El cotxe nou era de color groc palla tenia de matricula B-882926 i al principi acostumat al 600 al trobava molt gros, no el vaig poder tancar-lo davant de casa, a Cal Biel, ja que a l’entrada del barri, hi havia dos pilons de pedra i el cotxe casi no hi passava, varen tenir de buscar lloc en el Carrer Virgen de la
Cabeza, molt a prop on hi havia un garatge que guardaven cotxes.
Una de les primeres excursions amb el cotxe nou va ser a Zaidin, molt a prop de Fraga, on vivia una germana de l’avia Salvadora, a veure el fill d’en Joan, el cosí de la Nuria que feia poc que havia nascut. La diferencia amb el viatge que fèiem abans tots estreny-uts dins el 600, i ara va ser molt gran.
Una de les primeres excursions amb el cotxe nou va ser a Zaidin, molt a prop de Fraga, on vivia una germana de l’avia Salvadora, a veure el fill d’en Joan, el cosí de la Nuria que feia poc que havia nascut. La diferencia amb el viatge que fèiem abans tots estreny-uts dins el 600, i ara va ser molt gran.
També per aquet temps varen acabar de pagar la parcel·la d’Aire Sol, al fer l’escriptura hem donaven la del costat, jo els hi vaig dir que sempre havien parlat de la primera del carrer, el Sr. Amado hem va dir que aquella al ser cantonera valia 2 pessetes més el pam, li vaig contestar que durant aquets dos anys, quan anàvem allà sempre havien anat el mateix lloc, que l’escriptura la fes de la parcel·la nostra que ja li pagaria la diferencia, axis es va fer, lo que va passar es que l’ Amado se li va oblidar de reclamar la diferencia, jo no li vaig recordar.
A partir de les hores quan anàvem l’Aire Sol ens sentíem que teníem un tros de bosc nostre, i axó ens agradava molt i ja miraven les edificacions que hi havia per allà per prendre nota, que per cert s’han estava fent una en el mateix carrer, amb l’avi cada vegada que passàvem per davant ho veiem diferent, quedaven parats de com treballàvem, encara que era petita, en menys de tres mesos, la van tenir feta, era d’en Ramon Antonell, antic massatgista del equip de futbol del Sabadell, un vell conegut de casa, li vaig preguntar pel paleta que als hi feia amb va dir que era de Sabadell, de la Creu Alta, es deia Ramiro Belmonte, i que n’estaven molt contents.
A partir de les hores quan anàvem l’Aire Sol ens sentíem que teníem un tros de bosc nostre, i axó ens agradava molt i ja miraven les edificacions que hi havia per allà per prendre nota, que per cert s’han estava fent una en el mateix carrer, amb l’avi cada vegada que passàvem per davant ho veiem diferent, quedaven parats de com treballàvem, encara que era petita, en menys de tres mesos, la van tenir feta, era d’en Ramon Antonell, antic massatgista del equip de futbol del Sabadell, un vell conegut de casa, li vaig preguntar pel paleta que als hi feia amb va dir que era de Sabadell, de la Creu Alta, es deia Ramiro Belmonte, i que n’estaven molt contents.
Aquell any la Dolors va fer la Primera Comunió a les Carmelites, una vegada acabada la cerimònia amb el cotxe nou van anar fins al Santuari de la Mare de Deu de la salut amb els avis.L’estiu varem tornar anar a Massanet de Cabrenys a passar les vacances, aquell any ens van col·locar en un pis nou una mica a les afores del poble, al anar-hi amb el cotxe nou, varem fer algunes excursions pels voltants, el pantà de Boadella, La Jonquera, Figueres, etc.
A la feina continuava tot igual, allà era bastant diferent del treball a Mohisa, degut a que es feia tot tipus de fil, lo que demanava el client, recordo que hi havia una petita continua de filar per fer mostres de fil de tot tipus, una mostra d’axó es que fèiem una qualitat que es deia Indiano que era a base de lli, però el més bast que hi havia en el mercat, al treballar-lo feia molta pols, i per poder-lo filar a la continua posàvem una pua si i la del costat no, i a la velocitat més curta que permetia la màquina, i a cada mudada es feia un filo pla perquè mai sortia igual, s’han fèiem molts quilos, una important empresa de Terrassa en Fontanals, feia un teixit molt original amb aquell fil, ens feia importants comandes, ho varem estudiar be, hi van aconseguir que anessin totes les pues i con que era bastant gruixut, fèiem una producció considerable, va a passar ser un fil molt rentable de fer, d’aquell i de tots els demés tipus de fil es guardava cuidadosament el estudi de com es feia ja que acostumava a repetir-se les comandes.En el magatzem teníem tot els tipus de fibres que hi havia al mercat, per poder fer totes les qualitats que demanessin, el encarregat del magatzem va donar l’acomiadament, ja que li va sortir una feina més bona, hem van dir que busques un per allà hi vaig fer venir en Lluis Artús, que el tenia a Mohisa d’encarregat d’expedicions, ell es va fer càrrec de tot el complex treball del magatzem.
Per aquet temps hem va trucar per telèfon el Sr. Jaume dient-me que el Jaume Esteve, el que estava al davant de Mohisa, l’ havien enxampat venent-se les deixalles de la fabrica i quedant-se ell, els diners, per evitar un escàndol amb la policia, l’ havíem acomiadat d’immediat, hi hem va demanar si volia tornar amb ells, que no tenia a ningú al front de la filatura. Vaig dir que m’ho pensaria li diria alguna cosa. Vaig comentar la conversa amb el Quimet Badia, i aprofitant axó per dir-li que havien passat varis mesos i que encara no havia cobrat lo que ell hem va dir que cobraria a Standard, que el Sr. Jaume Mur hem necessitava, que m’ho estava pensant,
En Quimet Badia va anar directament a veure els Sres. Molins dient que jo plegava, axó era un divendres, el dissabte a la tarda truquen per telèfon a casa, era el Sr. Burguès que li havia dit el Sr. Molins que plegava, que no parlés amb ningú, que el dilluns al matí ans veuríem al despatx.
El dilluns al matí, vaig explicar com havia anat tot, el Sr. Burguès hem va dir lo que cobraria, que era bastant més de lo que havíem quedat amb el Quimet, que passava a ser el segon de l’empresa i que seria el responsable de tota la part tècnica, que no digués res a ningú, però que els germans Badia abans de les vacances plegarien.
En Quimet Badia va anar directament a veure els Sres. Molins dient que jo plegava, axó era un divendres, el dissabte a la tarda truquen per telèfon a casa, era el Sr. Burguès que li havia dit el Sr. Molins que plegava, que no parlés amb ningú, que el dilluns al matí ans veuríem al despatx.
El dilluns al matí, vaig explicar com havia anat tot, el Sr. Burguès hem va dir lo que cobraria, que era bastant més de lo que havíem quedat amb el Quimet, que passava a ser el segon de l’empresa i que seria el responsable de tota la part tècnica, que no digués res a ningú, però que els germans Badia abans de les vacances plegarien.
