per fer les peces de punt.
El poble era agrícola, la seva gent conreava la terra, a partir d’aleshores, ho alternava anant a la fàbrica, el rellotger del pobla deia que ara amb un mes venia més que abans amb tot l’any.
El que ho portava era un enginyer basc molt trempat, que no recordo el nom, i el Sr. Manel Mur, el germà petit del Sr. Jaume, com a gerent, amb aquesta secció es pot dir que els Mur tocàvem totes les branques tèxtils.La visita a Puntextil va durar tot el dia, m’he en vaig en dur mostres dels fils que feien servir i dels teixits, allà sortien peces de totes classes fetes de punt, hi havia junt amb les màquines de fet el teixit, tot un seguit de màquines de confecciò. La visita va ser profitosa, ja que et feies idea de lo gran que era tot el grup de Cal Mur i et senties una mica orgullós d’estar en aquella empresa.
Un dia del mes de setembre, el Sr. Busquets amb diu que ja te la documentació del cotxe, que està dipositat en la SARSA ( Consignatari de la SEAT) de la carretera de Terrasa, allà van anar amb la Nuria portant el cotxet amb l’ Antonio, la petita Dolors i jo a veure el cotxe que ens tenien reservat, a l’entrada hi havia el Berto, que treballava allà a les oficines, el veí de cal forner que era sabater, el mateix ens va acompanyar al depòsit de cotxes nous i ens va ensenyar el nostre era blanc i era molt maco, faltava la matricula, en va dir que creia que el dimecres ja estaria a punt per entregar-lo. Contents tots quatre varem anar cap a casa tenint el cap el cotxe que acabàvem de veure, en aquell temps era una il·lusió gran poder tenir cotxe.
Davant de casa en el carrer Garcilaso hi havia un barri, on hi tancàvem cotxes, era a casa del Biel, hi vaig anar per dir-li si podria deixar el cotxe allà, em va dir que per mi lo que volgués, també li vaig demanar de que el dimecres el teniem que anar a recollí, si podia venir amb mí, ja que jo no tenia encara el permís de conduir.
El dimecres el vam anar a buscar la matricula era B 500170, i en molt de compta, portant el cotxe el Biel, el vam col·locar ben posat que no fes nosa a casa seva, em sembla que era de les poques persones que primer tenia el cotxe que el títol de conduir.
Al cap d’un mes ja en vaig examinar de conduir, i baix estar de sort i a la primera ja hem van donar el títol, cada dematí agafava el cotxe per anar a treballar, al principi era una petita aventura, ja que el cotxe podia en mi, sort que el transit era poc, i sortosament no va passar res.
La feina a Mohisa continuava igual, jo una mica molest amb el Sr. Serratosa, ja que qualsevol problema, els encarregats venien al laboratori a demanar ajuda, ell anava cada tarda a un taller que hi havia a prop a xerrà de pesca i tenia avisat a la secretaria que si el demanaven per alguna cosa estava allà, però lo que més m’enfadava , es que venia a treure al cap al laboratori per veure lo que fèiem per dir-li al Sr. Joan els estudis que portaven, com si fos una cosa seva, un dia mi vaig enfrontar i li vaig dir que ara en endavant li explicaria jo al Sr. Joan lo que enèsim descobrint, el que si veia lo que passava era el Quimet Badia que venia cada tarda, i hem deia que el Serratosa tenia molta barra, per cert que l’empresa dels germans Badia ja funcionava, es deia Standard Fil, i era una copia bastant de Mohisa, el Quimet lo que implantàvem a Mohisa, ell ho posava a Standard, sovint i anàvem, allà tenien el Sr. Dionis Peralba de director i amb ell teníem converses de com solucionar els problemes que sortien de la feina, ens ajudàvem mútuament, era bona persona.
