Montllo-Torres Cap. 4

La vida particular era força distreta, teníem dues criatures sanes i maques per anar cuidant, la Nuria s’emportava molt be, sempre ajudada per l’avia Salvadora, durant aquets temps la vida fora de la feina estava marcada pel cotxe, amb ell cada diumenge fèiem alguna sortida casi sempre amb els pares de la Nuria, acostumaven anar a veure familiars, recordo anar a Zaidin a veure la família Malet, la germana de la Salvadora, a Rubí a veure a les Antonietes, o be pels voltants de Sabadell, a Abelardo a passar la tarda al bosc, quan el viatge era una mica llarg el 600 s’enfadava i s’escalfava una mica, ja que acostumava anar sempre ple.
El pare també hem feia anar a buscar aigua a Sant Hilari, marxaven d’hora al matí, a dinar a casa la Montserrat, que tenia una carnisseria al mig del poble i al vespre ja tornàvem cap a casa, carregats de garrafes d’aigua, el pare hi creia molt amb l’aigua de Sant Hilari, cada dia se’n bevia quatre gots.
Pel juliol del 1966 es van casar el meu germà Jaume i l’Anna Mª Ponsa, a mi en van fer padrí del casament, vaig haver d’entregar un ram de flors a la núvia acompanyat d’un sentit escrit, la festa va anar molt bé, uns dels que van gaudir més vam ser els petits Dolors i Antoni, tal com es veu a la fotografia, també hi ha una altre fotografia d’aquesta festa amb l’ iaia Maria i els cinc germans, es dona la circumstància que al cap de poc es va morir, recordo que l’ iaia va anar cridant a tots els seus fills per acomiadar-se d’ells, el pare el vaig acompanyar a Cal Vaquer, a veure l’ iaia en una anada a Sant Hilari a buscar aigua, al tornar al cap de dos dies es va morir als 87 anys, va ser una mort molt sentida a tot el poble de Castellar, l’ iaia era molt coneguda i estimada.
Una dolença que arrossegava des de que estava intern als escolapis era el mal d’estomac, la mare m’havia portat a varis metges però cap sabia el que em passava, la veritat es que jo tampoc hem cuidava massa ja que veia els meus germans menjar de tot, i jo feia com ells, la Nuria de promesos ja ho sabia i quan ens varem casar la Nuria preparava el menjar en sense salses ni fregits, jo no hem queixava tan, però la veritat es que quan hem picava no podia passar sen se el bicarbonat, axó també ho sabia la Rosa la secretaria, que sempre procurava que en el laboratori hi hagués bicarbonat, no era estrany que el mig de una reunió sortís disparat a prendre bicarbonat, ja que con en picava ho passava malament. Per aquet temps ens van dir que hi havia a Sabadell un molt bon metge especialista amb malalties del estomac, era en Josep Herrero, casat amb una filla de “Cal Vila”, veïns de “Cal Forner” ja ens coneixíem, i ell hem va visitar, li vaig explicar tota el historial i amb va fer prendre amb dejú unes papil·les i amb va mirar el estomac es veu que tenia una úlcera a la sortida del duodè que hem provocava aquets dolors, hem va receptar uns polsos en lloc del bicarbonat i que fes una vida sense posar-me nerviós i que vigiles molt en el menjar, res de picants ni de fregits etc. La Nuria a partir de les hores encara va extremar més el control i no es passava gens.
Cap a finals del any 1966, la Nuria hem diu que creu que torna està embarassada, la veritat es que no ho van anar a buscar, però benvingut sigues el que tenia que venir, també es te de dir, que els dos que ja teníem no portaven cap problema pujaven eixerits i macos, l’altre gent ens consolava dient allò de val més augmentar que disminuir, o be allà on em pugen dos en pugen tres, etc, la veritat es que desprès de la sorpresa inicial van estar molt contens, el problema era també dir-ho als pares de la Nuria, però era una cosa que no podia amagar-se massa temps, quan ho vam saber també varen estar contents, com sempre van dir que contéssim amb el seu suport i ajuda; la relació amb els meus pares no era tan estreta i quan ho van saber es van posar contens , no hi havia problema, el meu germà Josep, ja en tenia tres i “Cal Forner” era una casa en força personal.