Arrel de tots aquets fets les relacions dels germans Badia amb al Sr. Burguès encara es van posar més tenses, mi volien involucra, tothom deia la seva, els germans Badia volien que jo marxes amb el Sr. Jaume, que ells també vindrien, el Sr. Joan Badia es feria càrrec de la comercial, i en Quimet i jo de la tècnica, hi deixaríem sol al Burguès a Standard, que anirien a parlar amb el Sr. Jaume Mur d’aquella idea. Jo hem vaig veure amb la necessitat de parlar amb el Sr. Jaume per dir-li que no veia clar aquella idea, que tenia que pensar amb la família, que de moment jo en quedava a Standard Fil, que amb els germans Badia fessin lo que creessin convenient, però en sense contat amb mi. Crec recordar que van tenir una conversa amb el Sr. Jaume Mur, però que no van arribar a cap acord.
Abans de les vacances els germans Badia es van acomiadar de tot el personal de Standard Fil, va ser bastant emotiu, ja que era una empresa que ells la van creà, i molts dels col·laboradors, principalment els de les oficines, havien estat amb ells des de el principi. Per les vacances ens va convidar amb el encarregat que tenien els doblats, a mi i en Lluis del magatzem, junt amb les nostres esposes anar a Palamós i fer un dinar de comiat tots junts.
En sen se els germans Badia, la relació amb el Sr. Burguès va ser més freqüent, cada dia despatxàvem els problemes que tenia de fabricació, també va entrar a l’empresa en Ramon Farré, com a director comercial, era un amic d’en Burguès, també estava afiliat el Opus Dei. Tots dos vivien a Barcelona i es quedaven a dinar a Sabadell, de tant en tant en feien dinar amb ells, entre els dos m’anaven parlant de l’obra de Escrivà de Balaguer, el primer lloc hem van convenç de portar l’Antoni al col·legit de La Farga, que estava a Valldoreix, on hi anàvem els fills del Ramón, era un collegi del Opus Dei, hem vaig informar hi estava molt reconegut com un molt bon collegi, era una mica car, però varem creure amb la Nuria que potser l’aniria be al Antonio, estar una mica fora del nostre costat, ja que marxava el matí de casa i no tornava fins la tarda. i era bastant rebel. Un altre fet, es que hem van apuntar a fer un retiro espiritual que habitualment feien els membres del Opus Dei. Tinc de dir que de la meva formació religiosa, lo que hem deien era lo que ja havia après de petit estan intern els escolapis, lo que si que vaig trobar com una molt bona cosa era la santificació del treball, oferir el treball com una ofrena al Senyor, jo com que era força treballador ja m’anava be, vam ser un grup molt reduït de persones, que en un lloc del Maresma, varem passar uns dies de meditació i silenci, que a mi no hem van anar malament.
Cada divendres venia de visita a la fabrica, l’avi Molins, per anar a les oficines, jo el veia passar per les màquines, ja que no podia pujar escales i agafava el muntacàrregues, un divendres hem cridant que vagi al despatx del Sr. Burguès, allà l’avi Molins estava assegut al cap de taula i demanava que li diguessin que costava fer un kilo de fil, en Ramírez, el contable, anava amunt i avall corrent i portant papers, el Sr. Burguès vermell donant-li un pilot de dades, i el Sr. Molins cridant, recordo que li va dir amb el Sr. Burguès com volia ser gerent de una empresa, si no sabia ni el cost de lo que tenia entre mans, jo estava allà d’espectador, hem mira i diu acompanyem a donar un ton per les màquines. Tots dos, a poc a poc, passejaven entre mig de les màquines, li anava explicant lo que fèiem, per qui era, i les dificultats que teníem, veia que li agradava, era un home de fabrica mes que de comercial, després de la visita el vaig acompanyar fins el cotxe i hem va dir que lo que li havia agradat més de la fabrica era la volta que acabàvem de fer, va acabar dient fins el divendres que ve, recordo que no va anar ni acomiadar-se dels Sres. d’oficines.
El divendres vinent el Sr. Burguès no hi era, la telefonista hem va trucar que anés el despatx que hi havia l’avi Molins, jo vaig anar i li contestava les preguntes que hem feia, desprès fèiem un vol per la fàbrica, i s’anava. Per la tarda el Sr. Burguès volia saber tot el que havíem dit amb l’avi Molins. Axó es va anar repetint cada divendres, la telefonista ja tenia ordres de que quan arribes l’avi Molins de cridant-me per atendre’l. De seguida, salvant les distancies, ans van tenir una simpatia mútua, a mi m’agradava molt escoltar-lo i al seu costat hi estava be, i l’avi Molins m’explicava la seva vida que estava plena d’anècdotes, i crec que també desfruitava explicant-les, moltes vegades es feia tard i no teníem temps d’anar a donar la volta per la fàbrica.
L’avi Molins es deia Joaquim Molins Figueras, va ser el fundador de l’empresa Ciments Molins que estava situat a la població de Molins de Rei, allà va començar fent el transport amb un carro de sacs de ciments de la fabrica al port de Barcelona, en mica en mica va anar pujant fins a ser el propietari de l’empresa.
Va tenir dos fills en Casimir Molins Ribot, que era en aquell temps President del Banc Atlàntic, (l’avi Molins m’explicava que de petit ja l’agradaven els cèntims, ja que una vegada els Reis Mags li van portar un cine de joguina, i quan feia alguna sessió feia pagar a la família per veure-la) i en Joan Molins Ribot que estava el front de l’empresa Ciments Molins. Va quedar viudo, i con que els fills ja tenien la seva família va voler estar sol, i tenia una senyora que era com una “ama de llaves” que procurava que tot ho tingués be i el cuidava, aquesta senyora estava de bon veure i es veu que el cuidava més que ve, el cas es, que es va tornar a casar amb la senyora de companyia i per evitar problemes familiars immediatament després del casori s’han vanar a donar la volta el mon, el viatge va durar un quatre mesos, va pensar que quan tornés ja tothom s’hauria fet l’idea de la nova situació. També va anar un parell de vegades a Suiza, a fer una cura de repòs, i alguna cosa més ja que a resultes de axó, amb la nova senyora va tenir dos fills més, en Jackie i la Marta, que eren més petits que els seus nets, o sigui que en aquella família els tiets tenien menys edat que els nebots.
Va ser president de la Penya Rhin, famosa en aquell temps per promocionar les carreres de cotxes a Espanya, degut a que no hi havia cap circuit a Barcelona, va fer un trajecte urbà, amb la Diagonal i el Passeig de Pedralbes, en el 1954 l’ultima carrera de la Formula I, la va organitzar la Penya Rhin, es va relacionar amb els principals pilots mundials d’aquell temps, Fangio, Ascari, Farina, Godia etc, i també amb personalitats polítiques de aleshores. Junt amb un ministre d’en Franco van muntar en el Marroc una fabrica de ciments, estava molt ben relacionat i tenia importants amistats tan a Barcelona com a Madrid.
També hem va explicar que tenia una gran propietat a Puigcerdà, que hi anava cada fi de setmana, on hi tenia vaques, recordo que hem deia, que era un bon negoci tenir vaques, ja que les deixes pasturar tot el dia i elles et van donant llet. El problema era el desplaçament ja que tenien que passar tota la collada de Tosas, i el viatge era pesat i empipador, un dia demana que li portin un mapa de Catalunya i sobre el mapa fa una ratlla recta de Barcelona a Puigcerdà, i va mirant tots els entrebancs que surten, el més gran és la muntanya del Cadí, s’han va a Madrid a demanar al govern a veure si poden fer un túnel que travessi la muntanya, d’aquí va sortir l’idea que més endavant es va fer realitat.
