Cal Forner ( Capítol 3 )

D’aquell temps recordo que en el menjador tenia al costat, en Querol que era un nen de Puigcerdà, que feia el quart de Batxillerat i era molt estudiós, però no gastava massa salut i edemes no tenia gana i li feien un manxar especial recomanat pels metges, jo l’ajudava a tenir el plat net, doncs lo que li dàvem era molt més bo que lo que hi havia per tothom, també as va organitzar un campionat d’escacs i ven quedar finalistes en Querol i jo, i la partida final la van fer sobre una tarima, i la va guanyar ell, doncs ans sabia més.

D’aquell temps recordo que jugant al pati un cop de roc va anar al ull d’en Joan Arqué i se’l van tenir de portar a un oculista i encara que van fer molts esforços, va perdre la visió d’un ull, el Pare Bosch plorant va dir que mai més ans volia a veure amb un roc a la mà.
Cada secció tenia el seu primer equip de futbol, que estava format pels nens que ho feien més bé, aquest equip de tant en tant jugava amb el equip de un altre secció, aleshores ans equipàvem amb unes camisetes semblants a les que jugaven els professionals, aquests partits eren seguits per la resta de companys de la secció que ens animava durant tot el partit, jo des de la Primera sempre vaig està jugant amb el primer equip de la secció, però aquell any van voler fer un equip infantil de tot el col·legi per enfrontar-se amb altres equips de fora. El equip estava format per nens de varies seccions, incloïa també, els migpensionistes i els externs, el cas és, que as va formar un equip molt bo, en Joan Codolà i jo formàvem part del equip, ell jugava de davanter i jo de mig centre, recordo que tots els partits as feien en el pati central, que era el més gran, teníem d’espectadors tots els demés nens, també amb aquest equip vàrem anar a jugar a fora del col·legi, la veritat es que formàvem un equip molt adequat i equilibrat per la nostre edat, jo recordo ha haver fet molt bons partits i en general érem l’admiració de tothom. Tot això compensava bastant el està intern en el col·legi.

Va anar passant el curs fins arribar les esperades vacances hi poder tornar a casa amb els meus, jo con que en passava tot l’any fora no tenia amics per jugar i l’estiu m’ha afegia a la colla del meu germà gran en Josep, que tenien el seu lloc de trobada al club d’Escacs de Sabadell, aquest club estava situat a dalt de tot de la Rambla, sobre el Barcanona, i lo bo es que tenia un gran finestral que veies a les nenes passejà per la Rambla, cosa que en aquell temps era lo que tot el jovent feia i això ans anava molt bé, i edemes estava molt a prop de casa, jo hi anava i m’ha ajuntava amb els més joves de la colla, recordo en Josep Espau, en Sebastià Girbau, en Ramon Parera etc. També junt amb ells vaig començar, els diumenges i festes, anar a ballar sardanes.