Com a casi totes les empreses les desavinences de la part comercial amb l’industrial eren normals, a Textil Mur eren notables, ja que el Sr. Puigbó de la Comercial, no s’entenia gaire amb el Sr. Duran de la fabrica, el cas és que axó repercutia amb la filatura que cada vegada agafava mes responsabilitat amb l’organització general de la fabricació.
Un punt de conflicte era el color de les peces, fins que van donar la responsabilitat a la filatura, allà els tints abans de tenyir una partida portaven una mostra que la tenies que conformar, recordo que els Tints que treballaven més eren Manufactura Auxiliar ( MASA), Industrial Estambrera i Industrial Freixas, tots ells de Terrassa. La relació amb els tints era molt estreta, tan per conformar el color, com per les entregues, com per problemes de posteriors de manipulació, axó feia que es tingues que anar sovint a Terrassa per aclarir dubtes o donar presa a urgències que eren normals en la fabricació.
A Mohisa quan arribava una partida del tint l’encarregat portava una mostra de la partida junt amb el pes, quan es feia la disposició (fulla de ruta), es posava una mica de mostra de la partida a fí de que tothom anes guiat de la partida que es tractava, i la resta de la mostra es guardava en un tub amb el número i la qualitat i el pes. Hi havia penjades unes prestatges amb les mostres de tots els partits que anaven filant.
Era normal quan venia el representant del tint sortir a fora a mirar el color, ja que segons en el lloc on el miraves, el color variava, tot era una mica complicat, més endavant els tins ja tenien un aparell, que reproduïa les condicions molt semblants a la llum natural per mirar solament colors, jo tenia la costum de fer una petita trena, ja que m’havia trobat que la torsió que li donàvem al fil feia varià el seu color.
Una tarda truca el Sr. Jaume que vaixi el despatx de Narcisa Freixa, quan arribo hem diuen que el Sr. Jaume està esverat, que està amb el representant belga, desprès de saludar a tots m’ensenya un tros de teixit i desprès una mostra, molt diferent de color i amb diu axó tenia que ser del mateix color, i pregunta ¿qui es el encarregat de conformar el color?, li dic: Soc jo. El Sr. Jaume diu: Gracies a Deu que en aquesta casa hi ha algú que es fa càrrec d’algun defecte, fins ara tothom fa les coses be, però surten malament, amb diu que ja m’han puc anar, jo demano una mostra del teixit i que hem deixin prendre nota de la partida que correspon aquell teixit, i torno cap a Mohisa.
En el camí cap a Mohisa anava pensant que era pràcticament impossible que hagués conformat aquell color, l’arribar hi havia el Sr. Duran en el despatx, i li vaig explicar de on venia i lo que m’havia passat, con que tenia les dades de seguida vaig anar a buscar la mostra de la partida, la veritat es que la partida amb la mostra base eren quasi clavats, no tenia res a veure amb el teixit venut, amb aquestes arriba el Sr. Jaume que abans d’anar cap a Barcelona va passar per Mohisa. El Sr. Duran va aprofitar, com si fos ell el ofès, per ràpidament ensenya, al Sr. Jaume, la mostra base i la partida i la mostra de teixit del representant belga, dient: “axó es que els acabats es van passar de temperatura i es van carrega el color, però el comercial sempre don les culpes a fabricació”, el Sr. Jaume s’han va dur una mostra de tot i ja no hem van saber res de com es va acabar, per al menys jo vaig quedar be.