Per aquet temps el Sr. Joan es va separar del seu germà Jaume, es va comentar per desavinences de les seves senyores, es veu que la Sra. del Sr. Joan era una catalana estalviadora, i la del Sr. Jaume una andalusa malgastadora i de la gresca, el cas que es, que el Sr. Joan s’han va anar a fer de director a Phitesa, la filatura de la que el seu sogre era accionista, i el Sr. Jaume va quedar sol a Textil Mur.
Degut aquesta separació dins de la estructura de la fabrica hi van haver alguns canvis, el Sr. Duran venia més per la filatura, el Sr. Busquets va passar a portar la comptabilitat dels telers i la filatura, ja que el Sr. Joan s’han va dur amb el Sr. Alcober que era el comptable dels telers, a la filatura la cosa va anar continuant igual, jo particularment el Sr. Jaume l’havia vist tres o quatre vegades, ell feia més vida comercial, que per cert es comentava per la filatura, que era un comercial de primer ordre, ja que s’han va anar a Sud-àfrica, a buscar comandes, sen se saber anglès i va portar per fer molts metres d’un teixit de doble cara, anomenat canutillo, que es feia amb fils de torsió dreta i torsió reves, que el teixir se formava un canalé, la comanda en aquells temps de crisis va anar molt be. Textil Mur va ser una de les primeres empreses tèxtils de Sabadell en buscar clients en el mercat exterior. 
La Nuria a casa estava força distreta amb els dos menuts, l’avia Salvadora al hora de donar de menjar venia expressament de casa seva per ajudar-la, hi havia molt bona convivència amb els pares de la Nuria, amb els meus pares cada diumenge anàvem tots junts a veure’ls, allà a Cal Forner sempre hi havia feina i fèiem una estona de companyia, la mare el veure als petits, ja estava contenta, on l’estada era gran era a casa dels pares de la Nuria, ja que estaven sols i moltes vegades els diumenges dinàvem junts.
La cosa va canviar quan ja varem tenir el cotxe, sortíem amb els pares de la Nuria, i era un espectacle ja que d’aquell cotxe tan petit, sortien sis persones de dins, normalment davant hi anàvem els homes, el avi Ton, jo i a la falda de l’avi el petit Antonio, i al darrera la Salvadora, la Nuria i la petita Dolors, el que patia era el cotxe que s’escalfava una mica, nosaltres feliços.
Al cap de poc de tenir el cotxe, el pare hem demana si el podia acompanyar a Barcelona a recollí el cotxe del tiet Josep, es veu que el tiet es comprava un cotxe nou, i el vell que estava molt ben conservat al comprava al pare i es treia el Chevrolet que tenia molts anys. Un dissabte a la tarda, el pare, el Jeroni i jo anem amb el cotxe cap a Barcelona; en Jeroni era un amic del pare, que tenia un taller de reparació de cotxes a Sabadell, era molt bon mecànic, a mi el principi amb va anar molt be, ja que durant el trajecte d’anada hem va anar fent observacions sobre la manera de conduir, recordo que en el primer creuament amb va fer parar, hi amb dir que sempre tenia que tenir el peu al fre, encara que tingués preferència, desprès els canvis de marxa segons el soroll del motor, en va anar coregin lo que feia malament, guiat per ell vam arribar a Collblanc, on el tiet i tenia la Farmàcia, però el cotxe el tenia a la torre de Pedralbes, d’allà travessant la part alta de Barcelona cap a Pedralbes, aleshores un cop van haver parlat el pare i el tiet, en Jeroni agafa el cotxe gros i amb el pare cap a Sabadell, hem diuen que els segueixi, hem vaig trobar jo sol al altre part de Barcelona, seguint el cotxe del pare, en el primer semàfor els vaig perdre de vista, i desprès amb una mica d’intuïció i preguntant vaig anar seguint cap a Sabadell, fins arribar a casa una hora més tard que el pare, per començar a tenir cotxe va ser una bona experiència.