En quan a la feina de la casa con que n’hi havia força, ajudava amb tot lo que en manàvem tant en la botiga com en el pastador, el handicap de la ma feia que algunes coses no les podes fer, però servia per tot, d’aquells temps recordo els partits de pilota que feien cada dilluns per la tarda en el club Natació Sabadell, junt amb el meu germà Josep i en Antoni, el noi que treballava a casa, en Savater un amic del Antoni, i d’altres, els dilluns a la tarda ens reuníem en el Club Natació, junt amb altres forners, pastissers, barbers que els dilluns feien festa i organitzàvem uns partits de pilota molt forts que més tard as van fer famosos a Sabadell, que inclòs feien campionats que sortien els resultats en el diari de Sabadell, la nostra colla es pot dir que va ser la fundadora d’aquests campionats, nosaltres teníem per costum quan acabàvem de jugar anar a berenar en un bar, que estava a prop, que tenien unes cloïsses molt grosses i una tonyina molt bona i després feies un cigarret i cap a casa.
Aquell any en tocava fer el quart curs de Batxillerat i els nens de aquest curs as repartien entre les Seccions Tercera i Quarta, jo el ser dels grans de la classe en creia que aniria a la Quarta, quan vaig arribar al col·legi vaig preguntar a la porteria a on en tocava anar i allà en van donar dues sorpreses, la primera es que en tocava anar a la Tercera Secció i la segona que el capellà responsable de la Secció era el Pare Alcaraz.
La mare va veure que feia mala cara, i amb va preguntar que en passava jo vaig dir-li que res, però estava enfadat de veritat, el arribar a la Secció el Pare Alcaraz, as va mostrar molt content de tornar-nos a veure a la mare i a mi, i li va dir a la mare que ens ho passaríem molt bé ja que érem vells coneguts.
Quan la mare s’han va anar i vaig saludar a la resta de companys, també hi estaven en Joan Arqué i en Joan Codolà, jo me’ls apreciava molt, però en aquells moments encara més, tots tres ven quedar estranyats de perquè ens havien tornat a fer anar amb el Pare Alcaraz.

El Pare Alcaraz des de el primer moment va demostrar en nosaltres tres tenir-nos una predilecció especial, ens va col·locar junts al final de la classe, en Joan Arqué el va fer com a delegat de curs, en Joan Codolà el responsable dels jocs, a mi en va donar les claus de la Secció per que fos el que obris i tanques la Secció, aquesta feina normalment la feia l’ajudant del Pare en la Secció, doncs tenia de vigilar de que tots els llums quedessin apagats, les aixetes tancades, i quedés tot amb ordre, per això era el últim de sortir i el primer d’entrar a la Secció, i s’ha estalviava de anar a la fila amb els altres nens.
Malgrat totes aquestes concessions, nosaltres ens ho ven parlar hi vam decidir que quan vindrien els nostres familiars de visita aniríem a veure al Pare Rector per canviar de Secció o que ens traguessin del col·legi, al primer en fer-ho va ser en Joan Arqué, després en Joan Codolà, jo vaig ser el últim degut a que la mare no va venir a veurem fins el dimecres de l’altre setmana i recordo que la meva feina vaig tenir perquè ella, no entenia el que jo volgués canviar de Secció, jo li deia que els meus amics estaven l’altre secció, el cas és que la visita amb el Pare Rector va ser curta i de seguida va atendre la nostra petició, que fins i tot la mare va quedar una mica sorpresa de lo de presa que va anar la visita.
A la mateixa setmana as van canviar a tots tres de Secció, però a la Secció Quarta només hi havia una habitació buida, que li van donar en Joan Arqué, en Joan Codolà i jo ans van dar dues cambres de la Secció Segona, que estava al costat de la Quarta, ho sigui que dormíem a diferent Secció de on teníem la classe i la resta de companys. La situació va ser divertida doncs estàvem una mica incontrolats.

El Pare que teníem en la Secció Quarta era en Jaume Mestres era un capellà molt bon home, la seva dèria era la música i principalment el cant, jo con que de cantar m’agradava i ho feia força bé la cosa anava per bon camí, també tots els diumenges ans posava música clàssica, recordo que “En un mercado persa” no fallava mai, però la veritat es que la escoltàvem de molt bon agrat.

La Secció Quarta estava formada per nens que feien el Quint de Batxillerat i uns quants de Quart, ho sigui que tenia companys més grans, recordo d’ells en Magnet, n’Azcona, en Rico, en Vandellós els germans Díaz, en Grau, en Torres, en Tayà i els demés, l’equip de pilota que formàvem era molt fort i fèiem molt bons partits, pocs equips de la nostra edat ans guanyaven, encara que el Pare Mestre que teníem el deport no li anava gaire.