Un divendres es va presentar a la fabrica amb un seu net, que orgullós me’l va presentar, acabava de fer la carrera de Enginyer Industrial, es deia igual que ell, Joaquim Molins, li varem ensenyar tota la fabrica, més endavant aquell xicot es va dedicar a la política, va arribar a ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, conseller de la Generalitat i portaveu de CiU en el Congrés de Diputats de Madrid.
Un altre divendres amb la seva visita setmanal, en pregunta que podríem fer a Standard Fil perquè fos rentable, li vaig proposar fer un estudi racional de tota l’empresa de manera que amb el mateix personal mirar de doblar la producció. Aquella idea va agradar molt al Sr. Molins i la varen anar parlant i madurant en diferents visites, el primer de tot racionalitzar el treball dins l’empresa, ja que teníem uns moviments del material molt gran. Tota la producció de la filatura amb caixes la teníem que baixà pel munta cargues fins al magatzem on hi havia el vaporador per vaporar-lo i tornar a pujar per enconar i desprès tornar-lo a baixar per doblar-lo, només traslladant el vaporador dalt varem guanyar moltíssim i evitant treball i barreges de fil.
Un altre idea que es va posar en marxa de seguida va ser la compra de dos Guils Schlumberger, un Regulador i un Dos Bots que junt amb la metxera de torsió feien tota una línea de preparació molt rentable, ja que en poca inversió doblaven la producció, i després fer un estudi profund de la filatura amb l’idea de posar màquines modernes que donant una mica més de carga el personal dobléssim la producció. Totes aquestes modificacions se les va apropià el Sr. Burguès quan per la tarda li donava l’ informació de lo que havien parlat amb el Sr. Molins al matí, i hem va dir que fes el estudi de la filatura, que tenia màxima prioritat que jo me’n cuides de l’avi Molins, que ell ho diria el seu fill, el seu amic dels cèntims, en Casimir Molins.
El estudi va agradar molt apart de les produccions en les diferents seccions, i de la maquinaria necessària, hi havia una racionalització dels moviments de la produccions que requeria fer algunes obres dins la fabrica. As va donar llum verda a totes les modificacions apart del vaporador també es van traslladar al primer pis tots els doblats, per axó es va tenir d’ampliar la nau del primer pis agafant una mica del pati que hi havia en la part de darrera , d’ aquesta manera teníem en el primer pis tot lo que era producció i a la planta baixa el magatzem i els molls de carga i des carga. La transformació de la matèria fins obtenir el fil, es feia tota en la mateixa planta, es van fer obres en el altell on hi havia les oficines de fabrica, de manera que des de allà podies controlar tot el procés de la filatura, quan el fil estava fet es portava el magatzem per la seva expedició.
En aquell temps una filatura que hi teníem força relació era Oliu S.A. de Terrassa, aquesta empresa estava situada al capdamunt de la Rambla, la portava en Isidre Cols, mes o menys de la meva edat, però bastant diferent de caràcter, era molt tirat endavant, tot el que feia estava be, era el que portava l’empresa, ells també estaven en període de transformació per fer-la rentable, el cas es, que varem comprar tota una preparació nova, ja tenien els Guils instal·lats però la metxera que era la màquina final, la va voler especial de una nova empresa alemanya, encara no estava apunt, ell va anar allà a reclamar i li van dir que tardaria mig any a tenir-la , o sigui que tenien maquinaria nova parada esperant la metxera, durant mig any, allò estava planificat amb els peus, jo hem vaig oferir en fer-li metxa preparada, durant tot aquell temps cada setmana els hi fèiem de 2 a 3 mil quilos de metxa preparada, recordo que portava un control de lo que facturàvem cada setmana i pràcticament no mes de la manufactura extra ens van pagar els dos Guils nous Schlumberger que varen comprar, en sen se perjudicar la producció de la fabrica, fèiem una producció extra , axó si, ho teníem tot controlat perquè la preparació no pares en tota la setmana, inclòs la tarda i la nit dels diumenges es treballava.
En Isidre Cols, durant tot aquell temps de tenir els Guils nous parats, va tenir l’idea de davant de cada Guil fer on sot a la sortida per poder posar els bots mes alts i no tenir tan paro, m’ho va ensenyar com una gran troballa, però quan ho va posar a la pràctica, amb els bots plens de matèria, pesaven tant que no el podien treure del sot.
Les continues de filar ans varem decantar per la marca Hispamatic que estaven fetes a Suiza, de la famosa casa Hispano-Suiza, que també feia cotxes, el representant era en Bonaventura Soler, era molt enraonador, s’han entenia molt amb l’ Isidre Cols. que també amb va comprar per “Can Oliu”, eren modernes permetien anar a mes velocitat i estaven ben estudiades, amb el mateix nombre de pues, casi doblaven la producció.
Malauradament, l’avi Molins, no va poder veure la transformació de la fàbrica, es va trobar malament i no venia a la fàbrica, el preguntar per ell, hem varen dir que estava en coma al llit, el cap d’un cert temps es va morir.
El treball a la fabrica anava força be, a poc a poc tothom va anar agafant el meu tarannà i totes aquelles bregues del principi van desaparèixer, encara que hi van haver alguna ensopegada. Recordo que es va fer una comanda de llana amb viscosa, crec recordar 80% de llana i 20% de viscosa, i tenyien una matèria i l’altre la deixaven en blanc i resulta que el client es va queixar perquè en el teixit sortien barres de diferent color, analitzant la causa hi havia parts en que la proporció no era la mateixa. Vaig agafar els dos encarregats de la preparació en Fernando del mati i en Felix de la tarda i els hi vaig preguntar si havien tingut algun a dificultat, van dir que aquella partida tot havia anat be, que les dues matèries també havien acabat les dues alhora. Vaig preguntar si el pes de cada una era correcta tot havia anat be cap dificultat, però el fil estava malament, una mica molest els hi vaig dir si quan surt una cosa malament no sabeu el perquè quan surt be es per pura casualitat, i que allò no m’agradava, en Felix va saltar dient: que vol dir que nosaltres no fem res, i li contesto: això mateix, ens deixa i s’han va, ens va deixà amb la paraula ala boca, va marxà de la fabrica. Al cap de dos dies tornar plorant ha veure si podia tornar a la fabrica, que havia pensat molt el problema i que tenia tota la raó, va tornar però tot el personal de la fabrica es va assabentar de lo que havia passat i ho vaig aprofitar per dir a tothom , què qualsevol cosa que no sortia be, que ho diesi per posar-hi remei. Varem repetir la comanda hi va sortir perfecta, la primera la van salvar tintant les dues matèries al mateix color.
Abans de les vacances els germans Badia es van acomiadar de tot el personal de Standard Fil, va ser bastant emotiu, ja que era una empresa que ells la van creà, i molts dels col·laboradors, principalment els de les oficines, havien estat amb ells des de el principi. Per les vacances ens va convidar amb el encarregat que tenien els doblats, a mi i en Lluis del magatzem, junt amb les nostres esposes anar a Palamós i fer un dinar de comiat tots junts.