Al cap de pocs mesos de passar aquest succés, hem diuen que vindrà al Sr. Jaume i que també hi haurà el Sr. Duran que hi haurà una reunió amb tots tres, de primer vaig pensar que seria la continuació del afer explicat abans, però no, es veu que el Sr. Jaume va estar tota una setmana a Portugal, visitant diferents industries tèxtils, i ens va explicar que li va caure la cara de vergonya, ja que li van ensenyar a fabricar, quan nosaltres aquí es donaven de molt savis, hi va explicar que ells un cop la peça surt del teler, les cosidores la repassen i cossen, i va acabar directa, de allà al despatx per vendre, nosaltres lo que fem es, un cop repassada i cosida la peça es porta a rentar, es torna a les cosidores que la repassa de llest i desprès a acabar, o sigui que la peça es cansa de anar amunt i avall amb el consegüent cost. El Sr. Duran es va defensar dient que ja s’havia provat però que la comercial, deia que es deixaven molts defectes a les peces i que per axó es tornaven a fabrica per repassar de llest. El Sr. Jaume va preguntar quin era el article actualment s’han feien mes metres. El Sr. Duran va dir la Junior, aleshores amb va preguntar que tal es filava, jo li vaig dir que molt bé.
La qualitat Junior era un fil de 2/32 m/m, la seva composició era la clàsica 45% llana, 55% poliester, però tenia una particularitat que el poliester la meitat era mate, altre meitat brillant, axó li donava el fil un to especial, hi feia que el teixit li dones un aspecte semblant al d’alpaca, la llana era de 23,5 micras del tipus “xubut” sud-americana, recordo que el proveïdor era Llanes Astals i es pot dir que tota l’ importació d’aquesta qualitat la guardava per Textil Mur, el poliester era verge, i la filatura li havia trobat el punt dolç, va ser un fil que sortia de màquines en sense defectes, si el fil no tenia ruptures, es notava molt en les mudades ja que totes les fusades sortien plenes igual en sense enrederits.
El Sr. Jaume va manar que el Sr. Duran s’anotés el numero de 10 peces i les portes a acabar directa sense dir res a ningú, al cap de una setmana es va preguntar a la comercial, com anava aquesta qualitat, la comercial va dir que sortien las peces molt bé, no van notar cap diferencia amb les demés, a partir de llavores tota aquella qualitat es va portar acabar directa, recordo que tothom estava content ja que els números van sortir redons, estava escandallat d’una manera i el cost era bastant inferior, per final d’any es va notar amb la panera va ser tota de productes de xocolata de “Cal Mauri”.
Segons ens van fer creure els de fabrica, els escandalls que van fer la part comercial del article per la temporada vinent els van fer posant que tot aniria acabar directa, o sigui que el preu del article va ser més vaig que els del any passat, el cas es que les comendes es van disparar, Mohisa no tenia prous màquines per la quantitat de fil que demanaven, hem tingué d’espavilar en buscar ajuda en filatures exteriors, i con que les de Sabadell i Terrassa anàvem molt plenes, varen tenir de posar-se en contacte amb les d’Alcoi i las de Bejar. Recordo a mitja tarda amb el 600 anar cap a Alcoy a veure l’empresa MHESA, que estava disposada a filar per nosaltres, allà no hem van deixar passar del despatx, només amb van ensenyar les fusades que sortien de la filatura que per cert eren molt petites, quan el tornar ho vaig explicar el Sr. Jaume hem va dir que axó ja ho podia ve fet per telèfon que tenia que ver exigit veure la filatura que tenien. També ens van posar en contacte en filatures de Bejar, la veritat es que degut a la gran quantitat de comendes tothom anava de bòlit per la producció i poder servir els nombrosos compromisos donats, la part de ventes estaven molt contens ja que gracies a ells l’empresa tenia molta feina, si la part de producció ens queixàvem de que no teníem prous mitjans, deien que ens ofegaven en un vas d’aigua .

Per aquestes dades es presenta un dia el Sr. Duran amb una mostra de poliester de recuperació, i un tros de teixit de punt molt gruixut de on havia sortit el pentinat de poliester, amb va dir que l’havia portat el Sr. Marles de “Can Armengou” i que la qualitat era molt bona. El poliester de recuperació el servien ja del color que demanaves i pràcticament era la diferencia de preu del poliester verge, o sigui que tenies poliester tenyit al preu de poliester blanc.