Antonino Magnet, era un noi de Berga, el seu pare era propietari de una indústria metal·lúrgica, recordo que una vegada la vàrem visitar en una de les excursions que de tan en tan fèiem. Ell era un gran jugador de pilota, feia de defensa i tenia un xut molt fort.
Rafael Azcona, era un noi de Barcelona, la seva mare era viuda, també jugava molt bé a pilota, ens ben fer amics, jo havia anat més de una vegada a casa seva, la seva família estava molt relacionada amb el cinema, doncs coneixia a totes les artistes espanyoles d’aquell època.
Àngel Rico, era extremeny en concret de Plasència una ciutat a la vora de Càceres i a casa seva tenien molt animals principalment porcs de pota negra, i de tant en tant ans donava a tastar el embotit que li duien, i era molt bo, inclòs de vegades li portàvem aglans molt grossos que eren molt dolços, ell havia estat en un seminari de més jove i de llatí en sabia molt, as veu que quan as va fer més gran li anàvem més les faldilles que la religió i ho va deixar.
Vandellos, era un noi que va venir amb els seus pares de Nueva York, ell ans va ensenyar a tots nosaltres a jugar al base-bol que era molt popular a Amèrica, ans portava bates i pilotes, i fèiem partits entre nosaltres, lo mateix amb el futbol americà, a on la seva pilota era en forma de meló, i era com una espècie de rugbi però a lo bèstia, recordo que també portava unes revistes esportives amb unes fotos grans de colors molt maques de tots els esports principalment de boxa, bàsquet amb els ídols americans d’aquell temps.
Els germans Díaz eren castellans i molt simpàtics, en Grau era de Sant Feliu del Llobregat, en Torres de Lleida, d’en Tayà recordo que feia de defensa, amb ells i d’altres era la primera vegada que estàvem junts i més o menys era amic de tothom, m’ajudava molt el jugar a bé a pilota per no trobar-me aïllat.
Aquest curs el recordo al molt d’estima perquè el dormir fora de la Secció, amb el amic Codolà teníem més llibertat, i estàvem una mica incontrolats, edemes con que estàvem amb una Secció que els nens eren més petits, i nosaltres ans coneixien de veure’ns a jugar a pilota i venien a la nostra habitació això ens feia ser més grans de lo que érem.
D’aquell temps recordo que el Pare Mestre, s’he li va morir la mare i va estar uns dies fora per lo que la Secció va quedar manada per el seu ajudant que era un jove de vint i pico d’anys, que as deia Baptista, no sé de qui va sortir l’idea de que per la nit, quan tothom estès a la habitació i la secció quedes a les fosques, cridà el nom de Baptista des de una punta de la sala a on estaven les habitacions, i contestar-li un altre des de l’altre punta, el cas es, que van començar i s’he i van anar afegint el demés nens, després a un se li va acudir, per fer més soroll, tira l’orinal en l’aire i també s’he van afegir d’altres, inclòs a un, li va caure l’armari sobre el llit, van fer un soroll tan gros que van pujar a la secció el Pare Rector, acompanyat d’altres capellans que dormien en el claustre, que estava a dos pisos més avall de la Secció.
Al dia següent quan nosaltres, que dormíem fora, van entrar a la secció estaven tots reunit a la classe callats i el Pare Rector cridant, recordo que va donar un cop de puny sobre la taula a on hi havia el despertador del Baptista i el va fer volar i el Baptista mirant d’agafar-lo en l’aire, com era d’esperar no van sortir els responsables, i el Pare Rector va castigà a tota la Secció el dissabte per la tarda, només ans ven salvà del càstig en Codolà i jo.
Un mes avanç d’arribar els exàmens de fi de curs, li ven demanar al Pare de la Secció Segona, a on dormíem, en sembla recordar que era el Pare Pelegrí, si ans deixava llevar més aviat per poder repassar les assignatures, el Pare mateix ens cridava quan anava a dir la missa i anàvem a la secció i allà ans posàvem a estudiar i repassar els exàmens que ans tocava, recordo que el mateix Pare Pelegrí ens ajudava quan teníem algun dubte, el cas es que aquell any van treure molt bones notes, recordo que en el examen de Literatura, va venir el Pare Rector com espectador per veure com as desenvolupava el examen. Ans cridàvem de tres en tres i feien preguntes i si el company del costat no la sabia la mateixa pregunta te la fèiem a tu, jo vaig contestar be a totes les preguntes recordo que inclòs el Pare Rector en va felicitar, en Codolà també li van anar molt bé tots els exàmens.