Una altre va ser l’anada a buscar bolets a Camprodon, el Sr. Serratosa, ens va engrescar en Busquets i a mi d’acompanyar-lo cap als voltants de Ripoll, que li havien dit que es feien bolets, nosaltres feia poc que teníem el cotxe i seria una bona excursió, un diumenge de bon matí sortim els tres cotxes cap a Tona, on van parar per esmorzar, jo anava acompanyat per el sogre, l’avi Ton, que em va voler acompanyar, el anar ja va ser una aventura, doncs la carretera estava glaçada i en cada corba el cotxe relliscava i s’anava el mig de la carretera sense poder-lo controlar, en Busquets en una corba va sortir de la carretera, i va rascar tot el lateral del cotxe, a la tornada va començar a ploure i ho feia tant fort que per poder veure la carretera tenia que tenir els vidres abaixats i els llums posats, va ser també una bona experiència, i de bolets res de res, no hem varem trobar cap.El cap de poc, el pare hem va demanar per anar a Sant Hilari a buscar aigua, jo li vaig posar l’excusa de que amb la Nuria i els seus pares teníem previst d’ anar a Rubí a veure uns familiars de la Salvadora, era veritat, i també va sevir per que no s’acostumes a ferma servir de xofer.
Standard Fil, la filatura del Quimet Badia, es va quedar en sen se director degut a que en Dionis Peralba, va tenir de plegar de cop, el Quimet que venia cada tarda a Mohisa, en va demanar si volia anar allà a fer de director, li vaig dir que li diria alguna cosa, jo el dia següent quan va venir el Sr. Duran, li vaig comentar la proposta que hem havien fet. A la tarda quan arribo a la feina, la secretaria, la Rosa, hem diu que a trucat el Sr. Jaume que vagi al despatx lo mes aviat possible, jo una mica amb el cor petit, a veure que passava, l’arribar el Sr. Jaume agafa una fulla de paper en blanc i escriu dalt de tot Mohisa i a sota Montlló i amb diu més avall posi els noms amb l’ordre que vulgui , partir d’ara ,Vd. es el director de Mohisa i jo aniré venint més per allà per anar comentant els problemes que vagin surtin, agafa el telèfon truca al Sr. Duran i li diu que ho digui a tothom que a jo era el nou director de la filatura, vaig sortir del despatx es pot dir sen se haver dit res, no es va parlar de diners, ni de feina, res, però jo estava inflat com un globus, el cap de poc d’arribar a Mohisa arriba el Sr. Duran hem felicita i li diu al Sr. Serratosa que jo era el nou director, ell va dir que no li venia de nou, que jo ja ho portava tot i que si volia al seu despatx, ell s’anava, jo vaig dir que jo continuaria en el laboratori, que per mi, podia continuar tot igual, l’únic que volia era que qualsevol decisió u ordre que es prengués jo en volia estar assabentat, com es normal en una empresa gran, de seguida tothom va saber la noticia. Al final de mes en Busquets em va dir lo que cobraria, per evitar impostos la categoria es mantindria com la que tenia lo que augmentava força eren els complements de finals de mes, l’arribar a casa ho vaig comentar amb la Nuria, que portava tota la part econòmica de la casa, i mentre jo pugues portar cent pessetes a la butxaca, tot anava força be.
A partir de aleshores el Sr. Jaume venia bastant a la filatura, de seguida crec que varen tenir una simpatia mútua, ho dic perquè quan estàvem tots dos sols em deia de tu, amb tutejava, quan estàvem amb altres persones a tothom de Vd., axó a mi hem sentia molt afalagat ja que hem demostrava un afecta fora del normal d’un amo amb un treballador, jo sempre li tractat hem respecta i de Vd.La producció a Mohisa es componia amb produir de fils normalment de llana i poliester per la posterior manipulació per confeccionar teixits per la venta posterior. Es feien varies qualitats recordo els 2/52 de Hawai, 2/40 de Burgos, 2/32 Junior, etc.