La qualitat Junior solament portava una part de poliester mate, l’altre era de poliester brillant, varem fer una partida posant nomes la part de poliester mate, amb aquell poliester de recuperació i la proba va anar molt be, pràcticament igual a que tot fos poliester verge. El Sr. Duran de seguida va comunicar la troballa al Sr. Jaume, per fer el canvi de poliester amb el consegüent abaratiment del cost. El Sr. Marles ens va assegurar que no hi havia problemes de subministrament, recordo que el Sr. Duran hem va demanar tot el poliester mate que necessitàvem per una llista de comendes de Junior que no mes hi anava un 27,5%, de poliester mate, hi van sortir amb diferents colors uns 180.000 kgs. De llista de comendes cada mes en venia una de nova, o sigui que anàvem molt atabalats. Al principi tot va anar bé, però a cap de poc la qualitat del poliester de recuperació tenia molt que desitjar, El Sr. Marles es defensava dient que era una partida, però l’entrega es demorava i la qualitat cada vegada pitjor, jo li vaig dir que ho tindria que comunicar, amb va dir que la culpa era del tint, aleshores tots els colors foscos els fèiem en poliester verge, però la cosa s’encallava, varem buscar diferents solucions inclòs de re pentinar el poliester sol, potser no vaig ser prou valent i negar-me a continuar treballant aquell poliester, però en aquells moments parar la roda era impensable, el cas es que ens vam demorar en les entregues i la qualitat no era la mateixa, crec que lo pitjor va ser que entre tots ens vam carregar l’article, ser que hi van haver moltes anulacions i molt males cares per tothom.
Mes tard vaig saber que “ Can Armengou” solament tenien 30.000 kgs d’aquell teixit de punt de poliester, desprès ja ens van donar el poliester recuperat de drap on la qualitat tenia molt que desitjar.
El mes de març del 1967, després de una breu malaltia es va morí l’avi Manel als 95 anys, aquesta mort va ser molt sentida a Castellar, recordo tot el carrer està ple de gent que venia acomiadar-se, era el avi més gran de Castellar, i van venir de totes les entitats al acte d’acomiadament, inclòs una gran representació de l’Ajuntament, la seva mort va ser molt sentida a Castellar.
La vida familiar continuava seguint amb la inèrcia de cada dia els petits creixent, i la Nuria engreixant-se del nou embaràs, que per cert aquet portava algun petit problema, hem sembla recordar que per culpa de l’acetona, o sigui que tenia que vigilar una mica, per lo demés tot funcionava bastant be. Per aquet temps un dia la Nuria hem mana que vagi a buscar aigua a Sant Feliu, agafo les garrafes i també als dos petits i amb el cotxe anem a buscar l’aigua quan soc a prop de Castellar penso entraràs a saludar a l’ iaia Coloma, que no feia gaire que havia mort l’avi, con que no hi volia estar gaire estona vaig deixar la Dolors i l’Antonio en el cotxe i entro cap a casa l’ iaia quan sento a la Dolors que diu “Papa, el cotxe es mou”, ràpidament hem col·loco davant del cotxe per parar-lo però no podia, el volant estava l’altre banda i no hi arribava, vaig posar el peu a la roda per fer de fre i amb va arrastrar el peu varis metres fins que uns que passaven amb van ajudar a aturar el cotxe. A casa del avis fa molta baixada i sort que el carrer era de terra, axó va ajudar a poder parar-lo, la sabata hem va quedar destrossada, i sobre el peu era carn viva, a casa l’ iaia van tenir un ensurt gran, entre l’ iaia i la Pepita ( la parenta que vivia amb l’ iaia) hem van ajudar a rentar-me be la ferida que tenia, quan ho explicava a la Nuria plorava doncs m’imaginava que hagués pogut passat si no arribo a poder parar el cotxe. Vaig trigar varies setmanes per curar-se les ferides del peu, anava al carrer Sant Quirze a casa del Dr. Llonch, que parlant amb ell, encara se’n recordava de quan tenia dos anys i vaig tenir l’accident a la ma.