En sen se els germans Badia, la relació amb el Sr. Burguès va ser més freqüent, cada dia despatxàvem els problemes que tenia de fabricació, també va entrar a l’empresa en Ramon Farré, com a director comercial, era un amic d’en Burguès, també estava afiliat el Opus Dei. Tots dos vivien a Barcelona i es quedaven a dinar a Sabadell, de tant en tant en feien dinar amb ells, entre els dos m’anaven parlant de l’obra de Escrivà de Balaguer, el primer lloc hem van convenç de portar l’Antoni al col·legit de La Farga, que estava a Valldoreix, on hi anàvem els fills del Ramón, era un collegi del Opus Dei, hem vaig informar hi estava molt reconegut com un molt bon collegi, era una mica car, però varem creure amb la Nuria que potser l’aniria be al Antonio, estar una mica fora del nostre costat, ja que marxava el matí de casa i no tornava fins la tarda. i era bastant rebel. Un altre fet, es que hem van apuntar a fer un retiro espiritual que habitualment feien els membres del Opus Dei. Tinc de dir que de la meva formació religiosa, lo que hem deien era lo que ja havia après de petit estan intern els escolapis, lo que si que vaig trobar com una molt bona cosa era la santificació del treball, oferir el treball com una ofrena al Senyor, jo com que era força treballador ja m’anava be, vam ser un grup molt reduït de persones, que en un lloc del Maresma, varem passar uns dies de meditació i silenci, que a mi no hem van anar malament.
Cada divendres venia de visita a la fabrica, l’avi Molins, per anar a les oficines, jo el veia passar per les màquines, ja que no podia pujar escales i agafava el muntacàrregues, un divendres hem cridant que vagi al despatx del Sr. Burguès, allà l’avi Molins estava assegut al cap de taula i demanava que li diguessin que costava fer un kilo de fil, en Ramírez, el contable, anava amunt i avall corrent i portant papers, el Sr. Burguès vermell donant-li un pilot de dades, i el Sr. Molins cridant, recordo que li va dir amb el Sr. Burguès com volia ser gerent de una empresa, si no sabia ni el cost de lo que tenia entre mans, jo estava allà d’espectador, hem mira i diu acompanyem a donar un ton per les màquines. Tots dos, a poc a poc, passejaven entre mig de les màquines, li anava explicant lo que fèiem, per qui era, i les dificultats que teníem, veia que li agradava, era un home de fabrica mes que de comercial, després de la visita el vaig acompanyar fins el cotxe i hem va dir que lo que li havia agradat més de la fabrica era la volta que acabàvem de fer, va acabar dient fins el divendres que ve, recordo que no va anar ni acomiadar-se dels Sres. d’oficines.
El divendres vinent el Sr. Burguès no hi era, la telefonista hem va trucar que anés el despatx que hi havia l’avi Molins, jo vaig anar i li contestava les preguntes que hem feia, desprès fèiem un vol per la fàbrica, i s’anava. Per la tarda el Sr. Burguès volia saber tot el que havíem dit amb l’avi Molins. Axó es va anar repetint cada divendres, la telefonista ja tenia ordres de que quan arribes l’avi Molins de cridant-me per atendre’l. De seguida, salvant les distancies, ans van tenir una simpatia mútua, a mi m’agradava molt escoltar-lo i al seu costat hi estava be, i l’avi Molins m’explicava la seva vida que estava plena d’anècdotes, i crec que també desfruitava explicant-les, moltes vegades es feia tard i no teníem temps d’anar a donar la volta per la fàbrica.
L’avi Molins es deia Joaquim Molins Figueras, va ser el fundador de l’empresa Ciments Molins que estava situat a la població de Molins de Rei, allà va començar fent el transport amb un carro de sacs de ciments de la fabrica al port de Barcelona, en mica en mica va anar pujant fins a ser el propietari de l’empresa.
Va tenir dos fills en Casimir Molins Ribot, que era en aquell temps President del Banc Atlàntic, (l’avi Molins m’explicava que de petit ja l’agradaven els cèntims, ja que una vegada els Reis Mags li van portar un cine de joguina, i quan feia alguna sessió feia pagar a la família per veure-la) i en Joan Molins Ribot que estava el front de l’empresa Ciments Molins. Va quedar viudo, i con que els fills ja tenien la seva família va voler estar sol, i tenia una senyora que era com una “ama de llaves” que procurava que tot ho tingués be i el cuidava, aquesta senyora estava de bon veure i es veu que el cuidava més que ve, el cas es, que es va tornar a casar amb la senyora de companyia i per evitar problemes familiars immediatament després del casori s’han vanar a donar la volta el mon, el viatge va durar un quatre mesos, va pensar que quan tornés ja tothom s’hauria fet l’idea de la nova situació. També va anar un parell de vegades a Suiza, a fer una cura de repòs, i alguna cosa més ja que a resultes de axó, amb la nova senyora va tenir dos fills més, en Jackie i la Marta, que eren més petits que els seus nets, o sigui que en aquella família els tiets tenien menys edat que els nebots.
Va ser president de la Penya Rhin, famosa en aquell temps per promocionar les carreres de cotxes a Espanya, degut a que no hi havia cap circuit a Barcelona, va fer un trajecte urbà, amb la Diagonal i el Passeig de Pedralbes, en el 1954 l’ultima carrera de la Formula I, la va organitzar la Penya Rhin, es va relacionar amb els principals pilots mundials d’aquell temps, Fangio, Ascari, Farina, Godia etc, i també amb personalitats polítiques de aleshores. Junt amb un ministre d’en Franco van muntar en el Marroc una fabrica de ciments, estava molt ben relacionat i tenia importants amistats tan a Barcelona com a Madrid.
També hem va explicar que tenia una gran propietat a Puigcerdà, que hi anava cada fi de setmana, on hi tenia vaques, recordo que hem deia, que era un bon negoci tenir vaques, ja que les deixes pasturar tot el dia i elles et van donant llet. El problema era el desplaçament ja que tenien que passar tota la collada de Tosas, i el viatge era pesat i empipador, un dia demana que li portin un mapa de Catalunya i sobre el mapa fa una ratlla recta de Barcelona a Puigcerdà, i va mirant tots els entrebancs que surten, el més gran és la muntanya del Cadí, s’han va a Madrid a demanar al govern a veure si poden fer un túnel que travessi la muntanya, d’aquí va sortir l’idea que més endavant es va fer realitat.
Un divendres es va presentar a la fabrica amb un seu net, que orgullós me’l va presentar, acabava de fer la carrera de Enginyer Industrial, es deia igual que ell, Joaquim Molins, li varem ensenyar tota la fabrica, més endavant aquell xicot es va dedicar a la política, va arribar a ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, conseller de la Generalitat i portaveu de CiU en el Congrés de Diputats de Madrid.