En el col·legi cada any per fi de curs as feia un festival que consistia que tots els nens ans vestíem iguals, pantalons, camisa i sabatilles blanques i desfilàvem tots uniformats per el pati central, allà recordo el Sr. Tibergein que era el professor de gimnàstica, fer-nos fer tots junts exercicis gimnàstics i demés demostracions que eren molt celebrades per totes les famílies que omplien el col·legi, lo més espectacular eren els cavalls, doncs el Col·legi tenia una secció de hípica i els pocs nens que aprenien d’anar a cavall, doncs les classes eren molt cares, feien una demostració de lo que havien après, nosaltres estàvem molt contents per que quan s’acabava el festival t’anaves cap a casa de vacances.
Aquelles vacances d’estiu van ser una mica especials, doncs apart que la vida que era mes o menys com sempre, o sigui ajudant a la molta feina que hi havia a la casa, o bé a la mare a despatxar el pa, cosa que ho feia de bona gana, doncs m’agradava tractar amb la gent, o be anar amb els amics, recordo però, que en aquell temps la colla del meu germà Josep, que jo m’hi havia afegit, els diumenges anaven a ballar sardanes, allà as trobaven amb altres nois i noies, jo en un principi amb posava amb ells a ballar, però tenia un problema i es que la noia que tenia a la meva dreta quan m’agafava la ma, con que en faltaven els dits trobava una cosa rara i feien un gest de deixar-la e inclòs una va cridà i tot , a mi això amb sabia greu i en feia un salt al cor, lo que feia era dir al meu germà més petit en Pere que vingués a sardanes i el feia posar a la meva dreta i axis m’evitava sorpreses, en Pere ho feia de mala gana i quan podia s’he m’escapava, ell volia anar per les seves.
El primer dia de la Festa Major, per la nit feien sardanes a la Rambla i allà ans ven trobar tota la colla, de sobta ballant sardanes vaig veure una noia morena molt maca que de seguida amb va agradà i vaig veure que ella també en mirava, de seguida a buscar en Pere i ven entrar tots dos a la rotllana de la sardana, jo al costat de aquella nena, a cap de poc no sé que li vaig dir del temps, ella no hem sentia, vaig tingué que cridar molt fort i ans vam posar a riure i d’aquesta manera vaig trencar el gel, després li vaig preguntar com as deia, a on vivia, que feia i tot allò que as diu.

Al dia següent vaig mirà a on feien sardanes i jo cap allà, i també hi havia aquella noia, que as deia Angela Mori, ella quan en va veure va somriure i jo cap allà de cap, vaig ballar varies sardanes i van parlar, amb va dir que anava a dar volts de Rambla, jo li vaig demanar s’hi la podia acompanyar i en va dir que no hi tenia cap inconvenient i axis van quedar, el cas es, que tot això amb va trasbalsar una mica, doncs esperava els dissabtes i diumenges per anar cap a la Rambla a veure si la veia a passar.
Amb el meu germà Josep teníem una relació molt bona i estreta, ja des de petits, degut potser a que sempre havíem dormit a la mateixa habitació i ans explicàvem totes les nostres cuites, ell era bastant diferent de jo, era més pausat i reflexiu, molt polit amb la seva roba, recordo que s’enfadava quan li agafava qualsevol cosa encara que fos una corbata.
A la habitació teníem una radio i anàvem seguint tot l’esport que donàvem, la música de “discos solicitados” i el dissabtes al vespre “Cabalgata fin de semana” del Boby Deglané.
A Sabadell feien bastat sovint vetllades de boxa en el Fronton, amb gent aficionada i alguna vegada fins i tot professionals, hi acostumàvem anar-hi, sempre volia venir amb nosaltres en Pere, però era un problema, doncs quan veia com as pegaven el teníem que agafar perquè no puges a pegar-se amb ells de tant a pit que s’ho agafava.
En aquell temps en Josep sortia amb la Pilarin Estruch, i en demanava que anés amb ell, per distreure a la amiga que portava que as deia Pepita, jo li vaig dir que ara els dissabtes i diumenges ja tenia feina.
També tota la colla no van tardar gaire a donar-se conte de tot això i en feien les bromes adients a la situació, el cas es, que aquelles vacances van anar passant molt de presa i la tornada cap al col·legi intern as va fer més pesada que de costum.