El control de l’embaràs de la Nuria ho portava un fill del Dr. Fuster, ja que el Dr. Fuster ja s’havia retirat, l’ esdeveniment estava previst per principis d’agost, la mare Quimeta va dir que ells estarien de vacances a Sant Hilari que s’endurien a la petita Dolors ha passa els dies del part amb ells i l’Antonio a casa els sogres, nosaltres estaríem més lliures esperant al nou vingut.
Aquell any va ser de molta calor, la Nuria es queixava molt, ja que en el seu estat, no hi havia cap lloc de la casa que s’hi estès fresc, el matí del dia 8 d’agost del 1967, sortim de casa en direcció a la clínica Santa Fe, un edifici nou, situat en el Parc Taulí de Sabadell, l’arribar el Dr. Fuster fill, ja estava a punt, a mi en diuen si volia està en el part, vaig dir que si, hi hem donar una bata verda perquè me la poses, al sortir es veu que feia cara de Dr., ja que se m’acosta una senyora que estava a punt de parir cridant “Dr. Dr. que hem sembla que ja està aquí”, jo no sabia que dir-li, sort que de seguida va venir una infermera i la va atendre. El part va anar de pressa, i molt bé, de totes maneres acostumat amb els altres dos parts que havia estat, aquet el vaig trobar més mecanitzat amb aparells per tot arreu, els altres eren com més casolans, inclòs el tracta amb la criatura un cop acabada de nèxia, però la veritat es que tot va anar força be, i varen tenir una altre nena molt grassona i maca, l’habitació que li van donar a la Nuria l’estrenava, estava en la planta baixa, la mateixa que hi havia els quiròfans. Desprès d’uns dies d’estança ja van retornar cap a casa, l’Antonio encara es va quedar uns dies mes a casa dels sogres, jo el diumenge següent vaig anar a Sant Hilari a buscar a la petita Dolors, de bon matí hem vaig arribar a Castellar i m’ hem vaig endur a l’ iaia Coloma i la Pepita perquè visitessin a la seva filla, i de pas hem fessin companyia cap a Sant Hilari, al arribar quan hem va veure la petita Dolors es va posar molt contenta, no volia que ningú se m’acostes només volia esta ella al meu costat, crec que no s’ho va posar massa bé, ja que estava amb els tres fills del meu germà Josep, i ella era la més petita de tots, els altres de petits hi anàvem cada any i ella era l’estranya i per postres l’avi Joan li va treure el xumet per dormir dient-li que ja era massa gran, el cas es que quan hem va veure va tenir una gran alegria. A mitja tarda vam retornar cap a casa, recordo que la petita Dolors estava tan nerviosa que no ens deia res i o potser perquè no es trobava bé que inclòs va vomitar en el cotxe, quan vam arribar a casa va agafar la bicicleta i es va posar anar amunt i avall del passadís sense dir res a ningú, hem sembla que va ser la seva manera de protestar, ja que per ser la primera vegada que va estar uns dies fora de nosaltres no li va anar gaire be. El nom de la criatura, el va posar la Nuria, hi va ser el de Gloria, que li agradava molt, els seus padrins, el meu germà Josep i la seva dona Angelina no hi van posar cap impediment, hi as va dir Gloria.