Per determinar el gruix d’un fil se li donava un numero que venia donat per els metres de fil en una unitat de pes, per exemple 50 m/m, es que en un kilogram hi havia cinquanta mil metres de fil, si el numero era 20 m/m, es que en un kilogram hi havia vint mil metres de fil, lògicament quan més gran era numero més prim era el fil, axó era el sistema invers, s’anomenava afegint mil metres desprès del numero, també hi havia el sistema directa que era el pes per unitat de longitud, lògicament quan més gruix el fil, més pes, i el numero més alt, era el sistema directa, s’anomenava tex. El numero del principi et indicava el caps que tenia el fil. Per exemple si et demanàvem un fil de 2/42, volia dir que el fil, tenia que està composat de dos caps, cada un del numero 42 m/m de torsió Z, i s’agafaven dos fils i es retorçaven entre ells amb torsió S produïen el fil que demanàvem. La torsió S o Z era el sentit que se li donava a les fibres a la continua de filar per formar el fil, el fil per poder se treballar tenia de tenir una certa resistència, aquesta li venia donada per la naturalesa de la pròpia fibra i també per les voltes que se li donaven al fil, però tampoc et podies passar, hi havia una formula que era la torsió era igual a un coeficient multiplicat per la arrel quadrada del numero, el coeficient variava segons el destí del fil, si el fil era per panyaria (teixit per senyor) el coeficient era de 70 a 80, per llaneria (teixit per senyora) era de 50 a 60 i per gènere de punt era entre 30 a 40, axó eren normes generals però podies jugar amb la torsió per tenir fils especials, ja que si donaves una torsió exagerada al fil les seves fibres quedaven molt retorçades i formaves un crep, i un fil molt crepat perdia resistència i feies molta menys producció, també podies combinar les torsions amb el seu sentit i produí un fil amb una certa elasticitat, com si tingues molla, també alternant fils de torsió dreta i reves es produia un teixit, anomenat canutillo, per les ratlles que feia el teixit. etc, etc.
Rarament es feia servir fil a un cap per teixir, ja que hem molta facilitat formava pilling, petites boletes que formava la fibra amb un petit fregadís que tingués, també el fil quan es doblava el sentit de la torsió era diferent, per treure voltes a la torsió primitiva i tenir un fil en que fos suau i al mateix temps les seves fibres lligades entre sí.
A la filatura lo normal era l’estiu filàvem números gruixuts, per teixí la roba del hivern, i el hivern números prims per teixí la roba de l’estiu.
Les matèries que fèiem servir per la producció del fil, eren en primer lloc, la natural, la llana, en que la seva principal característica era que mirada al microscopi, a la superfície tenia unes escames, que al ajuntar-se amb una altre fibra deixava uns espais buits que aïllava del fred i la caló exteriors, era lo que la feia que fos una fibra calenta, el problema era que la producció mundial de aquesta fibra era limitada, i estava molt influenciada per la moda del moment, i els preus eren elevats, també per poder se filar be, tenia que tenir unes condicions especials de finor i llargada.
Una fibra que es va posar de moda i que no tenia problema de producció i que s’obtenia de síntesis era el poliester i el acrílic, la seva fabricació era a base de polipropilè que escalfat a 250º graus, en torna líquid, i desprès es fa passar per unes tuberes o fileres de diàmetre molt fi, produint uns filaments continues, que desprès per mitja del Convertor, que es una maquina que porta una fulla que talla la cinta de filaments a la mida que vols, o per mitja de una maquina Saydel que per tracció trenca els filaments, ho fa fent passar la cinta per uns corrons molt forts que van a diferent velocitat, el producte que surt es molt més apreciat ja que fa un diagrama de llargada, semblant al que te la fibra de la llana.
Las dues condicions primordials que te de tenir la llana per poder fer un bon fil, son la finor i la llargada, aquestes condicions al està barrejada amb la fibra sintètica, quedaven molt millorades, i edemes donava una molt bona resistència i les condicions optimes per treballar be, l’única precaució es que per tenir una bona barreja de les dues fibres no podia haver-hi una marcada diferencia de gruix entre elles, un altre gran avantatja, principalment amb panyaria, es que el poliester te memòria tèrmica, o sigui que se’n recorda de l’ultima temperatura i agafa sempre la posició, que tenia i si la vols canvia, tens que tractar-la a una temperatura més alta, aquesta qualitat va molt be en els acabats, per fixar les dimensions de les peces i també en la confecció, ja que l’hora de planxar pots fer que la ratlla dels pantalons quedi permanent, mentre no superes la seva temperatura.