Un altre divendres amb la seva visita setmanal, en pregunta que podríem fer a Standard Fil perquè fos rentable, li vaig proposar fer un estudi racional de tota l’empresa de manera que amb el mateix personal mirar de doblar la producció. Aquella idea va agradar molt al Sr. Molins i la varen anar parlant i madurant en diferents visites, el primer de tot racionalitzar el treball dins l’empresa, ja que teníem uns moviments del material molt gran. Tota la producció de la filatura amb caixes la teníem que baixà pel munta cargues fins al magatzem on hi havia el vaporador per vaporar-lo i tornar a pujar per enconar i desprès tornar-lo a baixar per doblar-lo, només traslladant el vaporador dalt varem guanyar moltíssim i evitant treball i barreges de fil.
Un altre idea que es va posar en marxa de seguida va ser la compra de dos Guils Schlumberger, un Regulador i un Dos Bots que junt amb la metxera de torsió feien tota una línea de preparació molt rentable, ja que en poca inversió doblaven la producció, i després fer un estudi profund de la filatura amb l’idea de posar màquines modernes que donant una mica més de carga el personal dobléssim la producció. Totes aquestes modificacions se les va apropià el Sr. Burguès quan per la tarda li donava l’ informació de lo que havien parlat amb el Sr. Molins al matí, i hem va dir que fes el estudi de la filatura, que tenia màxima prioritat que jo me’n cuides de l’avi Molins, que ell ho diria el seu fill, el seu amic dels cèntims, en Casimir Molins.
El estudi va agradar molt apart de les produccions en les diferents seccions, i de la maquinaria necessària, hi havia una racionalització dels moviments de la produccions que requeria fer algunes obres dins la fabrica. As va donar llum verda a totes les modificacions apart del vaporador també es van traslladar al primer pis tots els doblats, per axó es va tenir d’ampliar la nau del primer pis agafant una mica del pati que hi havia en la part de darrera , d’ aquesta manera teníem en el primer pis tot lo que era producció i a la planta baixa el magatzem i els molls de carga i des carga. La transformació de la matèria fins obtenir el fil, es feia tota en la mateixa planta, es van fer obres en el altell on hi havia les oficines de fabrica, de manera que des de allà podies controlar tot el procés de la filatura, quan el fil estava fet es portava el magatzem per la seva expedició.
En aquell temps una filatura que hi teníem força relació era Oliu S.A. de Terrassa, aquesta empresa estava situada al capdamunt de la Rambla, la portava en Isidre Cols, mes o menys de la meva edat, però bastant diferent de caràcter, era molt tirat endavant, tot el que feia estava be, era el que portava l’empresa, ells també estaven en període de transformació per fer-la rentable, el cas es, que varem comprar tota una preparació nova, ja tenien els Guils instal·lats però la metxera que era la màquina final, la va voler especial de una nova empresa alemanya, encara no estava apunt, ell va anar allà a reclamar i li van dir que tardaria mig any a tenir-la , o sigui que tenien maquinaria nova parada esperant la metxera, durant mig any, allò estava planificat amb els peus, jo hem vaig oferir en fer-li metxa preparada, durant tot aquell temps cada setmana els hi fèiem de 2 a 3 mil quilos de metxa preparada, recordo que portava un control de lo que facturàvem cada setmana i pràcticament no mes de la manufactura extra ens van pagar els dos Guils nous Schlumberger que varen comprar, en sen se perjudicar la producció de la fabrica, fèiem una producció extra , axó si, ho teníem tot controlat perquè la preparació no pares en tota la setmana, inclòs la tarda i la nit dels diumenges es treballava.
En Isidre Cols, durant tot aquell temps de tenir els Guils nous parats, va tenir l’idea de davant de cada Guil fer on sot a la sortida per poder posar els bots mes alts i no tenir tan paro, m’ho va ensenyar com una gran troballa, però quan ho va posar a la pràctica, amb els bots plens de matèria, pesaven tant que no el podien treure del sot.
Les continues de filar ans varem decantar per la marca Hispamatic que estaven fetes a Suiza, de la famosa casa Hispano-Suiza, que també feia cotxes, el representant era en Bonaventura Soler, era molt enraonador, s’han entenia molt amb l’ Isidre Cols. que també amb va comprar per “Can Oliu”, eren modernes permetien anar a mes velocitat i estaven ben estudiades, amb el mateix nombre de pues, casi doblaven la producció.
Malauradament, l’avi Molins, no va poder veure la transformació de la fàbrica, es va trobar malament i no venia a la fàbrica, el preguntar per ell, hem varen dir que estava en coma al llit, el cap d’un cert temps es va morir.
El treball a la fabrica anava força be, a poc a poc tothom va anar agafant el meu tarannà i totes aquelles bregues del principi van desaparèixer, encara que hi van haver alguna ensopegada. Recordo que es va fer una comanda de llana amb viscosa, crec recordar 80% de llana i 20% de viscosa, i tenyien una matèria i l’altre la deixaven en blanc i resulta que el client es va queixar perquè en el teixit sortien barres de diferent color, analitzant la causa hi havia parts en que la proporció no era la mateixa. Vaig agafar els dos encarregats de la preparació en Fernando del mati i en Felix de la tarda i els hi vaig preguntar si havien tingut algun a dificultat, van dir que aquella partida tot havia anat be, que les dues matèries també havien acabat les dues alhora. Vaig preguntar si el pes de cada una era correcta tot havia anat be cap dificultat, però el fil estava malament, una mica molest els hi vaig dir si quan surt una cosa malament no sabeu el perquè quan surt be es per pura casualitat, i que allò no m’agradava, en Felix va saltar dient: que vol dir que nosaltres no fem res, i li contesto: això mateix, ens deixa i s’han va, ens va deixà amb la paraula ala boca, va marxà de la fabrica. Al cap de dos dies tornar plorant ha veure si podia tornar a la fabrica, que havia pensat molt el problema i que tenia tota la raó, va tornar però tot el personal de la fabrica es va assabentar de lo que havia passat i ho vaig aprofitar per dir a tothom , què qualsevol cosa que no sortia be, que ho diesi per posar-hi remei. Varem repetir la comanda hi va sortir perfecta, la primera la van salvar tintant les dues matèries al mateix color.
També per aquest temps, un dia es presenta un noi de 17 anys a buscar feina, li pregunto que sap fer amb diu que res, que es la primera fabrica que trepitja a la seva vida, que sempre havia treballat al camp, era d’un poble de la província de Sevilla, acabava d’arribar a Sabadell, vivia amb una seva germana i necessitava feina. Amb va caure be ja que era sincer, el vaig posar a la preparació, al cap de un parell de dies amb preguntar si tinc algun llibre que expliqui les màquines en que està treballant, li vaig deixar un parell, allò també hem va agradar, i al cap de un parell de setmanes, un dijous al matí hem demana festa el cap de setmana per poder anar al pobla a casar-se amb la seva novia, que la havia deixat prenyada, però que el dilluns a primera hora estaria altre volta a la feina.
Posava un interès molt gran en la feina, quan una màquina s’avariava es posava al mig per veure com l’arreglaven, era molt bon treballador, més endavant quan varem posar a cada encarregat un ajudant, el seu era en Fernando de la Preparació, va dir que ell ja tenia el seu escollit, o sigui que va entrar sense saber res i als pocs mesos ja va ser ajudant d’encarregat. Aquet noi es deia José Antonio Garcia Garcia.