A casa estàvem ben distrets amb els tres petits, però érem molt feliços dintre dels problemes de cada dia, un dels que sempre feia el rar era l’Antonio, la Nuria tenia que portar a la Gloria a coll, perquè ell no volia caminar, hi volia anar en el cotxet de la Gloria, però anaven creixent, encara que per aquet temps, l’Antonio va tenir uns problemes d’al·lèrgia i per fer-li probes el van tenir que ingressar en el clínica “ Nen Jesus” que estava a Can Oriach, va ser la primera vegada que teníem un fill malalt fora de casa i varen anar una mica de bòlit ja que algú de nosaltres tenia que estar amb l’Antonio, com sempre sort hem ven tenir dels sogres. L’Antonio li va quedar una tos molt forta que semblava que li sortís de molt endins i estàvem preocupats, els metges no hi donaven importància axó li durava tota la tardor, quan ja entraven l’ hivern se l’anava, però principalment la Nuria no estava tranqui-la, va ser llavores quan ens van dir que a Barcelona hi havia un metge de criatures molt bo, el Dr. Calafell, es va donar la circumstancia que de jove quan estava a Sabadell, ja va atendre a la Nuria quan era petita, vam demanar visita i varem portat l’Antonio li va fer una visita molt completa des de els peus fins a la arrel del cabell del cap, ens va dir que el nen estava perfecta, que lo tenia era que a la tardor agafava com un virus o al·lèrgia que li provocava la aquella tos tan rara, que lo millor era que fes un canvi d’aires l’estiu, per veure si li marxava aquell virus.

En el carrer Garcilaso dues portes més avall hi havia una veïns que no recordo el nom que anàvem cada estiu a l’Ampolla, un petit poblet de la costa situat el cap d’ avall de Catalunya, a prop de la desembocadura del Ebre, la Nuria va parlar amb ells, es veu que el poble era petit però molt acollidor i lo més important era que encara no hi anaven masses estrangers o sigui que el turisme no el coneixien gaire, i la vida no era massa cara, un diumenge junt amb l’avi Ton van anar a fer-hi una visita i mirant per allà hi vam trobar uns apartaments nous completament equipats que estaven força be, hi també de preu, amb van emparaulà un, per passar-hi el mes d’agost, quan vam arribar a la Nuria li semblava que havíem anat massa de pressa a llogar l’apartament, perquè deia que l’Ampolla estava massa lluny, el cas es que en aquell moment varem creure que fèiem una bona cosa, hi ja teníem el canvi d’aires del Antonio per aquell estiu.

A principis d’Agost varem carregà el 600, a tope, amb els tres petits la Dolors de cinc anys, l’Antonio de tres, i la Gloria d’un any, i cap a Molins de Rey, passant pel port d’Ordal, a Villafranca del Penedes, després cap a Vendrell, a Tarragona , seguint la carretera de la costa cap l’Admetlla, i per últim l’Ampolla. El viatge es va fer molt llarg, els petits estaven distrets i es van portar molt be, la que hem sembla que no estaba gaire contenta era la Nuria, tant lluny de casa sola i amb els tres crios petits, però tot fos per la causa, quan vam arribar ens van instalar en l’ apartament, on vam conèixer els veïns que eren una família de Barcelona que també portàvem criatures petites que de seguida es van fer amics amb els nostres, i jo desprès d’estar un parell de dies amb ells, vaig tenir que tornar cap a Sabadell al treball, recordo de bon matí marxà, la tornada va ser trista per deixar-los allà, però con que havia faltat el treball dos dies, tenia que arribar d’hora i vaig fer el viatge de un tiron sen se parar-me enlloc, i directa cap a Mohisa, que ja m’esperaven, recordo que anava a dinar a casa els sogres i desprès a fer migdiada a casa del carrer Garcilaso i vaig quedar ben adormit que per la tarda també vaig fer tard, però il·lusionat esperant que arribes el dissabte per poder tornar cap allà.
El dissabte següent vaig mirar de plegar d’hora, i nomes un entrepà per dinar i cap a l’Ampolla, però en el Port d’Ordal ja hi havia caravana, que inclòs varem arribar estar parats, es veu que molta gent també s’anava cap a la platja, el embús va durar fins passat Tarragona, el cas es, que vaig arribar quan ja es feia fosc, i la Nuria patint per la meva tardança. La Nuria ja li havia agafat el tranquin-lo de la vida en la costa, tots els veins i les tendes d’a prop ja la coneixien, quan hi havia en el port subhasta de peix, ella estava allà per comprar a bon preu lo que li agradava, anava a la platja amb els petits i els tenia ensenyats de que no es podien marxar del seu costat, jo hem quedava un altre setmana de treballar i desprès ja tenia quinze dies de vacances.