El gran problema de la fibra sintètica era que amb el fregadís es carregava d’electricitat estàtica, havia vist un teler surti espurnes de la part metàl·lica, o be en la filatura no poder tocar una maquina perquè t’enrampaves. Totes les maquines tenien un terra ben potent per descarregar tota l’electricitat que pogués acumular, també junt en el ensimatge, que era un líquid oliós que s’afegia perquè les fibres llisquessin be, si posava un antiestàtic potent.
En el tèxtil de tan en tan, com a tot arreu, la part comercial es queixa de que les ventes estan parades, que hi ha una crisis molt forta, que ningú compra, que si volen continuar es tindran que abaixa els preus, etc, etc. En una d’aquestes crisis va sortir en el mercat un poliester que el servien el color que volguessis a un preu molt barato, aquet poliester l’obtenien de deixalles de roba de poliester, que les passàvem per una maquina anomenada “ diable” i la trinxaven, després la pentinaven i obtenien fibra de poliester, si convenia la tintaven al color demanat, i tornaven a tenir fibra, a casi la meitat de preu del poliester verge, la qualitat no era la mateixa, però en èpoques que manava el preu, la compra poliester de recuperació, era molt freqüent, nosaltres l’anomenàvem poliester “F”.
Recordo que en una d’aquestes crisis, a tots els caps ens van donar un paper que més o menys explicava la següent historia:
“Hi havia un home molt pobre que sabia fer uns entrepans molt bons, hi per guanyar-se la vida, es va posar l’àrea de serveis d’una autopista a vendre entrepans, i con que els feia molt bons, la gent s’ho va anar dient i cada vegada hi anava mes gent a comprar, i l’home cada vegada tenia que fer mes entrepans. L’home tenia un fill que l’ajudava i li va dir: tu aniràs a la universitat a estudiar, no vull que et passis la teva vida fent entrepans, el fill va anar a la universitat, al cap de un temps el fill li diu al pare; pare hi ha una crisis molt forta, tothom es queixa, el pare pensa, el meu fill que va a l’universitat deu saber molt be lo que passa demà faré menys entrepans, no sigui que no els pugui vendre, quan arriba el seu fill, li torna a dir pare la cosa està molt malament el paro ha crescut la gent es manifesta per el carrer, el pare amoïnat fa la meitat d’entrepans, per por de no vendre-ls, i cada vegada va reduint el numero d’entrepans, fins que un dia diu renoi el meu fill tenia molta raó, ara faig menys de la meitat d’entrepans d’abans, es veritat la crisis es molt forta.
Hi acabava l’escrit dient “ara es quan tenim que treballar més i millor que abans.”
En una d’aquestes crisis el Sr. Jaume, amb diu que segurament es tindrà que reduí les hores de treball, jo li vaig dir que el grup Mur hi havia Industrial Mur, que feia genero de Sra. que per la seva fabricació també necessitava fil,els quals es podíem fer a la filatura i també Puntextil, la fabrica de punt de Montblanc. Al dia següent es presenta a la filatura el Sr. Llobet que era el teòric i cap de fabricació d’Industrial Mur, amb una llista de fils que feia servir per la seva fabricació.El Sr. Llobet era una bellíssima persona de seguida ens varem entendre, i Mohisa va començar a filar per Industrial Mur, varem tenir els nostres problemes, ja que la moda de Sra. els colors son molt clars, tons pastel i també blanc per blanc, molts diferents dels de Sr. que eren foscos, i degut a que es filaven plegats, hi havia contaminació que un cop teixit era difícil d’arreglar, en la filatura varem fer tot tipus de proves, posant cortines de separació a les continues que treballaven per ells, netejant els bots que no quedés matèria de partides anteriors etc, però sempre voleiaven fibres que contaminàvem el fil, desprès vaig saber que hi havia filatures que tenien una secció dedicada a aquet tipus de fil, que només filàvem blanc o tons molt clars, naturalment ho feien pagar bastant més car. De totes maneres les partides en que el color era mig o fosc es van fer sense cap problema, era un fil molt agraït ja que la torsió era més fluixa, i la producció més alta, amb el Sr. Llobet durant bastant temps varem col·laborar plegats, recordo una vegada, que tenia un drapaire( era un Autónomo que tenia telers que teixien per Industrial Mur), que no podia ni posar en marxa el teler, hi en va venir a buscar per veure que es podia fer, ven anar a veure’l i estava tan carregat d’electricitat, els llisos sortien espurnes i el fil es retorçava, varem posar a diferents llocs del teler fil elèctric fent tomes a terra i jo els hi vaig dur líquid antiestàtic que fèiem servir a la filatura per posar en el fil del plegador i en paciència van poder teixir-lo.