Vàrem començar el Cinquè curs de Batxillerat, amb una baixa important, la d’en Joan Arqué, va continuar però de mig-pensionista, només ans veien a les classes, el Pare va continuar en Jaume Mestre, que ja li havíem tingut el curs passat, i als demés companys ja tots eren vells coneguts, van continuar fent la vida de sempre, estudiar, resà, jugar, cantar (amb el Pare Mestre te’n feies tips), que per cert, una vegada amb sembla que acabàvem de fer una excursió i estàvem tots molt cansats i el Pare Mestre ans va reunir per cantar, tothom va fer mala cara, però ell va insistir, el cas es que tots ans ven posar a moure els llavis però en sense cap so, ell ens feia repetir varies vegades i s’anava enfadant, nosaltres ho trobàvem divertit, jo tenia una veu una mica forta i as notava quan cantava, el cas es, que s’han va posar al meu darrera sense jo donar-me conte i va veure que feia gestos exagerats amb la boca però no s’he sentia res, el Pare as van enfadar i me les vaig carregà jo tot sol, amb va dir que quedava el dissabte retingut i nada menys aquell era de sortida cap a casa, això en va saber molt de greu i vaig trobà injust un càstig tan gros per la falta que havia fet i me’l vaig mirar malament, ell se ho va agafar com un desafiament, amb va separar de la resta de companys, que era el càstig màxim, o sigui que amb va tocar sopar sol i quedar-me tota la resta del dia a la habitació aïllat, tothom ho va trobar desproporcionat, però aquell fi se setmana vaig anar a casa el diumenge al matí, a casa als hi vaig explicar tot lo que m’havia passat.