La segona anada a l’Ampolla van venir els cosins Salvador i Carme a passar uns dies amb nosaltres, recordo que el 600 s’escalfava i varem tenir de parar de tant en tant, varem passar uns dies amb nosaltres i varen tornar amb tren, els quinze dies allà amb ells els recordo que van ser molt bons pels petits, jugaven i a la platja gaudien molt, encara que la Nuria, potser degut els nervis d’estar aquets dies sola, va tenir un atac fort de ronyó, i varen tenir d’anar amb el metge, que li va receptar uns calma’ns de busca pina.
Li van dir, l’avi Ton que a Sabadell, hi havia un aigua que era molt diürètica i que solament la tenien en una casa més avall de la Creu de Barbera, es veu que l’aigua venia de la Font de les Creus de Massanet de Cabrenys, un poblet situat mes amunt de Figueres, molt a prop de la frontera amb França, els avis van anar a passar-hi l’estiu i ans van explicar que es un petit poblet, no gaire conegut, on hi han moltes fonts pels seus voltants, que s’ho van passar molt bé, era molt tranquil i la vida no gaire cara, o sigui que aquell estiu nosaltres varem passar les vacances al sur de Catalunya, i els pares de la Nuria completament al Nord.
A la tardor l’Antonio va tornar a tenir aquella tos rara, i la petita Gloria torçava el coll, els metges de Sabadell deien que quan fos més gran li passaria que era una mala costum que havia agafat, el cas es que la Nuria no estava tranqui-la, varem tornar a veure el Dr. Calafell, però ara amb les dues criatures, en quan l’Antonio va dir que el canvi d’aires el teníem que fer cap a la muntanya, que a prop de Sabadell hi havia Castellar o Matadepera que no calia anar molt lluny, també va dir que a Bellaterra no, que era molt humit, i en quan a la Gloria li va fer una revisió a fons hi va dir que la nena estava sana, que no tenia res important que lo del coll ja li marxaria més endavant.

En aquell temps estavem molt de moda les urbanitzacions que es feien al mig del bosc, als voltans de Sabadell ni havien unes quantes, hi cada diumenge pel matí amb l’avi Ton ens dedicaven a visitar-les i asavanter-nos de les condicions que tenien recordo anar a Matadepera, on hi havia l’urbanització el pla de Sant Llorenç, a les Pedritxas, més amunt de Terrassa, la de Sant Feliu del Racó a Castellar, la que ens va agradar més i estava més al nostre abast, va ser la d’Aire Sol a dos quilometres de Castellar, sobre la fabrica de Satina, lo que es venia quan hi van anar, era una ampliació de la urbanització antiga, on hi havia el restaurant, i les pistes de tenis, encara no estava ni pavimentat de manera que el varem tenir de recorre a peu, no hi havia res venut, o sigui que varen poder triar sobre planells la parcel·la que més ens agradava, l’avi va triar la del cap de vall d’un carrer que no tenia sortida, per la seva posició respecta al sol i tranquil·litat ja que estava al final del carrer. Varem fer tractes amb el Sr. Amado, recordo que li van donar 57.000 pessetes d’entrada i la resta vaig firmar lletres de 9.000 pessetes al mes, durant dos anys. La parcel·la era d’uns 22.000 pams, i de moment ja teníem un lloc a on passa el diumenge contant els pins que hi havien, i poder berenar si ens al havien endut de casa. Aquell any la grossa de Nadal va tocar a Sabadell, molt a prop don vivíem en el carrer Garcilaso, va tocar a la Penya Arlequinada que està el mateix carrer, i també a la lleteria que anava l’avia Salvadora a buscar la llet cada any en venia i l’avia en comprava, però aquesta vegada, ni per una banda ni per el altre no s’han va comprar, recordo que el Amado al fer els tractes de la compra, va preguntar si ens havia tocat la loteria.