Un cop Textil Mur va tornar a tenir força feina, a poc a poc varem anar deixant-los, ells es van posar una mica enfadats ja que els anàvem a buscar solament quan els necessitàvem, però el Sr. Jaume era el que manava i tots nosaltres a creure.
Per aquets temps, manats pel Sr. Jaume, junt amb el Sr. Duran van anar a Montblanc a fer una visita a la fabrica nova de Puntextil, hi a veure si podíem treure algun fil per poder fer a la filatura.
Puntextil ja no estàva el mig de poble, on les oficines, les maquines i els acabats estaven dispersos en diferents punts de la població, ara la fabrica està a l’entrada en una gran explanada al costat mateix de la carretera, la primera impressió es de una fabrica moderna, l’entrar som molt ben rebuts pels caps que ens ensenyen totes les seves dependencies, recordo que dins a la fabrica hi havia un moviment de personal molt gran, tenien les clàssiques maquines de punt com les tricotoses, les keten, etc totes treballant a ple rendiment, en la part de la confecció molt personal femení, es veia una fabrica molt ben organitzada, en molta dinàmica que tothom estava per la feina que ni havia molta. Desprès de la visita en les oficines ens esperava el Sr. Manel Mur, el germà petit del Sr. Jaume, hi passen en una sala, on ens ensenyen tots els fils que en aquell moment fan servir, son molt gruixuts amb molt poques voltes, jo penso que no aniran be per Mohisa, i l’últim diuen que els seus fils estrelles son unes de fantasies que en fant molts metres que son la baguilla i la serreta, m’ensenyen mostres d’aquets fils, jo els hi dic que son els que m’interessen més, ells es creien que a Sabadell, no se’n feia d’aquets fils, amb van donar mostres de fil i també unes mostres bastant gran de teixits per analitzar i varem quedar que els hi feríem 1000 Kgs. de cada classe, quan estarien fets els avisaríem per veure si la qualitat i tot els hi agradava. Després de dinar en el millor restaurant del poble, van tornar cap a casa, amb la satisfacció de haver aprofitat el viatge, i amb el gusanillo de fer les probes del fil de fantasía, que ho coneixia, però no hi havia treballat mai. Al dia següent vaig estudiar el fil hi estava composat per un fil acrílic de 1/20 m/m, els altres components era filaments continuos de poliester, vaig anar a veure els germans Pons, que tenien a Sabadell una fabrica de doblats, on tenien maquines per fer fantasies, els hi vaig ensenyar les mostres, amb van dir que no hi havia cap problema, jo vaig exagerar dient que si les probes sortien be hi haurien molt kgs, que s’ho agafin en molt interès, con que els temps eren magres ells també van estar molt interessats en que les probes sortissin be. A Mohisa varem filar 2000 kgs de 1/20 d’acrilic que ens van anar molt be, els van entregar a Doblats Francisco Pons, on ràpidament van fer les mostres de les dues fantasies, els Tints Herrando de Sant Pere de Riudevitlles, els van passar a recollí per tintar els colors que els hi van dir i van entregar el fil a Puntextil, la Proba els si va anar molt be i hem sembla que el preu encara més, ja que de seguida van passar una comanda de 5000 kgs. De cada fantasia.