En el col·legi si et posàvem un suspens en conducte, puntualitat o educació, o bé tenies més de dos suspensos en les assignatures d’estudi, et quedaves el dissabte retingut.
El càstig consistia quedar-te el dissabte per la tarda quatre hores estudiant apartat de la resta de companys de la Secció, en una aula de dibuix que hi havia al pis de dalt de tot al costat del lloc a on estaven els malalts, li dèiem la Siberia pel fred que hi feia, i només tenies mitja hora per berenar, o sigui que el dissabte a la tarda si estaves castigat et reunies amb lo bo i millor de tot el col·legi, jo per sort, no hi vaig anar gaire i sempre que hi vaig està va ser per fets puntuals com el explicat abans, en una de les vegades que estava retingut veig entrar a la classe el Pare Rector amb una cara d’enfadat i as va posar a parlar amb el Pare que ens vigilava, em cridant i el Pare Rector amb diu que m’arregli que ja el meu pare a baix a la porteria i que el càstig el feria el proper dissabte, jo estranyat vaig anar a la habitació en vaig canviar la roba baixo cap a la porteria i en trobo al pare amb una cara de pocs amics acompanyat de dos senyors de la Junta del Sabadell, as veu que el Sabadell jugava aquella tarda contra el Barcelona a les Corts, i el pare li va venir el rampell de venir-me a buscar al col·legi per que l’acompanyes, segurament per donar-se pisto amb els seus companys de junta, a fi de que veiessin el col·legi a on jo estava, quan va arribar va demanar-me a la porteria, li van dir que estava castigat, ell va insistir fins que va demanar veure al Pare Rector, en sembla que li va dir que teníem un familiar malalt, i con que era prou tossut i edemes hi havia els seus amics, no va parà fins que en van deixar anar, quan anàvem cap el camp amb va preguntar perquè m’havien castigat, li vaig dir que m’havien agafat fumant en la habitació, vam arribar al camp de pilota mitja hora tard i el Sabadell ja perdia per dos a zero, quan va acabar el partit en van tornar cap el col·legi, doncs el pare s’havia compromès a tornar-me abans de les vuit del vespre.
A partir de les hores, quan fumava a la habitació, el fum el tirava cap a dins els llençols perquè no s’he sentis la olor, el matí quan hem llevava el pijama feia una olor forta a tabac, però al posava a la finestra mentre em rentava i tot arreglat.
Un altre fet que en va passar en aquest curs va ser que un fi de setmana que vaig anar a casa li vaig demanà a la mare la ploma estilogràfica daurada marca Sheafers, que el pare m’havia portat, ja feia bastants anys de la Corunya, i la teníem guardava a la caixa fort, dient-li que ja era gran, la mare me la va donar recomanant-me que anés en compte doncs era molt valuosa, jo vaig arribà al col·legi i l’ensenyava a tots els companys fen-me el fulero, el cas es que no sé com, la ploma desapareix, la vaig tenir menys de una setmana, sort que la mare no s’han va recordar més i el pare encara menys, o sigui que la ploma guardada tants anys amb va durar a les meves mans menys de una setmana.
Aquest any les notes de final de curs no van ser massa bones, potser degut a que tenia el cap altres coses pròpies de la joventut, i encara as pot dir que vaig està de sort, m’explico, en el examen de llatí, que per cert, hi havia el Pare Rector d’observador, ans feien sortir a la pissarra i ens donàvem un escrit bastant llarg amb llatí i el tenies que traduir i et feien preguntes sobre l’escrit, quan en van donar el escrit me’l vaig llegir i n’entenia res, però en el moment que en tocava a mi, va entrar el bedel dient que teníem que canviar d’aula, doncs tenien que venir allà els del curs superior, encara que en veure al Pare Rector va dir que ja feria un altre canvi, però el Pare Rector per donar exemple ans va fer canviar d’aula, en el moment de canviar ans ven barrejar amb els altres companys del curs superior entre ells hi havia en Rico, que era el company que havia estat de seminarista i li vaig ensenyar l’escrit, me’l va traduí, i recordo que en va dir que hi havien dues oracions una d’elles subordinada l’altre i que el temps dels verbs eren els mateixos i que tot això ho indicava el pronom que hi havia al final de l’oració o alguna cosa semblant, jo amb tot allò i lo poc que sabia, quan en va tocar a mi, vaig quedar molt bé, recordo que el professor va fer cara d’estranyat, en sembla que vaig dir més coses que les que ans havien explicat durant el curs, el Pare Rector en va fer un gest d’aprovació.
Les vacances d’estiu van anar passant força distretes, marcades principalment per lo que feia l’Angela Mori.
Les noticies que tenia dels companys de la colla, quan venia de permís els fins de setmana, es que mentre jo estava en el col·legi, no anava a sardanes i que la havien vist en el balls que s’organitzaven en aquells temps per Sabadell, La Cooperativa i El Euterpe, i que quan hi anava ella as convertia amb la reina del ball, jo recordo que més d’una vegada quan venia un cop al mes a Sabadell em passava tot el diumenge esperant l’hora d’acabar el ball i axis poder veure-la, cosa que no sempre aconseguia, i quan ho feia estava amb la cara tota vermella rodeja de nois que li deien coses, jo m’han tornava cap a casa bastant trist, doncs l’espera de tot el mes havia estat molt frustrant.
Però l’estiu era un altre cosa doncs tenies tota la setmana per mirar de fer-te veure i que et veies, encara que as feia difícil veure-la, doncs sempre anava amb un noi u altre, i jo aquella situació hem cansava una mica.
Per postres una senyora que venia a comprar el pa a casa i treballava a la mateixa fàbrica que l’Àngela, al saber que jo sortia amb ella, va parlar a la mare dient-li que era una noia que sortia amb molts xicots i que no amb convenia, més tard lo mateix amb va dir a mi personalment, dient-me que era un cap de trons però a mi malgrat tot m’agradava.
Totes les vacances van ser una de calenta, que era quan la veies sola i l’acompanyaves una estona i deu de fredes quan no la veies i et passaves tot el dissabte i diumenge no més pendent d’ella i si la veies anava amb un altre noi i lo bo es que tenia molta varietat de nois que l’acompanyaven.