Per la fabrica s’anava treballant, però sense l’alegria de la temporada passada, les comandes de la qualitat Junior van minvar molt, i en la filatura ens venien rumors de que econòmicament la cosa no anava massa be, ja que l’estat ja havia donat la subvenció per la fusió de les empreses i encara no s’havia fet res, per lo que es van tenir de començar de presa les obres de la nova fabrica.
A Mohisa tot continuava igual, degut a que el Sr. Duran no es podia veure amb el Sr. Serratosa va manar construït un altell al mig de les màquines per posar-hi el despatx del Sr. Serratosa, d’aquesta manera tenia el despatx apartat de les oficines, i axis no podes escoltar les converses, ni participar en les decisions.
També degut a les petites baralles per les entregues entre la part comercial i la part de fàbrica (els telers), es va anar desviant tota l’organització del treball cap a la filatura, la part comercial passava les comandes a la filatura, es desglossava per qualitats i els quilos necessaris, s’obrien els partits corresponents i lo més important et comprometies amb la dada, en que els telers reverien el fil per fer les peces i ells donaven a la comercial la dada exacta en que reverien les peces de teixit per entregar als clients, sempre hi havia urgències i casos especials, el treball era molt interessant, i vam idear uns plannings posats a la paret, on hi havia les dades de tot el procés, des de l’entrega de la matèria, l’operació de tenyir, la de re pentinar, la de filar, i la de doblar, tenien una dada límit per cada operació, que es tenia que complir, si t’havies compromès amb una dada, tothom tenia que complir amb la seva entrega, per axó en les disposicions posaven la dada límit d’entrega, i es tenien que comprometre hem servint-te, era molt interessant perquè tenia un equip que vivia intensament tot el procés, començant per la Rosa, la secretaria, que ens tenia cada dia el plannig al corrent, l’Esteve que portava totes les disposicions, i en Joan Garcia que el van traspassar de telers perquè ens ajudes en la organització, el cas es que en poc temps es va notar la feina, ja que lo que dèiem es complia, si se encallava en un lloc, de seguida t’han donaves conte, i miraves de posar-hi remei, el cas es que la comercial no es van queixar més per demores, també si hi havia una causa major de seguida ho comunicaves hi havia temps per prendre les mides que es criessin oportunes, jo particularment estava content ja que treballaven en equip i tothom estava al corrent de com anaven els partits, i jo personalment veia la carga de treball de cada col·laborador de forma que si un anava molt ple, i tindria dificultats amb complir amb les dades, desviar-ho cap un altre costat.
També van solucionar les mostres de colors, portava al despatx una mostra del color junt amb el base, perquè el Sr. Puigbó, personalment el conformés d’aquesta manera es va acabar de que les peces sortien de diferent color.
En aquell temps les bobines de pentinat anàvem embolicades amb paper, aquet paper el guardàvem i quan ni havia una certa quantitat ens el veníem i també es venia la ferritja que feia el torn, i alguns trastos vells que havies canviat, tots els cèntims es guardaven i quan ni havia suficients s’anava a fer un esmorzar de germanor, axó era una costum que ja tenien establerta però nomes hi anàvem els encarregats i ajudants jo vaig mirar de que hi poguessin anar tot el personal de fabrica per descomptat no era obligatori, normalment s’anava a Monistrol de Calders, al restaurant “El Rovell” primera perquè servien un bon menjar i molt abundós i segona perquè tenien la clau del camp de pilota i abans de esmorzar organitzàvem un partit de pilota, el cas es passar un matí junts amb franca camaraderia, jo creia que allò era bo per la marxa de l’empresa.
També una cosa que el personal valorava molt era el lot que es donava per Nadal, més que el valor del lot, al principi acostumava a costà sobres unes mil pessetes, però l’efecte era molt positiu, i l’ambient que es creava també, per tothom era el mateix lot, inclòs ni guardaven un pel Sr. Jaume.