Un altre que també va entrar a l’empresa per aquell temps va ser en Carlos Duran, era un noi colombià, que acabava de fer la carrera de perit tèxtil a Terrassa, hi feia de peó ajudant a un transportista, vaig tenir una entrevista i ell vaig posar al meu costat. Vivia sol en una pensió a Terrassa, era un bon noi encara que una mica apocat, li vaig dir que ara que havia acabat la carrera, era hora de tornar al seu país, a posar en practica els coneixements que tenia, m’explicava que a Colòmbia hi havia molta industria tèxtil, principalment cotonera, però que estava en mans de jueus americans, aquets no llogaven a cap indígena per llocs de comandament, hi havia una gran discriminació, però cada setmana estava en contacta amb la seva família per si allà li surtis algun treball.
Durant aquet temps varem formar un grup d’amics per anar a jugar a tenis, en Lluis Artus, cap del magatzem, José Tejada, oficinista, Carlos Duran, el meu ajudant i jo.
Durant aquet temps varem formar un grup d’amics per anar a jugar a tenis, en Lluis Artus, cap del magatzem, José Tejada, oficinista, Carlos Duran, el meu ajudant i jo.
Cada dissabte surtin del treball anàvem cap l’ Aire sol a fer la nostre partida, varem agafar una gran afició, la veritat es que tots començàvem i teníem el mateix nivell però ens ho passàvem molt bé. Lo millor es que feies una mica d’esport que compensava, el treball sedentari de tota la setmana.
Cada dia baixava al despatx del Sr. Burguès per parlar dels problemes de la fabrica, quan se ensopegava les dotze del migdia sonava una alarma, hem deia que era la hora del Àngelus i paraven uns minuts. Al costat seu tenia el despatx en Ramon Farré, el de la Comercial, la seva dèria era marxa dels llocs on hi hagués treball, tot anava força be, a mi inclòs hem va donar firma a l’empresa d’apoderat, que no vaig fer servir mai, però els fets no corresponien amb la paraula.
Una vegada estava amb el Sr. Burguès el seu despatx, quan entra la secretaria dient que tornava a ver el Sr. Rius, que era el representant de Triplassa, una empresa que si compraven tubs i cons de plàstic, es veu que reclamava una petita quantitat de diners que no li pagàvem i la venia a reclamar, el Sr. Burguès va agafar la factura i amb ell i al va tirar escales avall, cridant que no tornés mes, no havia vist mai tractar a una persona d’aquella manera.
Un altre fet que amb va marcar, va ser que un dia hem cridant al despatx del Sr. Burguès que hi havia el Sr. Redondo de Majadahonda (Madrid), estava molt nerviós, acabava d’arribar d’Alemanya de veure un client molt important, anteriorment nosaltres li havien fet una proba de 100 kilos de fil, amb ella va fer un teixit de punt amb una màquina ketten, el teixit feia un dibuix com una blonda, ara volia molt urgent uns mil kilos d’aquell fil per fer una proba industrial, si sortia bé com esperava, es veu que tenia salvada la temporada.
Vaig mira la fitxa, i no tenia cap anotació anormal, era un fil especial de viscosa 100%, la proba va anar be. Davant d’ ell vaig trucar al magatzem preguntant per aquella matèria si en teníem amb stock amb van dir que hi havia uns 800 kilos, el Sr. Redondo va dir que ja feia el fet, i jo vaig dir-li que a finals de la setmana vinent tindria el fil. El Sr. Redondo molt content donant-nos les gracies s’han va anar. Jo per guanyar temps des de el despatx del Sr. Burguès demano que hem portin la matèria a maquines, quan per sorpresa meva el Sr. Burguès hem diu, que aquella proba no es faci, jo me’l quedo mirant, dic però aquet Sr, s’han va cregut a que li farem la proba, que era molt important, que si no la vol fer que li digui, hem diu que no hem preocupi, insisteixo que la setmana que ve trucarà reclamant el fil, amb diu que si posarà al telèfon en Ramon, me’l vaig mirar malament. El Sr. Burgues se li va escapar de dir: deu pensar quines persones som, també estava allà rient en Ramon, vaig sortir del despatx decebut i emprenyat, en sense entendre res, aquelles persones eren dolentes no t’han podies fiar. Molt pregar, però la practica res. Efectivament al cap de una setmana, la telefonista amb diu que ja el Sr. Redondo al telèfon, li dic que li passi al Ramon, amb contesta que ell li ha dit que mel passes a mi, jo enfadat i li dic, dons passa-li al Sr. Burguès, no vaig saber mai el perquè no es va fer aquella proba, però si que en va quedar que no estava be lo que s’havia fet.
El grup Molins també tenia interessos en una empresa tèxtil situada a Navarra, en un pobla prop de Pamplona, amb el Sr. Burguès va anar a fer una visita, un dia agafant el tren i sortíem de Barcelona a les nou del vespre, passant tota la nit amb el cotxe cama, arribant a primera hora a Pamplona, allà ja ans esperava un cotxe per dur-nos a la fabrica, era una empresa de punt, el seu director era català de Canet, amic d’un grup musical que aleshores començava “La Trinca”, allà varen negocià comandes per Standard Fil.
Un altre viatge va ser al Nord de França, on hi ha molta industria tèxtil, amb el Sr. Burguès amb avió varem anar a Paris, i d’allà amb cotxe per autopista fins el complex de Fourmier, on hi havia tot un important complex tèxtil, format per varies empreses, aquell complex inclòs estaven en Bolsa, es veu que volien ampliar posant alguna filatura catalana , varen tenir una entrevista amb el Sr. Maier, però hem sembla que la cosa estava molt verda i no es va arribar a cap acord.
Una vegada estava amb el Sr. Burguès el seu despatx, quan entra la secretaria dient que tornava a ver el Sr. Rius, que era el representant de Triplassa, una empresa que si compraven tubs i cons de plàstic, es veu que reclamava una petita quantitat de diners que no li pagàvem i la venia a reclamar, el Sr. Burguès va agafar la factura i amb ell i al va tirar escales avall, cridant que no tornés mes, no havia vist mai tractar a una persona d’aquella manera.
Un altre fet que amb va marcar, va ser que un dia hem cridant al despatx del Sr. Burguès que hi havia el Sr. Redondo de Majadahonda (Madrid), estava molt nerviós, acabava d’arribar d’Alemanya de veure un client molt important, anteriorment nosaltres li havien fet una proba de 100 kilos de fil, amb ella va fer un teixit de punt amb una màquina ketten, el teixit feia un dibuix com una blonda, ara volia molt urgent uns mil kilos d’aquell fil per fer una proba industrial, si sortia bé com esperava, es veu que tenia salvada la temporada.