A Mohisa es varem organitzar hi van posar dues continues que nomes feien acrílic, les maquines, ho tenia experimentat, tenies problemes quan els hi canviaves de fil o qualitat, però quan feies dies que feien el mateix tipus de fil, s’emblava com si s’acostumessin i tot anava molt més be, o sigui que aquelles dues continues, van fer durant tot el temps que va durar les comandes acrílic, el fil sortia molt be de qualitat i amb força producció, el camió de cal Pons cada dos dies passava per Mohisa a recollí tot el fil fet, i cada divendres el camió de Tints Herrando passava per a cal Pons a recollí el fil de fantasia per tenyir, teníem la roda que funcionava molt bé.
Textil Mur va tornar a tenir força feina hi volien que paréssim de treballar per Puntextil, jo els hi vaig dir que Mohisa els hi faria el fil que necessitessin, si no podíem fer-lo ja buscaria filatures auxiliars i Mohisa tindria cura de vigilar la qualitat, la producció i l’entrega, però que la roda d’acrílic no la desmuntéssim ja que tots hi anàvem molt bé, el primer Mohisa, ja que tenia dues maquines que feien una producció extraordinària en sense gaires complicacions, i en poc personal, lo que permetia cuidar més les altres màquines, també va anar molt bé que tot el fil que necessitava Textil Mur se’n cuides Mohisa, ja que triaves el que per quantitat o qualitat anava més be de fer a casa i la resta ho donaves a filar fora, ens va portar més feina organitzativa, però la producció va augmentar molt.
La roda del fil d’acrílic va durar força temps, fins que la moda de la fantasia va anar minvant i els altres fils que necessitaven ja no eren adients per fer-los en una filatura estamera, el Sr. Manel Mur , en una de les nombroses visites que ens feia a la filatura per veure com anaven les entregues, va dir que aquell va ser el millor any de Puntextil de la seva historia, axó a mi particularment amb va omplir de goig.
Aquesta nova estructura es veu que funcionava be, ja que a partir de aleshores, Mohisa se’n tenia que cuidar també de fils que no eren d’estam, tots tipus de fil que necessitaven els telers, la filatura s’encarregava de fer-ho o donar-ho a fer.
Per aquell temps va sortir des del govern de Madrid un decret per fomentar la creació de empreses grans, hi donàvem una ajuda econòmica important a empreses petites que es fusionessin per formar-ne una de gran, Textil Mur tenia les seccions de filatura i telers que actuaven de manera independent, i es van acollir aquet decret, per axó van demanar a una empresa de suïssa que estudies una empresa integral, on entres la llana en brut i sortís teixit a punt de confeccionar, aquesta empresa s’anomenava Gherzi, que estava formada per enginyers i especialistes de diferents rams, era una empresa hem molt prestigi, ja havien fets varis encàrrecs per Espanya, tots ells en molt d’èxit, el més a prop era la fabrica nova de Can Tolrà a Castellar del Vallés.
Un punt de reunió dels enginyers de Gherzi va ser Mohisa, allà venien el enginyer de l’obra, junt amb el de la filatura i parlaven dels problemes tècnics i de serveis que necessitava una filatura d’estam, jo també hi vaig intervenir i aprendre principalment en lo referent, a la climatització que necessitava les naus de filatura. Al principi el destí de la nova empresa es situava a la població de Sentmenat, per últim va sortir una possibilitat en el mateix terme de Sabadell, tocant a Castellar del Vallés, junt a la seva carretera, just passat el pont de Can Pagés, hi havia una gran extensió de terreny, planer que arribava fins a un bosc ple de pins, el lloc era preciós, i allà es va ubicar la nova fabrica de Textil Mur.
No hay comentarios:
Publicar un comentario