Una vegada per la Festa Major, la colla van decidir anar a ballà al Euterpe, jo en un principi no hi volia anar doncs no en sabia, però tots amb van insistir de que els acompanyes, vàrem ocupar tota una taula, i la sorpresa va ser gran al veure l’Àngela asseguda amb la seva mare en una altre taula.
El meu germà Josep en va fer adonar de que estava al ball, però jo ja la havia vist, el cas es que tota la taula van començar a fer-me bromes, que as van intensificar quan l’Àngela al primer ball, el passà ballant per davant de la nostre taula i en far un gest dient-me que el pròxim tinc que ballar amb ella, jo no hi volia anar, doncs no en sabia i em feia vergonya, però la colla amb van pràcticament tirar al mig de la pista de ball, jo amb creia que tothom m’he estava mirant i bastant avergonyit vaig anar a buscar-la, amb va fer ballar set o vuit trossos recordo que jo li deia que no en sabia i ella amb deia que en deixes portar, van quedar que el dia següent a les sis de la tarda l’aniria esperar davant del Cine Imperial, ella vivia a prop d’allà, després de jo, van ballar amb ella tots els de la taula, per enveja de una altre taula, la dels senyorets del Cafè Catalunya, que també se la disputàvem.
L’en demà a les 6 de la tarda, vaig fins el Cine Imperial, i en trobo allà un altre noi que també estava esperant-la, van pujar els tres per la Rambla i al arribà a la alçada del Club d’Escacs els vaig deixà, això em va enfadar bastant i em vaig refredar molt, doncs jo hi anava de bona fe, el cas es, que el proper dia que la vaig veure en va dir que tenia que anar a Barcelona, a mi se’n va escapar de dir-li que només li faltava anar a la capital per fer més el pendó, ella hem va dir que volia dir amb allò, jo li vaig contestar que per mi podia anar a on volgués i que havíem acabat, recordo que el anar cap a casa tenia una barreja de sentiments de frustració i de llibertat a la vegada.

De Sabadell va venir al col·legi un nen que as deia Puig Fleca, vivia a prop de Correus a la via Massagué, els seus pares van venir a casa i en van demanar si el podria acompanyar als dies de sortida del col·legi, cap a Sabadell, jo recordant els meus principis jo vaig fer de molt bon grat.
L’arriba el Setembre en vaig tornar a preparar per tornar cap a Can Colapi, aquest any en tocava fer el sisè curs de Batxillerat i anar al Sexta Secció que era la dels nois més grans del col·legi i teníem el Pare Padrós, aquest capellà l’agradava molt l’esport, i era un bon vivant, nosaltres feien broma i inclòs apostes de que si havia una mare que estava bé, principalment les mares joves que tenien els seus fills a la primera secció, ell no tardaria massa en tenir una conversa amb elles.