Vaig mira la fitxa, i no tenia cap anotació anormal, era un fil especial de viscosa 100%, la proba va anar be. Davant d’ ell vaig trucar al magatzem preguntant per aquella matèria si en teníem amb stock amb van dir que hi havia uns 800 kilos, el Sr. Redondo va dir que ja feia el fet, i jo vaig dir-li que a finals de la setmana vinent tindria el fil. El Sr. Redondo molt content donant-nos les gracies s’han va anar. Jo per guanyar temps des de el despatx del Sr. Burguès demano que hem portin la matèria a maquines, quan per sorpresa meva el Sr. Burguès hem diu, que aquella proba no es faci, jo me’l quedo mirant, dic però aquet Sr, s’han va cregut a que li farem la proba, que era molt important, que si no la vol fer que li digui, hem diu que no hem preocupi, insisteixo que la setmana que ve trucarà reclamant el fil, amb diu que si posarà al telèfon en Ramon, me’l vaig mirar malament. El Sr. Burgues se li va escapar de dir: deu pensar quines persones som, també estava allà rient en Ramon, vaig sortir del despatx decebut i emprenyat, en sense entendre res, aquelles persones eren dolentes no t’han podies fiar. Molt pregar, però la practica res. Efectivament al cap de una setmana, la telefonista amb diu que ja el Sr. Redondo al telèfon, li dic que li passi al Ramon, amb contesta que ell li ha dit que mel passes a mi, jo enfadat i li dic, dons passa-li al Sr. Burguès, no vaig saber mai el perquè no es va fer aquella proba, però si que en va quedar que no estava be lo que s’havia fet.
El grup Molins també tenia interessos en una empresa tèxtil situada a Navarra, en un pobla prop de Pamplona, amb el Sr. Burguès va anar a fer una visita, un dia agafant el tren i sortíem de Barcelona a les nou del vespre, passant tota la nit amb el cotxe cama, arribant a primera hora a Pamplona, allà ja ans esperava un cotxe per dur-nos a la fabrica, era una empresa de punt, el seu director era català de Canet, amic d’un grup musical que aleshores començava “La Trinca”, allà varen negocià comandes per Standard Fil.
Un altre viatge va ser al Nord de França, on hi ha molta industria tèxtil, amb el Sr. Burguès amb avió varem anar a Paris, i d’allà amb cotxe per autopista fins el complex de Fourmier, on hi havia tot un important complex tèxtil, format per varies empreses, aquell complex inclòs estaven en Bolsa, es veu que volien ampliar posant alguna filatura catalana , varen tenir una entrevista amb el Sr. Maier, però hem sembla que la cosa estava molt verda i no es va arribar a cap acord.
Varem fer nit a Paris jo vaig aprofitar per veure i sopar amb el meu germà Pere que vivia allà, recordo que hem va venir a buscar l’hotel per anar a casa seva a sopar, varem agafar el metro i parlàvem català, tothom ens mirava, es va fer un silenci, només ens sentíem nosaltres, devien pensar amb quin idioma enraonaven, la seva dona la Mila ens va preparar el sopar, desprès de fer una llarga sobretaula hem va tornar acompanyar l’hotel.
També per aquet temps vaig anar a fer un retiro a una mansió gran que tenia el Opus Dei, allà vaig coincidir amb Josep Colom, antic company de carrera, en Josep Colom va ser el primer de la promoció del nostre curs, quan va sortir de la Escola ja va entrar el Opus, hem sembla que no era capellà però si que era important dins l’Obra. Era el cap de la trobada, jo vaig està content, ja que feia molts anys que no ens veien, allà també vaig coincidir en varis coneguts, en Lloret, en Freixes, i d’altres que no recordo, encara que no deixaven parlar, la majoria es preocupaven de saber on treballaves, el càrrec que tenies, i que ens donarien per dinar, aquella trobada no hem va agradar tant com la primera, en va semblà que la majoria hi anava a passar-ho be més que a meditar.
A Sabadell, en el carrer Montserrat en una casa molt gran que havia estat del llaner Sr. Illa, l’ Opus Dei va muntar un centre de trobada, hi havia en el seu interior una capella, hi vaig anar varies vegades fins que un dia amb una xerrada amb un d’allà volia saber coses que vaig trobar que no tenien res a veure amb el esperit del Opus, allò hem va refredar molt i encara que a la fàbrica m’insistien per anar-hi, jo cada vegada buscava excuses per passar d’aquell fanatisme.
El fundador del Opus en José Mª Escriva de Balaguer va venir de visita a Barcelona, en Sr. Burguès i en Ramon Farré, van organitzar una anada per veure’l en persona, varem fer una colla, la Nuria també va venir, la trobada va ser molt impactant de la gent que es va replegar, tothom amb una veneració extraordinària, l’experiència va ser positiva, tenies l’ impressió de veure un Sant aquí a la terra.
També vaig coincidir per aquet temps, amb Eladi Servat, el company de carrera que varen muntar junts al acabar la carrera una Acadèmia a Barcelona, con que també era del Opus Dei, es coneixien amb el Sr. Burguès, tenia una empresa d’informàtica a Barcelona, varem parlar dels vells temps i també de la seva empresa que es dedicava a fer estudis d’aplicacions de l’informàtica per les empreses, en tenia fet de una filatura cotonera, va pujar a Standard Fil per estudiar tota la seva problemàtica, axó li agradava al Sr. Burguès. Desprès vaig fer-li una visita a la seva empresa de Barcelona i allà vaig començar a interessar-me molt per l’informàtica, en va ensenyar i donar uns dibuixos fet per ordenador amb lletres que eren molt impressionants, recordo que el ordinador el tenien en una habitació gran a una temperatura constant i el tractaven com un malalt.
El Sr. Burguès vivia a Barcelona, l’estiu va llogar una torre a l’ Urbanització Pla de Sant Llorenç a Matadepera, dalt de tot de la muntanya, per motiu de la feina i vaig anar-hi un parell de vegades, en Farré deia que estava en un niu d’àguiles de tant amunt que estava, però es veu que si sentia molt bé que inclòs fa donar veus per comprar alguna parcel·la per allà, jo en aquells moments m’estava fent la de l’Aire Sol que per cert en va demanar el dibuix de la torre per ensenyar-la a la seva senyora i no me’l va tornar.
També per aquet temps, va venir una comanda de 5000 kilos de fil, crec de l’empresa de Navarra, nosaltres anàvem molt plens i no podien fer-ho, el Sr. Burguès hem va demanar que parlés amb el Sr. Jaume Mur si durant les vacances, a Mohisa ho podien fer que cobrarien de seguida d’entregar-lo. Vaig trucar al Sr. Jaume que es va alegrar de sentir-me i amb citar a la fabrica nova. Vaig anar i desprès de parla de la comanda amb va ensenyar que en una nau de la fabrica nova a la Carretera de Castellar, estava instal·lat tota una preparació amb Guils Schlumberger amb una metxera Platt Sacolowell i quatre continues de filar també Sacolowel, amb una bobinadora Schlaforst d’enconar, la veritat vaig quedar parat ja que tota la maquinaria era de lo millor del mercat, hi feia goig de veure. Hem va proposar anar a treballar amb ells, a portar aquella nova empresa, que parlaria amb el seu soci el Sr. Joan Moles, i que hem diria alguna cosa, que m’ho penses. El Sr. Jaume ja m’havia proposat varies vegades tornar, però sempre era a Mohisa on hi havia la maquinaria vella, molt de personal i molts problemes econòmics, allò ja era un altre cosa, per pensar-hi molt.
Al cap de un parell de dies, el Sr. Jaume Mur amb cita a dinar a Can Font junt amb el Sr. Joan Moles, allà vaig conegué per primera vegada al Sr. Moles, quan van acabar de dinar, ja volien que donés l’acomiadament a Standard Fil de seguida, i en fes càrrec de la nova empresa Hidexsa (Hilatures de Exportacion S.A.).
Estàvem a prop de les vacances, jo no sabia com dir-ho, per postres el dia abans de començar les vacances el contable hem porta un sobre amb 100.000 pessetes de part del Sr. Burguès, axó encara hem va fer retardar més, de dar-li la noticia.
L’acomiadament el vaig donar desprès de les vacances, quan per la fàbrica va córrer la noticia varen haver molt enrenou, molts volien també canviar d’empresa.
Els hi vaig dir que si a la nova empresa necessitava algú primer serien ells, que hem deixessin marxa tranquil, ja que tenia prou follons, cada dia quan acabava el vespre de Standard Fil anava un parell de hores a la nova empresa a posar-me el corrent de com anava, i començar a donar ordres, axó va passar durant tot el mes que vaig donar pel canvi, recordo que el Sr. Burguès no es deixava veure, no van portar a ningú per explicar-li com anava tot, vaig tenir que sortir per la brava de Standard Fil, ja que el Sr. Burguès, amb tot el mes no es va deixà veure gens.
També per aquet temps vaig anar a fer un retiro a una mansió gran que tenia el Opus Dei, allà vaig coincidir amb Josep Colom, antic company de carrera, en Josep Colom va ser el primer de la promoció del nostre curs, quan va sortir de la Escola ja va entrar el Opus, hem sembla que no era capellà però si que era important dins l’Obra. Era el cap de la trobada, jo vaig està content, ja que feia molts anys que no ens veien, allà també vaig coincidir en varis coneguts, en Lloret, en Freixes, i d’altres que no recordo, encara que no deixaven parlar, la majoria es preocupaven de saber on treballaves, el càrrec que tenies, i que ens donarien per dinar, aquella trobada no hem va agradar tant com la primera, en va semblà que la majoria hi anava a passar-ho be més que a meditar.
A Sabadell, en el carrer Montserrat en una casa molt gran que havia estat del llaner Sr. Illa, l’ Opus Dei va muntar un centre de trobada, hi havia en el seu interior una capella, hi vaig anar varies vegades fins que un dia amb una xerrada amb un d’allà volia saber coses que vaig trobar que no tenien res a veure amb el esperit del Opus, allò hem va refredar molt i encara que a la fàbrica m’insistien per anar-hi, jo cada vegada buscava excuses per passar d’aquell fanatisme.
El fundador del Opus en José Mª Escriva de Balaguer va venir de visita a Barcelona, en Sr. Burguès i en Ramon Farré, van organitzar una anada per veure’l en persona, varem fer una colla, la Nuria també va venir, la trobada va ser molt impactant de la gent que es va replegar, tothom amb una veneració extraordinària, l’experiència va ser positiva, tenies l’ impressió de veure un Sant aquí a la terra.
També vaig coincidir per aquet temps, amb Eladi Servat, el company de carrera que varen muntar junts al acabar la carrera una Acadèmia a Barcelona, con que també era del Opus Dei, es coneixien amb el Sr. Burguès, tenia una empresa d’informàtica a Barcelona, varem parlar dels vells temps i també de la seva empresa que es dedicava a fer estudis d’aplicacions de l’informàtica per les empreses, en tenia fet de una filatura cotonera, va pujar a Standard Fil per estudiar tota la seva problemàtica, axó li agradava al Sr. Burguès. Desprès vaig fer-li una visita a la seva empresa de Barcelona i allà vaig començar a interessar-me molt per l’informàtica, en va ensenyar i donar uns dibuixos fet per ordenador amb lletres que eren molt impressionants, recordo que el ordinador el tenien en una habitació gran a una temperatura constant i el tractaven com un malalt.
El Sr. Burguès vivia a Barcelona, l’estiu va llogar una torre a l’ Urbanització Pla de Sant Llorenç a Matadepera, dalt de tot de la muntanya, per motiu de la feina i vaig anar-hi un parell de vegades, en Farré deia que estava en un niu d’àguiles de tant amunt que estava, però es veu que si sentia molt bé que inclòs fa donar veus per comprar alguna parcel·la per allà, jo en aquells moments m’estava fent la de l’Aire Sol que per cert en va demanar el dibuix de la torre per ensenyar-la a la seva senyora i no me’l va tornar.
També per aquet temps, va venir una comanda de 5000 kilos de fil, crec de l’empresa de Navarra, nosaltres anàvem molt plens i no podien fer-ho, el Sr. Burguès hem va demanar que parlés amb el Sr. Jaume Mur si durant les vacances, a Mohisa ho podien fer que cobrarien de seguida d’entregar-lo. Vaig trucar al Sr. Jaume que es va alegrar de sentir-me i amb citar a la fabrica nova. Vaig anar i desprès de parla de la comanda amb va ensenyar que en una nau de la fabrica nova a la Carretera de Castellar, estava instal·lat tota una preparació amb Guils Schlumberger amb una metxera Platt Sacolowell i quatre continues de filar també Sacolowel, amb una bobinadora Schlaforst d’enconar, la veritat vaig quedar parat ja que tota la maquinaria era de lo millor del mercat, hi feia goig de veure. Hem va proposar anar a treballar amb ells, a portar aquella nova empresa, que parlaria amb el seu soci el Sr. Joan Moles, i que hem diria alguna cosa, que m’ho penses. El Sr. Jaume ja m’havia proposat varies vegades tornar, però sempre era a Mohisa on hi havia la maquinaria vella, molt de personal i molts problemes econòmics, allò ja era un altre cosa, per pensar-hi molt.
Al cap de un parell de dies, el Sr. Jaume Mur amb cita a dinar a Can Font junt amb el Sr. Joan Moles, allà vaig conegué per primera vegada al Sr. Moles, quan van acabar de dinar, ja volien que donés l’acomiadament a Standard Fil de seguida, i en fes càrrec de la nova empresa Hidexsa (Hilatures de Exportacion S.A.).
Estàvem a prop de les vacances, jo no sabia com dir-ho, per postres el dia abans de començar les vacances el contable hem porta un sobre amb 100.000 pessetes de part del Sr. Burguès, axó encara hem va fer retardar més, de dar-li la noticia.
L’acomiadament el vaig donar desprès de les vacances, quan per la fàbrica va córrer la noticia varen haver molt enrenou, molts volien també canviar d’empresa.
Els hi vaig dir que si a la nova empresa necessitava algú primer serien ells, que hem deixessin marxa tranquil, ja que tenia prou follons, cada dia quan acabava el vespre de Standard Fil anava un parell de hores a la nova empresa a posar-me el corrent de com anava, i començar a donar ordres, axó va passar durant tot el mes que vaig donar pel canvi, recordo que el Sr. Burguès no es deixava veure, no van portar a ningú per explicar-li com anava tot, vaig tenir que sortir per la brava de Standard Fil, ja que el Sr. Burguès, amb tot el mes no es va deixà veure gens.
Hola! Em dic Laia Antonell, he vist el nom del germà del meu avi aquí, era el Ramón Antonell! No sé si arribarà a algú aquest missatge. En tot cas, així ho espero.
ResponderEliminar